Normalització, codificació i complexitat sociolingüística. Oralitat i escriptura a l'Alguer: una relació difícil

El^* contacte de llengües pot tenir repercussions diverses: préstecs lèxics, canvis més o menys substancials dels paradigmes morfològics de les varietats involucrades, la creació d’un pidgin, etc. (vegeu Winford, 2003). Al marge de les modificacions estructurals, el desenllaç del contacte és, però, en la majoria dels casos, la substitució lingüística (Hoffmann, 1991: 158). Això és, la penetració de la varietat dominant, o al.lòctona, en els àmbits d’ús que abans pertanyien al codi subordinat, o autòcton, com l’italià i l’alguerès, respectivament, en el cas que aquí s’analitza (Bastardas, 1996: 107-123).¹

Tanmateix, en el si de la comunitat, sempre es pot palesar alguna forma de lleialtat lingüística (Weinreich, 1953: 99), resultat d’unes clares actituds de resistència al canvi de llengües. La qual cosa comportarà que, o bé des de les institucions públiques o bé des de col.lectius de la societat civil, s’arribi a emprendre decisions (en termes d’estratègies) per oposar-se al retrocés lingüístic. I això vol dir que la comunitat, davant d’una situació de substitució, podria posar en marxa un procés de normalització lingüística per tornar a donar vitalitat a la varietat amenaçada.² El repte del normalitzador serà, en aquest cas, elPage 180de construir les condicions necessàries que assegurin la plena normalitat lingüística de la comunitat subordinada (Bastardas, 1988: 187).

La normalitat no és, però, unívoca sinó que depèn dels objectius que s’hagi fixat el planificador en cada cas concret (Montoya, 2006: 16-17). I això perquè tota realitat sociolingüística presenta unes característiques pròpies que impliquen uns objectius i unes estratègies particulars. Així, doncs, la recuperació del català a l’Alguer no es podrà dur a terme d’acord amb les mateixes pautes normalitzadores que se segueixen, posem per cas, per a la recuperació del català a la Catalunya del Nord, atès que es tracta d’ecosistemes lingüístics que requereixen plantejaments diferents.

Comptat i debatut, definirem la normalització en els termes següents: a) és un procés intencional (rarament té lloc de forma espontània); b) té com a finalitat última la plena recuperació de la llengua subordinada, i c) objectius i estratègies es definiran d’acord amb la realitat sociolingüística en què s’opera. I val a dir que el punt b (la plena recuperació) només es podrà assolir si la normalització s’ha dut a terme en funció de les condicions sociolingüístiques existents. Fóra efectivament estèril «dissenyar solucions hipotètiques al marge de les realitats particulars. Cal, al contrari, dissenyar els models a partir de la realitat concreta» (Mollà i Viana, 1991: 105).

Ara bé, igual que la normalitat, la plena recuperació tampoc no pot ser unívoca: el seu significat adquirirà matisos diferents en funció de les diferents situacions sociolingüístiques. Quant al cas concret de l’Alguer, entendrem com de plena recuperació l’assoliment de dos grans objectius: 1) la recuperació de l’ús espontani i natural de l’alguerès col.loquial (i, consegüentment, la recuperació de la transmissió intergeneracional), al marge del fet que la comunitat faci servir una varietat estàndard per a les comunicacions formals escrites; 2) que, tanmateix, la possible vehiculació de la varietat estàndard no perjudiqui i/o modifiqui de manera substancial l’ús i/o l’estructura de l’alguerès col.loquial. Tot resultat normalitzador que no compleixi amb l’assoliment d’aquests dos objectius bàsics noPage 181es podrà avaluar, pel que fa al cas alguerès, en termes d’èxit. I afirmem això, primer, perquè el català de l’Alguer és fonamentalment una varietat col.loquial (així el perceben els seus parlants) i, segon, perquè un dels pressupòsits de l’estàndard és que aquest ha de ser respectuós amb les altres varietats.

