Cagiao y Conde, Jorge; Juan Jiménez-Salcedo (eds.)(2015) «Políticas lingüísticas en democracias multilingües: ¿es evitable el conflicto?»
| Autor | Francesc Xavier Vila |
| Cargo | Professor titular de sociolingüística catalana i director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació-CUSC de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 394-400 |
CAGIAO Y CONDE, JORGE; JUAN JIMÉNEZ-SALCEDO (EDS.) (2015).
POLÍTICAS LINGÜÍSTICAS EN DEMOCRACIAS MULTILINGÜES: ¿ES
EVITABLE EL CONFLICTO? MADRID: CATARATA. 304 PÁGINAS,
ISBN: 978-84-9097-082-9
Francesc-Xavier Vila∗
Paraules clau: política lingüística; conicte lingüístic; democràcia multilingüe.
BIBLIOGRAPHICAL REVIEW OF
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan (eds.) (2015). Políticas lingüísticas en democracias multilingües: ¿es
evitable el conicto? Madrid: Catarata. 304 páginas, ISBN: 978-84-9097-082-9.
Keywords: language policy; linguistic conict; multilingual democracy.
Una mirada fresca sobre el conicte lingüístic
És prou sabut que el binomi conicte-compromís, essencial per a la conguració epistemològica de les
ciències humanes i socials, ha seguit una evolució ben singular en la sociolingüística i la política lingüística
catalanes, si més no en comparació amb els corrents hegemònics en el panorama acadèmic internacional.
D’una banda, van ser precisament autors valencians com Aracil i Ninyoles (Aracil 1965, 1982; Ninyoles
1969) els qui van posar en circulació les primeres interpretacions de conicte lingüístic. El concepte aviat va
estendre’s i va arrelar especialment en els cercles d’activisme lingüístic i del nacionalisme català. Aquesta
interpretació conictivista de la relació entre llengües aviat va depassar les fronteres lingüístiques i estatals
i es va acabar fent un lloc, perifèric però tangible, en un panorama sociolingüístic internacional molt
més procliu a les visions consensualistes de Fishman i altres autors estatunidencs. De fet, encara avui és
habitual que fora de les nostres fronteres hom associï la sociolingüística catalana amb la noció de conicte
lingüístic. Tanmateix, a partir del moment que començaren a engegar-se les primeres polítiques lingüístiques
autonòmiques, la noció de conicte lingüístic va anar essent abandonada en els discursos públics hegemònics,
reemplaçada pel tòpic que «a Catalunya —o als altres territoris— no hi ha conicte lingüístic». També entre
els investigadors locals, cada vegada més en sintonia amb la sociolingüística internacional, van anar decaient
les interpretacions de base conictivista, ns al punt que són nombrosos els autors catalans contemporanis
que mai no apliquen el concepte en les seves investigacions.
∗ Francesc Xavier Vila, professor titular de sociolingüística catalana i director del Centre Universitari de Sociolingüística i
Comunicació-CUSC de la Universitat de Barcelona.
Citació recomanada: Vila, Francesc Xavier. «Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan (eds.) (2015). Políticas lingüísticas en
democracias multilingües: ¿es evitable el conicto? Madrid: Catarata. 304 páginas, ISBN: 978-84-9097-082-9», Revista de Llengua
i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017, p. 394-400. DOI: 10.2436/rld.i67.2017.2931.
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan. Políticas lingüísticas en democracias multilingües:
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 395
En aquest context, el llibre editat per Jorge Cagiao i Juan Jiménez-Salcedo és una novetat apreciable per
diverses raons. En primer lloc, perquè ja des de la seva breu però interessant introducció «¿Es el conicto
evitable?», el volum deixa de banda els discursos benpensants que només canten les excel·lències de la
diversitat i posa damunt la taula amb tota naturalitat que qualsevol situació de plurilingüisme també té
les seves dimensions de conictivitat social. En segon lloc, perquè referma que si aquesta conictivitat
social es deriva d’uns arranjaments públics mal resolts, és precisament gràcies a unes polítiques lingüístiques
adequades que aquella podria suprimir-se o si més no reduir-se. En altres paraules, que ni el rousseaunisme del
«mori l’Estat!» ni l’ultraliberalisme de «millor sense legislació» no podran resoldre la conictivitat social de
base lingüística. Finalment, el volum és també valuós perquè els seus autors es desmarquen substancialment
dels discursos supremacistes castellans tan habituals a Espanya i s’atreveixen a explorar l’aplicació al seu
propi país de les solucions donades a estats plurilingües avançats com Suïssa, Canadà i Finlàndia.
