Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
| Autor | Eva Pons Parera |
| Páginas | 292-303 |
BALANÇ DE LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL 1979-2019*
Eva Pons Parera**
Resum
Aquest número de la Revista de Llengua i Dret inclou una crònica especial de balanç de 40 anys de jurisprudència
constitucional. El Tribunal Constitucional ha tingut una intervenció molt important en la interpretació i la delimitació
del règim lingüístic derivat de la Constitució espanyola de 1978. En aquesta anàlisi jurisprudencial s’analitza, d’una
banda, com s’ha interpretat jurisprudencialment l’habilitació constitucional als estatuts d’autonomia per a declarar
l’ocialitat de llengües distintes del castellà en les comunitats autònomes. I de l’altra, pel que fa als sectors materials
rellevants, se sintetitzen els criteris jurisprudencials que fan referència a la llengua a l’ensenyament, les institucions i
les administracions públiques, l’àmbit socioeconòmic, els mitjans de comunicació i la toponímia.
Paraules clau: Tribunal Constitucional; jurisprudència constitucional; dret lingüístic; llengua ocial; Estatut
d’autonomia; pluralisme lingüístic.
A REVIEW OF THE JURISPRUDENCE OF THE CONSTITUTIONAL COURT OF SPAIN
1979-2019*
Abstract
This edition of the Journal of Language and Law includes a special report reecting on the 40 years of constitutional
jurisprudence. The Constitutional Court has played a very important role in interpreting and dening the language
policy set out in the Spanish Constitution of 1978. This appraisal examines how the powers of the constitution have been
interpreted in the Statutes of Autonomy to declare languages other than Castilian ofcial languages in the Autonomous
Communities. Moreover, this article provides an overview of the legal criteria applied regarding the use of language
in certain important sectors, namely education, public institutions and administration, the socio-economic sphere, the
media and place names.
Keywords: Constitutional Court; constitutional jurisprudence; linguistic rights; ofcial language; Statute of Autonomy;
linguistic pluralism.
* Els enllaços del text reenvien a les cròniques de jurisprudència constitucional de la Revista de Llengua i Dret, publicades des de
l’any 1983 ns al desembre de 2018. També en el blog de la Revista es poden trobar alguns comentaris de sentències constitucionals
rellevants.
**Eva Pons Parera, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i directora de la Revista de Llengua i Dret.
evapons@ub.edu
Citació recomanada: Pons Parera, Eva. (2109). Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019. Revista de
Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72, 292-303. https://doi.org/10.2436/rld.i72.2019.3370
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 2
Sumari
1 Introducció
2 Estatuts d’autonomia
3 Ensenyament
4 L’ús institucional
5 El món socioeconòmic
6 Els mitjans de comunicació i el sector audiovisual
Conclusions
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 3
1 Introducció
El Tribunal Constitucional espanyol (TC), des de l’aprovació de la seva llei institucional l’any 1979, ha
tingut un rol rellevant en la interpretació i la xació dels límits del model lingüístic constitucional. El sentit o
orientació general d’aquesta intervenció en la matèria lingüística ha de ser contextualitzat necessàriament per
altres aspectes més generals relatius a la posició i al funcionament de l’òrgan constitucional al llarg d’aquests
quaranta anys, els quals no resulta possible desenvolupar aquí atès el caràcter sintètic i el contingut propi
d’aquesta crònica.1
En paral·lel al sistema de descentralització política (l’anomenat “Estat autonòmic”) —fonamentat en els
principis de l’article 2 de la Constitució espanyola (CE) i inspirat també en la Constitució republicana de
1931—, l’article 3 de la Constitució espanyola de 1978 (CE), després de declarar que el castellà és “la llengua
espanyola ocial de l’Estat” (apartat primer), reenvia als estatuts d’autonomia la determinació de les llengües
ocials en les comunitats autònomes (apartat segon), i inclou un manament d’especial respecte i protecció
del patrimoni cultural constituït per les “diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” (apartat tercer).
El caràcter de principis de la regulació lingüística constitucional —com a normes que han de ser concretades
per via interpretativa—, juntament amb la manca d’una atribució explícita de la competència en matèria
de llengua (únicament l’article 148.1.17 CE esmenta com a possible competència autonòmica “el foment
de l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma”), ja feia preveure el paper fonamental que li
correspondria al TC a l’hora de precisar l’abast dels manaments constitucionals.
D’una banda, aquesta intervenció del TC s’ha d’emmarcar dins una conictivitat força elevada entre l’Estat
central i les comunitats autònomes en la matèria lingüística. Per aquest fet, els procediments del recurs
d’inconstitucionalitat i el conicte positiu de competències, previstos constitucionalment per a la resolució
de conictes territorials, han estat els més freqüentment utilitzats per a resoldre els litigis lingüístics. A
més, durant bona part del període, l’acció lingüística directa de l’Estat ha estat limitada —una tendència
que només canvia a partir de l’any 2010—,2 la qual cosa ha propiciat que el TC s’erigís de facto com un
actor juridicopolític cabdal a l’hora de denir els marges dins dels quals es podrien desplegar les polítiques
lingüístiques de les comunitats autònomes.
Dins d’aquesta jurisprudència constitucional és possible distingir les etapes següents:
a) En un moment inicial, en la dècada dels vuitanta, els pronunciaments del TC relatius a les lleis lingüístiques
de les comunitats autònomes en les STC 82/1986, 83/1986, 84/1986 i 123/1988(amb l’excepció de les lleis
de la Comunitat Valenciana i de Navarra, la resta varen ser impugnades pels òrgans centrals de l’Estat)
contribuïen a xar els trets generals del model lingüístic de doble ocialitat (l’ocialitat, segons la denició
de la STC 82/1986, FJ 2, implica que la llengua “es reconocida por los poderes públicos como medio
normal de comunicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados”) en què s’emmarcaria
necessàriament el procés de normalització de les llengües pròpies. És un exponent d’aquesta orientació
jurisprudencial l’encunyació de la noció de “lengua coocial” (o règim de “coocialidad”), que no apareix
en la Constitució ni als estatuts d’autonomia.