Amb aquest article ens plantegem la necessitat d’elaborar estratègies normalitzadores a l’Alguer que no prescindeixin d’una anàlisi atenta del context. Argumentarem, per tant, que tot procés de normalització que no s’ajusti al marc sociolingüístic existent tindrà poques oportunitats d’assolir la plena recuperació de l’alguerès. I el nostre raonament pren cos a partir de l’anàlisi de l’actual política lingüística, la qual es concentra en la vehiculació del codi escrit (retolació pública, pàgines web, revistes, material de suport escolar, etc.), més que no pas en l’encoratjament de les habilitats emissores orals. Ras i curt, el procés de normalització a l’Alguer es fonamenta en el principi en virtut del qual la vehiculació de la varietat estàndard en les comunicacions institucionalitzades assegurarà, tard o d’hora, la plena recuperació de l’alguerès (Bastardas, 1991: 46).

Ara bé, aquest enfocament de dalt a baix, que sens dubte és adequat en altres contextos, en el cas de l’Alguer planteja dues qüestions. La primera, més general, és relativa a la seva eficàcia, això és, a les repercussions que l’ús formal i escrit de la llengua pot realment tenir en les converses individualitzades. ¿Els parlants haurien d’utilitzar més l’alguerès només pel fet que ara és més present en les comunicacions institucionalitzades? ¿On poden adquirir les competències orals, si ja no existeixen xarxes socials catalanoparlants denses que actuïn de massa crítica amb vista a un major ús de la varietat col.loquial?³ Perquè és del tot evident que «si no hi ha pràctica de l’expressió és molt probable que mai no s’arribi a dominar fluidament i còmodament un codi» (Bastardas, 1993: 87) i que, per tant, els parlants deixin d’utilitzar-lo.

La segona qüestió, en canvi, es planteja a partir del pressupòsit hipotètic que l’actual procés de normalització tornarà a donar (un mínim de) vitalitat a l’al guerès. És a dir, que la seva vehiculació en les comunicacions institucionalitzades tindrà repercussions positives en la parla col.loquial i l’alguerès tornarà a ser llengua d’ús oral més o menys generalitzada en el si de la comunitat dePage 182parlants. A partir d’aquí, ens interrogarem sobre un aspecte molt puntual: les modificacions estructurals que es podrien produir a causa de la pressió que el sistema ortogràfic de base etimològica exerceix sobre la llengua parlada.⁴ O, vist d’una altra manera, posarem de manifest les problemàtiques que es donen a causa d’una ortografia poc fonèmica, això és, quan no sempre es dóna una relació biunívoca entre grafemes i fonemes (vegeu Mosterín, 1981: 11-65 per a la definició d’ortografia fonèmica).

Per poder articular les nostres consideracions, basarem el nostre raonament en la hipòtesi que el procés de normalització, tal com s’ha concebut fins ara, només té tres possibles sortides. Això és: 1. No s’assoleix cap dels objectius, tal com s’han definit més amunt, i el procés de substitució arriba a la seva fase final amb l’extinció de l’alguerès; 2. No s’assoleix cap dels objectius, però la varietat estàndard seguirà tenint vitalitat, en un grau molt formal i entre grups reduïts d’intel.lectuals (estudiosos de la llengua, principalment). 3. S’assoleix el primer dels dos objectius, però no el segon: el sistema fonològic de l’alguerès és alterat per la pressió que la varietat estàndard exerceix sobre la llengua parlada. Així, doncs, en cap cas no s’assoliria la plena recuperació de l’alguerès.

Aquí, estudiarem la darrera sortida de manera prioritària. Ens cenyirem en aspectes relatius a la codificació i enfocarem l’anàlisi al voltant, d’una banda, dels desajusts que es produeixen en alguerès entre sons i grafia etimològica i, de l’altra, de les repercussions que això pot tenir en la parla col.loquial. Concretament, intentarem explicar un possible canvi substancial i abrupte de l’estructura fonològica de l’alguerès a partir de la pressió que el sistema ortogràfic exerceix sobre la llengua parlada, allà on els grafemes normatius de base etimològica no s’ajustin plenament als fonemes de la parla col.loquial. Conclourem, però, que el problema no és el sistema ortogràfic en si —totes les varietats (algunes més que d’altres) presenten inconsistències graficofonèmiques— sinó l’absència de xarxes socials catalanoparlants i, per tant, les poques possibilitats que els algueresos tenen de relacionar-se en alguerès i familiaritzar-se, així, amb la llengua parlada.