El volum s’estructura en dues parts, la primera dedicada als marcs teòrics i la segona dedicada a mostrar
diversos estudis de cas.
La primera part s’inicia amb un capítol de Philippe van Parijs titulat «Por una territorialidad lingüística», en
què sintetitza alguns dels arguments exposats al seu llibre Justice for Europe and for the World. Van Parijs
intenta oferir un sistema que permeti combinar de disposar d’una llengua franca universal amb la voluntat
de molts grups lingüístics de mantenir la seva llengua. Ateses les dicultats que troba en altres propostes,
com ara la igualtat de les llengües a tot arreu, l’autor conclou que només hi ha una solució: l’establiment
de règims de territorialitat lingüística en què hi hagi una llengua reina, és a dir, una sola llengua ocial.
D’acord amb el belga, es tracta de l’única proposta justa —si més no per simetria, perquè cada llengua tindria
el seu territori i tothom hauria d’integrar-se lingüísticament si canviés de territori— i alhora realista, perquè
de fet ja és el model hegemònic a bona part del món. La proposta incentiva clarament l’aprenentatge de la
llengua local i n’afavoreix la tria com a llengua no-marcada entre parlants de llengües diferents. Es tracta
d’una opció de regulació forta, sens dubte, tot i que admet moltes modulacions, i que pot resultar d’aplicació
complexa, sobretot en territoris amb llengües febles. Tanmateix, l’autor recorda que és una opció plenament
coherent amb la democràcia —de fet, el règim s’aplicaria com a resultat de la voluntat popular— i fa notar
que les altres propostes existents, com la implantació generalitzada de drets lingüístics de base individual,
impliquen en la pràctica cedir la regulació a les forces del mercat i obrir les portes a nombrosos conictes
personals i de grup. Per tant, defensa el seu model de manera categòrica:
«La legitimidad de la territorialidad lingüística tiene, pues, que ser armada enérgicamente en la Europa
de hoy, porque la justicia lingüística importa por sí misma (…) y porque la impresión de que las cuestiones
cruciales de justicia lingüística son tratadas de manera seria hará que nos tranquilicemos y seamos capaces
de entender la imprescindible competencia hacia una competencia universal en una lingua franca común.»
(Van Parijs 2015: 27)
El segon capítol del volum és «El españolismo lingüístico como fuente de conicto», i està signat per Juan
Carlos Moreno Cabrera. A l’article, que té el seu origen en llibres de l’autor com Los dominios del español,
s’hi fa una anàlisi del discurs de l’espanyolisme lingüístic, considerat com la ideologia lingüística hegemònica
a Espanya. A parer de Moreno, aquest discurs deriva del nacionalisme lingüístic espanyol, el qual només
concep Espanya en termes de supremacia del castellà i presenta les polítiques de normalització com una
amenaça contra el castellà i els seus parlants, servint-se sovint d’un llenguatge bèl·lic. L’espanyolisme ataca
especialment l’escola perquè tem que pugui afeblir el que Moreno denomina domini-C (coneixement) del
castellà, crucial per mantenir-ne el domini-S o domini social de la llengua. L’autor analitza algunes de les
estratègies discursives de l’espanyolisme lingüístic: el lingüicisme (cf. racisme) o considerar que educar-se
en una llengua és intrínsecament pitjor que fer-ho en una altra; la invenció del fracàs escolar i la fractura
social a Catalunya; o el presumpte risc que la recuperació de les llengües minoritzades impliqui la pèrdua
de coneixement del castellà o de llengües en general. Enfront de la xació amb l’escola, l’autor explica
la història de la implantació del model lingüístic escolar a Catalunya remarcant que deriva d’un mandat
popular democràtic i passa revista als resultats positius que pot adduir el model pel que fa a coneixements
de llengües i resultats acadèmics. L’autor també dona un cop d’ull a la versió actualitzada de l’espanyolisme
lingüístic que intenta justicar la promoció del castellà pel seu valor econòmic afegit, mentre pontica que
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan. Políticas lingüísticas en democracias multilingües:
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 396
la promoció de les altres llengües només genera pèrdues i ruïna econòmica. Acaba concloent que, com que
