Catalunya

Aquesta Llei s’ha de considerar la pri-

mera llei catalana que estableix una or-

denació integral i completa de l’urbanis-

me. Malgrat que ben poc després de la

restauració del Parlament, el 1981, es va

començar a legislar en aquesta matèria, i

han estat diverses les normes produïdes

des d’aleshores, la gran majoria d’aques-

tes eren lleis parcials, que modificaven

fragmentàriament aspectes de l’ordena-

ment urbanístic, constituït, principal-

ment, en l’àmbit legal, per la Llei estatal

del sòl. És cert que des del 1992 es dispo-

sa d’una norma global emanada dels òr-

gans autonòmics —la refosa de disposi-

cions vigents en matèria d’urbanisme,

aprovada pel Decret legislatiu 1/1992—,

però és una norma que refon la legislació

fragmentària anterior produïda pel Par-

lament amb la part de la Llei del sòl esta-

tal que es podia considerar vigent

—«interioritzant-la», per dir-ho així—;

per tant, és una refosa que integra unes

normes que originàriament no són au-

tonòmiques, en el sentit que no totes són

produïdes per òrgans propis de la comu-

nitat autònoma. En canvi, en el cas de la

llei que ara es presenta, es tracta d’una

norma que té l’origen íntegrament en

òrgans autonòmics i no sols ha estat

«aprovada» per aquests. Evidentment,

això no significa que es parteixi de zero,

que es tracti d’una creació absolutament

original i innovadora, cosa il·lusòria avui

dia, i en bona mesura s’ha de veure com

a hereva de la legislació anterior, no sols

en allò en què la segueix clarament, sinó

també, a vegades, en allò en què se n’a-

parta, ja que es pretén rectificar-la deli-

beradament, a partir de l’experiència as-

solida per l’aplicació d’aquella.

Un dels elements determinants de la

nova ordenació és, precisament, l’expe-

riència acumulada, ja que la legislació

urbanística és un dels ordenaments que

més aplicació genera, de manera conti-

nuada i a tot el territori. I, a més, els re-

sultats d’aquesta aplicació són especial-

ment visibles, si no a curt termini,

almenys a mitjà termini, i es pot consi-

derar suficient, en aquest respecte, en el

nostre cas, el temps transcorregut des

de la recuperació de l’autogovern i des

de la promulgació de les normes succes-

sives per valorar-ne els resultats. Natu-

ralment, l’experiència és un condicio-

nant important de la nova ordenació,

però no n’és l’element determinant ni el

motor, sinó que ens hem de referir als

darrers canvis legislatius en l’àmbit es-

tatal i a les sentències del Tribunal

Constitucional, en tant que han aclarit

la delimitació i l’abast de la capacitat

d’intervenció del legislador català en

aquesta matèria.

Aquesta Llei apareix després que s’ha-

gin succeït dues reformes, en l’àmbit esta-

tal, de la llei coneguda com a Llei del sòl,

2. CATALUNYA

2.1. ACTIVITAT LEGISLATIVA

DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

A cura de Joan Vintró

Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme (DOGC núm. 3600, de 21 de març).

Autonomies, núm. 29, novembre de 2003, Barcelona.

el 1992 i el 1997-98, en direccions molt

diferents, de manera que la segona es pot

considerar com una «contrareforma» res-

pecte a la primera, producte cada una de

majories parlamentàries contraposades. A

més, entremig de totes dues, el Tribunal

Constitucional va dictar la sentència so-

bre la primera de les reformes, que va jus-

tificar, en part, la línia empresa per la se-

gona, si més no pel que fa a l’organització

territorial de l’urbanisme. La Llei d’urba-

nisme de Catalunya s’ha de situar, lògica-

ment, en el marc establert per la legislació

estatal vigent, però tenint present, alhora,

la jurisprudència establerta per les sentèn-

cies 61/1997, de 27 de març, 159/2001,

de 5 de juliol, i 164/2001, d’11 de juliol,

que han precisat el terreny que correspon

a l’Estat i a les comunitats autònomes, i

que, malgrat les fortes crítiques doctrinals

que han rebut, per suposats errors tècnics,

es pot pensar que ja han estat assumides,

si més no pel que fa a la primera i a la seva

noció de la clàusula de supletorietat, per

la qual cosa es pot afirmar que no és previ-

sible cap canvi de criteri, tenint en comp-

te, a més, que no hi va haver un nombre

significatiu de vots particulars.

Catalunya no ha estat pas la primera

comunitat autònoma que ha aprofitat el

nou marc legal estatal per establir una

legislació urbanística completa sense

utilitzar els retalls de la reforma del

1992, com han fet algunes altres comu-

nitats, fins i tot partint del text refós de

1976, però m’atreviria a assenyalar que

és la que hi ha introduït més novetats i

ha establert una regulació més desenvo-

lupada. Veiem, seguidament, els trets

més significatius de la nova llei.

Respecte de la classificació del sòl, la

Llei estableix precisions importants a les

tres categories de sòl que defineix la legisla-

ció estatal. En el sòl urbà, distingeix entre

el consolidat i el no consolidat. El primer re-

quereix que es disposi dels serveis urbanís-

tics bàsics o d’un grau determinat de con-

solidació edificatòria, que es xifra en dues

terceres parts de la superfície edificable,

mentre que el segon té un caràcter resi-

dual. Per tant, per definir el sòl urbà con-

solidat s’adopten els dos criteris que han

seguit altres comunitats autònomes, tot i

que la majoria s’ha decantat només per un

d’ells. Cal ressenyar també que el grau de

consolidació és superior al que s’ha exigit

per regla general —el 50 %— i que no

s’ha establert cap distinció per raó de po-

blació, de la qual cosa es podria deduir que

s’ha seguit un criteri més restrictiu.

Pel que fa al sòl no urbanitzable, se-

guint les pautes de la Llei estatal 6/1998,

s’han concretat les raons que en justifi-

quen la necessitat: s’amplia el concepte

de sòl no urbanitzable per raó dels valors

que cal protegir, en modular-lo com a sòl

no urbanitzable per incompatibilitat

amb la seva transformació, i —el que és

més innovador— es determina que és sòl

no urbanitzable el que és inadequat per al

desenvolupament urbà no sols pels valors

que té, sinó per la destinació que ha de

tenir amb un criteri voluntarista o finalis-

ta, amb l’objectiu de garantir la utilitza-

ció racional del ter-ritori i la qualitat de

vida, d’acord amb el model de desenvo-

lupament urbanístic sostenible. Cal dir,

de passada, que la preocupació per asse-

gurar el desenvolupament sostenible tra-

vessa tota la Llei, des de l’article 3, que

l’erigeix com a objectiu.

En relació amb el sòl urbanitzable, es

distingeix entre el delimitat i el no delimi-

tat, i es defineix com l’integrat pels ter-

renys necessaris per garantir el creixement

de la població i el creixement econòmic.

La Llei determina els percentatges

d’aprofitament privat en sòl urbanitza-

ble —no menys del 45 % de la superfí-

cie total del sector—, i concreta les re-

serves per a sistemes urbanístics locals i

generals i les regles de determinació de

AUTONOMIES · 29

294

l’aprofitament urbanístic. El percentat-

ge de cessió a l’ajuntament o a l’Admi-

nistració actuant de sòl d’aprofitament

urbanístic es fixa en el 10 %.

La Llei concreta molt minuciosament

les possibilitats d’edificar, mínimes o ex-

cepcionals, en sòl no urbanitzable. Una

novetat legislativa és l’establiment de di-

rectrius per a les llicències d’edificació en

sòl no urbanitzable i la major especificació

dels usos provisionals en sòl urbanitzable.

En l’àmbit del planejament, les nove-

tats han estat importants, més enllà del

canvi de denominació d’algunes figures ja

existents. Se’n pot destacar la reformula-

ció del concepte dels programes d’actua-

ció urbanística, als quals es confereix un

paper d'importància singular: són expres-

sió de les polítiques municipals del sòl i de

l’habitatge i el marc per a la concertació

d’actuacions entre els ajuntaments i l’Ad-

ministració de la Generalitat. També cal

esmentar la diferenciació, dins els plans

parcials, entre els plans de delimitació i la

resta de plans, i també la desaparició dels

estudis de detall i la redefinició dels pro-

jectes d’urbanització, que passen a conte-

nir només les obres complementàries no

determinades als plans parcials.

La formulació i la tramitació del pla-

nejament també experimenta canvis.

Són els més ressenyables la possibilitat

que els ajuntaments, sense diferenciació

per nombre d’habitants, puguin aprovar

plans especials, plans de millora urbana

—equivalents, en part, als antics PERI—

i plans parcials, promoguts tots ells d’a-

cord amb les determinacions d’un pro-

grama d’actuació urbanística, i també

plans parcials dels sectors d’urbanització

prioritària. S’ha considerat especial-

ment la participació ciutadana, s’han

precisat els tràmits i les actuacions, per

tal d’evitar dilacions i situacions dubto-

ses o llacunes que poguessin demorar la

tramitació, i s’han delimitat clarament

les relacions entre les diverses adminis-

tracions, d’acord amb els criteris definits

per la jurisprudència a la llum del prin-

cipi d’autonomia local.

La gestió urbanística ha estat objecte

d’una remodelació extensa, des de la

mateixa definició del concepte, els prin-

cipis i els límits, fins a la determinació

dels instruments o dels sistemes que es

poden utilitzar per dur-la a terme. Es

detalla quines despeses d’urbanització

són a càrrec dels propietaris i es regula el

dret de reallotjament.

Respecte als sistemes d’execució, se

n’estableixen dues classes: el de repar-

cel·lació i el d’expropiació. El primer in-

clou les modalitats de compensació bàsi-

ca, de compensació per concertació, de

cooperació —que equivaldria a l’antic

sistema de reparcel·lació— i de sectors

d’urbanització prioritària. En la regulació

concreta de les diverses modalitats de re-

parcel·lació s’introdueixen diverses no-

vetats respecte a l’ordenament anterior: la

incorporació dels propietaris a la junta de

compensació no comporta la transmissió

dels terrenys; les juntes actuen com a fi-

duciàries; no hi ha bases de compensació;

la modalitat de concertació es desenvolu-

pa sobre la base d’un conveni amb l’ajun-

tament, impulsat pel 25 % dels propieta-

ris, de manera que es reconeix per llei un

tipus de conveni habitual en la pràctica

urbanística, etcètera.

La regulació del patrimoni municipal

del sòl emmarca les actuacions en els

programes d’actuació urbanística i se-

gueix la línia de la legislació anterior,

però detalla l’abast dels instruments

utilitzables, amb vista a millorar-ne l’e-

ficàcia. També s’ha intentat fer més

efectiva que no pas fins ara l’obligació

d’edificar, i es manté l’instrument del

Registre municipal de solars sense edifi-

car per a tots els municipis que comptin

amb programa d’actuació urbanística.

ACTIVITAT NORMATIVA... 295

El 23 de juliol de 2001, el Govern de

la Generalitat, representants de tots els

grups parlamentaris i el consorci Local-

ret van signar, davant el president del

Parlament, el Pacte per a la promoció i el

desenvolupament de la societat de la in-

formació a les administracions públi-

ques catalanes. Entre els punts fonamen-

Pel que fa al règim d’intervenció en l’ús

del sòl i en l’edificació, s’han determi-

nat per llei els actes subjectes a llicència,

fins ara regulats per reglament, se n’ha

actualitzat la relació i s’ha regulat el rè-

gim jurídic de les llicències i llur cadu-

citat. S’ha actualitzat igualment la regu-

lació de les parcel·lacions urbanístiques,

de les ordres d’execució i dels supòsits

de ruïna i les actuacions subsegüents.

Les mesures de protecció de la legalitat

urbanística no s’aparten gaire de les que

ja hi havia, tot i que s’han precisat i dis-

tingit els diferents tipus d’actuacions

—suspensions cautelars, requeriments

de restauració de la realitat alterada, re-

visió d’actes i llicències i procediment

sancionador—, i s’ha actualitzat el rè-

gim sancionador.

La part final fa una regulació extensa de

les situacions transitòries i dels diversos

supòsits que s’hi poden produir, i disposa

el desplegament reglamentari de la Llei i

l’aprovació d’una taula de vigències, tot i

que no es fixen terminis per al compli-

ment d’aquest mandat. Finalment, s’esta-

bleix que la Llei entri en vigor al cap de

tres mesos d’haver estat publicada, que és

el temps que es considera necessari per

permetre’n el coneixement, ateses les no-

vetats que introdueix i l’extensió del text, i

per facilitar-ne l’aplicació més correcta.

Xavier Muro

AUTONOMIES · 29

296

Per actuar contra el transfuguisme en

l’àmbit local, la Llei 3/2002, de 22 de

març, disposa que els regidors que aban-

donin el grup constituït per la candidatu-

ra en què es van presentar a les eleccions

no es poden integrar al grup mixt, sinó

que queden com a regidors no adscrits,

que tindran els drets i deures individuals,

inclosos els materials i econòmics, que se-

gons les lleis formin part de l’estatut dels

regidors, i participaran en l’ajuntament

«de manera anàloga a la de la resta de re-

gidors», diu la Llei, sense que se’ls recone-

guin expressament els drets que s’acordin

a favor dels grups polítics.

La imprecisió d’aquesta solució legis-

lativa podria oferir alguns dubtes, que ja

van ser suscitats pel Dictamen del Con-

sell Consultiu sobre el projecte, i que van

motivar alguna modificació a la redacció

definitiva de la Llei. Posteriorment, això

no obstant, en l’àmbit estatal s’han pro-

piciat reformes per donar cabuda a solu-

cions d’aquest tipus.

Tomàs Font

Llei 3/2002, de 22 de març, de quarta modificació de la Llei 8/1987, municipal

i de règim local de Catalunya (DOGC núm. 3605, de 28 de març).

Llei 5/2002, de 19 d'abril, de l’Agència Catalana de Protecció de Dades

(DOGC núm. 3625, de 29 d’abril).

tals d’aquest Pacte es feia constar el com-

promís de «promoure la creació de

l’Agència Catalana de Protecció de Da-

des per a garantir als ciutadans el bon ús

de la informació tant per part de l’Admi-

nistració com de les empreses, d’acord

amb el que estableix la Llei orgànica

15/1999, del 13 de desembre, de protec-

ció de dades de caràcter personal».

Aquest acord és l’antecedent més im-

mediat del Projecte de llei de l’Agència

Catalana de Protecció de Dades, que fou

presentat al Parlament el 2 d’agost del

mateix any. Cal remarcar, però, que en

l’origen d’aquesta regulació es troba l’art.

18.4 de la Constitució, que estableix que

la llei ha de limitar l’ús de la informàtica a

fi de garantir l’honor i la intimitat perso-

nal i familiar dels ciutadans i l’exercici ple

de llurs drets. En un primer moment, la

disposició transitòria primera de la Llei

orgànica 1/1982, de 5 de maig, de pro-

tecció civil del dret a l’honor, a la intimi-

tat personal i familiar i a la pròpia imatge,

va constituir la norma aplicable a la

matèria mentre no es promulgués la llei

específica prevista per la Constitució.

Posteriorment, l’aprovació de la Llei

orgànica 5/1992, de 29 d’octubre, sobre

tractament automatitzat de dades de

caràcter personal (Lortad), ja derogada,

va incloure una regulació general sobre

aquesta matèria, posteriorment subs-

tituïda per la que estableix la Llei orgà-

nica 15/1999, de 13 de desembre, de

protecció de dades de caràcter personal

(LOPD), que ha adaptat a l’ordenament

jurídic de l’Estat espanyol la Directiva

95/46/CE del Parlament Europeu i del

Consell, de 24 d’octubre de 1995, relati-

va a la protecció de les persones físiques

pel que fa al tractament de dades perso-

nals i a la lliure circulació d’aquestes.

La Lortad va establir el règim jurídic

dels fitxers, que va diferenciar atenent

llur titularitat pública o privada; va crear

l’Agència de Protecció de Dades com a

òrgan administratiu independent, al

qual s’encomanen funcions de registre

administratiu dels fitxers i de policia ad-

ministrativa sectorial, i va establir un rè-

gim sancionador. Finalment, va establir

que les comunitats autònomes creessin

òrgans equivalents a l’esmentada Agèn-

cia per tutelar llurs propis fitxers. Aques-

ta regulació fou impugnada pel Govern i

el Parlament de Catalunya en considerar

que la limitació de les funcions de les co-

munitats autònomes als fitxers propis

podia ésser inconstitucional, tot argu-

mentant que l’ús de la informàtica era

un instrument per exercir activitats, la

regulació o la intervenció de les quals po-

dia ser competència autonòmica, i que

havia de ser la titularitat sobre la com-

petència substantiva, i no el caràcter pú-

blic o privat del fitxer, el que determinés

si les funcions de l’Agència havien de ser

exercides per l’Estat o per les comunitats

autònomes. La STC 290/2000, de 30 de

novembre, va desestimar les pretensions

del Govern i el Parlament de Catalunya,

quan ja la Lortad havia estat derogada i

la nova regulació establerta per la LOPD

ampliava les funcions autonòmiques en

reconèixer que aquestes incloïen els fit-

xers propis i també els dels ens locals de

l’àmbit territorial respectiu.

La LOPD fou també objecte de recurs

d’inconstitucionalitat, interposat pel de-

fensor del poble, el qual fou resolt mit-

jançant la STC 292/2000, de 30 de no-

vembre, que va declarar inconstitucionals

alguns aspectes de la Llei que són d’interès

en l’àmbit autonòmic en la mesura que

afecten els fitxers de les administracions

públiques. En concret, la Sentència va de-

clarar inconstitucional que, pel simple fet

que les disposicions de creació dels fitxers

de dades personals ho establissin, les ad-

ministracions públiques poguessin comu-

nicar-se entre elles dades de caràcter per-

ACTIVITAT NORMATIVA... 297

sonal per a l’exercici de competències di-

ferents, tal com establia l’art. 21.1 de la

LOPD; que s’exceptués del dret a la infor-

mació de la persona afectada els casos en

què aquesta informació pogués impedir o

dificultar greument el compliment de les

funcions de control i verificació de les ad-

ministracions públiques (art. 24.1), i que

es limités als interessats afectats el dret

d’accés, rectificació i cancel·lació de les

pròpies dades personals (art. 24.2).

En aquest marc, doncs, és on s’insereix

la Llei 5/2002, de 19 d’abril, de l’Agèn-

cia Catalana de Protecció de Dades.

L’Agència, seguint el model de la Lortad

i la LOPD, es constitueix com una insti-

tució de dret públic, amb personalitat

jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar,

que ha d’actuar amb objectivitat i plena

independència de les administracions

públiques en l’exercici de les seves fun-

cions, les quals responen a l’objecte de

vetllar pel respecte dels drets fonamen-

tals i les llibertats públiques dels ciuta-

dans en tot allò que concerneix les ope-

racions fetes mitjançant processaments

automatitzats o manuals de dades perso-

nals. Cal remarcar que la inclusió del

tractament manual de dades personals

en l’àmbit de protecció fou una novetat

de la LOPD, que establia un termini de

deu anys des de la seva entrada en vigor

per a l’adaptació dels fitxers manuals a la

nova regulació. La Llei 5/2002 redueix el

termini per formalitzar la inscripció dels

fitxers manuals en el Registre de protec-

ció de dades de Catalunya a dos anys a

comptar des de la seva entrada en vigor.

L’àmbit d’actuació de l’Agència s’es-

tén als tractaments de dades personals

duts a terme per la Generalitat de Ca-

talunya, pels ens que integren l’Admi-

nistració local, per les universitats en

l’àmbit territorial de Catalunya, pels or-

ganismes i les entitats autònomes que

depenen de l’Administració de la Gene-

ralitat o dels ens locals i pels consorcis

dels quals formen part. Això no obstant,

l’Agència també exerceix les seves com-

petències sobre els fitxers creats per les

administracions i els organismes esmen-

tats quan són gestionats per entitats pú-

bliques o privades que presten serveis

públics, per associacions o fundacions o

per les societats civils o mercantils en el

capital de les quals la Generalitat o els

ens locals tenen la participació majorità-

ria, quan porten a terme activitats per

compte d’una administració pública.

Les funcions de l’Agència en el seu

àmbit d’actuació es concreten en el re-

gistre de fitxers de dades personals i dels

codis tipus formulats per la Generalitat

o pels ens que integren l’Administració

local, el control i la inspecció en matèria

de protecció de dades, i també, respecte

a la recollida de dades estadístiques i al

secret estadístic, la inspecció dels fitxers

sotmesos a la Llei, la sanció de les infrac-

cions i l’adopció de resolucions per res-

taurar la legalitat, que poden incloure la

immobilització de fitxers. Addicional-

ment, també s’atribueix a l’Agència l’a-

dopció de propostes i instruccions.

L’Agència s’estructura en dos òrgans de

govern: el director o la directora i el Con-

sell Assessor. El director o la directora di-

rigeix l’Agència, n’exerceix la representa-

ció i té atribuïdes les funcions que per

reglament es determinin. És nomenat pel

Govern, a proposta dels membres del

Consell Assessor, per un període de qua-

tre anys, i pot ser renovat de manera in-

definida. El Consell Assessor de Protec-

ció de Dades de Catalunya té les funcions

d’assessorament, consulta, fixació de cri-

teris i estudi. És constituït per tretze

membres, que són designats per diverses

institucions —tres pel Parlament, tres pel

Govern, dos pels ens locals, dos pel Con-

sell Interuniversitari, un per l’Institut

d’Estudis Catalans i un per les organitza-

AUTONOMIES · 29

298

cions de consumidors i usuaris—, llevat

d’un, el director o la directora de l’Insti-

tut d’Estadística de Catalunya, que n’és

membre nat. El director o la directora de

l’Agència assisteix a les reunions del Con-

sell Assessor, amb veu i sense vot.

Sens perjudici que l’estructura de

l’Agència s’hagi de determinar per regla-

ment, la Llei crea directament el Regis-

tre de protecció de dades de Catalunya

com a òrgan integrat a l’Agència. En

aquest Registre s’han d’inscriure els fit-

xers de dades personals inclosos en l’àm-

bit d’aplicació de la LOPD, dels quals

són titulars la Generalitat, els ens que

integren l’Administració local i la resta

d’organismes i entitats a què es refereix

l’art. 3 d’aquesta Llei. També s’hi han de

registrar les dades relatives a aquests fit-

xers que siguin necessàries per a l’exerci-

ci dels drets d’informació, d’accés, de

rectificació, de cancel·lació i d’oposició.

Així mateix, s’hi han d’inscriure els co-

dis tipus definits per la LOPD, formu-

lats per la Generalitat o pels ens que in-

tegren l’Administració local.

El Registre ha d’establir els acords de

cooperació necessaris amb el Registre

general de protecció de dades de l’Estat

als efectes d’integrar la informació regis-

tral i de mantenir-la actualitzada. Per

aquests motius, les disposicions tran-

sitòries de la Llei estableixen que, en el

termini de tres mesos a partir de la cons-

titució del Consell Assessor, l’Agència

ha de demanar a l’Agència de Protecció

de Dades de l’Estat tota la informació

respecte als fitxers inscrits en el seu Re-

gistre general dels quals són titulars els

ens que integren l’Administració local

de Catalunya, ja que cal recordar que,

amb l’antic règim de la Lortad, aquests

fitxers no es consideraven de competèn-

cia de la Generalitat sinó de l’Estat.

Pere Sol

ACTIVITAT NORMATIVA... 299

Llei 7/2002, de 25 d’abril, de modificació de la Llei 6/1984, de 5 de març,

de la Sindicatura de Comptes, modificada per la Llei 15/1991, de 4 de

juliol (DOGC núm. 3627, de 2 de maig).

La Llei 7/2002, de 25 d’abril, pretén

resoldre la crisi institucional deriva-

da de la renúncia del síndic major de la

Sindicatura de Comptes de Catalunya

el mes de febrer de 2001 i la incapacitat

d’elegir un nou síndic major per una

falta d’entesa entre els síndics, amb

prop de cinquanta votacions fracassa-

des.

La Llei respon, doncs, a una situació

excepcional que es reconeix explícita-

ment en el preàmbul, on s’afirma que cal

establir un procediment específic per

desbloquejar el nomenament del síndic

major «ateses les circumstàncies especials

que han concorregut darrerament en les

repetides i fallides votacions al si del Ple

de la Sindicatura». La intervenció legisla-

tiva es produeix, però, quan la crisi ja fa

més d’un any que s’havia iniciat, de ma-

nera que proposar una solució de caràcter

general havia de tenir en compte la previ-

sibilitat del resultat que tindria l’aplicació

de la norma a la situació present. Per re-

soldre aquesta qüestió es van arribar a

presentar fins a tres proposicions de llei.

La primera, presentada pel Grup Parla-

mentari d’Iniciativa per Catalunya-Verds

i que no fou presa en consideració pel Ple

del Parlament, plantejava que si fetes tres

votacions al si de la Sindicatura cap sín-

dic no obtenia la majoria, el Ple del Parla-

La Llei 8/2002, de 27 de maig, respon

especialment a la percepció social d’un

increment de la presència al carrer d’a-

dolescents en situació de predelinqüèn-

cia, als quals la Llei qualifica d’adoles-

cents «amb conductes d’alt risc social».

ment l’havia de nomenar per majoria de

3/5. La segona proposició, presentada

conjuntament pels grups parlamentaris

de Convergència i Unió, Popular i d’Ini-

ciativa per Catalunya-Verds, plantejava

que si fetes dues votacions cap síndic no

obtenia la majoria absoluta, la Comissió

parlamentària de la Sindicatura de

Comptes l’havia de designar per majoria

absoluta, procediment aquest últim que

s’havia d’aplicar directament al moment

present sense noves votacions al si de la

Sindicatura. Finalment, la tercera propo-

sició, presentada pel Grup Parlamentari

Socialistes-Ciutadans pel Canvi, oferia

com a solució que si fetes dues votacions

cap síndic no obtenia la majoria absoluta,

se n’havia de fer una de tercera que s’ha-

via de dirimir per majoria simple i en la

què els candidats només podien ésser els

dos síndics que haguessin obtingut més

vots en les votacions precedents, pre-

veient, a més, que en cas d’empat el no-

menament s’havia de fer en aquell que

hagués exercit més temps el càrrec i, si el

temps era el mateix, al de més edat.

Aquestes dues darrers proposicions foren

preses en consideració pel Ple del Parla-

ment el 13 de febrer de 2002. La Junta de

Portaveus, però, a proposta de la Mesa

del Parlament, va acordar el 19 de febrer

que es constituís un ponència conjunta

de tots els grups per a elaborar una nova

proposició de Llei i va deixar en suspens

la tramitació de les dues proposicions ja

preses en consideració.

El mes de març de 2002 la ponència

conjunta constituïda va presentar la seva

proposta, que pràcticament es correspon

amb la Llei definitivament aprovada. La

solució aportada inclou una norma de

caràcter general amb efectes pro futuro

que reprodueix el sistema proposat en la

proposició de llei del Grup Parlamentari

Socialistes-Ciutadans pel Canvi i una re-

gulació específica per al cas que es volia

resoldre, basat en la proposició presenta-

da conjuntament pels grups parlamenta-

ris de Convergència i Unió, Popular i

d’Iniciativa per Catalunya-Verds, la qual

establia que la Comissió parlamentària

de la Sindicatura de Comptes havia de

designar el síndic major directament i

sense cap altra votació al si de la Sindica-

tura. Aquesta designació només requeria

la majoria simple dels membres de la

dita Comissió, la qual cosa posa de ma-

nifest que l’acord entre els diversos grups

parlamentaris per tancar la crisi s’hauria

de qualificar més d’un acord de no-

bel·ligerància que no pas d’un consens

real sobre la qüestió.

Pere Sol

AUTONOMIES · 29

300

Llei 8/2002, de 27 de maig, de modificació de la Llei 37/1991, de 30 de de-

sembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adop-

ció, i de regulació de l’atenció especial als adolescents amb conductes d’alt

risc social (DOGC núm. 3648, de 3 de juny).

El problema no és nou i ja havia estat

tractat per la Llei 11/1985, de 13 de

juny, de protecció de menors, la qual de-

dicava el seu títol cinquè —derogat per

la Llei que presentem— a la prevenció

de la delinqüència infantil i juvenil. La

Llei 11/1985 fou modificada per la Llei

12/1988, que va derogar, amb l’objectiu

de deslegalitzar-ne la regulació, l’assigna-

ció de competències al Departament de

Justícia i les normes relatives al Consell

Assessor i Coordinador; posteriorment,

la Llei 37/1991, de 30 de desembre, so-

bre mesures de protecció dels menors

desemparats i de l’adopció, va derogar

expressament el títol VI de la Llei

11/1985 i va regular la protecció dels

menors separadament de la resta del

contingut d’aquella Llei; la Llei 39/

1991, de 30 de desembre, de la tutela i

les institucions tutelars; la Llei 8/1995,

de 27 de juliol, d’atenció i de protecció

dels infants i adolescents i de modifica-

ció de la Llei 37/1991, que va incorporar

a la dita Llei el capítol IV, el qual regula

el règim sancionador en matèria de pro-

tecció dels menors desemparats i de l’a-

dopció; la Llei 9/1998, de 15 de juliol,

del Codi de família, que va regular l’a-

dopció i algunes actuacions de l’Admi-

nistració que entren en l’àmbit del dret

civil; i, finalment, la Llei 27/2001, de 31

de desembre, de justícia juvenil. La nova

regulació té com a objectiu declarat al

preàmbul actualitzar la regulació d’aque-

lla part de la protecció que afecta la po-

blació adolescent que es troba en con-

flicte social, i regular l’increment de

respostes protectores i de recursos que

s’han d’articular, i alhora arbitrar els me-

canismes perquè en els casos de gran mo-

bilitat geogràfica i desarrelament també

es gaudeixi dels recursos de l’administra-

ció sanitària i l’educativa, de l’atenció so-

cial primària, etc.

Des d’un punt de vista formal, la Llei

8/2002 implica la modificació de la

Llei 37/1991 mitjançant l’addició de

dos nous apartats a l’art. 2, d’un article 5

bis, d’un incís a l’art. 12.3 i, finalment,

de dos nous capítols, que esdevenen

el cinquè i el sisè de la Llei modificada.

La Llei també modifica els art. 3 i 6 de la

Llei 37/1991, per substituir la referèn-

cia a la pàtria potestat per la potestat del

pare i de la mare, de conformitat amb

la terminologia utilitzada pel Codi de

família.

El primer dels apartats que s’addicio-

nen a l’art. 2 de la Llei 37/1991 estableix

l’obligatorietat de tots els centres d’acolli-

ment de preveure el conjunt d’actuacions

socioeducatives encaminades a la prepara-

ció per a un treball dels adolescents. El se-

gon apartat disposa la creació de centres o

unitats d’estada limitada per atendre se-

paradament, amb funció d’adaptació al

sistema, els menors desemparats i els ado-

lescents amb conductes d’alt risc social,

definits com els menors adolescents la

conducta dels quals altera de manera greu

les pautes de convivència i comportament

social generalment acceptades de manera

que provoquen un risc evident de causar-

se danys ells mateixos o de perjudicar ter-

ceres persones. Per interpretar aquesta de-

finició, força genèrica, el preàmbul de la

Llei parla de les persones, dins la població

adolescent, «que han deixat la llar, algunes

d’aquestes procedents d’altres països, de

vegades indocumentades i que rebutgen

sistemàticament les mesures de protecció

establertes per la legislació vigent».

Aquests dos elements —la immigració

il·legal de menors, que s’expressa en la

manca de documentació, i el rebuig a les

mesures de protecció— constitueixen,

malgrat la definició legal, el nucli del pro-

blema; en aquest sentit l’art. 5 bis que

s’addiciona a la Llei 37/1991 estableix l’o-

bligació de l’organisme de protecció de

menors de comunicar la manca de do-

cumentació dels menors de manera im-

mediata a l’autoritat competent i estableix

les mesures de protecció que pot adoptar

l’organisme de protecció dels menors que

necessitin la seva actuació «malgrat que la

rebutgin»; aquestes mesures consisteixen

ACTIVITAT NORMATIVA... 301

en l’assistència dels menors sense llar a

centres de dia per participar en programes

d’intervenció socioeducativa i en l’allotja-

ment nocturn per satisfer les necessitats

assistencials; com a mesura excepcional i

que únicament es pot adoptar quan el

menor rebutgi les altres mesures, la Llei

estableix la possibilitat d’ingrés en centres

o unitats amb restricció o supressió de

sortides per un temps limitat, amb l’ob-

jectiu de desenvolupar programes indivi-

duals. L’adopció d’aquesta mesura s’ha de

fer constar en l’informe de seguiment

de l’acció educativa dels menors afectats,

s’ha de notificar a la Fiscalia abans de les

vint-i-quatre hores següents a l’ingrés, s’ha

de revisar setmanalment i la seva durada

no pot superar els trenta dies, tot i que pot

ésser novament adoptada si les altres me-

sures són rebutjades de nou i de forma rei-

terada. Com a element complementari,

l’addició d’un incís a l’art. 12.3 de la Llei

37/1991 autoritza a incorporar en la con-

figuració arquitectònica dels centres que

acullin adolescents elements constructius

de seguretat, amb l’objecte d’afavorir l’e-

ficàcia dels programes educatius i sense

que s’alteri el règim obert dels centres.

El nou capítol cinquè de la Llei

37/1991 sota la rúbrica de «l’atenció es-

pecial a la població adolescent amb con-

ductes d’alt risc social» substitueix la

regulació de la prevenció de la delin-

qüència infantil i juvenil que contenia la

Llei 11/1985. Aquest capítol, articulat en

dues seccions, incorpora 5 nous articles

—del 43 al 47— a la Llei 37/1991. L’art.

43 defineix el concepte d’adolescent amb

conductes d’alt risc social, que ja hem co-

mentat més amunt; l’art. 44 estableix els

principis bàsics de l’actuació en l’atenció

social dels adolescents. En aquest sentit

s’estableix com a prioritària l’acció pre-

ventiva, per a la qual cosa la Llei reclama

els recursos econòmics necessaris i decla-

ra el compromís de les administracions a

finançar amb les dotacions adequades el

treball dels educadors de carrer, equips

bàsics de serveis socials i equips d’atenció

a la infància i a l’adolescència, i també

tots aquells serveis o prestacions que do-

nin suport a l’atenció de l’adolescent en

el propi entorn. En tot cas, les interven-

cions que afectin els adolescents han d’és-

ser respectuoses amb els drets que els re-

coneix l’ordenament jurídic i ha de

prevaler l’interès del menor per damunt

dels altres que hi puguin concórrer. Els

articles 45, 46 i 47 conformen la secció

segona del capítol i estableixen el conjunt

de mesures preventives i educatives que

es poden adoptar en relació amb els ado-

lescents amb conductes d’alt risc social,

les quals han de promoure especialment

programes educatius i preventius desti-

nats a fomentar la capacitat crítica, d’au-

tocontrol i el sentit de la pròpia responsa-

bilitat. La Llei permet que els adolescents

subjectes a l’atenció socioeducativa po-

den rebre atenció simultània en diversos

programes i tractaments preventius, sens

perjudici que en tots els casos l’atenció

preventiva i educativa s’ha de dur a terme

sempre amb el consentiment del repre-

sentant legal de l’adolescent, un cop con-

sultat i escoltat aquest, o, si és el cas, per-

què manca el representant o perquè

aquest s’hi oposa de manera infundada,

cal l’autorització judicial, un cop escoltat

el Ministeri Fiscal.

El capítol sisè regula l’estatut dels me-

nors d’edat acollits en centres. Aquest

capítol s’estructura també en dues sec-

cions, la primera de les quals incorpora

els nous art. 48 i 49 a la Llei 37/1991. El

primer dels dits articles inclou un verita-

ble catàleg de drets dels menors acollits

en centres, entre els quals cal remarcar

com a novetat rellevant el dret a ésser

documentats per l’Administració si són

indocumentats. L’art. 49 estableix els

deures que corresponen als menors aco-

AUTONOMIES · 29

302

llits, els quals han de complir la norma-

tiva del centre, respectar la dignitat i les

funcions del personal del centre i de

les altres persones residents i desenvolu-

par les activitats educatives, laborals i de

formació que formin part del seu pro-

jecte educatiu. Ja en la secció segona,

l’art. 50 determina quins són els incom-

pliments dels deures dels menors que

poden comportar l’adopció de mesures

educatives correctores, les quals són es-

tablertes a l’art. 51 i que en cap cas no

poden implicar mai, directament o in-

directament, càstigs corporals, privació

de l’alimentació, privació del dret de

visita de la família, privació del dret a

l’educació obligatòria i d’assistència al

centre escolar, ni atemptar contra la dig-

nitat del menor. L’art. 52 estableix les

garanties de procediment que cal aplicar

per a l’adopció de mesures correctores,

que per als incompliments qualificats de

greus i molt greus requereix la instrucció

d’un expedient disciplinari, sens perju-

dici que en tots els casos s’hagi de comu-

nicar al Ministeri Fiscal i a l’òrgan com-

petent de l’Administració que tingui

assignades les funcions sobre atenció als

menors, en aquest darrer cas perquè en

quedi constància a l’expedient personal.

La part final de la Llei consta d’una

disposició addicional que determina

que s’han de regular per decret, en un

termini de sis mesos, les característi-

ques, les funcions i l’estructura dels cen-

tres o les unitats d’estada limitada, d’u-

na disposició derogatòria del títol V de

la Llei 11/1985, i de dues disposicions

finals: la primera, d’habilitació del Go-

vern per al desplegament de la Llei, i la

segona, que en determina l’entrada en

vigor.

Pere Sol

ACTIVITAT NORMATIVA... 303

Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya (DOGC núm. 3669,

de 3 de juliol).

La competència exclusiva que d’acord

amb el que assenyala l’article 9.12 de

l’Estatut d’autonomia té la Generalitat

en matèria de turisme no s’havia concre-

tat fins ara en una llei general en aquesta

matèria. I és que en l’àmbit normatiu l’e-

xercici d’aquesta competència s’havia

materialitzat en l’aprovació de diversos

decrets de caràcter organitzatiu o de re-

gulació i classificació bàsica de les em-

preses, els establiments i les activitats de

caràcter turístic i havia estat present en

l’aprovació de diverses lleis de caràcter

sectorial, com ho són la Llei sobre la dis-

ciplina de mercat i de defensa dels con-

sumidors i els usuaris, la Llei de l’Estatut

del consumidor, la Llei d’activitats firals

o la Llei sobre centres recreatius turístics.

Entre els arguments que la Llei dóna

per a la conveniència de la seva aprova-

ció, com són l’experiència acumulada, la

voluntat de comptar amb una ordenació

general del sector amb rang de llei i el

desig de continuar impulsant el turisme

amb nous instruments, des d’un punt

de vista estrictament jurídic és determi-

nant la necessitat de satisfer plenament

el principi de reserva de llei en matèria

d’inspecció i règim sancionador, d’acord

amb el que disposa l’article 25 de la CE.

Amb l’objectiu de regular l’ordena-

ció i la promoció del turisme a Cata-

lunya, la Llei es refereix entre d’altres

als recursos, els subjectes i les activitats

que integren el sector turístic. Pel que

fa al règim general dels recursos turís-

tics, aquests es classifiquen en recursos

turístics essencials, recursos turístics

d’interès local i recursos turístics po-

tencials.

Es preveu el deure de tothom de no

malmetre els recursos turístics i s’en-

carrega als òrgans administratius que

tenen encomanada la seva gestió o pro-

tecció l’obligació de promoure’n un

ús respectuós amb el medi ambient i a

impulsar-ne la creació, conservació i

millora. S’estableix també que els re-

cursos turístics que siguin declarats es-

sencials siguin objecte d’inventari, que

d’acord amb el que estableix la disposi-

ció addicional segona haurà d’efectuar

el departament competent en matèria

de turisme en el termini d’un any a

comptar de la publicació de la Llei

al DOGC.

Cal posar en relleu la incidència d’a-

questa Llei en el planejament urbanís-

tic, quan s’estableix que els instruments

de planejament dels municipis turístics

han d’incloure mesures específiques per

a la promoció i la protecció dels recursos

turístics i quan es disposa que la trami-

tació de la primera formulació o de la re-

visió d’una figura de planejament urba-

nístic general requereix un informe del

departament competent en matèria de

turisme.

La Llei estableix el Pla de turisme de

Catalunya com a instrument bàsic de

planificació turística de la Generalitat,

que té la consideració de pla territorial

sectorial, amb l’objectiu de desenvo-

lupar, promocionar i protegir els re-

cursos turístics, fomentar una oferta

turística de qualitat i estimular les ac-

tuacions que reforcin la consideració

de Catalunya com a marca turística

global. La formulació i la redacció d’a-

quest Pla, així com les modificacions o

les revisions, corresponen al departa-

ment competent en matèria de turis-

me, i la seva aprovació és competència

del Govern. La disposició addicional

quarta estableix un termini màxim de

dos anys a comptar de l’entrada en vi-

gor de la Llei perquè aquest Pla sigui

redactat.

És important la distinció que la Llei

fa entre els municipis turístics i els mu-

nicipis, indrets, béns, serveis, comar-

ques i altres àmbits d’interès turístic. La

declaració de municipi turístic s’ha de

sol·licitar al departament competent en

matèria d’Administració local, mentre

que correspon al Govern l’adopció, si

escau, de l’acord de declaració. La de-

claració de municipi turístic comporta

per a aquest una sèrie de drets i deures

que s’especifiquen als articles 19 i 20 de

la Llei.

Pel que fa als deures, la Llei obliga els

municipis turístics a prestar, a més dels

serveis mínims establerts amb caràcter

general a la Llei de règim local, una sèrie

de serveis que es detallen a l’article 19.

Respecte als drets, la Llei els reconeix

que els serveis mínims que han de pres-

tar pel fet de tenir la condició de muni-

cipi turístic es consideren prioritaris a

l’efecte del Pla director d’inversions lo-

cals. Així mateix, s’estableixen una colla

d’àmbits en què els municipis turístics

han de ser objecte d’una atenció prefe-

rent i se’ls reconeix tímidament el dret a

establir una ecotaxa, ja que es fa remis-

sió expressa al que estableixi la legislació

de les finances locals. En aquest sentit,

es critica que l’increment d’obligacions

per a aquest tipus de municipis no sigui

compensada per una possibilitat real

d’obtenir més recursos.

La declaració de municipi d’interès

turístic, la podran demanar tots aquells

municipis que tinguin dins el seu ter-

me municipal un recurs turístic essen-

cial i s’ha de fer d’acord amb el que s’es-

tableixi per reglament. L’únic dret que

AUTONOMIES · 29

304

la Llei recull expressament a favor d’a-

quest tipus de municipis és el fet de ser

objecte d’una atenció especial dins les

activitats de planificació i promoció es-

tablertes per l’Administració de la Ge-

neralitat. A més, també poden ser de-

clarats d’interès turístic indrets, béns,

serveis, comarques i àmbits supramuni-

cipals o intercomarcals.

S’estableixen els drets i els deures

dels usuaris turístics i el règim general

de les empreses i els establiments turís-

tics. Les empreses turístiques es classifi-

quen en empreses turístiques d’allotja-

ment, empreses turístiques de restauració,

empreses turístiques de mediació i em-

preses turístiques de serveis comple-

mentaris; les diferents modalitats es de-

fineixen i es regulen en cada cas.

La Llei també es refereix a les profes-

sions turístiques, i estableix que el Go-

vern ha de promoure l’homogeneïtat de

criteris en els programes i els estudis de

formació professional reglada i ocupa-

cional en matèria de turisme, per fer-ne

possible l’equiparació. A més, es vetlla

per la qualitat dels serveis d’informació

turística, ja que s’estableix que als recin-

tes de museus, monuments i conjunts

històrics que hagin de ser declarats béns

culturals d’interès nacional aquests ser-

veis han de ser prestats per persones

amb l’habilitació de guia de turisme

atorgada per l’Administració turística

competent.

A continuació, la Llei assenyala les

administracions competents en matèria

de turisme i detalla les competències

que en aquest àmbit corresponen a l’Ad-

ministració de la Generalitat, els ajunta-

ments, els consells comarcals, les dipu-

tacions provincials i el Consell General

de l’Aran. Respecte a la regulació de

l’Administració turística de la Generali-

tat, la disposició final primera estableix

que, en el termini màxim d’un mes des

de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, el

Govern ha de presentar un projecte de

llei de creació i regulació de l’agència

Catalunya Turisme.

També es regula l’existència de la

Xarxa d’Oficines de Turisme de Ca-

talunya i el Registre de turisme de Cata-

lunya. La primera constitueix un siste-

ma integrat i coordinat d’informació i

atenció als usuaris turístics que compo-

nen les oficines de turisme de l’Ad-

ministració de la Generalitat, de les

co-

marques d’interès turístic i dels

muni-

cipis turístics, com també les oficines

turístiques públiques o privades que

s’hi adhereixen voluntàriament. Des-

taca el fet que a les oficines integrades

a la xarxa que siguin creades i regides

per una Administració pública, se’ls

atorguen certes facultats de mediació

pròpies de les agències de viatges, com

són les de fer reserves d’allotjament i

de serveis turístics, a sol·licitud dels

usuaris turístics. Pel que fa al Registre

de turisme de Catalunya, aquest posse-

eix naturalesa administrativa i té com a

objecte l’exercici de la funció registral

relacionada amb l’ordenació i el con-

trol del sector turístic. S’estableix l’o-

bligació d’inscripció per a tots aquells

subjectes que duguin a terme activitats

turístiques.

La darrera part de la Llei es dedica a la

inspecció turística i el règim sanciona-

dor. Tant l’una com l’altre corresponen i

afecten les administracions turístiques

competents, tot respectant, pel que fa

als ens locals, les limitacions que la legis-

lació de règim local estableix.

Finalment, la disposició final quarta

ajorna l’entrada en vigor d’aquesta Llei

fins que hagin transcorregut sis mesos

des de la seva publicació al Diari Oficial

de la Generalitat.

Vicenç Santaló

ACTIVITAT NORMATIVA... 305

L’aprovació d’aquesta Llei d’ordena-

ció vitivinícola figura entre les propos-

tes que es recullen al Llibre blanc del sec-

tor agrari, presentat al Parlament l’any

2000. Amb aquesta Llei es pretén dotar

el sector vitivinícola català d’un marc

legal a partir del qual es garanteixi la

preservació de la qualitat dels productes

vinícoles, se n’afavoreixi la competitivi-

tat al mercat internacional i s’estableixi

una protecció adequada dels consumi-

dors. De fet, aquest és un sector molt

regulat per la Unió Europea, que fins

avui ja ha aprovat vuit reglaments que

limiten en gran manera l’abast de l’ac-

ció legislativa dels estats membres o dels

ens subestatals amb competències en

aquest àmbit.

Pel que fa a l’Estat espanyol, la legisla-

ció vigent en el moment d’aprovar-se

aquesta Llei era la Llei 25/1970, de 2 de

desembre, de l’Estatut de la vinya, el vi i

els alcohols, un marc legal preconstitu-

cional i en bona part obsolet que ben

aviat serà substituït per una nova llei es-

tatal, la qual, en tot cas, haurà de respec-

tar les competències de Catalunya en

aquest àmbit.

Els instruments jurídics amb què

aquesta Llei que presentem dota el sec-

tor sorgeixen del convenciment que el

futur de la producció vitivinícola de Ca-

talunya únicament es pot sustentar en la

qualitat i la singularitat dels seus pro-

ductes elaborats.

La Llei té per objecte l’ordenació del

sector de la vinya i el vi, la regulació de

les denominacions d’origen dels vins i

els consells reguladors respectius, la de-

terminació del règim sancionador i

l’establiment de les competències i l’es-

tructura de l’Institut Català de la Vinya

i el Vi.

Les denominacions d’origen es con-

ceptuen com a béns de titularitat públi-

ca, que no poden ser objecte d’alienació

o gravamen, la gestió de les quals s’enco-

mana al consell regulador respectiu.

La protecció atorgada a una denomi-

nació d’origen s’estén a l’ús dels noms

de les regions, les comarques, els muni-

cipis i els àmbits que formen les zones

de producció, elaboració, envelliment i

embotellament respectives. A més, la

protecció de la denominació d’origen

implica el dret d’emprar-ne el nom en

els productes emparats i s’estén a totes

les fases de producció i comercialització

d’aquests.

Cada denominació d’origen es regeix

per un reglament que ha d’establir tots

els elements que assenyala l’article 8, en-

tre els quals cal destacar la definició dels

productes protegits, la delimitació de la

zona geogràfica de producció i de la zona

d’elaboració, les varietats de vinya auto-

ritzades i el registre dels titulars de vi-

nyes i cellers, entre d’altres.

Correspon al Govern regular el pro-

cediment de reconeixement de les de-

nominacions d’origen. En tot cas,

aquest ha de respectar la regulació que

la mateixa Llei ja en fa. En aquest sen-

tit, s’estableix que els viticultors i els

elaboradors de vi, o les agrupacions res-

pectives, han de presentar la sol·licitud

a l’Institut Català de la Vinya i el Vi.

Correspon adoptar, si escau, la resolu-

ció de reconeixement de la denominació

d’origen al conseller o consellera com-

petent en matèria d’Agricultura, que al

mateix temps ha d’aprovar el regla-

ment, concedir la gestió i autoritzar, si

escau, l’autoritat de control.

Una novetat importat respecte al rè-

gim vigent fins que aquesta Llei ha en-

AUTONOMIES · 29

306

Llei 15/2002, de 29 de juny, d’ordenació vitivinícola (DOGC núm. 3673, de

9 de juliol).

trat en vigor és la naturalesa jurídica

que es reconeix als consells reguladors

de les denominacions d’origen, ja que

transforma els antics consells regula-

dors, que eren òrgans desconcentrats de

l’Administració, en corporacions de

dret públic, és a dir, en entitats amb

personalitat jurídica pròpia, que exer-

ceixen funcions públiques, però que se

sotmeten, amb caràcter general, a les

normes privades. L’Administració es re-

serva únicament les funcions de super-

visió i tutela sobre el seu funcionament

correcte i l’adaptació a les finalitats i les

obligacions que li assenyali el contingut

de la Llei.

Els consells reguladors són integrats

per persones físiques o representants de

persones jurídiques inscrites als registres

de les denominacions d’origen corres-

ponents i s’organitzen mitjançant la co-

missió rectora, el president o presidenta

i qualsevol altre òrgan que estableixin els

estatuts. Les finalitats dels consells regu-

ladors són la representació, la defensa, la

garantia i la promoció de la denomina-

ció d’origen, i tenen les funcions que es

detallen a l’apartat 2 de l’article 11.

Entre aquestes funcions figura la po-

testat d’establir i gestionar les quotes

obligatòries per finançar-se, d’acord

amb el que disposin llurs reglaments in-

terns. Això significa un canvi important

respecte a la regulació del sistema de fi-

nançament dels consells reguladors, que

fins ara es regia amb caràcter general

pels articles 304 a 307 de la Llei

15/1997, de 24 de desembre, de taxes i

preus públics de la Generalitat de Cata-

lunya, que aquesta Llei deroga expressa-

ment en la disposició final segona.

Mitjançant el règim sancionador es

garanteixen a l’Administració els mit-

jans adequats per al compliment d’a-

questa Llei per les persones afectades,

particularment les persones físiques o

jurídiques titulars de vinyes i cellers ins-

crits als registres corresponents. Un as-

pecte important en aquest àmbit són

l’organització i les potestats que es reco-

neixen als serveis d’inspecció. Aquests es

duen a terme mitjançant els inspectors

de l’Administració pública que tenen la

consideració d’agents de l’autoritat i els

veedors dels consells reguladors amb

funcions inspectores, que tenen les ma-

teixes atribucions que els primers, les

actuacions dels quals han de ser consi-

derades com a realitzades per l’Adminis-

tració.

Les infraccions es classifiquen com a

lleus, greus i molt greus. Les lleus poden

ser sancionades amb una multa de fins a

2.000 euros; les greus, amb una multa

entre 2.001 i 30.000 euros, i les molt

greus, amb una multa entre 30.001 i

300.500 euros, si bé, en aquests dos dar-

rers casos, l’import de la sanció es pot

augmentar fins al valor de les mercade-

ries, els productes o les superfícies ob-

jecte de la infracció.

La Llei també regula minuciosament

l’Institut Català de la Vinya i el Vi (In-

cavi), que fins a la data de l’entrada en

vigor era regulat pel Decret de 8 d’abril

de 1980 i el Decret 221/1980, de 24

d’octubre, que queden derogats.

L’Incavi es configura com un organis-

me autònom, de caràcter administratiu,

amb autonomia econòmica i financera,

personalitat jurídica pròpia i capacitat

d’obrar per al compliment de les fun-

cions establertes per la Llei, o les que li

siguin aplicables, adscrit al departament

competent en matèria d’agricultura.

S’estableixen com a òrgans de l’Incavi

els següents: el president o la presidenta,

el Consell Rector, el director o la direc-

tora i el Consell Assessor, les funcions

dels quals es detallen als articles 32 a 35.

Finalment, la Llei, atès el canvi de na-

turalesa jurídica dels consells reguladors

ACTIVITAT NORMATIVA... 307

AUTONOMIES · 29

308

de les denominacions d’origen que in-

trodueix, els dóna el termini d’un any

des de la data de l’entrada en vigor per-

què adaptin el reglament a les noves dis-

posicions legals. Transcorregut aquest

termini, els consells reguladors que no

hagin adaptat el reglament quedaran ex-

tingits automàticament.

Vicenç Santaló

Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica

(DOGC núm. 3675, d’11 de juliol).

La lluita contra el soroll s’ha anat

obrint pas a poc a poc dins l’acció admi-

nistrativa per la sensibilitat creixent res-

pecte a la preservació d’un medi ambient

adequat a un determinat estàndard o ni-

vell de qualitat de vida, i també pel fet

que el desenvolupament en les societats

postindustrials ha anat associat amb un

increment del nivell de soroll —i no tan

sols, o no precisament, més ben dit, vin-

culat a les activitats industrials, sinó a les

activitats de lleure i a les infraestructures

de transports i comunicacions.

La contaminació acústica és un feno-

men fonamentalment urbà, encara que

no exclusivament, ja que les grans infra-

estructures viàries i de transport passen

justament, en gran manera, per espais

poc poblats, en els quals, si bé afecten

menys persones, l’alteració de la tran-

quil·litat natural resulta més intensa.

Entesa com a alteració de la tranquil·li-

tat, la contaminació acústica ja era ob-

jecte d’atenció de les antigues normes de

policia local —recordem la vella formu-

lació d’Henrion de Pansey sobre la fina-

litat característica de la policia local: la

seguretat, la tranquil·litat i la salubri-

tat—, per la qual cosa s’ha integrat tra-

dicionalment en les competències mu-

nicipals. Ara bé, el notable increment de

la contaminació acústica, fruit del des-

envolupament econòmic, respecte al

temps en què es va començar a abordar a

escala local, ha alterat la qualitat del

problema de tal manera que cal conside-

rar que requereix un tractament a una

escala superior, per homogeneïtzar con-

ceptes, establir directrius i mesures de

planificació, i ordenar la coordinació i la

col·laboració administratives, atès que

entre les activitats causants d’infraccions

acústiques importants hi ha les que des-

envolupen administracions superiors a

les municipals o les que es desenvolupen

en béns gestionats per aquelles. A més,

en la mesura que la contaminació acús-

tica es considera mereixedora d’una in-

tervenció específica que complementi la

que estableix la Llei 3/1998, de 27 de fe-

brer, de la intervenció integral de l’Ad-

ministració ambiental, de caràcter més

general, i, d’altra banda, en tant que

s’estableix un règim sancionador que ti-

pifica infraccions i sancions, cal donar a

aquesta ordenació el rang normatiu ade-

quat, que és el de llei.

Pel que fa al contingut, cal assenyalar,

en primer lloc, que la Llei s’ajusta a l’es-

quema habitual i canònic des del punt

de vista de la tècnica normativa. A la part

introductòria o general s’estableixen

l’objecte, els principis i objectius i les de-

finicions dels termes específics. Es fa una

classificació dels nivells de soroll i s’esta-

bleix una zonificació adequada. Pel que

fa a les mesures d’intervenció, s’ordenen

segons el nivell de l’Administració com-

petent sobre les fonts contaminants i se-

gons el grau de contaminació. Quant a

les fonts de soroll, es distingeixen els

supòsits següents: infraestructures, cons-

trucció d’edificis, activitats i relacions de

veïnatge, vehicles i espais públics.

En la major part d’aquests supòsits la

intervenció administrativa s’insereix en

procediments ja existents, com ara l’au-

torització o la llicència ambiental, l’ava-

luació d’impacte ambiental o la llicència

d’obres. Algunes obligacions concretes

són imposades directament per la Llei i

gairebé no es creen instruments d’inter-

venció —noves classes de llicències o

autoritzacions—, llevat, potser, del pla

de minimització de l’impacte acústic de

les infraestructures, la competència per

a l’aprovació del qual s’atribueix al De-

partament de Medi Ambient, tot i que

no s’estableixen les conseqüències per al

cas que s’incompleixi ni cap mesura per

obtenir-ne el compliment, confiant pro-

bablement en la voluntat de col·labora-

ció interadministrativa.

Als instruments d’intervenció esmen-

tats, caldria afegir-n’hi un altre de tradi-

cional també en l’àmbit local: la regla-

mentació per mitjà d’ordenances, les

quals, d’acord amb aquesta Llei, han de

tenir un contingut determinat. Malgrat

que molts municipis disposen d’orde-

nances que s’ocupen dels sorolls, algu-

nes de molt antigues, té sentit ple que la

Llei les tingui en compte, al marge de les

disposicions generals de la legislació so-

bre règim local, en tant que els dóna el

fonament legal específic o sectorial de

què mancaven fins ara, absència que po-

dria haver estat criticada des del punt de

vista de la necessitat de la reserva de llei

per limitar l’activitat dels particulars

—tot i la flexibilitat amb què s’ha apli-

cat i s’ha interpretat la institució de la

reserva de llei pel que fa a la limitació

d’activitats empresarials.

Per assegurar l’efectivitat de les me-

sures establertes, es regula la vigilància

i, si escau, la repressió de les conductes

que contravinguin les disposicions de

la Llei o les accions desplegades en exe-

cució d’aquesta. Concretament, es de-

dica un capítol a l’ordenació de la ins-

pecció i del règim sancionador, de

manera prou detallada perquè no re-

quereixi desplegament reglamentari.

En un altre nivell se situen les ordenan-

ces locals i el règim sancionador que

puguin establir.

És important, així mateix, la conside-

ració que aquesta Llei fa de les relacions

entre les diverses administracions impli-

cades, tant des del punt de vista de la

col·laboració administrativa (articles 25

i 26) com, especialment, de l’auxili ne-

cessari que s’obliga a prestar als ajunta-

ments, que molt sovint poden ser els

responsables principals de l’aplicació de

la Llei o que, almenys, hi tenen un pa-

per destacat, sobretot davant dels ciuta-

dans, ja que, entre altres competències,

aquesta Llei els atribueix la inspecció de

la contaminació acústica produïda per

les activitats, els comportaments ciuta-

dans, la maquinària i els vehicles de mo-

tor (article 27). El suport de l’Adminis-

tració de la Generalitat als ajuntaments i

les altres entitats locals, en formes diver-

ses, es recull als articles 21.4, 23 i dispo-

sició addicional tercera.

Considerant, així mateix, l’impacte

econòmic d’aquesta Llei sobre els titu-

lars d’activitats i instal·lacions que pro-

dueixen soroll, es recull la possibilitat

d’establir línies d’ajuts per als particu-

lars. El legislador també ha estat cons-

cient de la importància de l’actitud cívi-

ca i l’educació ambiental, dins una

cultura favorable a la contenció del so-

roll, per la qual cosa l’article 24 n’esta-

bleix el foment.

La Llei té uns annexos que determi-

nen els nivells d’immissió sonora admis-

sibles, segons el tipus de font o emissor

ACTIVITAT NORMATIVA... 309

La creació d’ocupació de qualitat és un

eix de la política social i es configura com

a objectiu prioritari de les accions de la

Unió Europea i de les institucions políti-

ques d’àmbit territorial inferior. A partir

del Llibre blanc de Delors i de la seva

concreció política al Consell Europeu

d’Essen (desembre de 1994), s’inicia en

l’àmbit europeu un període en què l’ocu-

pació se situa com a fonament de la cohe-

sió social. L’any 1997 s’adopta el Tractat

d’Amsterdam i se celebra el Consell Eu-

ropeu extraordinari de Luxemburg, dos

esdeveniments clau per al futur desenvo-

lupament de les polítiques d’ocupació a

Europa, que tindran un reflex immediat

a la cimera de Cardiff (1998) amb la pre-

sentació dels primers Plans nacionals

d’acció per a l’ocupació, i en la posterior

definició de l’Estratègia europea per a l’o-

cupació (a partir del Consell de Colònia

de 1999). Els consells de Lisboa, Niça i

posteriors, l’aprovació de l’Agenda social

europea, l’establiment de les directrius

anuals per a l’ocupació, entre d’altres fites

en aquesta matèria, configuren el marc

jurídic i polític europeu en què se situa la

regulació necessària del sistema d’ocupa-

ció de Catalunya i la creació del Servei

d’Ocupació.

En l’àmbit estatal espanyol, l’art. 40

de la CE estableix, com a principi rector

de la política social i econòmica, un ma-

nament als poders públics per tal que

promoguin el progrés social i econòmic,

una distribució equitativa de la renda i,

especialment, per tal que realitzin una

política orientada a la plena ocupació.

L’art. 149.1.13 CE reserva a l’Estat

competències exclusives sobre les bases i

la coordinació de la planificació general

de l’activitat econòmica. Tanmateix,

l’art. 148.1.13 possibilita que les comu-

nitats autònomes assumeixin com-

petències en matèria de desenvolupa-

ment econòmic dins dels objectius

establerts per la política econòmica esta-

tal. Respectant aquest marc competen-

cial, l’EAC recull, a l’art. 12.1, la com-

petència exclusiva de la Generalitat

sobre la planificació econòmica de Ca-

talunya. L’art. 52 EAC atorga a la Gene-

ralitat la facultat de crear institucions

per al foment de la plena ocupació i del

desenvolupament econòmic i social.

En aquest marc neix la norma ara co-

mentada, que dóna resposta a les neces-

sitats d’un àmbit competencial que,

lentament, ha conegut ampliacions

successives. En matèria d’ocupació la

Generalitat va assumir la gestió de

la formació professional ocupacional

(1991), va crear el Servei Català de

Col·locació (1995), va assumir la gestió

AUTONOMIES · 29

310

de soroll i segons la franja horària, i al-

tres qüestions de caràcter tècnic que cal

tenir en compte a l’hora d’aplicar-la.