Page 183

Tal com hem anat insinuant en l’apartat introductori, les estratègies per a la recuperació de l’alguerès es despleguen a partir d’un patró de normalització clàssic: per un costat, es plantegen qüestions relatives a la codificació, mentre que, per l’altre, s’elaboren estratègies amb vista a l’extensió de l’ús (Scala, 2003: 14-22).⁵ Pel que fa a la grafització (l’aspecte de la codificació que aquí més ens interessa analitzar), s’ha seguit el criteri (aparentment) més pertinent: l’adaptació de la varietat algueresa a la grafia de base etimològica catalana (vegeu Bosch, 2001, 2002: 140; IEC, 2003; Scala, 2003). Quant a l’extensió de l’ús, la norma és pensada especialment per a l’escola, per a la redacció de publicacions locals, per a la literatura, etc. Això és, la realització d’un estàndard d’àmbit restringit que hauria de servir com a model útil per a l’ensenyament, per vehicular missatges escrits de tota mena (rètols, comunicacions oficials públiques, articles periodístics, etc.), i per comunicar (en l’àmbit formal i a nivell escrit, hom suposa) amb la resta de catalanoparlants.

Ara bé, ja hem esmentat que no hi pot haver plena recuperació de l’alguerès a partir d’una política lingüística tan basada en la vehiculació de la varietat estàndard i —afegim ara— en l’ensenyament, si la comunitat no disposa d’una massa crítica de parlants que actuïn de dinamitzadors lingüístics. O bé, si no és que es creen les condicions perquè els pocs catalanoparlants que encara queden compleixin la funció de nucli lingüístic propulsor. I també hem esmentat que la nostra especulació es fonamenta en la lectura de les dades sociolingüístiques més recents (Chessa, 2007; Querol, 2007), a partir de les quals, precisament, es desprèn que les xarxes socials catalanoparlants tendeixen a afeblir-se o, fins i tot, a desaparèixer. I això significa que no es donen les condicions perquè els nouparlants (és a dir, els parlants que no tenen l’alguerès com a llengua inicial) puguin adquirir la màxima competència comunicativa i, sobretot, les capacitats per mantenir converses en alguerès col.loquial en situacions informals, quotidianes.

Page 184

El cert és que a l’Alguer no hi ha un nucli propulsor catalanoparlant que representi la continuació natural d’un ús oficial de l’alguerès (a l’escola, a l’Administració pública, etc.). I val a dir que la majoria dels algueresos no tenen possibilitats reals d’entrar en contacte, i per tant de familiaritzar-se, amb la parla col.loquial, mentre que, paradoxalment, sí que es familiaritzen amb la varietat estàndard (escrita). La plena recuperació lingüística n’és així la perjudicada, ja què, per bé que el català torni a ser llengua d’interacció al carrer, l’estructura fonològica de la varietat algueresa podria quedar modificada de

manera substancial. I això perquè la gestació de les competències orals dels nouparlants no es donaria en la base del contacte amb parlants nadius, sinó més aviat de manera formal.