l’espanyolisme lingüístic només pot concebre Espanya en relació de supremacia del castellà:
«En la medida en que las comunidades dominadas (gallega, vasca, catalana, asturiana o aragonesa) sigan
reclamando el derecho a que sus lenguas ocupen el lugar que les corresponde en una sociedad moderna y
democrática, seguirán surgiendo conictos ante un españolismo que no está dispuesto a ceder ni un ápice de
su poder lingüístico.» (Moreno 2015: 47)
El tercer dels articles el forneix Jaume Vernet i Llobet i es titula «Los conictos lingüísticos abiertos en
la jurisprudencia constitucional española». És un article extens i molt ben documentat que visualitza la
quantitat de litigis jurídics en mans del Tribunal Constitucional (TC) espanyol ns al moment de concloure
l’article. L’article té un objectiu de partida:
«En este sentido, esta contribución pretende alertar críticamente sobre el incumplimiento por parte del
Tribunal Constitucional de la función pacicadora, que tiene encomendada en tanto que órgano de justicia
constitucional. Así, la jurisprudencia de este alto tribunal, en vez de arbitrar una solución a las cuestiones
controvertidas que les han planteado, anima nuevos litigios, rompiendo consensos establecidos en las
distintas comunidades lingüísticas.» (Vernet 2015: 52)
L’article comença recordant alguns trets del TC, com ara que hauria de resoldre problemes concrets,
i en principi no crear doctrina completa, sinó oferir solucions conjunturals, de caràcter sectorial, i no
necessàriament extrapolables a altres àmbits. Pel que fa als casos, Vernet comença amb una anàlisi de la STC
31/2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, la «sentència de totes les sentències» en paraules
de l’autor. Mostra com en aquesta sentència el TC va canviar de parer en nocions bàsiques com la de llengua
pròpia, obrint així un tema que estava quasi tancat, com va devaluar les altres llengües, i com va entrar en
contradiccions en predicar la igualtat de les llengües i tot seguit negar-la. Tot seguit fa un repàs dels altres
temes pendents, des de la impugnació de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual
de Catalunya; la impugnació de la Llei catalana 12/2009, de 10 de juliol, d’educació: els recursos contra la
LOMCE i els decrets sobre compensació de costos educatius; la Llei 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de
persones immigrades; els recursos contra la llei 22/201, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya; el
recurs contra la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema; i el recurs contra la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de
l’occità. Conclou amb una apreciació certament pessimista:
«Los conictos pendientes ante el Tribunal son numerosos e igualmente imprevisibles, no solo por la cambiante
jurisprudencia, sino también por la poca solidez de sus argumentos, demostrada por las incoherencias de
argumentación, algunas destacadas en esta contribución.» (Vernet 2015: 87)
El quart article és «¿Se nutre el conicto lingüístico de una base conceptual y de una política conictivas?
Reexiones acerca del caso catalán», de Christian Lagarde. L’autor parteix de la base que:
«Así es como, a mi juicio, los conceptos y nociones de la sociolingüística, así como las líneas de las políticas
lingüísticas, vienen marcadas por ideologizaciones y contextualizaciones perfectamente detectables, si es
que aceptamos pasar por alto cierto idolatrismo “cientista”.» (Lagarde 2015: 90)
Amb aquest posicionament de partida, Lagarde es concentra a analitzar ns a quin punt la noció clàssica de
conicte lingüístic, que veu de caire col·lectiu i arrels marxistes, contribueix a mantenir obert un conicte
lingüístic a Catalunya. Basant-se en els textos dels anys 60 i 70, l’autor detecta que els plantejaments
conictivistes deixen de banda la capacitat dels individus de prendre decisions autònomes. Tanmateix, també
és conscient que tot sovint les aproximacions microsociolingüístiques solen passar per alt les restriccions
imposades pel context. En qualsevol cas, Lagarde acaba armant que el conicte obert li sembla evitable,
però el latent li sembla inevitable. En aquest sentit, adopta una posició crítica tant amb els actors catalans i
espanyols perquè, a parer seu, atien el conicte.