b) A la dels anys vuitanta i durant la dècada dels noranta —que coincideix amb l’etapa jurisprudencial
més progressista o favorable a la normalització de les llengües pròpies— es dicten diverses sentències
1 Després de la fase de posada en marxa i desplegament inicial (1981-1992, presidències de García Pelayo i Tomás y Valiente), la
institució es consolida durant la dècada dels noranta (1992-2001, especialment amb la darrera presidència de Cruz Villalón), si bé
a partir d’aquest moment se succeeixen diverses reformes de la seva llei rectora (reformes de la LOTC de 1999, 2000 i 2007) que
pretenen solucionar problemes de funcionament de l’òrgan o bé modicar aspectes del sistema de nomenament dels membres que, a
diferència d’altres països plurilingües, no comprèn cap criteri de repartiment territorial o coneixement lingüístic. Una crisi important
es produeix arran del procés estatutari català de 2004-2010 (presidència de Casas Baamonde), quan el Ple accepta la recusació del
magistrat Pérez Tremps en el recurs contra l’Estatut català per haver publicat un article doctrinal abans de ser nomenat per al càrrec. A
partir d’una nova reforma de la seva llei institucional, l’any 2015, que serà avalada pel mateix òrgan en la STC 185/2016 (presidència
de Pérez de los Cobos), el Tribunal assumeix unes potestats noves d’execució i sanció, que ns avui solament s’han aplicat al control
de les minories polítiques i, en concret, sobre la comunitat autònoma de Catalunya arran del procés sobiranista, i que, segons l’opinió
d’alguns autors, comporten un perill evident de desnaturalització del rol d’una cort constitucional. Durant aquesta darrera etapa
(presidència de Juan González Rivas), la composició de l’òrgan es nodreix majoritàriament amb membres procedents del poder
judicial, en comptes de l’origen universitari prevalent anteriorment.
2 Vegeu crònica de legislació estatal dins d’aquest mateix número.
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 4
sobre normes lingüístiques sectorials, principalment incloses en disposicions autonòmiques (STC 69/1988,
74/1989, 46/1991 i 337/1994, entre d’altres), i també en altres d’estatals (STC 56/1990, STC 50/1999),
que alhora que introdueixen una certa racionalització del model lingüístic, reconeixen un marge d’actuació
signicatiu a les comunitats autònomes per elaborar polítiques adreçades a protegir i promoure la llengua
ocial pròpia.
c) Tanmateix, amb el pas al segle XXI, tot coincidint amb una nova onada de reformes estatutàries (els
anomenats “estatuts de segona generació”), i singularment arran de la impugnació del nou Estatut català de
l’any 2006, la STC 31/2010introdueix un gir restrictiu dins aquesta jurisprudència constitucional. Mitjançant
un ús abundant de pronunciaments interpretatius —sovint de caràcter preventiu—, el TC assenyala uns límits
nous a les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes, les quals són reconduïdes genèricament
a les mesures “adecuadas y proporcionadas [...] tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de
desequilibrio de una de las lenguas ociales respecto de la otra”, alhora que avala la inferioritat de l’estatus
ocial de les llengües distintes del castellà, en rebutjar un deure de coneixement equivalent al de l’article 3.1
CE i prohibir de manera expressa un “desequilibrio del régimen constitucional de la coocialidad de ambas
lenguas en perjuicio del castellano” (STC 31/2010, FJ 14).
d) La segona dècada del segle XXI permet observar la projecció d’aquesta doctrina constitucional més
restrictiva en nombrosos sectors materials, arran de la impugnació generalitzada de les lleis autonòmiques
11/2018, 51/2019), i també de lleis regressives aprovades per les institucions de les Illes Balears (STC
165/2013) i de l’Aragó (STC 56/2016). L’argumentació d’aquestes darreres sentències es caracteritza per
l’ús acumulatiu de diversos paràmetres d’enjudiciament (tant substantius —basats en la nova interpretació de
l’article 3.1 CE per la STC 31/2010— com competencials, a partir d’una concepció clarament expansiva de
les competències estatals), que condueixen a acotar progressivament el marge d’actuació dels poders públics
autonòmics en relació amb la protecció de les llengües pròpies. De manera que, si bé el TC salva en molts
casos la constitucionalitat dels preceptes autonòmics impugnats, en restringeix clarament el seu potencial
normalitzador mitjançant l’ús de sentències interpretatives o manipulatives.
D’altra banda, i malgrat que el constituent no va atorgar als drets lingüístics una consideració directa com
a drets fonamentals, la jurisprudència ha reconegut una dimensió lingüística en certs drets fonamentals
susceptibles de protecció mitjançant el procediment constitucional del recurs d’empara (títol I, capítol II,
secció 1a CE). Per posar uns exemples —i deixant ara de banda els àmbits de l’ensenyament i la funció
pública, que s’analitzen més endavant—, el TC s’ha referit al contingut lingüístic del dret a la tutela judicial
efectiva de l’article 24 CE (STC 30/l986, 192/1996, 88/1999, 171/2009, 219/2019); els drets de participació
política representativa de l’article 23.2 CE (STC 205/1990, 27/1996, 48 i 49/2000 —les dues darreres sobre
una llengua no ocial, com el bable/asturià), i el dret a la intimitat de l’article 18.1 CE (STC 201/1997).
En els apartats següents d’aquesta crònica, s’analitzen sintèticament els pronunciaments del TC relatius a la
conguració general del model de plurilingüisme —en particular, quant a la funció lingüística dels estatuts
d’autonomia— i a l’ordenació lingüística de diversos sectors materials rellevants.
2 Estatuts d’autonomia
La STC 82/1986 reconeixia una funció constitucional als estatuts d’autonomia en la matèria lingüística,
en considerar que “el art. 3.1 y 2 de la Constitución y los artículos correspondientes de los respectivos
Estatutos de Autonomía son la base de la regulación del pluralismo lingüístico en cuanto a su incidencia en
el plano de la ocialidad en el ordenamiento constitucional español”. I, en la mateixa línia, escau citar la
consideració que incloïa la STC 205/1990en relació amb la “incidencia [del règim lingüístic] sobre materias
de considerable importancia, simbólica y afectiva, en la estructuración autonómica del Estado”.
En coherència amb els pronunciaments precedents, la posterior STC 247/2007 —sobre el dret a l’aigua de
l’Estatut valencià de 2006— es referia a l’ampli marge de conguració jurídica que la Constitució atorga als
estatuts per regular la qüestió lingüística, tot destacant l’habilitació constitucional del legislador estatutari
per regular els drets —i també els deures— lingüístics, com a veritables drets subjectius (FJ 15).