Ja esbossada a grans trets la situació sociolingüística, podem passar ara a definir el problema més de l’àmbit lingüístic: els nombrosos desajusts que tenen lloc entre sons i grafia normativa de base etimològica, a causa dels canvis fonètics i fonològics que s’han produït en alguerès al llarg dels anys (vegeu, per exemple: Chessa, 2008; Corbera, 2003). En termes concrets, això vol dir que manca aquell criteri, que Mosterín (1981: 33) anomena de facilitat, en virtut del qual un mateix fonema està sempre representat per la mateixa lletra i una mateixa lletra sempre representarà el mateix fonema. Així, en alguerès, la lletra d, per exemple, pot representar tant el fonema /d/ (‘dia’, ‘dolor’) com el fonema // (‘vida’, pronunciat /vía/); o bé la lletra l que també representa el fonema // (‘plorar’ pronunciat /puá/), a més, òbviament, del fonema /l/ (‘alt’). O, encara, el grafema ny que pot representar tres fonemes diferents (/n/ ‘any’ pronunciat /án/, // ‘punyal’, i /m/ ‘codony’ pronunciat /kuóm/). Mentre que, com a contrapartida, la lletra n també representa el fonema /n/ (‘anar’) i la lletra m el fonema /m/ (‘menjar’).

Aquesta situació, caracteritzada, d’una banda, per la polifonia dels fonogrames (això és, el fonograma transcriu fonemes diferents en diferents contextos) i, de l’altra, per la poligrafia dels fonemes (això és, a un sol fonema li corresponen diversos fonogrames), no pot no dificultar la lectura de l’alguerès i consegüentment confondre’n la pronúncia. Concretament, la qual cosa vol dir que als (nou)parlants els costarà treball reproduir els sons de l’alguerès col.loquial tal com ho faria un parlant natiu, atès que l’input lingüístic majoritari els arriba a través de missatges formals escrits. Però, sobretot, cal evidenciar que els algueresos s’han familiaritzat amb el sistema ortogràfic de l’italià (estudien enPage 185italià, llegeixen els diaris en italià, omplen els formularis en italià, etc.), i que, per tant, tendeixen a traslladar a l’alguerès les relacions graficofonèmiques tal com es donen en italià, que disposa d’un sistema d’escriptura que s’acosta bastant a l’ideal d’ortografia fonèmica.

Consegüentment, la representació gràfica d’algunes tires fòniques de l’alguerès podria ser fàcilment mal interpretada. Així, Scala (2003: 11) evidencia clarament el problema en els termes següents:

És sempre estat difícil escriure, amb la grafia deguda, l’alguerès dirigit únicament als algueresos. Les sues característiques fonètiques, sobretot, i l’habitud de llegir-lo escrit prevalentment en grafia italiana poden desorientar un lector ocasional. És complicat, per qui no hi sigui habituat, reconèixer fàcilment metàtesis, rotacismes, assimilacions, despalatalitzacions, epèntesis, reduccions, vocals paragògiques i/o eufòniques, etc., normals en la llengua oral, de paraules com processó, buidar, pedaç, ple, saludar, dormir, a lluny, anys, li, veuen, la iglésia, amb, Mont Girat, etc.: realment costa un bon esforç de llegir-les naturalment i també, a voltes, de comprendre el que volen diure. I és també complicat donar una grafia catalana científicament rigorosa a sardismes o altros barbarismes que són ja part integrant de la nostra variant.

Així, per exemple, en l’eslògan «Cap d’Any a l’Alguer», utilitzat per atreure turistes durant el període nadalenc, la representació gràfica de l’oclusiva bilabial sorda en el mot cap, l’apostrofació de la preposició de, i el dígraf final -ny són la causa d’una “deformació fonètica”, que sembla que és força generalitzada.⁶ Així, el que hauria de ser, d’acord amb la pronúncia d’un parlant natiu, [kaeanaae], s’ha transformat en [kapdanialae] (i semblants), per transposició de les relacions graficofonètiques de l’italià. També és significatiu que el nom d’un carrer —via Cravellet [sic] ([kravaet])— és generalment conegut pels algueresos com via [kravellet] o [kravellet], atès que la grafia -ll- en italià representa un so geminat [ll] i no pas el palatal [], i la e àtona, que en alguerès —tret d’alguns casos aïllats— passa sempre a [a], es llegeix com a [e].⁷ De la mateixa manera, el topònim Calabona ([kaa ona]) s’ha consolidat enPage 186[kalaona] (entre les noves generacions) en virtut també d’una reinterpretació de la -l- intervocàlica, que en italià es manté com a líquida mentre que en alguerès passa a [] per rotacisme.