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan. Políticas lingüísticas en democracias multilingües:
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 397
El cinquè i darrer article de l’apartat teòric és «Políticas lingüísticas en democracias federales con diversidad
lingüística: Bélgica, Canadá, Suiza», de Jorge Cagiao. L’autor comença revisant el lligam entre teoria del
federalisme i llengua, que veu tènue atès que els models de federalisme més estudiats, començant pels
Estats Units, han estats poc proclius a reconèixer les minories lingüístiques. Així, en la teoria clàssica del
federalisme, la diversitat lingüística hauria de cedir sempre davant d’altres preocupacions com la unitat de
mercat, l’ecàcia, la igualtat, etc. (Cagiao 2015: 109). Amb tot, constata que el conicte lingüístic es dona
a molts estats, i argumenta que hi ha dos motius pels quals les llengües són importants per al federalisme:
a) «Argumento liberal: la diversidad de lenguas en democracia es algo positivo porque supone un
mayor número de posibilidades para el ciudadano de acceder a diferentes culturas y sistemas de
valores (…)
b) Principio federal de base: el federalismo promueve la unión de pueblos diferentes, a veces con
lengua diferente, que no desean lógicamente sacricar su lengua.» (Cagiao 2015: 112)
Un cop assentats els motius pels quals cal tenir en compte la diversitat lingüística en l’estructuració d’un estat
federal liberal, l’autor repassa amb cert detall l’estructura institucional de Suïssa, Canadà i Bèlgica, xant-
se en els seus trets glotopolítics principals. N’acaba traient una sèrie de lliçons, com ara que el federalisme
lingüístic és una norma clara i justa, que es basa en el principi de la sobirania territorial de cadascun dels
territoris federats. El sistema tendeix a afavorir l’existència de comunitats lingüístiques juxtaposades i fa
recaure el pes del bilingüisme en institucions i persones concretes, més que no pas sobre tota la població.
Acaba amb unes conclusions per a «Espanya en el mirall del federalisme lingüístic» en què proposa
essencialment adoptar la solució federal pel que fa a la sobirania lingüística territorial, amb un Estat central
ocialment plurilingüe i neutral pel que fa a les llengües, i unes comunitats que adoptin sobiranament les
polítiques lingüístiques en funció de les decisions dels seus electors.
La segona part del llibre es dedica a repassar una sèrie d’estudis de cas que permeten il·lustrar els resultats
de determinades polítiques lingüístiques. S’inicia amb un article de Raquel Casesnoves Ferrer que, amb
el títol «Los efectos de la política lingüística en educación: nivel de conocimiento y uso del catalán de los
castellanohablantes catalanes, valencianos y baleares», analitza una mostra d’estudiants universitaris de les
tres capitals catalanoparlants. L’article comença recordant que el debat sobre la llatinització o irlandesització
del català és viu des de fa dècades, i fa un repàs de les polítiques lingüístiques educatives a Catalunya, Illes
Balears i País Valencià i una anàlisi pròpia de l’evolució del coneixement i dels usos del català entre 2003
i 2013 que li fan armar que els joves arreu empren el català més que no pas la gent més gran. Tot seguit
analitza els resultats de la seva enquesta en línia a una mostra (n= aprox. 235) d’informants de les ciutats de
Barcelona, Palma i València. D’acord amb els seus resultats, es detecta que el sistema valencià per línies és
el que menys competències en català dóna—sobretot les línies en castellà—. Pel que fa als usos:
«Por una parte, que los jóvenes de L1 catalán o catalán y castellano de Barcelona y Palma actúan
lingüísticamente siguiendo un mismo modelo, puesto que tienden a hablar el catalán más en los mismos
contextos (fuera del hogar), mientras que los de Valencia preeren usar el catalán en círculos y contextos
de tipo privado y más cercanos, siguiendo así un patrón diglósico. Los jóvenes de L1 castellano de las tres
ciudades, al contrario, se comportan lingüísticamente de la misma forma. En este sentido, ha quedado claro
que el contexto universitario estimula a estos estudiantes castellanohablantes de origen a hablar catalán, con
independencia de la ciudad donde se estudie y resida. La época universitaria supone un cambio en la vida
de estos jóvenes que puede inducir a un cambio en el comportamiento lingüístico.» (Casesnoves 2015: 119)
El setè capítol el signa Chrystelle Burban i es planteja: «El conicto lingüístico en Cataluña ¿puede facilitar
la continuidad del catalán?». L’autora hi estudia algunes de les contradiccions del procés de normalització
lingüística del català. Després d’un breu repàs de la història lingüística de la Catalunya del segle XX, analitza
la política de normalització lingüística centrant-se en el conicte ja descrit per Woolard (1989) en termes
de front exterior i front interior. L’autora constata que tots dos fronts estan sense resoldre: l’interior perquè
a Catalunya hi ha grups que s’oposen a la política de normalització, i l’exterior pel conicte continuat amb
l’Estat. En aquest marc, Burban constata que el jovent s’ha bilingüitzat més que no pas els seus pares, una
evolució que atribueix a la política educativa de la Generalitat i a l’esforç del catalanisme per apartar la
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan. Políticas lingüísticas en democracias multilingües:
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 398
llengua del centre de la identitat. Ara bé, aquesta interculturació del jovent, que a parer seu podria ajudar a
superar el conicte, no deixa de ser asimètrica, la qual cosa genera una raonable inquietud en força àmbits:
«Sin embargo, la desconanza de los gobernantes no carece de fundamentos. Objetivamente, sus temores los
alimentan señales que abundan en el sentido de una subordinación del catalán respecto del castellano. Eso
es lo que parecen indicar los usos y las representaciones aparentemente desconictualizados de los jóvenes.