Finalment, cal fer notar l’ampli con-

sens assolit entorn de la Llei, com ho de-

mostra el fet que, durant la tramitació

parlamentària del projecte de llei, s’hi

van presentar 169 esmenes, de les quals

només 12 van arribar al debat del text

en el Ple, totes les quals es van transac-

cionar, per la qual cosa la Llei es va apro-

var per unanimitat.

Xavier Muro

Llei 17/2002, de 5 de juliol, d’ordenació del sistema d’ocupació i de crea-

ció del Servei d’Ocupació de Catalunya (DOGC núm. 3676, de 12 de ju-

liol).

de l’INEM (1997), va signar el Pacte

per l’ocupació a Catalunya i va crear el

Servei Públic d’Ocupació de Catalunya

(2000). Aquests són els principals ante-

cedents de la Llei 17/2002, de 5 de ju-

liol, d’ordenació del sistema d’ocupació

i de creació del Servei d’Ocupació de

Catalunya (DOGC núm. 3676, de 12

de juliol de 2002). Val a dir, també,

que la Llei té l’origen immediat en

l’acord subscrit un any abans de la

seva promulgació, entre el Govern, les

organitzacions sindicals i empresarials

i les institucions locals, tot i que en la

tramitació parlamentària es van intro-

duir modificacions rellevants en algu-

nes matèries.

La norma, a partir de l’experiència as-

solida en matèria d’ocupació i interme-

diació laboral, estableix «els criteris or-

denadors i integradors de les funcions i

serveis» en matèria d’ocupació, i crea el

Servei d’Ocupació de Catalunya (en en-

davant, SOC) per respondre a «les ne-

cessitats que un servei públic requereix»

(vegeu l’exposició de motius de la Llei).

Així, l’article primer estableix que la Llei

té per objecte l’ordenació bàsica del sis-

tema d’ocupació de Catalunya, la crea-

ció del SOC i la regulació de les entitats

cooperadores i col·laboradores, i modi-

fica la normativa anterior, l’actualitza i

incorpora un major grau de seguretat

jurídica per als operadors laborals i per

als mateixos usuaris dels serveis d’ocu-

pació. A banda de modificar la denomi-

nació d’òrgans i organismes administra-

tius, la Llei 17/2002 deroga «totes les

altres normes que regulen funcions que

aquesta Llei atribueix al Servei d’Ocu-

pació de Catalunya». Tanmateix, en tot

allò que no s’hi oposin, romanen vigents

el Decret 320/1998, de 15 de desembre,

de creació del Consell de Direcció del

Servei Públic d’Ocupació de Catalunya

i el Decret 336/1998, de 15 de desem-

bre, pel qual es regulen les meses locals

d’ocupació.

La Llei s’estructura en cinc títols. El

primer recull com a disposicions gene-

rals l’objecte de la norma, els principis i

criteris rectors, els drets i deures dels

usuaris, i estableix la competència del

Govern per a l’aprovació del Pla d’ocu-

pació de Catalunya (per al trienni 2004-

2006, es pot consultar l’Acord del

Govern d’aprovació del Pla general d’o-

cupació de Catalunya, al Butlletí Oficial

del Parlament de Catalunya, núm. 462,

de 29 de setembre de 2003). El títol se-

gon regula el SOC, i n’estableix la natu-

ralesa, l’objecte, les funcions i els recur-

sos. Els títols tercer i quart n’estableixen

l’organització, l’estructura i el règim ju-

rídic, i el cinquè regula la xarxa ocupa-

cional de Catalunya diferenciant les en-

titats cooperadores i les col·laboradores.

Fent una exegesi de la norma, s’ha de

destacar que preveu, com a principis i

criteris rectors del sistema d’ocupació i

del SOC, la igualtat d’oportunitats en

l’accés a l’ocupació, sense cap mena de

discriminació; la universalitat, la gratuï-

tat i la personalització de totes les actua-

cions i les prestacions ocupacionals; la

cohesió social, amb l’adopció d’actua-

cions positives a favor de les persones

amb majors dificultats d’inserció labo-

ral; la cohesió territorial, afavorint les

àrees territorials amb majors mancances

ocupacionals. L’ordenació i gestió de la

política d’ocupació ha de respondre a

criteris d’equitat en l’accés, transparèn-

cia del mercat de treball, integralitat,

complementarietat i coordinació de les

mesures.

En relació amb els diferents àmbits

que incideixen en les polítiques d’ocu-

pació, s’estableix el principi de subsidia-

rietat, per garantir que les administra-

cions locals, els agents econòmics i

socials, les organitzacions, les associa-

ACTIVITAT NORMATIVA... 311

cions, les entitats i les empreses, col·la-

borin amb el sistema d’ocupació per tal

que la gestió es dugui a terme en l’àmbit

que garanteixi el màxim nivell d’eficàcia

i eficiència. Pel que fa a la participació

institucional, s’estableix la intervenció

dels agents econòmics i socials i de l’Ad-

ministració local en els processos d’anà-

lisi, prospectiva, establiment d’objec-

tius, i de seguiment, avaluació i control

de la política d’ocupació. La previsió an-

terior és coherent, des de la perspectiva

de la gestió, amb les idees de racionalit-

zació, simplificació, desconcentració i

descentralització previstes també per la

norma, malgrat que la descentralització

resta sotmesa al condicional «si escau».

La qualitat dels serveis s’ha de garan-

tir mitjançant l’establiment de sistemes

d’avaluació i millora permanent, amb la

particularitat que aquesta avaluació ha

de ser realitzada per organismes externs i

independents.

Es regulen també els drets i deures

dels usuaris, i es posa èmfasi en la neces-

sitat de garantir-los el respecte a la inti-

mitat personal, la confidencialitat de la

informació i la no-discriminació.

La Llei atorga al SOC la naturalesa

jurídica d’organisme autònom de caràc-

ter administratiu, amb personalitat jurí-

dica pròpia, autonomia administrativa,

plena capacitat d’obrar, autonomia

econòmica i «si escau», també financera.

L’organisme és adscrit al Departament

de Treball, que n’exerceix la direcció es-

tratègica i el control, alhora que garan-

teix que es realitzin les avaluacions ex-

ternes de la seva activitat. L’objecte del

SOC és la gestió i integració de les polí-

tiques actives d’ocupació, que són les

adreçades a fomentar l’ocupació estable,

prevenir i reduir la desocupació, garan-

tir la formació professional ocupacional

i contínua, i exercir la intermediació la-

boral. Per al compliment d’aquest ob-

jecte, són funcions bàsiques del SOC

l’ordenació i l’execució de les accions

ocupacionals; la informació i orientació

laborals; la gestió de la formació profes-

sional ocupacional i contínua; l’execu-

ció de la normativa laboral relativa al

compliment de les obligacions en matè-

ria d’ocupació, àdhuc exercint-ne la po-

testat sancionadora; la intermediació la-

boral mitjançant una única xarxa

pública constituïda pels recursos propis

del SOC i per les entitats cooperadores i

col·laboradores d’aquest; i l’articulació

de la col·laboració amb aquestes enti-

tats.

La norma configura les entitats coo-

peradores com aquelles que poden ofe-

rir uns serveis integrals de les actuacions

ocupacionals, la titularitat de les quals

correspon a centres públics de la Gene-

ralitat, administracions locals, organit-

zacions empresarials i sindicals més

representatives de Catalunya, o a insti-

tucions sense afany de lucre creades per

determinades entitats o ens. Seran enti-

tats col·laboradores les que permetin des-

envolupar únicament algunes de les ac-

tuacions ocupacionals. L’actuació de les

primeres s’ha de realitzar mitjançant la

subscripció de convenis. Les segones

han de ser expressament autoritzades

pel SOC.

El títol III de la Llei regula, a basta-

ment, els òrgans que integren el SOC.

S’ha de fer esment de les oficines d’ocu-

pació (que substitueixen terminolò-

gicament les oficines de treball de la Ge-

neralitat), dels centres d’informació

professional, dels centres d’innovació i

formació ocupacional i de les meses lo-

cals d’ocupació. Les meses es configuren

com a òrgans de participació territorial

que tenen la finalitat d’adequar les ac-

cions ocupacionals a les necessitats del

territori, i és obligació del Departament

de Treball «donar suport a la subscripció

AUTONOMIES · 29

312

dels pactes territorials per l’ocupació en-

tre l’Administració local i els agents so-

cials», i se situen com un dels instru-

ments estratègics de funcionament del

SOC.

Pel que fa a l’estructura i organització

del SOC, s’ha de destacar que es regula

amb deteniment la figura del director o

directora, i se li atorga un ampli i deta-

llat ventall de funcions, i es regula amb

detall el Consell de Direcció, pel que fa

a composició i funcions.

La Llei 17/2002 estableix també el rè-

gim dels recursos econòmics, humans i

patrimonials del SOC. En relació amb

aquesta matèria val a dir que, sens dub-

te, a banda de la regulació legal, les deci-

sions polítiques relatives a l’impuls i a la

dotació de recursos del sistema ocupa-

cional de Catalunya seran les que mate-

rialment faran o no possible que s’acom-

pleixin els objectius anunciats per la Llei

ara comentada, aconseguir una ocupa-

ció plena, estable, de qualitat, i una so-

cietat cohesionada.

S’ha de destacar, finalment, que una

de les claus de volta competencials en

matèria d’ocupació és la gestió de les

prestacions econòmiques per desocupa-

ció, les anomenades polítiques passives,

que romanen, com és sabut, en mans es-

tatals. La Llei 17/2002, coherent amb el

desig polític d’assolir aquestes com-

petències, estableix a la disposició addi-

cional segona que el SOC «ha d’assumir

les funcions de protecció per desocupa-

ció en el moment que la Generalitat as-

sumeixi efectivament aquesta com-

petència». De fet, la norma catalana pot

veure’s afectada per la futura regulació

estatal de les polítiques d’ocupació, atès

que la Llei estatal 51/1980, de 8 d’octu-

bre, bàsica d’ocupació, vigent en el mo-

ment de redactar aquestes línies, és en

fase de revisió mitjançant la tramitació

parlamentària del projecte de llei d’ocu-

pació. La possible aprovació de la norma

estatal incidiria sobre l’ordenació de la

política d’ocupació a Catalunya, no en

va l’exposició de motius del projecte fa

referència a la necessitat d’harmonitzar

el model amb l’actual distribució com-

petencial en matèria de política d’ocu-

pació. S’hi afirma que, per tal de «asegu-

rar la cooperación y coordinación entre las

administraciones implicadas [...] el ins-

trumento nuclear para conseguir tal fina-

lidad es el Sistema Nacional de Empleo

[...] integrado por el Servicio Público de

Empleo Estatal y los Servicios Públicos de

las Comunidades Autónomas», i s’anun-

cia la integració del serveis autonòmics

en un únic servei estatal, amb una clara

tendència centralitzadora.

Josep M. Fusté

ACTIVITAT NORMATIVA... 313

Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia (DOGC núm. 3679,

de 17 de juliol).

com a base la Llei 22/1991, de 29 de no-

vembre, de garanties possessòries sobre

cosa moble, i té una doble finalitat: d’u-

na banda, modificar alguns aspectes de

la regulació de les garanties mobiliàries,

a les quals es limitava la Llei de 1991; i

de l’altra, ampliar les modalitats de ga-

En l’exercici de la seva competència

en matèria de dret civil (art. 9.2 EAC i

149.1.8 CE), el Parlament de Catalunya

va aprovar la Llei 19/2002, de 5 de ju-

liol, de drets reals de garantia (d’ara en-

davant, LDRG; DOGC núm. 3679, de

17 de juliol de 2002). Aquesta Llei pren

rantia real, passant a regular el dret de

retenció sobre immobles i l’anticresi.

Cal dir que tots els articles, o parts

d’articles, de la nova Llei, que es referei-

xen als drets reals de garantia sobre im-

mobles, han estat objecte de recurs d’in-

constitucionalitat (Recurs 5840/2002,

de 17 d’octubre de 2002). Sense entrar

en detalls sobre l’argumentació del re-

curs, cal ara destacar que un dels seus

principals arguments, com és que el dret

de retenció sobre immobles no té cap

connexió ni antecedent en la legislació

catalana anterior a la nova llei és erroni;

vegeu, en aquest sentit, els diferents

supòstits de dret de retenció immobilia-

ri als quals fem referència en l’apartat se-

güent d’aquest treball.

A continuació farem una síntesi de les

principals novetats introduïdes per la

LDRG.

1. El dret de retenció sobre immobles

Una de les novetats més destacables

de la LDRG és la regulació del dret de

retenció immobiliari. Fins a la promul-

gació de la nova Llei, la retenció d’im-

mobles era només possible en determi-

nats casos, previstos específicament per

altres normes diferents de la Llei de

1991, l’àmbit de la qual es limitava als

béns mobles; concretament, els art. 16 i

17 de la Llei 25/2001, de 31 de desem-

bre, en matèria d’accessió, i els art. 237 i

238 del Codi de successions, en matèria

de fideïcomissos. Ara bé, aquests casos

no s’incloïen en l’àmbit de la Llei de

1991 i els efectes del dret de retenció es

limitaven a la mera retenció de la cosa.

Sembla convenient, atesa la utilitat

que la figura pot tenir en el tràfic jurídic,

admetre el dret de retenció sobre immo-

bles amb caràcter general. En aquest sen-

tit, la LDRG aplica als immobles els ma-

teixos requisits i efectes que fins ara es

preveien per al dret de retenció de béns

mobles. En concret, aquests efectes són

la retenció de la possessió de la cosa fins

al pagament complet del deute garantit,

la imputació dels fruits de la cosa als in-

teressos del deute garantit i, si escau, al

capital i, finalment, la realització del va-

lor de la cosa (art. 2 LDRG).

D’acord amb la seva naturalesa real, el

dret de retenció immobiliari és inscrip-

tible en el Registre de la propietat (art.

2.2 LH). Com a conseqüència d’això,

l’art. 4.2 de la LDRG introdueix un re-

quisit d’operativitat de la figura: si el

dret de retenció sobre un immoble esde-

vé realment operatiu quan s’inscriu en el

Registre de la propietat, cal possibilitar

l’accés a aquest i permetre al retenidor

obtenir la titulació que li ha de permetre

la inscripció, per evitar problemes de

tracte successiu en el cas que la finca

s’arribi a subhastar (art. 20 LH). És per

això que el retenidor pot exigir al titular

de la finca l’atorgament d’escriptura pú-

blica de reconeixement del dret real de

retenció, als efectes de la seva inscripció

en el Registre de la propietat.

2. L’anticresi

L’admissió del dret de retenció sobre

immobles com a veritable dret real de

garantia té una conseqüència lògica: ca-

lia regular el dret real d’anticresi, que és

perfectament assimilable al dret de re-

tenció sobre immobles.

En efecte, l’única diferència entre el

dret de retenció d’immobles i l’anticresi

rau en el fet que el dret de retenció és de

constitució unilateral, imposat pel rete-

nidor, mentre que l’anticresi és normal-

ment de constitució bilateral, a partir

d’un acord de voluntats. Així, veiem que

una bona part del règim jurídic de l’an-

AUTONOMIES · 29

314

ticresi és el mateix que el del dret de re-

tenció immobiliari, com ho palesa la re-

missió de l’art. 22.1 als art. 13, 14 i

18.1, tots de la LDRG. Per tant, les pe-

culiaritats de la regulació de l’anticresi

són mínimes.

A banda de, com hem vist, la lògica

interna de la LDRG, la regulació de

l’anticresi resulta convenient per la seva

utilitat en el tràfic jurídic. En efecte, si

bé l’anticresi ja no és una garantia real

que gaudeixi d’una gran difusió a la

pràctica, pot donar resposta a problemes

i interessos concrets; prova d’això és el

manteniment d’una figura similar a

l’anticresi en alguns dels codis civils més

moderns, com ara els de Portugal o el

Québec, així com en la nova Llei d’enju-

diciament civil espanyola, amb la figura

de l’administració per a pagament, regu-

lada en els art. 676 a 680.

3. Obligacions que originen el dret de

retenció

En relació amb la Llei de 1991, la no-

vetat més important en l’àmbit de les

obligacions que originen el dret de reten-

ció és la consideració de les despeses útils,

i no solament de les necessàries, com a

una de les obligacions que permeten ini-

ciar la retenció d’una cosa (art. 5.a

LDRG). D’aquesta manera s’eviten pos-

sibles controvèrsies en un tema que a la

pràctica pot resultar de difícil determina-

ció, com és el de si una despesa s’ha de

considerar com a necessària o útil; amb la

nova Llei, el rescabalament de qualsevol

d’elles pot originar el dret de retenció.

4. Realització del valor de la garantia

La LDRG, en els art. 7, 8 i 19, ha mo-

dificat alguns aspectes de la regulació de

la subhasta notarial, amb la finalitat de

fer-la més operativa.

Sens dubte, però, la novetat més im-

portant que ha introduït la LDRG en el

tema de la realització del valor de la ga-

rantia és la possibilitat d’alienació direc-

ta, tant en el cas de la penyora, com en el

del dret de retenció, com en el de l’anti-

cresi. La possibilitat de realitzar la ga-

rantia mitjançant l’alienació directa

constitueix un avenç important, que fa

més àgil i operativa l’efectivitat de la ga-

rantia. La LDRG ha adoptat aquest sis-

tema com a alternativa prèvia a l’execu-

ció notarial i preveu que l’alienació

pugui ser feta pel retenidor, pel propie-

tari o per una persona o entitat especia-

litzada. L’únic requisit, en benefici de la

transparència i la seguretat de la realitza-

ció de la garantia, és que l’acord d’alie-

nació directa s’ha d’estipular en escrip-

tura pública, en la qual han de figurar

els criteris d’aquesta alienació. L’acord

ha de ser notificat als titulars coneguts

de drets reals que no s’extingeixin com a

conseqüència de l’alienació (per exem-

ple, el cas en què la cosa retinguda esti-

gués prèviament pignorada).

5. La retenció de béns mobles de poc

valor

El rodatge de la Llei de 1991 va posar

de manifest que, en el cas dels béns mo-

bles de poc valor, la posada en pràctica

del dret de retenció era, si bé tècnica-

ment possible, inviable a la pràctica, a

causa de la desproporció existent entre

els costos de constitució i execució i el

valor de la cosa. En la pràctica, el qui re-

parava un petit electrodomèstic, un re-

llotge o un altre objecte de poc valor, no

podia accedir a la garantia del dret de re-

tenció. La situació s’agreujava, a més,

pel fet que si els béns reparats no eren

ACTIVITAT NORMATIVA... 315

recollits pel seu propietari, qui havia fet

la reparació no tenia mecanismes jurí-

dics senzills i operatius, no solament per

cobrar el seu crèdit, sinó ni tan sols per

poder-se deslliurar materialment de

l’objecte reparat.

Per aquest motiu, la LDRG ha tingut

un interès especial a donar una solució

al problema que hem plantejat. El seu

art. 10 estableix un mecanisme alterna-

tiu de constitució de la retenció per als

béns mobles de valor inferior a 500 €,

basat en criteris de simplicitat sense,

però, minvar la seguretat jurídica de les

persones que intervenen en la relació ju-

rídica. A més de la constitució, la opera-

tivitat del dret de retenció també es veu

agilitada, i es permet al retenidor dispo-

sar lliurement de la cosa, llevat del cas

que constin degudament inscrites limi-

tacions de la facultat de disposició.

A banda del valor inferior a 500 €, el

segon element del supòsit de fet que per-

met donar lloc a aquesta modalitat de

dret de retenció és que neixi com a ga-

rantia del pagament de la retribució de

l’activitat realitzada en la cosa. La princi-

pal diferència amb el cas general de l’art.

5 de la LDRG és que no s’exigeix que hi

hagi un pressupost acceptat. Aquesta no-

exigència s’adequa a l’objecte de la nor-

ma, les petites reparacions en què nor-

malment no es demana un pressupost,

en el sentit més formal del terme.

El dret de retenció de béns mobles de

poc valor es constitueix amb l’únic re-

quisit de la notificació al deutor i al pro-

pietari, si fos un altre, feta per burofax,

per correu certificat amb acusament de

recepció o per qualsevol altre mitjà que

n’acrediti fefaentment la recepció.

La realització de la garantia també és

molt senzilla: un cop transcorregut un

mes de la notificació sense que el deutor

ni el propietari de la cosa hagin pagat el

deute o s’hagin oposat fefaentment a la

retenció, el retenidor pot disposar lliure-

ment de la cosa. Aquest mecanisme

d’execució del dret de retenció es justifi-

ca pel seu fonament, que és el desinte-

rès que el propietari té en la cosa. En

moltes ocasions podríem simplement

qualificar l’objecte retingut com una

cosa oblidada.

La Llei permet, per tant, l’exercici en

interès propi d’una titularitat aliena,

que es funda en una presumpció del des-

interès per la cosa. No es tracta que el re-

tenidor adquireixi la propietat de la

cosa, sinó d’atribuir-li ex lege un poder

de disposició sobre una cosa aliena. Es

tracta d’un poder de disposició tant en

sentit jurídic (el retenidor pot alienar el

bé retingut tant a títol onerós com a tí-

tol gratuït) com en sentit material (el re-

tenidor pot llençar aquell bé que consi-

dera invendible).

Com a mesura de protecció de ter-

cers, l’art. 10 de la LDRG preveu la sub-

sistència de les càrregues preexistents i

especifica que l’execució només és possi-

ble si no consten degudament inscrites

al corresponent Registre limitacions a la

facultat de disposició o reserves de do-

mini.

6. Supressió del principi d’especialitat a

la penyora

L’art. 15 de la nova Llei suprimeix el

principi d’especialitat a la penyora. En

aquest sentit, quan els objectes donats

en penyora siguin més d’un, el deutor

(o, en el cas que sigui diferent, el propie-

tari) i el creditor poden fixar la part de

crèdit que cadascun d’ells garanteix; en

aquest cas, s’entenen constituïts tants

drets de penyora com objectes hi hagi.

Aquesta novetat, en relació amb la

Llei de 1991, es justifica pel fet que en

un sistema de publicitat que es basa

AUTONOMIES · 29

316

principalment en la possessió (i, de ma-

nera secundària, en l’existència d’un ins-

trument públic, d’acord amb l’art. 12.2

de la LDRG), el principi d’especialitat

pot ser de difícil concreció a la pràctica.

En aquest sentit, la distribució de res-

ponsabilitat entre els diferents objectes

donats en penyora ha de ser merament

voluntària, en comptes de venir imposa-

da per la Llei. De totes maneres, si es

procedeix a determinar la part de crèdit

que cadascun dels objectes garanteix,

això no afecta el dret de crèdit, que con-

tinua essent únic; per tant, tan sols es

produeix una distribució de responsabi-

litat entre les diverses garanties exis-

tents, a conseqüència de l’existència d’u-

na pluralitat d’objectes.

En el camp de la reforma i flexibilit-

zació de la cooperació municipal, així

com d’altres modificacions menors,

destaca la Llei 21/2002. Aquesta Llei

incorpora diverses de les propostes for-

mulades dos anys abans en l’Informe

de la Comissió d’Experts sobre Orga-

nització Territorial, que en un primer

moment no havien estat ben acollides

per la majoria governant, i regula també

noves figures jurídiques que tenen per

objecte apropar l’Administració als ciu-

tadans i facilitar la gestió dels serveis als

municipis.

Tal com destaca el preàmbul de la

mateixa Llei, es dóna rang legal al prin-

cipi de subsidiarietat, segons el qual cal

procurar que les competències s’atri-

bueixin, de manera preferent, a les auto-

ritats més pròximes als ciutadans. Esta-

bleix l’obligació de sotmetre a consulta

dels veïns dels municipis afectats els ex-

pedients d’agregació total i de fusió de

municipis. Estableix també l’obligació

de constituir comissions de govern als

municipis de més de cinc mil habitants i

als que siguin capital de comarca. Am-

plia les competències dels municipis així

com dels alcaldes, d’acord amb el que

estableix la normativa sectorial i atenent

l’aparició de noves demandes dels ciuta-

dans.

La Llei amplia les competències que

poden ser assumides per les entitats mu-

nicipals descentralitzades, introdueix

modificacions amb relació a l’acord

de constitució d’aquestes entitats i a la

composició de la junta de veïns. Inci-

dentalment, en el marc de la modifi-

cació, s’adapta la regulació del padró

municipal a les modificacions introduï-

des per la Llei de l’Estat 4/1996, per la

7. Principi de subrogació real

L’art. 17 de la LDRG introdueix, en

relació amb la Llei de 1991, el principi

de subrogació real a la penyora, amb la

finalitat de resoldre la qüestió relativa

als crèdits pignorats, el venciment o el

pagament dels quals es produeix abans

que el venciment del crèdit garantit

amb penyora. En concret, si l’objecte

de la penyora és un dret de crèdit i

aquest resulta pagat abans del venci-

ment del crèdit garantit amb la penyo-

ra, la garantia recau sobre l’objecte

rebut com a conseqüència del paga-

ment.

Pedro del Pozo

ACTIVITAT NORMATIVA... 317

Llei 21/2002, de 5 de juliol, de setena modificació de la Llei 8/1987,

municipal i de règim local de Catalunya (DOGC núm. 3678, de 16 de

juliol).

qual es modifica la Llei 7/1985, de 2

d’abril, reguladora de les bases del rè-

gim local, amb relació al padró munici-

pal.

Entre els aspectes més relacionats

amb l’enfortiment de les relacions de

cooperació municipal, la Llei 21/2002

efectua una nova regulació de les man-

comunitats de municipis, d’acord amb

els suggeriments de l’Informe de la Co-

missió d’Experts, als efectes de flexibilit-

zar i facilitar-ne la constitució i el fun-

cionament, amb la finalitat última de

promoure l’agrupació de municipis per

prestar serveis en comú.

Entre les novetats del seu règim des-

taca la previsió expressa que els muni-

cipis associats puguin atribuir a les

mancomunitats la potestat sanciona-

dora, aspecte discutit fins a aquesta

data. En realitat, és expressió del fet

que les mancomunitats haurien de po-

der exercir totes les potestats públiques

que corresponen als municipis agru-

pats. La mancomunitat no és només

una forma de gestió associada de ser-

veis públics, en el sentit merament

prestacional, ja que els serveis poden

requerir normalment l’exercici de fun-

cions d’autoritat.

Amb l’objectiu reiterat de dotar de

més instruments els municipis, sobre-

tot els petits i mitjans, i per facilitar-

los la gestió i execució de tasques co-

munes, es crea la nova figura de les

comunitats de municipis, enteses com

unes agrupacions sense personalitat

jurídica, els acords de les quals vincu-

len tots els municipis agrupats. La Llei

estableix un sistema àgil i senzill tant

per a la constitució com per al funcio-

nament d’aquestes comunitats, de ma-

nera que la seva creació no comporti

obstacles innecessaris per exercir en

comú la funció de què es tracti. Així

mateix, es mantenen totes les garanties

davant de tercers en establir que tots i

cada un dels municipis agrupats respo-

nen dels acords de la comunitat. Per

fer-se una idea justa d’aquesta nova

tècnica de cooperació intermunicipal,

se’n sintetitza a continuació el règim

jurídic.

Els municipis, per gestionar i executar

tasques i funcions comunes, poden as-

sociar-se amb altres municipis i crear

una comunitat de municipis, la qual pot

tenir caràcter temporal o bé indefinit.

Les comunitats de municipis no tenen

personalitat jurídica pròpia. Això no

obstant, els acords que adopten vincu-

len tots els municipis agrupats i tenen

eficàcia davant de tercers, com si fossin

adoptats per tots i cada un dels munici-

pis que integren la comunitat. Les co-

munitats de municipis es regeixen per

allò establert en la Llei, pels convenis

respectius i, supletòriament, per la nor-

mativa de règim local. Per formar una

comunitat de municipis no és indispen-

sable que els municipis pertanyin a la

mateixa comarca, ni que existeixi conti-

nuïtat territorial entre ells, si no ho re-

quereix la naturalesa de la finalitat que

es pretén dur a terme. L’objecte de la co-

munitat de municipis ha d’estar sempre

determinat.

El projecte de conveni de la comuni-

tat de municipis ha d’establir i regular

els aspectes necessaris per al seu funcio-

nament, en especial els següents: a) Els

municipis que comprèn. b) L’objecte, la

denominació i les finalitats de la comu-

nitat. c) El municipi on té el domicili la

comunitat i es guarda el llibre d’actes.

d) Els drets i els deures dels municipis

agrupats. e) La relació de les competèn-

cies que es confereixen a la comunitat

per exercir les funcions que li correspo-

nen. f) Els òrgans de la comunitat, amb

referència al procediment de designació

i de cessació, a la composició, a les fun-

AUTONOMIES · 29

318

cions, i al règim de funcionament i d’a-

dopció d’acords. g) Els recursos finan-

cers, les aportacions i els compromisos

dels municipis que integren la comuni-

tat. h) El termini de durada i els supòsits

i el procediment de dissolució i liquida-

ció de la comunitat. i) Les condicions

per a la incorporació de nous membres

a la comunitat i per a la separació d’al-

gun dels municipis que la integren.

En el marc del regulat al corresponent

conveni, corresponen a la comunitat de

municipis totes les competències, les

potestats i les funcions que li atribuei-

xen els municipis agrupats. Com s’ha

dit, tots els municipis agrupats responen

de manera solidària dels acords adoptats

pels òrgans de la comunitat.

Quant als òrgans de la comunitat de

municipis, han de ser representatius

dels ajuntaments que la constitueixen,

i són òrgans necessaris de la comunitat

de municipis el president o la presi-

denta i el consell, en el qual han d’estar

representats tots els ajuntaments dels

municipis agrupats, i és l’òrgan màxim

de govern. El president o la presidenta

de la comunitat és designat pel ple del

consell, d’entre els alcaldes dels muni-

cipis que la constitueixen.

La comunitat ha de comptar amb una

secció pròpia en el pressupost de cada

un dels ajuntaments integrants, la qual

està gestionada per la comunitat. L’au-

torització i la disposició de la despesa

corren a càrrec del consell i del president

o la presidenta, en funció de la distribu-

ció de competències establertes pel con-

veni de la comunitat. El consell de la co-

munitat ha de presentar anualment una

memòria i un compte de la gestió del

servei, sense perjudici del que estableix

la legislació de finances locals. L’exercici

de la funció interventora, de control fi-

nancer i d’eficàcia del servei correspon,

d’acord amb el que estableix la legislació

de finances locals, a l’interventor o la in-

terventora de l’ajuntament on rau el do-

micili de la comunitat. El mateix suc-

ceeix amb la funció de secretaria, que, això

no obstant, pot estar delegada en el se-

cretari d’un altre municipi associat.

Aquesta regulació d’un mecanisme

de cooperació més àgil i flexible té ins-

piracions clares en la legislació francesa*

i italiana —estatal i regional— apare-

guda a partir de 1999 i no deixa d’oferir

un caràcter experimental, de manera

que s’haurà d’esperar a la praxi seguida

per detectar els àmbits idonis de la seva

aplicació, ja sigui per matèries o sectors,

dimensions, etc. En tot cas, el règim ju-

rídic planteja qüestions suggeridores:

s’estableixen uns òrgans que no perta-

nyen a cap persona jurídica; es regula

una forma d’activitat més que no pas

una estructura organitzativa; s’incorpo-

ren les tècniques d’utilització de serveis

d’un ens a favor d’altres, etc.

La Llei catalana 21/2002, en fi, encar-

rega al Govern fomentar la constitució

de les mancomunitats i les comunitats

de municipis, per a la qual cosa estableix

que el Fons de Cooperació Local de Ca-

talunya reservi un percentatge de la par-

ticipació dels municipis en els ingressos

de la Generalitat, per distribuir entre

mancomunitats i comunitats de muni-

cipis. Així mateix, estableix que el Pla

d’inversions locals de Catalunya ha de

prioritzar els projectes presentats per les

agrupacions de municipis esmentades.

Tomàs Font

ACTIVITAT NORMATIVA... 319

*Nota de l’editor: sobre aquesta qüestió, la revista Autonomiesva publicar l’article de G. Marcou,

«Desenvolupament urbà i govern urbà multinivell. L’experiència francesa», en el núm. 27, desembre

de 2001, pàg. 77-91.

Com és conegut, l’art. 28 de la Cons-

titució després de proclamar el dret a la

lliure sindicació estableix que la llei pot

limitar o exceptuar l’exercici d’aquest

dret a les forces o als instituts armats. En

un mateix sentit, els convenis de l’OIT

núm. 87, sobre la llibertat sindical i la

protecció del dret de sindicació de 1948

(ratificat per l’Estat espanyol el 20 d’a-

bril de 1977), i núm. 151, sobre les rela-

cions de treball a l’Administració públi-

ca de 1978 (ratificat el 18 de setembre

de 1984), es remeten a la legislació de

cada estat per determinar fins a quin

punt les garanties establertes en aquests

convenis són aplicables a les forces ar-

mades i a la policia, la qual cosa implica

una posició neutral en relació amb els

criteris d’oportunitat que en cada cas

pugui tenir el legislador.

D’acord amb això, l’art. 18 de la Llei

orgànica 2/1986, de 13 de març, de for-

ces i cossos de seguretat, va limitar el

dret de sindicació al cos nacional de po-

licia, els membres del qual només poden

afiliar-se a organitzacions sindicals for-

mades exclusivament por membres del

propi cos, sense que les esmentades or-

ganitzacions es puguin federar o confe-

derar amb altres que, al seu torn, no es-

tiguin integrades exclusivament por

membres del dit cos.

La Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la

Policia de la Generalitat–Mossos d’Es-

quadra va fer seva la regulació estatal

amb una remissió expressa als art. 18.2,

19, 20, 21, 22 i 24 de la Llei orgànica

2/1986 per regular el dret de sindicació

dels membres del Cos de Mossos d’Es-

quadra, creant al mateix temps dins la

Direcció General de Seguretat Ciutada-

na un Registre especial d’organitzacions

sindicals de la Policia Autonòmica de

Catalunya. Aquesta opció fou força cri-

ticada i l’any 1998, durant la cinquena

legislatura, es presentaren dues proposi-

cions de llei que pretenien permetre la

lliure afiliació sindical dels membres del

Cos de Mossos d’Esquadra, tot argu-

mentant la manca de justificació d’una

norma que restringia i limitava un dret

constitucional. Ambdues proposicions

foren rebutjades, la qual cosa no fou

obstacle perquè, a l’inici de la sisena le-

gislatura, es tornessin a presentar. Du-

rant el debat d’aquestes, el Govern, per

mitjà del grup de la majoria, es va com-

prometre a donar la seva conformitat a

una proposició no de llei que reclamava

la modificació del marc legal vigent a fi

de garantir la lliure afiliació dels mem-

bres del Cos de Mossos d’Esquadra a

sindicats interprofessionals. Els grups

proponents varen retirar llurs propostes

i, posteriorment, la Comissió de Justí-

cia, Dret i Seguretat Ciutadana del Par-

lament va adoptar la Resolució 711/VI,

de 10 de maig de 2001, del Parlament

de Catalunya, sobre la lliure afiliació

dels agents de la Policia de la Generali-

tat-Mossos d’Esquadra als sindicats in-

terprofessionals, mitjançant la qual

s’instà el Govern a presentar una inicia-

tiva legislativa que permetés modificar

el marc legal establert pels art. 49 i 50 de

la Llei 10/1994, d’11 de juliol, de la Po-

licia de la Generalitat-Mossos d’Esqua-

dra, i per la disposició addicional disse-

tena del Decret legislatiu 1/1997, de 31

d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en

un text únic dels preceptes de determi-

nats textos legals vigents a Catalunya en

AUTONOMIES · 29

320

Llei 26/2002, de 28 de novembre, de modificació de la Llei 10/1994, d’11 de

juliol, de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, en relació amb

l’afiliació sindical dels membres del Cos de Mossos d’Esquadra (DOGC

núm. 3776, de 5 de desembre).

matèria de funció pública, a fi de garan-

tir el dret dels membres del Cos de Mos-

sos d’Esquadra a la lliure afiliació als sin-

dicats interprofessionals.

Com a resultat d’aquest procés el Go-

vern aprovà el projecte corresponent el

desembre de 2001, i la seva tramitació

parlamentària es prolongà durant gaire-

bé tot l’any 2002. El resultat és la Llei

26/2002, de 28 de novembre, de modi-

ficació de la Llei 10/1994, d’11 de juliol,

de la Policia de la Generalitat-Mossos

d’Esquadra, en relació amb l’afiliació

sindical dels membres del Cos de Mos-

sos d’Esquadra, la qual s’estructura en

tres articles, una disposició transitòria,

una de derogatòria i dues de finals.

L’art. 1 modifica l’art. 49 de la Llei 10/

1994 en suprimir la remissió a la Llei

orgànica 2/1986. L’art. 2 modifica l’art.

50 de la Llei 10/1994, i elimina les limi-

tacions a la lliure constitució de sindi-

cats, i remet a la Llei orgànica 11/1985,

de 2 d’agost, de llibertat sindical. L’art. 3

modifica l’art. 51 de la Llei 10/1994, i

atorga el dret de disposar de locals en les

dependències de l’Administració a orga-

nitzacions sindicals amb representació

en el Cos de Mossos d’Esquadra, inde-

pendentment del caràcter interprofes-

sional o no. La disposició derogatòria

deroga la disposició addicional dissete-

na del Decret legislatiu 1/1997, que re-

gulava el Registre especial d’organitza-

cions sindicals. La disposició transitòria

estableix la vigència dels efectes derivats

del dipòsit i la inscripció dels estatuts en

el Registre Especial de les organitzacions

regulades per l’anterior normativa men-

tre no es dipositin i inscriguin en l’ofici-

na corresponent del Departament de

Treball, Indústria, Comerç i Turisme, la

qual cosa s’ha de fer abans de la convo-

catòria de noves eleccions sindicals, per

dur a terme les quals la disposició final

primera obliga el Govern a iniciar la

negociació amb les organitzacions sindi-

cals per modificar les disposicions regla-

mentàries que en permetin la convo-

catòria. La mateixa disposició final

primera faculta el Govern al desplega-

ment reglamentari de la Llei i la disposi-

ció final segona n’estableix l’entrada en

vigor.

Pere Sol

ACTIVITAT NORMATIVA... 321

Llei 28/2002, de 30 de desembre, de creació de l’Institut per al Desenvolu-

pament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (DOGC núm. 3801, de

16 de gener de 2003).

La Llei 28/2002, de 31 de desembre,

duu a terme la creació de l’Institut per al

Desenvolupament i la Promoció de l’Alt

Pirineu i Aran. D’acord amb l’Informe

de la Comissió d’Experts sobre organit-

zació territorial de l’any 2000, aquests

territoris constitueixen una unitat terri-

torial amb especificitat pròpia que, en-

cara que sense justificar la creació d’un

ens propi de caràcter territorial, d’àmbit

supracomarcal, requereix d’una organit-

zació específica per promoure i canalit-

zar les iniciatives de desenvolupament

integral.

De manera semblant al que es va esta-

blir per a les comarques de l’Ebre, també

respecte de l’Alt Pirineu i Aran es crea

un organisme autònom de caràcter ad-

ministratiu, amb un fort component

participatiu de les entitats locals i ciuta-

danes, i amb àmplies funcions en totes

les polítiques que afectin el desenvolu-

pament de la zona. Res no impedeix

preveure que la posada en marxa d’a-

quest organisme, en facilitar l’articula-

ció i la consciència territorial, pugui ser

un primer pas cap a la consolidació d’un

àmbit territorial propi que en un futur

1. L’objecte de la Llei

La Llei 29/2002, de 30 de desembre,

és la primera llei del Codi civil de Cata-

lunya (amb algunes diferències notables

respecte del projecte de llei, publicat al

BOPA núm. 280, de 8 d’abril de 2002).

L’objecte de la Llei és doble (art. 1):

d’una banda, establir l’estructura i la sis-

temàtica del Codi civil de Catalunya i,

de l’altra, aprovar-ne el Llibre primer.

La regulació corresponent a cadascun

d’aquests dos aspectes té uns moments

diferents d’entrada en vigor.

Tal com determina la disposició final

primera, la part de la Llei que estableix

l’estructura i la sistemàtica del Codi en-

tra en vigor als vint dies després de pu-

blicar-se (d’acord amb l’art. 33.2 EAC i

els art. 41, 42 i 61.ade la Llei 3/1983, de

23 de març, sobre el Parlament, el presi-

dent i el Consell Executiu de la Genera-

litat). En canvi, la part que aprova el

llibre primer (amb la corresponent dis-

posició de substitució dels art. 1, 2, 3 i

344 i les disposicions finals segona i

quarta de la Compilació, segons el De-

cret legislatiu 1/1984) no entrarà en vi-

gor fins a l’1 de gener de 2004.

Aquesta vacatio legis de gairebé un

any es pot explicar, probablement, per la

significació de la nova regulació de la

prescripció i la caducitat, especialment

amb les modificacions dels terminis de

prescripció, i per la conveniència de fi-

xar en un moment precís com és l’inici

d’un any (en el mateix sentit que el le-

gislador del Codi civil alemany) l’ade-

quació del còmput dels terminis esta-

blerts per la nova regulació.

En aquest sentit, la disposició tran-

sitòria única determina l’aplicació im-

mediata de la nova Llei, a partir del mo-

ment de l’entrada en vigor, però amb

unes excepcions que condueixen a apli-

car en cada cas el termini més curt de

prescripció o de caducitat.

2. L’estructura i la sistemàtica del Codi

civil

L’estructura i la sistemàtica del Codi,

tal com s’explica extensament en el

preàmbul de la Llei, es formulen sota la

idea d’un codi obert, és a dir, de formació

successiva (en el mateix sentit que el le-

gislador del Codi civil neerlandès), i de

manera que ha de possibilitar la incor-

poració de les lleis civils vigents, les seves

modificacions i les noves necessitats de

regulació (art. 6).

El Codi es divideix en sis llibres (art. 3)

i té una numeració discontínua dels ar-

ticles, per tal de facilitar les modifica-

cions o les incorporacions i d’indicar la

ubicació sistemàtica corresponent en el

text legal (art. 5).

pugui donar peu a una entitat local de

caràcter territorial supracomarcal, dins

d’un procés més general de reforma de

l’organització avui provincial.

Tomàs Font

AUTONOMIES · 29

322

Llei 29/2002, de 30 de desembre, del Codi civil de Catalunya (DOGC núm.

3798, de 13 de gener de 2003).

Es tracta d’una Llei important, que

crea el Codi civil de Catalunya i que dis-

senya un procediment adequat a la si-

tuació normativa civil actual de Cata-

lunya, el qual ha de permetre la fixació i

el desenvolupament de l’àmbit civil de

l’ordenament jurídic de Catalunya.

Efectivament, convenia un instru-

ment legal que, d’una banda, permetés la

reunificació i la sistematització de l’alta-

ment dispersa legislació civil catalana

actualment vigent, continguda en una

compilació, dos codis (el de successions

i el de família) i una vintena de lleis es-

pecials en matèria de persona i de dret

patrimonial i, d’altra banda, que assegu-

rés l’exercici de la competència legislati-

va pròpia en matèria civil, tenint en

compte la incorporació de la normativa

europea corresponent.

Es podria qüestionar, conceptual-

ment, si aquest instrument legal es pot

qualificar de codi o s’ha de considerar,

merament, com una llei general civil, a

manera de recopilació.

Si es parteix de la idea codificadora es-

tatal decimonònica, i si s’entén per codi,

en sentit estricte, un únic text legal, com

a sistema normatiu de «tota la matèria

civil», complet, estructurat i autointe-

grat sobre la base de la funció normativa

i informadora dels principis generals

del dret, obtinguts per mitjà de l’analo-

gia jurídica, no es podria considerar codi

pel fet que serà sempre incomplet, atès

que la matèria civil de competència le-

gislativa exclusiva de la Generalitat de

Catalunya està limitada constitucional-

ment (art. 149.1.8 CE, però també art.

149.1.1, 149.1.2, 149.1.6 i 149.1.9

CE) i, llavors, s’hauria de qualificar de

llei general civil, pel fet que es limita a re-

copilar diverses institucions civils, enca-

ra que ordenades sistemàticament.

Ara bé, si es considera que és, també,

un codi la regulació unitària d’una «part

de la matèria civil» (tal com ha passat

amb el codi de successions o el codi de

família de Catalunya, malgrat que es

puguin configurar, contràriament, com

a lleis especials per raó de la matèria ob-

jecte de regulació), es pot qualificar,

igualment, com a Codi civil de Catalu-

nya la regulació unitària de la part de

matèria civil que és de competència le-

gislativa exclusiva de la Generalitat de

Catalunya.

La completesa d’aquest codi, encara

que parcial des del punt de vista de tota

la matèria civil, s’aconseguirà quan l’e-

xercici de la competència legislativa es-

goti la matèria civil pròpia i, d’aquesta

manera, sigui innecessària l’aplicació su-

pletòria del dret civil estatal (disposició

transitòria segona EAC). D’altra banda,

aquesta completesa requereix la delimi-

tació clara de l’àmbit competencial pro-

pi de la Generalitat de Catalunya, ja que

depèn de la interpretació que faci el Tri-

bunal Constitucional de les normes

competencials, perquè, de moment i de

manera excessivament restrictiva, aques-

ta interpretació està fixada fonamental-

ment per les sentències 88/1993, de 12

de març, i 156/1993, de 6 de maig, sota

la idea aparentment expansiva de les

«institucions connexes».

3. L’aprovació del Llibre primer del

Codi civil

El Llibre primer, amb la rúbrica «dis-

posicions generals», conté dos títols, de-

dicats, respectivament, a formular unes

disposicions preliminars i a regular la

prescripció i la caducitat.

Amb aquesta incorporació de la pres-

cripció i la caducitat, juntament amb

l’estructuració com un Llibre primer,

sembla que es pretengui superar la idea

de títol preliminar (característica pròpia

ACTIVITAT NORMATIVA... 323

de la divisió interna del Codi civil es-

panyol) i acostar-se més a una concepció

de part general; superació que, realment,

s’hauria aconseguit si en aquest llibre

primer s’hagués inclòs la regulació d’al-

tres aspectes generals del Codi.

Certament, però, en el títol I del Lli-

bre primer es regulen aspectes típics

d’un títol preliminar.

3.1. Les disposicions preliminars

En el títol I es regulen, doncs, les

fonts del dret, la interpretació i la inte-

gració, com també els principis d’aplica-

ció de les normes (no s’hi regulen, en

canvi i a diferència del projecte de llei,

ni la computació del temps, ni l’entrada

en vigor de les lleis).

Pot resultar qüestionable que en un

Codi civil actual i modern, amb una si-

tuació jurídica en la qual hi ha en vigor

una Constitució i un Estatut d’auto-

nomia, que ja contenen les normes rela-

tives a la vigència, la interpretació i

l’aplicació de les lleis, es reprodueixin,

precisament com a disposicions prelimi-

nars, algunes d’aquelles normes consti-

tucionals i estatutàries.

Això no obstant, l’evolució històrica

de la subsistència del dret civil català en-

front del Codi civil espanyol uniforma-

dor de 1889, de la coexistència d’orde-

naments civils a l’Estat espanyol i de la

relació entre l’ordenament jurídic català

i estatal pot haver fet aconsellable de

mantenir en el nou Codi les normes que

ja contenia la Compilació del dret civil

de Catalunya, segons el Decret legislatiu

1/1984, encara que impliqui novament

la reiteració en el Codi d’aquelles nor-

mes constitucionals i estatutàries. Es

conserven, doncs, la majoria de les re-

gles dels art. 1, 2 i 3 i de les disposicions

finals segona i quarta de la Compilació,

que, al seu torn, eren la reproducció de

les dels art. 7 i 26 EAC (mentre que ni

abans ni ara no s’hi han incorporat les

de l’art. 33.2 EAC).

La determinació del sistema de fonts

(art. 111.1), regulat per primera vegada

i que és clarament de competència legis-

lativa de la Generalitat de Catalunya se-

gons l’art. 26.3 EAC, prioritza la llei i

estableix, com a normes defectives, res-

pectivament, el costum i els principis

generals del dret propi. El costum té un

doble tractament, com a norma general

i com a dret local propi d’algunes pobla-

cions o territoris (art. 111.3.2 i 4). Els

principis generals continuen fent la do-

ble funció de control de la tradició ju-

rídica catalana com a element d’inte-

gració (art. 111.2) i de control de

l’aplicació del dret estatal supletori (art.

111.5).

En relació amb la interpretació i la in-

tegració, es manté el recurs a la tradició

jurídica catalana (art. 111.2, que incor-

pora l’art. 1.2 de la Compilació) i, res-

pecte de la interpretació, s’inclou la ju-

risprudència civil, tant del Tribunal de

Cassació republicà com del Tribunal Su-

perior actual (en el mateix sentit que la

disposició final segona de la Compila-

ció), de manera que, a més, es poden

al·legar com a doctrina jurisprudencial

per fonamentar un recurs de cassació,

d’acord amb l’art. 477.3 LEC.

En l’aplicació de les disposicions del

dret civil català es parteix del principi de

territorialitat (art. 111.3, que incorpora

l’art. 7.1 EAC i els art. 2 i 3 de la Com-

pilació, tot i que les regles de subjecció

al dret civil català inherents al veïnatge

administratiu han perdut molt signifi-

cat, atès que l’adquisició de la nacionali-

tat espanyola ha de comportar l’opció

d’un determinat veïnatge civil, d’acord

amb l’art. 15 del Codi civil espanyol, se-

gons la Llei 18/1990, de 17 de desem-

AUTONOMIES · 29

324

bre) i es conserven les regles de preferèn-

cia del dret civil propi i de supletorietat

eventual i condicionada del dret civil es-

tatal (art. 111.5, que incorpora l’art. 1.1

i la disposició final quarta de la Compi-

lació).

Aquest sistema normatiu relatiu a les

fonts i a la integració (que prové essen-

cialment de la modificació de la Compi-

lació de 1984 per adequar-la a la Cons-

titució de 1978 i que avui es consolida)

fa que les disposicions del Codi Civil

constitueixin el dret comú a Catalunya,

de manera que s’han d’aplicar supletò-

riament a les altres lleis de l’ordenament

jurídic català (art. 111.4). Això implica

que el Codi civil és el dret comú en

l’àmbit de l’ordenament jurídic de Ca-

talunya, tal com ja ho va afirmar de la

Compilació la STS de 28 de juny de

1968, i que el dret civil català no es pot

considerar un dret especial en relació

amb un dret comú estatal, tot i que

aquesta és una convicció molt arrelada

encara, la qual sembla partir d’una lec-

tura de la Constitució de 1978 vigent

fonamentada en una concepció de la co-

existència dels diversos ordenaments ju-

rídics territorials ja superada i basada en

els postulats d’excepcionalitat apendi-

cular de l’art. 12 del Codi civil espanyol

de 1889.

D’altra banda, com a disposicions

preliminars, s’hi inclouen els principis

següents: de disponibilitat, amb la de-

nominació de llibertat civil (art. 111.6),

que permet l’exclusió voluntària de la

llei, la renúncia i el pacte en contra,

quan es tracta de normes dispositives i

sempre sense perjudici de tercer; de

bona fe i d’honradesa en els tractes (art.

111.7), que determina el capteniment

que ha de regir l’actuació de la persona

tant en l’àmbit de l’exercici dels drets

subjectius com en l’àmbit contractual i

que es deriva dels principis de dret con-

tractual europeu, coneguts com a «Prin-

cipis Lando»; i d’equitat (art. 111.9), tot

i que les resolucions judicials només s’hi

poden fonamentar exclusivament en els

casos en què la Llei ho permeti expressa-

ment; com també, de manera destaca-

ble, la formulació general de la vincula-

ció de la persona als actes propis (art.

111.8), la qual tenia una aplicació espe-

cífica en els art. 1.1 i 35.4 del Codi de

successions.

3.2. La prescripció i la caducitat

Com a desplegament de l’art. 344 de

la Compilació i dels molts articles rela-

tius a la caducitat en la legislació civil ca-

talana vigent, el títol II del Llibre primer

regula la prescripció i la caducitat.

Aquesta regulació, malgrat la defi-

ciència en algun aspecte com pot ser el

cas del còmput dels terminis (art. 121.3

i 122.5) o la redacció d’algun precepte,

té la missió sempre difícil de diferenciar

i sistematitzar els supòsits de prescrip-

ció i de caducitat (art. 121.1 i 122.1),

sobre la base dels conceptes de pretensió,

com a dret a reclamar a una altra perso-

na una acció o una omissió en relació

amb drets disposables (concepte derivat

del dret civil alemany), i de poder de

configuració jurídica, com a facultat l’e-

xercici de la qual modifica la realitat ju-

rídica i que té una durada prefixada i no

necessita l’actuació d’una altra persona

(tal com s’expliquen en l’art. 121.1, fi-

nal i en l’apartat III, cinquè del preàm-

bul de la Llei).

D’altra banda, els aspectes més re-

marcables de la nova regulació se

centren en la possibilitat de modificar

voluntàriament els terminis de pres-

cripció, encara que amb certes limita-

cions (art. 121.3); l’escurçament i la

uniformització dels terminis de pres-

ACTIVITAT NORMATIVA... 325

Llei 1/2002, d’11 de març, tercera llei

de modificació de la Llei 20/1985, de

25 de juliol, de prevenció i assistència en

matèria de substàncies que poden gene-

rar dependència (DOGC núm. 3598,

de 19 de març de 2002).

Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanis-

me (DOGC núm. 3600, de 21 de març;

correcció d’errades DOGC núm. 3642,

de 24 de maig, i DOGC núm. 3677, de

15 de juliol).

Llei 3/2002, de 22 de març, de quar-

ta modificació de la Llei 8/1987, mu-

nicipal i de règim local de Cata-

lunya (DOGC núm. 3605, de 28 de

març)

.

Llei 4/2002, de 5 d’abril, de mesures ex-

traordinàries per finançar, especialment,

les actuacions derivades de la pesta por-

cina clàssica i dels efectes de les gelades

al sector de l’olivera (DOGC núm.

3614, de 12 d’abril).

Llei 5/2002, de 19 d’abril, de l’Agèn-

cia Catalana de Protecció de Dades

(DOGC núm. 3625, de 29 d’abril).

Llei 6/2002, de 25 d’abril, de mesures

relatives a la conciliació del treball amb

la vida familiar del personal de les admi-

nistracions públiques catalanes i de mo-

dificació dels art. 96 i 97 del Decret le-

gislatiu 1/1997 (DOGC núm. 3626, de

30 d’abril).

cripció (art. 121.20, 121.21 i 121.22);

la fixació del dia inicial del termini de

prescripció en el moment en què, nas-

cuda la pretensió, es coneguin o s’hagin

pogut conèixer les circumstàncies que

fonamenten la pretensió i la persona le-

gitimada passivament (art. 121.23 i

122.5); l’establiment d’un termini de

preclusió de trenta anys per a tota pre-

tensió o acció (art. 121.24 i 122.5); la

suspensió de la prescripció per causes

objectives i subjectives (art. 121.15 i

121.16) i la suspensió de la caducitat,

en la qual s’admet fins i tot la suspensió

per acord exprés de les parts (art.

123.3); i, finalment, el règim jurídic

subsidiari de la caducitat convencional

(art. 122.4).

La Llei 29/2002 crea, doncs, el fla-

mant Codi civil de Catalunya, com a

nova tècnica legislativa, la qual ha de

permetre la consolidació i la normalitza-

ció del dret civil propi de Catalunya, de

cara al coneixement i a l’aplicació de les

seves normes.

Això no obstant, l’objectiu d’aquesta

Llei es pot veure frustrat en bona me-

sura si prospera el desproporcionat i

excessiu Recurs d’inconstitucionalitat

2099/2003 (BOE núm. 132, de 3 de

juny de 2003 i DOGC núm. 3899,

de 5 de juny de 2003). En la interposi-

ció d’aquest recurs es va efectuar, a més,

la invocació de suspensió de vigència de

la llei (art. 161.2 CE), a diferència dels

altres dos recursos recents en contra de

les lleis civils catalanes 25/2001 i

19/2002; però, amb data de 29 d’octu-

bre de 2003, s’ha conegut la resolució

interlocutòria del Tribunal Constitu-

cional en virtut de la qual es pronuncia

favorablement per l’aixecament de la

suspensió de vigència (art. 30, 34 i 77

LOTC).

Antoni Mirambell

AUTONOMIES · 29

326

Lleis promulgades entre gener i desembre de 2002.

Llei 7/2002, de 25 d’abril, de modi-

ficació de la Llei 6/1984, del 5 de

març, de la Sindicatura de Comptes,

modificada per la Llei 15/1991, de 4

de juliol (DOGC núm. 3627, de 2 de

maig).

Llei 8/2002, de 27 de maig, de modi-

ficació de la Llei 37/1991, del 30 de

desembre, sobre mesures de protecció

dels menors desemparats i de l’adop-

ció, i de regulació de l’atenció especial

als adolescents amb conductes d’alt

risc social (DOGC núm. 3648, de 3

de juny).

Llei 9/2002, de 27 de maig, de modifi-

cació de la Llei 15/1997, de taxes i preus

públics de la Generalitat de Catalunya,

per la qual s’introdueix una taxa per

l’obtenció i l’expedició del títol de patró

o patrona de moto nàutica (DOGC

núm. 3648, de 3 de juny).

Llei 10/2002, de 27 de maig, sobre un

torn especial de promoció interna de

membres del cos auxiliar d’administra-

ció al cos administratiu (DOGC núm.

3647, de 31 de maig).

Llei 11/2002, de 27 de maig, de segona

modificació de la Llei 12/1993, del 4 de

novembre, de creació de l’Institut per al

Desenvolupament de les Comarques

de l’Ebre (DOGC núm. 3648, de 3 de

juny).

Llei 12/2002, de 14 de juny, de trans-

port per cable (DOGC núm. 3665, de 3

de juliol; correcció d’errades DOGC

núm. 3682, de 22 de juliol).

Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme

de Catalunya (DOGC núm. 3669, de 3

de juliol; correcció d’errades DOGC

núm. 3739, de 14 d’octubre).

Llei 14/2002, de 27 de juny, de les

cambres oficials de comerç, indústria i

navegació de Catalunya i el Consell

General (DOGC núm. 3671, de 5 de

juliol).

Llei 15/2002, de 27 de juny, d’ordena-

ció vitivinícola (DOGC núm. 3673, de

9 de juliol; correcció d’errades DOGC

núm. 3693, de 6 d’agost).

Llei 16/2002, de 28 de juny, de protec-

ció contra la contaminació acústica

(DOGC núm. 3675, d’11 de juliol).

Llei 17/2002, de 5 de juliol, d’ordena-

ció del sistema d’ocupació i de creació

del Servei d’Ocupació de Catalunya

(DOGC núm. 3676, de 12 de juliol).

Llei 18/2002, de 5 de juliol, de coopera-

tives de Catalunya (DOGC núm. 3679,

de 17 de juliol; correcció d’errades

DOGC núm. 3882, de 13 de maig de

2003).

Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets

reals de garantia (DOGC núm. 3679,

de 17 de juliol).

Llei 20/2002, de 5 de juliol, de seguretat

alimentària (DOGC núm. 3679, de 17

de juliol).

Llei 21/2002, de 5 de juliol, de setena

modificació de la Llei 8/1987, de 15

d’abril, municipal i de règim local de

Catalunya (DOGC núm. 3678, de 16

de juliol).

Llei 22/2002, de 12 de juliol, de confra-

ries de pescadors de Catalunya (DOGC

núm. 3684, de 24 de juliol).

Llei 23/2002, de 18 de novembre, d’a-

dequació de procediments administra-

ACTIVITAT NORMATIVA... 327

tius en relació amb el règim de silenci

administratiu i el termini de resolució i

notificació, i de primera modificació

dels art. 81, 82 i 83 de la Llei 13/1989,

d’organització, procediment i règim ju-

rídic de l’Administració de la Generali-

tat de Catalunya (DOGC núm. 3778,

de 10 de desembre).

Llei 24/2002, de 18 de novembre, de

creació de l’especialitat d’educació so-

cial en el Cos de diplomats de la Gene-

ralitat (DOGC núm. 3776, de 5 de de-

sembre).

Llei 25/2002, de 25 de novembre, de

mesures de suport al retorn dels catalans

emigrats i llurs descendents, i de segona

modificació de la Llei 18/1996 (DOGC

núm. 3776, de 5 de desembre).

Llei 26/2002, de 28 de novembre,

de modificació de la Llei 10/1994, de

l’11 de juliol, de la Policia de la Ge-

neralitat- Mossos d’Esquadra, en rela-

ció amb l’afiliació sindical dels mem-

bres del Cos de Mossos d’Esquadra

(DOGC núm. 3776, de 5 de de-

sembre).

Llei 27/2002, de 20 de desembre, so-

bre mesures legislatives per a regular

les empreses d’inserció sociolaboral

(DOGC núm. 3793, de 3 de gener de

2003).

Llei 28/2002, de 31 de desembre, de

creació de l’Institut per al Desenvolupa-

ment i la Promoció de l’Alt Pirineu i

Aran (DOGC núm. 3801, de 16 de ge-

ner de 2003).

Llei 29/2002, de 30 de desembre. Pri-

mera llei del Codi civil de Catalunya

(DOGC núm. 3798, de 13 de gener de

2003).

Llei 30/2002, de 30 de desembre, de

pressupostos de la Generalitat de Cata-

lunya per al 2003 (DOGC núm. 3791,

de 31 de desembre).

Llei 31/2002, de 30 de desembre, de me-

sures fiscals i administratives (DOGC

núm. 3791, de 31 de desembre; correc-

ció d’errades DOGC núm. 3805, de 22

de gener de 2003, DOGC núm. 3824,

de 18 de febrer de 2003 i DOGC núm.

3855, d’1 d’abril de 2003).

AUTONOMIES · 29

328

Decret 352/2001, de 18 de desembre,

sobre procediment administratiu aplica-

ble a les instal·lacions d’energia solar fo-

tovoltaica connectades a la xarxa elèctri-

ca (DOGC núm. 3544, de 2 de gener

de 2002. Correcció d’errada en el

DOGC núm. 3548, de 8 de gener de

2002).

Una vegada executada la instal·lació,

la persona titular o explotadora de la

instal·lació fotovoltaica haurà de presen-

tar, davant de l’Oficina de Gestió Unifi-

cada (OGU) territorialment compe-

tent, la Carpeta d’instal·lació solar

fotovoltaica, a fi i efecte d’obtenir la

condició d’instal·lació acollida al règim

especial, l’autorització administrativa,

l’autorització de posada en servei i la

inscripció al Registre d’instal·lacions de

producció en règim especial.

Decret 354/2001, de 18 de desembre, de

transferència de competències de la Ge-

neralitat de Catalunya al Conselh Gene-

rau dera Val d’Aran en matèria de sani-

tat (DOGC núm. 3544, de 2 de gener

de 2002).