Si bé els exemples suara esmentats no són la mostra d’un treball de camp sistemàtic (es tracta, de fet, d’observacions ocasionals de l’autor), tanmateix ens indiquen una tendència cap al que hem anomenat deformació fonètica, que té lloc a partir de la reinterpretació dels signes gràfics.⁸ La deformació fonètica no és res més que el punt de partida d’un procés de canvi lingüístic que es manifesta amb la presència de variants en competició. Així, la representació gràfica del mot vida, per exemple, pot induir el (nou)parlant a llegir-lo [vía] i no [vía], tal com, en canvi, sol donar-se en la parla col.loquial espontània. Els dos sons ([] i []) entren així en competició i s’alternaran en la parla tant de la comunitat en el seu conjunt (parlants grans d’edat que utilitzen [], generacions més joves que empren []) com en la d’un mateix parlant, que potser utilitzarà una forma ([]) en situacions formals i l’altra en les més informals). Al final, una de les dues (la que té més pes demogràfic, la més prestigiosa, etc.) s’imposarà sobre l’altra i es consolidarà en el si de la comunitat en el seu conjunt.

I com, en part, ja s’ha esmentat, les raons al darrere del fenomen de la deformació fonètica són fonamentalment tres: 1) la poca familiaritat que els parlants tenen amb l’alguerès col.loquial —resultat de la progressiva desaparició de xarxes socials catalanoparlants—; 2) l’habitud a associar determinats signes gràfics amb determinats sons —resultat de l’escolarització en italià—; i, en part, 3) la familiaritat que els algueresos van adquirint amb el català de base central —resultat de la creació d’un nou mercat lingüístic català (vegeu, per aquest últim punt: Chessa, 2007: 52-55).

És obligatori recordar, però, que totes les llengües segueixen una dinàmica de reajustament estructural que és inevitable quan els seus parlants entren en contacte amb la norma escrita (Bibiloni, 2004: 17). Efectivament, si bé l’estandardització és un procés que afecta principalment l’escriptura, l’ortografia que s’hagi adoptat podria tenir repercussions en la fonologia de la varietat oral (Joseph, 1987: 65-68; Penny, 2000: 195). Així, en el cas de l’hongarès, una única representació gràfica —e— de graus d’obertura diferents ha estat unPage 187dels factors que més ha determinat la fusió de / / i /e/ en la parla col.loquial. O encara, en anglès, un signe gràfic amb representació fonètica zero és interpretat com a fonètic: often /ofen/ (pronúncia original) esdevé cada cop més sovint /often/ (Joseph, 1987: 66-67).

Ara bé, els canvis de l’hongarès i de l’anglès que acabem de veure no són ni substancials ni abruptes tal com els que aquí es plantegen pel que fa a l’alguerès. I val a dir que, en situacions de normalitat (això és, quan una llengua encara és parlada i utilitzada en contextos diversos per la majoria de la població), els canvis deguts a la pressió que pugui exercir el codi escrit són, diguem-ne, “normals”, és a dir, graduals i imperceptibles. En una situació complexa com la de l’Alguer, en canvi, la vehiculació de la varietat estàndard —si no s’acompanya

d’unes clares estratègies d’encoratjament de l’ús oral— es podria convertir —paradoxalment— en un problema. I ara tot seguit procurarem de fer una mica més de llum a l’entorn de la qüestió, amb l’exposició d’uns exemples concrets.

L’Alguer representa, dins el domini lingüístic català, l’àrea més isolada i marginal (Veny, 1960). Això, juntament amb les vicissituds polítiques dels últims dos segles, el contacte lingüístic entre catalanoparlants i sardòfons, i l’origen divers dels colonitzadors, han convertit l’alguerès en la varietat de català més diferenciada i més distant del domini català (vegeu Blasco, 1984: 167; Veny, 1991: 120). El cert és que fenòmens com ara la metàtesi (pobre > probe), el rotacisme (vida > [vía]), l’assimilació (pedra > perra), la despalatalització (any > /án/), etc. fan de l’alguerès una varietat ben peculiar.