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 5
En contrast amb els pronunciaments previs, la STC 31/2010, en què per primer cop s’enjudicien les previsions
lingüístiques d’un estatut d’autonomia, sosté una comprensió molt més limitada de l’estatut d’autonomia
com a “norma lingüística”. La Sentència degrada —amb pronunciaments d’un abast general (FJ 3 a 6)—
la posició constitucional de l’estatut d’autonomia, la funció lingüística del qual se circumscriu ara a “la
calicación de una lengua como ocial en la ‘respectiva’ Comunidad Autónoma, según requiere el art. 3.2
CE” (FJ 14.a) i a “la descripción de las consecuencias genéricas propias de la coocialidad del catalán y del
castellano en el ámbito de la Comunidad Autónoma” (FJ 21). Aquesta premissa reduccionista permet al TC
declarar inconstitucional i nul·la la previsió d’un ús “preferent” del català com a “llengua pròpia” (noció
estatutària que el TC admet només com a descriptiva d’una realitat, però no prescriptiva, FJ 14), i desvirtuar
l’ecàcia dels manaments estatutaris adreçats a les institucions estatals (FJ 20, 21, 50 i 51).
Altrament, quant a la funció d’atribució competencial pròpia dels estatuts (art. 147.2.c CE), la jurisprudència
inicial deduïa dels manaments estatutaris relatius a la garantia d’un “ús normal i ocial” d’ambdues llengües
(per exemple, en els articles 3.3 EAC de 1979, 3 EAIB), l’existència d’una habilitació o competència
autonòmica, de caràcter horitzontal, que es projectava sobre la regulació dels efectes de l’ocialitat i la
normalització de la llengua pròpia. Així, per exemple, dins les STC 123/1988, 337/1994o 74/1989, en la
darrera de les quals s’arma que les competències estatals “no pueden convertirse en un obstáculo que bloquee
o vacíe la competencia que sobre normalización lingüística tiene la comunidad autónoma”, i, en termes de
concurrència competencial entre les instàncies estatal i autonòmica dins les STC 214/1989i 56/1990.
Dins la STC 31/2010 s’observa el qüestionament de l’estatut d’autonomia com a norma de delimitació
competencial (STC 31/2010, FJ 57-61), vinculat amb el rebuig de la noció jurisprudencial prèvia del “bloc de
la constitucionalitat” (FJ 3). Així és que, malgrat que no s’impugnés l’article 143 de l’EAC de 2006 (relatiu
a la competència exclusiva de la Generalitat sobre la “llengua pròpia”), la darrera doctrina constitucional
amplia el marge de discrecionalitat dels òrgans estatals a l’hora de dictar normatives amb incidència sobre el
règim de doble ocialitat (per exemple, en declarar la “competencia exclusiva y excluyente” del legislador
estatal en relació amb els aspectes lingüístics del poder judicial, FJ 20). Els efectes pro futuro d’aquesta
doctrina es palesen en les sentències citades dels anys 2017 i 2018, en què l’estatut d’autonomia pràcticament
desapareix del cànon d’enjudiciament competencial de les disposicions lingüístiques autonòmiques, el qual
passa a integrar-se essencialment per lleis orgàniques i ordinàries estatals.
Encara relacionat amb el paràmetre de constitucionalitat de la legislació lingüística, la STC 56/2016 rebutja
que la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM), raticada l’any 2001, integri el
cànon de control en la matèria de drets lingüístics (com adduïen els recurrents, a l’empara de l’article 10.2
CE, precepte que obliga a interpretar els drets constitucionals de conformitat amb els tractats internacionals
sobre drets humans). El TC avala en aquesta resolució una modicació legal regressiva en termes de
reconeixement —eliminació del nom de les llengües del text legal— i protecció de les llengües pròpies de
l’Aragó, les quals no han estat declarades ocials per l’Estatut respectiu.
Finalment, sobre la qüestió de la identitat lingüística —cal recordar que la llengua castellana és l’única
identicada nominalment en la Constitució—, la jurisprudència no sol extreure conseqüències de la menció a
“les altres llengües espanyoles” que inclou l’article 3.2 CE (si bé recentment la STC 31/2010, FJ 21, l’empra
per destacar el castellà com “la única lengua española común”). En canvi, s’han creat per via jurisprudencial
conceptualitzacions lingüístiques noves i diferenciades segons si s’apliquen al castellà (“lengua común”, a la
STC 84/1986; “lengua ocial de ámbito general”, a la STC 56/1990; “lengua compartida”, a la STC 31/2010,
FJ 14.a) o a les altres llengües ocials (“lengua peculiar o privativa” o “lengua característica, histórica”,
a la STC 31/2010, FJ 14, i “lengua autonómica”, a la FJ 22). Altrament, la STC 75/1997 va emparar l’ús
de la denominació acadèmica “llengua catalana” en els estatuts de la Universitat de València, com a no
contradictòria amb la denominació estatutària de “valencià”.
3 Ensenyament
La doctrina constitucional sobre les llengües a l’ensenyament s’estableix en les STC 1/1982, 137/1986,
195/1989, 19/1990 i 337/1994. La resposta del TC en aquests procediments —en bona part condicionada per
norma impugnada— es fonamenta en una comprensió ponderada de les implicacions en l’àmbit educatiu de
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 6
l’article 3.1 CE i dels drets fonamentals (articles 10, 14 i 27 CE). Així, s’hi arma que el dret a l’educació “no
conlleva que la actividad prestacional de los poderes públicos en esta materia pueda quedar condicionada
por la libre opción de los interesados de la lengua docente” (STC 337/1994, FJ 9). I això darrer es tradueix,
per exemple, en l’abast conferit a la funció de l’alta inspecció de l’Estat de vetllar pel respecte dels drets
lingüístics i, en particular, “el de recibir enseñanza en la llengua ocial del Estado” (STC 1/1982, FJ 10).