(…) El abandono del uso intensivo del catalán por parte de los catalanohablantes —comprobado por algunos
sociolingüistas— en benecio de un uso ojo, sería uno de los mayores síntomas.» (Burban 2015: 170)
En altres paraules, per a l’autora, amb la seva presumpta interculturació, els joves estarien negant l’existència
d’un conicte i afavorint l’avenç del castellà a costa del català: «Estamos, una vez más, en lo del mito del
bilingüismo de Aracil.» (Burban 2015: 171)
El vuitè capítol torna a centrar-se en el món del dret. Signat per José Ignacio López Susín, sota el títol «De las
modalitades lingüísticas del aragonés y el catalán a la lengua minoritaria única ¿Un cambio sin retorno?», el
capítol fa una revisió de la legislació referent a les llengües de l’Aragó ns poc temps abans de les eleccions
de 2015, que van fer caure el govern del PP. De fet, en el moment d’escriure aquesta ressenya López Susín ha
esdevingut el director general de Política Lingüística de l’Aragó. L’article explica la història de la legislació
aragonesa sobre les llengües parant una atenció especial tant en la Llei 10/2009, d’ús, protecció i promoció
de les llengües pròpies d’Aragó aprovada durant la legislatura 2007-2011 en què governava la coalició
PSOE-PAR, com en la Llei 3/2013, de 9 de maig, d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats
lingüístiques pròpies d’Aragó, aprovada sota el mandat del PP-PAR. L’autor fa una lectura molt crítica
d’aquest govern, argumentant que:
«Las actuaciones a que nos hemos referido están causando y van a causar un perjuicio irreversible para las
dos lenguas minoritarias de Aragón, especialmente para la más desprotegida y débil: el aragonés.» (López
Susín 2015: 175)
López Susín elabora la seva tesi partint d’una lectura pluralista de la Constitució Espanyola de 1978,
argumentant que exigeix l’ocialitat de les llengües altres que el castellà, per bé que admeti que aquesta pot
ser variable en una veritable escala d’ocialitat sempre que no traspassi un determinat sòl mínim, per sota
del qual no es pugui parlar d’ocialitat. És en aquest marc que es va aprovar la Llei de llengües del 2009, que
sense instaurar l’ocialitat del català i l’aragonès sí que els reconeixia ocialment i els obria la porta a tota
una sèrie d’usos i factors de promoció, de manera que s’instaurava una coocialitat parcial o coocialitat sui
generis (López Susín 2015: 184), que l’autor analitza amb cert detall. El canvi de majories parlamentàries el
2011 va implicar l’elaboració de la segona Llei de llengües (2013) que, a parer de l’autor:
«La Ley de 2013 es una mala copia de la de 2009, en la que se han cercenado algunos de los derechos y
garantías que la misma establecía y que ha incluido el término “modalidades lingüísticas” viniera o no al
caso.» (López Susín 2015: 189)
L’autor repassa ns a 24 canvis a negatiu incorporats en aquesta llei, inclosos els nombrosos drets que
desapareixen, les institucions que s’eliminen, o els canvis de redacció perjudicials, denuncia les incoherències
de la llei, i mostra els efectes nocius que ja estava tenint poc després d’aprovar-se. Finalment, exposa amb
cert deteniment els motius pels quals més de 60 diputats al Parlament espanyol van presentar el mes d’agost
del 2013 un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles de la llei. Com a colofó, es demana si la
llei no era més que un instrument per continuar disgregant i despersonalitzant l’aragonès i el català per tal
d’acabar fent-los desaparèixer.