La qual cosa en si no s’ha de veure, però, com un problema: és, senzillament, la manifestació de la diversificació dialectal, que és característica de totes les llengües del món. És veritat, però, que la “diversitat algueresa” es pot convertir en un obstacle —tal com hem anat veient— a l’hora de reproduir verbalment algunes representacions gràfiques (o, que ve a ser gairebé el mateix, a l’hora de representar gràficament algunes seqüències fòniques). Així, si bé es pot afirmar que l’estàndard català «permet totes, o gairebé totes, les pronúncies en les varietats dialectals, d’acord amb unes determinades regles de lectura: així, vi pot llegir-se [vi] o [bi] [...]; font pot articular-se [fn] o [fnt]; l’ortografia colom facilita tant la pronunciació [kolóm] com [kulóm]; etc.» (Veny, 2001: 35), també és veritat que hi ha casos molt peculiars de polimorfisme que dificulten l’adopció d’una grafia uniforme (Bibiloni, 2004: 48).

Page 188

El cas alguerès és, en aquest sentit, ben significatiu. Si agafem la seqüència gràfica codony, per exemple, es fan evidents els problemes que podria tenir un parlant (tant si és de llengua inicial algueresa com si no) a l’hora d’interpretarla fonèticament. En alguerès, la solució fònica del mot codony és [kuóm], atès que la -d- > -r- per rotacisme, la [] > [n] per despalatalització en posició final, i la -n > -m probablement a causa tant de la pressió de la vocal tònica arrodonida com per l’homonimització amb colom [kuóm] (Bosch, 1999: 52- 3).⁹ La realització oral d’alguns (nou)parlants del mot en qüestió podria ser, en virtut de la desviació substancial del principi fonèmic, [kodón], [kón], [kodóni] i/o semblants, però —suposem— difícilment podrà ser [kuóm].

Els mots codony i colom exemplifiquen perfectament el fenomen de la poligrafia dels fonemes aplicat al cas alguerès. Una mateixa seqüència fonològica (/kuóm/) es representa amb dues combinacions diferents de lletres. Ara bé, aquest tipus de desviació del principi fonèmic no és un fet exclusiu de l’alguerès. En francès, la llengua europea potser més complexa des d’aquest punt de vista, el fonema / /, per exemple, s’escriu de vint-i-quatre maneres diferents (e, è, ê, ë, etc.). I quan les desviacions del principi fonèmic tenen l’envergadura com en el cas del francès, aquestes poden arribar a falsejar la consciència mateixa que els parlants tenen de la seva llengua. Però «afortunadamente para ellos, los franceses han aprendido el francés en su casa y por eso lo hablan tan bien» (Mosterín, 1981: 62). Els algueresos, en canvi —i aquí és on rau la clau de la qüestió—, l’alguerès a casa (ni al carrer), ja no el parlen.

El mot codony que hem vist mes amunt és un cas bastant peculiar d’incongruència graficofonèmica. Tanmateix, hi ha altres exemples, no tan problemàtics però sí força significatius, de seqüències gràfiques que també podrien confondre la pronúncia algueresa. El que farem ara serà presentar, a la taula 1, un grapat de mots que posen de manifest les característiques fonètiques més significatives de l’alguerès. La taula es compon de tres columnes: a la primera es dóna el mot en grafia normativa; a la segona la transcripció fonètica d’acord amb la pronúncia algueresa d’un hipotètic parlant natiu; i finalment, a la tercera, una explicació molt esquemàtica, allà on escaigui, d’algunes de les raons al darrere de les especificitats de l’alguerès. Cal avisar el lector que algunes característiques que s’esmenten no són exclusives de la varietat algueresa; això, però, no afecta el plantejament global de la qüestió que estem intentant evidenciar.