Es traspassen al Conselh Generau

dera Val d’Aran les funcions que es deta-

llen a continuació: a) la gestió dels ser-

veis i les prestacions del sistema sanitari

públic a Era Val d’Aran, amb subjecció a

la relació d’activitats que estableix l’a-

partat segon d’aquest article; b) la gestió

i l’execució de les actuacions i els pro-

grames institucionals en matèria de pro-

moció i protecció de la salut, prevenció

de la malaltia, assistència sanitària i so-

ciosanitària i rehabilitació a Era Val d’A-

ran; c) la gestió i l’administració dels

centres, els serveis i els establiments de

protecció de la salut, i d’atenció sanità-

ria i sociosanitària de naturalesa pública

a Era Val d’Aran; d) l’establiment, la

gestió i l’actualització d’acords, conve-

nis i concerts per a la prestació, a Era Val

d’Aran, dels serveis sanitaris transferits.

Decret 361/2001, de 18 de desembre,

pel qual es regulen el funcionament i les

activitats a desenvolupar per les esta-

cions d’inspecció tècnica de vehicles

(DOGC núm. 3544, de 2 de gener de

2002).

La inspecció tècnica de vehicles (ITV)

a Catalunya la podran dur a terme, mit-

jançant autorització, totes aquelles per-

sones individuals que, havent-la de-

manat, acreditin el compliment dels re-

quisits que es determinen en el Regla-

ment d’organització i funcionament del

servei, annex a aquest decret. La inspec-

ció tècnica de vehicles també podrà ser

duta a terme per societats d’economia

mixta, en les quals participi la Generali-

tat de Catalunya, en aquelles zones en

les quals manqui l’activitat per part de

persones individuals o en les quals així

ho aconselli l’interès públic.

Decret 365/2001, de 24 de desembre,

pel qual es regula la segona activitat en

2.2. DISPOSICIONS ADMINISTRATIVES

DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

A cura de Vicenç Aguado

Autonomies, núm. 29, novembre de 2003, Barcelona.

els cossos penitenciaris (DOGC núm.

3544, de 2 de gener de 2002).

Els funcionaris dels grups de serveis

penitenciaris dels cossos d’auxiliars tèc-

nics, de tècnics especialistes i de diplo-

mats que ocupin llocs de treball de ser-

vei interior i/o àrea mixta, o llocs de

comandament de cap de servei, o cap de

centre de servei interior, o cap d’unitat,

tant de servei interior com d’àrea mixta,

poden passar a ocupar llocs de treball de

segona activitat en els mateixos serveis

penitenciaris o en altres llocs homolo-

gats, d’acord amb el que estableix l’arti-

cle 4, adequats al seu nivell de titulació,

de formació i de coneixements, amb els

requisits i les condicions que s’establei-

xen en aquest decret.

Decret 368/2001, de 18 de desembre, de

transferència de competències de la Ge-

neralitat de Catalunya al Conselh Gene-

rau dera Val d’Aran en matèria de medi

ambient (DOGC núm. 3546, de 4 de

gener de 2002)

Es traspassa al Conselh Generau dera

Val d’Aran l’exercici, dins el seu àmbit

territorial, de les funcions següents: a)

en matèria de protecció de la fauna, la

gestió de la fauna piscícola i la gestió

dels ecosistemes aquàtics continentals;

b) en matèria d’espais protegits, la gestió

conjunta dels espais del PEIN inclosos

en el territori aranès que limiten amb el

Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany

de Sant Maurici, c) en matèria de pro-

tecció dels animals, l’exercici de les fun-

cions previstes per l’Administració de la

Generalitat de Catalunya en la Llei

3/1988, de 4 de març, de protecció dels

animals.

Es transfereix al Conselh Generau

dera Val d’Aran l’exercici de la potestat

sancionadora en les matèries següents:

a) pesca fluvial; b) espais naturals; c)

protecció dels animals; d) gossos consi-

derats potencialment perillosos, sens

perjudici de les facultats de la Generali-

tat per delegar competències sanciona-

dores als ajuntaments, d’acord amb el

que estableix la Llei 10/1999, de 30 de

juliol, sobre la tinença de gossos con-

siderats potencialment perillosos, e)

aprofitaments forestals. Aquesta com-

petència comprèn la incoació, la ins-

trucció i la resolució dels expedients

sancionadors corresponents, incloses la

imposició de les sancions i l’execució. El

Conselh Generau dera Val d’Aran parti-

ciparà en els òrgans tècnics especialitzats

encarregats de formular les propostes de

resolució i fer els informes que correspo-

nen a l’Administració de la Generalitat

de Catalunya en els supòsits d’autoritza-

ció i llicència ambientals, previstos per

la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la in-

tervenció integral de l’administració

ambiental.

Decret 21/2002, de 22 de gener, sobre el

règim electoral de les cambres oficials

de Comerç, Indústria i Navegació de

Catalunya (DOGC núm. 3568, de 5 de

febrer).

Al llarg dels deu capítols, es regula el

procediment electoral dels òrgans de go-

vern de les cambres oficials de Comerç,

Indústria i Navegació de Catalunya i la

forma de provisió de les vacants que

posteriorment puguin produir-se. El ca-

pítol I fixa el dret electoral, defineix els

subjectes d’aquest dret i el seu exercici,

així com els requisits que s’han de reunir

per ser elegibles per sufragi dels/les elec-

tors/es; també preveu que el subjecte del

dret desenvolupi l’activitat econòmica

en diverses demarcacions camerals o en

diversos grups, i regula que surti elegit

en més d’una demarcació o grup. El ca-

pítol II es refereix a l’obertura del procés

electoral com a inici del procés d’actua-

lització del cens electoral, que s’ha d’es-

AUTONOMIES · 29

330

tructurar segons el que estableix l’article

8 de la Llei 3/1993. S’estableix l’obliga-

torietat d’exposició pública del cens,

així com el procediment de reclama-

cions. El capítol III regula els requisits

d’informació i de la publicitat general

que cal donar a la convocatòria d’elec-

cions, així com la informació que ha de

constar a l’esmentada convocatòria. Es

preveu un termini mínim de 50 dies en-

tre la convocatòria i la data de les elec-

cions. El capítol IV regula la constitu-

ció, la composició i el funcionament de

les juntes electorals.

Decret 22/2002, de 22 de gener, d’esta-

bliment i millora de les mesures per a la

gestió dels recursos hídrics (DOGC

núm. 3568, de 5 de febrer), modificat

pel Decret 114/2002, de 2 d’abril

(DOGC núm. 3616, de 16 d’abril), i

pel Decret 153/2002, de 28 de maig

(DOGC núm. 3652, de 7 de juny).

El decret estableix, entre d’altres, el

règim de dotacions a derivar dels em-

bassaments més greument afectats o la

reutilització d’aigües depurades per al

reg agrícola, i habilita l’Administració

hidràulica de Catalunya per adoptar

mesures excepcionals en casos concrets,

amb la intensificació de les facultats

d’intervenció i control dels aprofita-

ments hidràulics, i dels abocaments, i

amb l’establiment de les condicions per-

què, a sol·licitud de les entitats locals in-

teressades, es puguin assolir unes dota-

cions mínimes d’aigua per a usos

domèstics, i destina, a aquest efecte, ai-

gües concedides per a altres usos. D’al-

tra banda, aquest decret declara que no

generen dret a indemnització, amb les

excepcions que expressament s’hi pre-

veuen, les mesures orientades a l’estalvi

de l’aigua disponible i a l’optimització

de la seva utilització, atès que tenen per

objecte canalitzar l’esforç comú per fer

front a la situació de sequera, i que es

produeix una modificació en els supò-

sits determinants de l’atorgament de les

concessions, que en permet la revisió,

d’acord amb l’article 65.1.adel Reial

decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol,

pel qual s’aprova el text refós de la Llei

d’aigües, revisió que no atorga, al con-

cessionari, dret a ser indemnitzat. La

modificació primera del decret estableix

una sèrie de mesures, en relació amb el

reg dels camps de golf, per tal d’asse-

gurar els usos prioritaris, com ara el

domèstic. La segona modificació del de-

cret s’acompanya d’un conjunt d’actua-

cions de l’Agència Catalana de l’Aigua,

tendents que hi hagi la quantitat d’aigua

disponible per al reg agrícola que preveu

el Decret 22/2002, de 22 de gener.

Decret 23/2002, de 22 de gener, pel qual

es desenvolupa el procediment per a

l’obtenció de llicències per a l’exercici de

la publicitat dinàmica i els requisits per

al seu exercici, i es regula la capacitat

sancionadora en aquesta matèria

(DOGC núm. 3568, de 5 de febrer),

modificat parcialment pel Decret

249/2002, de 22 d’octubre (DOGC

núm. 3752, de 31 d’octubre).

Aquest decret estableix els requisits

per a l’obtenció de llicències per a l’exer-

cici de la publicitat dinàmica; té en

compte aspectes concrets de dues moda-

litats de publicitat dinàmica, la duta a

terme mitjançant l’ús de vehicles i el re-

partiment domiciliari de publicitat,

que, per les seves particularitats, reque-

reixen un tractament específic, i deter-

mina els òrgans competents per a la im-

posició de sancions i l’adopció de

mesures cautelars davant les infraccions

que preveu la llei.

Decret 29/2002, de 5 de febrer, pel qual

es regula la Comissió de Govern Local

ACTIVITAT NORMATIVA... 331

de Catalunya (DOGC núm. 3573, de

12 de febrer).

La Comissió de Govern Local de Ca-

talunya és l’òrgan permanent de col·la-

boració entre l’Administració de la Ge-

neralitat i els ens locals, i està adscrita,

orgànicament i funcionalment, al De-

partament de Governació i Relacions

Institucionals.

Decret 31/2002, de 5 de febrer, pel qual

s’estableix el règim d’admissió d’alumnat

als centres docents públics, concertats o

sufragats amb fons públics (DOGC

núm. 3573, de 12 de febrer).

Aquest decret regula els processos

d’admissió d’alumnes en els ensenya-

ments de règim general d’educació in-

fantil, educació primària, educació se-

cundària obligatòria, batxillerat i cicles

formatius de formació professional, així

com els de règim especial dels cicles for-

matius d’arts plàstiques i disseny, de

conservatoris de música i dansa, i d’i-

diomes en les escoles oficials, o d’altres

de règim especial, sufragats amb fons

públics.

Decret 40/2002, de 5 de febrer, pel qual

es modifica el Decret 48/1994, de 8 de

febrer, sobre atribució de competències

relatives al règim sancionador en ma-

tèria de transport ferroviari (DOGC

núm. 3576, de 15 de febrer).

S’atribueixen a Ferrocarrils de la Ge-

neralitat de Catalunya les facultats

d’instrucció dels expedients sanciona-

dors, per infraccions de les persones

usuàries, que siguin incoats en els ter-

mes previstos als articles 292 i 293 del

Reglament de la Llei d’ordenació dels

transports terrestres, aprovat pel Reial

decret 1211/1990, de 28 de setembre,

en les línies l’explotació de les quals té

encomanada.

Decret 57/2002, de 19 de febrer, de mo-

dificació del Decret 257/1997, de 30 de

setembre, pel qual s’aprova el Regla-

ment dels serveis jurídics de l’Adminis-

tració de la Generalitat de Catalunya

(DOGC núm. 3584, de 27 de febrer).

El text introdueix diverses modifica-

cions de caràcter organitzatiu. També

habilita les unitats centrals del Gabinet

Jurídic de la Generalitat per crear places

de lletrats, les quals s’han de proveir

amb funcionaris del grup A de l’escala

general d’administració, llicenciats en

dret, i estableix les correccions necessà-

ries en la composició del tribunal, que la

jurisprudència constitucional fa aconse-

llables.

Decret 59/2002, de 19 de febrer, d’apro-

vació del Pla únic d’obres i serveis de

Catalunya, any 2002 (DOGC núm.

3584, de 27 de febrer).

S’aprova el pla amb els programes se-

güents: a) Programa general; b) Progra-

ma específic d’acció territorial; c) Pro-

grama específic de nuclis agregats; d)

Programa específic de cooperació muni-

cipal de la Diputació de Girona; e) Pro-

grama específic de la Diputació de Llei-

da; f) Programa específic d’acció

municipal de la Diputació de Tarrago-

na; g) Programa específic dels consells

comarcals de l’àmbit territorial de Giro-

na, h) Programa específic dels consells

comarcals del Segrià i del Solsonès.

Decret 73/2002, de 19 de febrer, pel

qual es regula la indicació dels preus dels

productes oferts als consumidors i usua-

ris (DOGC núm. 3593, de 12 de març.

Correcció d’errades en el DOGC núm.

3628, de 3 de maig).

El decret té per objecte regular la in-

dicació del preu de venda i del preu per

unitat de mesura dels productes que les

persones que es dediquen al comerç ofe-

AUTONOMIES · 29

332

reixen a la població consumidora i usuà-

ria, a fi que aquest darrer col·lectiu esti-

gui informat dels preus i pugui fer-ne

una comparació. El contingut d’aquest

decret afecta les persones que es dedi-

quen al comerç, a l’àmbit interior de

Catalunya, i ofereixen productes, en es-

tabliments comercials, a la població

consumidora i usuària. Queden exclo-

sos de l’àmbit d’aplicació d’aquesta dis-

posició: a) els productes subministrats

en ocasió d’una prestació de servei; b)

les vendes en subhastes publiques, c) les

antiguitats i obres d’art.

Decret 78/2002, de 5 de març, del Re-

glament de protecció del patrimoni ar-

queològic i paleontològic (DOGC

núm. 3594, de 13 de març).

En el capítol preliminar es regulen

l’àmbit d’aplicació i la inspecció. El capí-

tol 1 regula les intervencions arqueo-lò-

giques i paleontològiques, estiguin inte-

grades o no en un projecte d’investigació,

i distingeix, dins d’aquestes darreres, les

intervencions preventives i les d’urgèn-

cia. El capítol 2 regula el tractament de

les restes arqueològiques o paleontològi

ques, i se centra, d’una banda, en el dipò-

sit de les restes extretes i, de l’altra, en el

tractament de les restes no extretes, que

pot consistir en la conservació in situ, en

el trasllat o, en darrer extrem, en l’elimi-

nació, i salvar-ne, en tot cas, els valors

culturals. Finalment, el capítol 3 regula

el control que ha de fer el Departament

de Cultura de les actuacions que puguin

afectar el patrimoni arqueològic, inclo-

ses les grans obres públiques, que s’han

de sotmetre a un procés d’avaluació

d’impacte ambiental.

Decret 80/2002, de 19 de febrer, regula-

dor de les condicions per a la incineració

de residus (DOGC núm. 3594, de 13

de març).

Aquest decret regula els aspectes rela-

tius als sistemes de recuperació d’ener-

gia de què han de disposar les instal·la-

cions d’incineració de residus i en fixa el

rendiment energètic mínim; estableix

els requeriments aplicables a la gestió de

les cendres resultants del procés d’inci-

neració, i determina els valors límit d’e-

missió a l’atmosfera de metalls pesants,

dioxines i furans per a aquest tipus

d’instal·lacions.

Decret 83/2002, de 5 de març, pel qual

es regulen els requisits i les condicions

per a la participació de les associacions

de protecció i defensa dels animals en

el procediment sancionador (DOGC

núm. 3595, de 14 de març).

Les associacions de protecció i defen-

sa dels animals inscrites en el Registre

d’associacions de protecció i defensa

dels animals previst a l’article 39.2 de la

Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció

dels animals, tenen la consideració d’in-

teressades en els procediments sanciona-

dors establerts per aquesta llei en els ca-

sos en què hagin formulat la denúncia

corresponent o hagin formalitzat la

compareixença en l’expedient sanciona-

dor.

Decret 84/2002, de 5 de febrer, de cons-

titució del Consorci d’Educació de Bar-

celona (DOGC núm. 3595, de 14 de

març).

El Consorci d’Educació de Barcelo-

na és un ens públic de caràcter associa-

tiu, creat per l’article 61.7 de la Llei

22/1998, de 30 de desembre, de la

Carta municipal de Barcelona, integrat

per la Generalitat de Catalunya i l’A-

juntament de Barcelona, per a la gestió

conjunta de les funcions, les activitats i

els serveis en matèria educativa esta-

blerts en els articles 123 i 124 de la llei

esmentada.

ACTIVITAT NORMATIVA... 333

Decret 92/2002, de 5 de març, pel qual

s’estableixen la tipologia i les condicions

funcionals dels centres i serveis sociosa-

nitaris i se’n fixen les normes d’autorit-

zació (DOGC núm. 3597, de 18 de

març).

Tots els centres i serveis sociosanitaris

queden subjectes a: a) l’autorització ad-

ministrativa prèvia per a la seva creació,

l’ampliació, la modificació, el trasllat o

el tancament, d’acord amb la normativa

que es dicti; b) la comprovació que, prè-

viament a l’obertura o posada en fun-

cionament, compleixin les condicions i

els requisits establerts, compliment que

es certificarà mitjançant la corresponent

acta d’inspecció; c) el registre i la catalo-

gació; d) l’elaboració i comunicació, a

l’Administració sanitària i social, de les

informacions i estadístiques que se

sol·licitin, les quals han d’incorporar la

perspectiva de gènere; e) el compliment

de les obligacions derivades del principi

de solidaritat i la integració sanitària en

casos d’emergència o de perill per a la

salut pública, f)el control i la inspecció

del compliment dels requisits establerts

en aquest article, així com la sanció per

les infraccions de la normativa vigent

aplicable en cada cas.

Decret 97/2002, de 5 de març, sobre la

targeta d’aparcament per a persones

amb disminució i altres mesures adreça-

des a facilitar el desplaçament de les per-

sones amb mobilitat reduïda (DOGC

núm. 3602, de 25 de març).

Aquest decret té per objecte la regula-

ció d’un conjunt de mesures adreçades a

facilitar i millorar el desplaçament de les

persones amb mobilitat reduïda, com

també la regulació de les modalitats de

la targeta d’aparcament per a persones

amb disminució, per tal de facilitar-los

la circulació, l’autonomia personal i la

integració social i professional.

Decret 122/2002, de 16 d’abril, pel qual

es despleguen alguns aspectes del Regla-

ment del registre d’instal·ladors de tele-

comunicacions de Catalunya, se’n mo-

difiquen alguns preceptes i es fixen

models de documents (DOGC núm.

3626, de 30 d’abril).

Constitueix l’objecte d’aquest de-

cret: a) determinar els mitjans tècnics

apropiats de què han de disposar les

empreses que sol·liciten la inscripció

en el Registre d’instal·ladors de teleco-

municacions de Catalunya; b) fixar el

model de projecte tècnic que ha de pre-

cedir la instal·lació d’una infraestruc-

tura comuna de telecomunicacions als

edificis per a la captació, adaptació i

distribució dels senyals de radiodifu-

sió, televisió i altres serveis de dades as-

sociats procedents d’emissions terres-

tres i de satèl·lit, així com per a l’accés

al servei de telecomunicacions per ca-

ble; c) fixar el model d’instància per

participar en la prova específica que

permet la inscripció al Registre d’ins-

tal·ladors, d) aprovar el temari que ha

de regir en la prova assenyalada a l’a-

partat anterior.

Decret 123/2002, de 16 d’abril, pel

qual s’estableix l’ordenació general dels

programes de garantia social a Cata-

lunya (DOGC núm. 3627, de 2 de

maig).

Els programes de garantia social són

accions formatives, que realitza o auto-

ritza el Departament d’Ensenyament,

amb la finalitat de proporcionar als jo-

ves que finalitzen l’educació secundària

obligatòria sense assolir-ne els objectius

una formació bàsica i professional que

els permeti incorporar-se a la vida activa

o prosseguir els seus estudis en els dife-

rents ensenyaments reglats i, especial-

ment, en la formació professional espe-

cífica de grau mitjà.

AUTONOMIES · 29

334

Decret 128/2002, de 30 d’abril, sobre la

publicitat de les relacions de llocs de tre-

ball a l’Administració de la Generalitat

(DOGC núm. 3636, de 15 de maig).

El Departament de Governació i Re-

lacions Institucionals i el Departament

de Sanitat i Seguretat Social faran públi-

ques, trimestralment, a la pàgina d’In-

ternet, corresponent de la Generalitat

de Catalunya, les modificacions de les

relacions de llocs de treball que aprovi el

Govern o l’òrgan que ho tingui delegat.

Així mateix, es publicarà, anualment, al

Diari Oficial de la Generalitat de Cata-

lunya, la relació íntegra de llocs de tre-

ball, actualitzada amb les modificacions

que s’hagin produït durant l’any imme-

diatament anterior.

Decret 139/2002, de 14 de maig, pel

qual s’aprova el Reglament de la Llei

1/2001, de 15 de març, de mediació fa-

miliar de Catalunya (DOGC núm.

3641, de 23 de maig. Correcció d’erra-

des en el DOGC núm. 3867, de 17 d’a-

bril de 2003).

El Reglament consta de vint-i-tres

articles, estructurats en set capítols. Va

precedit per una disposició addicional,

dues disposicions transitòries i una dis-

posició final. El capítol I regula el Re-

gistre de persones mediadores del Cen-

tre de Mediació Familiar de Catalunya

i els registres dels col·legis professio-

nals; el capítol II tracta de les persones

mediadores; el capítol III detalla les

sol·licituds per accedir a la mediació; el

capítol IV regula el desenvolupament

de la mediació; el capítol V conté dis-

posicions relatives a la retribució de les

persones mediadores; el capítol VI

conté les normes deontològiques que

han de regir la conducta de les perso-

nes mediadores, i el capítol VII recull

el Registre especial de queixes i de-

núncies.

Decret 151/2002, de 28 de maig, pel

qual s’aprova la modificació de determi-

nats articles dels estatuts del Consorci

autonòmic per a la coordinació del siste-

ma metropolità de transport públic de

l’àrea de Barcelona, Autoritat del Trans-

port Metropolità, i es disposa la publi-

cació del text íntegre dels estatuts

(DOGC núm. 3652, de 7 de juny de

2002).

S’introdueixen canvis per tal d’in-

cloure la representació en els òrgans de

govern del Consorci dels municipis de

les comarques de l’Alt Penedès, el Baix

Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el

Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès

Oriental, que no formen part de l’Enti-

tat Metropolitana del Transport.

Decret 152/2002, de 28 de maig, pel

qual s’estableixen les condicions higieni-

cosanitàries per a la prevenció i el con-

trol de la legionel·losi (DOGC núm.

3652, de 7 de juny).

Aquest decret es dicta en l’exercici de

les competències atribuïdes a la Genera-

litat de Catalunya en matèria d’higiene i

sanitat interior, i indústria i medi am-

bient, d’acord amb els articles 9.11,

10.1.6, 12.1.2 i 17 de l’Estatut d’auto-

nomia. Té per objecte la prevenció i el

control de la legionel·losi mitjançant l’a-

dopció de mesures higienicosanitàries

en aquelles instal·lacions que puguin te-

nir un risc associat a l’aparició de casos

de legionel·losi.

Decret 157/2002, d’11 de juny, pel

qual s’estableix el règim dels habitatges

amb protecció oficial, es determinen

els ajuts públics en matèria d’habitatge

a càrrec de la Generalitat de Catalunya

i es regula la gestió dels ajuts previstos

en el Reial decret 1/2002, d’11 de ge-

ner, sobre mesures de finançament

d’actuacions protegides en matèria

ACTIVITAT NORMATIVA... 335

d’habitatge i sòl (DOGC núm. 3658,

de 17 de juny).

En primer lloc, el decret defineix el

que són els habitatges amb protecció

oficial i n’estableix el règim jurídic, així

com les condicions d’accés i ús. Així ma-

teix, determina els ingressos familiars,

ponderats segons el nombre de mem-

bres de la unitat familiar i de la ubicació

de l’habitatge, per tal d’afavorir les famí-

lies amb més fills o que viuen en muni-

cipis on el cost de la vida és més elevat.

També es fixen els preus màxims de ven-

da i renda dels habitatges d’acord amb la

ubicació en determinades àrees geogrà-

fiques, i s’estableixen tres grups dels

anomenats municipis singulars, que,

per les seves característiques, tenen uns

preus més elevats. D’altra banda, el de-

cret també regula la gestió dels ajuts pre-

vistos en el Reial decret 1/2002, d’11 de

gener, per a la promoció, adquisició i re-

habilitació d’habitatges, i per a la urba-

nització de sòl, per destinar-lo prefe-

rentment a la promoció d’habitatges

amb protecció oficial. Es regula una

subvenció per als promotors d’habitat-

ges amb protecció oficial de règim espe-

cial, per tal de fomentar-ne la promoció

i tenint en compte els preus màxims de

venda establerts per a aquests habitat-

ges. També, amb una subvenció al pro-

motor, es vol fomentar la introducció

de paràmetres de sostenibilitat en la

construcció d’habitatges amb protecció

oficial. En relació amb la rehabilitació,

s’estableixen ajuts específics per a habi-

tatges que puguin ser destinats a lloguer,

amb la finalitat de provocar la seva sorti-

da al mercat, així com per a la rehabilita-

ció d’habitatges de lloguer amb contrac-

tes subjectes a pròrroga forçosa. També

es complementen els ajuts per a la reha-

bilitació d’habitatges situats en comar-

ques i zones de muntanya. Per tal de fa-

cilitar l’accessibilitat als habitatges, es

crea un ajut per finançar les actuacions

d’instal·lació d’ascensors, i també es pre-

veu el finançament d’actuacions especí-

fiques de rehabilitació. Atesa la im-

portància del manteniment dels edificis,

es fa extensiu el programa per a la revisió

de l’estat de conservació dels edificis

d’habitatges als edificis construïts amb

anterioritat a l’any 1970 i, en aquesta

mateixa línia, també es preveu la conti-

nuïtat del programa de rehabilitació d’e-

dificis d’habitatges afectats per patolo-

gies estructurals en aquells grups en què

va ser declarada l’excepcionalitat.

Decret 161/2002, d’11 de juny, sobre

l’acreditació del coneixement del català i

l’aranès en els processos de selecció de

personal i de provisió de llocs de treball

de les administracions públiques de Ca-

talunya (DOGC núm. 3660, de 19 de

juny. Correcció d’errada en el DOGC

núm. 3693, de 6 d’agost).

Les principals novetats introduïdes

per aquest decret a la normativa prece-

dent són: a) el nivell de coneixement de

català que cal acreditar per a cada lloc de

treball queda determinat, amb caràcter

general, d’acord amb els grups de titula-

ció previstos a la legislació sobre funció

pública i la normativa laboral que hi si-

gui aplicable; b) la manera bàsica d’acre-

ditar l’esmentat coneixement és haver-

lo acreditat a l’ensenyament obligatori,

cosa que resulta de la certificació que

s’ha cursat de manera oficial, a Catalu-

nya, la matèria de llengua catalana d’en-

senyament obligatori i s’ha obtingut el

títol que correspon després de 1992, ex-

pedida per qualsevol institut d’educació

secundària públic en la forma que deter-

mina la Direcció General d’Ordenació i

Innovació Educativa. També es podrà

acreditar, en qualsevol cas, per mitjà dels

certificats de referència de la Direcció

General de Política Lingüística o dels tí-

AUTONOMIES · 29

336

tols, diplomes i certificats que són con-

siderats equivalents per ordre del conse-

ller o la consellera de Cultura d’acord

amb el Decret 152/2001, de 29 de

maig, sobre avaluació i certificació de

coneixements de català. La prova de ca-

talà serà un mitjà supletori per quan no

s’estigui en possessió dels certificats es-

mentats, tot i que s’estableixen múlti-

ples casos d’exempció que faciliten l’ac-

cés de la ciutadania a la funció pública;

c) s’eximeix de la prova de català el per-

sonal que acrediti haver-la superat per

accedir a un altre lloc de la mateixa Ad-

ministració; d) d’acord amb el nou siste-

ma de certificats de català, es gradua

acuradament el grau de coneixement de

català del personal que, en cada cas, és

l’adequat a les seves funcions, e) s’esta-

bleix una equivalència entre els títols

de l’ensenyament reglat no universitari i

els certificats que regula el Decret

152/2001, de 29 de maig, sobre avalua-

ció i certificació de coneixements de ca-

talà. El decret també fa referència al co-

neixement de l’aranès, d’acord amb la

Llei 16/1990, de 13 de juliol, sobre rè-

gim especial de la Vall d’Aran, i, pel que

fa al personal al servei de les entitats lo-

cals, amb l’article 294.2 de la Llei

8/1987, de 15 d’abril, municipal i de rè-

gim local de Catalunya, d’acord amb la

redacció que en fa l’apartat 2 de la dis-

posició final primera de la Llei 1/1998,

de 7 de gener, de política lingüística.

Decret 162/2002, de 28 de maig, de

modificació del Decret 107/1987, de 13

de març, pel qual es regula l’ús de les

llengües oficials per part de l’Adminis-

tració de la Generalitat de Catalunya,

amb l’objecte de promoure l’ús d’un

llenguatge simplificat i no discriminato-

ri, i de la terminologia catalana norma-

litzada (DOGC núm. 3660, de 19 de

juny).

En l’ús de les llengües oficials, l’Ad-

ministració de la Generalitat ha d’em-

prar, amb correcció, un llenguatge di-

recte i simplificat, i ha d’evitar l’ús de

formes discriminatòries i androcèntri-

ques. En l’ús del català, l’Administració

de la Generalitat ha d’emprar els termes

normalitzats pel Centre de Terminolo-

gia Termcat per designar, en aquesta

llengua, els conceptes a què es referei-

xen.

Decret 163/2002, d’11 de juny, pel qual

es regula l’activitat d’avaluació integral

ambulatòria en geriatria, cures pal·liati-

ves i trastorns cognitius que pot con-

tractar el Servei Català de la Salut

(DOGC núm. 3660, de 19 de juny).

La norma permet la contractació d’a-

questa activitat d’avaluació integral am-

bulatòria en geriatria, cures pal·liatives i

trastorns cognitius.

Decret 166/2002, d’11 de juny, pel qual

s’aprova la taula de vigència de les dispo-

sicions afectades per la Llei 2/2002, de

14 de març, d’urbanisme (DOGC núm.

3660, de 19 de juny).

A l’annex, hi consta la relació dels

preceptes de les lleis de Catalunya i de

les disposicions generals dictades pel

Govern i pel conseller de Política Terri-

torial i Obres Públiques que subsistei-

xen pel fet de no haver estat derogats per

la Llei de Catalunya 2/2002, de 14 de

març, d’urbanisme, sens perjudici de les

modificacions que aquesta introdueix.

Amb caràcter general, les disposicions i

els preceptes que hi apareixen relacio-

nats s’han d’entendre modificats en els

termes següents: a) les referències al Pla

general d’ordenació urbana, a les Nor-

mes subsidiàries de planejament i al

Projecte de delimitació de sòl urbà s’han

d’entendre fetes al Pla d’ordenació urba-

nística municipal; b) les comissions

ACTIVITAT NORMATIVA... 337

d’urbanisme s’han d’entendre com a co-

missions territorials d’urbanisme; c) les

referències als terminis de tramitació

s’han d’entendre modificades pels ter-

minis que estableix la Llei d’urbanisme;

d) les referències als sistemes d’actuació

per compensació i per cooperació s’han

d’entendre fetes a les modalitats de

compensació i de cooperació del sistema

de reparcel·lació; e) les referències al

Projecte de compensació s’han d’enten-

dre fetes al Projecte de reparcel·lació; f)

les competències dels òrgans que s’es-

menten són les atribuïdes per la Llei

2/2002, de 14 de març, d’urbanisme, g)

les referències a normativa diversa s’han

d’entendre fetes als corresponents pre-

ceptes de la Llei 2/2002, de 14 de març,

d’urbanisme.

Decret 167/2002, d’11 de juny, pel qual

es regula la contractació de professionals

com a professorat especialista en centres

públics d’ensenyament no universitari

dependents del Departament d’Ense-

nyament (DOGC núm. 3660, de 19 de

juny).

Es poden contractar, com a professo-

rat especialista per impartir els ensenya-

ments de formació professional específi-

ca, professionals que duguin a terme la

seva activitat en l’àmbit laboral públic o

privat i que, per la seva experiència pro-

fessional, tinguin competència adquiri-

da en les àrees o matèries que ho reque-

reixin. S’entén per desenvolupament

d’activitat professional l’exercici d’una

activitat professional habitual remune-

rada durant un període mínim de dos

anys seguits i immediatament anteriors

a la seva contractació com a professor

especialista.

Decret 168/2002, d’11 de juny, pel

qual s’aproven els estatuts de l’Agència

de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Re-

cerca (DOGC núm. 3660, de 19 de

juny).

L’Agència de Gestió d’Ajuts Universi-

taris i de Recerca, creada per la Llei

7/2001, de 31 de maig, és una entitat de

dret públic de la Generalitat de Cata-

lunya que ajusta la seva activitat al dret

privat, amb personalitat jurídica pròpia,

plena capacitat d’obrar i patrimoni pro-

pi per al compliment de les seves fun-

cions.

Decret 170/2002, d’11 de juny, sobre

mesures en matèria de gossos conside-

rats potencialment perillosos (DOGC

núm. 3663, de 25 de juny).

És objecte d’aquest decret dictar nor-

mes relatives al règim jurídic de la ti-

nença de gossos potencialment perillo-

sos, per tal de possibilitar l’aplicació del

Reial decret 287/2002, de 22 de març,

pel qual es desplega la Llei 50/1999, de

23 de desembre, sobre el règim jurídic

de la tinença d’animals potencialment

perillosos. Igualment, les normes d’a-

quest decret afecten les persones que

condueixen gossos potencialment peri-

llosos per espais públics. Es determinen

els gossos potencialment perillosos. En

aquest punt, correspon als ajuntaments

determinar la potencial perillositat dels

gossos que manifestin un caràcter mar-

cadament agressiu o que hagin protago-

nitzat agressions a persones o altres ani-

mals. La potencial perillositat s’haurà

de determinar segons criteris objectius,

bé d’ofici o després d’una notificació o

denúncia, amb l’informe previ d’un/

una veterinari/ària habilitat/ada per a

aquesta tasca. Es regula la llicència per a

la tinença i conducció de gossos poten-

cialment perillosos. S’estableix la identi-

ficació mitjançant microxip, així com

mesures de seguretat. També s’establei-

xen disposicions entorn del registre.

AUTONOMIES · 29

338

Decret 172/2002, d’11 de juny, d’apro-

vació dels estatuts del Servei Meteorolò-

gic de Catalunya (DOGC núm. 3663,

de 25 de juny).

El Servei Meteorològic de Catalunya

té naturalesa d’entitat de dret públic de

la Generalitat, amb personalitat jurídica

pròpia i plena capacitat per al compli-

ment de les seves funcions, que es regula

per la Llei 15/2001, de 14 de novembre,

de meteorologia, i la Llei 4/1985, de 29

de març, de l’Estatut de l’empresa pú-

blica catalana. L’actuació del Servei Me-

teorològic de Catalunya s’ajusta, amb

caràcter general, al dret privat. No obs-

tant això, queden sotmesos al dret pú-

blic els actes previstos a l’article 5.2 de la

Llei 15/2001, de 14 de novembre, de

meteorologia.

Decret 174/2002, d’11 de juny, regula-

dor de la implantació de l’energia eòlica

a Catalunya (DOGC núm. 3664, de 26

de juny).

Aquesta norma integra l’autorització,

a què els parcs eòlics estan sotmesos en

la seva condició d’instal·lacions energè-

tiques, que atorga el Departament d’In-

dústria, Comerç i Turisme, amb l’auto-

rització i les actuacions que cal portar a

terme en matèria ambiental, que corres-

ponen al Departament de Medi Am-

bient. És de destacar l’aprovació d’un

mapa d’implantació de l’energia eòlica,

d’acord amb l’article 6 d’aquest decret,

en el qual es zonifica el territori de Cata-

lunya segons la seva idoneïtat o no, des

del punt de vista ambiental, per a la ins-

tal·lació de parcs eòlics. Aquest mapa té

la naturalesa jurídica de Pla territorial

sectorial en haver-se tramitat d’acord

amb el que disposen l’article 17 i se-

güents de la Llei 23/1983, de 21 de no-

vembre, de política territorial. També es

té en compte la creació d’una base de

dades de vulnerabilitat eòlica que ha de

servir a les administracions en les seves

actuacions d’intervenció administrativa,

així com, amb caràcter previ, a totes les

persones interessades, per conèixer els

condicionants sobre el territori d’aques-

ta activitat.

Decret 175/2002, de 25 de juny, pel

qual es regula el Registre de voluntats

anticipades (DOGC núm. 3665, de 27

de juny).

Es crea el Registre de voluntats antici-

pades, adscrit a la Direcció General de

Recursos Sanitaris del Departament de

Sanitat i Seguretat Social, en el qual, a

sol·licitud de la persona atorgant, s’ins-

criuen els documents de voluntats anti-

cipades, independentment que s’hagin

emès davant notari o notària, o de testi-

monis.

Decret 186/2002, de 25 de juny, pel

qual es modifica parcialment el Decret

269/1998, de 21 d’octubre, del règim

jurídic de les concessions per a la presta-

ció del servei de radiodifusió sonora en

ones mètriques amb modulació de fre-

qüència per a emissores comercials

(DOGC núm. 3670, de 4 de juliol).

Decret 200/2002, de 23 de juliol, pel

qual es regula la senyalització de les li-

mitacions en la venda de begudes al-

cohòliques (DOGC núm. 3687, de 29

de juliol).

S’adeqüen els missatges i el format

que han de tenir els rètols advertidors de

les limitacions en la venda i el subminis-

trament de begudes alcohòliques.

Decret 201/2002, de 23 de juliol, de

modificació del Decret 253/1993, de 8

d’octubre, pel qual s’estableix el proce-

diment d’autorització i règim jurídic de

les farmacioles (DOGC núm. 3687, de

29 de juliol).

ACTIVITAT NORMATIVA... 339

D’una banda, es redueixen les distàn-

cies a exigir respecte de l’oficina de

farmàcia o farmaciola més propera per

autoritzar-ne la instal·lació i, de l’altra,

s’adeqüen els procediments d’autoritza-

ció d’aquests centres de manera que es

puguin valorar les necessitats d’assistèn-

cia farmacèutica de la població a la qual

han de donar servei. Així, les entitats lo-

cals que sol·licitin una farmaciola han

de presentar un informe en el qual es de-

tallin les necessitats de la població i els

farmacèutics i les farmacèutiques sol·li-

citants han d’indicar l’horari d’atenció

al públic, i la cartera de serveis que pres-

tarà la farmaciola. Quan els òrgans de

govern del municipi o la comarca sol·li-

citant designin el local, hauran d’expres-

sar les condicions en què serà objecte de

cessió al farmacèutic o la farmacèutica

que resulti titular de la farmaciola; tam-

bé, en el moment de valorar els mèrits

entre els farmacèutics i les farmacèuti-

ques que sol·licitin ser titulars de la far-

maciola, s’afegeix una nova circumstàn-

cia a tenir en compte: un horari més

extens d’atenció al públic de la farma-

ciola.

Decret 203/2002, de 23 de juliol, de re-

gulació de la comunicació a la Generali-

tat de les exhibicions i les subhastes pú-

bliques ocasionals d’objectes de joieria,

argenteria, antiguitats i obres d’art

(DOGC núm. 3690, d’1 d’agost).

Aquest decret té per objecte establir

el procediment a través del qual les per-

sones o entitats organitzadores de

caràcter privat comuniquin les exhibi-

cions o les subhastes públiques de joie-

ria, argenteria, antiguitats o obres d’art

en locals o establiments no dedicats ha-

bitualment a aquestes activitats. Igual-

ment, té l’objecte de facilitar que les

persones titulars de les delegacions ter-

ritorials del Govern de la Generalitat

puguin adoptar mesures de vigilància i

seguretat, si escau.

Decret 210/2002, de 23 de juliol, de

transferència als municipis del personal

de l’Administració de la Generalitat que

presta servei a biblioteques públiques

(DOGC núm. 3694, de 7 d’agost).

Es traspassa el personal als ajunta-

ments, d’acord amb la legislació vigent

que estableix que correspon als munici-

pis prestar el servei de lectura pública.

Decret 215/2002, d’1 d’agost, de modi-

ficació del Decret 74/1997, de 18 de

març, i d’aprovació dels estatuts del

Consorci Sanitari de Barcelona (DOGC

núm. 3694, de 7 d’agost).

El Consorci Sanitari de Barcelona és

un ens públic de caràcter associatiu,

constituït per la Generalitat de Catalu-

nya i l’Ajuntament de Barcelona. El con-

sorci resta adscrit funcionalment al Ser-

vei Català de la Salut, en virtut del que

estableix la disposició addicional cator-

zena de la Llei 15/1990, de 9 de juliol,

d’ordenació sanitària de Catalunya, se-

gons la redacció donada per la Llei

11/1995, de 29 de setembre.

Decret 217/2002, d’1 d’agost, pel qual

es regulen els locals de pública con-

currència on s’exerceix la prostitució

(DOGC núm. 3695, de 8 d’agost).

Aquest decret té com a objecte esta-

blir els requisits i les condicions que

han de reunir els locals de pública con-

currència on s’exerceix la prostitució,

així com els reservats annexos on es des-

envolupa la prestació de serveis de na-

turalesa sexual, i establir les limitacions

i les prohibicions inherents a aquests ti-

pus d’establiments. A l’efecte d’aquest

decret, es considera prestació de serveis

de naturalesa sexual l’activitat exercida,

de manera lliure i independent, pel

AUTONOMIES · 29

340

prestador o la prestadora del servei amb

altres persones, a canvi d’una contra-

prestació econòmica, i sota la seva prò-

pia responsabilitat, sense que hi hagi

cap vincle de subordinació pel que fa a

l’elecció de l’activitat, duta a terme en

reservats annexos a les dependències

principals de determinats locals de

pública concurrència. Es regulen els re-

quisits dels reservats annexos, les con-

dicions d’ubicació dels locals, les prohi-

bicions, la publicitat de la prohibició

d’accés, el control d’accés, els serveis

de vigilància, els serveis sanitaris, els

horaris, l’assegurança, l’atorgament de

llicències, les inspeccions i el règim san-

cionador, d’acord amb la Llei de policia

d’espectacles.

Decret 218/2002, de 23 de juliol, dels

pèrits i les pèrites d’assegurances, dels

comissaris i les comissàries d’avaries, i

dels liquidadors i les liquidadores d’ava-

ries (DOGC núm. 3699, de 14 d’a-

gost).

Constitueix l’objecte d’aquest decret

establir les condicions per a la incorpo-

ració i l’exercici, com a pèrits i pèrites

d’assegurances, comissaris i comissà-

ries d’avaries, i liquidadors i liquidadores

d’avaries, d’aquells i aquelles professio-

nals que, amb caràcter habitual o per-

manent, desenvolupen les funcions que

estableix la disposició addicional cin-

quena de la Llei 30/1995, de 8 de no-

vembre, d’ordenació i supervisió de les

assegurances privades.

Decret 222/2002, de 27 d’agost, pel

qual es creen els òrgans de defensa de la

competència de la Generalitat de Cata-

lunya (DOGC núm. 3711, de 2 de se-

tembre).

Es crea, a l’empara de la disposició ad-

dicional dotzena de la Llei 21/2001, de

28 de desembre, de mesures fiscals i ad-

ministratives, el Tribunal Català de De-

fensa de la Competència, organisme

autònom de caràcter administratiu, que

es relaciona amb l’Administració de la

Generalitat de Catalunya mitjançant el

Departament d’Economia i Finances,

que té assignades les funcions de defensa

de la competència, i que actua amb per-

sonalitat jurídica pròpia, plena inde-

pendència, autonomia de gestió i plena

capacitat d’actuar en l’exercici de les se-

ves funcions i per al compliment de les

seves finalitats, d’acord amb aquest de-

cret i amb la resta de disposicions que li

són aplicables. També es crea la Direcció

General de Defensa de la Competència,

que depèn de la Secretaria de Promoció

Econòmica del Departament d’Econo-

mia i Finances. A més, es crea el Registre

de defensa de la competència, que gau-

deix de caràcter públic i que és gestionat

per la Direcció General de Defensa de la

Competència, al qual s’inscriuran els

acords, les decisions, les recomanacions

i les pràctiques autoritzades pel Tribunal

i els que hagi declarat totalment o par-

cial prohibits.

Decret 223/2002, de 23 de juliol, pel

qual es regula la reducció de jornada per

interès particular del personal docent

d’ensenyament públic no universitari de

la Generalitat de Catalunya (DOGC

núm. 3715, de 6 de setembre).

Aquest decret incorpora, a la norma-

tiva de la funció pública de l’Adminis-

tració de la Generalitat, la regulació de

la reducció de la jornada, per interès

particular, en l’àmbit del personal do-

cent no universitari, recollida a l’Acord

sobre condicions de treball del professo-

rat en l’àmbit de la Mesa Sectorial de

Negociació del personal docent d’en-

senyament públic no universitari de la

Generalitat de Catalunya, subscrit el 21

de novembre de 2001 entre el Departa-

ACTIVITAT NORMATIVA... 341

ment d’Ensenyament de la Generalitat

de Catalunya i les organitzacions sindi-

cals CC OO, UGT i CSI-CSIF.

Decret 233/2002, de 25 de setembre,

pel qual s’aprova el Reglament d’accés,

promoció i mobilitat de les policies lo-

cals (DOGC núm. 3732, de 3 d’octu-

bre. Correcció d’errada en el DOGC

núm. 3819, d’11 de febrer de 2003).

L’objecte del decret és aprovar el Re-

glament d’accés, promoció i mobilitat

de les policies locals, per tal de regular el

règim d’accés a les escales i categories

d’aquestes, el personal interí que hi pot

prestar serveis, els concursos de mobili-

tat horitzontal i les permutes.

Decret 241/2002, de 8 d’octubre, pel

qual es regula la producció integrada a

Catalunya (DOGC núm. 3744, de 21

d’octubre).

Aquest decret té com a objecte regular

la producció integrada a Catalunya,

amb l’establiment dels requisits generals

que hauran de complir els operadors

productors, els operadors elaboradors i

els operadors importadors que s’acullin

al sistema de producció, elaboració,

conservació, emmagatzematge, envasat,

transformació, comercialització i im-

portació dels productes agrícoles de pro-

ducció integrada, així com l’ús de les eti-

quetes o les identificacions de garantia

que permetran diferenciar aquests pro-

ductes davant de les persones consumi-

dores, i els sistemes de control i certifi-

cació d’aquests productes.

Decret 252/2002, de 22 d’octubre, pel

qual es regulen els òrgans de gestió, en

règim de participació, de l’Agència Ca-

talana de l’Aigua (DOGC núm. 3755,

de 6 de novembre).

Els òrgans de gestió, en règim de par-

ticipació, de l’Agència Catalana de l’Ai-

gua són els òrgans de caràcter col·legiat,

mitjançant els quals es duu a terme la

participació dels diferents usuaris i

usuàries de l’aigua en la gestió dels re-

cursos hídrics de les conques internes i

de les rieres de Catalunya.

Decret 266/2002, de 8 d’octubre, pel

qual es regula l’aplicació al personal do-

cent de la Llei 6/2002, de 25 d’abril, de

mesures relatives a la conciliació del tre-

ball amb la vida familiar del personal de

les administracions públiques catalanes

i de modificació dels articles 96 i 97 del

Decret legislatiu 1/1997 (DOGC núm.

3756, de 7 de novembre).

Per tal de poder garantir la prestació

correcta del servei docent i minimitzar

l’impacte d’aquesta Llei en l’alumnat,

en el cas que el personal docent vulgui

acollir-se a la reducció d’un terç de la

jornada per cura de fill o filla menor

d’un any, podrà optar per compactar el

temps en què gaudiria de reducció de

jornada i gaudir d’una llicència per cura

de fill o filla, amb el 100 % de les retri-

bucions, durant 12 setmanes ininter-

rompudes.

Decret 334/2002, de 3 de desembre, pel

qual es dóna una nova regulació al Re-

gistre públic d’enquestes i estudis d’opi-

nió de la Generalitat de Catalunya

(DOGC núm. 3779, d’11 de desem-

bre).

Aquest decret estableix expressament

que l’homologació de les empreses que

elaboraran les enquestes i els estudis d’o-

pinió es farà d’acord amb la normativa

aplicable en matèria de contractació pú-

blica, és a dir, per qualsevol del procedi-

ments i les formes d’adjudicació dels

contractes previstes a la normativa apli-

cable sobre aquesta matèria, la qual cosa

garanteix el compliment del principi de

publicitat i concurrència. D’altra ban-

AUTONOMIES · 29

342

da, el decret preveu que l’òrgan respon-

sable del Registre públic d’enquestes i

estudis d’opinió els ha de lliurar al Parla-

ment, amb el benentès que, així, també

els lliura als grups parlamentaris i a

l’Institut d’Estadística de Catalunya,

amb la qual cosa es dóna compliment a

l’altre objectiu de la resolució parla-

mentària.

Decret 337/2002, de 3 de desembre, so-

bre l’alt rendiment esportiu (DOGC

núm. 3787, de 23 de desembre).

L’alt rendiment esportiu és el procés

evolutiu en el qual s’integren els i les es-

portistes que han assolit o tenen com a

objectiu assolir el nivell més alt de com-

petició esportiva, que és l’anomenat es-

port d’alt nivell. A l’esport d’alt nivell

s’arriba a partir de la millora tècnica i es-

portiva que els i les esportistes aconse-

gueixen en una etapa inicial de tecnifi-

cació esportiva, per a la qual han estat

seleccionats prèviament pel seu rendi-

ment i condicions.

Decret legislatiu 2/2002, de 24 de desem-

bre, pel qual s’aprova el text refós de la

Llei 4/1985, de 29 de març, de l’Estatut

de l’Empresa Pública Catalana (DOGC

núm. 3791a, de 31 de desembre).

El text refós consta dels capítols se-

güents: I. Àmbit d’aplicació i criteris ge-

nerals d’actuació de l’empresa pública

catalana; II. De les entitats autònomes

de la Generalitat que fan operacions o

presten serveis de caràcter principal-

ment comercial, industrial o financer;

III. De les entitats de dret públic que

han d’ajustar la seva activitat al dret

privat; IV. De les societats amb partici-

pació majoritària i de les societats vincu-

lades, V. Dels recursos i de les reclama-

cions.

Decret legislatiu 3/2002, de 24 de de-

sembre, pel qual s’aprova el text refós de

la Llei de finances públiques de Cata-

lunya (DOGC núm. 3791a, de 31 de

desembre).

El text refós consta dels capítols se-

güents: I. Principis generals; II. Els

ingressos; III. Endeutament; IV. Les

obligacions; V. El pressupost de la Ge-

neralitat; VI. La Tresoreria i els avals de

la Generalitat; VII. La intervenció i la

comptabilitat; VIII. Responsabilitats,

IX. Les subvencions i les transferències

de la Generalitat de Catalunya.

Decret legislatiu 4/2002, de 24 de de-

sembre, pel qual s’aprova el text refós de

la Llei de l’Institut Català de Finances

(DOGC núm. 3791a, de 31 de desem-

bre).

El text refós consta dels capítols se-

güents: 1. Naturalesa i règim jurídic; 2.

Funcions; 3. Òrgans de govern; 4. Del

Consell Assessor, 5. De la informació es-

tadística.

ACTIVITAT NORMATIVA... 343

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament de Catalunya a

instància dels grups parlamentaris d’Es-

querra Republicana de Catalunya, Socia-

listes-Ciutadans pel Canvi, i d’Iniciativa

per Catalunya-Verds (IC-V).

Ponent:

Manuel M. Vicens i Matas.

Extracte o resum dels fonaments:

Fonament I

En aquest fonament es fa un resum del

contingut de la Llei orgànica 6/2001, de

21 de desembre, d’universitats, objecte

del dictamen.

Fonament II

Abans d’entrar en l’anàlisi dels dife-

rents nivells competencials, es puntualit-

za que malgrat que la Llei orgànica

6/2001 es presenta com una llei nova i

no com una reforma de l’anterior Llei

orgànica 11/1983, de 25 d’agost, de re-

forma universitària i encara que regu-

li aspectes essencials i innovadors per a

les universitats: «[...] en realitat l’anàli-

si del seu articulat revela que bona part

dels seus preceptes (i per cert, d’alguns

tan importants com l’article 2 en el qual

es detalla què és el que comprèn l’auto-

nomia de les universitats) coincideixen

pràcticament en la totalitat del seu con-

tingut amb els de la LRU, i que, a més,

es respecta l’esquema bàsic organitza-

tiu de les universitats que va establir

l’esmentada Llei, basat en l’estructura

departamental i en la condició funcio-

narial de la majoria del personal docent

de les universitats públiques, tot i que,

com veurem seguidament, s’introdueixin

noves figures pel personal contractat.»

Pel que fa a l’anàlisi dels diferents ni-

vells competencials, s’aborden en pri-

mer lloc els títols competencials de l’Es-

tat adduïts per la pròpia disposició final

primera de la LOU, és a dir, els referits

en els núm. 1, 15, 18 i 30 de l’article

149.1 CE.

«La interpretació de l’abast material

de les competències estatals dels núme-

ros 15 i 18 de l’apartat 1 de l’article 149

CE no planteja especials dificultats tot

i que en el cas del número 15 es tracta

d’una competència exclusiva per fo-

mentar i coordinar de manera general la

investigació científica i tècnica, sense

perjudici de les competències de la Ge-

neralitat en aquest àmbit (art. 9.7

EAC), i en el cas del número 18, la pro-

blemàtica se centra principalment en les

2.3. DICTÀMENS DEL CONSELL CONSULTIU

DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

A cura d’Esther Andreu i Fornós

Dictamen núm. 226, previ a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat,

en relació amb la Llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’universitats

(BOE núm. 307, de 24 de desembre de 2001).

Autonomies, núm. 29, novembre de 2003, Barcelona.

relacions entre les bases i la legislació

de desenvolupament, abastament cone-

guda i tractada tant per la doctrina

com per la jurisprudència constitucional,

i per aquest mateix Consell Consultiu.»

Pel que fa a les competències de l’Es-

tat expressades en els articles149.1.1 i

18 CE, i les de la Generalitat, contingu-

des en l’article 15 EAC, i després de ci-

tar el FJ 5 de la STC 26/1987, de 27 de

febrer, que afirma «[...] el enfoque en

materia de competencia estatal ha de ser,

con carácter general, el inverso: no hay

más límites a tal competencia que los que

la Constitución y, en su desarrollo, los es-

tatutos de autonomía atribuyen a las co-

munidades autónomas, a los que hay que

añadir, por lo que a las universidades se

refiere, las competencias inherentes a su

autonomía reconocida en el art. 27.10»,

el Dictamen precisa:

1. El Tribunal Constitucional ha lli-

gat de forma habitual el títol competen-

cial d’ensenyament amb altres títols

competencials. Entre ells el de l’article

149.1.1 CE.

2. Pel que fa a aquest títol competen-

cial es manifesta que «[...] en un princi-

pi, el Tribunal va adoptar una postura

molt restrictiva respecte a les competèn-

cies autonòmiques, partint del precepte

constitucional esmentat» (STC 5/1981,

de 13 de febrer, FJ 22).

«En un moment posterior s’adver-

teix que aquesta postura va ser lleu-

gerament matisada en la Sentència

6/1982, de 22 de febrer, en considerar

que, tret de la competència exclusiva

de l’Estat per al desenvolupament de

l’article 149.1.1 CE, com també de la

regulació específica de les condicions

d’obtenció, d’expedició i d’homologa-

ció de títols acadèmics oficials d’àmbit

estatal, la competència normativa per

al desenvolupament de l’article 27 CE

podia ésser assumida per les comuni-

tats autònomes, en el marc també de la

legislació bàsica estatal (FJ 2).

»Finalment, si bé el Tribunal Consti-

tucional considera que la clàusula ge-

neral ex article 149.1.1 CE passa a un

segon pla perquè l’Estat disposa de la

normativa bàsica sobre ensenyament

(STC 137/1986, de 6 de novembre, FJ

3), ha continuat citant aquest precepte,

juntament amb l’article 149.1.30 CE,

quan s’ha pronunciat sobre diferents as-

pectes de l’ensenyament superior o uni-

versitari (a títol d’exemple les STC

146/1989, de 21 de setembre, FJ 2; i

131/1996, d’11 de juliol, FJ 1, 3, 4 i 5).

»Així mateix, convé igualment recor-

dar que la referència a l’apartat primer de

l’article 149.1.1 CE apareix també al

Reial decret de traspassos de l’Estat a la

Generalitat en matèria d’universitats

núm. 305/1985, de 6 de febrer, el qual,

com vam dir al Dictamen núm. 202, de

6 de maig de 1997 (F V), constitueix un

instrument per ajudar a la interpretació

de les competències de la comunitat

autònoma, assumides pel seu Estatut.»

3. «[...] La igualtat a què es refereix

l’article 149.1.1 CE no ha d’impedir

que les comunitats autònomes amb

competències sobre una matèria deter-

minada no puguin introduir elements

diferencials en una regulació estatal,

sempre que aquests no incideixin en les

posicions jurídiques fonamentals del

dret de què es tracti (Dictamen núm.

198, de 12 de març de 1996, F IV). En

aquest sentit, també la Sentència del Tri-

bunal Constitucional 61/1997, de 20

de març.» (FJ 7 i 8).

També s’han de tenir en compte els

fets recomanats en el FJ 14, STC

290/2000, de 30 de novembre, i que

permeten afirmar que: «En definitiva,

la garantia dels drets fonamentals i la

igualtat de tots els espanyols en el seu

gaudiment podria justificar amb més

AUTONOMIES · 29

346

força algunes disposicions de la LOU,

com per exemple les relatives a la mo-

bilitat dels estudiants i a la política de

beques (art. 42, 45 i 46).»

4. Pel que fa a l’article 15 EAC, i mal-

grat la literalitat del precepte, les com-

petències autonòmiques no han de con-

siderar-se subordinades a una normativa

orgànica immodificable per les comuni-

tats autònomes, perquè aleshores esde-

vindrien simples facultats executives i

aplicatives d’aquesta normativa, al con-

trari, «la regulació orgànica ha de res-

pectar la distribució de competències

que estableix l’article 149.1.30 CE,

ja que només d’aquesta manera es per-

met el corresponent marge d’actuació a

la Generalitat de Catalunya en matèria

d’ensenyament universitari, que és, en

última instància, el que el precepte pre-

tén».En aquest sentit, vegeu la STC

131/1996, d’11 de juliol (FJ 3).

«[…] No obstant això, [...] quant al

professorat universitari, la Sentència del

Tribunal Constitucional 235/1991, de

12 de desembre, amb més precisió va es-

tablir que:

»“[…] el esquema bases-desarrollo no

servirá para resolver el conflicto plantea-

do, pues el Estado puede regular, sin dis-

tinción de bases y desarrollo, el estatuto

de los funcionarios docentes universi-

tarios, pertenecientes a los cuerpos nacio-

nales, con el límite, claro está, de la auto-

nomía universitaria (art. 27.10 de la

CE)” (FJ 2).

»A més, sobre l’articulació de les pre-

visions constitucionals i estatutàries el

Tribunal Constitucional també ha esta-

blert que la reserva de llei orgànica prò-

pia de qualsevol dret fonamental no és

obstacle perquè es respecti l’esquema de

distribució competencial entre l’Estat i

les comunitats autònomes que es deriva

de l’article 149.1.30 CE.» (STC 137/

1986, de 6 de novembre, FJ 3).

«Per tot això, en aplicació d’un criteri

d’interpretació sistemàtica, i per tal de

delimitar les competències que atribueix

a l’Estat l’article 149.1.30 CE i a la Ge-

neralitat l’article 15 EAC, caldrà tenir

present el contingut de la LOU, dictat

precisament per al desenvolupament

dels drets fonamentals de l’article 27 CE,

i en aquest sentit, la seva disposició final

quarta, que enumera i distingeix els pre-

ceptes que són orgànics dels que no ho

són, per referir-se els primers al contin-

gut essencial dels drets esmentats. En

canvi, la LOU no ha singularitzat els

preceptes que inclouen les normes bàsi-

ques per al desenvolupament de l’article

27 CE, com sens dubte s’hauria hagut de

fer per tal d’ajustar-se a la jurisprudència

constitucional que ha considerat com un

deure del legislador declarar expressa-

ment el caràcter bàsic dels preceptes als

quals assigni aquesta condició, o dotar a

la norma d’una estructura que permeti

deduir sense especial dificultat la seva

naturalesa de bàsica.» (STC 179/1992,

de 13 de novembre, FJ 2).

«Nogensmenys, l’incompliment d’a-

quest deure i a reserva del que pugui

desprendre’s de l’examen que farem dels

preceptes de la LOU que poden ofe-

rir més complexitat des de l’aspecte

constitucional, no creiem que això la

faci incórrer en bloc en inconstitucio-

nalitat, atès que, d’una banda, aquesta

Llei, a l’igual que l’anterior LRU que

deroga, no es pot considerar ni per la

seva estructura ni pel seu contingut

com una regulació completa, detallada

i acabada sobre les universitats, la qual

cosa facilita la detecció dels preceptes

materialment bàsics; i que, de l’altra

banda, la seva disposició final tercera

ha tingut cura de prescriure que corres-

pon a les comunitats autònomes, en

l’àmbit de les seves respectives com-

petències, dictar les disposicions ne-

ACTIVITAT NORMATIVA... 347

cessàries per al desenvolupament i l’apli-

cació dels seus preceptes.»

5. Respecte a la col·laboració inter-

normativa entre la llei i el reglament

en matèria bàsica, es destaca que «[…] en

principi aquesta col·laboració és consti-

tucionalment admesa respecte d’aquells

extrems de detall o tècnics que són im-

propis d’una llei i que, per tant, reque-

reixen indispensablement el comple-

ment reglamentari. En cap cas, però, no

es pot concebre la col·laboració llei-re-

glament en matèria bàsica com una car-

ta en blanc al Govern o com una desle-

galització absoluta d’allò que és bàsic,

raó per la qual el legislador estatal, que

és a qui correspon normalment la fixa-

ció de les bases, ha d’haver acotat prèvia-

ment l’abast general del que és bàsic, ja

que, en cas contrari, el Govern assumi-

ria no la tasca complementària que li és

pròpia, sinó la delimitadora o definido-

ra de competències que constitucional-

ment pertoca al poder legislatiu de l’Es-

tat a través de la facultat que se li atorga

d’establir bases». (STC 131/1996, d’11

de juliol, FJ 2).