El novè capítol del volum és obra de Juan Jiménez-Salcedo i se centra en l’estudi de «El Principado de Andorra.
Una política lingüística en un contexto microestatal y multilingüe». L’autor hi fa una visió panoràmica que
comença analitzant Andorra en tant que estat-frontera, en revisa la peculiar demograa ns al moment de la
redacció, i repassa l’accés del país a la sobirania a partir de l’estatus de coprincipat. Fetes les presentacions,
Jiménez-Salcedo esgrana la legislació d’Andorra, que descriu a partir del binomi «normalització del català
i cohabitació multilingüe»: constitucionalment té una sola llengua ocial (art. 2.1. CA) i la Llei d’ordenació
de l’ús de la llengua ocial (1999) en regula els usos, i es desplega després en tot de lleis. La conclusió de
l’autor és que:
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan. Políticas lingüísticas en democracias multilingües:
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 399
«Las soluciones propuestas deberán, pues, ser analizadas y puestas en relación con casos análogos. En este
sentido, también la política lingüística del Principado de Andorra podrá ser considerada como ejemplar.»
(Jiménez-Salcedo 2015: 224)
Roberto Gómez Fernández és qui signa el novè capítol, titulat «El trilingüismo idealizado y el uso
de lenguas no ociales en la escuela luxemburguesa». L’autor hi sosté que darrere del trilingüisme tan
celebrat ocialment s’hi amaguen realitats menys brillants, especialment la preterició de les llengües de la
immigració. Per fer-ho descriu la realitat social i jurídica del gran ducat recordant que té tres llengües ocials
amb usos diferents i en certa mesura especialitzats. Gómez Fernández se centra en el sistema educatiu, i
explica que les escoles públiques són trilingües mentre que les privades fan més èmfasi en l’anglès i menys
en el luxemburguès. Es tracta d’un sistema que veu antiquat, ja que: «El sistema educativo luxemburgués
ha permanecido prácticamente inalterado desde la ley de 1912» (Gómez-Fernández 2015: 234), i que té per
objectiu l’assoliment d’alts nivells de competència en cadascuna de les llengües per separat, d’una manera
que considera tradicional i antiquada. Es tracta d’un sistema que separa els alumnes des dels 12 anys, molt
aviat per als paràmetres europeus, i que té com a resultat que la majoria dels alumnes no luxemburguesos
—sovint amb problemes amb l’alemany— vagin al liceu tècnic mentre que una majoria dels de nacionalitat
luxemburguesa vagin al liceu clàssic. Per tal de fonamentar la seva anàlisi, l’autor passa revista a un estudi de
cas concret, el procés d’integració a l’aula d’un infant d’origen brasiler, mostrant com el reben dues mestres:
una de més tradicional, que li fa saber que el portuguès no és ben vist a l’aula, i una altra que li reconeix certs
usos del portuguès com a legítims. L’autor acaba amb la reexió que un model escolar trilingüe no té per
què ser intrínsecament més modern, atès que el de Luxemburg funciona a la manera que considera clàssica
en compartimentalitzar les llengües i establir una clara jerarquia entre les que hi són permeses i les que no.
El desè capítol és «La oferta de enseñanza bilingüe lengua regional/francés vista por las poblaciones de
origen inmigrante en Córcega», signat per Jean Michel Géa. Al treball s’analitza com percep l’ensenyament
del cors la població immigrada, un ensenyament que és d’oferta obligatòria des de la Llei Marc de 22 de
gener de 2002 a tota l’illa, tot i que sigui optatiu per a l’alumnat. Es fa una oferta tant d’ensenyament de la
llengua com de centres bilingües, en la qual s’aposta per la cohesió social, no pas pel replegament identitari
o etnocèntric. Les dades de Géa provenen de qüestionaris i d’observació participant. En termes generals, els
immigrats portuguesos tendeixen a rebre l’oferta de cors positivament, mentre que els magribins hi mostren
reticències. Per explicar-ho Géa recorda que els primers solen treballar a la construcció, on tenen contacte amb
els locals i veuen la utilitat de la llengua corsa, mentre que els magribins treballen com a assalariats al camp
en feines que demanen poca comunicació. D’altra banda, els pares portuguesos no empren la seva llengua
com a marcador grupal, mentre que els magribins, que atorguen importància al dialecte àrab, s’esforcen a
preservar-lo i perceben l’apropiació del cors com una amenaça per a la seva llengua. De fet, l’experiència
d’integració dels portuguesos sembla haver estat més uida que la dels magribins, i això també ha contribuït
a les diferents percepcions del cors. Amb tot plegat, Géa acaba concloent que l’apropiació de la llengua local
depèn no sols de factors utilitaris sinó també de factors identitaris.