Page 189

Taula 1

Page 190

Les peculiaritats de l’alguerès, de les quals se us ha ofert una mostra, imposen, al nostre entendre, un debat seriós a l’entorn de la normalització i, en concret, del procés de codificació. Tot seguit, presentem —de manera molt esquemàtica— dues propostes normalitzadores contraposades, les quals volen ser la base per a l’elaboració d’un nou discurs de recuperació lingüística a l’Alguer. Els nostres suggeriments s’articulen al voltant de l’assumpte que el normalitzador té fonamentalment dues opcions: aplicar —tal com s’ha fet— les normes ortogràfiques de base etimològica o bé adoptar l’ortografia fonèmica que més s’ajusti a les característiques de l’alguerès (vegeu també Corbera, 1993: 188).

També hi hauria l’opció de concebre un procés de normalització que prescindeixi de la codificació de l’alguerès. Aquest enfocament plantejaria el (re)establiment d’una situació de diglòssia amb bilingüisme (Fishman, 1967), en virtut de la qual l’alguerès compliria les funcions informals mentre que les formals altes les compliria l’italià. En aquest cas, per tant, la vehiculació d’un estàndard al.lòcton no es consideraria socialment necessària, i el problema quedaria resolt de manera radical. Aquest primer esborrany de proposta el deixem apuntat i el desenvoluparem en una altra ocasió, ja que la complexitat del tema ens obliga a dedicar-li l’atenció que es mereix en un article a part.

L’ús de la grafia italiana per representar les tires fòniques de l’alguerès presenta un gran avantatge, però també diversos inconvenients, dels quals n’evidenciarem dos. La conveniència de representar l’alguerès fent ús de la grafia italiana rau en el fet que això, en principi, facilita enormement la individuació dels fonemes darrere de les lletres que s’utilitzen per representar-los. En termes generals, el parlant disposaria d’uns grafemes que li permetrien d’arribar directament als sons de l’alguerès col.loquial amb un esforç mínim. Així, ‘curóm’ (dí/, ‘mamentu’ (mentu/, etc.

Ara bé, a l’avantatge que acabem d’esmentar es contraposen almenys dos inconvenients. En primer lloc, l’adopció d’un sistema ortogràfic “personalitzat” fomentaria el secessionisme lingüístic, aniria en contra del principi de la unitat de la escriptura i, consegüentment, plantejaria problemes sociolingüístics diversos. Reforçaria la idea de l’alguerès com a varietat no catalana, per exemple, i dificultaria la circulació de missatges escrits de tota mena amb la resta de parlants del domini lingüístic català (vegeu Corbera, 1993: 188).

Però no només això. Cal també considerar que l’adopció de la grafia italiana solucionaria el problema només parcialment: alguns sons, especialment elsPage 192palatoalveolars en posició final absoluta de mot, no es podrien representar a causa de desajusts fonològics entre les dues varietats lingüístiques. L’italià té, per exemple, una seqüència gràfica (SC+I o E) que permet representar el so fricatiu // tant a l’interior com a començament de mot (uscire —sortir—, sciare —esquiar—, scendere —baixar— i ascensore —ascensor—, per exemple), però no en posició final. Com s’hauria d’escriure, per tant, la primera persona del present indicatiu del verb conèixer? Tant si optéssim per una forma que s’aproximi a la italiana (conesc), com per una de nova (conesh), o bé per la catalana (coneix) ens trobaríem davant del mateix problema: la dificultat d’identificar el so amb les lletres que intenten representar-lo, que és l’aspecte central que es tracta a l’epígraf següent.

Ja hem esmentat que la desviació del principi fonèmic es pot acceptar només si es donen certes condicions. També hem dit que una d’aquestes condicions és que a una comunitat lingüística (la catalana en el seu conjunt, en el nostre cas) no se li posin traves amb vista a la comunicació per escrit entre tots els seus membres. I, si bé, en el cas de l’Alguer, a causa del seu aïllament geogràfic i polític, no es dóna interacció per escrit constant i regular amb la resta de zones catalanoparlants, també és veritat que els intercanvis (no només a nivell institucional) es fan cada cop més intensos. I això pressuposa el domini (si més no per a una part de la població) del codi escrit. En tot cas, cal veure la qüestió tant en perspectiva de futur (d’una situació d’aïllament es pot passar a una situació d’interacció) com en termes d’oportunitats individuals (dominar més d’un codi dóna moltes més oportunitats que no pas dominar-ne només un). La desviació del principi fonèmic queda per tant justificada a partir de l’exigència (real o hipotètica) que la comunitat algueresa ha (hauria) de relacionar-se per escrit amb les altres comunitats catalanoparlants.