Finalment, i pel que fa a l’autonomia

universitària, que com ja s’ha dit limita

inqüestionablement les competències

estatals i autonòmiques, s’afirma que el

fet que l’article 27.10 CE no tan sols re-

conegui i garanteixi l’autonomia univer-

sitària sinó que l’elevi a la condició de

dret fonamental «[…] ha obert una cer-

ta polèmica doctrinal entre aquells que

consideren que en realitat l’autonomia

universitària no és una garantia institu-

cional, sinó un dret fonamental, i

aquells altres que sostenen que és molt

difícil parlar de dret fonamental per re-

ferència a un contingut que per la prò-

pia dicció de l’article 27.10 CE —“es re-

coneix l’autonomia de les universitats,

en la forma que la llei estableixi”— ha

d’ésser omplert pràcticament amb total

llibertat pel legislador ordinari, a qui

com a conseqüència d’això se li dóna la

possibilitat de dictar veritables normes

constitucionals, amb la qual cosa no

s’aconsegueix res més que desvalorar la

Constitució en aquest punt en donar-li

una estructura oberta».

Tanmateix, tant el Tribunal Constitu-

cional com el Consell Consultiu, consi-

deren «[...] que una i altra en veritat no

són contraposades, és a dir, que una hagi

d’excloure necessàriament l’altra [posi-

ció], sinó que més aviat són confluents i

permeten reforçar la finalitat primordial

que es persegueix amb l’autonomia uni-

versitària, que és assegurar el respecte a

la llibertat acadèmica (d’ensenyament,

d’estudi i d’investigació) davant de

qualsevol ingerència externa». Sobre

això el Dictamen reprodueix el contin-

gut del FJ 4.cde la STC 26/1987, de 27

de febrer, recollit després per totes les

sentències posteriors dictades sobre

aquesta matèria (entre d’altres, STC

82/1994, de 14 de març; 156/1994, de

23 de maig; 75/1997, de 21 d’abril), i

conclou afirmant «[...] que l’autonomia

universitària està concebuda per tal de

poder crear, mantenir, perfeccionar i de-

senvolupar un complex institucional

l’organització del qual permeti la lliber-

tat de ciències o acadèmica i rebutjar in-

gerències externes que impedeixin fer-la

efectiva com a dret fonamental».

Fonament III

En aquest fonament s’analitzen els

preceptes de la LOU, que a judici del

Consell plantegen problemes de consti-

tucionalitat. Per fer-ho se segueix l’ordre

de la LOU mateixa.

A) Títol preliminar. (Articles 1 i 2).

Funcions i autonomies de les universi-

tats. Malgrat no oferir problemes de

constitucionalitat, el Dictamen destaca:

AUTONOMIES · 29

348

1) «[...] la transcendència que té

l’apartat 2 de l’article 2, on es defineix el

contingut de l’autonomia università-

ria en termes pràcticament idèntics

a com ho feia l’article 3.2 LRU, atès

que, com més enrere ja hem posat en re-

lleu, l’autonomia universitària o, si es

vol, el dret fonamental a l’autonomia

universitària és de configuració legal».

2) «[...] és pràcticament irrellevant la

manifestació que es fa a l’apartat 5 de

l’expressat article 2 en el sentit que sense

perjudici de les funcions atribuïdes al

Consell de Coordinació Universitària,

corresponen a cada comunitat autòno-

ma les tasques de coordinar les universi-

tats de la seva competència, ja que les

competències de les comunitats autòno-

mes en aquesta matèria provenen de la

Constitució i dels respectius estatuts

d’autonomia i no de la LOU».

B) Títol I (Articles 3 a 6). Naturalesa,

creació, reconeixement i règim jurídic

de les universitats. El Dictamen fixa la

seva atenció en l’apartat 3 de l’article 4 i

en l’apartat 5 de l’article 6.

1) Article 4.3:

«[...] aquest precepte pot plantejar

dubtes de constitucionalitat en la mesu-

ra que faculta el Govern per determinar,

amb caràcter general, els requisits bàsics

per a la creació i el reconeixement de les

universitats». Així, malgrat que la dicció

del precepte és confusa, no hi ha dubte

que faculta per dictar una norma bàsica

en el sentit constitucional de l’expressió,

i el Consell es pregunta si aquest apode-

rament és o no constitucional, atesa la

doctrina establerta en el FJ 6 de la STC

69/1988, de 19 d’abril. I arriba a la con-

clusió que, malgrat que l’apoderament

que la LOU fa al Govern per dictar una

norma d’aquest gènere, «[...] en el cas

que ens ocupa no es tracta d’una delega-

ció al Govern en blanc sense cap limita-

ció, sinó que el legislador ha acotat el

seu abast en establir que els requisits bà-

sics que haurà de fixar el Govern per a la

creació o el reconeixement d’universi-

tats “contemplarán los medios y recursos

adecuados para el cumplimiento por las

universidades de las funciones a que se

refiere el apartado 2 del artículo 1”», i que

«en aquest supòsit la potestat regla-

mentària del Govern actuarà com a

completiva del contingut bàsic del pre-

cepte legal i no com a definidora o deli-

mitativa de les competències estatals i

autonòmiques, no essent per aquest

motiu inconstitucional l’apartat de què

tractem.

»És més, i per si això anterior no fos

suficient per arribar a la conclusió de

constitucionalitat, convé afegir que

l’apartat 3 de l’article 4 de la LOU coin-

cideix substancialment amb el contingut

dels articles 5.3 i 58.2 de la LRU, que

van ser desenvolupats amb caràcter

bàsic pel Reial decret 557/1991, de

12 d’abril, sobre creació i reconeixement

d’universitats i centres universitaris, i que

respecte a l’esmentada delegació legis-

lativa la citada Sentència 131/1996,

d’11 de juliol», i afegeix: «Independent-

ment del que s’ha dit tampoc no es pot

oblidar que les facultats que el precepte

esmentat atribueix al Govern de l’Estat

s’hauran de exercir “previo informe del

Consejo de Coordinación Universitaria”,

la qual cosa també acota la llibertat del

Govern configurativa de les bases.»

2) Article 6.5:

Unifica el règim d’aprovació de les

normes d’organització i funcionament de

les universitats públiques i les privades.

Així, «[...] es produeix per a les nor-

mes organitzatives i de funcionament de

les citades universitats una doble aprova-

ció (per elles mateixes i pel Consell de

Govern de la comunitat autònoma), que

ACTIVITAT NORMATIVA... 349

inclusivament podria arribar a qualificar-

se com d’incongruència interna; però

també ho és que això no comporta cap

vici d’inconstitucionalitat, sinó que més

aviat es tractaria d’un defecte de tècnica

legislativa, tot i que tampoc no es pot

desconèixer que cada acte d’aprovació

respon a una finalitat diferent, el de la

universitat a fer efectiva la potestat d’au-

toregulació derivada de l’autonomia, i el

del Consell de Govern de la comunitat

autònoma a fer efectiu el control de lega-

litat (que no d’oportunitat) que li corres-

pon com a instància pública competent

sobre les universitats del seu territori».

C) Títol III. (Articles 7 a 12). Estruc-

tura de les universitats.

1) Article 9.2, en relació amb l’article 12:

En aquest cas, el Consell considera que

«[…] l’apoderament al Govern per dic-

tar normes bàsiques es realitza sense cap

condicionament, orientació ni limitació,

la qual cosa podria donar lloc a pensar

que la regulació que se li encomana va

més enllà de l’activitat completiva d’allò

bàsic per endinsar-se en l’àmbit delimita-

tiu o definidor de competències que,

com ja sabem i d’acord amb la Sentència

del Tribunal Constitucional abans recor-

dada (STC 131/1996, d’11 de juliol), està

reservat per la Constitució al legislador.

»Ara bé, com que aquest precepte

coincideix quasi literalment amb l’apar-

tat 4 de l’article 8 de la LRU [...] i el re-

ferit precepte de la LRU va ésser declarat

constitucional en el Fonament Jurídic

7.ade la STC 26/1987, de 27 de febrer,

no creiem que el nou redactat de la

LOU no hagi d’ésser jutjat amb els ma-

teixos criteris i per tant ésser declarat

constitucional.»

2) Article 11.2:

«Sobre la constitucionalitat d’aquest

precepte es podria adduir que violenta

l’autonomia universitària en la mesu-

ra que no es preveu que entre les normes

que han de regir els centres adscrits hi

figurin els estatuts de la universitat

d’adscripció ni les seves pròpies nor-

mes d’organització i funcionament»,

tanmateix, el Dictamen considera que

«[…] aquesta pretesa omissió no afecta

el contingut essencial de l’autonomia

universitària en la mesura en què no

incideix sobre cap dels elements neces-

saris per garantir la llibertat acadèmi-

ca [STC 26/1987, de 27 de febrer, FJ

4.a], així com tampoc sobre la imatge

que la consciència social té de la uni-

versitat». A més, «[…] res no impedeix

a la universitat que en el conveni

d’adscripció es faci figurar tot allò dels

seus estatuts i normes de funciona-

ment i organització que cregui més

convenient en ús de la seva autonomia,

raó per la qual no es pot concloure que

el precepte sigui inconstitucional». «A

l’últim, la circumstància que el precep-

te no assenyali ni els límits ni el rang

formal de la normativa estatal i comu-

nitària que pugui ser d’aplicació no

autoritza a prejutjar sobre el seu futur

abast ni correcció constitucional que,

quan procedeixi, s’haurà d’analitzar

cas per cas i en funció del que resulti

del seu contingut i de la seva font de

procedència.»

D) Títol III (Articles 13 a 27). Go-

vern i representació de les universitats.

1) Article 14:

Aquest article s’ocupa del Consell so-

cial, i, malgrat que preveu una partici-

pació certament molt minoritària de la

Comunitat Universitària, no pot ser

considerat inconstitucional, puix que

les funcions encomanades al Consell,

com recull la STC 26/1987, de 27 de fe-

brer (FJ 9.a), no són de naturalesa es-

trictament acadèmica.

AUTONOMIES · 29

350

2) Article 15:

Per valorar la constitucionalitat de la

disposició, el Consell creu convenient

recordar el contingut de tres sentències

constitucionals, concretament, la STC

137/1986, de 6 de novembre, recaigu-

da en relació amb les ikastoles (FJ 4 i 5),

en què el «[...] Tribunal Constitucio-

nal entén que pot ser bàsic en una nor-

ma organitzativa és l’establiment d’uns

mínims de participació dels diferents

components o sectors de la comunitat

escolar —en el nostre cas, università-

ria—, que com a tals mínims deixin un

marge ampli i flexible per la legislació

de desenvolupament a càrrec de les co-

munitats autònomes amb competèn-

cies en la matèria», i les STC 48/1988,

FJ 17, i 49/1988, FJ 18, ambdues de 22

de març.

«De tot el que s’ha exposat es desprèn

que els rígids percentatges de represen-

tació dels diferents components de la

comunitat universitària que estableix

l’apartat 2 de l’article 15 per tal de regu-

lar la composició del consell de govern

de les universitats, no poden ser conside-

rats com a bàsics o legislació bàsica, i

més si es té en compte que, com ja hem

dit al principi, la LOU no estableix que

aquest —ni cap— precepte hagi de te-

nir el caràcter de legislació bàsica. Per

tant, l’apartat 2 de l’article 15 només se-

ria aplicable a les universitats que po-

guessin crear-se per llei de les Corts Ge-

nerals i en els concrets percentatges de

representació que aquest precepte esta-

bleix. Conseqüentment, la Generalitat

(art. 15 EAC) i les altres comunitats

autònomes que estiguin al seu nivell

competencial gaudiran de la possibilitat

d’establir, amb el necessari marge de fle-

xibilitat per respectar l’autonomia uni-

versitària, els percentatges de represen-

tació per a cada un dels grups o fonts de

designació que estableix el precepte, que

estimin més convenients en funció dels

seus interessos respectius, podent-se in-

clusivament arribar al fet que la legisla-

ció autonòmica deferís per complet als

estatuts de les referides universitats la

concreció de tals percentatges, si així es

cregués convenient, atès que l’autono-

mia universitària és de configuració le-

gal, com ja hem indicat més enrere. Tot

això, sense perjudici que es poguessin

introduir altres representacions pròpies

de la comunitat universitària.»

3) Articles 18 i 19:

«El caràcter de normes de mínims que

tenen els articles 18 i 19 en allò que es re-

fereix a la composició dels òrgans de go-

vern de les expressades juntes de facultat

o d’escola i dels consells de departament;

el fet que sigui congruent amb el caràcter

d’òrgans necessaris i col·legiats de les

universitats públiques que els assigna

l’article 13.a) de la LOU, que es disposi

que seran aquests òrgans els quals, sota la

presidència del degà o director, governa-

ran les corresponents facultats, escoles o

departaments; i, en fi, la inqüestionable

realitat que el procediment d’elecció pot

ser lliurement establert per la universitat

i que l’elecció pot recaure en qualsevol

persona que pertanyi als estaments uni-

versitaris que s’indiquen en els esmentats

preceptes, comporta que no es pugui

apreciar cap vici d’inconstitucionalitat

basat en l’autonomia universitària, que si

bé es podria considerar comprimida més

enllà d’allò ideal que suposaria un siste-

ma de més àmplia llibertat, no per això

es pot concloure que no resulti respecta-

da en el seu contingut essencial.» En

aquest sentit, vegeu la STC 156/1994,

de 23 de maig, FJ 3.

4) Articles 20.2, 3 i 4:

El Consell es pregunta si el percentat-

ge de valor que l’apartat 3 de l’article as-

ACTIVITAT NORMATIVA... 351

signa al vot conjunt dels professors doc-

tors funcionaris té o no el caràcter de

norma bàsica i si, en conseqüència, pot

ser alterat per la legislació de desplega-

ment de les comunitats autònomes i, so-

bre la base de la doctrina continguda en

les STC 137/1986 i 48/1988 i 49/1988,

afirma que «[…] la fixació d’aquest per-

centatge ha d’ésser considerat com una

norma materialment bàsica en la mesu-

ra que, tot i ésser elevat, el que fa la

LOU és fixar un mínim per tal de garan-

tir la finalitat que persegueix el precepte

que és que en l’elecció del rector de les

universitats tinguin una influència pràc-

ticament decisòria els professors doctors

dels cossos docents universitaris, sense

oblidar, però, la contribució que a l’es-

mentada elecció hi poden tenir la resta

de membres que integren la comunitat

universitària. Considerem, per tot això

exposat, que els apartats 2 i 3 de l’article

20 són constitucionals i bàsics».

Pel que fa a l’apartat 4 de l’article 20,

entén «[…] que no es tracta d’un pre-

cepte materialment bàsic, en la mesura

que no figura en la relació d’òrgans

col·legiats que estableix l’article 13.ade

la LOU mateixa».

5) Articles 21, 22, 23, 24, 25 i 26:

La diferència en els procediments per

nomenar els càrrecs regulats en aquests

articles no és inconstitucional, «[...] ja

que, a part que es pot inscriure en les

competències de l’Estat dels números

15 i 30 de l’article 149.1 CE, resulta que

els departaments, escoles i instituts uni-

versitaris d’investigació formen part de

l’estructura bàsica i comuna a totes les

universitats [art.16.bde la LOU] que, a

diferència de les complementàries o es-

pecífiques que pugui crear cada univer-

sitat en funció de les seves necessitats i

peculiaritats, no es troba a la lliure dis-

posició i decisió d’aquelles, sinó que en

alguns aspectes i sempre que es deixi un

marge ample d’actuació —com succeeix

en el present cas— poden ser regulades

per l’Estat —i també per la comunitat

autònoma en allò que no sigui bàsic—

configurant d’aquesta manera el contin-

gut de l’autonomia universitària en la

seva vessant organitzativa (STC 156/

1994, de 23 de maig, FJ 3).»

E) Títol IV. (Articles 28 a 30). Regula

el Consell de coordinació universitària.

El Dictamen manté la constitucio-

nalitat d’aquests preceptes, atès que:

«Si bé aïlladament aquests articles po-

drien plantejar dubtes de constitucio-

nalitat ja que la Generalitat té atribuïda

competència plena sobre l’ensenya-

ment en tots els seus graus i nivells

d’acord amb l’article 15 EAC, hi ha dos

aspectes que ens porten a aclarir

aquests dubtes: el primer, relatiu al fet

que del Consell i de les seves comis-

sions de Coordinació i Mixta —que

són les més importants ateses les tas-

ques que se’ls encomanen— en formen

part els representants de les comunitats

autònomes; i, el segon, referent al fet

que segons l’article 2.5 LOU, les facul-

tats del Consell s’entenen sense perju-

dici de les que corresponen a cada co-

munitat autònoma per coordinar les

universitats sota la seva competència.

»Per una altra part, les tasques del

Consell es defineixen en funció del siste-

ma universitari en el seu conjunt (art.

28), que en definitiva condueix a l’expe-

dició i l’homologació de títols que tin-

guin caràcter oficial i validesa en tot el

territori de l’Estat, la qual cosa permet

situar els preceptes que regulen aquest sis-

tema, i per tant, per connexió, el Con-

sell, en l’àmbit de la competència estatal

de l’article 149.1.30 CE (STC 26/1987,

de 27 de febrer, FJ 10).»

F) Títol V. (Articles 31 i 32). Avalua-

ció i acreditació.

AUTONOMIES · 29

352

En opinió del Consell, «com que

l’apartat 3 de l’article 31 disposa que “las

funciones de evaluación, y las conducentes

a la certificación y acreditación [—que

la mateixa LOU detalla—], correspon-

den a la Agencia Nacional de Evalua-

ción de la Calidad y Acreditación y a los

órganos de evaluación que la Ley de las

comunidades autónomas determine en

el ámbito de sus respectivas competencias,

sin perjuicio de las que desarrollen otras

agencias de evaluación del Estado o de

las comunidades autónomas”, s’ha de con-

siderar que les mesures d’avaluació i

acreditació que dissenya la LOU, d’in-

qüestionable naturalesa executiva i que

s’atribueixen en l’àmbit de les com-

petències de l’Estat a la indicada Agen-

cia Nacional de Evaluación de la Ca-

lidad y Acreditación, no vulneren les

competències de la Generalitat ex article

15 EAC».

G) Títol VI. (Articles 33 a 38). Títols

i plans d’estudi.

1) Article 34.1:

«La Sentència del Tribunal Constitu-

cional 103/2001, de 23 d’abril, recaigu-

da respecte d’uns preceptes de la LRU

[art. 3.1.fi 29.1] de contingut molt

semblant als que aquí s’analitzen, ha

entès ajustat a la Constitució i a l’auto-

nomia universitària que el Govern regu-

li diversos aspectes de l’estructura acadè-

mica dels plans d’estudi a través de

directrius generals i comunes, en establir,

entre d’altres consideracions més de de-

tall que no venen al cas, que:

“Según se ve la LRU ha optado dentro

del ámbito de configuración que concede

el artículo 27.10 CE por distinguir entre

la autonomía universitaria en la elabora-

ción y aprobación de planes de títulos ofi-

ciales válidos en toda España (donde la

autonomía se enmarca en las ‘directrices

generales’ dictadas por el Gobierno y se es-

tablece un trámite de homologación) y de

títulos o diplomas de cada Universidad,

donde la Ley no impone el sometimiento a

directrices ni a controles” (FJ 4).

»Per tant, l’article examinat s’ha de

valorar com a constitucional.»

2) Article 35.6:

Pel que fa a la remissió normativa es-

tablerta en aquest article, el Consell

considera: «La deslegalització de tota

aquesta matèria, que en definitiva pot

culminar amb la suspensió o revocació

de l’homologació oficial d’uns títols

corresponents a uns estudis cursats a la

universitat, amb els consegüents perju-

dicis per als estudiants, que en aquests

supòsits, serien a més tercers de bona

fe, no sembla ajustada a l’ordenament

constitucional en la mesura que la re-

missió al reglament no garanteix el dret

de l’estudiant que li sigui protegida la

seva situació derivada dels estudis realit-

zats conforme a uns plans d’estudi que

en el seu dia eren vàlids. Aquesta remis-

sió vulnera la reserva legal relativa a la

regulació del dret fonamental a l’estudi,

que resulta dels articles 27.1 i 53.1 CE i

de l’article 46.1 de la LOU mateixa.»

H) Títol VII. (Articles 39 a 41). In-

vestigació a la universitat.

«Sobre aquests articles hem d’obser-

var que l’activitat investigadora és, com

diu l’article 39.1 de la LOU, fonament

de la docència i constitueix una fun-

ció essencial de la universitat (STC

26/1987, de 27 de febrer, FJ 3), i queda,

per tant, compresa en l’àmbit de les acti-

vitats docents, com un complement in-

dispensable d’aquestes, i sotmesa en

aquest sentit a la competència estatal de

l’article 149.1.30 CE.

»D’altra banda, i com va explicar la

Sentència del Tribunal Constitucional

90/1992, d’11 de juny, el títol de l’article

149.1.15 CE no es limita a la coordina-

ACTIVITAT NORMATIVA... 353

ció general de l’activitat resultant de

l’exercici de les competències autonòmi-

ques en la referida matèria —a Catalunya

les derivades de l’article 9.7 EAC—, sinó

que s’estén al foment de la investigació

científica i tècnica», que, d’acord amb la

STC 90/1992 precitada, «[...] engloba to-

das aquellas medidas encauzadas a la pro-

moción y avance de la investigación, entre

las que, sin duda, deben también incluir-

se las de carácter organizativo y servicial que

permitan al titular de la competencia crear

y mantener unidades y centros dedicados al

desarrollo y divulgación de las tareas inves-

tigadoras [FJ 2. A) b)]», i no es queda

limitada a l’exercici de potestats executi-

ves sinó que comprèn també potestats

d’ordre normatiu.

En base a aquestes afirmacions, el Con-

sell declara que «[…] són constitucionals

tots els preceptes que integren el títol VII

de la LOU, atès que, a més, l’article 41.2

prescriu explícitament que el foment de la

investigació científica correspon tant a

l’Estat com a les comunitats autònomes,

així com a les universitats».

I) Títol VIII. (Articles 42 a 46). Els

estudiants.

1) Article 42.3:

«Aquest precepte, com ja es com-

prendrà, suscita dues qüestions ben di-

ferents: una, referent a la potestat que

s’atribueix al Govern per dictar norma-

tiva bàsica, i la segona, la relativa a l’ano-

menat districte universitari obert.

»Respecte a la primera qüestió, la so-

lució és idèntica a la que hem donat a

propòsit de l’apartat 3 de l’article 4, ja

que, com en aquell apartat, la potestat

del Govern per produir normativa bàsi-

ca no és exhaustiva ni incondicionada,

sinó que està dirigida a un objectiu molt

ben prefixat per la Llei [...].»

«Quant a la segona qüestió, la relativa

al districte universitari obert, la solució

l’ofereix el nostre Dictamen núm. 215,

citat més enrere, en el qual vam esta-

blir (F V) que el Reial decret 69/2000,

de 21 de gener, que introduïa el con-

cepte de districte obert, era inconstitu-

cional precisament perquè aquest nou

sistema d’organització universitària re-

queria la seva implantació mitjançant

normes amb rang de llei formal i no re-

glamentàries. Doncs bé, atès que la nor-

ma que analitzem té precisament rang

legal, no es pot atribuir cap vici d’in-

constitucionalitat al precepte examinat

en el present epígraf.»

2) Article 44:

«Es tracta d’un precepte de naturalesa

orgànica, d’acord amb la disposició final

quarta de la LOU i, endemés, material-

ment bàsic en la mesura que introdueix

una limitació que per definició ha de ser

general i comuna a totes les universitats.

No obstant això, el seu caràcter even-

tualment canviant o conjuntural —l’es-

tabilitat no és una exigència absoluta de

les bases, sinó que depèn de la matèria o

sector material al qual afecta (SSTC 86/

1982, 91/1984, 99/1987 i 133/ 1997,

entre d’altres)— juntament amb el fet

que segons la Sentència del Tribunal

Constitucional 131/1996, d’11 de juliol

(FJ 2), es pot donar la col·laboració en-

tre llei orgànica i norma reglamentària

estatal, fa que considerem constitucio-

nal el precepte.»

3) Article 45.1:

«Els problemes que planteja el referit

article estan en bona part resolts per la

Sentència del Tribunal Constitucional

188/2001, de 20 de setembre [...]» (FJ

7, 8 i 9), del contingut de la qual se’n

desprèn «[...] la possibilitat que l’Estat,

que té la competència de l’article

149.1.30 CE, subvencioni ajuts als estu-

diants mitjançant els seus pressupostos,

AUTONOMIES · 29

354

ajuts als estudiants deixant, com fa el

precepte, un marge d’actuació suficient

a les comunitats autònomes, com la

possibilitat que el Govern pugui deter-

minar reglamentàriament i amb caràc-

ter bàsic les modalitats i quanties de les

beques i ajuts i la resta dels requisits que

han de conduir a la seva obtenció.

»En canvi, el que no resol l’article 45

que analitzen —ni en un sentit ni en un

altre— és una de les qüestions planteja-

des en el conflicte que donà lloc a la Sen-

tència citada, i que fa referència a la

possibilitat d’adaptar els barems o mò-

duls establerts per l’Estat (singularment

la quantia de les beques i el nivell de ren-

da familiar per demanar-les) a les parti-

cularitats de les possibles i diferents rea-

litats socioeconòmiques de les diverses

comunitats autònomes, la qual cosa

seria impossible si l’Estat els fixés amb

criteris totalment tancats i que no dei-

xessin marge de modulació a les comu-

nitats autònomes, de manera que que-

daria impedida en aquest extrem la

competència autonòmica de desenvolu-

pament. El cert, però, és que la LOU no

ho determina d’aquesta manera fixa, es-

sent destacable que l’article 45.2, segon

paràgraf, considera com un valor prefe-

rent “la garantia de la igualtat” en l’ob-

tenció de les beques a tot el territori es-

panyol i, com és ben sabut, el principi

d’igualtat suposa també tractar de forma

desigual situacions diferents. Tot el que

permet concloure que la modulació

abans esmentada no està prohibida per

la LOU, sinó que, ben al contrari, hi pot

tenir cabuda.

»Per les raons exposades, l’article 45.1

s’ha de considerar constitucional.»

4. Article 46.3.

El Consell considera que, malgrat el

que hom podria pensar, l’aprovació pel

Consell Social de les Universitats Públi-

ques de les normes que regulen el pro-

grés i la permanència a la universitat

dels estudiants, no és inconstitucional i

no vulnera l’autonomia universitària

(en el sentit del FJ 9.ade la STC 26/

1987, de 27 de febrer) atès «[...] que el

nombre de convocatòries d’examen o

el temps de permanència en les universi-

tats no implica cap rebaixa en l’obtenció

de titulacions, atès que no guarda rela-

ció amb el nivell d’exigència en els exà-

mens, raó per la qual no incideix en les

funcions estrictament acadèmiques que

no corresponen al consell social. Ans al

contrari, del que no hi ha dubte és que

el progrés i la permanència en les uni-

versitats té una connexió directa i im-

mediata amb el cost de cada plaça uni-

versitària, motiu pel qual és clar que les

normes que regulen el progrés i la per-

manència en les universitats recauen

dins l’àmbit de les competències econò-

miques que són pròpies dels Consells

Socials».

J. Títol IX. (Articles 47 a 72). Del

professorat.

1) Article 48.1:

El Consell jutja constitucional el pre-

cepte i justifica el seu caràcter bàsic i per

tant la competència de l’Estat per a dic-

tar-lo ex article 149.1.30 CE sobre la

base de «[...] la necessitat d’homogeneït-

zar la proporció respecte del total del

personal docent no funcionari de les

universitats atès que l’autonomia es pre-

dica de cada una d’elles i no del seu con-

junt (STC 26/1987, de 27 de febrer, FJ

4)» i a la no lesió del principi d’autono-

mia universitària, atès que «[…] és rao-

nable que en les universitats públiques,

com a primeres responsables del servei

públic d’ensenyament superior, la majo-

ria del personal docent i investigador es-

tigui investit de la condició de funciona-

ri, la qual cosa no vol dir que no puguin

ACTIVITAT NORMATIVA... 355

existir altres opcions igualment legíti-

mes des del punt de vista de la seva

constitucionalitat».

2) Articles 49 i 50:

Aquests articles «[...] estableixen un

límit de duració màxima de quatre anys

pels contractes dels ajudants i dels pro-

fessors ajudants doctors.

»Aquest límit no fa incórrer als es-

mentats preceptes en inconstitucionali-

tat, ni per invasió de les competències

autonòmiques, ni per condicionar in-

justificadament l’autonomia università-

ria, com va fer palès la Sentència

26/1987, de 27 de febrer, (FJ 12.2).»

3) Article 51:

«La determinació per part del Govern

de les àrees de coneixement que preveu

aquest article és una tasca de caràcter

marcadament tècnic, susceptible de es-

tar sotmesa a canvis o a exigències con-

junturals, la qual cosa fa que la Llei,

d’una banda, i tal com ja ha establert el

Tribunal Constitucional en diferents

ocasions (SSTC 25/1983, 87/1985,

86/1989, 147/1991, 149/1992 i 131/

1996, entre d’altres), no resulti l’instru-

ment idoni per determinar-les o regu-

lar-les. D’altra banda, com que les àrees

de coneixement, en aquest cas, són un

pressupòsit comú per a la contractació

de determinat personal docent de les

universitats públiques, no pot conside-

rar-se inconstitucional la seva regulació

per l’Estat en virtut del que disposa l’ar-

ticle 149.1.30 CE.»

4) Articles 55.3:

«Atesa [...] la naturalesa tècnica i con-

juntural dels programes que es trac-

ta, així com la legitimació que té l’Estat

d’acord amb la doctrina del Tribunal

Constitucional (SSTC 13/1992, de 6 de

febrer, i 188/2001, de 20 de setembre)

per incentivar o subvencionar aquelles

matèries en què tingui una competència

exclusiva o inclusivament només sobre

les bases o la coordinació, com passa en

el present supòsit ex article 149.1.15 i

30 CE, entenem que el precepte és

constitucional.»

El Consell també fa dues observa-

cions de caràcter general en relació amb

els preceptes que componen la secció se-

gona.

1a. Pel que fa a «[...] la regulació del

procediment d’accés als cossos de fun-

cionaris docents mitjançant un sistema

d’habilitació nacional que es comple-

menta amb una sèrie de concursos d’ac-

cés a la funció pública pròpiament dita a

convocar per les universitats», el Dicta-

men considera que «[…] s’hauria pogut

arbitrar un sistema més descentralitza-

dor, atès que l’autonomia de les comu-

nitats autònomes no està renyida amb

l’eficàcia i, menys encara, amb les res-

ponsabilitats i rigor exigibles en un tema

tan transcendent com és l’ensenyament

superior i la selecció del seu personal

docent».

2a. «[...] que els funcionaris docents

universitaris estan agrupats en cossos

nacionals —entre d’altres causes per raó

de la mobilitat interuniversitària de què

gaudeixen (art. 63.2)— i que per tant

respecte d’ells, com ha posat en relleu la

Sentència del Tribunal Constitucional

235/1991, de 12 de desembre (FJ 2), no

juga l’esquema bases-desenvolupament

que es pot fer servir en relació amb altres

funcionaris, segons l’article 149.1.18

CE. Això ens porta a la conseqüència

que les apel·lacions al reglament que fan

els articles 37.1, 58.3, 59.3, 61, 68.1,

69.1 i 2, i 71.2 no són inconstitucionals

perquè l’Estat, en relació amb els fun-

cionaris esmentats, disposa de com-

petències normatives plenes respectant,

òbviament, l’autonomia universitària».

AUTONOMIES · 29

356

5) Article 63.1:

«L’esmentat precepte obliga a les uni-

versitats a proveir, en tot cas, entre els

prèviament habilitats per l’Estat les se-

ves places vacants no deixant per tant el

més mínim marge de discrecionalitat o

de llibertat en un tema tan estretament

relacionat amb les tasques acadèmiques

com és la resolució dels concursos d’ac-

cés dels funcionaris docents.»

El Consell jutja inconstitucional

aquest precepte, malgrat que es tracti

en aquest cas de personal contractat per-

què considera perfectament traslladable

a aquest supòsit la doctrina establerta

per la STC 26/1987, de 27 de febrer (FJ

13.b) d’acord amb la qual «[...] la valo-

ració dels mèrits i de les circumstàncies

que concorren per a la contractació d’un

professor és inherent a l’autonomia uni-

versitària».

6. Article 66.1:

Atès el que disposa l’article 107.2

de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de

règim jurídic de les administracions pú-

bliques i del procediment administratiu

comú (en la redacció donada per la Llei

4/1999, de 13 de gener), l’article 66.1,

que preveu que «[...] contra las propues-

tas de las comisiones de habilitación los

candidatos podrán presentar reclamación

ante el Consejo de Coordinación Univer-

sitaria», «[...] no infringeix el principi de

seguretat jurídica (art. 9.3 CE) pel fet

de no haver consignat el termini de presen-

tació de les reclamacions a què es refe-

reix, essent per tant constitucional».

7. Article 72.2:

«Aquest precepte, que introdueix

unes mínimes exigències que haurà de

reunir el professorat dirigides a garantir

la qualitat del sistema en el sector uni-

versitari privat, no solament no és con-

trari a l’autonomia de les universitats

que l’integren, sinó que respon a les

competències bàsiques de l’Estat de l’ar-

ticle 149.1.30 CE, essent per aquest

motiu constitucional.»

K) Títol X. (Articles 73 a 78). Perso-

nal d’administració i serveis de les uni-

versitats públiques.

El Dictamen considera constitucio-

nals tots els preceptes d’aquest títol mal-

grat que fa algunes reflexions amb vista

a la millor comprensió de l’article 74.2.

Concretament: «En principi, la com-

petència bàsica de l’article 149.1.18 CE

no s’estén al règim retributiu dels fun-

cionaris de les diferents administracions

públiques, la qual cosa no impedeix que

ex article 149.1.13 CE es puguin posar

topalls a les seves retribucions sempre

que sigui de forma global i no indivi-

dualitzada. Nogensmenys i en el present

cas, la mobilitat que la LOU (art. 76.1 i

4) ha conferit al personal universitari no

docent justifica que s’introdueixi una

relativa uniformitat en el seu règim re-

tributiu a través d’unes normes marc»

(vegeu, en aquest sentit, la STC 28/

1987, de 27 de febrer, FJ 12.9).

L)Títol XI. (Articles 79 a 84). Règim

econòmic i financer de les universitats

públiques.

El Consell considera ajustats a l’ordre

constitucional tots els articles que com-

ponen el títol XI de la LOU, ja que al

seu parer troben suport en la doctrina

assentada pel Tribunal Constitucional,

en relació amb l’autonomia de les uni-

versitats, en la STC 106/1990, de 6 de

juny (FJ 7.a). No obstant això, al seu

parer, l’article 83.2 podria plantejar pro-

blemes de constitucionalitat ja que dele-

ga al Govern la facultat de dictar normes

bàsiques. Tanmateix, considera que pot

aplicar-se a aquest supòsit la doctrina de

la STC 131/1996, d’11 de juliol (FJ 2) i

en conseqüència declara la constitucio-

nalitat del precepte.

ACTIVITAT NORMATIVA... 357

LL) Títol XII. (Articles 85 i 86). Cen-

tres a l’estranger dependents d’universi-

tats espanyoles i centres que imparteixin

ensenyaments d’acord amb els sistemes

educatius estrangers.

«El contingut substancial de tots els

articles citats gira al voltant de l’obten-

ció, l’homologació o la convalidació per

l’Estat espanyol de títols d’ensenyament

superior, tant a expedir per les universi-

tats espanyoles a l’estranger, com per les

estrangeres a Espanya, essent clar que

per aquest motiu s’ha d’incloure en la

competència exclusiva de l’Estat de l’ar-

ticle 149.1.30 CE. [...] La constitucio-

nalitat dels esmentats articles resul-

ta, doncs, d’això anterior i, a més, del

fet que la proposta per crear centres a

l’estranger a càrrec de les universitats

espanyoles ha d’ésser aprovada per la

comunitat autònoma competent (art.

85.1), la qual, igualment, haurà d’auto-

ritzar la implantació en el seu territori

de centres que imparteixin ensenya-

ments que portin a l’obtenció de títols

estrangers d’educació superior univer-

sitària (art. 86.1).»

M) Títol XIII. (Articles 87, 88 i 89).

Espai Europeu d’ensenyament superior.

És una de les novetats de la LOU respec-

te de la legislació anterior i té per objecte

adaptar-se a l’espai europeu d’ensenya-

ment superior.

En opinió del Consell, les previsions

fetes en aquest títol «[...]guarden una

estreta relació amb l’expedició, l’ho-

mologació i l’obtenció de títols acadè-

mics i professionals, així com tam-

bé amb el règim jurídic dels cossos na-

cionals de funcionaris docents (art.

149.1.18 i 30 CE), respectant-se, al

mateix temps, les competències de les

comunitats autònomes i de les univer-

sitats respecte a la mobilitat d’estu-

diants i professors, la qual cosa ens por-

ta a concloure que els expressats articles

són constitucionals».

N) Disposicions addicionals.

1.Disposició addicional quarta.

Aquesta disposició addicional fa re-

ferència a les universitats de l’Església

catòlica i els dubtes de constitucionali-

tat tan sols es plantegen en relació a l’úl-

tim incís de l’apartat 2, en el seu primer

paràgraf «[...] que exceptua a les univer-

sitats de l’Església catòlica de la regla ge-

neral del reconeixement mitjançant Llei

de les assemblees legislatives de les

comunitats autònomes o de les Corts

Generals», que pot vulnerar el principi

d’igualtat consagrat a la CE. El Dicta-

men puntualitza en primer lloc que

«[...] l’esmentada disposició addicional

s’ha d’entendre referida a les universitats

crea-des directament per l’Església catò-

lica i no, en canvi, a aquelles la titulari-

tat de les quals correspongui a persones

jurídiques diferents, com fundacions de

dret privat en les qual puguin partici-

par, o no, entitats o congregacions re-

ligioses», i després exposa succintament

el significat que el Tribunal Constitu-

cional ha donat al principi d’igual-

tat (STC 114/1992, de 14 de desembre,

FJ 6; 340/1993, de 16 de novembre, FJ

4.c); 158/1993, de 6 de maig, FJ 2.b).

Tot seguit, reconeix que el fet «que la

disposició addicional quarta conté una

diferència de tracte és una realitat que

ningú no pot negar, i així es desprèn de

la seva comparació amb els articles 4 i 5

de la LOU, que regulen el reconeixe-

ment de les universitats privades»; «[...]

qualsevol persona física o jurídica, o

grup de persones que creïn una univer-

sitat privada haurà de sotmetre’s per al

seu reconeixement posterior a un proce-

diment i a uns requisits complexos, re-

gulats per l’article 4 (d’aplicació anàloga

a les universitats privades), i que inclou

AUTONOMIES · 29

358

de forma prèvia l’informe del Consell de

Coordinació Universitària en el marc

de la programació educativa, l’acord del

Consell de govern de la comunitat autò-

noma en l’àmbit territorial del qual s’hagin

d’establir (en el cas de reconeixement per

Llei de les Corts Generals), i, finalment,

la comprovació del compliment dels re-

quisits bàsics sobre mitjans i recursos a

què es refereix l’article 4.3 (“requisitos

básicos para la creación y reconocimiento

de universidades”). A més, l’article 5 im-

posa prohibicions i incompatibilitats

estrictes sobre les persones físiques titu-

lars o sobre els administradors, patrons,

fundadors o promotors de les persones

jurídiques titulars de la universitat.

»Finalment, el projecte de llei de reco-

neixement s’haurà de sotmetre a la de-

cisió sobirana del corresponent òrgan

parlamentari, el qual serà tramitat

mitjançant un procediment, el legisla-

tiu, de gran transcendència política (ja

que comprèn, no només la intervenció

dels grups parlamentaris i els diputats

mitjançant esmenes parcials, sinó tam-

bé, en el seu cas, la discussió de totalitat

i les compareixences), tot això mit-

jançant un debat obert i públic dotat

d’una gran capacitat de projecció social.

»Doncs bé, l’Església catòlica, pel

simple fet de ser-ho, queda eximida

del compliment d’aquestes obligacions.

Les seves universitats es consideraran

automàticament reconegudes ope legis,

sense necessitat de l’informe previ del

Consell de Coordinació Universitària

(amb la qual cosa es limita la funció de

programació general de l’ensenyament,

reservada als poders públics per l’art.

27.5 CE). I, el que és més important, es

furta al Poder legislatiu la possibilitat de

decidir en una matèria que, de forma

general, s’ha considerat pròpia de la seva

competència». «La norma ha introduït

una diferenciació entre dos supòsits que

són substancialment iguals, per justifi-

car, així, un tractament desigual» (STC

73/1989, de 20 d’abril, FJ 3). També

puntualitza el Dictamen que, en un

supòsit semblant a l’estudiat, en la STC

340/1993, de 16 de novembre, el Tribu-

nal Constitucional va declarar la incons-

titucionalitat del precepte qüestionat.

Dit això, el Dictamen es planteja si

existeix una justificació objectiva i rao-

nable d’aquesta diferenciació, i vol veure

la relació que pugui guardar la norma

qüestionada amb la finalitat entesa pel

legislador, així com si les seves conse-

qüències jurídiques són adequades i

proporcionades a la referida finalitat.

El text de la llei en cap moment no fa

menció expressa a les finalitats que el le-

gislador vol abastar amb aquesta norma,

però sembla que la mateixa pot trobar-

se en el mandat de l’article 16.3 CE i

la necessitat de respectar l’acord entre

l’Estat i l’Església catòlica sobre ense-

nyament i assumptes culturals, de 3 de

gener de 1979.

El Consell considera que aquesta fina-

litat no solament es vàlida sinó exigible

al legislador: «Tanmateix, no sembla que

existeixi coherència entre aquesta fi-

nalitat i els mitjans utilitzats, ni molt

menys una adequada relació de propor-

cionalitat entre ells. Per tal d’arribar a

aquesta afirmació n’hi haurà prou amb

remetre’ns a la doctrina fixada per la

Sentència del Tribunal Constitucional

340/1993, de 16 de novembre.» Així, el

Dictamen estima que «[...] aquesta

doctrina és plenament aplicable al cas

dictaminat. Les relacions de cooperació

entre l’Estat i les confessions religioses

previstes en l’article 16.3 CE tenen una

connexió directa amb el dret a la lliber-

tat religiosa, d’una banda, i amb el

caràcter aconfessional de l’Estat, d’altra,

com es desprèn de l’examen sistemàtic

de la regulació constitucional. El nostre

ACTIVITAT NORMATIVA... 359

ordenament no es basa tant en una visió

laica de les relacions entre les esglésies i

l’Estat (visió que parteix de l’absoluta

separació entre les lliures conviccions re-

ligioses dels ciutadans i els poders pú-

blics que, per així dir-ho, «ignoren» en-

cara que respecten el fet religiós), sinó

en una consideració de la llibertat reli-

giosa que incorpora aspectes prestacio-

nals i que exigeix, per tant, el reconeixe-

ment positiu del fet religiós per part dels

poders públics.

»És per això que el desenvolupament

del mandat constitucional de coopera-

ció s’ha de realitzar inexcusablement des

d’una doble perspectiva: d’una banda

l’exigència de neutralitat entre les dife-

rents confessions religioses i, a més, en-

tre les creences religioses i aquelles que

no ho són»; «[...] mesures com la con-

figurada en la disposició addicional

quarta no són adequades ni pertinents

per a la consecució d’aquestes finali-

tats i, a més, resulten notòriament des-

proporcionades», i, acaba per concloure

que «la diferenciació de tracte al·ludi-

da manca d’una justificació objectiva

i raonable i, per tant, constitueix una dis-

criminació expressament vedada per

l’article 14 CE».

Finalment, el Dictamen es pronuncia

sobre la connexió que pot existir entre la

norma declarada inconstitucional i

l’acord entre l’Estat i l’Església catòlica

sobre ensenyament i assumptes cultu-

rals de 3 de gener de 1979, ratificat per

Instrument de 4 de desembre del ma-

teix any.

En primer lloc es destaca que el citat

Instrument té en el nostre ordenament

jurídic la categoria de tractat internacio-

nal, i que els tractats internacionals no

són paràmetre de constitucionalitat (ar-

ticle 95.1 CE). En conclusió, el Tribu-

nal Constitucional «[...] és competent

per enjudiciar la subjecció dels tractats

internacionals a la Constitució mit-

jançant els procediments de recurs

i qüestió d’inconstitucionalitat (art.

161.1.a) i 163 CE, i els concordants de

la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre,

del Tribunal Constitucional». Els acords

amb l’Església catòlica no poden ser una

excepció a aquesta regla, i així es des-

prèn de la Sentència del Tribunal Cons-

titucional 66/1982, de 12 de novem-

bre, relativa a l’Acord sobre assumptes

jurídics (FJ 5).

Per tant, «cap previsió de l’Acord es-

mentat podria salvar la constitucionali-

tat de la disposició addicional quarta en

el cas que aquesta, com nosaltres opi-

nem, vulnerés la Constitució». «Qües-

tió diferent serien els efectes que podria

produir aquesta declaració d’inconsti-

tucionalitat, realitzada per aquell que està

habilitat per fer-ho, en el cas que l’Acord

contingués una previsió del mateix

tenor al de la norma anul·lada» perquè

en aquest cas entrarien en joc «les pre-

visions constitucionals sobre denún-

cia dels tractats recollides en l’esmentat

article 96 CE, encara que aquesta no és

una matèria que correspongui resoldre

a nosaltres». Tanmateix, el problema no

es planteja a aquest nivell perquè, enca-

ra que no és una opinió unànime, el

Consell considera que «la realitat és que

l’Acord entre l’Estat espanyol i la Santa

Seu sobre ensenyament i assumptes cul-

turals no vulnera en absolut l’article 14

CE. No el vulnera perquè d’ell no es

pot extreure, a través d’un raonament

lògic, la conclusió que les universitats

creades o que pugui crear en el futur

l’Església catòlica queden necessària-

ment exemptes, per mandat de l’Acord

mateix, del reconeixement per llei que

imposa per a totes les universitats priva-

des l’article 4 de la LOU» (Dictamen

3452 del Consell d’Estat, de 16 d’octu-

bre de 1997).

AUTONOMIES · 29

360

«En conclusió, i a la vista del que s’ha

exposat anteriorment [...] entenem que el

paràgraf primer de l’apartat 2 de la dispo-

sició addicional quarta pel que fa a l’incís

“a excepción de la necesidad de Ley de reco-

nocimiento”, és inconstitucional.»

2. Disposició addicional setena.

Aquesta disposició addicional està de-

dicada al règim de concerts entre les

universitats i les institucions sanitàries

i el seu contingut és pràcticament idèn-

tic al de la disposició addicional sisena

de la LRU.

El Consell, fent seus els raonaments

exposats en el FJ 13.ade la STC

26/1987, de 27 de febrer, en relació

amb l’esmentada disposició addicional

sisena, considera constitucional la que

avui se li sotmet a dictamen.

3. Disposició addicional novena.

Aquesta disposició addicional es refe-

reix als canvis sobrevinguts en les univer-

sitats privades i centres d’educació supe-

riors adscrits a les universitats públiques.

Els dubtes de constitucionalitat es

plantegen en relació amb l’apartat tercer

«[...] que permet a les comunitats autò-

nomes, una vegada iniciades les activitats

d’una universitat privada, o d’un centre

universitari adscrit a una universitat pú-

blica, revocar el reconeixement dels cen-

tres o ensenyaments, o dirigir-se a la res-

pectiva Assemblea legislativa a efectes de

la possible revocació del reconeixement

de la universitat afectada, en el supòsit

d’incompliment reiterat o no regularit-

zat, en el termini que a l’efecte es conce-

deixi, dels requisits exigits per l’ordena-

ment jurídic o dels compromisos assolits

en sol·licitar-se el reconeixement o de les

funcions institucionals contemplades en

l’article 1 de la LOU, prèvia audiència de

la universitat interessada o del centre uni-

versitari adscrit de què es tracti.

»En aquest cas, a diferència d’allò

que es preveu quan la revocació del re-

coneixement o dels ensenyaments es

produeix a sol·licitud de la universitat

mateixa, no s’ha tingut en compte la ne-

cessitat que, per qui correspongui, es ga-

ranteixi als estudiants que podran con-

tinuar els ensenyaments conforme a les

regles establertes per a l’extinció dels

plans d’estudis, la qual cosa —tractant-

se aquells de tercers de bona fe (la bona

fe s’ha de presumir sempre i més en

supòsits com el que examinem)— els

pot col·locar en una situació d’indefen-

sió o de manca de garanties respecte a

la continuïtat dels seus estudis o a l’ob-

tenció de la corresponent titulació ofi-

cial, situació que seria contrària als

principis —especialment el de segure-

tat jurídica— consagrats a l’article 9.3

CE, i que comportaria la inconstitu-

cionalitat del precepte.

»És cert, però, que contra les decisions

—administratives— de les comunitats

autònomes o, en el seu cas, legislatives de

les seves assemblees o parlaments, es po-

dran interposar els recursos —adminis-

tratius, contenciosos administratius i

d’empara— previstos en la corresponent

legislació, però també ho és que en

aquests eventuals recursos el thema deci-

dendi no serà probablement la possibili-

tat o no de continuar els estudis d’acord

amb la normativa general sobre finalitza-

ció de plans d’estudi, sinó la legalitat ad-

ministrativa o constitucional de l’acte de

revocació del reconeixement dels centres

o ensenyaments afectats, tot i que sem-

bla versemblant admetre la hipòtesi que

en les sentències que a l’efecte es pogues-

sin dictar es restablís als estudiants en el

seu dret a finalitzar els estudis en la uni-

versitat o centre per ells escollit [art. 46.1

i 2.a) LOU].

»No obstant això anterior, si s’apre-

ciés que pot correspondre al desenvolu-

ACTIVITAT NORMATIVA... 361

pament autonòmic i als estatuts de les

universitats fixar en aquest supòsit les con-

seqüències que per als estudiants té la

revocació del reconeixement dels cen-

tres o ensenyaments afectats pels incom-

pliments a què es refereix l’apartat de

la disposició analitzada, com així po-

dria ser respecte de Catalunya ateses les

competències plenes sobre l’ensenya-

ment assumides en l’article 15 EAC i de

les altres comunitats autònomes situa-

des al seu mateix nivell competencial,

el precepte seria constitucional».

4.Disposició addicional quinzena.

El Consell jutja constitucional el pre-

cepte per raons idèntiques a les ja ex-

pressades en relació amb l’article 34.1

que dóna per reproduïdes.

5. Disposició addicional dissetena.

També en aquest cas es jutja constitu-

cional el precepte d’acord amb els arti-

cles 149.1.30 CE i 25.1 EAC, i la STC

1/1986, de 10 de gener, FJ 3.

6. Disposició addicional vint-i-tresena.

Atribueix a l’Estat l’alta inspecció en

matèria d’ensenyament universitari i

per tant, d’acord amb l’article 15 EAC,

ha de considerar-se ajustada a l’ordre

constitucional.

7. Disposició addicional vint-i-cinquena.

La constitucionalitat d’aquesta dispo-

sició es basa en motius semblants als ad-

duïts en relació amb l’apartat tres de

l’article 42 de la LOU, també exposats

en el F VI.1 del dictamen 215. Així, s’a-

firma «[…] que en el supòsit que exami-

nem la potestat que s’assigna al Govern

no és exhaustiva ni incondicionada, sinó

enfocada vers un objectiu ben concret i

determinat, raó per la qual considerem

que la disposició és constitucional».

O) Disposicions transitòries.

D’acord amb el Dictamen, cap d’aques

-

tes disposicions no planteja problemes

deconstitucionalitat.

P) Disposició derogatòria.

És constitucional per referir-se tan

sols, com és lògic, a normes i disposi-

cions emanades del mateix Estat.

Q) Disposicions finals.

Tan sols la disposició final quarta

planteja dubtes de constitucionalitat.

En opinió del Consell, «[…] si bé no és

estrictament inconstitucional, incorre

en l’omissió de no citar, al costat de la

relació de preceptes que tenen el caràc-

ter de llei orgànica, aquells que s’han de

considerar com a bàsics o de naturalesa

bàsica, tal com ja hem posat en relleu en

l’anterior Fonament II, epígraf 2.B.2

d’aquest dictamen».

Conclusió:

Primer. L’article 9.2 de la Llei orgànica

6/2001, de 21 de desembre, d’universitats

i, per connexió amb aquest, l’article 12,

així com també l’article 11.2, són consti-

tucionals si s’interpreten en el sentit que fi-

gura en el Fonament III.C) del Dictamen.

Segon. Els percentatges fixats a l’arti-

cle 15.2 de Llei orgànica 6/2001, de 21

de desembre, d’universitats, són consti-

tucionals però no bàsics i, per tant, no

són aplicables a Catalunya.

Tercer. L’article 20.4 de la Llei orgàni-

ca 6/2001, de 21 de desembre, d’univer-

sitats, és constitucional però no és bàsic

i, per tant, no és aplicable a Catalunya.

Quart. L’article 35.6 de la Llei orgàni-

ca 6/2001, de 21 de desembre, d’univer-

sitats, és inconstitucional.

Cinquè. L’article 63.1, paràgraf segon,

de la Llei orgànica 6/2001, de 21 de de-

sembre, d’universitats, és inconstitucional.

Sisè. El paràgraf primer de l’apartat 2

de la disposició addicional quarta de la

Llei orgànica 6/2001, de 21 de desem-

AUTONOMIES · 29

362

bre, d’universitats, pel que fa a l’incís «a

excepción de la necesidad de Ley de reco-

nocimiento», és inconstitucional.

Setè. La disposició addicional novena,

apartat 3, de la Llei orgànica 6/2001, de

21 de desembre, d’universitats, és cons-

titucional si s’interpreta en el sentit que

figura en el Fonament III.N.3 del Dic-

tamen.

Vot particular:

Que formulen els consellers senyors

Manuel M. Vicens i Matas, i Ramon M.

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament a instància

dels grups parlamentaris Socialistes-

Ciutadans pel Canvi, d’Esquerra Repu-

blicana de Catalunya, i d’Iniciativa per

Catalunya-Verds (IC-V).

Ponent:

Pere Jover i Presa.

Extracte o resum dels fonaments:

Fonament I

En aquest primer fonament el Con-

sell fa un resum breu del contingut de la

Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, re-

guladora del dret d’associació, objecte

de dictamen.

Fonament II

El Consell fa un examen global de la

regulació existent sobre la matèria, tal

com ha estat interpretada per la juris-

prudència del Tribunal Constitucional,

i analitza separadament el contingut del

dret fonamental d’associació, reconegut

per l’article 22, i l’ordre constitucional

de competències entre l’Estat i la Gene-

ralitat de Catalunya en matèria d’asso-

ciacions. Pel que fa a l’article 22 CE, el

Dictamen precisa que «el que realment

interessava al constituent, tal com es

desprèn dels debats que van conduir a

l’aprovació d’aquest article, era la deter-

minació del dret fonamental de la ma-

nera més àmplia que fos possible; per

això [...] es va ocupar d’explicar amb

la màxima precisió i de forma taxada

els casos i circumstàncies en els quals els

poders públics estan habilitats per inter-

venir en l’exercici del dret fonamental.

Així, l’apartat 3, prohibeix qualsevol ti-

pus d’intromissió genèrica en la consti-

tució de les associacions, ja que l’obliga-

ció o càrrega d’inscripció registral no

constitueix una habilitació oberta per

Llevadot i Roig, que discrepen de l’acord

de la majoria «pel que fa a la interpre-

tació donada del primer paràgraf de

la disposició addicional quarta, apartat

2, de la LOU en relació amb les univer-

sitats de l’Església catòlica».

Vot particular:

Que formula el conseller Sr. Joaquim

M. Borrell i Mestre que discrepa de les

conclusions segona, quarta, cinquena i

sisena del Dictamen.

ACTIVITAT NORMATIVA... 363

Dictamen núm. 228, previ a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat,

amb relació a l’adequació a la Constitució espanyola i al bloc de la constitu-

cionalitat de la Llei orgànica 1/2002, de 22 de març, reguladora del dret

d’associació i, especialment, sobre els articles 3.b, 4.6, 26.2, la disposició

transitòria primera i la disposició final primera, apartat 2.

controlar la constitució d’associacions,

tenint en compte que es fa “a los solos

efectos de publicidad”, i l’apartat 4 im-

posa la ineludible intervenció del Poder

judicial per a la dissolució de les associa-

cions, tot impedint la intervenció admi-

nistrativa fins i tot de forma provisional

o transitòria (“sólo podrán ser suspendi-

das o disueltas”), amb la qual cosa el nos-

tre ordenament atorga un plus de ga-

rantia que no és freqüent en el Dret

comparat, com ja va reconèixer el Tribu-

nal Constitucional en la Sentència

115/1987, de 7 de juliol».

«Per si això no fos suficient, aquesta

intervenció judicial només serà possible

en els casos expressament previstos en la

Constitució mateixa: les associacions

que persegueixin fins o utilitzin mitjans

tipificats com a delicte en les lleis pe-

nals, les associacions secretes i les que

tinguin caràcter paramilitar.»

«En suma, en el dret d’associació s’ob-

serva amb claredat la concurrència de les

dues funcions que els drets fonamentals

compleixen en la societat, tesi que tan

sovint ha utilitzat el Tribunal Cons-

titucional i que va desenvolupar, amb

relació a aquest dret fonamental, en la

seva crucial Sentència 173/1998, de 23

de juliol, sobre la Llei d’associacions del

Parlament basc: d’una banda, en la seva

consideració objectiva, el dret d’associa-

ció constitueix un element bàsic de l’Es-

tat social i democràtic de Dret, tenint en

compte que, a més, solament a través

del seu exercici podran realitzar-se prin-

cipis nuclears del nostre ordenament

com el pluralisme polític i social i la par-

ticipació dels ciutadans en els assumptes

públics; d’altra banda, en la seva consi-

deració subjectiva, es tracta fonamental-

ment d’un dret de llibertat o d’abstenció

davant de possibles ingerències dels po-

ders públics (FJ 8), que té per finalitat

garantir un àmbit d’immunitat o de no-

intervenció en la lliure i autònoma vo-

luntat dels ciutadans.»

Juntament amb l’article 22 CE, el

Consell considera necessari tenir en

compte la importància especial que

en matèria de drets fonamentals presen-

ta la regulació continguda en els tractats

i els acords internacionals sobre drets

humans subscrits per l’Estat espanyol

(art. 10.2 CE).

«En tot cas convé no oblidar que la

posició preferent que ocupen els drets

fonamentals en el nostre ordenament

obliga a considerar la relació entre l’or-

denament intern i el així definit bloc

normatiu internacional d’acord amb el

principi de favor libertatis, que exigeix

l’aplicació en cada cas de la solució nor-

mativa que sigui més beneficiosa per a la

plenitud del dret fonamental.»

«En aquest respecte convé recordar

que el Tribunal Europeu de Drets Hu-

mans ha deixat molt clar que la no-

ció d’associació a què es refereix l’ar-

ticle 11 del Conveni Europeu posseeix

un abast autònom, i que la qualifica-

ció que d’aquesta faci el Dret intern no

constitueix més que un simple punt

de partida (STEDH, de 29 d’abril de

1999, cas Chassagnou i altres contra Fran-

ça, FJ 100).»

«El dret d’associació presenta una do-

ble dimensió, que correspon a les dues

accepcions que té la paraula en el llen-

guatge ordinari: d’una banda el dret

a associar-se, com acció voluntària i

lliure de la persona humana; i, d’altra,

la persona jurídica o ens així creat tam-

bé resulta, ella mateixa, titular del dret,

en particular pel que fa a la determina-

ció de la seva organització interna i al

lliure desenvolupament de les seves ac-

tivitats.

»A més, totes i cadascuna d’aquestes

característiques incideixen en la naturale-

sa abans indicada del dret d’associació

AUTONOMIES · 29

364

com a dret de llibertat davant de possi-

bles interferències dels poders públics

i, al mateix temps, justifiquen el rebuig

del Tribunal Constitucional a considerar

la menor dimensió prestacional: “[...] no

hay fundamento alguno que autorice en-

tender que el derecho de asociación consa-

grado por el art. 22 CE está investido de

una dimensión prestacional, en virtud

de la cual las asociaciones puedan exigir del

Estado que facilite cierta actividad —[...]—

al objeto de facilitar el cumplimiento de los

fines perseguidos por las mismas” (ATC

162/1995, de 5 de juny, FJ 4). Conse-

qüentment, l’esmentada activitat presta-

cional, quan es produeixi, no forma part

del contingut essencial del dret fonamen-

tal i la seva regulació està vedada al legis-

lador orgànic.»

Tot seguit, es defineix el contingut

essencial del dret d’associació, tal com

ha estat reconegut per la jurisprudèn-

cia constitucional i especialment en la

Sentència 173/1998, de 23 de juliol,

que va resoldre el recurs d’inconstitucio-

nalitat presentat pel Govern contra la

Llei 3/1988, d’associacions del País

Basc. «En l’esmentada Sentència el su-

prem intèrpret de la Constitució es va

referir a tres dimensions del dret d’asso-

ciació, que es corresponen amb les dues

a què abans ens havíem referit, amb l’úni-

ca excepció de distingir, en la primera

d’elles (dret a associar-se), la seva doble

vessant positiva i negativa. L’esmenta-

da dimensió individual es tradueix, d’u-

na banda, en la llibertat positiva del dret

a associar-se, tant pel que fa al dret a cons-

tituir l’associació com al d’integrar-se o

afiliar-se en associacions ja existents. En

el primer aspecte és un dret davant els

poders públics, que no poden impedir ni

intervenir en l’esmentada llibertat més

allà de les actuacions que resultin de la

prohibició constitucional d’associacions

delictives pels seus fins, secretes o de

caràcter paramilitar; en canvi, en el se-

gon aspecte ens trobem davant un dret

horitzontal, amb eficàcia inter privatos,

en la mesura que s’exerceix davant l’asso-

ciació mateixa, i garanteix un feix de

facultats que inclouen el dret a no veure

rebutjada la seva afiliació per motius ar-

bitraris o mancats de raonabilitat i, per

tant, discriminatoris; el dret a intervenir

de forma normal en la vida de l’asso-

ciació i, finalment, el dret a no ser ex-

clòs d’aquesta sense una base raonable i

d’acord amb un procediment que garan-

teixi l’indispensable dret a la defensa (el

dret a no ser exclòs de forma arbitrària

va ser reconegut pel Tribunal Constitu-

cional, entre d’altres, en la Sentència

218/1988, de 22 de novembre). Aquest

feix de facultats ha estat qualificat en di-

verses ocasions per la jurisprudència

constitucional com una quarta dimensió

del dret d’associació, que s’afegeix de

forma plena a les tres indicades abans.

Així mateix, i encara que la jurisprudèn-

cia constitucional no s’ha referit a ella,

es considera que la condició de membre

d’una determinada associació no pot

comportar motiu de cap discriminació

per part dels poders públics, i així ha es-

tat reconegut per la LO 1/2002, objecte

d’aquest dictamen.