Tanca el volum el capítol de Rita Cancino sobre «La lucha lingüística de los mapuches chilenos ¿Una
esperanza futura de revitalización y reconocimiento de la lengua mapuche?». En aquest capítol l’autora fa
una anàlisi de com els maputxes han afrontat la lluita pel seu reconeixement des de la dictadura militar. Es
tracta d’una població empobrida que ha migrat en grans quantitats cap a Santiago i altres ciutats, on han
perdut els seus espais cultuals propis, però que representa la majoria de la població indígena del país. Segons
el cens de 2012 l’11,08% dels xilens són d’una població originària, el 84% (1.407.141 persones) d’aquests
són maputxes, vora 1 milió a l’Araucària i mig milió a Santiago. La llengua dels maputxes, el mapudungun,
està en ple procés d’extinció: no sols els maputxes nascuts a les ciutats ja no parlen la llengua, sinó que
ns i tot a l’Araucària són minoria els infants que creixen parlant la llengua. De fet, la Llei 19.253 sobre
Protección, Fomento y Desarrollo de los Indígenas, que reconeix els pobles, no n’ocialitza les llengües
ni les introdueix com a vehiculars a l’escola. Enfront d’aquest panorama, Cancino explica algunes de les
iniciatives de revitalització: es recuperen els cognoms i els topònims originaris, s’han desenvolupats alfabets
per a la llengua, algunes pàgines web en mapudungun, i darrerament hi ha ensenyament obligatori de llengua
indígena als centres amb més de 20% d’indígenes. Hom voldria avançar cap al reconeixement ocial, però
per ara queda molt lluny.
Cagiao y Conde, Jorge; Jiménez-SalCedo, Juan. Políticas lingüísticas en democracias multilingües:
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 400
Alguna valoració personal
Tal com ha pogut constatar el lector, es tracta d’un volum dens i atractiu, d’utilitat per a la docència i
amb una presentació molt elegant del tema. Com en tota obra col·lectiva, i més quan prové, com aquesta,
d’un simposi, hom pot detectar-hi certes dissonàncies entre els autors, com ara el fet que no tots semblen
compartir la mateixa noció de què és el conicte lingüístic o quin paper ha de jugar en la comprensió de la
realitat sociolingüística. D’altra banda, cadascun dels capítols té els seus mèrits i les seves limitacions: per
exemple, potser alguns lectors haurien agraït que els editors haguessin fornit el lector amb una introducció
a la noció de conicte lingüístic una mica més llarga. L’article de Van Parijs és clar en pràcticament tos els
aspectes, per bé que hi ha algun punt, com els tipus de justícia, que requereix la lectura del volum original
per poder ser copsat enterament. En un altre sentit, hauria estat interessant que l’anàlisi de Lagarde no
s’hagués circumscrit als textos clàssics i que hagués tingut present la producció sociolingüística catalana dels
darrers 30-40 anys. Algunes de les anàlisis demolingüístiques dels territoris de llengua catalana han quedat
—inevitablement!— una mica desfasades després de l’anàlisi de l’onada d’enquestes d’usos lingüístics de
2013-2014. Finalment, es detecta també alguna llacuna pel que fa a les referències citades que no apareixen
després en les bibliograes —per exemple, manquen les tres esmentades a la pàgina 131. Ara bé, més enllà
d’aquestes o altres precisions de detall, es tracta d’un volum molt sòlid, ple d’aportacions signicatives
que resulta recomanable i que esperem que tingui la projecció que es mereix com a mínim en el mercat
hispanòfon, si no més enllà.
Bibliograa citada
araCil, Lluís Vicent. “Conit linguistique et normalisation linguistique dans l’Europe Nouvelle”. Perpinyà:
IRSCE, 1965
araCil, Lluís Vicent. Papers de Sociolingüística. Barcelona: La Magrana, 1982.
ninyoleS, Rafael Lluís. Conicte Lingüístic Valencià. València: 3 i 4 Edicions, 1969.
Woolard, Kathryn Ann. Double Talk: Bilingualism and the Politics of Ethnicity in Catalonia. Stanford
University Press, 1989.