Ara bé, un cop justificada la desviació del principi fonèmic, i acceptada la grafia catalana en virtut d’això, cal encarar-se al problema de fons: la dificultat que els (nou)parlants tindrien per interpretar els signes gràfics i la possible reestructuració del sistema fonològic de l’alguerès. Així, /vía/ podria passar a /vía/; /ku- óm/ (óni/; /kuóm/ (uá/ en /ploár/, etc. I ja hem dit que el problema és sociolingüístic. Rau en l’absència de xarxes socials catalanoparlants denses, la qual cosa es converteix en una mancança de contacte amb la varietat col.loquial per part de la majoria de (nou)parlants. És a dir, com menys familiaritat amb la parla col.loquial, més grans seran els problemes de lectura, i viceversa. Francesos i anglesosPage 193(escolaritzats), per exemple, no tenen gaires problemes a l’hora d’interpretar els signes gràfics de les seves llengües respectives, perquè tant els uns com els altres el francès i l’anglès els senten i els parlen cada dia a casa i al carrer.

Si els algueresos decideixen, per tant, que l’única opció possible és l’adopció de la grafia catalana de base etimològica, la solució al problema ha de ser, necessàriament, sociolingüística (o, si es prefereix, social). S’hauran de (re)crear, tant com sigui possible, les condicions que facilitin el contacte entre catalanoparlants (adults) i nouparlants (joves) i que, sobretot, el contacte produeixi interaccions en català (o, si més no, més “circulació” oral de la llengua). En altres mots, el normalitzador hauria de treballar per tal de (re)construir (en part) la teranyina de les xarxes socials catalanoparlants que es va desfent. La pràctica d’ús de la llengua funcionaria així com a atenuant dels problemes causats per la desviació de l’ortografia fonèmica.

El gran repte del normalitzador serà doncs el de convertir aquest enfocament en termes pràctics. ¿Com i on es poden (re)construir les xarxes socials catalanoparlants (si bé febles) en les quals es trobin i interactuïn en alguerès nouparlants i catalanoparlants? Realment, no és una tasca gens senzilla, per bé que sí que s’entreveuen unes quantes possibilitats concretes. Aquí apuntem unes quantes propostes, amb l’esperança que es puguin elaborar més i, eventualment, realitzar concretament.

Per exemple, el normalitzador podria intervenir en les relacions de rol tal com es donen a l’interior d’associacions esportives, de grups d’escoltes, grups de lleure en general, associacions culturals, etc. Fóra qüestió de repensar les interaccions entre els adults catalanoparlants (entrenadors, educadors, etc.) i nouparlants (joves) en clau algueresa. I això vol dir que el nen que s’apunti a un equip de futbol, posem per cas, es trobi que el seu entrenador (i responsables de l’equip en general) interactuï amb ell en alguerès de la forma més natural i espontània.

Ara bé, aquest plantejament normalitzador presenta no pocs inconvenients pràctics. En primer lloc, cal trobar els “actors socials” catalanoparlants i, sobretot, que estiguin disposats a secundar el projecte participant-hi activament. O, senzillament, que no es deixin vèncer per les normes sociolingüístiques dominants, atès que molt sovint les normes de comportament (lingüístic) són molt més poderoses que la voluntat i/o les actituds dels parlants. Es necessitarà, per tant, també una estructura organitzativa no només de tècnics que planifiquin les activitats en el seu conjunt sinó de persones que en facin un seguiment constant de monitoratge. Tot plegat, doncs, una feina complicada però no impossible.

Page 194