»Com a llibertat negativa, el dret d’as-

sociació significa que ningú no pot ser

obligat a associar-se o integrar-se en una

determinada associació si no ho desitja,

ni tampoc a romandre-hi contra la seva

voluntat. A més, ha d’excloure’s que la no

integració en una associació, o l’abando-

nament d’aquesta puguin comportar

cap desavantatge o discriminació per

part dels poders públics» (STC 5/1981,

de 13 de febrer, FJ 19).

«Finalment, en la seva dimensió es-

tructural-organitzativa el dret d’associa-

ció té com a subjecte l’entitat associati-

va mateixa ja constituïda, que com a

ACTIVITAT NORMATIVA... 365

persona jurídica serà titular també de la

resta de drets fonamentals que li poden

correspondre.

»En el pla de la constitució de l’asso-

ciació, com ja hem dit anteriorment,

queda exclòs qualsevol tipus d’ingerèn-

cia per part dels poders públics; qüestió

aquesta que connecta amb l’obligació

constitucional de la inscripció en el re-

gistre i les conseqüències jurídiques que

porta aparellada aquesta inscripció o,

des d’una altra perspectiva, la no ins-

cripció.»

«Ja de forma primerenca el Tribunal

Constitucional va afirmar que la funció

de l’Administració pública (o, més exac-

tament, de l’òrgan encarregat del regis-

tre) s’ha de limitar a un control reglat

de la documentació presentada (STC

3/1981, de 2 de febrer, FJ 5).»

«Aquesta doctrina ha estat mantingu-

da de forma continuada en posteriors

decisions, i ampliada a l’exigència que la

negativa d’inscripció, fins i tot justifica-

da per l’existència de defectes formals

no reparats, ha de ser motivada (STC

291/1993, de 18 d’octubre, FJ 2).»

Pel que fa a l’efecte constitucional o

declaratiu de la inscripció, i malgrat la ju-

risprudència del Tribunal Suprem a fa-

vor de la tesi declarativa, el Tribunal

Constitucional ha mostrat una certa

ambigüitat, sense assolir una doctrina

clara i continuada sobre aquesta qües-

tió. Tanmateix, l’article 5.2 de la Llei

orgànica 1/2002 resol definitivament la

qüestió a favor de la tesi declarativa.

«En el pla del funcionament normal i

ordinari de l’associació, l’autonomia or-

ganitzativa inclou el dret a exercir les

funcions i activitats adequades per a la

consecució dels seus fins sense ingerèn-

cies de cap tipus. Les administracions

públiques no estan habilitades per sus-

pendre l’associació ni els actes o deci-

sions adoptats pels seus òrgans directius.

En aquest sentit, la Sentència del Tribu-

nal Constitucional 91/1983, de 7 de

novembre, ha considerat que formen

part del dret d’associació les reunions

dels afiliats convocades per un sindicat

per tal de desenvolupar els seus propis

fins (FJ 2).

»A l’últim, s’ha plantejat el dubte

sobre si la imposició legal d’una deter-

minada estructura associativa, concreta-

ment una estructura democràtica, vul-

nera el dret constitucional a l’autonomia

organitzativa de les associacions. Natu-

ralment, no ens referim a aquells casos

en els quals la Constitució mateixa ho

exigeix, en funció de l’especial rellevàn-

cia que atorga a determinats fenòmens

associatius (partits polítics, sindicats i

organitzacions empresarials).

»Tant les dues lleis autonòmiques

citades anteriorment (art. 2.1 i 2.4 de

la Llei del Parlament basc, i art. 2.2

de la Llei del Parlament de Catalunya)

com la LO 1/2002, estudiada en aquest

dictamen, es pronuncien de forma ro-

tunda en favor de la dita exigència.»

«Per contra, entre la doctrina cientí-

fica és majoritària la tesi que el legisla-

dor no disposa d’una habilitació especí-

fica per imposar aquest límit.»

«El Tribunal Constitucional s’ha abs-

tingut de resoldre aquest dubte fins ara,

malgrat que va poder fer-ho en la

Sentència dictada en relació amb el re-

curs d’inconstitucionalitat presentat

contra la Llei d’associacions del Par-

lament basc, ja que el seu article 2.4,

abans esmentat, era un dels objectes de

recurs.»

Finalment, s’examina de quina ma-

nera es produeix una col·laboració en-

tre la llei orgànica i la llei ordinària en la

regulació del dret fonamental d’associa-

ció i les matèries connexes amb aquest

dret. Concretament es tracta de «definir

la connexió que ha de tenir aquesta re-

AUTONOMIES · 29

366

gulació amb l’existència de règims espe-

cífics per a determinats tipus d’associa-

cions, que poden exigir, en alguns ca-

sos, instruments normatius igualment

específics.

»Doncs bé, la Sentència del Tribunal

Constitucional 67/1985, de 24 de maig,

és molt clara sobre això:

»“El artículo 22 de la Constitución

contiene una garantía que podríamos de-

nominar común; es decir, el derecho de

asociación que regula el artículo mencio-

nado se refiere a un género —la asocia-

ción— dentro del que caben modalidades

específicas. Así, en la propia Constitución

(artículos 6 y 7), se contienen normas es-

peciales respecto de asociaciones de rele-

vancia constitucional como los partidos

políticos, los sindicatos y las asociaciones

empresariales. Por ello debe señalarse que

la reserva de la Ley Orgánica en el artículo

81.1 de la Constitución en orden a las le-

yes relativas ‘al desarrollo de los derechos

fundamentales’ se refiere en este caso a la

Ley que desarrolle el derecho fundamental

de asociación en cuanto tal, pero no exclu-

ye la posibilidad de que las leyes ordinarias

incidan en la regulación de tipos específi-

cos de asociaciones, siempre que respeten el

desarrollo efectuado en la Ley Orgánica.”

(FJ 3 C)».

Pel que fa a la distribució de com-

petències en matèria d’associacions en-

tre l’Estat i la Generalitat, el Dictamen

constata en primer lloc que l’article

149.1 CE no esmenta la matèria asso-

ciacions mentre que l’article 9.24 EAC

estableix que la Generalitat té com-

petències exclusives sobre «[...] associa-

cions de caràcter docent, cultural, artís-

tic, beneficoassistencials i similars, que

exerceixen principalment llurs funcions

a Catalunya». També puntualitza que

d’acord amb aquest precepte estatutari,

aquesta competència autonòmica s’exer-

cirà «sobre aquelles associacion

s

que

compleixen unes determinades finalitats

o exerceixen una sèrie d’activitats enu-

merades en el precepte». Tanmateix, no

és una llista tancada, ja que l’expressió «i

similars» permet ampliar el nombre

d’associacions a les quals abasta la com-

petència autonòmica. Així mateix, les

associacions a les quals es fa referència

han de desenvolupar les seves funcions.

També s’esmenta el Reial decret

3526/1981, de 29 de desembre, de

traspassos de serveis de l’Estat a la Ge-

neralitat en matèria d’associacions i la

Llei 7/1997, de 19 de juny, d’associa-

cions (objecte de recurs davant el Tri-

bunal Constitucional pel president del

Govern, i encara pendent de sentència)

i el Decret 206/1999, de 27 de juliol,

pel qual s’aprova el Reglament d’orga-

nització i funcionament del Registre.

D’aquesta regulació, se’n destaca, pel

que fa a l’àmbit d’aplicació de la llei ca-

talana, la introducció del requisit que

les associacions tinguin el domicili es-

tablert en el territori de Catalunya per-

què entrin dins l’àmbit d’aplicació de

la llei i l’exclusió d’aquest àmbit de les

associacions sotmeses a alguna norma-

tiva específica que n’estableixi la ins-

cripció de la constitució en un registre

especial.

Finalment, cal constatar que respecte

a les associacions a les quals abasta el tí-

tol competencial de l’article 9.24 EAC,

són traslladables les consideracions

que sobre l’article 10.3 EAPB ha fet el

Tribunal Constitucional en la STC

173/1998, de 23 de juliol (FJ 3 i 5), que

reprodueix. El Tribunal Constitucional,

malgrat el caràcter exclusiu de la com-

petència autonòmica en matèria d’asso-

ciacions manifesta que el seu exercici es

troba condicionat pels preceptes consti-

tucionals següents:

A. Article 81.1 CE, en virtut del

qual correspon a l’Estat el desenvolu-

ACTIVITAT NORMATIVA... 367

pament directe dels elements essen-

cials del dret fonamental d’associa-

cions reconegut a l’article 22 CE. So-

bre l’abast material d’aquesta reserva el

Consell cita, a tall de resum, el que diu

la STC 173/1998 (FJ 7). Així mateix,

exposa algunes pautes elaborades per

la doctrina constitucional per a la

correcta interpretació d’aquest límit

constitucional (la reserva de llei orgà-

nica de l’article 81.1 CE no conté cap

títol competencial habilitant a favor de

l’Estat; s’ha d’aplicar un criteri estric-

te o restrictiu per determinar l’abast

de la reserva de llei orgànica, tant pel

que fa a l’expressió «desarrollar» com a

la matèria objecte de la reserva; l’àm-

bit de la reserva de llei orgànica no és

coextens al de les competències atri-

buïdes a l’Estat; en fixar-se l’abast de la

reserva de llei orgànica s’ha de coho-

nestar amb el contingut dels preceptes

de l’anomenat bloc de la constitu-

cionalitat que distribueixen les com-

petèn

cies entre l’Estat i les comunitats

autònomes).

B. Article 149.1.1 CE, que atorga

competències a l’Estat central per es-

tablir «la regulació de les condicions

bàsiques que garanteixin la igualtat de

tots els espanyols en l’exercici dels drets

i en el compliment dels deures consti-

tucionals».

«El Tribunal Constitucional ha dut a

terme una delimitació negativa d’aquest

títol competencial i, en aquest sentit, ha

considerat que no es pot identificar amb

altres preceptes constitucionals com són

els articles 14, 138.2 i 139.1 CE, així

com tampoc no es correspon amb el tra-

dicional esquema competencial “bases

estatals-legislació autonòmica de des-

plegament”.»

«Concretament, pel que fa al dret

d’associació, el Tribunal Constitucional,

en la ja esmentada Sentència 173/1998,

de 23 de juliol, entén que el legislador

estatal podrà considerar condicions bà-

siques d’aquest dret:

»“En cualquier caso, parece fuera de

toda duda que, por su conexión con el de-

recho de asociación y por su carácter de ‘re-

quisitos mínimos indispensables’ que posi-

bilitan su ejercicio, el legislador estatal

podrá considerar ‘condiciones básicas’ ex

art. 149.1.1 CE, tanto lo que podríamos

denominar la definición del concepto le-

gal de asociación, como aquellos aspectos

concretos de lo que hemos llamado régi-

men jurídico externo de las asociaciones

(nacimiento de la personalidad, capa-

cidad jurídica y de obrar, régimen de

responsabilidad y causas y efectos de la

disolución), que resulten ‘imprescindibles

o necesarios’ en orden a asegurar la igual-

dad de todos los españoles en el ejerci-

cio del derecho de asociación y, en cuanto

tales, requieren un tratamiento unifor-

me.” (FJ 9)».

C) «Finalment, amb caràcter general,

el Tribunal Constitucional considera

que sobre les associacions objecte de la

competència autonòmica poden incidir

altres títols competencials estatals. Així,

en la Sentència 173/1998, ja esmenta-

da, argumenta:

»“[...] al precisar el alcance de la com-

petencia autonómica, debe tenerse en

cuenta que en las asociaciones objeto

de la competencia autonómica existen

elementos de muy diversa índole, civi-

les, administrativos, procesales, fiscales e

incluso penales, sobre los que el Estado

tiene títulos competenciales que deben

hacerse compatibles con el título exclusi-

vo atribuido a la comunidad autóno-

ma.” (FJ 6).

»D’entre aquests possibles títols com-

petencials estatals, la disposició final

primera de la LO 1/2002, dictaminada,

invoca l’article 149.1.6 CE i l’article

149.1.14 CE.»

AUTONOMIES · 29

368

Fonament III

En aquest fonament el dictamen exa-

mina si la Llei orgànica 1/2002 respecta

la superior voluntat del constituent pel

que fa al contingut essencial del dret fo-

namental d’associacions.

«L’article 1 de la LO 1/2002 estableix

el seu objecte i l’àmbit d’aplicació, fent

especial referència en l’apartat 4 als ca-

sos que, per no ser exercici del dret d’as-

sociació reconegut per l’article 22 CE,

n’han de quedar exclosos (comunitats

de béns i propietaris, societats mercan-

tils i civils, cooperatives, mutualitats,

unions temporals d’empreses i agrupa-

cions d’interès econòmic), així com

també de forma general, totes aquelles

que persegueixin un afany de lucre. No

hi ha res que objectar a aquesta exclusió,

que ja és tradicional en el nostre Dret

històric des de l’antiga Llei d’associa-

cions de 1887.

»No obstant això, convé recordar que,

fins i tot en aquestes modalitats associa-

tives, el Tribunal Constitucional ha con-

siderat que en alguns aspectes no es pot

excloure la presència d’interessos o béns

relacionats amb el dret fonamental d’as-

sociació que, per tant, serien protegibles

mitjançant recurs d’empara.»

Sobre aquesta qüestió, vegeu la STC

23/1987 de 23 de febrer, FJ 6 i la STC 96/

1994, de 21 de març.

D’acord amb això, el Dictamen afir-

ma que l’article 1.4 de la Llei orgànica

1/2002 ha de ser interpretat en el sentit

que no exclogui absolutament la protec-

ció de la mateixa Llei orgànica 1/2002

en els casos que sigui procedent.

Pel que fa a les modalitats associatives

que no responen en la seva constitució a

un pacte lliure i voluntari dels seus pro-

motors o associats, sinó que generalment

són creades mitjançant llei (directament

o a través d’una decisió administrativa

que executa la llei) el Consell posa de

manifest que, arribat el moment s’haurà

de tenir en compte la diferència en la

consideració d’aquest tipus d’entitats en-

tre l’ordenament intern, que no les con-

sidera exclusivament del dret fonamen-

tal d’associació, sens perjudici que hi

pugui existir excepcionalment, béns o

interessos que mereixin aquesta protec-

ció (STC 179/1994, de 16 de juny, FJ 6)

i la jurisprudència del Tribunal Europeu

dels Drets Humans, que en algunes de

les seves decisions ha considerat que la

qualificació d’una associació com a pú-

blica no és rellevant a l’hora d’excloure-

la de la plena protecció que l’article 11

del Conveni Europeu dels Drets Hu-

mans reconeix a tot tipus d’associa-

ció (STEDH, de 29 d’abril de 1999).

Aquesta diferència «podria provocar, en

el futur, distorsions en el nivell de pro-

tecció del dret fonamental d’associació

que hauran de ser resoltes pels aplica-

dors del Dret o, en última instància, pel

legislador».

L’article 2.5 de la Llei orgànica

1/2002, només planteja alguns dubtes

de constitucionalitat pel que fa a la seva

primera frase, referida a l’existència de-

mocràtica de l’organització i el funcio-

nament de les associacions.

«Els termes de la controvèrsia estan

clars: d’una banda, s’afirma que el legis-

lador, amb el fi de garantir el compli-

ment d’uns fins superiors que deriven

directament de la Constitució (el plura-

lisme polític i social, la plena participa-

ció dels ciutadans en la vida política,

econòmica, social i cultural, etc.), pot i

fins i tot ha d’imposar a les associacions

l’escrupolós respecte d’unes regles inter-

nes d’organització i funcionament de-

mocràtics similars o idèntiques a les que

regeixen en les institucions de l’Estat;

d’altra banda, davant d’aquesta posició

s’argumenta amb igual força que el dret

ACTIVITAT NORMATIVA... 369

fonamental d’associació no té més límits

que els que prevegi la Constitució ma-

teixa, que ja ha distingit entre formes as-

sociatives d’especial rellevància política

i social per a les quals es justifica la im-

posició d’aquestes regles (partits polítics,

sindicats i associacions empresarials) i

aquelles altres en les quals, per ser asso-

ciacions privades basades en el prin-

cipi de l’autonomia de la voluntat, són

els associats mateixos, mitjançant el pacte

associatiu i la seva lliure integració (o

no integració), els qui decideixen l’es-

tructura organitzativa que desitgen

adoptar.»

«El Tribunal Constitucional no s’ha

pronunciat encara, de forma expressa,

sobre el fons d’aquesta qüestió. En la

seva Sentència 173/1998, de 23 de

juliol, que va resoldre el recurs d’in-

constitucionalitat presentat contra la

ja esmentada Llei d’associacions del

Parlament basc va declarar, certament,

la inconstitucionalitat de l’article 2.4,

que té un contingut molt similar al del

precepte dictaminat, però ho va fer no

perquè hi apreciés vulneració de l’arti-

cle 22 CE, sinó per invasió de l’àmbit

reservat per l’article 81.1 CE, ja que va

considerar que aquesta imposició cons-

titueix matèria de llei orgànica i està

reservada, en el seu cas, al legislador es-

tatal.» (FJ 13).

«No obstant això, altres decisions an-

teriors semblaven indicar que atès que

ens trobem davant d’una limitació al

dret d’autoorganització que forma part

del contingut essencial del dret d’asso-

ciació, aquesta imposició només està jus-

tificada quan prové de la constitució ma-

teixa.» (STC 85/1986, de 25 de juny, FJ

2 i STC 56/1995, de 6 de març, FJ 2.)

«Es podria afirmar que de la juris-

prudència citada el que es desprèn, sim-

plement, és que les associacions que no

siguin partits polítics, sindicats o asso-

ciacions empresarials no estan obligades

constitucionalment a disposar d’una or-

ganització interna democràtica, però no

que el legislador no pugui, al seu torn,

imposar aquesta organització a la resta

d’associacions; no obstant això, el fet

que en fer-ho s’està incidint en el con-

tingut essencial a l’organització interna

constitucionalment garantida, afegit a

certes expressions que empra la juris-

prudència [...] fan pensar que el Tribu-

nal Constitucional observa, si més no

amb recel, aquesta intervenció del legis-

lador.»

En opinió del Consell, «només una

solució que ponderi i equilibri els dife-

rents béns i interessos en presència

podrà considerar-se satisfactòria».

D’acord amb la doctrina elaborada

pel Tribunal Europeu dels Drets Hu-

mans i pel Tribunal Constitucional, «el

legislador (només ell pot fer-ho, per

mandat de l’article 53.1 CE) ha de justi-

ficar la necessitat de les limitacions (als

drets fonamentals) en la consecució

d’uns fins superiors, directament con-

nectats amb el respecte a altres drets i

béns constitucionalment protegits; a

més, ha de justificar que els límits impo-

sats, és a dir, els mitjans utilitzats per a la

consecució d’aquesta finalitat, siguin

pertinents i adequats per aconseguir-la,

ja que no serien acceptables quan aques-

ta mateixa finalitat es pogués assolir per

vies menys costoses per a la plenitud del

dret fonamental; i, finalment, ha de

mantenir l’adequada relació de propor-

cionalitat entre la lesió causada i la fina-

litat buscada, de forma que es mantin-

gui un just equilibri entre tots els béns

en presència.

»I, a més, existeix un límit infranque-

jable en aquesta tasca: el respecte al con-

tingut essencial del dret fonamental

que, per mandat de l’article 53.1 CE, es

constitueix així com el límit dels límits».

AUTONOMIES · 29

370

A partir d’aquestes premisses el Dic-

tamen analitza l’article 2.5 de la Llei

orgànica 1/2002, i afirma:

«a) Sense dubte, la imposició contin-

guda en aquest precepte és una limitació

clara a un dels elements constitutius del

dret fonamental d’associació, el de l’au-

tonomia organitzativa, i com a tal cal

considerar-la. Tanmateix, això no signi-

fica que aquesta intervenció sigui, per se,

il·legítima.» (STC 104/1999, de 14 de

juny, FJ 2).

b) «Les finalitats perseguides pel legis-

lador amb aquesta imposició estan ple-

nament justificades i, a més, connecten

amb la protecció d’altres béns i drets

constitucionalment reconeguts.»

Fetes aquestes precisions, el Dicta-

men es pronuncia sobre si l’instrument

utilitzat pel legislador per assolir aques-

tes finalitats pondera de manera ade-

quada tots els interessos en presència i,

en especial, si no desplaça de manera

desproporcionada el dret a l’autonomia

organitzativa. Per fer-ho, considera que

s’han de tenir en compte dos aspectes.

«En primer lloc, quin abast cal atorgar a

l’expressió “la organización interna y el

funcionamiento de las asociaciones deben

ser democráticos, con pleno respeto al plu-

ralismo”; i, en segon lloc, si aquest deure

es pot exigir uniformement a tot tipus

d’associacions.»

«Al primer ja es va referir el Tribunal

Constitucional quan recordava que “del

modelo de organización democrática ca-

ben diversas concreciones” (STC 173/

1998, FJ 13, citada).»

I, segons el Consell, per tal que el pre-

cepte pugui considerar-se conforme a

l’ordre constitucional, aquesta expres-

sió hauria de comportar «d’una banda,

el reconeixement d’uns drets als asso-

ciats que han d’incloure, com a mínim,

la participació en l’assemblea general i el

dret a la informació sobre determinats

assumptes; i, d’altra banda, la necessitat

que les esmentades decisions fonamen-

tals, com poden ser, per exemple, l’adop-

ció i reforma dels estatuts, la integració

en federacions, confederacions o unions

internacionals, l’aprovació anual dels

comptes o la suspensió o la dissolució,

hagin de ser acordades per l’assemblea

general d’associats mitjançant vot lliu-

re i secret.

»Tot el que sigui anar més enllà d’aques-

tes regles mínimes i comunes haurà de

ser deixat a la lliure regulació dels esta-

tuts, amb el benentès que han de ser els

associats, mitjançant la seva elaboració i,

en el seu cas, reforma, els que decidiran

el plus d’organització i funcionament

democràtic que desitgin.»

«Per contra, i pel que fa a les asso-

ciacions que compleixen fins o que de-

senvolupen activitats de rellevància pú-

blica, res no impedeix que en la seva

legislació específica s’exigeixi amb major

rigor un respecte escrupolós als prin-

cipis que tot Estat democràtic reque-

reix per al funcionament de les seves

institucions.

»Interpretat d’aquesta manera, ente-

nem que l’article 2.5 LO 1/2002, i al-

tres connexes amb ell (fonamentalment

els articles 11, 16.1, 17.1 i 21) no vul-

neren el contingut essencial del dret

d’associació.»

L’article 3.bde la Llei orgànica

1/2002 preveu: «Podrán constituir aso-

ciaciones, y formar parte de las mis-

mas [...]

:

»b) Los menores no emancipados de más

de catorce años con el consentimiento, do-

cumentalmente acreditado, de las personas

que deban suplir su capacidad, sin perjui-

cio del régimen previsto para las asociacio-

nes infantiles, juveniles o de alumnos en el

artículo 7.2 de la Ley Orgánica 1/1996,

de 15 de enero, de Protección Jurídica del

Menor.»

ACTIVITAT NORMATIVA... 371

El Consell posa en primer lloc de

manifest l’existència de diferències amb

la regulació continguda en les dues lleis

autonòmiques aprovades fins a la data

(catalana i basca), tanmateix reconeix:

«El legislador orgànic disposa de plena

competència per regular tot el que afec-

ta la titularitat del dret fonamental d’as-

sociació, per la qual cosa els preceptes

al·ludits no plantegen cap problema de

constitucionalitat des d’aquest punt

de vista.» (STC 173/1998, FJ 14).

Tampoc no fa cap retret d’inconstitu-

cionalitat en relació amb el contingut

material del precepte: «Ja que en aques-

tes disposicions el legislador, tot desen-

volupant el mandat de l’article 39.4 CE

i molt particularment les previsions de

la Convenció dels Drets del Nen de les

Nacions Unides, de 20 de novembre de

1989, ratificada per Espanya, ha am-

pliat als menors que no gaudeixen de ca-

pacitat d’obrar plena la titularitat del

dret fonamental d’associació, amb les li-

mitacions abans expressades.»

De tota manera, considera que

«aquestes limitacions són discutibles pel

que fa a la barrera dels catorze anys, i

més encara en allò que fa referència a

l’exigència del consentiment dels repre-

sentants legals».

I que «probablement hauria estat

preferible una normació més oberta

que, com ja s’ha fet amb relació a altres

drets fonamentals, utilitzés el criteri de

les condicions de maduresa del menor,

en lloc de l’edat (per exemple, pel que fa

als drets de l’art. 18.1 CE, en l’art. 3.1

de la Llei orgànica 1/1981, de 5 de

maig, de protecció civil de l’honor, de la

intimitat personal i familiar i de la prò-

pia imatge). A això sembla referir-se

el Tribunal Constitucional en una

Sentència dictada amb relació al dret de

llibertat ideològica i de consciència,

que pot ser traslladable a la matèria ana-

litzada» (STC 141/2000, de 25 de

maig, FJ 5).

«No obstant això, cap d’aquests argu-

ments pot ser utilitzat per realitzar cap

tatxa d’inconstitucionalitat del precep-

te estudiat, ja que ens trobem davant un

àmbit propi de la llibertat d’opció del

legislador, que en absolut contradiu els

mandats de la Constitució, interpretats

a la vista dels tractats internacionals so-

bre drets humans subscrits per l’Estat

espanyol. A més, cal recordar que la Llei

basca d’associacions contenia límits més

estrictes a la titularitat del dret d’asso-

ciació dels menors, i el Tribunal Consti-

tucional no va apreciar cap vulneració

de l’article 22 CE en aquesta regulació.»

L’article 3.c de la Llei orgànica

1/2002 diu:

«c) Los miembros de las Fuerzas Ar-

madas o de los Institutos Armados de na-

turaleza militar habrán de atenerse a lo

que dispongan las Reales Ordenanzas

para las Fuerzas Armadas y el resto de

sus normas específicas para el ejercicio

del derecho de asociación.»

D’acord amb la doctrina assentada

pel Tribunal Constitucional en la STC

219/2001, de 31 d’octubre, el Dicta-

men conclou «que els membres de les

Forces Armades i dels instituts armats

de caràcter militar solament tenen limi-

tat el seu dret d’associació en la mesura

que pretenguin crear o afiliar-se a orga-

nitzacions que presenten una vinculació

directa amb l’acció sindical, definida a

partir de la realització de les actuacions

indicades (negociació col·lectiva, adop-

ció de mesures de conflicte col·lectiu i

exercici del dret de vaga).

»L’article 3.cLO 1/2002 no imposa

directament cap limitació que vagi més

enllà dels criteris indicats. Per tant, d’acord

amb la interpretació exposada no vulne-

ra el dret fonamental d’associació reco-

negut per l’article 22 CE.»

AUTONOMIES · 29

372

«L’article 4 LO 1/2002 regula les

relacions de les associacions amb les

administracions públiques, i dedica

més concretament els apartats 3, 4, 5 i 6

a establir uns principis generals per a

la concessió d’ajuts i subvencions pú-

bliques.»

El Dictamen analitza els apartats 5 i 6

sobre exclusió d’ajudes a determinades

associacions.

Pel que fa a l’apartat 5, es fan les con-

sideracions següents:

A) «Per començar, entenem que el le-

gislador no ha pretès imposar una clàu-

sula general per la qual qualsevol asso-

ciació que apliqui diferències de tracte

en l’admissió d’associats, basades en al-

guna de les raons apuntades, serà exclo-

sa de l’obtenció dels beneficis públics als

quals tindria dret. Al contrari, hem

d’afirmar que, sovint, les associacions

podran lícitament aplicar aquestes di-

ferències, en funció dels fins lliurement

adoptats i de l’activitat que realitzen.»

«Si com a conseqüència d’una aplica-

ció literal de l’article 4.5 es veiessin pri-

vades de les ajudes o subvencions a les

quals tindrien dret per imposar aquests

requisits i exigències per a l’admissió

d’associats, probablement ens trobaríem,

ara sí, davant una discriminació que per

infundada i mancada de base raonable

vulneraria l’article 14 CE, i probable-

ment la interdicció de l’arbitrarietat a

què es refereix l’article 9.3 CE.»

B) «[...] el legislador vol evitar amb

aquest precepte és la discriminació prò-

piament dita, no el tracte diferenciat.»

Així, «només si no existeix una con-

nexió directa entre aquestes finalitats i

activitats, definides de forma precisa,

com exigeix l’article 7.1.d) LO 1/2002 i,

a més, lícites i no contràries a l’ordena-

ment jurídic, i els requisits i les modali-

tats diferencials utilitzats per a l’admis-

sió d’associats, podran ser considerats

aquests requisits i modalitats com a cau-

sa per a la denegació d’ajudes i subven-

cions públiques.»

C) «[...] L’article 4.5 només es refereix

a la percepció d’ajudes, amb la qual cosa

sembla acceptar la possibilitat que, cer-

tament, existeixin associacions que

practiquin aquesta discriminació, fins i

tot, la més detestable basada en criteris

racistes o d’exclusió religiosa, de sexe o

per orientació sexual i, tot i així, estiguin

vàlidament constituïdes i en ple exerci-

ci de les seves activitats. Simplement,

aquestes associacions es veurien excloses

dels beneficis propis de l’acció de fo-

ment de les administracions públiques, i

res més.

»No sembla que aquesta sigui una si-

tuació desitjable.»

«[...] S’haurà de considerar que, de la

mateixa manera que s’estableix en l’arti-

cle 4.6 in fine, la denegació de la sub-

venció no exclou l’exercici de l’acció pe-

nal quan així pugui procedir de resultes

de la legislació corresponent. Amb aques-

ta interpretació entenem que l’arti-

cle 4.5 de la LO 1/2002 no vulnera la

Constitució.»

«L’apartat 6 de l’article 4 LO 1/2002

estableix una nova causa d’exclusió d’aju-

des, incloses les de naturalesa econòmi-

ca, per a determinades associacions.»

Pel que fa a aquesta disposició, el

Consell no fa cap objecció en relació

amb el primer paràgraf, ja que «estableix

una prohibició específica en el seu pri-

mer paràgraf, definint de forma relativa-

ment precisa el supòsit fàctic al qual es

lliga la mesura de privació d’ajudes o

subvencions públiques. Posteriorment,

els paràgrafs segon i tercer (particular-

ment el segon) descriuen altres situa-

cions que tenen valor de presumpció, ja

que permeten suposar (“se considerará, a

estos efectos, que una asociación realiza

las actividades previstas en el párrafo an-

ACTIVITAT NORMATIVA... 373

terior[...]”) l’existència de l’esmentat

supòsit fàctic».

«Encara que l’esmentat precepte com-

porta una limitació de drets (no, certa-

ment, del dret fonamental d’asso

ciació,

sinó d’un simple dret legal a

beneficiar-

se de l’acció de foment de les adminis-

tracions públiques), cap dubte no pot

haver sobre la seva procedència, a la

vista de la jurisprudència elaborada pel

Tribunal Constitucional i pel Tribunal

Europeu de Drets Humans: està esta-

blerta per llei, la seva finalitat és legítima

i necessària en una societat democràtica

(s’ha de pensar que les conductes defini-

des són totes, a més, constitutives de de-

licte), i guarda la correcta proporcionali-

tat, ja que la prohibició de percebre

ajudes públiques no és una sanció exa-

gerada, tenint en compte la gravetat de

les conductes incriminades.»

Així mateix, tampoc no aprecia cap

problema d’inconstitucionalitat en el pa-

ràgraf tercer «en la mesura que es refereix

a una actuació que, tot i que és realitzada

per algun dels membres dels òrgans de

govern o representació de l’associació, o

per qualsevol dels seus membres actius,

és imputable a ella per haver actuat

aquests en el seu nom o representació».

Per contra, el paràgraf segon, d’acord

amb el qual «qualsevol associació (una or-

ganització no governamental, una asso-

ciació de veïns, una associació amb fins

religiosos, un club esportiu, una orga-

nització ecologista o de defensa dels

drets humans, etc.) perdrà de forma

imperativa l’ajuda pública de qualsevol

tipus que estigui gaudint quan algú

qualsevol dels seus membres actius

(algunes d’aquestes associacions po-

den comptar amb centenars o milers

d’associats) resulti condemnat pels es-

mentats delictes, i no podrà accedir-hi

fins que no s’hagi complert completa-

ment la condemna».

És jutjada pel Consell com «una nor-

ma [...] arbitrària i desproporcionada i,

per tant, vedada per l’article 9.3 CE».

I, a més, li fa aquests retrets específics:

Primer: malgrat que el precepte no ho

reconeix expressament, conté una sanció

aplicable a les associacions com a conse-

qüència de la realització d’unes conductes

determinades.

En efecte, i com ha reconegut la juris-

prudència, el concepte de sanció és un

concepte material «en el qual han de con-

córrer tres elements imprescindibles,

clarament reconeguts per la doctrina le-

gal i científica: és un mal infligit per

l’Administració (ja sigui mitjançant la

privació d’un dret, ja sigui mitjançant

la imposició d’una obligació), imposat

com a conseqüència d’una conducta

il·legal, i amb la finalitat repressora prò-

pia del ius puniendi de l’Estat. Totes

aquestes característiques apareixen en la

disposició analitzada i, per si això no fos

suficient, hi ha precedents en la legisla-

ció sectorial de sancions de “supressió

d’ajudes oficials”, idèntiques a la que

ens ocupa».

Segon: no respecta els principis del

dret sancionador (article 25.1 CE) ja

que «realitza una imputació en certa

manera arbitrària en la qual l’associació

resulta responsable per delictes comesos

pels seus associats sense que existeixi

la menor connexió entre una i altres. La

translació de responsabilitat es produeix

en qualsevol cas, independentment de

quins siguin els fins i les activitats de

l’associació, i fins i tot en el cas que no

tinguin la menor relació amb la conduc-

ta delictiva de l’associat.

»A més, encara que això no sigui una

qüestió decisiva als efectes de la nostra

argumentació, els conceptes utilitzats

resulten en alguns casos mancats de

l’adequada determinació. En particular,

això és cert respecte a la qualificació

AUTONOMIES · 29

374

de membres “actius”, l’abast concret de

la qual ignorem. No es pot referir a

aquells que realitzen funcions de govern

o representació, ja que són citats de for-

ma diferent. Potser a aquells que estan

al corrent del pagament de les quotes?

O, al contrari, només als que mantenen

una presència més intensa en la vida de

l’associació i assisteixen regularment a

les assemblees generals o participen en

les seves activitats socials? I si és així,

fins a quin punt i amb quin grau de de-

dicació?

»Pel que fa a la possibilitat d’enervar

l’aplicació de la sanció mitjançant el re-

buig públic, per part de la persona con-

demnada, dels fins i mitjans de l’orga-

nització terrorista a la qual va pertànyer

o exaltar, novament ens trobem amb el

fet inacceptable que la imposició o no

de la sanció depèn d’una actuació total-

ment aliena a l’associació».

Tercer: «El segon supòsit previst en

aquest mateix paràgraf, referit no ja a

qualsevol membre actiu de l’associació

sinó als integrants dels seus òrgans de re-

presentació condemnats per sentència

ferma, ha de ser analitzat des d’una pers-

pectiva diferent. És cert que tampoc no

existeix en aquest supòsit la connexió a

la qual abans al·ludíem, ja que en el pre-

cepte queda clar que en cometre els de-

lictes aquestes persones no exercien la

seva funció de representants de l’associa-

ció. No obstant això, sembla clar que és

molt diferent la posició que manté en

l’associació un dels seus membres qual-

sevol, encara que se’l consideri “actiu”,

que una persona que forma part dels

seus òrgans de representació, ja sigui

com a president, secretari general, secre-

tari, portaveu, membre de la junta di-

rectiva, o qualsevol altre càrrec o funció

similar.»

«En aquestes condicions, no és irra-

cional que la presència en els òrgans de

representació de persones que han estat

condemnades per delictes tan greus com

els referits sigui una causa de privació

d’ajudes públiques.»

«Per tot això entenem que el paràgraf

segon de l’article 4.6 LO 1/2002, pel

que fa a l’incís “o cualquier otro miembro

activo”, és inconstitucional.»

Fonament IV

En aquest fonament s’estudia l’ade-

quació dels diferents preceptes de la Llei

orgànica 1/2002 a l’ordre constitucional

i estatutari de competències.

Pel que fa a la previsió de l’article 26.2

que obliga els registres d’associacions que

existeixen en les comunitats autònomes

de comunicar al Registre nacional d’as-

sociacions els assentaments d’inscrip-

ció i dissolució d’àmbit autonòmic, el

Consell considera que «com que les

associacions d’àmbit autonòmic només

apareixeran registrades en els seus res-

pectius registres territorials, el Regis-

tre nacional podrà complir, gràcies a

aquesta disposició, una funció de pu-

blicitat supracomunitària que en res

afecta, per altra banda, a la competèn-

cia de les comunitats autònomes en la

matèria».

D’altra banda, «la disposició estudia-

da no fa altra cosa que aplicar un princi-

pi general del nostre Estat autonòmic: el

de col·laboració entre les diverses comu-

nitats autònomes entre si i amb l’Admi-

nistració general de l’Estat, així com

també el de cooperació interadministra-

tiva que, per tractar-se d’un deure gene-

ral, no necessita ser justificat en precep-

tes concrets, i que ha estat àmpliament

acceptat per la jurisprudència del Tribu-

nal Constitucional» (STC 118/1998, de

4 de juny, FJ 8).

Pel que fa a la disposició transitòria

primera, el Dictamen afirma que: «No

ACTIVITAT NORMATIVA... 375

s’observa en aquest precepte cap classe

d’invasió en les competències de la Ge-

neralitat de Catalunya, ja que no impo-

sa altra cosa en el seu apartat 1, que la

necessitat que les associacions inscrites

adaptin els seus estatuts a les previsions

de l’article 7. Pel que fa al seu apartat 2,

és cert que la càrrega que s’imposa a les

associacions ja inscrites (cal que notifi-

quin la direcció del seu domicili social

així com també les dades referides a les

persones que exerceixen funcions direc-

tives o de representació) sembla exagera-

da, sobretot si no s’han produït canvis

des de l’última inscripció. Però aquesta

no és una qüestió de constitucionalitat

sobre la qual cal que es pronunciï aquest

Consell Consultiu.

»En tot cas, el problema que presenta

l’esmentada disposició transitòria no és

el del seu contingut material, sinó la

seva consideració com un precepte dic-

tat a l’empara de l’article 149.1.1 CE.»

Finalment, pel que fa a la disposició

final primera, el Consell considera ne-

cessària l’anàlisi de totes les disposicions

i no tan sols del segon apartat, com fa la

sol·licitud de Dictamen: «La disposició

final primera, apartat 1, declara el caràc-

ter orgànic del articles 1; 2 (llevat de

l’apartat 6); 3 (llevat de l’apartat g); 4.2, 5

i 6; 10.1; 19; 21; 23.1; 24; 29.1; 30.3 i

4; 37; 38; la disposició derogatòria úni-

ca; i les disposicions finals primera.1, se-

gona i quarta.»

Per tal d’examinar aquesta qüestió, el

Dictamen remet al Fonament II, pel

que fa el resum de la doctrina del Tribu-

nal Constitucional en matèria de reserva

de llei orgànica, en allò que respecta al

dret fonamental d’associacions i afirma

que «no tenim dubtes sobre el caràcter

orgànic dels articles 1 (objecte i àmbit

d’aplicació de la Llei); 2, 19, 21, i 23.1

(contingut essencial del dret); 3 (titula-

ritat i exercici); 4.2 i 4.5 (prohibició

d’ingerències de les administracions pú-

bliques i de discriminació en l’admissió

d’associats); 10.1, 24, 29.1 i 30.3 i 4

(funció d’exclusiva publicitat del regis-

tre, i interdicció que pugui ser utilitzat

com una ingerència dels poder públics

en el lliure exercici del dret); 37 (tutela

judicial del dret); 38 (suspensió i disso-

lució judicial); disposició derogatòria

única i la pròpia disposició final pri-

mera.1.

»b) Per contra, no observem raons

que permetin justificar el caràcter orgà-

nic de l’article 4.6 LO 1/2002.»

«L’apartat 2 de l’esmentada disposició

final primera de la LO 1/2002 declara

que són de directa aplicació en tot l’Es-

tat, per haver-se dictat a l’empara de l’ar-

ticle 149.1.1 CE, els articles 2.6; 3.g;

4.1, i 4; 5; 6; 7; 8; 9; 10.2, 3 i 4; 11;

13.2; 15; 17; 18.4; 22; 25.2; 26; 27; 28;

30.1, 2 i 5; la disposició addicional quar-

ta i la disposició transitòria primera.»

També en aquest cas el Dictamen re-

met al Fonament II pel que fa a la doc-

trina del Tribunal Constitucional en re-

lació amb l’abast que cal donar a aquesta

competència estatal i, seguidament,

afirma que «a) A la vista d’aquests crite-

ris, hem d’acceptar la qualificació com a

expressives de condicions bàsiques de les

disposicions relatives al dret d’associació

de les persones jurídiques públiques i a

la protecció dels drets de les persones fí-

siques que puguin resultar afectats (art.

2.6 i 3.g), al deure general de les admi-

nistracions públiques, en el marc de les

seves competències, de foment de les as-

sociacions que realitzin activitats d’in-

terès general (art. 4.1 i 4), a les regles

bàsiques sobre la constitució de les asso-

ciacions, la seva denominació i domicili,

amb l’excepció que farem després res-

pecte del contingut mínim dels seus es-

tatuts i de la seva denominació (art. 5, 6,

7, 8, i 9), a la inscripció registral i al deu-

AUTONOMIES · 29

376

re de col·laboració interadministrativa

en la gestió dels registres (art. 10.2 i 3,

25.2, 26 i 27), a la dissolució (art. 17 i

18.4) i al règim de responsabilitat (art.

10.4, i 15), entre d’altres.

»b) Contràriament, entenem que el

legislador s’ha excedit en la utilització

d’aquest títol competencial en les se-

güents qüestions, en les quals s’ha de re-

conèixer que la Llei estatal ha fet un ús

tan ample de les facultats ex article

149.1.1 CE, que fa quasi irrecognosci-

ble la competència autonòmica.»

Cosa que, a parer del Consell, succeeix

en els articles següents: articles 7, 8.2,

11.2 in fine, 28.1.fi 28.2.c, 30.1 i dis-

posició transitòria primera, apartat 2.

Finalment, «la disposició final prime-

ra, apartat 4 de la LO 1/2002, declara

que els articles 32 a 36, la disposició ad-

dicional primera i la disposició transitò-

ria segona es dicten a l’empara de l’arti-

cle 149.1.14 CE, amb la qual cosa

també resulten de directa aplicació en

tot l’Estat.»

En primer lloc, el Dictamen afirma

que «sembla abusiu utilitzar el títol

competencial al·ludit, sobre Hisenda

general i Deute de l’Estat, per a imposar

un règim uniforme en la regulació de les

associacions declarades d’utilitat públi-

ca» i que no «hauria de ser considerat

com a prevalent el títol “asociaciones”

(art. 9.24 EAC i no el més genèric “Ha-

cienda general” de l’article 149.1.14 CE».

A més, entén «que aquesta regulació

no és satisfactòria i vulnera les com-

petències de la Generalitat. Per co-

mençar, no és satisfactòria per als propis

afectats, que sovint es veuran obligats a

sol·licitar una doble declaració per part

de l’Administració de l’Estat [...] i per

part de la Generalitat de Catalunya,

amb la possibilitat òbvia que aquestes

sol·licituds condueixin a decisions ad-

ministratives diferents. El principi de

col·laboració i de cooperació interadmi-

nistrativa, i la conveniència d’evitar als

administrats una multiplicitat de ges-

tions per a assolir una declaració que,

objectivament, ha de respondre a idèn-

tics criteris, aconsella la preferència

d’una declaració única, que resolgui en

cada cas les exempcions i els beneficis

econòmics dels quals podrà gaudir l’as-

sociació. Aquesta opció, a més, és la més

concorde amb la plena aplicació del

principi general d’eficàcia en l’actuació

de les administracions públiques, consa-

grat per l’article 103 CE».

Així mateix, afirma que «la declara-

ció d’utilitat pública de les associacions

és una competència que ha d’exercir

la Generalitat de Catalunya a l’empara

de l’article 9.24 EAC, en relació amb

les associacions esmentades en aquest

precepte».

Finalment, i a partir de la doctrina es-

tablerta en la STC 152/1988, de 20 de

juliol (FJ 2, 3 i 5), conclou: «El que sí cal

que assumeixi l’Estat, en exercici de la

competència a què es refereix l’article

149.1.14 CE, són les funcions normati-

ves (legislatives i reglamentàries) en

aquesta matèria, atès que en cas contrari

hipotèticament podria produir-se un ús

injustificat i abusiu de la funció executi-

va de declaració per part dels òrgans de

les comunitats autònomes. De forma

que quan es tracti de la declaració relati-

va a les associacions esmentades en l’ar-

ticle 9.24 EAC, la decisió de l’Adminis-

tració de la Generalitat, que ha de ser

única i global, s’ajusti a les prescripcions

normatives de l’Estat en tot allò que sig-

nifiquin beneficis corresponents als tri-

buts de l’Estat. Qüestió diferent seria el

gaudiment de les ajudes i de les subven-

cions per activitats associatives concre-

tes a què es refereix l’article 31.3, que

no requereixen l’esmentada declaració

d’utilitat pública i que s’han d’ajustar a

ACTIVITAT NORMATIVA... 377

la normativa general de subvencions

públiques.»

Conclusió:

Primer. El paràgraf segon de l’apar-

tat 6 de l’article 4 de la Llei orgàni-

ca 1/2002, de 22 de març, reguladora

del dret d’associació, és inconstitucio-

nal en l’incís «o cualesquiera otro miem-

bro activo».

Segon. La disposició final primera,

apartat 1, de la Llei orgànica 1/2002, de

22 de març, reguladora del dret d’asso-

ciació, és inconstitucional pel fet que

qualifica l’article 4.6 com a orgànic.

Tercer. La disposició final primera,

apartat 2, de la Llei orgànica 1/2002, de

22 de març, reguladora del dret d’asso-

ciació, és inconstitucional en la mesura

que declara de directa aplicació a tot

l’Estat, a l’empara de l’article 149.1.1

CE, els preceptes següents: article 7.1,

apartat h, des de «su composición, reglas y

procedimientos» fins al final d’aquest

apartat; article 7.1, apartat i, i apartat j,

en la menció que fa al «patrimonio

inicial»; article 8.2 i 3; article 11.2,

en l’incís final que diu «y con las dis-

posiciones reglamentarias que se dicten

para la aplicación de la misma»; article

28.1.f i 2.c; article 30.1, en l’incís «en

todo caso» i disposició transitòria prime-

ra, apartat 2.

Quart. L’incís «a efectos de aplicar los

beneficios establecidos en sus respectivos

ordenamientos jurídicos» de l’article 36

de la Llei orgànica 1/2002, de 22 de

març, reguladora del dret d’associació,

és inconstitucional en els termes que

s’exposen en el Fonament IV, apartat

3.C, del Dictamen.

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament de Catalunya a

instància dels grups parlamentaris d’Es-

querra Republicana de Catalunya i d’Ini-

ciativa per Catalunya-Verds (IC-V), i a

instància d’una desena part dels diputats.

Ponent:

Josep M. Llevadot i Roig.

Extracte o resum dels fonaments:

Fonament I

En aquest fonament, el Consell fa un

breu resum del contingut de la Llei

orgànica 6/2002, de 27 de juny, de par-

tits polítics, objecte de dictamen.

Fonament II

El Consell enuncia els tres punts cab-

dals que abordarà en el dictamen, con-

cretament:

«Primer. Si la Llei orgànica 6/2002,

tal com ha quedat definitivament redac-

tada, permet el lliure exercici de les acti-

vitats dels partits polítics, sempre, està

clar, d’acord amb els principis democrà-

tics i els drets humans.

»Segon. Si les eventuals ingerències o li-

mitacions dels poders públics a la constitu-

ció i a les activitats dels partits polítics pre-

vistes a la Llei orgànica 6/2002 s’ajusten a

la Constitució i, en últim terme, al Conve-

ni europeu per a la protecció dels drets hu-

mans i de les llibertats fonamen

tals; i

AUTONOMIES · 29

378

Dictamen núm. 229, previ a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat,

amb relació a la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics

(BOE núm. 154, de 28 de juny).

»Tercer. Si la Llei orgànica 6/2002,

pel que fa a l’eventual il·legalització dels

partits polítics, expressament o tàcita-

ment, produeix algun efecte retroactiu

prohibit per la Constitució.»

També enumera els paràmetres de

constitucionalitat que s’han de tenir en

compte (articles 6, 10.2, 22 i 23 CE;

doctrina del Tribunal Constitucional;

Conveni europeu per a la protecció dels

drets humans i de les llibertats fona-

mentals, el text refós del qual va ser pu-

blicat per Resolució del Consell d’Euro-

pa de 5 d’abril de 1999; doctrina del

Tribunal Europeu dels Drets Humans) i

puntualitza que en la mesura que els

partits polítics són associacions de re-

llevància constitucional, la llei que els

reguli ha de ser orgànica i en conseqüèn-

cia de la competència estatal.

Fonament III

En aquest fonament s’analitza si la

Llei orgànica 6/2002 permet el lliure

exercici de les activitats de partits polí-

tics, amb l’únic requisit que respectin

la democràcia. En primer lloc, el dicta-

men reprodueix el text de l’article 6

CE i puntualitza que, d’acord amb la

jurisprudència del Tribunal Constitu-

cional i del Tribunal Europeu dels

Drets Humans, els partits polítics s’in-

clouen també sota la protecció de l’ar-

ticle 22 CE, el contingut del qual con-

forma, també, el nucli bàsic del règim

constitucional dels partits polítics

(STC 85/1986, de 25 de juny, FJ 2).

Després, enumera i transcriu la doc-

trina fixada sobre aquesta qüestió pel

Tribunal Constitucional en les sen-

tències 3/1981, de 2 de febrer (FJ 1);

85/1986, de 25 de juny (FJ 2); 56/995,

de 6 de març (FJ 3.c), i 101/1983, de

18 de novembre (FJ 3), i conclou:

«Queda, doncs, clar que la llibertat de

la qual han de gaudir els partits polí-

tics no significa que l’acatament a la

Constitució els obligui a una adhesió

total al seu contingut ja que, en estar

la Constitució oberta a possibles mo-

dificacions, això ha de comportar que

el partits polítics que les propugnin

puguin defensar —des de l’estricte res-

pecte als principis democràtics i a la

defensa pacífica dels seus postulats—

les modificacions que creguin con-

venients. De la possible reforma de la

Constitució proclamada per l’article

166 i següents, se’n desprèn, amb tota

naturalitat, la llibertat dels partits po-

lítics d’incloure en els seus principis

programàtics i en la seva actuació pú-

blica els extrems de la Constitució es-

panyola que, al seu judici, han d’ésser

objecte de modificació.»

En un segon moment, i atesa la previ-

sió de l’article 10.2 CE, es transcriuen

els articles 10 i 11 del CEDH i s’enume-

ra i transcriu la doctrina fixada sobre

aquesta qüestió pel TEDH (Sentència

de 30 de gener de 1998, apartats 24, 27,

28, 33, 42, 45; Sentència de 25 de maig

de 1998, apartats 29, 41, 42; Sentèn-

cia de 9 d’abril de 2002, apartats 32,

46, 57; Sentència de 8 de desembre

de 1999, apartat 37; Sentència de 31 de

juliol de 2001, apartat 43; Sentència

de 23 de setembre de 1998, apartat 55;

Sentència de 9 d’abril de 2002, apar-

tat 46).

Vista la doctrina establerta tant pel

Tribunal Constitucional com pel Tribu-

nal Europeu dels Drets Humans, el dic-

tamen examina si l’apartat 1 de l’article

9 de la Llei orgànica 6/2002 compleix

els requisits que s’hi contenen i conclou

que «La redacció definitiva de la Llei

orgànica 6/2002 esvaeix qualsevol dub-

te, ja que la mateixa Llei defineix el que,

al seu efecte, cal entendre per “valors

constitucionals” en precisar que aquests

ACTIVITAT NORMATIVA... 379

estan expressats en els “principis de-

mocràtics i en els drets humans”.

»Cap retret no pot fer-se, doncs, a la Llei

que dictaminem, ni des de la doctrina del

Tribunal Constitucional ni des de la

del TEDH». «Per tant —sempre respec-

tant els principis o regles del joc democrà-

tic i, per suposat, els drets fonamentals

dels ciutadans— no es podrà posar en

entredit qualsevol partit, encara que els

seus postulats i la seva actuació no coinci-

deixin del tot —com diu l’exposició de

motius segons acabem de veure— amb el

“marc constitucional”, atès que, com ja

ha establert el Tribunal Constitucional

en la Sentència abans indicada (Sentèn-

cia 101/1983, de 18 de novembre, FJ 3)

l’acatament de la Constitució espanyola

no significa necessàriament “una adhesió

ideològica ni la conformitat al seu con-

tingut total”. Per tant, aquests partits po-

dran defensar i propugnar, dins de la més

estricta legalitat —sempre per procedi-

ments democràtics i sense recórrer a cap

mena de violència— l’autodeterminació

(en contrast amb l’article 2 CE), o la re-

pública (en contrast amb l’article 1.3

CE), entre d’altres.»

Fonament IV

En aquest fonament s’examina si les

eventuals ingerències o limitacions dels

poders públics a la Constitució i a les

activitats dels partits polítics s’ajusten

a la Constitució i, en darrer terme, al

Conveni europeu per a la protecció

dels drets humans i de les llibertats

públiques.

El Consell constata que «La regulació

d’aquestes “ingerències” no està contin-

guda de forma directa en la Constitució

(art. 6 i 22) sinó de manera indirecta

mitjançant la remissió que fa l’article

10.2 CE als tractats i als acords interna-

cionals ratificats per Espanya.»

I precisa que la jurisprudència del Tri-

bunal Europeu dels Drets Humans «de

forma reiterada analitza separadament i

molt detallada els tres elements la con-

currència dels quals és indispensable per

tal que la ingerència sigui legítima, és a

dir que:

»1r. Estigui prevista per la llei del país

en qüestió.

»2n. Persegueixi un fi legítim, i

»3r. Sigui necessària en una societat

democràtica.»

D’aquests tres requisits, el tercer és el

que planteja més problemes per inter-

pretar la seva concurrència, i això ha

portat el Tribunal Europeu dels Drets

Humans a precisar que la ingerència ha

de respondre «a una necessitat social im-

periosa» i, a més, ha de ser «propor-

cionada amb la finalitat perseguida»

(STEDH, de 25 de maig de 1998, apar-

tat 49).

Pel que fa als dos darrers requisits es-

tablerts per legitimar una eventual «in-

gerència» sobre el funcionament d’uns

principis establerts per les lletres b icde

l’article 10.2 de la Llei orgànica 6/2002,

el dictamen no es pronuncia atès que

considera que «aquestes qüestions hau-

ran de ser examinades i resoltes, cas per

cas, per la Sala especial del Tribunal Su-

prem prevista en l’article 61 de la Llei

orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del po-

der judicial».

Quan la causa de suspensió o dissolu-

ció d’un partit polític sigui haver incor-

regut en un supòsit tipificat com a asso-

ciació il·lícita en el Codi penal (art. 515

a 521), serà el jutge competent de l’or-

dre jurisdiccional penal qui resoldrà la

qüestió.

En opinió del Consell, «per jutjar si la

dissolució d’un determinat partit polític

és necessària “en una societat democrà-

tica” caldrà atendre als fets que en cada cas

concorrin (que hauran de ser provats per

AUTONOMIES · 29

380

qui insti la il·legalització en virtut del

principi de presumpció d’innocència) i

al seu caràcter reiterat i greu. Aquesta

qüestió és aliena al present dictamen,

que no es pot basar en les possibles in-

terpretacions futures que es puguin fer

de la Llei».

En canvi, el dictamen sí que es pro-

nuncia «sobre si les causes d’il·legalitza-

ció dels partits polítics contingudes a

l’article 9, apartats 2, 3 i 4, de la Llei

orgànica 6/2002 responen als principis

democràtics i permeten una aplicació

adequada a aquests. Els apartats esmen-

tats revelen que, tot i que la Llei es pre-

senta com una llei de partits polítics, el

cert és que, sense deixar de ser-ho (tot i

les omissions que conté, com la d’arbi-

trar una nova regulació del sempre deli-

cat problema relatiu al sistema de fi-

nançament dels partits polítics amb

relació al qual es remet a la Llei orgànica

3/1987, de 2 de juliol), la gran preocu-

pació de la Llei orgànica 6/2002 és regu-

lar amb tota minuciositat les causes de

dissolució connectades al terrorisme o a

la violència, fent només una mera al·lu-

sió a aquelles actuacions que, de forma

reiterada i greu, promoguin, justifiquin

o exculpin “[...] l’exclusió o persecució

de persones per raó de la seva ideologia,

religió o creences, nacionalitat, raça,

sexe o orientació sexual [...]”.»

«El Consell entén que els supòsits

d’il·legalització enumerats en l’apartat 2

i més detalladament per l’apartat 3 de

l’article 9, sempre que es provi que s’han

produït de forma “reiterada” i “greu”,

tenen cabuda en les restriccions que po-

den posar-se als partits polítics segons

l’article 11.2 del CEDH, el contingut

del qual ha quedat abans explicat. Amb

les precisions que farem a continuació

creiem que, per si mateixos, aquests pre-

ceptes no són inconstitucionals, sense

perjudici del judici que mereixi la seva

aplicació per la Sala especial de l’article

61 LOPJ, pel Tribunal Constitucional si

són recorreguts en empara (art. 11.7 LO

6/2002) o, en el seu cas, pel TEDH.»

«L’apartat a) del núm. 3 d’aquest arti-

cle 9 de la Llei orgànica 6/2002, en allò

que fa referència a “Dar apoyo político

[...] tácito al terrorismo” mereix, al nos-

tre judici, una puntualització. Caldrà, al

nostre parer, no confondre el recolza-

ment tàcit, però inequívoc, del terroris-

me amb el simple silenci que davant un

fet terrorista pugui mantenir un partit

polític front un requeriment o repte que

pugui fer-se a aquest partit davant el fet

en qüestió.»

«La llibertat d’expressió d’un partit

polític podria, al nostre parer, ser invoca-

da davant un repte imperatiu que po-

gués rebre d’altres grups o, en general, de

tercers, per tal que es manifesti expressa-

ment en un sentit o altre davant un fet

terrorista. En aquesta matèria, sobre la

teoria civilista que atorga al silenci un

determinat valor (s’entén que qui calla

consent si, ateses les circumstàncies, el

seu deure és parlar o, almenys, és normal

en la relació amb la qual es troba el sub-

jecte que expressi el seu dissentiment en

cas de disconformitat per mor de la bona

fe: “qui siluit quum loqui et debuit et po-

tuit, consentire videtur”, Sentència del

Tribunal Suprem, de 24 de novembre de

1943) ha de prevaler la llibertat d’expres-

sió [art. 20.1.aCE i article 10 CEDH],

que comprèn no solament el dret a ex-

pressar lliurement els pensaments, les

idees i les opinions per qualsevol mitjà

sinó també el de callar aquests pensa-

ments si hom ho creu pertinent.

»Si s’entén que el simple silenci no és

equivalent —a l’efecte de la Llei orgàni-

ca 6/2002— al recolzament tàcit al ter-

rorisme, l’apartat a) del número 3 de

l’article 9 de la Llei orgànica 6/2002,

de partits polítics, és constitucional.»

ACTIVITAT NORMATIVA... 381

«L’apartat b) del número 3 d’aquest

mateix article 9 de la Llei orgànica

6/2002 també exigeix algun aclari-

ment, atès que podria no ser fàcil en-

tendre —en abstracte— el que vol dir

acompanyar l’acció de la violència, amb

programes i actuacions que fomentin

una cultura d’enfrontament i confron-

tació civil lligada a l’activitat dels terro-

ristes.

»Aquest Consell entén que per si sols

els programes i actuacions que fomen-

ten una cultura d’enfrontament i con-

frontació civil —d’acord amb els prin-

cipis democràtics i pacíficament— mai

no poden ser causa d’il·legalització

d’un partit perquè, com ha dit el

TEDH [...], la llibertat d’expressió no

solament comprèn —amb l’excepció

del paràgraf 2 de l’article 10 del

CEDH— les informacions o idees ac-

ceptades favorablement o considerades

i

nofensives o indiferents, sinó també

les que molesten, xoquen o inquieten,

i és evident que unes informacions

d’aquesta darrera naturalesa poden

causar enfrontaments i confrontació.

La democràcia ha de permetre aquestes

situacions.

»Per tal que aquests programes i ac-

tuacions siguin reprovables —a efecte

de la Llei orgànica 6/2002— hauran

d’estar lligats a l’actuació dels terroris-

tes i aquest lligam l’haurà de demostrar

davant el Tribunal que insti la il·lega-

lització [...].

»En qualsevol cas, l’apreciació d’allò

que crea “una cultura d’enfrontament o

confrontació civil” i si aquesta està “lli-

gada a la violència” serà una qüestió de

fet apreciable cas per cas pel Tribunal.»

«Cal recordar que el TEDH exigeix

que la llei aplicada estigui formulada

amb la suficient exactitud per tal que les

persones eventualment afectades —de-

manant, si cal, el pertinent assessora-

ment jurídic— puguin preveure d’una

manera raonable, segons cada cas, les

conseqüències que es puguin derivar

d’un acte determinat, amb el benentès,

però, que no s’incompleix l’esmentat re-

quisit pel sol fet que un precepte utilitzi

fórmules més o menys vagues o que es pres-

tin a diverses interpretacions.» (STDH

de 25 d’agost de 1998).

«Per altra banda, el Tribunal Consti-

tucional ha entès en reiterades sentèn-

cies (per totes, STC 184/1995, de 12 de

desembre, i 151/1997, de 29 de setem-

bre) que el principi de legalitat en matè-

ria sancionadora (no penal) no prohi-

beix la utilització de conceptes jurídics

indeterminats —com tal vegada podria

ser algun dels continguts en el precepte

comentat— però la seva compatibilitat

amb l’article 25.1 CE està subordinada

al fet que la seva concreció sigui raona-

blement factible amb criteris lògics, tèc-

nics, o d’experiència, que permetin pre-

veure amb la suficient seguretat la

naturalesa i les característiques essen-

cials de les conductes constitutives de la

infracció tipificada.

»El precepte que comentem reuneix,

al nostre parer, l’esmentat requisit, raó

per la qual no es pot titllar d’inconstitu-

cional.»

«L’article 9.3 lletra c) de la Llei orgà-

nica 6/2002, objecte del present Dicta-

men, preveu com a causa d’il·legalitza-

ció “[...] mantener un amplio número de

sus afiliados doble militancia en organi-

zaciones o entidades vinculadas a un gru-

po terrorista o violento, salvo que hayan

adoptado [els partits] medidas discipli-

narias contra éstos conducentes a su ex-

pulsión”.