L’esmentada jurisprudència empara igualment que l’exercici de les competències de les comunitats autònomes
sobre l’ensenyament —en el marc de l’article 149.1.30 CE— comporti l’existència de models lingüístics
educatius diferenciats des de la perspectiva de la llengua vehicular; diversitat que inclou tant els models de
separació lingüística (STC 137/1986, 195/1989 i 19/1990), com també un model en què la llengua ocial
pròpia sigui “el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo” (STC 337/1994, FJ 19). En relació amb
aspectes concrets, es reconeix la projecció de la competència autonòmica sobre la regulació de l’exempció
de cursar la llengua pròpia en l’ensenyament obligatori (STC 123/1988) i el requisit lingüístic en l’accés a la
funció pública docent (STC 83/2000). Alhora, el TC ha recordat que les regulacions autonòmiques del model
lingüístic educatiu han de respectar el sistema de fonts del dret (STC 38/2016).
Sembla que la STC 31/2010 imposa restriccions noves a l’acció autonòmica en aquest àmbit: d’una banda,
en impedir de manera expressa que es privi el castellà de la “condición de lengua vehicular y de aprendizaje”;
i, d’una altra, en reinterpretar el precepte estatutari relatiu al dret a rebre l’ensenyament en català (art. 35
EAC), de tal manera que “la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia
de ese derecho a la enseñanza en castellano” (FJ 24). Tanmateix, les recents STC 14/2018, 49/2018 i 30/2018
han declarat parcialment nul·les les disposicions estatals (Llei orgànica 8/2013 i Reial decret 591/2014)
que aprotaven l’escletxa oberta per la STC 31/2010 per entrar a regular l’ús vehicular del castellà, amb la
previsió de mecanismes coercitius sobre les administracions autonòmiques, si bé la inconstitucionalitat és
fundada en motius extralingüístics, sense que s’hagin concretat uns efectes de l’esmentada Sentència sobre
el sistema de conjunció lingüística de Catalunya (la qual cosa amb l’activisme desplegat pel TS des de poc
després que es dictés la sentència esmentada).3 Alhora, s’assenyalen certs límits a l’homogeneïtzació estatal
dels models educatius plurilingües, que fan un ús vehicular de llengua estrangera (STC 14/2018, FJ 8).
Pel que fa a la consideració de la llengua com a matèria d’estudi, la primera jurisprudència era ambigua
quant al caràcter obligatori de l’ensenyament de la llengua ocial pròpia (STC 6/1982 i 87/1983), caràcter
que semblava predicar-se únicament del castellà en virtut del deure constitucional de conèixer-lo. Si bé
la STC 337/1994 ja identica l’ensenyament de la llengua pròpia com una conseqüència imperativa de
la seva ocialitat, en dir, “del reconocimiento de la coocialidad del castellano i de la llengua propia de
una comunidad se desprende el mandato para los poderes públicos, estatal y autonómico, de incluir ambas
lenguas coociales como materia de enseñanza obligatoria en los planes de estudio, con tal de asegurar el
derecho, de raíz constitucional y estatutaria, a su uso” (FJ 14).
L’aspecte que ha generat més conictivitat competencial és l’organització curricular dels ensenyaments
lingüístics en els nivells educatius no universitaris, en un context general de polítiques educatives inestables
i canvis constants en la legislació bàsica estatal. En termes generals, el TC ha tendit a raticar les normes
bàsiques —incloses les consignades en disposicions de rang reglamentari— que delimiten negativament la
intervenció autonòmica en la conguració del currículum lingüístic. Així, ns l’any 2013, les comunitats
autònomes amb llengua ocial pròpia tenien atribuïda la conguració d’un percentatge més alt d’hores del
currículum respecte de la resta de comunitats (STC 87/1983, 15/2013, 48/2013, entre d’altres). Recentment,
les STC 14/2018, 49/2018, 68/2018, 96/2018 avalen la nova estructura curricular establerta per la Llei orgànica
8/2013, que agrupa en tipus diferenciats d’assignatures les matèries de llengua castellana i estrangera, d’una
banda, i la matèria de llengua ocial autonòmica, de l’altra, amb la reserva al Govern central de la xació
d’uns estàndards d’aprenentatge comuns pel que fa a les primeres (la més recent STC 15/2019, FJ 57 a 59,
recorda la necessitat d’adaptació normativa de les comunitats autònomes).
3 Vegeu la crònica del Tribunal Suprem, dins d’aquest mateix número de la Revista.
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 7
4 L’ús institucional
Pel que fa a les institucions públiques, una jurisprudència primerenca reconeixia el dret d’ús de les llengües
pròpies davant les administracions com un dret derivat de l’ocialitat, la garantia del qual, en termes de
deure de coneixement, es referia, però, a “la Administración autonómica en su conjunto, no individualmente
a cada uno de sus funcionarios”, de manera que el TC semblava prioritzar la consideració del coneixement
lingüístic dels empleats públics com un mèrit, alhora que es declarava inconstitucional condicionar-ne la
La STC 82/1986 va avançar en la denició d’un marc general dels usos lingüístics institucionals, que inclou:
a) el caràcter territorial de l’ocialitat de la llengua castellana, en fer equivaler “llengua ocial de l’Estat”
(l’article 3.1 CE) a “llengua ocial a tot l’Estat” (com ja es deduïa de la STC 32/1981); b) la projecció de
l’estatus ocial de la llengua pròpia s’aplica sobre el conjunt d’administracions situades en la demarcació
territorial autonòmica, les quals haurien d’adaptar-se d’acord amb un criteri de “progressivitat” al nou règim
de coocialitat, i c) el caràcter modulable pel legislador —estatal o autonòmic— del vessant passiu del dret
d’opció lingüística (o dret a ser atès en la llengua ocial triada).