»Els textos de la Llei orgànica d’asso-

ciacions i de la Llei orgànica de partits

polítics, en aquest particular extrem,

són diferents atès que en aquesta darre-

ra s’admet que el partit, com a tal, que-

AUTONOMIES · 29

382

di exonerat de la presumpció d’il·lega-

litat mitjançant un acte de rebuig dels

esmentats militants amb el simple inici

d’un expedient disciplinari conduent a

l’expulsió, naturalment, si aquesta fos

procedent per haver-se demostrat la

doble militància a què es refereix el

precepte. La Llei orgànica 1/2002,

d’associacions, no conté cap previsió

en aquest sentit. A més, segons la Llei

orgànica d’associacions n’hi ha prou

perquè es consideri que una associació

promou o justifica l’odi o la violència

amb el fet que els actes previstos en

l’article 4.6 d’aquesta Llei els realitzi

qualsevol membre actiu (que, certa-

ment, ha d’haver estat condemnat per

sentència ferma) i, en el cas dels partits,

el precepte que comentem exigeix que

la doble militància la mantingui “un

ampli nombre d’afiliats”. Natural-

ment, també caldrà provar la “vincu-

lació” de les organitzacions i entitats

amb un “grup terrorista o violent” en

les quals militi un “ampli nombre” d’afi-

liats del partit que es pretengui il·le-

galitzar.

»En qualsevol cas, en ser diferents les

situacions contemplades en els dos pre-

ceptes comentats, aquest Consell entén

que la seva conclusió d’inconstituciona-

litat del paràgraf segon del número 6 de

l’article 4 de la Llei orgànica 1/2002,

d’associacions, continguda en el Dicta-

men núm. 228, no és traslladable a l’ar-

ticle 9, número 3, últim incís lletra c) de

la Llei orgànica 6/2002, de partits polí-

tics, objecte d’aquest dictamen, el qual,

per tant, no vulnera la Constitució.

»En efecte, l’article 4, número 6, de la

Llei orgànica 1/2002, d’associacions, en

el seu paràgraf segon, considera que una

associació, com ja hem assenyalat ante-

riorment, no té dret a percebre ajudes o

subvencions públiques quan “[...] qual-

sevol dels seus membres actius hagi estat

condemnat, per sentència ferma, per

pertinença, actuació al servei o col·labo-

ració amb banda armada [...]”, de tal

forma, dèiem en el nostre Dictamen

núm. 228, que “la imposició o no de la

sanció depèn d’una actuació totalment

aliena a l’associació”.

»En canvi, el supòsit de l’article 9.4,

paràgraf segon, de la Llei orgànica

6/2002, objecte d’aquest dictamen, és

un altre, atès que està constituït no tant

per la condemna penal que hagi recai-

gut sobre l’afiliat, sinó pel fet que un

cop imposada aquesta condemna, el

partit no adopti mesures disciplinàries

contra aquest afiliat conduents a la seva

expulsió. Sembla raonable que, tenint

en compte la gravetat dels delictes tipi-

ficats en els títols XXI a XXIV del Codi

penal (entre aquests, els delictes contra

l’Administració de justícia, els de re-

bel·lió i sedició, els relatius a l’exercici

dels drets fonamentals i de les llibertats

públiques, els delictes contra la pau i la

comunitat internacional i, finalment,

els delictes de terrorisme), pugui exi-

gir-se als partits polítics amb afiliats

que hagin comès aquest tipus de delic-

tes, un posicionament ferm que acla-

reixi el seu rebuig a les esmentades acti-

vitats delictives.

»Per tot això, entenem que no existeix

identitat entre els dos preceptes analit-

zats i que, per tant, l’article 9 número 4,

paràgraf segon, de la Llei orgànica

6/2002, objecte del nostre dictamen, no

és inconstitucional.»

Fonament V

»La disposició transitòria única, apar-

tat 2, de la Llei orgànica 6/2002 conté

també un precepte la interpretació del

qual cal puntualitzar.

»La interpretació d’aquesta disposició

continuaria essent confusa si es conside-

ACTIVITAT NORMATIVA... 383

rés que és una veritable disposició tran-

sitòria, l’objectiu de la qual és, en bona

tècnica legislativa, establir la normati-

va aplicable a situacions o actuacions

produïdes abans del canvi legislatiu i

que, eventualment, continuïn després

d’aquest.

»Però no és aquesta, al nostre parer,

la qualificació que cal donar al precepte

en qüestió: no es tracta tècnicament

d’una disposició transitòria, malgrat

ubicar-se, indegudament, de forma

material en un apartat que així ho indi-

ca. El que en realitat regula la disposi-

ció són els efectes del que la Llei orgà-

nica 6/2002 qualifica de continuïtat o

successió fraudulenta d’un partit ja ins-

crit per un altre constituït immediata-

ment abans o després de l’entrada en

vigor de la Llei. En aquest supòsit l’es-

mentada disposició diu que si els nous

partits creats realitzen després de l’en-

trada en vigor de la Llei (de manera

continuada i greu) les activitats deter-

minants de la il·legalització d’un partit

enumerades en l’article 9 (essencial-

ment, les dels apartats 2 i 3) amb la in-

tenció d’evitar l’aplicació al partit ja

inscrit (encara que, afegim nosaltres,

després de la Llei pugui haver quedat

inoperant o silent) s’entendrà que s’està

cometent un frau de llei, i, per tant,

atès que el nou i l’antic partit són, en

realitat, el mateix, els actes il·legals co-

mesos pel nou (sempre després de l’en-

trada en vigor de la Llei) es considerarà

que també els ha comès el partit ante-

riorment inscrit en virtut de la conti-

nuïtat o successió apreciada per la Sala

especial del Tribunal Suprem. La possi-

ble sanció per il·legalitat de les activi-

tats realitzades, segons això, pot afectar

ambdós partits.

»Aquest precepte no regula, doncs,

cap situació transitòria, sinó que en rea-

litat és l’aplicació als partits polítics de

l’anomenada doctrina de “l’aixecament

del vel” de procedència nord-americana:

el “disregard of legal entity”. És a dir, la

tècnica judicial consistent a prescindir

de la forma externa de la persona jurídi-

ca i, a partir d’aquí, penetrar en la seva

interioritat, “aixecar el vel”, i examinar

els interessos reals que bateguen al seu

interior.

»La tècnica de l’“aixecament del vel”

està admesa a la vida jurídica espanyola

tant en els àmbits civils, com en els

mercantils, laborals, administratius, fis-

cals i penals. Res no impedeix, doncs,

que la Llei orgànica 6/2002, que dicta-

minem, l’apliqui també en el seu àmbit.

Amb el benentès que aquesta tècnica no

legitima l’aplicació retroactiva de la Llei

a fets o a actuacions que avui són causa

d’il·legalitat però que no estaven previs-

tos com a tals abans de la seva entrada

en vigor, fos qui fos qui els hagués rea-

litzat.»

Per altra banda, la disposició addicio-

nal segona de la Llei orgànica 6/2002

modifica la Llei orgànica 5/1985, de

19 de juny, del règim electoral general,

afegint un nou apartat 4 a l’article 44

d’aquesta Llei.

«Com es pot observar, la Llei orgànica

6/2002, objecte de dictamen, fa aquí

una nova aplicació de la teoria de la

“continuïtat” o “successió”, en definiti-

va, de “l’aixecament del vel”.

»Cal destacar la gran dificultat d’apli-

cació del precepte que comentem atès

que no es tracta, ja, de la successió d’un

partit per un altre (plenament identifi-

cat) sinó de la successió d’un partit per

una “agrupació d’electors”, creada amb

la signatura autenticada d’un nombre

determinat de persones inscrites en el

cens electoral (art. 169.3 i 187.3 LO-

REG), però sense personalitat jurídica, i

de forma ocasional i no permanent i, en

principi, sense una sòlida estructuració

AUTONOMIES · 29

384

interna. Les dificultats per considerar

—segons el text de la Llei— la continuï-

tat hauran d’ésser importants.

»De tota manera, aquestes dificultats

estaran sempre relacionades amb la

“prova” de la continuïtat entre el partit i

l’agrupació d’electors, la qual cosa, com

en tots els altres casos, haurà de decidir

la Sala especial del Tribunal Suprem,

prevista a l’article 61 LOPJ.

»Aquesta dificultat, però, no compor-

ta, al nostre parer, la inconstitucionalitat

del precepte.»

Finalment, el Consell examina la

constitucionalitat de l’apartat 4 de l’arti-

cle 9 de la Llei orgànica 6/2002, concre-

tament, la del primer incís de l’esmentat

article 9.4, pel que fa a la interpretació

que s’ha de donar a l’expressió trajectòria

emprada en aquest article.

«“Trayectoria” vol dir “línea de conduc-

ta y actuación”, i és evident que una “lí-

nea de conducta” pot referir-se a tota l’ac-

tuació d’una persona o d’un grup

—des del seu naixement— o a partir

d’una data determinada. La Llei dicta-

minada no fa, a aquest efecte, cap preci-

sió. Però, si bé no diu a partir de quin

moment de la vida d’un partit es consi-

derarà la seva “trajectòria”, el cert és que,

hipotèticament, podria considerar-se

que es refereix a “tota” l’actuació d’un

partit des del seu naixement i, per tant, si

el partit fou creat abans de la vigència de

la Llei orgànica 6/2002, el precepte seria

inconstitucional en pugnar amb l’article

25 CE, i amb l’article 9.3 de la mateixa

Constitució. Ens trobaríem davant d’una

retroactivitat “tàcita” no proclamada ex-

pressament però deduïda del text del

precepte de la Llei que dictaminem.»

El Consell no considera correcta

aquesta interpretació per tres raons:

a) «No tindria cap sentit que en el

cas de “continuïtat i successió” de par-

tits amb l’intent de defraudar, la dispo-

sició transitòria única, apartat 2 esta-

blís que només es consideraran les acti-

vitats realitzades amb posterioritat a

l’entrada en vigor de la Llei i, en canvi,

no s’apliqués el mateix criteri quan no

hi hagués la dita continuació o succes-

sió fraudulenta.»

b) «És un criteri incontestable d’inter-

pretació que quan un precepte d’una llei

admet dues o més interpretacions, cal

interpretar-lo “d’acord amb la Constitu-

ció” (per totes, STC 233/1999, de 13 de

desembre, FJ 18 i 35). I en aquest cas,

interpretar l’article 9.4 de la Llei orgàni-

ca 6/2002 conforme o d’acord amb la

Constitució obliga a fer-ho segons el

que disposa l’article 25 CE abans es-

mentat, és a dir, no donant a l’expressió

“trayectoria” efectes retroactius referits a

les actuacions que hagués pogut tenir el

partit polític en qüestió abans de l’apro-

vació de la Llei objecte del nostre dicta-

men.»

c) Complementàriament, s’ha d’afe-

gir que la conclusió seria la mateixa «[...]

per la simple aplicació del Codi civil.

L’article 4.3 de la disposició transitòria

tercera del Codi civil disposa que “las

disposiciones de este Código se aplicarán

como supletorias en las materias regidas

por otras leyes”».

«És, doncs, clar que la mera aplicació

d’aquests preceptes del Codi civil, per

apreciar o valorar les activitats d’un par-

tit polític que configuren la seva “trayec-

toria” (a l’efecte de la Llei orgànica que

dictaminem), ens porta a la conclusió

que no es poden prendre mai en consi-

deració les seves actuacions anteriors a

l’entrada en vigor de l’esmentada Llei,

ni tan sols per reforçar, interpretar o

complementar la valoració que es faci

dels actes posteriors.

»Entès així, considerem que l’apartat

4 de l’article 9 de la Llei orgànica

6/2002 és constitucional.»

ACTIVITAT NORMATIVA... 385

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament de Catalunya

a instància dels grups parlamentaris

d’Esquerra Republicana de Catalunya,

Socialistes-Ciutadans pel Canvi, i d’Ini-

ciativa per Catalunya-Verds (IC-V) i a

instància d’una desena part de diputats.

Ponent:

Agustí M. Bassols i Parés.

Extracte o resum dels fonaments:

Fonament I

En aquest fonament el dictamen fa

un resum breu de la Llei orgànica

5/2002, de 19 de juny, de les qualifica-

cions i de la formació professional, ob-

jecte de dictamen.

Fonament II

En aquest fonament s’analitza l’àmbit

material «formació professional» i els al-

tres títols competencials que hi incidei-

xen (art. 149.1, apartats 1, 7 i 30 segons

la disposició final de la Llei orgànica

5/2002).

Pel que fa a l’àmbit material «forma-

ció professional», se’n troba una primera

definició a l’article 30 de la Llei orgànica

1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació ge-

neral del sistema educatiu (LOGSE),

«on es distingeix entre la formació pro-

fessional que s’integra en el sistema edu-

catiu i que té com a finalitat la capacita-

ció per a l’exercici qualificat de les

diferents professions (formació profes-

sional reglada o inicial, que al seu torn

se subdivideix en formació base i forma-

ció específica —aquesta última de grau

mitjà o superior— i programes de ga-

rantia social), i la formació professional

que es regula al marge del sistema edu-

catiu per una normativa específica (nor-

mativa laboral) i que té com a objecte

principal la formació en les empreses i la

inserció i reinserció laboral dels treballa-

dors (formació contínua i formació ocu-

pacional). En tot cas, aquest precepte de

la LOGSE estableix que les administra-

cions públiques garantiran la coordina-

ció entre ambdues ofertes de formació

professional. La distinció esmentada en-

tre una classe de formació i l’altra no so-

lament té repercussió en el pla norma-

tiu, com es posa de manifest en el

Conclusió:

«La Llei orgànica 6/2002, de 27 de

juny, de partits polítics, és constitucio-

nal amb el benentès que els apartats a) i

b) del número 3 del seu article 9 i l’apar-

tat 4 d’aquest mateix article 9 ho són

igualment, interpretats d’acord amb allò

que s’indica en el present Dictamen.

»Aquest és el nostre Dictamen, que

pronunciem, emetem i signem en el lloc

i la data indicats al començament.»

Vot particular:

Que formula el conseller Sr. Jaume

Renyer i Alimbau en dissentir «del parer

majoritari expressat en el present Dicta-

men, que considera ajustada a la Consti-

tució aquesta Llei orgànica 6/2002».

AUTONOMIES · 29

386

Dictamen núm. 230, amb relació a la Llei orgànica 5/2002, de 19 de juny, de

les qualificacions i de la formació professional (BOE núm. 147, de 20

de juny).

precepte citat de la LOGSE, sinó que

també en té en el pla de la gestió o exe-

cució, atès que la formació professional

reglada és gestionada per l’Administra-

ció educativa, mentre que la formació

professional ocupacional i contínua ho

és per l’Administració laboral.»

El Tribunal Constitucional s’ha fet

ressò de la distinció en la STC 95/2002,

de 25 d’abril (FJ 6). «No obstant aques-

ta tradicional classificació, és evident

que la Llei orgànica 5/2002, des del

moment en què crea un sistema integrat

d’ensenyament per als tres tipus de for-

mació professional, recondueix aquesta

qüestió, com a mínim a nivell d’ordena-

ció general i de desenvolupament nor-

matiu, a l’àmbit competencial propi de

l’ensenyament.»

Pel que fa als títols competencials que

incideixen en la formació professional,

el dictamen aborda en primer lloc l’arti-

cle 149.1.30 CE i assenyala que, tradi-

cionalment, la formació professional re-

glada o inicial es considera inclosa en

l’àmbit de l’ensenyament. «Per la qual

cosa sobre aquesta modalitat la Genera-

litat exerceix, doncs, la competència

plena que sobre ensenyament li atri-

bueix l’article 15 EAC.

»Quant a la delimitació general de

competències en matèria d’ensenya-

ment, els preceptes constitucionals que

ens interessen són preferentment els ar-

ticles 27 i 149.1.30 CE i l’article 15

EAC, com ja vàrem indicar en el Dicta-

men núm. 215, de 28 de març de

2000.»

«Aquests preceptes de la Constitució i

de l’Estatut d’autonomia s’han de posar

en connexió amb altres previsions legals

que puntualitzen les competències esta-

tals en matèria d’ensenyament i que han

obtingut el vistiplau de la jurisprudèn-

cia constitucional. Així, la disposició ad-

dicional primera, apartat 2, de la LODE

(i també la disposició final primera,

punt 2 de la LOGSE i la disposició final

quarta, punt 2 de la LOPEG).»

«Respecte a la naturalesa de les com-

petències estatals sobre ensenyament, el

Tribunal Constitucional, ja molt aviat,

en la Sentència 6/1982, de 22 de febrer,

va dir:

»“Si prescindimos de la Alta Inspección,

las competencias que exclusivamente corres-

ponden al Estado en orden a la enseñanza

(ordenación general del sistema educativo;

fijación de las enseñanzas mínimas; regu-

lación de las demás condiciones para obten-

ción, expedición y homologación de títulos

académicos y profesionales, y establecimien-

to de normas básicas para el desarrollo del

artículo 27 de la CE que garanticen el

cumplimiento de las obligaciones de los po-

deres públicos y la igualdad de todos los es-

pañoles en el ejercicio de los derechos y el de-

sarrollo de los deberes constitucionales)

tienen un contenido de carácter sustancial-

mente normativo, como se infiere de su pro-

pia significación semántica: ‘ordenar’, ‘fi-

jar’, ‘regular’, ’establecer’, son verbos que

aluden a una concreción, por quien puede

hacerlo, de propósitos, principios, objetivos

y métodos preordenados a un fin, expresa-

dos en declaraciones de carácter imperati-

vo”.» (FJ 4). En el mateix sentit la STC

77/1985, de 27 de juny (FJ 15).

«Pel que fa a la competència sobre

l’ordenació general del sistema edu-

catiu, cal recordar que el mateix Tribu-

nal Constitucional, en la Sentència

134/1997, de 17 de juliol (FJ 4), ha des-

tacat la necessària participació d’amb-

dós nivells de govern —estatal i autonò-

mic— en la configuració del sistema

educatiu (en el mateix sentit, STC

337/1994, de 23 de desembre, FJ 9).»

«I en aquest sentit, són nombroses les

competències que la LOGSE atribueix

al Govern que s’han d’exercir “de acuer-

do con las Comunidades Autónomas” o

ACTIVITAT NORMATIVA... 387

“previa consulta a las Comunidades Autó-

nomas” (per exemple: art. 3.4, 15.2,

27.6, 27.7, 35.1, 62.3, 67.2, disposició

addicional 1a.1 i 8, 4a.5, 9a.1, 10a.8,

11a.2 i 3, 14a.4, 15a.2 i 3, etc., de la

LOGSE).»

Per la seva connexió evident amb la

matèria objecte de dictamen, dels pre-

ceptes abans enumerats, el dictamen

transcriu l’apartat 1 de l’article 35 de la

LOGSE.

En referència a la competència ex-

clusiva estatal per a la regulació de les

condicions d’obtenció, expedició i ho-

mologació de títols acadèmics i profes-

sionals (art. 149.1.30 CE) que, com

indica el mateix precepte, abasta prin-

cipalment l’activitat normativa, la doc-

trina constitucional ha considerat que

«[...] “comprende la de establecer los tí-

tulos correspondientes a cada nivel y ciclo

educativo, en sus distintas modalidades,

con valor habilitante tanto desde el pun-

to de vista académico como para el ejer-

cicio de profesiones tituladas [...]; así

como comprende también la competencia

para expedir los títulos correspondientes

y para homologar los que no sean expedi-

dos por el Estado” [...]» (STC 42/1981,

de 22 de desembre, FJ 3; 82/1993, de 8

de març, FJ 5; 122/1989, de 6 de juliol,

FJ 3, i 337/1994, de 23 de desembre, FJ

18), i l’establiment dels ensenyaments i

horaris mínims i del seu contingut (és

a dir, especificacions de nivells, cicles,

graus, especialitats i criteris curricu-

lars), com també la fixació dels objec-

tius concrets de les assignatures per blocs

temàtics (STC 87/1983, de 27 d’octu-

bre, FJ 4 i 5 i 88/1983, de 27 d’octubre,

FJ 3 i 4).

Finalment, i a tall de resum, el Consell

reprodueix els criteris establerts en el

Dictamen 126, de 8 de juliol de 1986 (FJ

II), per tal d’analitzar la matèria sobre en-

senyament; a més, recorda que l’Estat

també té competències d’alta inspecció.

Seguidament, el dictamen fa referència a

l’articulació de l’enunciat de l’article

149.1.30 CE, a la reserva de llei orgànica

de l’art. 81.1 CE i a l’art. 15 EAC. Pel

que fa a la nterpretació de l’art. 15 EAC,

es reprodueix la doctrina establerta en els

seus dictàmens anteriors núm. 215, de

28 de març de 2000 (F I.2), i 226, de 31

de gener de 2002 (F II).

En relació amb la reserva de la llei

orgànica, el Consell assenyala, d’acord

amb la jurisprudència constitucional,

que aquesta «no conté cap títol compe-

tencial habilitant a favor de l’Estat; que

el seu abast s’ha d’interpretar restrictiva-

ment tant pel que fa a l’expressió “de-

sarrollar” com a la “matèria” objecte de

la reserva, i que l’àmbit reservat a la llei

orgànica no és coextens al de les com-

petències constitucionals atribuïdes a

l’Estat, de forma que la reserva de llei

orgànica ha de cohonestar-se amb el sis-

tema constitucional i estatutari de dis-

tribució competencial entre l’Estat i les

comunitats autònomes» (Dictamen

núm. 228, de 16 de maig de 2002, F

II.8). Més específicament, sobre la ne-

cessitat que la reserva de llei orgànica

respecti les competències autonòmiques

en matèria d’ensenyament es pronuncia

la STC 137/1986, de 6 de novembre (FJ

3), i conclou que «en la delimitació dels

drets de l’ensenyament el legislador es-

tatal haurà d’harmonitzar la reserva de

llei orgànica ex article 81.1 CE amb la

competència estatal de l’article 149.1.30

CE, tot respectant l’àmbit de les com-

petències autonòmiques sobre ensenya-

ment, de manera que el “desenvolupa-

ment” del dret fonamental de l’article

27 CE, que ha de contenir-se en una

llei orgànica, no envaeixi les competèn-

cies autonòmiques compatibles amb

l’article 149.1.30 CE i que les normes

“materialment” bàsiques que deriven

AUTONOMIES · 29

388

d’aquest darrer precepte (que han de

deixar un marge de desenvolupament al

legislador autonòmic) no s’aprovin amb

el caràcter de llei orgànica».

A continuació, s’aborda l’anàlisi de

l’art. 149.1.1 CE, fent remissió a la doc-

trina «que sobre aquest precepte ha elabo-

rat el Consell Consultiu en els dictàmens

núm. 198, de 12 de març de 1996 (F IV);

215, de 28 de març de 2000 (F I.2); 226,

de 31 de gener de 2002 (F II.B), i 228, de

16 de maig de 2002» (F II.8).

Més concre-

tament, en matèria d’ensenyament,

«[...] es recorda que el Tribunal Consti-

tucional, inicialment, va adoptar una

postura molt restrictiva respecte a les

competències autonòmiques (així, per

exemple, la STC 5/1981, de 13 de fe-

brer)». No obstant això, també es desta-

ca que «en un moment posterior el ma-

teix Tribunal considera que la clàusula

general de l’article 149.1.1 CE passa

a un segon pla perquè l’Estat disposa

de la normativa bàsica sobre ensenya-

ment (STC 137/1986, de 6 de novem-

bre, FJ 3), tot i que ha continuat citant

aquest precepte, juntament amb l’article

149.1.30 CE, quan s’ha pronunciat so-

bre els diferents aspectes de l’ensenya-

ment». En aquest sentit, es reprodueix

part del FJ 12 de la STC 188/2001, de

20 de setembre.

Finalment, el Consell remet al seu

Dictamen 215, de 28 de març de 2000

(F II), que fa una anàlisi detallada del

concepte de bases, els seus límits i el seu

vehicle normatiu.

Pel que fa a la col·laboració internor-

mativa que es pot donar entre la Llei

orgànica i la norma reglamentària esta-

tal en materia del dret fonamental a

l’ensenyament, el Consell reprodueix

un fragment del FJ 14 de la STC

77/1985, de 25 de juny, que admet

aquesta col·laboració sempre que, com

en qualsevol tipus de reserva, «“la remi-

sión a Reglamento no suponga deferir a la

normación del Gobierno el objeto mismo

reservado, que es el ‘desarrollo’ de un dere-

cho fundamental en el caso que ahora con-

sideramos”.»

En relació amb la possible col·labora-

ció internormativa entre la llei i el regla-

ment en matèria bàsica, el Consell re-

produeix el seu anterior Dictamen núm.

226, de 31 de gener. «En principi aques-

ta col·laboració és constitucionalment

admesa respecte d’aquells extrems de

detall o tècnics que són impropis d’una

llei i que, per tant, requereixen indis-

pensablement el complement reglamen-

tari. En cap cas, però, no es pot conce-

bre la col·laboració llei-reglament en

matèria bàsica com una carta en blanc al

Govern o com una deslegalització abso-

luta d’allò que és bàsic (F II.2)» i afirma

que també en aquest sentit es pronuncia

la STC 131/1996, d’11 de juliol (FJ 2).

Per acabar l’anàlisi dels títols compe-

tencials amb incidència en la matèria

«formació professional», el dictamen

posa de manifest que una altra vessant

de la formació professional és aquella

que es pot projectar més directament

cap al món laboral i que també revesteix

dues modalitats, la formació professio-

nal ocupacional «més aviat inserida en el

camp de la política d’ocupació (art. 40.1

CE)» i la formació professional contí-

nua que «té com a objectiu fer efectiu

[...] el dret a la formació i readaptació

professionals, com una manifestació del

dret a la promoció mitjançant el treball

(art. 35.1 CE)»; la gestió d’aquestes

dues modalitats de formació professio-

nal correspon a l’Administració laboral

(STC 95/2002 de 25 d’abril). Pel que fa

al repartiment competencial en matèria

laboral que resulta dels articles 149.7

CE i 11.2 EAC, el dictamen s’expressa

en els termes següents: «D’acord amb

aquests preceptes, correspon a l’Estat la

ACTIVITAT NORMATIVA... 389

competència exclusiva sobre la legislació

laboral, comprensiva no solament de les

lleis formals sinó també dels reglaments

executius (SSTC 33/1981; 18/1982;

35/1982; 195/1996 i 95/2002) i a la

Generalitat la funció executiva, in-

cloent els reglaments interns d’organit-

zació dels serveis (STC 249/1988, de

20 de desembre, FJ 2, i 95/2002, de 22

de maig, FJ 9) “assumint les facultats,

competències i serveis que en aquest

àmbit i a nivell d’execució exerceix ac-

tualment l’Estat respecte a les relacions

de treball, sens perjudici de l’alta ins-

pecció d’aquest. Queden reservades a

l’Estat totes les competències en matè-

ria de migracions interiors i exteriors,

fons d’àmbit nacional i de feina, sens

perjudici d’allò que estableixin les nor-

mes de l’Estat en aquestes matèries”

(art. 11.2 EAC).»

Finalment, recorda els reials decrets

de traspassos de l’ensenyament a la Ge-

neralitat de Catalunya i enumera «les

competències traspassades a la Generali-

tat sobre les funcions i els serveis corres-

ponents a la gestió d’aquestes modalitats

de formació professional d’acord amb

els reials decrets de traspassos (que no

distingeixen entre la formació ocupacio-

nal i la contínua)» citats anteriorment.

Fonament III

En aquest fonament s’analitzen, per

separat, els articles de la Llei orgànica

5/2002, objecte de consulta.

— Pel que fa als quatre primers arti-

cles, el dictamen afirma que no presen-

ten problemes de constitucionalitat.

— Pel que fa a l’art. 5.1, que suposa

l’assumpció per l’Administració general

de l’Estat de les competències de regula-

ció i coordinació del «sistema nacional de

cualificaciones y formación profesional»

es fan els comentaris següents:

a) És a l’Estat i no a la seva Adminis-

tració general a qui pertoca la regulació

general del sistema educatiu.

b) L’atribució genèrica de tota la regu-

lació del sistema general de qualifica-

cions i formació professional a l’Admi-

nistració general de l’Estat, juntament

amb l’abast que la Llei dóna al sistema

esmentat semblen barrar el pas a un pos-

sible desenvolupament legislatiu del dit

sistema per part de les comunitats autò-

nomes amb competències plenes sobre

la matèria. D’altra banda, la clàusula

«sin perjuicio» que conté l’article 5.1 de

la Llei orgànica 5/2002, en no especifi-

car quines són aquestes competències

no concreta quin és l’objecte de la re-

missió ni els continguts dels futurs

reglaments, i per tant és una pura fór-

mula mancada de tot contingut.

c) El Consell també destaca que el fet

és particularment greu perquè la dispo-

sició addicional primera, apartat 2, pre-

veu que el desenvolupament d’aquest

article és de competència exclusiva de

l’Estat, amb la qual cosa es tanca tota

possibilitat ulterior de fer aclariments o

de completar-lo per part de les comuni-

tats autònomes.

d) Pel que fa a la coordinació, es re-

corda que la CE no reconeix a l’Estat

una competència de coordinació especí-

fica en l’àmbit de l’ensenyament. Així,

no es pot atribuir a l’Administració ge-

neral de l’Estat una competència que no

té, i encara menys sense acotar-la ade-

quadament, com fa l’art. 5.1 de la Llei

orgànica 5/2002. A més, també ressalta

que les STC 70/1997, de 10 d’abril (FJ

4), i 102/1995, de 25 de juny (FJ 31),

mantenen que en la coordinació general

de les relacions entre l’Estat i les comu-

nitats autònomes, aquesta s’ha d’instru-

mentar amb un respecte absolut de les

competències autonòmiques, evitant

que s’expandeixi fins a deixar sense con-

AUTONOMIES · 29

390

tingut les esmentades competències au-

tonòmiques.

—D’acord amb tot l’exposat, conclou

que «l’article 5.1 de la Llei orgànica

5/2002, en la mesura que atribueix una

competència exclusiva de regulació i coor-

dinació del Sistema Nacional de les

Qualificacions i de la Formació Profes-

sional a l’Administració general de l’Es-

tat, sense acotar el seu abast, no s’ajusta

a l’ordre constitucional i estatutari de

distribució de competències» i l’article

6, apartats 3 i 4, també planteja dubtes

de constitucionalitat, en la mesura que

la disposició final primera, punt 2, en

dóna el desenvolupament exclusiu a

l’Estat sobre la base de la seva com-

petència sobre el sistema educatiu. En

opinió del Consell, «aquestes previsions

legals haurien de considerar-se de natu-

ralesa bàsica i que el seu desenvolupa-

ment i posterior execució, és a dir, l’esta-

bliment dels esmentats procediments

per part de l’Administració educativa

competent i l’efectiva realització de les

citades pràctiques no laborals, en no ser

elements imprescindibles de la regulació

estatal del sistema educatiu que ens ocu-

pa, hauria de referir-se a les comunitats

autònomes amb competència plena en

matèria d’ensenyament».

—L’article 7.2, que crea el Catàleg

Nacional de Qualificacions Professio-

nals aplicable a tot l’Estat, no planteja

en opinió del Consell cap problema de

constitucionalitat. El mateix afirma en

relació amb l’art. 10.

— L’article 8.4 inclou una remissió al

Govern per tal que fixi els requisits i els

procediments per a l’avaluació i l’acredi-

tació de les competències professionals,

i també, els efectes d’aquestes. A més, i

d’acord amb la disposició final primera,

apartat 2, el seu desenvolupament cor-

respon en exclusiva a l’Estat. El Consell

considera que aquest article vulnera les

competències d’ensenyament de la Ge-

neralitat sobre la base dels arguments se-

güents:

a) «L’activitat d’avaluació i acredi-

tació és principalment una activitat

d’execució que hauria de correspondre a

les comunitats autònomes amb com-

petèn-cies en la matèria i que seria sufi-

cient que la Llei dictaminada establís

uns criteris generals dels procediments

d’avaluació i d’acreditació i deixés el

seu posterior desenvolupament a les co-

munitats autònomes amb competèn-

cies en la matèria.» En aquest sentit

l’article 1.d LOPEG; article 4.2 i 3 i ar-

ticle 6.22.c LOGSE.

b) «A la vista d’aquesta normativa

orgànica es pot dir que les comunitats

autònomes són competents per establir

procediments d’avaluació sobre els dife-

rents aspectes del sistema educatiu i, per

tant, també sobre els ensenyaments que

s’imparteixin en aquest sistema (inclo-

ent-hi les competències professionals).

Així mateix, com es desprèn de l’article

4.2 LOGSE, abans exposat, correspon

al Govern establir els aspectes bàsics, en-

tre d’altres temes, dels criteris d’avalua-

ció dels currículums. Més enllà d’a-

quests aspectes bàsics, l’article 8.4

atribueix al Govern una regulació com-

pleta i exhaustiva d’uns procediments

d’avaluació i d’acreditació (els seus re-

quisits, els procediments i els efectes),

que han de poder ser desenvolupats per

les comunitats autònomes.»

Article 11: D’acord amb la disposició

final primera, conté un seguit de previ-

sions de naturalesa bàsica dictades a

l’empara de l’article 149.1.1 i 30 CE,

excepció feta del seu apartat 6, que es

considera de desenvolupament exclu-

siu per l’Estat. El Consell considera que

la qualificació competencial de la dis-

posició final primera és errònia i que

l’apartat 6 de l’article 11 no es pot consi-

ACTIVITAT NORMATIVA... 391

derar de desenvolupament exclusiu per

part de l’Estat.

Pel que fa a l’apartat 7 d’aquest ma-

teix article, s’afirma:

«En resum, en mèrits dels traspassos i

de la norma de la LOGSE que acabem de

citar, la Generalitat de Catalunya té, en-

tre d’altres, la competència per a la crea-

ció, gestió, transformació, ampliació,

classificació i supressió de centres de for-

mació professional de tota classe, com

també la competència per a la realització

d’experiències i innovacions, pràctica-

ment de qualsevol modalitat». «D’acord

amb l’article 11.7 abans transcrit, la in-

novació i l’experimentació en matèria de

formació professional es desenvoluparà

mitjançant una xarxa de centres de “re-

ferència nacional” (estatal), amb implan-

tació en totes les comunitats autònomes,

especialitzats en els diferents sectors pro-

ductius. Així mateix, la programació i

l’execució de les corresponents actuacions

de caràcter innovador, experimental i for-

matiu, es duran a terme, en el marc esta-

blert per la Llei orgànica 5/2002, mit-

jançant convenis de col·laboració entre

l’Administració de l’Estat i les comuni-

tats autònomes, atenint-se en tot cas a

l’àmbit de les respectives competències.»

«La redacció de l’apartat 7 de l’article

11 de la Llei dictaminada és clara i no

estableix cap distinció ni matís.

»És cert que el precepte que comentem

no indica que aquests centres de referèn-

cia nacional hagin de ser de “titularitat es-

tatal” (tot i que tampoc ho exclou), però

també és cert que, segons resulta dels

reials decrets 1577/1991 i 1050/1997,

abans indicats, relatius als traspassos a la

Generalitat dels serveis de formació pro-

fessional ocupacional, els “centros nacio-

nales” són de titularitat estatal.

»D’altra banda, també en matèria sani-

tària els diferents supòsits de centres na-

cionals són de titularitat estatal.»

Finalment, «sobre la base que tota la

innovació i experimentació es desenvo-

luparà mitjançant centres de referència

nacional, el darrer paràgraf d’aquest ar-

ticle 11 afirma que aquestes actuacions

innovadores es programaran i executa-

ran mitjançant convenis entre l’Admi-

nistració de l’Estat i la de les comunitats

autònomes. Per tant, una funció típica-

ment executiva com és la programació i

execució d’accions innovadores o expe-

rimentals, que pertoca a la Generalitat

de forma exclusiva, tant si es mira des

del punt de vista de l’ensenyament (art.

15 EAC), com de la formació professio-

nal ocupacional (art. 11 EAC), l’article

11.7 de la Llei repetidament citada, la

converteix en compartida, contravenint

així l’Estatut d’autonomia de Catalunya

i els reials decrets de traspassos de ser-

veis, abans esmentats.

»És cert també que la Sentència del

tribunal Constitucional 38/1992, de 23

de març, va considerar adequat a la

Constitució l’article 6 del Reial decret

942/1986, de 9 de març, el qual con-

templava que el Ministeri d’Educació

i Ciència podia dur a terme, en tot el

territori de l’Estat, experimentacions

educatives sobre matèries de la seva

competència (d’ordenació general del

sistema educatiu, la fixació dels ense-

nyaments mínims o que afectin les con-

dicions exigibles per a l’obtenció de tí-

tols acadèmics i professionals), però,

com hem vist, el precepte que comen-

tem no es limita a aquests aspectes, ni

estableix cap distinció pel que fa a les

funcions innovadores o experimentals,

ja que, en la seva dicció literal, les

comprèn totes.»

«L’excés competencial que suposa el

repetit apartat 7 de l’article 11 de la Llei

dictaminada és clar, sobretot si es té en

compte que allò que s’ha transferit a

la Generalitat —repectant sempre la

AUTONOMIES · 29

392

Constitució i l’Estatut— no ho pot lle-

var ni una llei posterior ni, naturalment,

un acord de l’Estat amb una altra entitat

o els anomenats interlocutors socials.

Així ho recorda la Sentència del Tri-

bunal Constitucional 95/2002, de 25

d’abril (FJ 14).

»[...] La inconstitucionalitat del pre-

cepte no l’exclou el fet que la Generali-

tat pugui tenir certes intervencions i

executar les esmentades funcions (pro-

gramació i execució pròpiament dita)

signant un conveni amb l’Administració

de l’Estat ni el fet que el mateix precepte

digui que l’exercici d’aquestes funcions,

tant una part com l’altra, s’atendrà “[...]

en todo caso al ámbito de sus respectivas

competencias”. Precisament, el que de-

termina la inconstitucionalitat és que,

per exercir aquestes funcions, la Genera-

litat hagi de signar, necessàriament,

aquest conveni, tal com es desprèn del

tenor literal del precepte que dictami-

nem, atès que, com s’ha dit reiterada-

ment, aquesta exigència no resulta ni de

la Constitució ni de l’Estatut d’autono-

mia de Catalunya, ni menys dels reials

decrets de traspassos, tantes vegades ci-

tats, ans tot al contrari.

»Per les raons exposades, a criteri del

Consell, el referit apartat 7 de l’article

11 de la Llei orgànica 5/2002, objecte

de consulta, suposa una invasió de les

ressenyades competències de la Gene-

ralitat de Catalunya, que aquesta ha

estat exercint regularment fins a l’ac-

tualitat.»

L’art. 15.1 planteja dubtes de cons-

titucionalitat «perquè estableix que cor-

respon a l’Administració general de

l’Estat, en l’àmbit de la informació i

l’orientació professionals, “desarrollar

fórmulas de cooperación y coordinación

entre todos los entes indicados”». Tan-

mateix, «el sentit correcte de la frase que

ens preocupa vindria a ser el següent:

“[...] correspondiendo a la Administra-

ción general del Estado acrecentar (o im-

pulsar) modos (o maneras) de cooperación

o colaboración entre todos los entes impli-

cados”.

»Així entesa la frase en qüestió, queda

clara la seva constitucionalitat si s’elimi-

na tota idea d’un mandat normatiu que

atribueixi una competència genèrica de

coordinació a l’Administració general

de l’Estat.»

Pel que fa a l’article 17, el Dictamen

afirma: «El precepte és constitucional

interpretat exclusivament en el sentit

que es refereix a l’avaluació global del

Sistema Nacional, la qual és competèn-

cia de l’Estat; en canvi, no ho seria inter-

pretat en el sentit que les disposicions

reglamentàries a què es refereix el pre-

cepte interferissin en l’avaluació que pu-

gui correspondre a la Generalitat en

l’àmbit de les seves respectives com-

petències.»

— Finalment, en relació amb la dis-

posició final primera de la llei objecte de

dictamen el Consell es pronuncia de la

manera següent:

«Dels apartats d’aquesta disposició

mereix un especial comentari l’apartat

primer, paràgraf primer, que invoca els

títols competencials de l’article 149.1.1

i 30 CE, per emparar el desenvolupa-

ment exclusiu per part de l’Estat d’una

sèrie de preceptes de la Llei orgànica

5/2002. Si ens remetem al que s’ha ex-

posat en el Fonament II d’aquest dicta-

men, en virtut dels preceptes constitu-

cionals citats, correspon a l’Estat la

competència exclusiva sobre la regulació

de les condicions bàsiques que garantei-

xen la igualtat de tots els espanyols en

l’exercici dels drets i en el compliment

dels deures constitucionals (art. 149.1.1

CE); la regulació de les condicions d’ob-

tenció, expedició i homologació de tí-

tols acadèmics i professionals, i les nor-

ACTIVITAT NORMATIVA... 393

mes bàsiques per al desenvolupament de

l’article 27 de la Constitució, a fi de ga-

rantir el compliment de les obligacions

dels poders públics en aquesta matèria

(art. 149.1.30 CE).

»Respecte a l’article 149.1.1 CE, ja

s’ha indicat que s’ha d’interpretar restric-

tivament, i que les condicions bàsiques

per garantir la igualtat no poden suposar

una normativa completa i acabada del

dret en qüestió. Amb més raó s’ha de fer

aquesta afirmació si l’Estat disposa d’al-

tres títols competencials que fan la ma-

teixa funció, com és el cas de l’article

149.1.30 CE, en la seva atribució a l’Es-

tat de la competència per establir les nor-

mes bàsiques per al desenvolupament

del dret fonamental a l’ensenyament,

òbviament més específica.

»Respecte a les competències exclusi-

ves de l’article 149.1.30 CE, també s’ha

assenyalat que es tracta de competències

principalment de caràcter normatiu, de

manera que correspon a les comunitats

autònomes, en el seu territori, la totali-

tat de les competències executives sobre

ensenyament (llevat de l’alta inspecció

de l’Estat).

»A la vista de tot això, cal determinar

si és adequada, des d’un punt de vista

competencial, la qualificació d’una sèrie

de preceptes com de desenvolupament

exclusiu per part de l’Estat, en allò que

es refereix a la formació professional en

l’àmbit del sistema educatiu (formació

professional reglada o inicial). Sobretot,

tenint en compte que aquesta qualifica-

ció d’exclusivitat comporta, a la pràctica,

tancar la intervenció de les comunitats

autònomes per al futur desenvolupa-

ment i execució d’aquesta matèria edu-

cativa a la qual es refereix.

»A la vista del que s’ha raonat i atès

que es considera que vulneren les com-

petències de la Generalitat en matèria

d’ensenyament, entenem que no hau-

rien de tenir la qualificació de desenvo-

lupament exclusiu estatal: l’article 4.1,

lletres b) i c); l’article 6, apartats 3 i 4;

l’article 9; l’article 11, apartat 6, i la dis-

posició addicional tercera.»

Conclusió:

«Atesos els raonaments continguts en

els Fonaments precedents, opinem que:

»Primer. Els articles 5.1; 8.4; 11.7 i

la disposició final primera, apartat 2,

paràgrafs primer i segon, en la mesura

que considera competència exclusiva

de l’Estat el desenvolupament dels ar-

ticles 4.1, lletres b) i c); 6, punts 3 i 4;

9; 11.6 i de la disposició addicional

tercera, de la Llei orgànica 5/2002, de

19 de juny, de les qualificacions i de la

formació professional, són inconstitu-

cionals.

»Segon. L’article 17 de la Llei orgà-

nica 5/2002, de 19 de juny, de les qua-

lificacions i de la formació professio-

nal, és constitucional interpretat en el

sentit exposat al Fonament III, apartat

i), d’aquest Dictamen.»

Vot particular:

Que formula el conseller Sr. Joaquim

Borrell i Mestre, que considera constitu-

cional la integritat del text de la llei ob-

jecte de dictamen.

Vot particular:

Que formula el conseller Sr. Agustí M.

Bassols i Parés en dissentir de l’opinió

majoritària del Consell respecte a l’arti-

cle 17 de la Llei 5/2002, que ell conside-

ra íntegrament inconstitucional.

AUTONOMIES · 29

394

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament de Catalun-

ya a instància dels grups parlamenta-

ris d’Esquerra Republicana de Catalunya,

d’Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V)

i de més d’una desena part dels diputats

del Grup Parlamentari Socialistes-Ciu-

tadans pel Canvi.

Ponent:

Jaume Renyer i Alimbau.

Extracte o resum dels fonaments:

Fonament I

En aquest fonament s’exposa el repar-

timent competencial entre l’Estat i la

Generalitat en la matèria objecte de re-

gulació per la Llei 44/2002, de 22 de

novembre, de mesures de reforma del

sistema financer, objecte del dictamen,

que modifica la Llei 31/1985, de 2

d’agost, de regulació de les normes bàsi-

ques sobre òrgans rectors de les caixes

d’estalvis (LORCA).

El Consell posa de manifest que el re-

partiment competencial dissenyat genè-

ricament en els textos constitucionals

(art. 149.1.11 i 13 CE) i estatutari (art.

10.1.4 EAC i 12.1.1 i 6 EAC) s’ha con-

cretat progressivament en una utilitza-

ció expansiva de les competències esta-

tals en matèria socioeconòmica per part

de la legislació emanada de les Corts

Generals. Així mateix, la reiterada juris-

prudència del Tribunal Constitucional

s’ha caracteritzat «d’una banda, per asse-

gurar la preeminència de la posició del

Banc d’Espanya dintre del conjunt del

sistema financer, en detriment de les

competències autonòmiques en el ma-

teix sector i, d’altra banda, per ampliar

la noció material de “bases” de manera

que no quedi limitada a les actuacions

de tipus normatiu, sinó que també s’es-

tengui als actes d’execució de forma que

des de les instàncies centrals es pu-

gui passar directament a l’execució o a

l’adopció d’actes administratius singu-

lars.» (En aquest sentit, Dictamen 191

de 7 de juny 1994 FII.)

Segons el Consell, «aquesta expansió

de les competències estatals l’ha fona-

mentat el Tribunal Constitucional en els

quatre raonaments següents»:

a) «La construcció doctrinal de l’ano-

menada “Constitució econòmica” a partir

de la STC 1/1982, de 28 de gener (FJ 1).»

b) «La consideració preponderant

d’interessos supraautonòmics en matè-

ria economicofinancera (STC 1/1982,

de 28 de gener, FJ 1).»

c) «La necessitat intrínseca que fins i

tot els actes administratius d’execució

en aquesta matèria han de ser adoptats

per l’Administració estatal, essencial-

ment encarregada de garantir els inte-

ressos generals (STC 235/1999, de 16

de desembre, FJ 3).»

d) «La incorporació d’aspectes que re-

sulten necessaris per a la preservació

d’allò bàsic o per garantir, amb caràcter

complementari, la consecució de les fi-

nalitats inherents a la regulació bàsica

(STC 48/1998, de 22 de març, FJ 3.c).»

Tanmateix, «el Tribunal Constitucio-

nal ha matisat de forma reiterada que la

seva interpretació expansiva de les com-

ACTIVITAT NORMATIVA... 395

Dictamen núm. 232, previ a la interposició de recurs d’inconstitucionalitat,

amb relació a la Llei 44/2002, de 22 de novembre, de mesures de reforma del

sistema financer (BOE núm. 281, de 23 de novembre de 2002), pel que fa a

la reforma del règim jurídic de les caixes d’estalvis i a les competències de la

Generalitat en aquesta matèria.

petències estatals en matèria economi-

cofinancera no ha d’arribar al punt

d’impossibilitar l’exercici de les com-

petències autonòmiques assumides en

els estatuts d’autonomia.» (STC 155/

1993 de 31 de maig, FJ 1.)

L’expansió de les competències esta-

tals es pot apreciar en dos punts.

1r. En les disposicions d’intervenció

administrativa sobre unes entitats, les

caixes d’estalvis, de naturalesa privada i

règim jurídic essencialment privat.

«Les caixes d’estalvis són entitats de na-

turalesa jurídica privada d’interès social».

«Ara bé, no tant pel seu caràcter fundacio-

nal com per la naturalesa diversa de les se-

ves múltiples activitats es fa necessari que,

a diferència de les empreses mercantils o

civils, despleguin la seva actuació sota la

disciplina de normes especials i d’un rè-

gim d’intensa intervenció administrativa»

(Dictamen núm. 94, de 19 de juny de

1985, F II). Les caixes d’estalvis no tenen

la nota característica de les empreses mer-

cantils, que és l’ànim de lucre, evident-

ment tampoc no són persones jurídiques

públiques, «constitueixen un tertium ge-

nus que demanda, d’una banda, una nor-

mativa específica i, d’altra banda, una

interpretació de les normes generals

adequada a la seva naturalesa. Esquemàti-

cament, les caixes d’estalvis són patrimo-

nis privats finalitzats i controlats en defi-

nitiva per les administracions públiques.

El paper rector d’aquestes serveix la finali-

tat de garantir la recta administració de

l’esmentat patrimoni a través d’una plu-

ralitat de tècniques; entre d’altres, l’acció

d’un protectorat que actua utilitzant unes

mesures de naturalesa anàloga a la fun-

ció de tutela administrativa» (Dictamen

núm. 94, de 19 de juny de 1985, F II).

Les normes jurídiques emanades per

complir aquesta funció tutelar pública,

tant des de les institucions estatals com les

autonòmiques, bé regulant l’organització

o bé l’activitat de les caixes d’estalvis, han

de respectar el contingut essencial de l’ar-

ticle 38 CE, «que proclama el reconeixe-

ment de la llibertat d’empresa en el marc

de l’economia de mercat i que estableix

que els poders públics garanteixen i prote-

geixen el seu exercici i la defensa de la pro-

ductivitat, d’acord amb les exigències de

l’economia general i, si escau, de la plani-

ficació. La incidència de l’article 38 CE es

fa detectable tant pel que fa a la llibertat

d’escollir les formes empresarials com pel

que fa a la llibertat de desplegament, de

governabilitat i d’actuació de les empreses

constituïdes; llibertats que se supediten a

les exigències que en el mateix precepte

constitucional s’esmenten» (Dictamen

núm. 94, de 19 de juny de 1985, F III).

La STC 49/1988, de 22 de març, es

pronuncia en aquest sentit que:

«“Las Cajas son en la actualidad enti-

dades de crédito y se dedican a una acti-

vidad de especial delicadeza y riesgo no

sólo para quienes la realizan sino tam-

bién para quienes operan con ellas y para

la estabilidad económica en general.

Quiénes toman las decisiones relativas a

esa actividad y cómo se toman, es decir,

la organización de la entidad, no es

cuestión que quepa aislar de la activi-

dad misma. Ahora bien, en la atípica

institución que es la Caja de Ahorros no

es posible que las tomen los que asumen

el riesgo de la gestión de la empresa, o

sea, sus propietarios, puesto que por su

naturaleza carece de propietarios. Tam-

poco parece coherente que la adopten

quienes no asumen ese riesgo. No resulta

por ello contrario al precepto constitucio-

nal invocado que los poderes públicos, a

quienes corresponde velar por el interés

general, establezcan con mayor o menor

precisión la composición de los órganos

rectores de las Cajas. Conviene también

recordar que dicho precepto se refiere a

empresas privadas, es decir, a organiza-

AUTONOMIES · 29

396

ciones que tienen una finalidad de lucro,

y garantiza en último término la exis-

tencia de una economía de mercado.

Pero las Cajas no pueden tener aquella

finalidad ni persiguen distribuir benefi-

cios, sino que el excedente de sus rendi-

mientos lo han de dedicar a obra social,

con lo que de nuevo vuelve a aparecer el

interés público en su gestión y su carácter

atípico, pues se trataría, en todo caso, de

entidades sin fin de lucro, lo que cierta-

mente no responde al concepto tradicio-

nal de empresa. Aún podría añadirse

que en la misma Banca privada la ley

restringe la libertad de organización que

tienen las otras empresas al imponer-

les la forma de sociedad anónima y esta-

blecer otros requisitos, sin duda aten-

dien-do a la ya señalada trascendencia

económica y especiales riesgos de su ges-

tión”» (FJ 12).

2n. Pel que fa a l’articulació de les

competències autonòmiques i les bases

estatals, el Consell reitera la seva doc-

trina en la matèria, fixada fonamental-

ment en els dictàmens 94, de 19 de

juny de 1985, F III, i 106, de 19 de de-

sembre de 1985, i reprodueix la con-

clusió a què s’arriba en relació amb el

tema en els darrers dictàmens citats:

a) «La Generalitat detenta totes les

potestats públiques en matèria de caixes

—llevat dels aspectes relatius a l’ordena-

ció del crèdit— sense altra acotació que

les bases a les quals al·ludeix l’encapçala-

ment de l’article 12 EAC i singularment

la remissió a l’article 149.1.11 CE, bases

en les quals es concreta la competència

estatal.»

b) «Pel que fa a l’activitat creditícia de

les caixes, les facultats autonòmiques

queden vinculades més estretament a les

bases establertes per l’Estat.»

c) «Les bases estatals, més clarament,

en el supòsit dels aspectes estructurals i

organitzatius, no poden esgotar la regu-

lació de la matèria ni impedir l’establi-

ment, almenys parcial, de solucions al-

ternatives.»

d) «L’exercici, per part de l’Estat, de la

competència per establir les diferents

bases ha d’ésser coherent amb les finali-

tats definides per l’ordenament en assig-

nar la competència.»

e) «Els principis i les directrius consti-

tucionals de caràcter substancial o mate-

rial no comporten una ampliació del

feix de competències.»

Fonament II

En aquest fonament s’analitzen els ar-

ticles de la LORCA que modifiquen

la Llei 44/2002, per tal d’esbrinar si en la

seva redacció actual mereixen la qualifi-

cació de bàsics i s’ajusten a l’ordre cons-

titucional i estatutari de distribució de

competències en matèria de caixes d’es-

talvi i d’ordenació del crèdit.

Prèviament, es considera necessari ex-

posar, vista la posició del Consell en el

Fonament I, la doctrina de la juris-

prudència constitucional sobre l’abast

de la competència bàsica de l’Estat en

matèria d’ordenació del crèdit quan

afecta caixes d’estalvis.

«Així, en la Sentència 49/1988, de 22

de març, estableix:

»“[...] es necesario identificar la pecu-

liar entidad de crédito que son las Cajas

y distinguirlas de los demás intermedia-

rios financieros, y para lograrlo en todo

el territorio nacional las características

correspondientes han de ser fijadas con

carácter general por el Estado. También

es de competencia del Estado velar por-

que en la organización de las Cajas esté

presente la pluralidad de intereses públi-

cos a las que atienden. De todo ello re-

sulta que las bases de la ordenación del

crédito deben comprender normas orga-

nizativas de las entidades cuyo objeto

ACTIVITAT NORMATIVA... 397

principal son las operaciones de crédito,

y es evidente que, en la actualidad, las

Cajas son fundamentalmente entidades

de crédito como más adelante habrá oca-

sión de recordar. La doctrina sentada en

la citada STC 1/1982 debe ser mante-

nida en el sentido de que el Estado puede

fijar bases relativas a la organización

de las Cajas de Ahorro en virtud de su

competencia para establecerlas sobre la

ordenación del crédito, que le atribuye

expresamente el art. 149.1.11 de la

Constitución. Cuestión distinta, que se

examinará en su momento, es la del al-

cance y contenido de esas bases, pero

aquí basta con hacer la anterior afirma-

ción de principio”. (FJ 2).»

Seguidament, en la Sentència 96/

1996, de 30 de maig, el Tribunal recor-

da: «“El art. 149.1.11.ª CE reserva al Es-

tado como competencia exclusiva las bases

de la ordenación de crédito, banca y segu-

ros. El contenido de esas bases alcanza

‘[...] tanto las normas reguladoras de la es-

tructura, organización interna y funcio-

nes de los diferentes intermediarios finan-

cieros, como aquellas otras que regulan

aspectos fundamentales de la actividad de

tales intermediarios [...]’, según hemos de-

clarado ya en reiteradas ocasiones (inicial-

mente en la STC 1/1982, fundamento

jurídico 3.º, y más recientemente en las

SSTC 49/1988, fundamento jurídico 2.º,

y 135/1992, fundamento jurídico 1.º)”.

(FJ 19). »

I, més recentment, en la Sentència

235/1999, de 16 de desembre, argu-

menta el següent:

«“Igualmente, en lo atinente al alcance

o intensidad de dicha competencia, hemos

señalado con carácter general que ‘cuando

la Constitución utiliza el término bases

(así en el artículo 149.1.11, 13 y 18) está

comprendiendo funciones normativas que

aseguren, en lo que es menester, un común

uniforme, unas reglas a partir de las cuales

las comunidades autónomas que tengan

asumidas competencias en la materia pue-

dan ejercerlas, pero estas competencias no

se agotan con las propias legislativas, pues

cuando la preservación de un tratamiento

uniforme reclame el complemento regla-

mentario, y aun el ejecutivo, se justifica la

reserva de estas competencias en la medida

indispensable’ (así, SSTC 57/1983, fun-

damento jurídico 7º; 144/1985, funda-

mento jurídico 4º y 96/1984, fundamen-

to jurídico 3º)”. (FJ 3). »

Article 8. Primer de la Llei 44/2002,

que modifica el segon paràgraf de l’arti-

cle 1 de la LORCA.

«La modificació que introdueix la

Llei dictaminada afecta únicament els

requisits que han de complir les perso-

nes que integren els citats òrgans i, més

concretament, exigeix que, a més dels

que ja contemplava l’article 8 LORCA,

han de reunir els requisits d’honorabili-

tat comercial i professional “que deter-

minen las normas de desarrollo de esta

Ley”. A tal efecte estableix que en qual-

sevol cas s’ha d’entendre que concorre

aquesta honorabilitat “en quienes hayan

venido observando una trayectoria perso-

nal de respeto a las leyes mercantiles u

otras que regulan la actividad económi-

ca y la vida de los negocios, así como las

buenas prácticas comerciales y financie-

ras”. L’incís que afegeix ex novo la Llei

44/2002 es pot considerar bàsic en

l’exigència del requisit d’honorabilitat

sempre que les comunitats autònomes,

en ús de les seves competències sobre

caixes d’estalvis, puguin afegir altres re-

quisits, precisions raonables o desenvo-

lupar amb més detall el que estableix

aquesta part de l’article primer de la

LORCA. Així, quan el precepte que s’exa-

mina parla de “las normas de desarrollo

de esta Ley” s’ha d’entendre que remet a

la legislació autonòmica (i no a la potes-

tat reglamentària del Govern) la deter-

AUTONOMIES · 29

398

minació més precisa dels requisits d’ho-

norabilitat comercial i professional,

com també altres requisits que pugui

considerar convenient establir.»

Article 8. Segon de la Llei 44/2002,

que modifica la redacció dels apartats 1,

paràgrafs a, b, ci d, de l’article 2 de la

LORCA.

«L’article 2.3, després de la reforma,

fixa un percentatge mínim i un de mà-

xim per a la participació de cadascun

dels grups presents en aquest òrgan,

que permeten un marge significatiu

perquè el legislador autonòmic establei-

xi la seva pròpia opció. Si ens atenim, a

més, a la doctrina del Tribunal Consti-

tucional (STC 49/1988, de 22 de març,

FJ 18), el legislador estatal pot establir,

per tal d’assolir l’objectiu democratitza-

dor dels òrgans de govern de les caixes

d’estalvis, aquests percentatges no rí-

gids, així com també els grups socials

que, com a mínim, han d’estar repre-

sentats en l’assemblea general. Respecte

a aquesta darrera qüestió, cal afegir tam-

bé que l’article 2.3 de la LORCA, que

es comenta, no exclou ni prohibeix que les

comunitats autònomes puguin afegir la

presència necessària d’altres grups so-

cials o interessos col·lectius en la com-

posició de les assemblees generals de les

caixes d’estalvis sobre les quals tenen

competències.»

Article 8. Tercer de la Llei 44/2002,

que modifica l’article 4 de la LORCA.

«L’article 4 estableix el sistema d’elec-

ció per compromissaris dels consellers

generals, representants dels impositors.

Sobre aquest precepte no cal que ens

pronunciem perquè, seguint l’esmenta-

da Sentència núm. 49/1988, de 22 de

març (FJ 20), la disposició final quarta,

apartat 3, de la LORCA, en la nova

redacció donada per la Llei 44/2002,

afegeix l’article 4 al llistat de precep-

tes que no tenen caràcter de norma bà-

sica i que, per tant, no són aplicables a

Catalunya.»

Article 8. Quart de la Llei 44/2002,

que modifica l’article 7 de la LORCA.

«Aquest precepte de la LORCA esta-

bleix els requisits que han de reunir els

consellers generals de les caixes d’estal-

vis. D’acord amb la disposició final

quarta, apartat 3, de la LORCA, té

caràcter de norma bàsica.»

En el nou text no s’observen canvis

importants de contingut, tot i que pre-

senta una estructura diferent, fruit de la

refundició dels dos apartats que l’inte-

graven inicialment. Així, l’apartat 2 ori-

ginari, que regulava més concretament

els requisits per ser elegit compromissari

o conseller general en representació dels

impositors, passa a integrar-se (amb al-

gunes modificacions en el seu redactat)

en la lletra c) de l’article 7.

«El desenvolupament amb detall del

requisit bàsic que estableix la lletra c) de

l’article 7 LORCA per ser conseller ge-

neral pertoca, per tant, al legislador au-

tonòmic que, en virtut de les seves com-

petències sobre caixes d’estalvis, pot

establir, en el seu cas, altres requisits per

poder exercir el càrrec de conseller gene-

ral. D’acord amb això, el precepte comen-

tat té caràcter de norma bàsica i s’ajusta

a l’ordre constitucional i estatuari.»

Article 8. Cinquè de la Llei 44/2002,

que modifica l’article 9.1 de la LORCA.

«Aquesta norma regula la duració del

mandat dels consellers generals així com

també les possibilitats de la seva reelecció.»

[...]

«El precepte reformat, que té caràcter

de norma bàsica segons la nova disposi-

ció final quarta, apartat 3, de la LOR-

CA, altera el termini de duració del

càrrec de conseller, ja que a més d’un

màxim d’anys (ara 6 anys) estableix

també un mínim (4 anys). Seguida-

ment, regula el mecanisme de reelecció

ACTIVITAT NORMATIVA... 399

dels consellers generals en els seus trets

principals, de manera que estableix una

única possibilitat de reelecció per un al-

tre període igual i, en tot cas, que la du-

ració del mandat del conseller reelegit

no superi els 12 anys (ja sigui de forma

continuada o interrompuda). Com a ex-

cepció a aquesta regla general es preveu

que un conseller pugui tornar a ser ree-

legit 8 anys després d’haver complert

aquests 12 anys de mandat. En tot cas,

la possibilitat de reelecció serà una opció

que correspon adoptar als estatuts, de

conformitat amb el que disposi la nor-

mativa autonòmica de desenvolupa-

ment de la LORCA, tal com confirma la

disposició final quarta, apartat 1, lletres

a) i b), d’aquesta Llei (art. 21 del Decret

legislatiu 1/1994).

»Per tal d’analitzar si aquest precepte

està dictat a l’empara de les competèn-

cies estatals sobre bases d’ordenació del

crèdit en l’àmbit d’organització de les cai-

xes d’estalvis (art. 149.1.11 CE), cal fer

algunes precisions addicionals sobre el

seu contingut. Així, en primer lloc, l’arti-

cle que es dictamina estableix la duració

del mandat dels consellers generals en base

a un mínim i un màxim d’anys (4 i 6 anys,

respectivament). Pel que fa a aquesta pre-

visió, entenem que obeeix al principi de-

mocràtic de renovació periòdica d’un càr-

rec de caràcter representatiu, que en tot

cas s’ha de sotmetre periòdicament a un

procés d’elecció que li doni legitimat. La

previsió del legislador estatal, que esta-

bleix un límit mínim i un màxim d’anys

per a la duració del càrrec, és raonable en

aquest context i, a més, permet una mar-

ge de desenvolupament perquè el legisla-

dor autonòmic concreti, segons consideri

oportú, la seva duració.

»Seguidament, la norma dictaminada

regula el mecanisme de reelecció del càr-

rec de conseller general. D’entrada, es

pot dir que la finalitat d’establir un límit

màxim en les possibles reeleccions és

també una finalitat legítima, que pot es-

tablir-se en una norma bàsica estatal i

que obeeix a la necessitat de no perpe-

tuar-se en el càrrec de forma vitalícia i

de renovar democràticament, en un pe-

ríode raonable, uns càrrecs representa-

tius com els que contempla la norma

dictaminada. No obstant això, entenem

que l’article 9.1 regula amb excés de

detallisme el mecanisme de reelecció:

d’una banda, en cas que hi hagi reelec-

ció, estableix que aquesta ha de ser per un

altre període igual i, d’altra banda, fixa

de forma concreta el nombre màxim

d’anys que pot durar un mandat, si es

compten les reeleccions (12 anys). Fi-

nalment, també fixa el nombre d’anys

que han de transcórrer per poder tornar

a ser elegit i reiniciar tot el procés electiu

(8 anys).

»Per aquesta raó, perquè el legislador

estatal hauria de regular de forma més

flexible i menys detallada el mecanisme

de reelecció del càrrec de conseller gene-

ral, considerem que, en aquest aspecte

concret, l’article 9.1 de la LORCA, que

es dictamina, no és bàsic.»

Article 8. Sisè.

«Amb la reforma que es dictamina,

el precepte, que continua essent bàsic

d’acord amb la disposició final quarta,

apartat 3, de la LORCA, incorpora la

declaració del règim d’irrevocabilitat del

càrrec de conseller mentre no s’hagi

complert el termini per al qual va ser de-

signat, llevat dels supòsits que preveu el

precepte mateix. A aquests supòsits, que

coincideixen substancialment amb els

de cessament anteriorment vigents, s’afe-

geix l’acord de separació adoptat per

l’assemblea si s’apreciés justa causa: “Se

entenderá que existe justa causa cuando el

consejero general incumple los deberes in-

herentes a su cargo, o perjudica con su ac-

tuación, pública o privada, el prestigio,

AUTONOMIES · 29

400

buen nombre o actividad de la Caja”.

Aquesta darrera causa de cessament,

de fet, ja estava recollida en l’article

22.1.f) del Decret legislatiu 1/1994,

de 6 d’abril.»

«Aquest article és bàsic i s’ajusta a l’or-

dre competencial constitucional i esta-

tutari, com ja va considerar aquest Con-

sell i el Tribunal Constitucional, en el

Dictamen número 106 (Fonament IV) i

en la STC 49/1988, de 22 de març (FJ

23), respectivament.»

Article 8. Setè de la Llei 44/2002, que

modifica l’apartat V de l’article 11 de la

LORCA.

«L’article 11 de la LORCA va ser ob-

jecte d’estudi pel Consell en el ja citat

Dictamen núm.106 i es va considerar

bàsic en la seva totalitat, criteri que con-

firmem. En l’actualitat manté la matei-

xa qualificació competencial en virtut

de la disposició final quarta, apartat 3, de

la LORCA.»

Article 8. Vuitè de la Llei orgànica

44/2002, que modifica el paràgraf b) de

l’article 14 de la LORCA.

«L’article 14 de la LORCA estableix

com s’ha de dur a terme la representació

dels interessos col·lectius en el consell

d’administració de les caixes d’estalvis.

Concretament, el seu paràgraf b) regula

el procediment de nomenament dels

vocals que representin els impositors,

que s’efectuarà per l’assemblea general.

En aquest cas, la reforma de la LORCA

suprimeix un paràgraf que prescrivia el

nombre mínim de consellers generals

que podien proposar candidats per a

aquest càrrec.»

«Pel que fa a aquest precepte cal indi-

car que el Tribunal Constitucional ha

considerat bàsic que el legislador estatal

fixi els grups i les proporcions en què

han d’estar representats els seus interes-

sos en el consell d’administració, sem-

pre que no s’excedeixi amb una regula-

ció excessivament detallada. En aquest

sentit, en la Sentència 49/1988, de 22

de març, fonament jurídic 25, i en rela-

ció amb l’article 14 de la LORCA, l’alt

Tribunal diu el següent:

»“Debe entenderse, por tanto, referido

a los grupos y proporciones que se fijen en

cada caso para la representación de di-

chos intereses, y en este sentido debe cali-

ficarse de básico. No lo es, en cambio, el

mecanismo excesivamente detallado rela-

tivo a la forma y requisitos de proposi-

ción de candidatos y de elección. Por el

contrario, es básica la norma que permite

a los consejeros generales representar a las

Corporaciones municipales o a los impo-

sitores designar como vocales del Consejo

de Administración a terceras personas

que reúnan los adecuados requisitos de

profesionalidad hasta un número de dos,

pues tiende a reforzar la eficacia y profe-

sionalidad en la gestión de las Cajas y a

cumplir, en consecuencia, uno de los ob-

jetivos perseguidos por la LORCA”.

»A la vista del text actual, resulta

palès que el legislador estatal ha vol-

gut adaptar-se a la doctrina del Tribu-

nal Constitucional sobre l’abast de les

bases en aquesta matèria. Així, a més

de reformar el seu contingut i d’elimi-

nar la previsió sobre el nombre de

consellers que podien presentar candi-

dats per a la representació d’imposi-

tors, en la nova disposició final quar-

ta, apartat 3, de la LORCA, estableix

que l’article 14 no té caràcter de nor-

ma bàsica “[...] en cuanto establece el

mecanismo relativo a la forma y requi-

sitos de provisión de vocales del Consejo

de Administración”.

»D’acord amb el que s’ha exposat, i

després de les modificacions introduïdes

per la Llei 44/2002, que es dictamina,

entenem que el precepte és bàsic i s’ajus-

ta a l’ordre constitucional i estatutari de

distribució de competències.»

ACTIVITAT NORMATIVA... 401

Article 8. Novè de la Llei 44/2002,

que modifica l’article 15 de la LORCA.

L’article 15, en la seva nova redacció

donada per l’article 8 novè de la Llei

orgànica 44/2002, inclou entre les con-

dicions per accedir al consell d’adminis-

tració de les caixes d’estalvis que, en el

moment de la designació per al càrrec, la

persona escollida tingui menys de 70

anys, llevat del cas que la legislació apro-

vada per les comunitats autònomes esta-

bleixi una edat diferent.

La redacció del precepte que comen-

tem planteja dues qüestions que cal

abordar.

«a) Amplia a tots els membres del

consell d’administració el requisit de ser

menor de 70 anys en el moment de la

seva designació, essent, per això, aplica-

ble la norma tant per als nomenats per

la corporació fundadora, si existís, com

per les corporacions locals, com pels im-

positors, com pel personal de la caixa i,

en general, per tots els grups de repre-

sentació; i

»b) Permet que les comunitats autòno-

mes assenyalin —de la forma que creguin

convenient— una altra edat, que pot ser

igual, inferior o superior als 70 anys.»

«La resposta a ambdues qüestions ha

de ser, al nostre parer, positiva; comen-

cem per la darrera:

»A) D’entrada xoca que es declari que

és bàsica una norma totalment acabada

[...] i que a continuació es permeti que

les comunitats autònomes puguin mo-

dificar aquesta edat i establir-ne una al-

tra.»

[...]

«Podria discutir-se si és adient amb el

caràcter de norma bàsica (és a dir, aque-

lla que té per objecte establir un comú

denominador normatiu) l’existència de

tantes possibilitats d’alteració ja que, se-

gons s’ha entès comunament la finalitat

de les normes bàsiques —establir un rè-

gim comú mínim—, sembla que aques-

tes han de ser aplicables a tot el territori

estatal; han de gaudir d’una certa estabi-

litat, sense que pugui predicar-se’n,

però, la petrificació; i han d’atendre a fi-

nalitats permanents més que conjuntu-

rals, entre d’altres notes característiques

que no cal repetir aquí. Però el cert és que

el Tribunal Constitucional ha fet un ús

molt lliure d’aquests criteris, establint

sovint excepcions.»

Així, pel que fa a l’estabilitat i la gene-

ralitat de les normes bàsiques, s’adme-

ten «bases conjunturals a les STC 99/

1987, d’11 de juny (FJ 2.d); 86/1982, de

26 de gener, i 91/1984, de 9 d’octubre».

També s’admeten normes bàsiques no

aplicables a tot el territori espanyol a la

STC 109/1998, de 21 de maig.

«No hi ha cap norma constitucional

ni estatutària, ni el Tribunal Constitu-

cional ha establert mai l’amplitud de la

forquilla dintre de la qual s’hauran de

moure les comunitats autònomes amb

competències de desenvolupament le-

gislatiu [...].»

«En el cas del precepte que estudiem

la flexibilitat és amplíssima, ja que l’edat

fixada per la norma pot ser totalment

modificada, tot i que dintre d’uns lí-

mits de raonabilitat per tal de no diluir

els efectes bàsics que la norma pre-

tén. Certament, si una comunitat autò-

noma no vol exercir la facultat que la

llei li atorga, la norma bàsica tindrà tota

l’amplitud que estableix la seva literal

formulació (70 anys), però per a aque-

lles comunitats autònomes que vulguin

exercir l’esmentada facultat, l’àmbit de

la norma bàsica quedarà sensiblement

reduït: l’única cosa que restarà com a

bàsica serà que s’ha de fixar algun límit

a l’edat dels consellers generals de les

caixes que hagin d’accedir al consell

d’administració. L’article 15 que es dic-

tamina no assenyala ni cap forquilla ni

AUTONOMIES · 29

402

tan sols cap límit mínim o màxim. Esta-

blir un règim tan flexible no és, sens dub-

te,inconstitucional.»

B) Pel que fa a la qüestió de si l’article

15 de la LORCA en la seva nova redac-

ció té caràcter materialment bàsic (sí

que té el caràcter formal car està contin-

guda en una norma amb rang legal que,

al seu torn, la declara com a tal), el Con-

sell afirma, d’una banda, que «el caràc-

ter bàsic d’una norma no és res definitiu

ni immutable, sinó sovint contingent

com ho són totes les decisions preses en

democràcia per les majories parlamentà-

ries. […] Una nova majoria parlamen-

tària i l’aparició de noves circumstàncies

econòmiques i, en un context més am-

pli, la situació de la pròpia economia es-

panyola poden justificar aquest canvi le-

gislatiu, gens menyspreable.

»Fins i tot, aquesta contingència nor-

mativa, que es pot traduir també en una

temporalitat o provisionalitat de la

vigència de les normes, és predicable

d’allò bàsic, tal com ha reconegut el Tri-

bunal Constitucional mateix, en establir

la doctrina que el dret transitori, pel sol

fet de tenir una vigència acotada en el

temps, no pot ser desposseït del seu

caràcter bàsic si materialment el té (STC

133/1990, de 19 de juliol, FJ 16).»

[...]

«Per un altre costat, per tal d’abordar

la qüestió que estem analitzant, la juris-

prudència del Tribunal Constitucional

ha donat unes pautes molt clares que

resulten ineludibles d’examinar. Les

Sentències núm. 48/1988 i 49/1988 so-

bre la Llei catalana 15/1985, d’1 de ju-

liol, de caixes d’estalvis; la Llei 7/1985,

de 4 de juliol, de caixes d’estalvis de Ga-

lícia i la LORCA mateixa, contenen

aquestes pautes.»

Les sentències esmentades no es pro-

nuncien sobre l’article 15 de la LORCA,

atès que aquest precepte no va ser im-

pugnat ni per la Generalitat de Catalu-

nya ni per la Xunta de Galícia.

«En canvi, pel que fa a l’edat del di-

rector general, la Sentència núm. 49/

1988 (FJ 27) va declarar que no podia

considerar-se com a bàsica la determina-

ció de la seva edat de jubilació als 65

anys, ja que aquest límit no està justifi-

cat per raons d’eficàcia en la gestió, úni-

ques en què es podria pensar —afirma la

Sentència—, ni hi ha cap motiu perquè

la legislació autonòmica no pugui fixar

l’edat que estimi més adient a aquests

efectes.

»No creiem que aquest criteri pugui

extrapolar-se i invocar-se en relació amb

els membres dels consells d’administra-

ció de les caixes d’estalvis, no solament

perquè el nou precepte fixa una edat de

70 anys en el moment de la seva designa-

ció i no de 65 anys, sinó també perquè

no estem davant de dos supòsits mate-

rialment iguals, ja que mentre el director

general és un càrrec individual que no

forma part dels òrgans de govern, el con-

sell d’administració és un òrgan col·le-

giat i plural, l’edat conjunta del qual no

és indiferent en relació amb els principis

d’eficiència i bon funcionament de les

caixes; i tot això fent abstracció que en el

cas dels consellers estem en presència

d’una causa d’inelegibilitat per accedir al

càrrec, mentre que en el del director ge-

neral ens trobem davant una causa de ju-

bilació, conceptes ben diferents.

»A més, en les Sentències núm. 48 i

49/1988 mateixes, hi ha pronuncia-

ments contraposats.»

[...]

«També en un altre context, però sen-

se matisacions ni exclusions, la Sentèn-

cia del mateix Tribunal Constitucional

núm. 48/1988 (FJ 20) proclama:

»“Por ello han de incluirse dentro de las

normas básicas aquellas que determinan

las causas de ineligibilidad y de incompa-

ACTIVITAT NORMATIVA... 403

tibilidad para el ejercicio del cargo, así

como las relativas a los supuestos de cese”.»

«Si a tot això anterior afegim que del

context de la Llei dictaminada es

desprèn el desig del legislador d’evitar

la perpetuació en els seus càrrecs dels

membres dels consells d’administració

de les caixes d’estalvis; que els conse-

llers no nats del Banc d’Espanya ma-

teix (els quals són designats pel Go-

vern entre persones de reconeguda

competència en el camp del dret i de

l’economia, article 24.3 de la Llei

13/1994, d’1 de juny) també han de

cessar quan arriben als 70 anys d’edat,

i que la doctrina més autoritzada i

recent s’orienta a establir per als pre-

sidents i consellers executius de les em-

preses importants uns límits d’edat

entre 65 i 70 anys, s’haurà de convenir

que la fixació per la Llei estatal, objec-

te de dictamen, de la mesura que co-

mentem no és arbitrària per irraonable

o absurda i que, per tant, pot ser confi-

gurada com a bàsica. I, des del punt de

vista de la relació llei estatal/llei autonò-

mica de desenvolupament, tampoc no

pot ser titllada d’invasora de competèn-

cies, atès que no impedeix que la Ge-

neralitat desenvolupi la norma comen-

tada amb una gran amplitud.

»En definitiva, i a tall de conclusió,

mitjançant l’article que dictaminem

podem dir que s’opera una espècie de

degradació pro futuro d’allò inicialment

bàsic, no prohibida per cap precepte

constitucional, essent lògic que aquesta

operació s’hagi de dur a terme mit-

jançant una norma també formalment

qualificada com a bàsica, de la matei-

xa manera que la degradació a rang re-

glamentari del contingut d’una llei,

com ja ha succeït diverses vegades en el

nostre país, només es pot fer mitjan-

çant una altra norma, també amb rang

formal de llei.

»Per tot això, entenem que aquest

precepte és constitucional.»

Article 8. Desè de la Llei 44/2002,

que modifica l’apartat 1 de l’article 17

de la LORCA.

«En la seva primera redacció, l’article

17 de la LORCA va ser considerat in-

constitucional en el Dictamen del Con-

sell Consultiu núm. 106, de 19 de setem-

bre (F IV), i el Tribunal Constitucional,

per la seva semblança amb l’article 9,

apartat primer, de la LORCA, va repro-

duir l’argumentació sobre el seu caràcter

parcialment bàsic: “Respecto al número 1,

relativo a la duración del mandato de los

vocales del Consejo de Administración y a

su reelección, es de aplicar aquí lo dicho al

tratar de la regulación análoga que afecta a

los consejeros generales: es básica la limita-

ción a cuatro años del mandato, pero no

son básicas las normas que se refieren a la

reelección de dichos vocales.” (STC 49/

1988, FJ 25).

»Atesa la pràctica identitat entre

aquest article 17.1 i l’article 9.1, ens re-

metem al que hem argumentat sobre

l’article 9.1, de manera que no conside-

rem bàsic l’article 17.1, en allò que es

refereix a les previsions tan detallades

que estableix sobre el mecanisme de ree-

lecció dels vocals del consell d’adminis-

tració.»

Article 8. Onzè de la Llei 44/2002,

que modifica l’article 18 de la LORCA.

«El contingut substancial del precepte

reformat no varia, doncs, respecte a l’an-

teriorment vigent, que va ser considerat

constitucional pel Consell Consultiu en

el ja tantes vegades citat Dictamen núm.

106, de 19 de setembre de 1985.»

Article 8. Dotzè de la Llei 44/2002,

que modifica l’article 19 de la LORCA.

«La principal modificació consisteix

en l’addició ex novo d’un apartat segon,

que regula un supòsit concret de delega-

ció de facultats de gestió del consell

AUTONOMIES · 29

404

d’administració en els òrgans de govern

de les entitats que constitueixin i articu-

lin aliances entre caixes d’estalvis o en

els òrgans creats a tal efecte en el si de la

Confederació Espanyola de Caixes d’Es-

talvis. Al mateix temps que es preveu

aquesta possibilitat de delegació, segons

indica el precepte, amb vista a afavorir el

principi d’eficiència en l’organització de

les caixes o la seva participació en els

mercats internacionals, el precepte esta-

bleix una sèrie de cauteles perquè aques-

ta delegació no pugui desvirtuar la fun-

ció de vigilància que la comissió de

control exerceix sobre el consell d’admi-

nistració. L’apartat 2 de l’article 19 és,

doncs, una norma que afecta principal-

ment un aspecte organitzatiu de les caixes

d’estalvis (és una habilitació de delegació

de facultats del consell d’administració) i,

en part, afecta indirectament l’activitat

credíticia de les caixes que pretenguin es-

tablir aliances per operar en mercats au-

tonòmics i supraautonòmics.»

[...]

«El lligam que pot existir entre l’as-

pecte organitzatiu de les caixes i la seva

activitat externa de naturalesa creditícia,

l’ha posat de manifest el Tribunal Cons-

titucional en nombroses ocasions. Així,

la Sentència 49/1988, de 22 de març,

seguint la doctrina inicialment fixada

per la Sentència 1/1982, de 28 de gener,

ha dit: “[...] no puede establecerse una

separación radical entre la competencia

para dictar normas básicas relativas a la

organización y la competencia para dictar

ese mismo tipo de normas respecto a la ac-

tividad externa de las Cajas. Una organi-

zación existe para realizar una determi-

nada actividad. Su finalidad principal es

determinar, configurar y coordinar los

centros de decisión que permiten esa acti-

vidad” (FJ 2).

»Els condicionants que el precepte

posa a les aliances entre caixes d’estalvis,

de caràcter pronunciadament econò-

mic, fan que el precepte s’hagi de consi-

derar com una norma bàsica, emparada

en l’art. 149.1.11 CE.»

Article 8. Tretzè de la Llei 44/2002,

que modifica l’apartat 1 de l’article 22

de la LORCA.

«La reforma elimina la previsió sobre

el nombre mínim i màxim dels mem-

bres de la comissió de control (previsió

que, per altra part, no era bàsica) i es li-

mita a exigir que l’esmentada represen-

tació en la comissió guardi idèntica

proporció que en l’assemblea, en la lí-

nia de les exigències del principi demo-

cratitzador que presideix la LORCA

per a la composició dels òrgans de

caràcter representatiu de les caixes d’es-

talvis. Per aquesta raó, considerem que

el precepte que es dictamina és bàsic i

s’adequa a la Constitució i a l’Estatut

d’autonomia.»

Article 8. Catorzè de la Llei 44/2002,

que afegeix un nou apartat 5 a l’article

31 de la LORCA.

«La Llei 44/2002 introdueix la possibi-

litat que les caixes d’estalvis, mitjançant

resolució del seu consell d’administració,

estableixin acords de col·laboració o coo-

peració i aliances amb altres caixes d’es-

talvis.»

[...]

«Tot i que es tracta d’un supòsit di-

ferent, cal recordar que respecte als

altres apartats de l’article 31 de la

LORCA, que contemplen la possible

agrupació de caixes d’estalvis en fede-

racions d’àmbit territorial i la compo-

sició d’aquestes federacions, es va pro-

nunciar el Tribunal Constitucional en

la Sentència 49/1988 (FJ 28), en el

sentit que uns eren bàsics i altres no.

L’argumentació principal de la Sentèn-

cia és que el legislador estatal pot pre-

veure la possibilitat que es formin fe-

deracions d’àmbit territorial, així com

ACTIVITAT NORMATIVA... 405

també pot establir el seu esquema or-

ganitzatiu bàsic (art. 31.1 i 2), però, al

marge d’això, una regulació més deta-

llada no pot tenir caràcter de norma

bàsica (de fet, així s’ha recollit aquest

pronunciament en la disposició final

quarta, apartat 3, de la LORCA, refor-

mada per la Llei 44/2002, que no con-

sidera bàsics els apartats 3 i 4 de l’arti-

cle 31).

»El nou article 31, apartat 5, preveu la

possibilitat d’adoptar els acords de

col·laboració o cooperació i les aliances

abans esmentades, de manera que, en

principi, es pot dir que és un precepte

que, tal com està redactat, està referit

principalment a una activitat financera

de les caixes d’estalvis (que pot tenir

caràcter supracomunitari) i és respec-

tuós amb la seva potestat d’autoorganit-

zació, i amb les competències autonò-

miques en la matèria.»

Article 8. Setzè de la Llei 44/2002,

que afegeix una disposició addicional

cinquena a la LORCA.

La nova disposició addicional cinque-

na estableix «la necessitat d’una inter-

venció administrativa prèvia en aquests

supòsits de fusió i, a tal efecte, conté una

norma bàsica d’atribució de la facultat

d’autorització als governs de les comu-

nitats autònomes afectades. Respecte al

contingut d’aquesta autorització, el pre-

cepte es limita a prescriure, a tall de ga-

rantia, l’obligació que figuri la propor-

ció en què estaran representades les

administracions públiques i les entitats

de dret públic en els òrgans de govern de

la caixa d’estalvis resultant. En definiti-

va, estem davant un supòsit en el qual es

regulen amb caràcter bàsic alguns aspec-

tes d’un acte executiu (atribució i part

del seu contingut), perquè es veuen

afectats interessos supracomunitaris del

mercat financer.

»D’acord amb això, i considerant a

més que el precepte deixa un marge de

desenvolupament al legislador autonò-

mic en la matèria que regula, entenem

que la disposició addicional dictamina-

da és bàsica i no vulnera les competèn-

cies exclusives de la Generalitat sobre

caixes d’estalvis.»

Article 8. Dissetè de la Llei orgànica

44/2002, que modifica l’apartat 3 de la

disposició final quarta de la LORCA,

que estableix un llistat dels preceptes que

no tindran caràcter de norma bàsica.

«A la vista del que s’ha dit anterior-

ment en aquest Fonament, la disposició

final quarta, apartat 3, de la LORCA, en

la redacció donada per l’article 8. Dis-

setè de la Llei 44/2002, és inconstitu-

cional en la mesura que, per exclusió,

declara el caràcter de norma bàsica dels

articles 9.1 i 17.1 de la LORCA i, con-

cretament, en allò que es refereix a la re-

gulació que contenen del mecanisme de

reelecció dels consellers generals de l’as-

semblea general i dels vocals del consell

d’administració, respectivament.»

Finalment, el dictamen estudia l’ade-

quació constitucional i estatutària de les

disposicions transitòries sobre les caixes

d’estalvis que conté la Llei orgànica

44/2002.

Respecte a la constitucionalitat de les

disposicions transitòries desena, onzena

i dotzena, el Consell s’expressa en els

termes següents:

«Respecte a la constitucionalitat d’a-

questes disposicions transitòries de la

Llei 44/2002 des d’una perspectiva com-

petencial, es pot dir que seran constitu-

cionals totes aquelles que estiguin direc-

tament lligades a assolir els objectius de

la LORCA, que són resultat de l’exercici

legítim de les competències del legisla-

dor estatal. Per aquesta raó no es poden

judicar les esmentades disposicions sense

remetre’ns al que hem dit sobre els pre-

ceptes als quals afecten. Resulta, però,

AUTONOMIES · 29

406

d’interès, reproduir a continuació el que

va dir el Tribunal Constitucional amb

relació a les disposicions transitòries de

la LORCA de 1985. Així, en la Sentèn-

cia 49/1988, de 22 de març, en el fona-

ment jurídic 31, va dir:

«“31. Las cinco disposiciones transito-

rias son impugnadas por la Generalidad y

la primera de ellas también por la Junta.

Los motivos de impugnación pueden resu-

mirse, de un lado, en el excesivo detalle de

la regulación que prevé la adaptación de los

Estatutos de las Cajas a la nueva Ley, y,

por otro, en la imposición de plazos para

la adaptación y, en cierto modo, también

a las Comunidades Autónomas para pu-

blicar el desarrollo de la misma (Disposi-

ción transitoria primera); todo lo cual ha-

ría que estas normas no pudieran tener

carácter básico. Para resolver las cuestiones

planteadas conviene distinguir en estas

Disposiciones transitorias dos grupos de

normas. Unas tienen por objeto establecer

los plazos, que han de entenderse natural-

mente como máximos, dentro de los cuales

las Cajas deben ajustar sus Estatutos a lo

establecido en las bases estatales respecto a

su organización. Estas precisiones pueden

calificarse de básicas, ya que se dirigen a

que en un plazo prudencial las Cajas ten-

gan un esquema común organizativo, te-

niendo en cuenta, además, como observa

el Letrado del Estado, la interrelación en-

tre las diferentes Cajas, a efectos, por ejem-

plo, de la nueva constitución de los órga-

nos confederados. No puede invocarse

como sustitutivo de esas previsiones de

adaptación temporal el posible uso del Es-

tado, en caso de incumplimiento de sus

obligaciones o en el de actuación de éstas

en forma que atenten gravemente al inte-

rés general de España, del art. 155 de la

Constitución, pues se trata de un medio

extraordinario de coerción no apropiado

para resolver los problemas normales que

plantea la aplicación de nuevas normas en

sustitución de otras antiguas. Otro grupo

de normas tiene por objeto regular la or-

ganización de los órganos en la fase transi-

toria de adaptación a la nueva Ley. Estas

normas sólo podrán ser consideradas bási-

cas cuando realmente se refieren a normas

de organización que a su vez lo sean. Por

esta razón no pueden considerarse básicas

las previsiones del párrafo segundo de la

Disposición transitoria cuarta, porque

contiene una regulación excesivamente de-

tallada respecto a la constitución de la pri-

mera Asamblea General durante el pri-

mer año de aplicación de la Ley, ni la

Disposición transitoria quinta, que recoge

una limitación en la duración de los car-

gos de la Caja que ha sido calificada de no

básica en esta misma Sentencia.”»

«A la vista del que s’ha exposat, ente-

nem que només excedeix de la com-

petència estatal de l’article 149.1.11 CE

el paràgraf segon de la disposició tran-

sitòria desena de la Llei 44/2002, objec-

te de dictamen, que no és bàsic, per con-

nexió amb el que s’ha argumentat

anteriorment sobre els articles 9.1 i 17.1

de la LORCA.»

Fonament III

En aquest fonament s’aborda l’estudi

dels problemes de constitucionalitat

que planteja l’article 8, quinzè, que mo-

difica la disposició addicional segona de

la LORCA. Atès que el primer paràgraf

de la nova redacció és substancialment

idèntic al que tenia el precepte abans de

la seva modificació, el dictamen se cen-

tra exclusivament en l’anàlisi del segon

paràgraf de la disposició addicional es-

mentada; no és, però, la primera vega-

da que el Consell Consultiu es pronun-

cia sobre l’adequació a la Constitució i

a l’Estatut de normes que, basant-se en

els acords de 3 de gener de 1979 entre

l’Estat espanyol i la Santa Seu, intro-

ACTIVITAT NORMATIVA... 407

dueixen derogacions o excepcions relati-

ves a l’Església catòlica o a entitats que

en depenen (Dictamen núm. 226).

En primer lloc, s’analitza la gestió des

de la perspectiva de la hipotètica vulne-

ració del principi d’igualtat.

A diferència de la disposició addicio-

nal quarta, apartat 2, de la Llei orgànica

6/2001 (objecte del Dictamen 226),

l’apartat 2 de la disposició addicional se-

gona de la LORCA, objecte d’estudi, no

realitza una diferència clara de tracte en-

tre les caixes d’estalvis l’entitat fundado-

ra de les quals sigui l’Església catòlica o

les seves «entitats de dret públic», i la

resta de caixes d’estalvis, sinó que sola-

ment conté una norma de competència

«en la mesura que imposa que l’aprova-

ció dels seus estatuts, dels reglaments

que regulin la designació dels òrgans de

govern, i del pressupost anual de la seva

obra social, que normalment hauria de

correspondre a les comunitats autòno-

mes en el territori de les quals es trobi la

seva seu social, correspondrà al Ministe-

ri d’Economia, quan així ho acrediti la

caixa interessada davant el referit Minis-

teri».

«La diferenciació normativa que re-

sulta de l’atribució d’una mateixa com-

petència (en aquest cas, una competèn-

cia d’aprovació) a diferents òrgans de

l’Estat, segons quin sigui el subjecte

afectat, difícilment es podrà considerar

per se com a vulneradora del principi

d’igualtat, ja que es tracta d’una atribu-

ció a priori que en absolut condiciona

l’exercici material de la competència.»

(STC 128/1999, FJ 6; STC 52/1988,

FJ 3.)

«Qüestió diferent serà que, en l’exer-

cici concret d’aquesta facultat d’aprova-

ció dels estatuts i dels reglaments interns

s’observi, arribat el cas, una diferencia-

ció de tracte que pugui considerar-se

discriminatòria per a les caixes d’estal-

vis interessades o, a sensu contrario, un

tracte privilegiat cap a elles. Ens troba-

ríem llavors no davant d’un problema

d’igualtat en la llei sinó en la seva aplica-

ció, que només quan arribi el moment

es podrà apreciar pels òrgans jurisdic-

cionals competents i, en última instàn-

cia, per la via del recurs d’empara.

»Sens dubte, seria preferible que el le-

gislador no introduís excepcions a una

regla general com la continguda en el pre-

cepte qüestionat. Però el cert és que, en si

mateixa, no vulnera el principi d’igualtat

reconegut pels articles 14 i 139 CE.»

En segon lloc, s’examina la possible

vulneració de les competències que cor-

responen a la Generalitat de Catalunya

en la matèria, tal com resulten de la

Constitució espanyola i l’Estatut d’au-

tonomia de Catalunya: «Fins a la pro-

mulgació de la Llei 44/2002, objecte

d’aquest dictamen, era pacífica la consi-

deració que les comunitats autònomes

són les úniques competents, sense ex-

cepcions, per aprovar els estatuts i els re-

glaments de les caixes d’estalvis amb do-

micili social en el seu territori. Així es

desprenia tant de la interpretació realit-

zada pel Tribunal Constitucional dels

preceptes constitucionals i estatutaris,

com de la LORCA mateixa (disposició

final segona), i així s’havia estat fent fins

ara. És més, la Llei 44/2002, objecte

d’aquest dictamen, no priva les comuni-

tats autònomes d’aquesta competència

de forma general, sinó només en relació

amb l’excepció introduïda per la nova

redacció de la disposició addicional se-

gona.»

Ens trobem davant d’una de les va-

riants de bases, la coneguda com a «actes

d’execució de caràcter bàsic», que més

limiten les competències de les comuni-

tats autònomes.

«És cert que el Tribunal Constitucio-

nal ha acceptat aquest concepte de “ba-

AUTONOMIES · 29

408

ses”, però sempre que ho ha fet ha exigit

la concurrència de raons especials que

de manera manifesta justifiquin excep-

cionalment la seva necessitat: així, que

l’acte d’execució comporti marges més

amplis de discrecionalitat (STC 1/1982,

de 28 de gener, FJ 1 i 5; 44/1982, de

8 de juliol, FJ 2); que es doni una situació

d’urgència per tal d’evitar danys irrepa-

rables (STC 135/1992, de 5 d’octubre,

FJ 2) o que es tracti de preservar la nor-

mativa d’una institució considerada bà-

sica (STC 147/1991, de 4 de juliol, FJ 4

i 5), i finalment, de manera més general,

que “los actos de ejecución sean completa-

mente necesarios para garantizar la con-

secución de la finalidad objetiva a que

responde la competencia estatal sobre las

bases” (STC 48/1988, de 22 de març,

FJ 3). Cap d’aquestes exigències sem-

bla que es donin de manera clara en el

cas que ens ocupa.»

[…]

«A més, el Projecte mateix deixa en-

tendre que la submissió a la competèn-

cia d’aprovació per part del Ministeri

d’Economia, sostreta així a les comuni-

tats autònomes, no és automàtica, sinó

que depèn de l’actuació de la caixa inte-

ressada, que ha d’acreditar la presència

de l’Església catòlica o de les seves enti-

tats de dret públic com a entitats funda-

dores. En suma, la competència per a

l’aprovació dependrà de la voluntat de

la caixa interessada, que podrà optar

entre la submissió a la competència del

Ministeri d’Economia o a la de la co-

munitat autònoma corresponent. No

sembla que es pugui considerar com

a bàsica (“regulación normativa unifor-

me vigente en toda la nación”, “denomi-

nador normativo común”, “criterios gene-

rales de la regulación de un sector del

ordenamiento o de una materia jurídi-

ca que hayan de ser comunes en todo el

Estado”) una regulació l’aplicació de la

qual depèn de la voluntat del subjecte

afectat.»

«La mateixa disposició dictaminada

és la que aporta la finalitat de la modifi-

cació introduïda, en referir-se a l’Acord

internacional, de 3 gener de 1979, sobre

assumptes jurídics, negociat entre l’Es-

tat espanyol i la Santa Seu. La ràtio de la

norma sembla ser, doncs, la necessitat

de garantir el compliment uniforme de

les obligacions assumides per l’Estat es-

panyol com a conseqüència d’un tractat

internacional; i, per aquesta raó, no

s’observa una altra solució que la d’atri-

buir la competència corresponent al Mi-

nisteri d’Economia, declarant el seu

exercici com a norma bàsica.»

Per començar, és dubtós que la re-

ferència a «entidades de carácter benéfico

o asistencial de la Iglesia o dependientes de

ella» que fa l’article V de l’Acord entre

l’Estat espanyol i la Santa Seu sobre as-

sumptes jurídics inclogui les caixes d’es-

talvis, atès que malgrat tenir aquesta

consideració en els seus orígens, avui

dia, tant el Decret legislatiu 1298/1986,

de 28 de juny (que transposa la Direc-

tiva 77/780/CEE, de 12 de novem-

bre), com la Llei 26/1988, de 29 de ju-

liol, inclouen les caixes d’estalvis entre

les «entidades de crédito», sense més ma-

tisacions, sense que per això hagi desa-

paregut el caràcter beneficoassistencial

com un dels aspectes de les seves activi-

tats. El Tribunal Constitucional ha ava-

lat aquesta concepció de les caixes (STC

49/1988, de 22 març, FJ 6). També re-

butja el Tribunal Constitucional que les

caixes d’estalvis puguin ser considerades

com a fundacions en el sentit de l’arti-

cle 34 CE. D’altra banda, «el text literal

de l’article V de l’Acord sobre assump-

tes jurídics no diu res que pugui justi-

ficar un tracte diferenciat cap a les ins-

titucions benèfiques o assistencials de

l’Església catòlica, de forma que, tot i en

ACTIVITAT NORMATIVA... 409

el cas que consideréssim que afecta les

caixes d’estalvis fundades per ella, no re-

sultaria justificada l’excepció introduï-

da per la disposició addicional segona.

Pel que fa a la resta, el règim jurídic

d’aquestes institucions haurà d’ajustar-

se a les previsions de la Llei orgànica

7/1980, de 5 de juliol, de llibertat reli-

giosa que, al seu article 6.2, proclama:

»“Las Iglesias, Confesiones y Comuni-

dades religiosas podrán crear y fomentar,

para la realización de sus fines, asociacio-

nes, fundaciones e instituciones con arre-

glo a las disposiciones del ordenamiento

jurídico general”.

»En efecte, ni el paràgraf primer ni el

segon de l’article 5 de l’Acord contenen

un règim especial o excepcional, sinó

que la frase que les equipara en drets

i beneficis amb els ens classificats com

de beneficència privada sembla indicar

el contrari.»

[...]

»Pel que fa a la previsió del paràgraf

segon, sobre la possibilitat d’acords en-

tre l’Estat i l’Església católica per a la

cooperació en les seves respectives acti-

vitats de beneficència, difícilment es pot

considerar que imposa la centralització

en una autoritat única de la competèn-

cia per a l’aprovació dels pressupostos de

l’obra social de les caixes d’estalvis afec-

tades. El citat paràgraf segon només

conté una clàusula permissiva sense cap

valor normatiu, atès que no deroga o ex-

ceptua una prohibició anterior, ni im-

posa condicions o requisits per a la rea-

lització de la conducta permesa. A més,

la realització d’aquesta cooperació, com

a activitat de naturalesa bilateral, no ha

de confondre’s amb l’activitat adminis-

trativa d’aprovació a què es refereix la

disposició addicional segona analitza-

da. A l’últim, no tenim cap dubte que

l’expressió “Estado” ha d’entendre’s en

aquest cas en el sentit d’“Estado-orde-

namiento” o “Estado-comunidad” i, per

tant, inclou les comunitats autònomes,

plenament capacitades per assumir

aquestes tasques de cooperació amb

l’Esglèsia catòlica.

»Per si això no fos suficient, la no-

va disposició addicional segona de la

LORCA no eximeix les caixes d’estalvis

de l’Església catòlica d’aquest control,

sinó que simplement possibilita el des-

plaçament de la competència de les co-

munitats autònomes a la del Ministeri

d’Economia. No s’entén, doncs, quines

obligacions internacionals derivades del

Tractat justifiquen l’aplicació d’un rè-

gim uniforme d’aprovació, que vulne-

ra les competències de les comunitats

autònomes. I tot i en el cas que hi fossin,

tampoc es comprèn perquè les comuni-

tats autònomes mateixes, que són elles

mateixes Estat (entès com a Estat-orde-

nament), no poden ser igualment ga-

rants del compliment d’aquestes obli-

gacions.

»Per tot això en l’Acord no hi ha res

que justifiqui la privació de la Genera-

litat de Catalunya d’una competència

que li correspon constitucionalment i

estatutàriament, i la disposició addi-

cional segona, en el seu segon paràgraf,

de la LORCA (article 8. Quinzè de la

Llei 44/2002), com també la disposició

final quarta, apartat 3, de la LORCA

(article 8. Dissetè de la Llei 44/2002),

en la mesura que declara bàsica aque-

lla, vulneren l’ordre constitucional de

competències i, per això, són inconsti-

tucionals.»

Fonament IV

En aquest fonament s’examina la re-

gulació de les quotes participatives feta a

l’article 14 de la Llei 44/2002, que dóna

nova redacció a l’article 7 de la Llei

13/1985, de 25 de maig, de coeficients

AUTONOMIES · 29

410

d’inversió, recursos propis i obligacions

d’informació dels intermediaris finan-

cers, objecte del dictamen del Consell

Consultiu núm. 98, de 23 de juliol, i de

la STC 178/1992, de 13 de novembre.

«L’article 14 de la Llei 44/2002, que

es dictamina, està íntegrament dedicat a

la regulació de les quotes participati-

ves. El seu apartat primer dóna una

nova redacció a l’article 7 de la citada

Llei 13/1985, que tindrà caràcter de

disposició bàsica. D’aquest nou arti-

cle 7 destaquem la inclusió de les quotes

participatives de les caixes d’estalvis dins

del llistat de recursos propis de les enti-

tats de crèdit.»

[...]

«Atesa la jurisprudència del Tribunal

Constitucional, reiteradament citada en

el Dictamen abans exposat, la qual ator-

ga al Banc d’Espanya competències exe-

cutives bàsiques sobre tot allò que fa re-

ferència a garantir la solvència de les

entitats de crèdit (i també més recent-

ment la STC 235/1999, de 16 de de-

sembre), hem de concloure que les pre-

visions normatives que es comenten

s’adeqüen a l’ordre constitucional i es-

tatutari de distribució competencial.

La solvència de les caixes afecta el siste-

ma financer en el seu conjunt, la qual

cosa comporta una estreta vinculació

amb les bases estatals de l’ordenació del

crèdit. Pel que afecta a la resta d’aquest

precepte, entenem que la mateixa doc-

trina jurisprudencial del Tribunal Cons-

titucional permet qualificar de bàsics els

seus apartats finals, en el benentès que

limiten aquesta afirmació a allò que aquest

article de manera concreta regula, i que

no impedeixen que la Generalitat de

Catalunya pugui desenvolupar i regular

altres aspectes en relació amb les quotes

participatives, en l’exercici legítim de les

seves competències estatutàries.»

Conclusió:

«Atesos els raonaments continguts

en els fonaments precedents, opinem

que:

»Primer. La disposició final quar-

ta, apartat 3, de la Llei 31/1985, de 2

d’agost, de regulació de les normes bàsi-

ques sobre òrgans rectors de les caixes

d’estalvis, en la redacció donada per l’ar-

ticle 8. Dissetè de la Llei 44/2002, de 22

de novembre, de mesures de reforma del

sistema financer, és inconstitucional en

la mesura que, per exclusió, declara el

caràcter de norma bàsica dels articles 9.1

i 17.1 de la citada Llei 31/1985, concre-

tament, pel que fa a la regulació que con-

tenen del mecanisme de reelecció dels

consellers generals de l’assemblea general

i dels vocals del consell d’administració,

respectivament. Així mateix, el paràgraf

segon de la disposició transitòria desena

de la Llei 44/2002, de 22 de novembre,

de mesures de reforma del sistema finan-

cer, és inconstitucional, per connexió

amb els citats articles 9.1 i 17.1.

»Segon. La disposició addicional sego-

na, paràgraf segon, de la Llei 31/1985, de

2 d’agost, de regulació de les normes

bàsiques sobre òrgans rectors de les cai-

xes d’estalvis, en la redacció donada

per l’article 8. Quinzè de la Llei 44/

2002, de 22 de novembre, de mesures

de reforma del sistema financer, com

també la disposició final quarta, apar-

tat 3, de la Llei 31/ 1985, en la redacció

donada per l’article 8.Dissetè de la Llei

44/2002, de 22 de novembre, en la me-

sura que, per exclusió, declara el caràcter

de norma bàsica de la citada disposició

addicional segona, paràgraf segon, són

inconstitucionals.

»Aquest és el nostre Dictamen, que

pronunciem, emetem i signem en el lloc

i la data indicats al començament.»

ACTIVITAT NORMATIVA... 411

Vot particular:

Que formula el Sr. Joaquim Borrell i

Mestre, en no compartir «la conclusió

a què arriba el Dictamen respecte al

fet que són inconstitucionals la dispo-

sició final quarta, apartat 3, de la Llei

31/1985, de 2 d’agost, de regulació de

les normes bàsiques sobre òrgans rec-

tors de les caixes d’estalvis, en la redac-

ció donada per l’article 8. Dissetè de

la Llei 44/2002, de 22 de novembre,

de mesures de reforma del sistema fi-

nancer, en la mesura que, per exclu-

sió, declara el caràcter de norma bàsica

dels articles 9.1 i 17.1 de la citada

Llei 31/1985».

Vot particular:

Que formulen «els consellers senyors

Joaquín Tornos i Mas, Jaume Renyer i

Alimbau, i Pere Jover i Presa en discrepar

de l’opinió majoritària del Consell amb

relació a la consideració com a bàsic de la

nova redacció de l’article 15 de la LOR-

CA, nova redacció i qualificació de nor-

ma bàsica que s’estableix a l’article 8 de la

Llei 44/2002, de 22 de novembre, de

mesures de reforma del sistema financer.

AUTONOMIES · 29

412

Amb la finalitat d’adaptar la realitat

urbanística i la planificació territorial de

la comunitat càntabra a les últimes dis-

posicions nacionals i comunitàries en la

matèria, el Parlament d’aquesta Comu-

nitat Autònoma va promulgar la Llei

5/2002, de 24 de juliol de 2002, de me-

sures cautelars urbanístiques en l’àmbit

del litoral, de submissió dels instruments

de planificació territorial i urbanística a

avaluació ambiental i de règim dels ce-

mentiris.

Aquesta Llei, malgrat la brevetat de la

redacció i de l’articulat, pretén, d’una ban-

da, ampliar el termini de vigència de de-

terminades mesures cautelars previstes en

la Llei 2/2001, de 25 de juny, d’ordenació

territorial i règim urbanístic del sòl de

Cantàbria. D’altra banda, s’atribueix com

a objectiu l’adaptació del seu ordenament

jurídic territorial i urbanístic a les pres-

cripcions comunitàries que recullen, en

primer lloc, la Directiva 2001/42/

CEE, del Parlament Europeu i del Con-

sell, de 27 de juny de 2001, relativa a l’a-

valuació dels efectes de determinats plans i

programes al medi ambient i, en segon

lloc, la recent jurisprudència del Tribunal

de Justícia de les Comunitats Europees en

què es revela l’incompliment de la Directi-

va per part de l’Estat espanyol.

Un dels objectius principals de la Llei

2/2001 és «assegurar una protecció efec-

tiva i integral de la costa» mitjançant un

Pla d’ordenació del litoral implantant,

mentre no es dugui a terme l’aprovació

definitiva d’aquest Pla, una sèrie de me-

sures cautelars per al conjunt dels muni-

cipis costaners. Posteriorment, la Direc-

tiva de 27 de juny de 2001 estableix

l’obligació de sotmetre a avaluació me-

diambiental els plans i els programes

—amb algunes excepcions— que s’elabo-

rin en relació amb l’ordenació del terri-

tori urbà i rural o la utilització del sòl.

Davant aquesta realitat normativa es

dicta la Llei 5/2002, que, com el seu

propi títol indica, persegueix tres objec-

tius diferenciats.

En primer lloc, el manteniment d’al-

gunes mesures cautelars de suspensió re-

collides en la Llei 2/2001, relatives als

sòls urbanitzables amb cert valor am-

biental digne de protecció. En efecte, la

Llei pretén prolongar la vigència de de-

terminades mesures fins a l’aprovació de-

finitiva del Pla d’ordenació del litoral

que preveu la disposició addicional

quarta de la Llei anterior, per un termini,

en tot cas, no superior a un any, «amb

l’objectiu d’evitar les conseqüències deri-

vades de la consolidació d’expectatives

3. COMUNITATS AUTÒNOMES:

ACTIVITAT LEGISLATIVA

A cura de Belén Noguera

Llei 5/2002, de 24 de juliol, de mesures cautelars urbanístiques en l’àmbit del

litoral, de submissió dels instruments de planificació territorial i urbanís-

tica a avaluació ambiental i de règim urbanístic dels cementiris (Butlletí

Oficial de Cantàbria núm. 147, d’1 d’agost).

Autonomies, núm. 29, novembre de 2003, Barcelona.

d’urbanització generades per l’aprovació

del planejament de desenvolupament».

En concret, la Llei estableix dos tipus

de mesures aplicables als sòls urbanitza-

bles sense pla parcial aprovat i enumera

de manera molt precisa els sòls urbanit-

zables que queden compresos en aquest

àmbit de protecció. La suspensió de to-

tes les llicències de construcció d’obres

majors d’edificacions destinades a re-

sidència o habitació n’és una; l’altra, la

suspensió de l’aprovació definitiva de

plans parcials.

En segon lloc, per tal d’adaptar els ins-

truments de planejament a l’avaluació

mediambiental prescrita per la Directiva

2001/42/CEE, la Llei 5/2002 disposa

que «els instruments de planificació ter-

ritorial i urbanística que estableixin el

marc per a l’autorització en el futur de

projectes enumerats en els annexos I i II

de la Directiva 85/337/CEE hauran

d’obtenir amb caràcter previ a l’aprova-

ció provisional el preceptiu instrument

d’avaluació mediambiental que, una cop

acabat el tràmit d’informació pública,

haurà d’emetre l’autoritat ambiental en

el termini que preveu la legislació especí-

fica o, si no n’hi ha, en el general de la le-

gislació del procediment administratiu

comú». Així mateix, i tret del cas en què

es tracti de variacions que per la seva na-

turalesa no impliquin efectes rellevants

sobre el medi ambient, s’estableix que les

modificacions dels instruments de pla-

nejament se subjectin a aquest mecanis-

me d’avaluació. És més, fins i tot els ins-

truments de planejament i les seves

modificacions que en la data d’entrada

en vigor de la Llei es trobin en tramitació

i hagin estat aprovats de manera provi-

sional s’hauran de sotmetre, prèviament

a la seva aprovació definitiva per l’òrgan

competent, al preceptiu instrument me-

diambiental descrit. Això no obstant, la

Llei recorda en la disposició transitòria

primera que mentre no es produeixi la

plena adaptació de la Directiva, seran les

determinacions que estableix el Decret

50/1991, de 29 d’abril, d’avaluació de

l’impacte ambiental per a Cantàbria, les

que es prendran com a referència en el

moment de tramitar l’instrument d’ava-

luació mediambiental.

Finalment, i atenent la reserva de Llei

que caracteritza la regulació del dret de

propietat, es preveu el règim jurídic ur-

banístic dels cementiris de nova cons-

trucció. Serà el Pla general d’ordenació

urbana el que en determini la ubicació, i

les disposicions de la Llei s’aplicaran a

tots els instruments de planejament ur-

banístic i a les llicències de construcció

concedides amb posterioritat a la publi-

cació de la Llei 2/2001 en el Butlletí

Oficial de Cantàbria.

Quant a aquest tema, s’estableixen una

sèrie de regles que afecten tant els cemen-

tiris nous com les ampliacions dels ja

existents. La Llei ordena, a mode d’exem-

ple, que al voltant s’instal·li una zona de

protecció de vint-i-cinc metres d’ampla-

da, que els cementiris s’emplacin sobre

terrenys permeables i que se’n mantin-

guin els contorns convenientment enjar-

dinats i «lliures de tota classe de construc-

ció, i s’han de qualificar mitjançant el

planejament urbanístic com a sistema ge-

neral». També s’especifica, d’una banda,

que els promotors obtinguin la precepti-

va autorització i, prèviament, un informe

sanitari favorable de la Conselleria de Sa-

nitat, Consum i Serveis Socials, i, d’altra

banda, que s’adjunti un estudi hidrogeo-

lògic del subsòl de la zona en què s’espe-

cifiquin «les propietats geològiques dels

terrenys, les litologies i l’estructura dels

materials, la profunditat de la capa freàti-

ca, el tipus de porositat i el risc potencial

d’afectació a les aigües subterrànies».

Mariola Rodríguez Font

AUTONOMIES · 29

414

El legislador de Castella i Lleó se

suma, amb aquesta Llei, al conjunt de

legisladors autonòmics que, en exercici

de la seva competència sobre «assistèn-

cia social» o «protecció i tutela de me-

nors», han dictat lleis sobre protecció a

la infantesa.

Les transformacions socials i culturals

esdevingudes en la nostra societat han

conduït a un canvi en l’estatus del me-

nor que, en l’actualitat, es caracteritza

pel reconeixement de la titularitat de

drets. Tanmateix, en la seva condició de

persones en desenvolupament, els me-

nors només gaudeixen d’una capacitat

progressiva per exercir per ells mateixos

alguns dels seus drets. Per aquesta raó

constitueixen un grup de població ca-

racteritzat per una vulnerabilitat espe-

cial. Doncs bé, la Llei de Castella i Lleó

parteix d’aquesta realitat i dicta un con-

junt de normes orientades a garantir als

menors l’exercici i el desenvolupament

ple dels seus drets.

El marc jurídic de què parteix la Llei

de protecció a la infantesa de Castella i

Lleó està determinat en primer terme

per l’article 39 de la Constitució i, de

manera especial, pel que disposa l’apar-

tat 3, en què es reconeix als menors la

protecció prevista en els tractats interna-

cionals que vetllen pels seus drets, parti-

cularment la Convenció de les Nacions

Unides sobre els drets de l’infant de 20

de novembre de 1989. Així mateix,

quant a la legislació estatal constitueixen

una referència ineludible la Llei orgàni-

ca 1/1996, de 15 de gener, de protecció

jurídica del menor, el Codi civil i la Llei

orgànica 5/2000, de 12 de gener, regula-

dora de la responsabilitat penal dels me-

nors. Aquest marc jurídic es completa

amb la legislació autonòmica en matèria

d’assistència social i les normes regla-

mentàries reguladores d’aspectes especí-

fics de la protecció de menors.

Els principis que guien la legislació

autonòmica sobre protecció de menors

són, en primer terme, l’interès superior

del menor i els principis de protecció in-

tegral, coresponsabilitat i coordinació.

El legislador concep la protecció als me-

nors com una acció complexa en la qual

estan implicats els pares, els poders pú-

blics i el conjunt de la societat. Per això,

la Llei delimita responsabilitats, planifi-

ca actuacions i estableix vies per a la

col·laboració i la coordinació.

Així, la Llei comença per establir, en

el títol preliminar, quin és el seu objecte,

un objecte plural que comprèn la garan-

tia i la protecció dels drets dels menors,

la regulació de les accions de preven-

ció, el marc jurídic de l’acció específica

de protecció, els criteris que regeixen l’a-

plicació de les mesures imposades als

menors infractors en l’àmbit de la res-

ponsabilitat penal, la delimitació de

competències de cadascuna de les ins-

tàncies, l’establiment de vies per a la

col·laboració i la participació social i un

règim sancionador.

D’altra banda, el legislador estableix

els principis rectors que han de guiar el

conjunt d’actuacions relatives a l’aten-

ció i la protecció dels menors: de ma-

nera destacada, el principi de l’interès

superior del menor, la prohibició de

qualsevol tipus de discriminació, la ne-

cessitat de considerar l’opinió del me-

nor, la promoció de les actuacions de

prevenció, la protecció integral, la inte-

gració familiar, el caràcter educatiu de

les mesures i la subsidiarietat progressiva

ACTIVITAT NORMATIVA... 415

Llei 14/2002, de les Corts de Castella i Lleó, de 25 de juliol, de promo-

ció, atenció i protecció a la infantesa (Butlletí Oficial de Castella i Lleó

núm. 145, de 29 de juliol).

de l’actuació de l’Administració en rela-

ció amb els deures i les funcions inhe-

rents a la pàtria potestat.

Així mateix, amb la finalitat d’assegu-

rar el desenvolupament eficaç de totes

les actuacions d’atenció a la infantesa i

l’adolescència, el legislador preveu, en-

tre els principis que regeixen l’actuació

dels poders públics, el principi de prio-

ritat pressupostària. El legislador de

Castella i Lleó mira de donar un contin-

gut efectiu a aquest principi. En efecte,

a Catalunya, la Llei 8/1995, de 27 de ju-

liol, d’atenció i protecció dels infants i

adolescents, també preveu, en l’article

16, el principi de prioritat pressupostà-

ria; això no obstant, el legislador català

no ha donat un contingut efectiu a

aquest principi, sinó que s’ha limitat a

fer una declaració programàtica. En

canvi, el legislador de Castella i Lleó va

més enllà i en l’article 6 estableix que la

Junta haurà de garantir que «en cap cas

l’increment anual en les partides corres-

ponents» dels programes relatius a l’a-

tenció als menors «no serà inferior al

percentatge mitjà d’augment, per a l’e-

xercici corresponent, en els pressupostos

regionals». La qüestió és determinar les

vies per exigir al Govern autonòmic, si

fos necessari, el compliment d’aquest

mandat legal.

En el títol I de la Llei es reconeix als

menors un conjunt de drets i s’efectua

una regulació detallada de la seva pro-

moció i defensa. El legislador preveu, a

més, una sèrie de deures dels menors. La

Llei atribueix a les administracions pú-

bliques de Castella i Lleó la responsabi-

litat de garantir el respecte i l’exercici

efectiu dels drets i les llibertats que l’or-

denament atribueix als menors. D’altra

banda, a fi de garantir l’efectivitat dels

drets dels menors, el legislador estableix

un conjunt de prohibicions, limitacions

i actuacions particulars dirigides a evitar

els efectes perjudicials que puguin te-

nir certes activitats, mitjans i productes

per al desenvolupament integral dels

menors. La protecció dels menors, la ga-

rantia de l’exercici dels seus drets i l’ob-

servança de les prohibicions i les limita-

cions troben un suport mitjançant la

tipificació com a infracció administrati-

va de vulneracions i conductes incom-

plidores i l’establiment de la sanció cor-

responent.

El títol II de la Llei s’ocupa de les ac-

tuacions administratives de prevenció, a

les quals reconeix un caràcter prioritari.

Les actuacions de prevenció tenen com

a objectiu evitar, reduir o contrarestar

les causes que provoquen la marginació,

les situacions de desprotecció, els factors

que condueixen a la deterioració de l’en-

torn sociofamiliar del menor i impedir

les situacions individuals de risc o des-

emparament. La prevenció es durà a ter-

me mitjançant el desenvolupament de

plans i programes i a través de mesures

concretes de suport familiar, d’atenció

educativa, de prevenció i protecció de la

salut, de sensibilització sobre els drets de

la infantesa, sobre prevenció de la

violència o sobre formació i ocupació.

La Llei destaca la importància que té en

matèria de prevenció l’actuació propera,

la proximitat als destinataris, i per això

reserva un paper destacat a les adminis-

tracions locals.

En el títol III la Llei s’ocupa de l’acció

administrativa de protecció. La protec-

ció dels menors comprèn el conjunt

d’actuacions administratives adreçades a

garantir als menors en situació de risc o

desemparament el gaudi dels seus drets i

el ple desenvolupament de la seva perso-

nalitat. La intervenció administrativa en

aquest àmbit de protecció es regeix per

un conjunt de principis: la prioritat

d’actuació en l’entorn familiar, la reinte-

gració o la integració familiar, la partici-

AUTONOMIES · 29

416

pació del menor, el seguiment i el con-

trol de les mesures de protecció i la co-

participació de les diverses administra-

cions. Igualment, a més dels drets que la

Llei reconeix a tots els menors, el legisla-

dor també reconeix un conjunt de drets

en relació amb l’activitat de protecció de

l’Administració: el dret a la protecció

pública, a ser considerat subjecte actiu

en la satisfacció de les necessitats prò-

pies, a ser informat i escoltat, i d’altres.

El legislador de Castella i Lleó distin-

geix —al meu entendre, de manera molt

encertada— dos nivells d’intervenció

administrativa en el marc de l’acció pro-

tectora: l’actuació administrativa davant

situacions de risc i l’actuació adminis-

trativa davant situacions de desempara-

ment. La intervenció pública serà més o

menys intensa d’acord amb la situació

en què es trobi el menor. En el primer

cas, l’acció protectora es desenvoluparà

fonamentalment en el marc de la famí-

lia, però, tanmateix, quan es detecti una

situació de desemparament, la mesura

de protecció implicarà la separació de la

família i l’assumpció de la tutela per part

de l’Administració. La Llei preveu els

criteris per establir quan el menor es tro-

ba en una situació de risc o bé en una si-

tuació de desemparament.

El menor es troba en una situació

de risc quan, a conseqüència de cir-

cumstàncies personals o familiars, el seu

desenvolupament personal o social es

veu perjudicat. En aquests casos, els ser-

veis especialitzats de l’Administració

hauran d’intervenir per tal d’eliminar o

neutralitzar la situació de risc i per pre-

venir o evitar la situació de desempara-

ment del menor. A aquest efecte, oferi-

ran a la família el suport necessari o, fins

i tot, podran assumir la guarda del me-

nor a petició dels pares o els tutors. La

Llei encomana a les entitats locals, en el

marc del que disposa la legislació sobre

serveis socials, la detecció i la valoració

de les situacions de risc i la realització de

les actuacions necessàries per disminuir

els factors de risc en col·laboració amb

les altres administracions. En canvi, la

Llei atribueix a l’Administració autonò-

mica l’adopció d’aquelles mesures de

protecció dels menors en situació de risc

que requereixin la separació de la famí-

lia, l’assumpció de la guarda o aquelles

mesures que s’adopten quan ha cessat

una mesura d’acolliment adoptada en el

marc de la tutela administrativa o quan

no intervingui l’entitat local competent.

D’altra banda, també correspon a l’Ad-

ministració autonòmica la coordinació

general en aquesta matèria.

Així mateix, com s’ha dit, la Llei regu-

la l’actuació pública per oferir protecció

als menors en situació de desempara-

ment. En el marc de les previsions de

l’article 172.1 del Codi civil, el legisla-

dor autonòmic preveu un conjunt de

circumstàncies que comportarien la de-

claració de desemparament del menor,

mitjançant la resolució administrativa

corresponent. D’acord amb el que esta-

bleix el precepte del Codi civil esmen-

tat, la declaració administrativa de de-

semparament comporta l’assumpció

automàtica per part de l’Administració

de la tutela del menor. La Llei precisa els

amplis termes en què el legislador estatal

defineix la situació de desemparament i

concreta els supòsits en què l’Adminis-

tració haurà d’entendre que el menor es

veu privat de l’assistència moral i mate-

rial necessària. D’aquesta manera es

completa la previsió del Codi civil i

es redueix l’abast de la discrecionalitat

interpretativa o de judici que la norma

atribueix a l’Administració. D’altra ban-

da, la Llei estableix el procediment ad-

ministratiu que haurà de seguir l’Admi-

nistració autonòmica per dictar la

resolució de desemparament i per adop-

ACTIVITAT NORMATIVA... 417

tar les mesures de protecció correspo-

nents. Així mateix, es regula un procedi-

ment d’urgència a l’efecte de donar una

resposta immediata a les situacions que

ho requereixin.