En conjunt, doncs, de les inicials STC 82/1986, 83/1986, 84/1986 i 123/1988s’extreia la voluntat d’indicar
uns límits a l’ús administratiu de les llengües autonòmiques, si bé aquests marges no es denien de manera
molt estricta o precisa (per exemple, la STC 82/1986 va impedir prescriure l’ús per defecte de la llengua
ocial en què s’havia iniciat el procediment administratiu, si bé la posterior STC 123/1988 ho admetia amb
la previsió d’una traducció al castellà si ho sol·licitava la part interessada). La conseqüència no explicitada
d’aquesta doctrina era una dualitat de facto dels usos lingüístics de les administracions de dependència
autonòmica —alhora variables, fruit de l’exercici de l’autogovern lingüístic— i de l’Administració perifèrica
de l’Estat.
de les llengües ocials no castellanes en el Senat— va evitar pronunciar-se sobre els límits territorials de
l’estatus ocial d’aquestes llengües. Per la seva banda, la STC 50/1999 —sobre la llei estatal de procediment
administratiu— concloïa que no és exigible la traducció dels expedients administratius al castellà en cas
de trasllat a una altra comunitat autònoma on la mateixa llengua (distinta del castellà) és ocial. Uns anys
més tard, en canvi, la ITC 383/2003 —sobre l’actuació de la Delegació provincial de l’Instituto Nacional
de Estadística— acollia un concepte reductiu de les administracions “radicades” en el territori autonòmic
i justicava l’exclusió de l’ús de l’eusquera al País Basc en funció de l’àmbit i nalitat de l’activitat
administrativa (enquesta d’àmbit estatal).
Pel que fa a la funció pública, en contrast amb una jurisprudència més restrictiva del Tribunal Suprem, la
STC 214/1989reconeixia el deure de les administracions locals i de l’Estat de preveure el coneixement de la
llengua ocial autonòmica per part dels funcionaris locals amb habilitació estatal; i la posterior STC 46/1991
—un referent clar quant a la garantia d’uns usos institucionals de les llengües no castellanes— va avalar la
constitucionalitat d’un requisit lingüístic general, en l’accés i la promoció als llocs de treball per al personal
de les administracions de dependència autonòmica. L’argumentació de la sentència incorpora el concepte
llengua pròpia i una interpretació consistent del principi d’ocialitat lingüística amb les exigències derivades
d’altres drets i principis constitucionals (articles 14, 23.2, 103.3 CE).
En l’àmbit de la justícia, la jurisprudència ha avalat sense ssures la conguració unitària i la centralització
del poder judicial (títol VI CE). Sobre aquesta base, la STC 56/1990va raticar la posició jurídica dominant
del castellà, com “la lengua generalmente usada en el ámbito de la justicia”, que estableix l’article 231 de la
Llei orgànica del poder judicial (vegeu també la STC 105/2000). Posteriorment, la ITC 166/2005 inadmetia
a tràmit una qüestió d’inconstitucionalitat sobre el mateix precepte de l’LOPJ —en què s’adduïa, entre altres
arguments, la vulneració de l’article 9 de la CELRM—, en considerar que la garantia del dret a intèrpret
resol satisfactòriament el conicte potencial entre el dret d’ús de la llengua ocial i la no exigibilitat del
seu coneixement als membres de la carrera judicial. Les STC 253/2005 i 270/2006(amb vots particulars de
sentit contradictori), sobre la normativa basca de perls lingüístics, admetien un marge estret d’intervenció
autonòmica sobre el personal no judicial al servei de l’Administració de justícia. En altres sectors relacionats,
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 8
registre mercantils, tot delimitant l’abast de l’ocialitat de les altres llengües al dret a presentar-hi documents
escrits en aquestes; mentre que, en les notaries, la STC 74/1989 admetia una acció positiva dels poders
autonòmics per tal d’afavorir la redacció de les escriptures públiques en català (la STC 31/2010, FJ 90,
restringeix la possibilitat d’exigir el coneixement de la llengua pròpia als notaris).
La
STC 31/2010, a banda d’anul·lar la previsió estatutària d’un ús “preferent” del català a les administracions de
Catalunya (art. 6.1 EAC), conté diversos pronunciaments interpretatius que matisen la doctrina constitucional
precedent, entre els quals destaquen: a) l’accent en la normalitat de l’ús del castellà (“tan normal como la
catalana”) en l’Administració autonòmica; b) la difuminació de la dualitat administrativa apuntada, sota
l’expressió “el poder público radicado en Cataluña”; c) la reconstrucció del deure de coneixement del
castellà de l’article 3.1 CE com a “contrapunto de la facultad del poder público de utilizarla como medio de
comunicación normal con los ciudadanos sin que éstos puedan exigirle la utilización de otra” (FJ 14.b); d)
l’exigibilitat debilitada dels drets lingüístics —com a drets subjectius—, fruit de la conguració dels deures
estatutaris de coneixement dels funcionaris estatals com “apenas un trasunto” o “mera formalización de
una consecuencia inherente a la declaración de coocialidad” (FJ 21); i, e) el rebuig exprés que es pugui
“derivar de la coocialidad de la llengua catalana su cualidad de medio de comunicación jurídicamente
válido respecto de poderes públicos no radicados en el territorio de la Comunidad Autónoma. Tal condición
es privativa del castellano”, juntament amb l’armació d’un principi de territorialitat restrictiu (“la sede la
autoridad, no el alcance territorial de la respectiva competencia [...] a todo el territorio nacional” (FJ 21).
Com a derivacions d’aquesta nova doctrina, la STC 165/2013 rebutja que l’eliminació del requisit lingüístic
general dins l’Administració autonòmica balear —que la norma impugnada circumscrivia a places
determinades d’atenció al públic— afecti negativament l’estatus ocial de la llengua catalana o els drets
lingüístics dels seus parlants (resulta sorprenent —com noten els dos vots particulars de la Sentència— que
l’argumentació de la majoria se centri en els límits del legislador autonòmic quant a la protecció de la llengua
pròpia). I la més recent STC 11/2018, sobre la Llei de l’occità/aranès, declara inconstitucionals, sobre la
base de l’exigència d’un “equilibrio inexcusable del régimen constitucional de coocialidad”, els preceptes
que preveien un ús preferent d’aquesta llengua en les institucions de l’Aran i en les seves relacions amb la
Generalitat de Catalunya, que el suprem intèrpret constitucional valora en termes de “imposición”. Finalment,
pel que fa al servei administratiu d’acollida de la immigració, la STC 87/2017 declara també inconstitucional
la previsió d’un ensenyament del català que no prevegi en condicions equiparades l’ensenyament del castellà,
i situa extramurs del règim d’ocialitat —com a meres mesures de foment o difusió— les disposicions
adreçades a garantir l’ús de la llengua catalana en el funcionament d’aquest servei.
5 El món socioeconòmic
Els pronunciaments del TC sobre l’ús de les llengües en l’àmbit socioeconòmic no han sigut gaire abundants.
Una premissa implícita en aquesta jurisprudència és l’acceptació d’una intervenció lingüística dels poders
públics en les relacions entre privats. Inicialment, les STC 69 i 88/1988 varen reconèixer una projecció
de les competències socioeconòmiques i lingüístiques de les comunitats autònomes sobre la regulació de
la presència de la llengua ocial pròpia en l’etiquetatge, sense perjudici d’una competència paral·lela de
l’Estat per regular l’etiquetatge en castellà. La STC 67/1996 semblava apuntar una doctrina interpretativa
més favorable en matèria d’etiquetatge, en considerar que el mandat de redacció “en llengua ocial de
l’Estat espanyol” incloïa també les llengües distintes de la castellana; tanmateix, la immediata STC 147/1996
desmentia l’anterior, tot i que també preveu l’articulació de la normativa estatal i autonòmica en l’establiment
d’obligacions lingüístiques en aquest àmbit.
Tot partint de la posició confusa i precària en què la jurisprudència situava les llengües ocials distintes del
castellà en l’etiquetatge, l’adhesió a les Comunitats Europees, l’any 1986, va suposar un altre element de
desequilibri favorable a la llengua castellana. En efecte, només l’espanyol —nom que rep aquesta llengua en
l’espai europeu—, es beneciaria de l’estatus de llengua del tractat i llengua ocial de la Unió Europea i, amb
això, de certes garanties establertes pel dret derivat que habiliten els estats per a imposar-ne l’ús obligatori
en sectors com el de la informació als consumidors, l’etiquetage, etc. A més, en general, la legitimitat de
les obligacions lingüístiques a les empreses o particulars, com a restricció de les llibertats comunitàries de
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 9
circulació, resta subjecta a un test de proporcionalitat, en què cal justicar com una raó imperiosa d’interès
general la protecció de les llengües ocials dels estats o en els estats.4
En el context sumàriament descrit es palesa la voluntat restrictiva subjacent a les consideracions de la
STC 31/2010sobre l’article 50.4 EAC (“Els poders públics han de promoure que les dades que gurin en
l’etiquetatge, en l’embalatge i en les instruccions d’ús dels productes constin també en català”), en dir que
“se enmarca en un precepto cuyo objeto es el ‘fomento y difusión del catalán’, esto es, una materia ajena al
ámbito de la denición del estatuto jurídico de la coocialidad de una lengua autonómica” (FJ 22). També
s’observa l’ambivalència dels pronunciaments interpretatius sobre els drets lingüístics dels consumidors (art.
34 EAC), ja que si bé es diu, en abstracte, que el deure de disponibilitat lingüística no vulnera la Constitució
(articles 10, 19 i 38 CE), tot seguit s’assenyala, amb caràcter preventiu, que aquest deure no pot signicar
la imposició a les empreses o entitats privades, al seu titular o al seu personal de “obligaciones individuales
de uso de cualquiera de las dos lenguas ociales de modo general, inmediato y directo en las relaciones
privades, toda vez que el derecho a ser atendido en cualquiera de dichas lenguas sólo puede ser exigible en
las relaciones entre los poderes públicos y los ciudadanos” (FJ 22). A més, la STC 31/2010 posa les bases
interpretatives per dissociar de la noció d’ocialitat —si bé només quan aquesta es predica de la llengua
autonòmica— l’establiment els drets i obligacions de l’àmbit socioeconòmic, sense afectar amb això l’ús
obligatori del castellà establert per múltiples normatives.
La posterior STC 88/2017, sobre el Codi de consum de Catalunya, ha precisat la doctrina jurisprudencial
en aquest àmbit. De la resolució es desprèn la legitimitat d’un dret lingüístic actiu (dret a ser entès) i una
certa obligació lingüística genèrica de l’organització que subministra el producte o ofereix el servei. També
es considera constitucional l’establiment de l’obligació de tenir a disposició en català diversos documents
i informacions, sempre que s’entengui que aquesta obligació hi és també per al castellà (amb la cita de la
STC 147/1996 i de diverses normes que fan obligatori l’ús del castellà). Tanmateix, a partir d’aquí, les
consideracions interpretatives de la Sentència accentuen les diferències d’estatus entre les llengües ocials
pròpies i la llengua castellana: a) el dret d’opció lingüística no es pot preceptuar de manera indiscriminada,
sinó només quan estigui justicat; b) es nega als drets lingüístics dels consumidors regulats pel text català
la condició de “drets subjectius” exigibles i garantits com a tals en virtut d’un règim sancionador; c) s’obre
expressament la porta a una normativa harmonitzadora o limitadora de l’acció autonòmica dictada per l’Estat
—a l’empara dels articles 149.1.1, 13 i 16 CE— o la Unió Europea, i, d) a l’últim, s’extreu del “deure
general” de conèixer el castellà la reserva de la funció comunicativa a aquesta llengua, única que segons el
TC vehicularia la defensa dels drets dels consumidors (en dir, “en el caso de los consumidores nacionales la
obtención de una información comprensible se alcanza siempre que la misma se dé en castellano”), en front
de la voluntat de promoció cultural a la qual es recondueix la regulació de l’ús de la llengua catalana que,
ja clarament deslligada de l’article 3.2 CE, s’emmarca ara per l’article 3.3 CE com a “una política enfocada
hacia la defensa y promoción de la lengua coocial” (FJ 5).
6 Els mitjans de comunicació i el sector audiovisual
Després que una primerenca STC 10/1982 admetés una acció lingüística promocional en el marc dels consells
autonòmics de la RTVE, les comunitats autònomes —molt majoritàriament— han impugnat normes estatals
que, al seu entendre, no garantien una presència sucient ni un suport a l’ús de les llengües ocials pròpies
en els mitjans audiovisuals o al cinema. En resoldre aquestes impugnacions, el TC ha tendit a avalar la
capacitat de l’Estat central (per exemple, els articles 149.1.21 i 149.1.27 CE) per congurar el sistema de
mitjans audiovisuals públics i privats, amb la corresponent incidència en l’àmbit lingüístic, que es tradueix
en la pràctica en el manteniment d’una presència hegemònica del castellà en els mitjans d’àmbit estatal i
la possibilitat de les comunitats autònomes —d’acord amb les condicions i limitacions tècniques xades
pels òrgans estatals— de regular i nançar la televisió i la ràdio dins del territori autonòmic respectiu (STC
la intervenció estatal pel que fa a la ràdio), la jurisprudència ha raticat la constitucionalitat de: a) una
4 Vegeu, dins d’aquest número, la crònica de Dret de la Unió Europea.
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 10
normativa estatal que no preveu vies de participació reals o efectives de les comunitats autònomes en la
gestió de l’ens públic estatal RTVE (STC 26/1982); b) una regulació de la televisió privada que privilegia
les concessions d’àmbit estatal i xa límits a les emissions de cobertura territorial limitada (STC 127/1994,
que reconeixia que “el alcance espacial de las emisiones condiciona lógicamente el contenido cultural y
lingüístico de las programaciones y no es un extremo estrictamente técnico e inocuo [...], para la naturaleza
y características de la difusión por televisión y que pueda por ello venir acantonado en la competencia
exclusiva del Estado sobre radiodifusión”, alhora que salva el qüestionament lingüístic de la norma estatal en
considerar que el terme “expresión originaria española” no excloïa a priori les llengües distintes del castellà);
c) la competència exclusiva estatal per a elaborar el Plan Técnico Nacional, que inclou, entre d’altres, la
distribució dels múltiplex entre operadors privats i públics autonòmics (STC 168/1993, 127/1994); d) el
disseny i l’aplicació per part de l’Estat d’una política de foment del cinema en “llengües espanyoles” —
com a concepte indiferenciat, que no garanteix un suport especíc per a les llengües no castellanes—, que
es fonamenta en la dimensió econòmica del fenomen cinematogràc (106/1987, 16/1996, 15/1989); e)
l’obligació dels operadors televisius de nançar obres audiovisuals europees, amb la reserva d’una quota
també indiferenciada per a les produccions que tenen com a llengua original una de “llengües ocials a
Espanya” (STC 35/2016, de 3 de març).5
En aquest àmbit, exclusivament, la STC 127/1994 s’havia fet ressò de l’apartat tercer de l’article 3 CE que,
en connexió amb el principi de respecte del “pluralisme cultural i lingüístic de les nacionalitats i regions”,
inserit en les normes reguladores de l’activitat dels mitjans de comunicació de l’Estat —dins les quals el dit
principi estava mancat de garanties concretes—, porta a dir que “el respeto a esos mismos principios que el
art. 3.3 de la Constitución reconoce como una riqueza del patrimonio cultural de España” operaria també per
als mitjans de televisió privats.
D’altra banda, l’acció autonòmica de protecció i promoció de les llengües ocials pròpies en els mitjans
televisius i radiofònics públics propis o de concessió autonòmica es vinculava amb el reconeixement de les
competències autonòmiques de desenvolupament legislatiu i execució en matèria de mitjans de comunicació
La STC 31/2010 desactiva la possibilitat d’un avenç competencial en matèria de mitjans de comunicació
dins l’article 146 EAC (en el FJ 89, que adverteix en contra d’una “expansión supraterritorial indebida de
la competencia autonómica”). I la posterior STC 86/2017 avala les prescripcions lingüístiques de la llei
catalana sobre l’audiovisual, poc després que la STC 78/2017 hagués anul·lat, per raons competencials,
alguns aspectes vertebradors del text legal. D’aquests darrers pronunciament, destaca el valor de cànon de
constitucionalitat atribuït a la Llei general de comunicació audiovisual 2010, com a “nuevo bloque normativo
estatal”, juntament amb els articles 3.1 i 20.3 CE. La declaració de constitucionalitat dels preceptes lingüístics
impugnats pren en consideració la realitat social en què es constata presència minoritària del català (i l’aranès)
i l’adequació a de “garantizar el pluralismo lingüístico en el acceso al espectro radioeléctrico y un uso
equilibrado de ambas lenguas”, si bé —sota l’inux de la STC 31/2010— es condiciona a una interpretació
d’acord amb un “principio de paridad entre ambas lenguas”, a “la [no] preterición del castellano”, a la
condició de no “privar al castellano de la cualidad de lengua de uso normal por los prestadores de servicios
de comunicación audiovisual públicos en Cataluña”, i a una nova condició moduladora introduïda pel TC
que atén “al grado de conocimiento de las lenguas ociales en núcleos de población especícos”.
constitucionalitat dels preceptes de la Llei catalana del cinema que xen quotes de distribució i exhibició
de lms en llengua catalana s’accepta, però amb la condició de substituir el percentatge establert pel
legislador (cinquanta per cent) per un percentatge inferior (vint-i-cinc per cent). L’acumulació de paràmetres
d’enjudiciament emprats per la Sentència comentada (la Llei 20/2010 d’unitat de mercat —llei ordinària
estatal posterior a l’enjudiciada—, tractats internacionals, dades comparades de països europeus, etc.,) no
pot amagar un cert decisionisme a l’hora de xar el límit màxim d’un 25% a les disposicions garantistes
de la presència del català en el cinema. A més, com en altres resolucions del darrer període, el TC salva
expressament la possibilitat que les instàncies estatals dictin una normativa especíca en aquest àmbit (per
5 Vegeu també, sobre aquesta qüestió, la crònica del TS dins d’aquest mateix número de la Revista.
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 11
exemple, l’article 149.1.1 CE), tot posant de manifest els límits estrictes en què s’emmarca l’autonomia
lingüística a l’hora de normalitzar el català.
Finalment, i com a darrer element de contrast amb la doctrina de la dècada dels noranta (STC 127/1994,
citada), en la STC 89/2017 s’observa una connexió nova entre els apartats 2 i 3 de l’article 3 CE —si bé
paral·lela a l’observada dins la STC 88/2017, referent al consum—, que sembla devaluar l’ocialitat de les
llengües pròpies, en vincular la seva protecció constitucional amb la que reben altres llengües espanyoles
mancades d’un estatus ocial. Literalment, el TC hi estableix que “el reconocimiento de la ocialidad de una
lengua en España —haciendo ahora abstracción de la situación de las lenguas tradicionalmente existentes
no reconocidas como ociales— establece un vínculo indudable con los nes constitucionales de protección
de la riqueza lingüística nacional y consiguiente deber de normalización lingüística por las comunidades
interesadas. La propia Constitución se reere a la necesidad de proteger y respetar las distintas modalidades
lingüísticas en España como parte de nuestro patrimonio cultural (art. 3.3 CE)” (STC 89/2017).
7 La toponímia
La qüestió toponímica ha adquirit una rellevància constitucional en termes competencials, i no tant estrictament
lingüístics, tot i que amb implicacions en aquest àmbit. Inicialment, en el tema relacionat de la cartograa,
la STC 76/1984 ja avança la possibilitat que la legislació estatal pugui condicionar (FJ 2). Posteriorment,
la STC 214/1989, i pel que fa a l’ocialitat dels topònims, el TC considera constitucional l’article de la llei
bàsica estatal sobre règim local que condiciona l’ecàcia dels canvis de denominacions dels municipis a
la seva anotació en un registre estatal i subsegüent publicació en el BOE (FJ 10). L’òrgan constitucional
ho considera un tràmit de mera publicitat, si bé del desenvolupament del precepte estatal se’n deduïen uns
veritables actes constitutius (Reial decret 382/1986), ja que el registre estatal comprovaria la inexistència
d’altres denominacions similars a d’establir la perfecta individualitat de l’ajuntament en qüestió.
En la darrera etapa jurisprudencial assenyalada, escau fer referència a la STC 165/2013 (FJ 11), en què els
recurrents al·legaven la presumpta vulneració de la competència autonòmica en matèria de topònims per la
llei sobre funció pública de 2012, la qual modicava l’article 14 de la Llei de normalització lingüística de
les Illes Balears (LNLIB) (la previsió de la forma ocial en català se substituïa per la possibilitat que els
topònims puguin tenir com a forma ocial tant la catalana com la catalana i la castellana conjuntament), en
tant que restricció de la condició de llengua pròpia del català (art. 4 EAIB). La resposta del TC es fonamenta
en la reinterpretació per la STC 31/2010 de la noció de “llengua pròpia”, segons la qual “el concepto de
lengua preferente es el único vedado constitucionalmente” (STC 165/2013), i avala la reforma legal en la
mesura que “tiende a equilibrar el papel del castellano en el ámbito ocial y administrativo”, tot admetent
que suposa una modicació de l’orientació de la LNLIB. Com en la resta de la Sentència ressenyada, el
paràmetre d’anàlisi resulta contradictori amb el sentit de la impugnació formulada, en concloure que “ni se
afecta a la condición del catalán como lengua propia conforme se ha denido en la doctrina constitucional, ni
se adopta ninguna medida que vaya en detrimento del uso normal del catalán como lengua de la Comunidad
Autónoma ni, en denitiva, existe un menoscabo o postergación del catalán en la regulación que resulta de
la reforma operada por la disposición nal primera de la Ley 9/2012. En este sentido, no puede identicarse
una postergación del catalán por el hecho de equipararse ambas lenguas como lenguas de uso normal en el
ámbito administrativo y ocial, ni tampoco por la introducción de una alternativa bilingüe en los topónimos,
manteniendo la forma ocial de los topónimos en lengua catalana” (STC 165/2013, FJ 11).
Altres resolucions del mateix període inclouen referències tangencials a la toponímia, com ara la STC
177/2016 —recurs contra la llei catalana que prohibeix les curses de toros—, que enquadra la toponímia
entre els béns del patrimoni cultural immaterial (FJ 6); o també la STC 11/2018, que esmenta —tot i tractar-
se d’un aspecte no impugnat—, la regulació per la llei del règim de l’occità/aranès de la toponímia tradicional
única en aranès.
Eva Pons Parera
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Constitucional 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 12
Conclusions
En la introducció d’aquesta crònica s’han distingit diverses etapes de la jurisprudència constitucional en la
matèria lingüística. Durant les dues primeres etapes —que cobreixen els anys vuitanta i noranta—, el TC
es mostra conscient del paper cabdal que té la qüestió lingüística en la integració política (i afectiva) dins
la comunitat estatal. I especialment durant la dècada dels noranta, la doctrina constitucional contribueix
a una certa racionalització del model lingüístic, en permetre equilibrar o contrapesar el manteniment
del monolingüisme estatal —no qüestionat i àdhuc blindat en certs àmbits, com ara la justícia— amb la
preservació d’espais propis per al desplegament de les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes.
Tanmateix, la dependència dels canvis polítics en l’àmbit autonòmic, l’impacte negatiu de l’adhesió a la
Unió Europea i una jurisprudència de vegades vacil·lant no permetia reconèixer unes garanties sòlides d’ús
de les llengües pròpies.
En la tercera etapa, a partir de la STC 31/2010, augmenta l’intervencionisme del TC, que es disposa a marcar
uns límits, sovint preventius, a l’acció lingüística autonòmica, mitjançant l’ús abundant de pronunciaments
interpretatius. És un pressupòsit d’aquesta interpretació la devaluació de la protecció lingüística estatutària
—i, per consegüent, de l’autonomia lingüística que deneix—, amb la consegüent major disponibilitat del
règim lingüístic per part de les institucions de l’Estat central. Així, a l’empara de la doctrina relativa al
deure de coneixement del castellà i a la igualtat inexcusable de les dues llengües ocials, la jurisprudència
subsegüent a la STC 31/2010 debilita la conguració i l’ecàcia dels drets lingüístics relatius a les llengües
ocials pròpies, en subjectar les disposicions autonòmiques que les protegeixen a nombroses cauteles i
restriccions interpretatives, en contrast amb l’absència de límits jurisprudencials expressos aplicables al
castellà.
D’aquesta manera, i vista des de la perspectiva actual, cal concloure que la jurisprudència constitucional
ha contribuït a reforçar la garantia constitucional única de la llengua castellana, per exemple l’article 3.1
CE, alhora que ha afeblit de forma progressiva de les garanties internacionals, constitucionals i estatutàries
relatives a les altres “llengües espanyoles” ocials (art. 3.2 CE) o bé protegides d’altra forma pels estatuts
respectius.6
6 Respecte d’aquestes darreres, tot emprant uns termes aliens a la doctrina jurisprudencial ressenyada, es pot concloure, doncs, la
manca d’una idea o principi de seguretat lingüística, davant l’evidència que es tracta de llengües més febles i necessitades de mesures
de protecció i suport que no pas la llengua castellana.