Pel que fa a les mesures i les actua-

cions previstes en el marc de l’acció pro-

tectora encomanada a l’Administració,

la Llei preveu com a primera mesura el

suport a la família amb la finalitat d’evi-

tar la separació del menor del seu nucli

familiar i, en cas que inicialment fos

inevitable, procurar que hi pugui retor-

nar posteriorment. En els casos en què

l’Administració hagi declarat la situació

de desemparament d’un menor, té atri-

buïda ope legis la tutela del menor i, per

tant, n’haurà d’exercir la guarda. De la

mateixa manera, l’Administració haurà

d’assumir la guarda del menor en els ca-

sos en què els pares o els tutors ho sol·li-

citin i quedi acreditat que ells no poden

assumir aquesta responsabilitat perquè

circumstàncies greus els ho impedeixen.

L’Administració que té atribuïda la

tutela del menor, o bé que n’ha assumit

la guarda voluntària d’acord amb la

sol·licitud dels pares o els tutors, és res-

ponsable de la guarda del menor i ha de

vetllar pel compliment dels deures que li

són inherents. L’Administració podrà

exercir la guarda del menor a través de la

mesura de l’acolliment familiar o de l’a-

colliment residencial. La Llei proclama

la utilització preferent de l’acolliment

familiar i la consideració de la família

extensa com la primera alternativa amb

vista a afavorir la permanència del me-

nor en el seu propi ambient i facilitar les

relacions amb la família d’origen. L’aco-

lliment residencial es configura com un

recurs subsidiari, aplicable quan consti-

tueixi la mesura més adequada per a les

necessitats d’un menor concret. En l’e-

lecció del centre caldrà procurar la pro-

ximitat a l’entorn familiar i social del

menor, com també un estil de vida al

més normalitzat possible.

Per últim, la Llei també estableix que

l’Administració que té atribuïda la tute-

la, quan constati que el retorn del me-

nor a la seva família d’origen és inviable,

pugui proposar l’adopció del menor i,

per tant, la seva plena integració en una

nova família. Per tal d’afavorir l’adapta-

ció del menor a la seva nova família es

preveu l’establiment de la mesura d’aco-

lliment preadoptiu. La Llei crida l’aten-

ció sobre la necessitat que en el procedi-

ment d’adopció d’aquestes mesures es

valori l’opinió i la voluntat del menor. A

més, la Llei inclou un conjunt de dispo-

sicions generals que estableixen el marc

d’actuació en matèria d’adopció inter-

nacional.

En el títol IV la Llei s’encarrega de les

qüestions relatives a l’actuació en matè-

ria de menors infractors que han incor-

regut en responsabilitat penal. L’Admi-

nistració autonòmica és competent per

a l’execució material de les mesures im-

posades pels jutjats de menors en aplica-

ció de la legislació sobre responsabilitat

penal dels menors. En la mesura en què

la regulació general d’aquesta execució

ja està regulada per la Llei orgànica

5/2000, de 12 de gener, el legislador au-

tonòmic tan sols s’ocupa de determinar

els criteris d’actuació de caràcter com-

plementari, instrumental o d’aplicació

del marc general pel qual s’ha de regir

l’activitat que duu a terme en aquesta

matèria l’Administració de Castella i

Lleó. Així mateix, s’estableix el règim

general i els principis que han de guiar

l’establiment de convenis i acords de

col·laboració amb altres administra-

cions i amb entitats públiques o priva-

des per a l’execució d’aquestes mesures.

Els títols V i VI s’ocupen de la distri-

bució de competències entre l’Adminis-

tració autonòmica i les entitats locals, i

AUTONOMIES · 29

418

regulen les qüestions relatives a la col·la-

boració i la coordinació administrativa i

la participació social. En el títol VII es

constitueix un Registre públic dividit en

seccions a fi de garantir la seguretat jurí-

dica en l’acció administrativa d’atenció i

protecció a la infantesa, com també una

ordenació adequada d’aquesta acció.

Finalment, en el títol VIII s’estableix

un règim sancionador que preveu un

conjunt de conductes constitutives d’in-

fraccions administratives en matèria

d’atenció i protecció a la infantesa i fixa

les sancions corresponents. D’aquesta

manera s’estableix una garantia addicio-

nal per als casos en què els mandats le-

gals siguin desatesos.

En definitiva, amb aquesta Llei el le-

gislador de Castella i Lleó duu a terme

una regulació completa, detallada i sis-

temàtica de la matèria relativa a la pro-

moció, l’atenció i la protecció dels me-

nors que fins aquest moment només

estaven regulades per normes autonò-

miques de rang infralegal. El legisla-

dor autonòmic ha establert el marc legal

que permet assegurar a la Comunitat

Autònoma l’atenció integral als menors

d’edat i garantir-los el ple gaudi de tots

els drets que l’ordenament els reconeix

i el lliure desenvolupament de la seva

personalitat.

Ángeles de Palma del Teso

ACTIVITAT NORMATIVA... 419

Lleis promulgades a les comunitats autònomes durant l’any 2002.

Andalusia

Llei 1/2002, de 4 d’abril, d’ordenació,

foment i control de la pesca marítima, el

marisqueig i l’aqüicultura marina (BOJA

núm. 45, de 18 d’abril).

Llei 2/2002, d’11 de novembre, de ges-

tió d’emergències a Andalusia (BOJA

núm. 138, de 26 de novembre).

Llei 3/2002, de 16 de desembre, per la

qual es modifica la Llei 2/1999, de 31

de març, de societats cooperatives anda-

luses (BOJA núm. 153, de 28 de desem-

bre).

Llei 4/2002, de 16 de desembre, de cre-

ació del Servei Andalús d’Ocupació

(BOJA núm. 153, de 28 de desembre).

Llei 5/2002, de 16 de desembre, de pa-

relles de fet (BOJA núm. 153, de 28 de

desembre).

Llei 6/2002, de 16 de desembre, per la

qual es modifica la Llei 1/1996, de 10

de gener, del comerç interior d’Andalu-

sia, i es crea la taxa per tramitació de

llicències comercials (BOJA núm. 153,

de 28 de desembre).

Llei 7/2002, de 17 de desembre, d’orde-

nació urbanística d’Andalusia (BOJA

núm. 154, de 31 de desembre. Correc-

ció d’errades: BOJA núm. 33, de 18 de

febrer de 2003).

Llei 8/2002, de 17 de desembre, del Pla

estadístic d’Andalusia 2003-2006, i de

modificació de la Llei 4/1989, de 12 de

desembre, d’estadística de la Comunitat

Autònoma d’Andalusia (BOJA núm.

154, de 31 de desembre. Correcció d’er-

rades: BOJA núm. 39, de 26 de febrer

de 2003).

Llei 9/2002, de 21 de desembre, del

pressupost de la Comunitat Autònoma

d’Andalusia per a l’any 2003 (BOJA

núm. 151, de 24 de desembre. Correc-

ció d’errades: BOJA núm. 33, de 18 de

febrer de 2003).

Llei 10/2002, de 21 de desembre, per la

qual s’aproven normes en matèria de tri-

buts cedits i altres mesures tributàries,

administratives i financeres (BOJA

núm. 151, de 24 de desembre. Correc-

ció d’errades: BOJA núm. 33, de 18 de

febrer de 2003, i BOJA núm. 34, de 19

de febrer de 2003).

Aragó

Llei 1/2002, de 13 de febrer, de creació

del Col·legi Professional de Diplomats

en Treball Social i Assistents Socials d’A-

ragó (BOA núm. 26, d’1 de març).

Llei 2/2002, de 13 de febrer, de creació

del Col·legi Professional de Logopedes

d’Aragó (BOA núm. 26, d’1 de març).

Llei 3/2002, de 25 de març, de creació

de la comarca de Cinca Mitjà (BOA

núm. 39, de 3 d’abril. Correcció d’erra-

des: BOA núm. 43, de 12 d’abril).

Llei 4/2002, de 25 de març, de creació

de la comarca de Somontano de Barbas-

tre (BOA núm. 39, de 3 d’abril. Correc-

ció d’errades: BOA núm. 43, de 12 d’a-

bril).

Llei 5/2002, de 4 d’abril, de caça d’Ara-

gó (BOA núm. 45, de 17 d’abril).

Llei 6/2002, de 15 d’abril, de salut d’A-

ragó (BOA núm. 46, de 19 d’abril).

Llei 7/2002, de 15 d’abril, de creació de

la comarca del Matarranya (BOA núm.

46, de 19 d’abril).

Llei 8/2002, de 3 de maig, de creació de

la comarca del Maestrat (BOA núm. 53,

de 8 de maig).

Llei 9/2002, de 3 de maig, de creació de

la comarca de la Jacetània (BOA núm.

53, de 8 de maig).

Llei 10/2002, de 3 de maig, de creació

de la comarca del Baix Aragó (BOA

núm. 53, de 8 de maig).

Llei 11/2002, de 14 de maig, de creació

de la comarca d’Andorra-Sierra de Ar-

cos (BOA núm. 57, de 17 de maig).

Llei 12/2002, de 28 de maig, de creació

de la comarca de Ribagorça (BOA núm.

63, de 31 de maig).

Llei 13/2002, de 10 de juny, de creació

de la comarca de la Ribera Baixa de l’E-

bre (BOA núm. 70, de 17 de juny).

Llei 14/2002, de 10 de juny, de creació

del Col·legi Professional de Delineants

d’Osca (BOA núm. 70, de 17 de juny).

Llei 15/2002, de 27 de juny, per la qual

es deixa lliure d’ordenació l’aprofita-

ment de les pastures a la Comunitat

Autònoma d’Aragó (BOA núm. 79, de

8 de juliol).

Llei 16/2002, de 28 de juny, d’educació

permanent d’Aragó (BOA núm. 79, de

8 de juliol).

Llei 17/2002, de 5 de juliol, de creació

de la comarca dels Monegres (BOA

núm. 83, de 17 de juliol. Correcció d’er-

rades: BOA núm. 89, de 29 de juliol).

Llei 18/2002, de 5 de juliol, de creació

de la comarca de Campo de Daroca

(BOA núm. 83, de 17 de juliol).

AUTONOMIES · 29

420

Llei 19/2002, de 18 de setembre, de crea-

ció, per segregació, del Col·legi Profes-

sional de Psicòlegs d’Aragó (BOA núm.

114, de 25 de setembre).

Llei 20/2002, de 7 d’octubre, de creació

de la comarca del Baix Cinca (BOA

núm. 119, de 7 d’octubre).

Llei 21/2002, de 16 d’octubre, d’auto-

rització de disposició de valors mobilia-

ris de les empreses públiques de la Co-

munitat Autònoma d’Aragó «Fomento

y Desarrollo del Valle de Benasque, SA»,

«Panticosa Turística, SA» i «Nieve de Te-

ruel, SA» (BOA núm. 123, de 16 d’oc-

tubre).

Llei 22/2002, de 16 d’octubre, de modi-

ficació de la denominació del «Consell

Aragonès de la Tercera Edat» per la de

«Consell Aragonès de les Persones

Grans» en la Llei 3/1990, de 4 d’abril,

del Consell Aragonès de la Tercera Edat

(BOA núm. 123, de 16 d’octubre).

Llei 23/2002, de 8 de novembre, per la

qual s’estableix la dotació econòmica

inicial i els recursos econòmics i finan-

cers de l’entitat de dret públic Institut

Aragonès de Ciències de la Salut per a

l’any 2002 (BOA núm. 134, de 13 de

novembre).

Llei 24/2002, de 12 de novembre, de

creació de la comarca de Campo de Bel-

chite (BOA núm. 135, de 15 de novem-

bre).

Llei 25/2002, de 12 de novembre, de

creació de la comarca de la Llitera (BOA

núm. 135, de 15 de novembre).

Llei 26/2002, de 26 de novembre, de

creació de la comarca de Cinco Villas

(BOA núm. 141, de 29 de novembre).

Llei 27/2002, de 26 de novembre, de

creació de la comarca de Plana d’Osca

(BOA núm. 141, de 29 de novembre.

Correcció d’errades: BOA núm. 145, de

13 de desembre).

Llei 28/2002, de 17 de desembre, de

creació de la comarca de Cuencas Mine-

ras (BOA núm. 150, de 27 de desem-

bre).

Llei 29/2002, de 17 de desembre, de

creació del Centre d’Investigació i Tec-

nologia Agroalimentària d’Aragó (BOA

núm. 150, de 27 de desembre).

Llei 30/2002, de 17 de desembre, de

protecció civil i atenció d’emergències

d’Aragó (BOA núm. 151, de 30 de

desembre. Correcció d’errades: BOA

núm. 2, de 8 de gener de 2003).

Llei 31/2002, de 27 de desembre, de

creació de la comarca del Campo de Ca-

riñena (BOA núm. 2, de 8 de gener de

2003).

Astúries

Llei 1/2002, d’11 de març, del consorci

de transports d’Astúries (BOPA núm.

69, de 23 de març).

Llei 2/2002, de 12 d’abril, de l’Institut

de Desenvolupament Econòmic del

Principat d’Astúries (BOPA núm. 99,

de 30 d’abril. Correcció d’errades:

BOPA núm. 119, de 24 de maig).

Llei 3/2002, de 19 d’abril, de règim de

sòl i ordenació urbanística (BOPA núm.

102, de 4 de maig).

Llei 4/2002, de 23 de maig, de parelles es-

tables (BOPA núm. 125, de 31 de maig).

ACTIVITAT NORMATIVA... 421

Llei 5/2002, de 3 de juny, sobre aboca-

ments d’aigües residuals industrials als

sistemes públics de sanejament (BOPA

núm. 137, de 14 de juny).

Llei 6/2002, de 18 de juny, sobre pro-

tecció dels ecosistemes aquàtics i de re-

gulació de la pesca en aigües continen-

tals (BOPA núm. 151, d’1 de juliol).

Llei 7/2002, de 24 de juny, per la qual

s’autoritza la creació de l’empresa públi-

ca «Sociedad de Servicios del Principado

de Asturias, SA» (BOPA núm. 158, de 9

de juliol).

Llei 8/2002, de 21 d’octubre, d’especta-

cles públics i activitats recreatives

(BOPA núm. 247, de 24 d’octubre).

Llei 9/2002, de 22 d’octubre, de la Re-

serva natural integral de Muniellos

(BOPA núm. 255, de 4 de novembre).

Llei 10/2002, de 19 de novembre, de

comerç interior (BOPA núm. 278, de

30 de novembre).

Llei 11/2002, de 2 de desembre, dels

consumidors i usuaris (BOPA núm.

287, de 13 de desembre).

Llei 12/2002, de 13 de desembre, de de-

claració del Parc Natural de las Fuentes

del Narcea, Degaña i Ibias (BOPA núm.

298, de 27 de desembre).

Llei 13/2002, de 23 de desembre, de ti-

nença, protecció i drets dels animals

(BOPA núm. 301, de 31 de desembre.

Correcció d’errades: BOPA núm. 50,

d’1 de març de 2003).

Llei 14/2002, de 27 de desembre, de

pressupostos generals per a 2003

(BOPA núm. 301, de 31 de desembre).

Llei 15/2002, de 27 de desembre, de

mesures pressupostàries, administrati-

ves i fiscals (BOPA núm. 301, de 31 de

desembre).

Llei 16/2002, de 30 de desembre, de

modificació de la Llei del Principat

d’Astúries 2/2002, de 23 de juny, de

caixes d’estalvi, per adaptar-la a la Llei

44/2002, de 22 de novembre, de me-

sures de reforma del sistema finan-

cer (BOPA núm. 6, de 9 de gener de

2003).

Canàries

Llei 1/2002, de 21 de gener, d’aliena-

ció gratuïta, a favor de l’Ajuntament

d’Icod de los Vinos, d’un terreny de

248 m2que forma part del jardí del

Jutjat de Primera Instància i Instruc-

ció, per a la prolongació del carrer de

Julio Arencibia (BOC núm. 15, d’1

defebrer).

Llei 2/2002, de 27 de març, d’establi-

ment de normes tributàries i de mesures

en matèria d’organització administrativa,

de gestió, relatives al personal de la Co-

munitat Autònoma de Canàries i de ca-

ràcter sancionador (BOC núm. 45, de 8

d’abril. Correcció d’errades: BOC núm.

67, de 27 de maig; BOC núm. 165, de

13 de desembre, i BOC núm. 165, de 13

de desembre).

Llei 3/2002, de 20 de maig, de creació

del Col·legi Professional de Protèsics

Dentals de Las Palmas (BOC núm. 73,

de 3 de juny).

Llei 4/2002, de 20 de maig, de creació

del Col·legi Professional de Protèsics

Dentals de Santa Cruz de Tenerife

(BOC núm. 73, de 3 de juny).

AUTONOMIES · 29

422

Llei 5/2002, de 3 de juny, del Consell

Consultiu de Canàries (BOC núm. 77,

de 7 de juny).

Llei 6/2002, de 12 de juny, sobre mesu-

res d’ordenació territorial de l’activitat

turística a les illes de Hierro, Gomera i

La Palma (BOC núm. 89, d’1 de juliol).

Llei 7/2002, de 18 de juliol, de conces-

sió de crèdit extraordinari, per un im-

port de seixanta-cinc milions sis-cents

vuitanta-dos mil cinc-cents seixanta-

vuit euros (65.682.568 €), per finançar

ajuts, subvencions i mesures de caràcter

excepcional per reparar els danys pro-

duïts per pluges, temporals i altres fenò-

mens naturals relacionats amb la clima-

tologia adversa i d’adopció de mesures

fiscals i pressupostàries (BOC núm. 99,

de 22 de juliol).

Llei 8/2002, de 15 d’octubre, d’alienació

gratuïta a favor del Capítol Insular de

Gran Canària d’una parcel·la de 3.600

m2situada a la Vega de San José (Las Pal-

mas de Gran Canaria) per a ús esportiu

(BOC núm. 143, de 25 d’octubre).

Llei 9/2002, de 21 d’octubre, d’indem-

nització a les persones excloses dels be-

neficis establerts en la disposició addi-

cional divuitena dels pressupostos

generals de l’Estat per als exercicis de

1990 i 1992 (BOC núm. 143, de 25

d’octubre).

Llei 10/2002, de 21 de novembre, per la

qual es regula el tram autonòmic de

l’impost sobre la renda de les persones

físiques a la Comunitat Autònoma de

Canàries (BOC núm. 157, de 27 de no-

vembre).

Llei 11/2002, de 21 de novembre, de

modificació de la Llei 4/1999, de 15 de

març, de patrimoni històric de Canàries

(BOC núm. 157, de 27 de novembre).

Llei 12/2002, de 4 de desembre, de con-

cessió d’un suplement de crèdit per un

import de quaranta-vuit milions nou-

cents seixanta mil nou-cents cinquanta-

set euros amb cinquanta-nou cèntims

(48.960.957,59 €) als pressupostos ge-

nerals de la Comunitat Autònoma de

Canàries per a 2002 i de mesures pres-

supostàries (BOC núm. 165, de 13 de

desembre).

Llei 13/2002, de 27 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

Autònoma de Canàries per a 2003

(BOC núm. 174, de 31 de desembre.

Correcció d’errades: BOC núm. 46, de

7 de març de 2003).

Cantàbria

Llei 1/2002, de 26 de febrer, del comerç

de Cantàbria (BOCT núm. 45, de 6 de

març).

Llei 2/2002, de 29 d’abril, de saneja-

ment i depuració de les aigües residuals

de la Comunitat Autònoma de Cantà-

bria (BOCT núm. 86, de 7 de maig).

Llei 3/2002, de 28 de juny, d’arxius de

Cantàbria (BOCT núm. 131, de 9 de

juliol).

Llei 4/2002, de 24 de juliol, de caixes

d’estalvi (BOCT núm. 147, d’1 d’agost.

Correcció d’errades: BOCT núm. 225,

de 21 de novembre).

Llei 5/2002, de 24 de juliol, de mesures

cautelars urbanístiques en l’àmbit del li-

toral, de submissió dels instruments de

planificació territorial i urbanística a

ACTIVITAT NORMATIVA... 423

avaluació ambiental i de règim urbanís-

tic dels cementiris (BOCT núm. 147,

d’1 d’agost).

Llei 6/2002, de 10 de desembre, de rè-

gim jurídic del Govern i de l’Adminis-

tració de la Comunitat Autònoma de

Cantàbria (BOCT núm. 242, de 18 de

desembre).

Llei 7/2002, de 10 de desembre, d’orde-

nació sanitària de Cantàbria (BOCT

núm. 242, de 18 de desembre).

Llei 8/2002, de 18 de desembre, de crè-

dit extraordinari per finançar les mesu-

res necessàries per pal·liar els efectes

de l’abocament de fuel ocasionat per

l’accident del vaixell «Prestige» (BOCT

núm. 6, extraordinari, de 19 de de-

sembre).

Llei 9/2002, de 23 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

Autònoma de Cantàbria per a l’any

2003 (BOCT núm. 250, de 31 de de-

sembre).

Llei 10/2002, de 23 de desembre, de

mesures fiscals i administratives (BOCT

núm. 250, de 31 de desembre. Correc-

ció d’errades: BOCT núm. 16, de 24 de

gener de 2003).

Llei 11/2002, de 23 de desembre, de

mesures fiscals en matèria de tributs ce-

dits per l’Estat (BOCT núm. 250, de 31

de desembre).

Castella i Lleó

Llei 1/2002, de 9 d’abril, reguladora

del Consell Consultiu de Castella i

Lleó (BOCL núm. 76, suplement, de

22 d’abril).

Llei 2/2002, de 9 d’abril, reguladora del

Consell de Comptes de Castella i Lleó

(BOCL núm. 76, suplement, de 22

d’abril).

Llei 3/2002, de 9 d’abril, d’educació de

persones adultes de Castella i Lleó

(BOCL núm. 76, suplement, de 22

d’abril).

Llei 4/2002, d’11 d’abril, de cooperati-

ves de la Comunitat de Castella i Lleó

(BOCL núm. 79, de 26 d’abril).

Llei 5/2002, d’11 d’abril, de declaració

del Parc Natural d’Arribes del Duero

(Salamanca-Zamora) (BOCL núm. 79,

de 26 d’abril).

Llei 6/2002, d’11 d’abril, de declaració

de la Reserva Natural de Riberas de

«Castronuño-Vega del Duero» (Valla-

dolid) (BOCL núm. 79, de 26 d’a-

bril).

Llei 7/2002, de 3 de maig, de creació

de l’Institut Tecnològic Agrari de Cas-

tella i Lleó (BOCL núm. 86, de 8 de

maig).

Llei 8/2002, de 18 de juny, per la qual es

reconeix com a universitat privada a la

Universitat Europea Miguel de Cervan-

tes, amb seu a Valladolid (BOCL núm.

120, de 24 de juny).

Llei 9/2002, de 10 de juliol, per a la de-

claració de projectes regionals d’infraes-

tructures de residus d’interès singular

per a la Comunitat (BOCL núm. 134,

de 12 de juliol).

Llei 10/2002, de 10 de juliol, de modifi-

cació de la Llei 5/1999, de 8 d’abril,

d’urbanisme de Castella i Lleó (BOCL

núm. 134, de 12 de juliol).

AUTONOMIES · 29

424

Llei 11/2002, de 10 de juliol, de joven-

tut de Castella i Lleó (BOCL núm. 139,

suplement, de 19 de juliol. Correcció

d’errades: BOCL núm. 218, d’11 de

novembre).

Llei 12/2002, d’11 de juliol, de patri-

moni cultural de Castella i Lleó (BOCL

núm. 139, suplement, de 19 de juliol.

Correcció d’errades: BOCL núm. 217,

de 8 de novembre).

Llei 13/2002, de 15 de juliol, de funda-

cions de Castella i Lleó (BOCL núm.

139, suplement, de 19 de juliol).

Llei 14/2002, de 25 de juliol, de promo-

ció, atenció i protecció a la infantesa a

Castella i Lleó (BOCL núm. 145, suple-

ment, de 29 de juliol. Correcció d’errades:

BOCL núm. 11, de 17 de gener de 2003).

Llei 15/2002, de 28 de novembre, de

transport urbà i metropolità de Castella

i Lleó (BOCL núm. 238, suplement,

d’11 de desembre).

Llei 16/2002, de 19 de desembre, de co-

merç de Castella i Lleó (BOCL núm.

247, de 24 de desembre. Correcció d’er-

rades: BOCL núm. 30, de 13 de febrer

de 2003).

Llei 17/2002, de 19 de desembre, de fo-

ment i coordinació general de la recerca

científica, desenvolupament i innovació

tecnològica (R+D+I) a Castella i Lleó

(BOCL núm. 247, de 24 de desembre).

Llei 18/2002, de 19 de desembre, de

creació del Consell de Col·legis Profes-

sionals d’Advocats de Castella i Lleó

(BOCL núm. 247, de 24 de desembre).

Llei 19/2002, de 19 de desembre, de

creació del Consell de Col·legis Profes-

sionals de Procuradors dels Tribunals de

Castella i Lleó (BOCL núm. 247, de 24

de desembre).

Llei 20/2002, de 19 de desembre, de

creació del Consell de Col·legis Profes-

sionals d’Aparelladors i Arquitectes Tèc-

nics de Castella i Lleó (BOCL núm.

247, de 24 de desembre).

Llei 21/2002, de 27 de desembre, de

mesures econòmiques, fiscals i admi-

nistratives (BOCL núm. 250, de 30 de

desembre).

Llei 22/2002, de 27 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

de Castella i Lleó per a l’any 2003

(BOCL núm. 250, de 30 de desembre).

Castella-la Manxa

Llei 1/2002, de 7 de febrer, per la qual es

modifica la Llei 3/1988, de 13 de de-

sembre, d’ordenació de la funció públi-

ca de la Junta de Comunitats de Caste-

lla-la Manxa (DOCM núm. 23, de 22

de febrer).

Llei 2/2002, de 7 de febrer, per la qual

s’estableixen i regulen les diverses moda-

litats d’habitatges de protecció pública a

Castella-la Manxa (DOCM núm. 23,

de 22 de febrer).

Llei 3/2002, de 7 de març, de constitu-

ció de l’Institut de Promoció Exterior de

Castella-la Manxa (DOCM núm. 34,

de 18 de març).

Llei 4/2002, de 4 d’abril, de modificació

de la Llei 3/2000, de 26 de maig, de crea-

ció de l’ens públic de Ràdio-Televisió de

Castella-la Manxa (DOCM núm. 46,

de 15 d’abril).

ACTIVITAT NORMATIVA... 425

Llei 5/2002, d’11 d’abril, de creació

del Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics

en Informàtica de Castella-la Manxa

(DOCM núm. 53, d’1 de maig).

Llei 6/2002, d’11 d’abril, de creació

del Col·legi Oficial d’Enginyers en

Informàtica de Castella-la Manxa

(DOCM núm. 53, d’1 de maig).

Llei 7/2002, de 9 de maig, de modifica-

ció de la Llei 9/1990, de 28 de desem-

bre, de carreteres i camins (DOCM

núm. 65, de 27 de maig).

Llei 8/2002, de 23 de maig, de coordi-

nació de policies locals de Castella-la

Manxa (DOCM núm. 72, de 12 de

juny).

Llei 9/2002, de 6 de juny, de creació del

Consell de Relacions Laborals de Caste-

lla-la Manxa (DOCM núm. 77, de 24

de juny).

Llei 10/2002, de 21 de juny, d’estadísti-

ca de Castella-la Manxa (DOCM núm.

79, fascicle extraordinari, de 28 de

juny).

Llei 11/2002, de 27 de juny, de modifi-

cació de la Llei 5/1986, de 23 de desem-

bre, electoral de Castella-la Manxa

(DOCM núm. 79, fascicle extraordina-

ri, de 28 de juny).

Llei 12/2002, de 27 de juny, reguladora

del cicle integral de l’aigua de la Comu-

nitat Autònoma de Castella-la Manxa

(DOCM núm. 83, de 8 de juliol).

Llei 13/2002, de 27 de juny, de crèdit ex-

traordinari per import de cent milions

sis-cents mil euros (100.600.000 €)per

al finançament de projectes estratègics

per al desenvolupament econòmic i so-

cial de Castella-la Manxa (DOCM

núm. 83, de 8 de juliol).

Llei 14/2002, d’11 de juliol, d’ordena-

ció i foment de l’artesania de Castella-la

Manxa (DOCM núm. 90, fascicle 1, de

24 de juliol).

Llei 15/2002, d’11 de juliol, sobre dro-

godependències i altres trastorns addic-

tius (DOCM núm. 90, fascicle 1, de 24

de juliol).

Llei 16/2002, d’11 de juliol, del IV

Centenari de la publicació d’El ingenio-

so hidalgo don Quijote de la Mancha

(DOCM núm. 90, fascicle 1, de 24 de

juliol).

Llei 17/2002, de 10 d’octubre, de crea-

ció del Col·legi Oficial de Diplomats en

Treball Social i Assistents Socials de

Castella-la Manxa (DOCM núm. 135,

de 31 d’octubre).

Llei 18/2002, de 24 d’octubre, per la

qual es modifica la Llei 3/1988, de 13

de desembre, d’ordenació de la funció

pública de la Junta de Comunitats de

Castella-la Manxa (DOCM núm. 141,

de 15 de novembre).

Llei 19/2002, de 24 d’octubre, d’arxius

públics de Castella-la Manxa (DOCM

núm. 141, de 15 de novembre).

Llei 20/2002, de 14 de novembre, de

cooperatives de Castella-la Manxa

(DOCM núm. 146, de 25 de novem-

bre).

Llei 21/2002, de 14 de novembre, de

mesures fiscals de suport a la família i a

determinats sectors econòmics i de ges-

tió tributària (DOCM núm. 146, de 25

de novembre).

AUTONOMIES · 29

426

Llei 22/2002, de 21 de novembre, de

creació de l’Institut de la Dona de Cas-

tella-la Manxa (DOCM núm. 151, de 4

de desembre).

Llei 23/2002, de 21 de novembre, d’e-

ducació de persones adultes de Castella-

la Manxa (DOCM núm. 151, de 4 de

desembre).

Llei 24/2002, de 5 de desembre, de ga-

ranties en l’atenció sanitària especialit-

zada (DOCM núm. 157, de 18 de de-

sembre).

Llei 25/2002, de 19 de desembre, de

pressupostos generals de la Junta de Co-

munitats de Castella-la Manxa per a

l’any 2003 (DOCM núm. 161, de 30

de desembre).

Catalunya

Llei 1/2002 d’11 de març, de tercera

modificació de la Llei 20/1985, de 25

de juliol, de prevenció i assistència en

matèria de substàncies que poden gene-

rar dependència (DOGC núm. 3598,

de 19 de març de 2002).

Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanis-

me (DOGC núm. 3600, de 21 de març.

Correcció d’errades: DOGC núm.

3642, de 24 de maig, i DOGC núm.

3677, de 15 de juliol).

Llei 3/2002, de 22 de març, de quarta

modificació de la Llei 8/1987, munici-

pal i de règim local de Catalunya

(DOGC núm. 3605, de 28 de març).

Llei 4/2002, de 5 d’abril, de mesures ex-

traordinàries per finançar, especialment,

les actuacions derivades de la pesta por-

cina clàssica i dels efectes de les gelades

en el sector de l’olivera (DOGC núm.

3614, de 12 d’abril).

Llei 5/2002, de 19 d’abril, de l’Agèn-

cia Catalana de Protecció de Dades

(DOGC núm. 3625, de 29 d’abril).

Llei 6/2002, de 25 d’abril, de mesures

relatives a la conciliació del treball amb

la vida familiar del personal de les admi-

nistracions públiques catalanes i de mo-

dificació dels articles 96 i 97 del Decret

legislatiu 1/1997 (DOGC núm. 3626,

de 30 d’abril).

Llei 7/2002, de 25 d’abril, de mo-

dificació de la Llei 6/1984, de 5 de

març, de la Sindicatura de Comptes,

modificada per la Llei 15/1991, de 4

de juliol (DOGC núm. 3627, de 2 de

maig).

Llei 8/2002, de 27 de maig, de modifi-

cació de la Llei 37/1991, de 30 desem-

bre, sobre mesures de protecció de me-

nors desemparats i de l’adopció i de

regulació de l’atenció especial als adoles-

cents amb conductes d’alt risc social

(DOGC núm. 3648, de 3 de juny).

Llei 9/2002, de 27 de maig, de modifi-

cació de la Llei 15/1997, de taxes i preus

públics de la Generalitat de Catalunya,

per la qual s’introdueix una taxa per a

l’obtenció i l’expedició del títol de patró

o patrona de moto nàutica (DOGC

núm. 3648, de 3 de juny).

Llei 10/2002, de 27 de maig, sobre un

torn especial de promoció interna de

membres del cos auxiliar d’administra-

ció al cos administratiu (DOGC núm.

3647, de 31 de maig).

Llei 11/2002, de 27 de maig, de segona

modificació de la Llei 12/1993, de 4 de

ACTIVITAT NORMATIVA... 427

novembre, de creació de l’Institut per al

Desenvolupament de les Comarques de

l’Ebre (DOGC núm. 3648, de 3 de

juny).

Llei 12/2002, de 14 de juny, del trans-

port per cable (DOGC núm. 3665, de

27 de juny. Correcció d’errades: DOGC

núm. 3682, de 22 de juliol).

Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme

de Catalunya (DOGC núm. 3669, de 3

de juliol. Correcció d’errades: DOGC

núm. 3739, de 14 d’octubre).

Llei 14/2002, de 27 de juny, de les cam-

bres oficials de comerç, indústria i nave-

gació de Catalunya i del Consell Gene-

ral de les Cambres (DOGC núm. 3671,

de 5 de juliol).

Llei 15/2002, de 27 de juny, d’ordena-

ció vitivinícola (DOGC núm. 3673, de

9 de juliol. Correcció d’errades: DOGC

núm. 3693, de 6 d’agost).

Llei 16/2002, de 28 de juny, de protec-

ció contra la contaminació acústica

(DOGC núm. 3675, d’11 de juliol).

Llei 17/2002, de 5 de juliol, d’or-

denació del sistema d’ocupació i de

creació del Servei d’Ocupació de Cata-

lunya (DOGC núm. 3676, de 12 de

juliol).

Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperati-

ves (DOGC núm. 3679, de 17 de juliol).

Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets

reals de garantia (DOGC núm. 3679,

de 17 de juliol).

Llei 20/2002, de 5 de juliol, de seguretat

alimentària (DOGC núm. 3679, de 17

de juliol).

Llei 21/2002, de 5 de juliol, de setena

modificació de la Llei 8/1987, de 15

d’abril, municipal i de règim local de

Catalunya (DOGC núm. 3678, de 16

de juliol).

Llei 22/2002, de 12 de juliol, de confra-

ries de pescadors (DOGC núm. 3684,

de 24 de juliol).

Llei 23/2002, de 18 de novembre, d’a-

dequació de procediments administra-

tius en relació amb el règim de silenci

administratiu i el termini de resolució i

notificació i de primera modificació

dels articles 81, 82 i 83 de la Llei

13/1989, d’organització, procediment

i règim jurídic de l’Administració de la

Generalitat de Catalunya (DOGC

núm. 3778, de 10 de desembre).

Llei 24/2002, de 18 de novembre, de

creació de l’especialitat d’educació social

en el cos de diplomats de la Generalitat

(DOGC núm. 3775, de 4 de desem-

bre).

Llei 25/2002, de 25 de novembre, de

mesures de suport al retorn dels cata-

lans emigrats i llurs descendents i de se-

gona modificació de la Llei 18/1996

(DOGC núm. 3776, de 5 de desem-

bre).

Llei 26/2002, de 28 de novembre, de

modificació de la Llei 10/1994, d’11

de juliol, de la policia de la Generalitat-

mossos d’esquadra, en relació amb l’afi-

liació sindical dels membres dels cos

de mossos d’esquadra (DOGC núm.

3776, de 5 de desembre).

Llei 27/2002, de 20 desembre, de mesu-

res legislatives per regular les empreses

d’inserció sociolaboral (DOGC núm.

3793, de 3 de gener de 2003).

AUTONOMIES · 29

428

Llei 28/2002, de 30 desembre, de crea-

ció de l’Institut per al Desenvolupa-

ment i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran

(DOGC núm. 3801, de 16 de gener de

2003).

Llei 29/2002, de 30 desembre, primera

llei del Codi civil de Catalunya (DOGC

núm. 3798, de 13 de gener de 2003).

Llei 30/2002, de 30 desembre, de pres-

supostos de la Generalitat de Catalunya

per al 2003 (DOGC núm. 3791, de 31

de desembre).

Llei 31/2002 de 30 desembre, de mesu-

res fiscals i administratives (DOGC

núm. 3791, de 31 de desembre. Correc-

ció d’errades: DOGC núm. 3805, de 22

de gener de 2003, i DOGC núm. 3824,

de 18 de febrer de 2003).

Extremadura

Llei 1/2002, de 28 de febrer, del Govern

i de l’Administració de la Comunitat

Autònoma d’Extremadura (DOE núm.

35, de 26 de març).

Llei 2/2002, de 25 d’abril, de protecció

de la qualitat del subministrament elèc-

tric a Extremadura (DOE núm. 55, de

14 de maig).

Llei 3/2002, de 9 de maig, de comerç de

la Comunitat Autònoma d’Extremadu-

ra (DOE núm. 61, de 28 de maig).

Llei 4/2002, de 23 de maig, de modifi-

cació de la Llei 1/1990, de 26 d’abril, de

coordinació de policies locals d’Extre-

madura (DOE núm. 63, d’1 de juny).

Llei 5/2002, de 23 de maig, de protec-

ció dels animals a la Comunitat Autò-

noma d’Extremadura (DOE núm. 83,

de 18 de juliol).

Llei 6/2002, de 27 de juny, de mesures

de suport en matèria d’autopromoció

d’habitatges, accessibilitat i sòl (DOE

núm. 85, de 23 de juliol).

Llei 7/2002, de 24 d’octubre, de cessió

de domini de muntanya a entitat local

(DOE núm. 136, de 23 de novembre).

Llei 8/2002, de 14 de novembre, de re-

forma fiscal de la Comunitat Autònoma

d’Extremadura (DOE núm. 145, de 14

de desembre).

Llei 9/2002, de 14 de novembre, d’impuls

a la localització industrial d’Extremadura

(DOE núm. 145, de 14 de desembre).

Llei 10/2002, de 12 de desembre, de fi-

nançament d’inversions extraordinàries

(DOE núm. 145, de 14 de desembre).

Llei 11/2002, de 12 de desembre, de

col·legis i de consells de col·legis profes-

sionals d’Extremadura (DOE núm.

151, de 28 de desembre).

Llei 12/2002, de 19 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

Autònoma d’Extremadura per a l’any

2003 (DOE núm. 1, fascicle extraordi-

nari, de 30 de desembre).

Galícia

Llei 1/2002, de 26 de març, per la qual

es modifica la Llei de Galícia 6/1984, de

5 de juny, del Valedor do Pobo (DOGA

núm. 65, de 4 d’abril).

Llei 2/2002, de 29 d’abril, de pressupos-

tos generals de la Comunitat Autònoma

ACTIVITAT NORMATIVA... 429

de Galícia per a l’any 2002 (DOGA

núm. 84, de 2 de maig. Correcció d’erra-

des: DOGA núm. 97, de 22 de maig).

Llei 3/2002, de 29 d’abril, de mesures

de règim fiscal i administratiu (DOGA

núm. 84, de 2 de maig).

Llei 4/2002, de 25 de juny, de l’estatut

de la capitalitat de la ciutat de Santiago

de Compostel·la (DOGA núm. 142, de

24 de juliol).

Llei 5/2002, de 20 de desembre, de mo-

dificació de la posició neta deutora de la

Comunitat Autònoma de Galícia el 31

de desembre (DOGA núm. 246, de 21 de

desembre).

Llei 6/2002, de 27 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

Autònoma de Galícia per a l’any 2003

(DOGA núm. 251, de 30 de desem-

bre).

Llei 7/2002, de 27 de desembre, de me-

sures fiscals i de règim administratiu

(DOGA núm. 251, de 30 de desem-

bre).

Llei 8/2002, de 18 de desembre, de pro-

tecció de l’ambient atmosfèric de Galí-

cia (DOGA núm. 252, de 31 de desem-

bre).

Llei 9/2002, de 30 de desembre, d’orde-

nació urbanística i protecció del medi

rural de Galícia (DOGA núm. 252, de

31 de desembre).

Illes Balears

Llei 1/2002, de 19 de març, de cultura

popular i tradicional (BOIB núm. 38,

de 28 de març).

Llei 2/2002, de 3 d’abril, de sistemes de

finançament definitiu dels consells in-

sulars (BOIB núm. 47, de 18 d’abril).

Llei 3/2002, de 17 de maig, d’estadística

de les Illes Balears (BOIB núm. 64, de

28 de maig).

Llei 4/2002, de 4 de juny, de taxes per

inspeccions i controls sanitaris dels pro-

ductes pesquers destinats al consum

humà (BOIB núm. 71, de 13 de juny).

Llei 5/2002, de 21 de juny, de subven-

cions (BOIB núm. 79, de 2 de juliol).

Llei 6/2002, de 21 de juny, de modifica-

ció de la Llei 8/1986, de 26 de novem-

bre, electoral de la Comunitat Autòno-

ma de les Illes Balears (BOIB núm. 79,

de 2 de juliol).

Llei 7/2002, de 21 de juny, per la qual

s’autoritza la modificació del nivell

d’endeutament de la Comunitat Autò-

noma de les Illes Balears el 31 desembre

de 2002 i es modifica la Llei 19/2001,

de 21 desembre, de pressupostos gene-

rals de la Comunitat Autònoma de les

Illes Balears per a l’any 2002 (BOIB

núm. 79, de 2 de juliol).

Llei 8/2002, de 26 de setembre, de crea-

ció del Col·legi d’Educadores i Educa-

dors Socials de les Illes Balears (BOIB

núm. 121, de 8 d’octubre).

Llei 9/2002, de 12 desembre, de modifi-

cació de la Llei 2/1999, de 24 de març,

general turística de les Illes Balears

(BOIB núm. 153, fascicle 1, de 21 de

desembre).

Llei 10/2002, de 23 desembre, de pres-

supostos generals de la Comunitat

Autònoma de les Illes Balears per a l’any

AUTONOMIES · 29

430

2003 (BOIB núm. 156, de 28 de de-

sembre).

Llei 11/2002, de 23 desembre, de mesu-

res tributàries i administratives (BOIB

núm. 156, de 28 de desembre).

La Rioja

Llei 1/2002, d’1 de març, de serveis so-

cials (BOR núm. 29, de 7 de març).

Llei 2/2002, de 17 d’abril, de salut

(BOR núm. 49, de 23 d’abril).

Llei 3/2002, de 21 de maig, per al des-

envolupament de l’ús de la signatura

electrònica a les administracions públi-

ques de la Comunitat Autònoma de La

Rioja (BOR núm. 63, de 25 de maig).

Llei 4/2002, d’1 de juliol, de cooperació

per al desenvolupament (BOR núm.

81, de 4 de juliol).

Llei 5/2002, de 8 d’octubre, de protec-

ció del medi ambient de La Rioja (BOR

núm. 124, de 12 d’octubre).

Llei 6/2002, de 18 d’octubre, de taxes i

preus públics de la Comunitat Autòno-

ma de La Rioja (BOR núm. 131, de 29

d’octubre).

Llei 7/2002, de 18 d’octubre, de sani-

tat animal de la Comunitat Autònoma

de La Rioja (BOR núm. 132, de 31

d’octubre).

Llei 8/2002, de 18 d’octubre, de vitivi-

nicultura de La Rioja (BOR núm. 132,

de 31 d’octubre).

Llei 9/2002, de 17 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

Autònoma de La Rioja per a l’any 2003

(BOR núm. 154, de 21 de desembre.

Correcció d’errades: BOR núm. 29, de

8 de març de 2003).

Llei 10/2002, de 17 de desembre, de

mesures fiscals i administratives per a

l’any 2003 (BOR núm. 154, de 21 de

desembre).

Madrid

Llei 1/2002, de 27 de març, per la qual

es crea el cos d’agents forestals de la Co-

munitat de Madrid (BOCM núm. 79,

de 4 d’abril).

Llei 2/2002, de 19 de juny, d’avaluació

ambiental de la Comunitat de Madrid

(BOCM núm. 154, d’1 de juliol).

Llei 3/2002, de 19 de juny, de modifica-

ció de la Llei 11/2000, de 16 d’octubre,

del Consell de la Joventut de la Comu-

nitat de Madrid (BOCM núm. 152, de

28 de juny).

Llei 4/2002, de 27 de juny, de creació

de la Taula per a la Integració i Promo-

ció del Poble Gitano de la Comunitat de

Madrid (BOCM núm. 155, de 2 de ju-

liol. Correcció d’errades: BOCM núm.

174, de 24 de juliol).

Llei 5/2002, de 27 de juny, sobre drogo-

dependències i altres trastorns addictius

(BOCM núm. 160, de 8 de juliol).

Llei 6/2002, de 27 de juny, de modifica-

ció parcial de la Llei 5/1985, de 16 de

maig, de creació del Consorci Regional

de Transports Públics Regulars de Ma-

drid (BOCM núm. 161, de 9 de juliol.

Correcció d’errades: BOCM núm. 192,

de 14 d’agost).

ACTIVITAT NORMATIVA... 431

Llei 7/2002, de 25 de juliol, per la qual

es regula el tipus de gravamen autonò-

mic de l’impost sobre vendes minoristes

de determinats hidrocarburs a la Comu-

nitat de Madrid (BOCM núm. 176, de

26 de juliol).

Llei 8/2002, de 27 de novembre, de jo-

ventut de la Comunitat de Madrid

(BOCM núm. 289, de 5 de desembre).

Llei 9/2002, d’11 de desembre, de crea-

ció del Col·legi Professional d’Higie-

nistes Dentals de la Comunitat de

Madrid (BOCM núm. 302, de 20 de

desembre).

Llei 10/2002, d’11 de desembre, per la

qual es concedeix un suplement de crèdit

i un crèdit extraordinari per un import

d’un milió quatre-cents noranta-vuit mil

setanta-vuit euros (1.498.078 €) i quin-

ze milions vint mil euros (15.020.000 €),

respectivament, al Servei Madrileny de

Salut, per al Pla de qualitat integral dels

serveis sanitaris de la Comunitat de Ma-

drid durant l’exercici 2002 (BOCM

núm. 302, de 20 de desembre).

Llei 11/2002, de 18 de desembre, d’or-

denació de l’activitat de centres i serveis

d’acció social i de millora de la qualitat

en la prestació dels serveis socials de la

Comunitat de Madrid (BOCM núm.

304, de 23 de desembre).

Llei 12/2002, de 18 de desembre, dels

consells socials de les universitats públi-

ques de la Comunitat de Madrid

(BOCM núm. 304, de 23 de desembre).

Llei 13/2002, de 20 de desembre, de

mesures fiscals i administratives (BOCM

núm. 304, de 23 de desembre. Correc-

ció d’errades: BOCM núm. 47, de 25

de febrer de 2003).

Llei 14/2002, de 20 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat de

Madrid per a l’any 2003 (BOCM núm.

309, de 30 de desembre. Correcció d’e-

rrades: BOCM núm. 12, de 15 de gener

de 2003).

Llei 15/2002, de 27 de desembre, de

creació de l’Agència de Qualitat, Acre-

ditació i Prospectiva de les universitats

de Madrid (BOCM núm. 16, de 20 de

gener de 2003.

Múrcia

Llei 1/2002, de 20 de març, d’adequació

dels procediments de l’Administració

regional de Múrcia a la Llei 30/1992, de

26 de novembre, de règim jurídic de les

administracions públiques i del proce-

diment administratiu comú (BORM

núm. 73, de 30 de març).

Llei 2/2002, de 10 de maig, de modifi-

cació de la Llei 1/2001, de 24 d’abril,

del sòl de la Regió de Múrcia (BORM

núm. 128, de 4 de juny).

Llei 3/2002, de 20 de maig, de tarifa del

cànon de sanejament (BORM núm.

128, de 4 de juny).

Llei 4/2002, de 22 de maig, de creació

del Col·legi Professional de Detectius

Privats de la Regió de Múrcia (BORM

núm. 128, de 4 de juny).

Llei 5/2002, de 3 de juny, de modificació

de la Llei 5/2001, de 5 de desembre, de

personal estatutari del Servei Murcià de

Salut (BORM núm. 133, d’11 de juny).

Llei 6/2002, de 25 de juliol, d’estadísti-

ca de la Regió de Múrcia (BORM núm.

157, de 9 de juliol).

AUTONOMIES · 29

432

Llei 7/2002, de 25 de juny, de creació de

l’empresa pública «Centro de Alto Ren-

dimiento Infanta Cristina» (BORM

núm. 157, de 9 de juliol).

Llei 8/2002, de 30 d’octubre, per la qual

es crea l’Institut Murcià d’Investigació i

Desenvolupament Agrari i Alimentari

(IMIDA) (BORM núm. 272, de 23 de

novembre).

Llei 9/2002, d’11 de novembre, de crea-

ció del Servei Regional d’Ocupació i

Formació (BORM núm. 276, de 28 de

novembre).

Llei 10/2002, de 12 de novembre, de

modificació de la Llei 7/1995, de 21

d’abril, de la fauna silvestre, caça i pesca

fluvial (BORM núm. 284, de 10 de de-

sembre).

Llei 11/2002, de 26 de novembre, de

suplement de crèdit per import de qua-

tre milions seixanta-tres mil sis-cents

setanta-vuit euros (4.063.678 €), per

finançar despeses de la Secretaria Gene-

ral de la Presidència i del portaveu del

Govern i de les conselleries de Presidèn-

cia; d’Economia i Hisenda; d’Obres

Públiques, Habitatge i Transports; d’E-

ducació i Cultura, i de Turisme i Orde-

nació del Territori, i d’autorització

d’endeutament al Servei Murcià de Sa-

lut (BORM núm. 276, de 28 de no-

vembre).

Llei 12/2002, de 3 de desembre, de crea-

ció de l’Institut de la Dona de la Regió

de Múrcia (BORM núm. 296, de 24 de

desembre).

Llei 13/2002, de 4 de desembre, de crea-

ció de l’Institut de la Joventut de la Re-

gió de Múrcia (BORM núm. 296, de

24 de desembre).

Llei 14/2002, de 23 de desembre, de

pressupostos generals de la Comunitat

Autònoma de la Regió de Múrcia per a

l’any 2003 (BORM núm. 301, suple-

ment núm. 6, de 31 de desembre).

Llei 15/2002, de 23 de desembre, de

mesures tributàries en matèria de tributs

cedits i taxes regionals (2003) (BORM

núm. 301, suplement núm. 6, de 31 de

desembre).

Navarra

Llei foral 1/2002, de 7 de març, d’infra-

estructures agrícoles (BON núm. 33, de

15 de març. Correcció d’errades: BON

núm. 43, de 8 d’abril).

Llei foral 2/2002, de 14 de març, per la

qual es modifiquen determinats precep-

tes de la Llei foral 24/1996, de 30 de

desembre, de l’impost sobre societats

(BON núm. 37, de 25 de març).

Llei foral 3/2002, de 14 de març, de

modificació parcial de diversos impos-

tos i altres mesures tributàries (BON

núm. 37, de 25 de març).

Llei foral 4/2002, de 21 de març, per la

qual es regula el procés d’alienació de

l’Àrea d’Activitats Econòmiques o d’O-

portunitat de Sarriguren per promoure

la «Ciudad de la Innovación» de Na-

varra (BON núm. 42, de 5 d’abril).

Llei foral 5/2002, de 21 de març, de

modificació de la Llei foral 10/1990, de

23 de novembre, de salut (BON núm.

42, de 5 d’abril).

Llei foral 6/2002, de 27 de març, de

modificació de la Llei foral 4/1998, de 6

d’abril, de la Cambra Agrària de Na-

ACTIVITAT NORMATIVA... 433

varra (BON núm. 43, de 8 d’abril.

Correcció d’errades: BON núm. 74, de

19 de juny).

Llei foral 7/2002, de 27 de març, per la

qual es regula la implantació del Grau

Superior de Música LOGSE i es crea el

Conservatori Superior de Música de

Navarra Pablo Sarasate (BON núm. 43,

de 8 d’abril).

Llei foral 8/2002, de 3 d’abril, de mo-

dificació de la Llei foral 10/2001, de

24 de maig, de mesures relatives al per-

sonal al servei de les administracions

públiques de Navarra, i de la Llei foral

1/1987, de 13 de febrer, de cossos de

policia de Navarra (BON núm. 44, de

10 d’abril).

Llei foral 9/2002, de 6 de maig, per la

qual s’estableixen els mòduls aplicables a

les actuacions protegibles en matèria

d’habitatge a Navarra i s’incrementen

els ajuts per a la seva adquisició (BON

núm. 58, de 13 de maig).

Llei foral 10/2002, de 6 de maig, per a

l’ordenació de les estacions base de tele-

comunicació per ones electromagnèti-

ques no guiades a la Comunitat Foral

de Navarra (BON núm. 58, de 13 de

maig).

Llei foral 11/2002, de 6 de maig, sobre

els drets del pacient a les voluntats anti-

cipades a la informació i a la documen-

tació clínica (BON núm. 58, de 13 de

maig. Correcció d’errades: BON núm.

69, de 7 de juny).

Llei foral 12/2002, de 31 de maig, de

mesures complementàries per al fi-

nançament del Pla d’ocupació de Na-

varra 2002-2004 (BON núm. 69, de 7

de juny).

Llei foral 13/2002, de 31 de maig, de

creació del Col·legi Oficial de Podòlegs

de Navarra (BON núm. 69, de 7 de

juny).

Llei foral 14/2002, de 31 de maig, de

creació del Col·legi de Fisioterapeutes

de Navarra (BON núm. 69, de 7 de

juny).

Llei foral 15/2002, de 31 de maig, de

modificació de la Llei foral 6/1990, de

2 de juliol, de l’Administració local de

Navarra (BON núm. 69, de 7 de

juny).

Llei foral 16/2002, de 31 de maig, per la

qual es regulen aspectes d’accés a l’ocu-

pació de les persones amb discapacitat a

la Comunitat Foral de Navarra (BON

núm. 69, de 7 de juny).

Llei foral 17/2002, de 6 de juny, de mo-

dificació de la Llei foral 18/2001, de 5

de juliol, per la qual es regula l’activitat

audiovisual a Navarra i es crea el Consell

Audiovisual de Navarra (BON núm.

72, de 14 de juny).

Llei foral 18/2002, de 13 de juny, de

modificació de la Llei foral 2/1993, de 5

de març, de protecció i gestió de la fau-

na silvestre i els seus hàbitats (BON

núm. 74, de 19 de juny).

Llei foral 19/2002, de 21 de juny, regu-

ladora de l’educació de persones adultes

(BON núm. 78, de 28 de juny).

Llei foral 20/2002, de 2 de juliol, de

concessió d’un crèdit extraordinari de

dos milions sis-cents catorze mil euros

(2.614.000 €) per finançar els ajuts a

infraestructures ramaderes en zones de

muntanya (BON núm. 84, de 12 de ju-

liol).

AUTONOMIES · 29

434

Llei foral 21/2002, de 2 de juliol, per

la qual s’autoritza al Govern de Na-

varra per elaborar i aprovar, mitjan-

çant decret foral legislatiu, un text re-

fós de la Llei foral de cossos de policia

de Navarra (BON núm. 84, de 12 de

juliol).

Llei foral 22/2002, de 2 de juliol, per a

l’adopció de mesures integrals contra la

violència sexista (BON núm. 84, de 12

de juliol).

Llei foral 23/2002, de 2 de juliol, sobre

ajuts extraordinaris a les pensions de vi-

duïtat (BON núm. 84, de 12 de juliol).

Llei foral 24/2002, de 2 de juliol, per la

qual s’estableix la quantia i fórmula de

repartiment del Fons de participació de

les hisendes locals en els tributs de Na-

varra per als exercicis pressupostaris de

2002 a 2004 (BON núm. 84, de 12 de

juliol. Correcció d’errades: BON núm.

111, de 13 de setembre).

Llei foral 25/2002, de 2 de juliol, de

modificació de la Llei 8/1987, de 21

d’abril, de creació de la Universitat Pú-

blica de Navarra, per a la implantació

d’estudis universitaris a Tudela (BON

núm. 84, de 12 de juliol).

Llei foral 26/2002, de 2 de juliol, de

mesures per a la millora dels ensenya-

ments no universitaris (BON núm. 84,

de 12 de juliol).

Llei foral 27/2002, de 28 d’octubre, re-

guladora de consultes populars d’àmbit

local (BON núm. 134, de 6 de novem-

bre).

Llei foral 28/2002, de 28 d’octubre, del

Pla d’estadística de Navarra 2003-2006

(BON núm. 134, de 6 de novembre).

Llei foral 29/2002, de 19 de novembre,

de concessió de quatre crèdits extraor-

dinaris, per un import global de tres

milions nou-cents seixanta mil euros

(3.960.000 €) i d’un suplement de

crèdit per un import de catorze mi-

lions quatre-cents noranta-set mil dos-

cents seixanta-un euros (14.497.261 €),

per finançar les necessitats pressu-

postàries sorgides als departaments

d’Economia i Hisenda, Educació i

Cultura, Salut i Benestar Social, Esport

i Joventut (BON núm. 141, de 22 de

novembre).

Llei foral 30/2002, de 19 de novembre,

del Pla especial 2004 en matèria d’infra-

estructures locals (BON núm. 142, de

25 de novembre).

Llei foral 31/2002, de 19 de novembre,

per la qual s’amplia l’àmbit d’aplicació

del sistema de carrera professional a un

altre personal sanitari del Departament

de Salut i dels seus organismes autò-

noms (BON núm. 142, de 25 de no-

vembre).

Llei foral 32/2002, de 19 de novembre,

per la qual es regula el sistema bibliote-

cari de Navarra (BON núm. 142, de 25

de novembre).

Llei foral 33/2002, de 28 de novembre,

de foment de la igualtat d’oportunitats

entre dones i homes (BON núm. 150,

de 13 de desembre).

Llei foral 34/2002, de 10 de desembre,

d’acolliment familiar de persones grans

(BON núm. 150, de 13 de desembre).

Llei foral 35/2002, de 20 de desem-

bre, d’ordenació del territori i urba-

nisme (BON núm. 156, de 27 de de-

sembre).

ACTIVITAT NORMATIVA... 435

País Basc

Llei 1/2002, de 23 de gener, de pressu-

postos per a l’any 2002 (BOPV núm.

28, de 8 de febrer).

Llei 2/2002, de 21 de març, de mesures

pressupostàries (BOPV núm. 57, de 22

de març).

Llei 3/2002, de 27 de març, relativa al

reconeixement i la compensació als qui

van impartir docència en ikastolas ante-

riorment a la seva normalització jurídica

(BOPV núm. 67, de 10 d’abril).

Llei 4/2002, de 27 de març, per la qual

s’aprova el Pla basc d’estadística 2001-

2004, i es modifica la Llei d’estadística

de la Comunitat Autònoma d’Euskadi

(BOPV núm. 70, de 15 d’abril).

Llei 5/2002, de 4 d’octubre, de segona

modificació de la Llei reguladora del Pla

general de carreteres del País Basc

(BOPV núm. 196, de 15 d’octubre).

Llei 6/2002, de 4 d’octubre, de metodo-

logia de distribució de recursos i deter-

minació de les aportacions de les dipu-

tacions forals al finançament dels

pressupostos de la Comunitat Autòno-

ma del País Basc aplicable al període

2002-2006 (BOPV núm. 194, d’11

d’octubre).

Llei 7/2002, de 12 de desembre, de les

voluntats anticipades en l’àmbit de la sa-

nitat (BOPV núm. 248, de 30 de de-

sembre).

Llei 8/2002, de 27 de desembre, per la

qual s’aproven els pressupostos generals

de la Comunitat Autònoma d’Euskadi

per a l’any 2003 (BOPV núm. 249, de

31 de desembre).

País Valencià

Llei 1/2002, de 26 de febrer, de modifi-

cació de la Llei 5/1983, de 30 desembre,

del Govern valencià (DOGV núm.

4205, de 7 de març).

Llei 2/2002, de 23 d’abril, de creació

del Col·legi Oficial de Censors Jurats

de Comptes de la Comunitat Valen-

ciana (DOGV núm. 4240, de 2 de

maig).

Llei 3/2002 de 13 de juny, del llibre

(DOGV núm. 4274, de 19 de juny).

Llei 4/2002, de 18 de juny, per la qual es

modifica la Llei 3/1997, de 16 de juny,

sobre drogodependències i altres tras-

torns addictius (DOGV núm. 4279, de

26 de juny).

Llei 5/2002, de 19 de juny, de creació

del Consell Valencià d’Universitats i de

la Comissió Valenciana d’Acreditació i

Avaluació de la Qualitat en el Sistema

Universitari Valencià (DOGV núm.

4279, de 26 de juny).

Llei 6/2002, de 2 d’agost, d’Estatut dels

expresidents de la Generalitat Valencia-

na (DOGV núm. 4311, de 9 d’agost).

Llei 7/2002, de 3 de desembre, de pro-

tecció contra la contaminació acústica

(DOGV núm. 4394, de 9 de desem-

bre).

Llei 8/2002, de 5 de desembre, d’orde-

nació i modernització de les estructures

agràries de la Comunitat Valenciana

(DOGV núm. 4396, d’11 de desem-

bre).

Llei 9/2002, de 12 de desembre, de pro-

tecció civil i gestió d’emergències de la

AUTONOMIES · 29

436

Generalitat Valenciana (DOGV núm.

4398, de 13 de desembre).

Llei 10/2002, de 12 de desembre, de

protecció de la columbicultura i del co-

lom esportiu (DOGV núm. 4398, de

13 de desembre).

Llei 11/2002, de 23 de desembre, de

mesures fiscals, de gestió administrativa

i financera, i d’organització de la Gene-

ralitat Valenciana (DOGV núm. 4409,

de 31 de desembre. Correcció d’erra-

des: DOGV núm. 4447, de 25 de fe-

brer de 2003).

Llei 12/2002, de 27 de desembre, de

pressupostos de la Generalitat Valencia-

na per a l’exercici 2003 (DOGV núm.

4409, de 31 de desembre. Correcció

d’errades: DOGV núm. 4447, de 25 de

febrer de 2003).

ACTIVITAT NORMATIVA... 437

Catalunya

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados