Directriu/directiva: aproximació a un terme jurídic conflictiu
| Autor | Ferran Armengol i Ferrer |
| Cargo | Escola d'Administració Pública de Catalunya. Professor associat de dret internacional públic i relacions internacionals de la Universitat Pompeu Fabra |
| Páginas | 9-22 |
Page 9
El dret internacional és, per les seves característiques, particularment susceptible d'admetre manlleus i calcs d'altres llengües, és a dir, nous conceptes amb nous termes que adquireixen carta de naturalesa abans que la pròpia llengua reaccioni per crear un neologisme adequat.1 Aquests manlleus i calcs acostumen a reflectir les relacions de poder entre els diferents idiomes, de manera que, mentre unes llengües -com el francès o l'anglès- subministren normalment els termes que són objecte del manlleu o del calc, unes altres es mantenen en una posició passiva i van incorporant aquests nous termes. En aquest darrer cas es troben tant la llengua castellana com la catalana, la primera per raons històriques prou conegudes2 i la segona pel seu migrat reconeixement a nivell internacional.
Aquest fenomen és particularment important quan es tracta de la terminologia emanada de les organitzacions internacionals. En aquests casos, l'ús de manlleus i calcs es fomenta, en ocasions, directament des dels mateixos documents -resolucions, publicacions- que emeten aquestes organitzacions en llengües diferents de les que tenen com a oficials. Un exem-Page 10ple prou clar es pot trobar en el «glossari»3publicat pel Banc Mundial, en el qual consten els termes de caràcter financer utilitzats per aquesta institució. El glossari consta de dos volums, el primer amb la traducció anglès-francès i el segon, amb la traducció anglès-espanyol. La versió castellana -per posar un exemple- és una mera traducció de la versió anglesa -especialment- per la qual cosa el recurs al calc és freqüent i les peculiaritats pròpies del llenguatge jurídic o, fins i tot, del llenguatge corrent en castellà no són tingudes en compte.4Naturalment, aquest reconeixement «oficial» acaba implicant una legitimació de l'ús del calc, de manera que aquest ús es normalitza tant en els ambients estrictament jurídics com en els medis polítics, periodístics o qualsevol altre que hi pugui tenir relació.5
Aquest fenomen i les seves conseqüències s'han reproduït a gran escala en el cas de les comunitats europees.6 En els gairebé cinquanta anys del procés d'integració europea, s'ha produït una quantitat ingent de termes jurídics específics, sorgits de la necessitat de donar resposta als objectius innovadors que es fixava aquest procés. Aquests termes van ser manllevats fonamentalment de la llengua francesa,7 la qual cosa es pot explicar per la forta incidència del sistema de droit administratif francès en la configuració de l'aparell jurídic comunitari.
L'opció de les comunitats europees per un règim de cooficialitat lingüística va implicar la necessitat de donar una traducció oficial de totsPage 11 aquests termes a les llengües dels estats membres, tant els originaris com els que s'hi anaven adherint, tasca gens senzilla quan es tracta de traduir termes com accises, prélèvements, mise en oeuvre o taux.8 Òbviament, aquests problemes es van reproduir amb ocasió de l'adhesió del Regne d'Espanya, que va comportar la necessitat de disposar d'una versió oficial espanyola dels tractats, i hi caldria afegir les de les llengües que gaudeixen de l'estatus d'oficialitat en determinades comunitats autònomes, com és el cas del català a Catalunya. Generalment, i tal com van afirmar les supervisores de la primera traducció oficial catalana, aquests problemes es van resoldre a partir de tres criteris: la propietat de la llengua, l'obertura al neologisme moderat i la renúncia a una dependència excessiva de les altres versions preexistents, especialment de la castellana, tot i reconèixer que d'aquesta última versió se n'han extret fórmules afortunades.9
Normalment, els criteris que s'han emprat en la traducció dels termes comunitaris s'han admès sense gaire discussió, de manera que han entrat pacíficament en la nostra llengua termes com transposició, comitologia, bagatge comunitari o drets d'accisa. En canvi, hi ha un terme la traducció del qual, si bé és utilitzada de forma corrent pels operadors jurídics- tant a nivell doctrinal com judicial o legislatiu- és encara qüestionat des del punt de vista lingüístic, fins al punt de ser ignorat per part dels diccionaris normatius. Es tracta del castellà/català directiva, traducció del francès directive o de l'italià direttiva. A la utilització d'aquest terme s'objecta que la traducció correcta del terme francès directiva és directriu (directriz, en castellà), la qual cosa faria del tot punt innecessària la creació d'aquest neologisme. L'oposició entre els partidaris de directriu i directiva va començar ja molt abans de l'adhesió d'Espanya a les comunitats europees i s'ha mantingut fins a l'actualitat sense albirar-se'n una solució. Ben al contrari, s'ha arribat a un autèntic atzucac, ja que mentre les publicacions jurídiques utilitzen regularment el terme directiva, els diccionaris normatius; ignoren aquest terme i recullen només directriz/directriu com a traducció oficial del terme comunitari.
Page 12
La traducció oficial espanyola -seguida per la catalana- va plantejar una solució a aquesta dicotomia entre directiva i directriu. En aquesta versió, el terme directiva es reserva a les normes a les quals fan esment l'article 189.2 (actual 249.2) del Tractat de la Comunitat Europea i els articles 161 i 162 del Tractat Euratom.10 En canvi, es va traduir per directriu/directriu altres preceptes dels tractats comunitaris en els quals la paraula directive s'utilitzava en un altre sentit, com l'article 53 del Tractat Euratom.11 És a dir, les traduccions catalana i castellana dels tractats comunitaris atribueixen el terme directiva específicament a les normes de l'article 249.2 del Tractat de la Comunitat Europea i equivalents del Tractat Euratom, mentre que reserva directriu per a aquells casos que es poden considerar com a indicacions, instruccions o similars (seria, aproximadament, l'anglès guidelines). Aquesta dualitat, que no ha estat admesa fora dels àmbits jurídics, ha estat recollida, tanmateix, per totes les traduccions de textos comunitaris, tant de dret originari com de dret derivat i plenament admesa dins dels àmbits professionals relacionats amb el dret.
El que aquí es proposa és fer una reflexió sobre la singular implantació de la paraula directiva -que de ser un calc introduït amb un cert descuit ha passat a assolir un significat propi- i avaluar les conseqüències de la dualitat de termes que reconeixen les versions catalana i castellana dels textos dels tractats. En conseqüència, analitzarem en primer lloc de quina manera el terme directiva es va introduir en les llengües castellana i catalana, i després entrarem en l'anàlisi dels pros i els contres de l'ús de directriu, de directiva i de la fórmula mixta establerta per les versions castellana i catalana dels tractats comunitaris.
La implantació del terme directiva és una història certament curiosa, la conclusió de la qual és que un calc d'un terme jurídic sorgit en una llengua estrangera acaba per imposar-se sobre el que seria la traducció ortodoxa d'aquest mateix terme. Els factors que han fet que així sigui han es-Page 13tat diversos i s'aniran veient a continuació. Això no exclou, però, preguntar-se com i quan es va començar a utilitzar el terme directiva. Per raons òbvies, aquesta pregunta s'ha de fer en primer terme en relació amb la llengua castellana, deixant per a més endavant la qüestió particular de la llengua catalana.
En aquest sentit, cal tenir present que les primeres versions en castellà, tant de monografies sobre la integració europea12 com dels mateixos textos comunitaris,13 utilitzaven el mot directriz per traduir el francès directive. En canvi, la versió espanyola del Boletín de la Comunidad Econòmica Europea, la publicació del qual va començar a partir del gener de 1958, es va caracteritzar des d'un primer moment per l'ús sistemàtic del calc directiva. El que és més curiós, tanmateix, és que, en els números publicats entre els mesos de febrer i octubre de 1962, l'esmentada revista va abandonar directiva per directriz, per tornar després a directiva, tot plegat sense donar cap mena d'explicació als lectors. Seria interessant, sens dubte, conèixer la història que s'amaga darrere d'aquests canvis.
Però no és fins als anys setanta que comença la consolidació de l'ús del terme directiva en els medis jurídics especialitzats de parla castellana. És molt significatiu que la Revista de Instituciones Europeas, primera revista espanyola dedicada monogràficament al dret comunitari, publicada a partir de 1974, utilitzi regularment directiva des dels seus primers números. A partir d'aquí, el terme directiva va guanyant adeptes i s'infiltra tant a través de manuals universitaris14com del nombre creixent de monografies sobrePage 14 temes comunitaris que s'anaven publicant els anys immediatament anteriors a l'adhesió espanyola.15 Aquest ús creixent de directiva va desfermar, tanmateix, una bona allau de protestes.
Tal com s'ha exposat, la versió oficial castellana dels tractats comunitaris va optar per una solució mixta que consistia a reservar directiva per a les normes de l'article 189.2 del Tractat cee (i les seves equivalents dels tractats ceca i Euratom) i utilitzar el terme directriz per a tots els altres casos. Val a dir que el treball de traducció dels tractats comunitaris es va dur a terme de forma molt curosa, tant per part del Govern espanyol com de la Comissió Europea, i de forma paral·lela a les negociacions per a l'accés d'Espanya a les comunitats. La cura seguida en la traducció i la solució salomònica emprada -tot i que enginyosa i ben meditada- no van servir per apaivagar els ànims, tant és així que encara avui dia el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la llengua16 s'obstina a ignorar aquesta accepció del terme directiva, accepció que, tanmateix, és emprada regularment pels operadors jurídics.
La publicació en llengua catalana dels tractats comunitaris, així com de monografies i articles sobre dret comunitari, no assoleix una certa importància fins als anys immediatament anteriors a l'adhesió del Regne d'Espanya, la qual cosa s'explica tant pel fet mateix de l'adhesió com per l'evolució de l'estatus mateix de la llengua catalana entre els anys 50-60 i la dècada de 1980, qüestió aquesta en la qual no cal insistir. Aquests primers textos en català sobre dret comunitari van incorporar directament de la llengua castellana el mot directiva.17 A nivell legislatiu, l'ús de directiva es va veure corroborat perPage 15 la Llei 4/1986, de 4 de març, de delegació en el Govern per a l'adequació de les lleis de Catalunya al dret de les comunitats europees.18
Finalment, el mes d'abril de 1986 es publicava la primera traducció oficiosa al català dels tractats comunitaris, que mantenia el mateix criteri que s'havia mantingut en la versió castellana, és a dir, reservar el terme directiva per a les normes de l'article 189.2 del Tractat cee i 161 del Tractat Euratom19 i mantenir directriu en tots els altres casos.
Davant d'aquesta situació, la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu (en endavant, cala) es va pronunciar en relació amb la dicotomia directriu/directiva, i ho va fer clarament a favor de directriu.20 El pronunciament de la cala es basava en un informe de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, que s'inclinava a favor de directriu, tot i que no considerava greument desencertat
El Patronat Català Pro Europa, a través del senyor Narcís Mir, va al·legar davant la cala que el terme directiva estava estès i gaudia d'una gran tradició entre els especialistes de dret comunitari. Aquests arguments foren rebutjats per la cala per considerar que en aquest cas no es podia parlar de tradició, per la qual cosa es va refermar en la seva opció per directriu.22
No va ser aquesta, però, l'última vegada que la cala es va enfrontar amb la paraula directiva. L'any 1995, l'Institut d'Estudis Catalans va publicar el Diccionari de la llengua catalana. La cala va analitzar els termes jurídico administratius que s'hi contenien, entre els quals es trobava directiva, amb l'accepció «Norma bàsica de la Unió Europea que cada estat ha de desenvolupar en la seva legislació».23 Naturalment, la cala es va mantenir en el seu criteri a favor de directriu i va aconseguir de l'Institut d'Estudis Catalans que en la segona edició del Diccionari l'accepció directiva com a norma comunitària fos substituïda per una remissió al terme directriu, al qual es va traslladar l'accepció de «norma bàsica comunitària».
Aquesta polèmica, tanmateix, ha transcendit molt poc al món jurídic català, on el terme directiva s'ha anat imposant sobre directriu, tant en el dogc com en les versions catalanes de lleis estatals o de textos comunitaris.24 A hores d'ara, i com en castellà, els partidaris i detractors de l'ús de directiva semblen haver arribat a un punt mort en la seva discussió.
La situació a la qual s'ha arribat respecte de l'ús de directriu i/o directiva convida a reflexionar, després d'haver analitzat com i quan es va encetarPage 17 aquesta polèmica, sobre els arguments que donen suport a la imposició de cadascun d'aquests termes. Per tant, tot seguit passarem a analitzar els pros i els contres de l'ús generalitzat de directriu i de directiva, respectivament, així com de la solució «mixta» establerta per la versió oficial espanyola i l'oficiosa catalana.
L'ús generalitzat de directriu com a traducció del francès directive és l'opció que compta, com s'ha vist, amb el suport explícit de la cala. Al seu favor està el fet que, innegablement, a tots els idiomes comunitaris, s'utilitza un sol terme -fr. directive, it. direttiva, al. Richtlinien, angl. directive-25 tant en el sentit de «norma» (art. 249.2 tce i 161-162 del Tractat Euratom) com d'«indicacions, instruccions o línies directrius», i que, en principi, tots aquests termes estan molt propers del sentit originari que el mot directriu té en català (mutatis mutandis, és el mateix argument que justificaria la utilització del terme directrix en castellà). Això faria innecessari introduir un calc com directiva.
Però si observem bé els arguments adduïts pels defensors de la utilització de directriu, tenen un indiscutible punt feble, i és que parteixen d'una lectura del text dels tractats comunitaris que no té en compte la jurisprudència que ha interpretat els diversos preceptes d'aquests tractats. És prou conegut que els tractats constitutius de les comunitats europees es caracteritzen pel seu caràcter programàtic, la qual cosa ha fet que, a través de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, s'hagi dut a terme una tasca ingent d'interpretació dels seus preceptes i de les definicions que s'hi contenen. Per tant, en el moment actual, no es pot considerar viable la interpretació de cap d'aquests preceptes o definicions sense tenir en compte la jurisprudència que n'ha determinat el seu contingut.
El cas de les directives-normes dels articles 249 (ex 189) del tce i 161-162 del Tractat Euratom és un dels més evidents en aquest sentit. A partir de la jurisprudència del Tribunal de Justícia, les directives s'han caracteritzat com un mètode de legislació en dues etapes,26 de manera que: corres-Page 18pondria a les comunitats fixar els objectius i les bases a les quals s'hauria de sotmetre l'actuació dels estats destinataris i aquests -els estats- dictarien les normes de dret intern necessàries per al seu desplegament. Aquest mètode presenta un cert paral·lelisme amb la delegació legislativa prevista per l'article 82.2 de la Constitució espanyola: de la mateixa manera que en la delegació legislativa el Parlament aprova unes bases i fixa uns objectius que l'executiu ha de desenvolupar, la directiva estableix les bases que els governs estatals han de posar en funcionament dins d'un termini i amb uns objectius determinats. A partir d'aquí, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees va anar reconeixent progressivament als particulars el dret d'invocar davant dels tribunals interns dels seus països respectius aquelles directives que no s'haguessin transposat -un altre terme conflictiu- dins del termini establert a l'efecte, o que s'haguessin transposat incorrectament, Aquesta línia jurisprudencial es va iniciar amb la Sentència Van Duyn27- que va reconèixer la possibilitat d'invocar en un litigi intern les disposicions de les directives generadores de drets a favor dels particulars- i va concloure amb el reconeixement del dret dels particulars a indemnització per l'incompliment per part de l'Estat de la seva obligació de donar compliment a la directiva.28 La directiva-norma va, per tant, molt més lluny d'unes simples instruccions o recomanacions de la Comunitat als estats membres. Com afirma Alonso García, malgrat que la lectura de l'article 249 pugui induir a confusió en el sentit d'estar davant d'un acte individual adreçat a un estat membre, la directiva és, juntament amb el reglament, l'acte normatiu per excel·lència de les institucions comunitàries.29
Per tant, si una de les característiques del llenguatge jurídic ha de ser la d'evitar l'ús de termes polisèmics,30 cal reconèixer la no-conveniència d'utilitzar exclusivament el terme directriu, ja que això inclouria en un mateix paquet les directrius o instruccions i les normes dels articles 249 del tce i 161-162 del Tractat Euratom.
Page 19
Aquesta admissió del terme directiva no ha de portar tampoc ;i extralimitar la seva utilització més enllà dels casos citats, la qual cosa implicaria desvirtuar el sentit que es vol donar al terme directiva i a excloure injustificadament l'ús de directriu. En aquest sentit, cal remarcar que algun autor s'ha inclinat a favor d'aquest ús genèric de directiva, sobretot dins l'àmbit del dret administratiu i en llengua castellana,31 amb la idea de definir en abstracte un tipus de norma, més enllà dels supòsits específics del dret comunitari, caracteritzada per limitar-se a establir uns objectius programàtics i deixar llibertat als seus destinataris quant als mitjans idonis per a la seva consecució. Tanmateix, els casos que s'acostumen a citar com a exemple d'aquests supòsits encaixen més correctament dins del concepte genèric de directriu. Això fa del tot punt innecessari i inconvenient parlar de directiva en aquests casos. Innecessari perquè el terme directriu cobreix ja el sentit d'aquest tipus de normes -objectius, generalment de tipus polític, difícilment fiscalitzables pels particulars davant d'un tribunal de justícia-, i inconvenient perquè l'extensió de directiva fora de l'àmbit de les normes de l'article 249 del tce i 161-162 del Tractat Euratom tindria els mateixos efectes que la utilització de directriu per denominar aquestes mateixes normes.
-
El criteri de les traduccions dels tractats: la dualitat directriu-directiva
Finalment, cal fer esment de la solució eclèctica que han plantejat al problema la versió oficial castellana i la traducció oficiosa catalana, és a dir, l'aplicació del terme directiva a les normes de l'article 249 del tce i 161-162 del Tractat Euratom i de directriu als restants supòsits. De conformitat amb el que s'ha exposat fins ara, sembla evident que aquesta és la solució més correcta, per dos motius: el primer, que existeixen importants diferències entre el que és un procediment normatiu bifàsic entre les co-Page 20munitats i els estats membres i el que és l'establiment d'unes directrius polítiques o econòmiques que fixen les comunitats i els estats es comprometen a seguir. El segon, que l'ús del terme directiva està plenament arrelat dins dels àmbits jurídics, tant de parla castellana com catalana, i tant en la vessant legislativa com la judicial o l'acadèmica, amb un sentit clar, el de les normes que s'aproven a nivell comunitari per tal que els estats membres les desenvolupin.
Pot argumentar-se, tanmateix, que aquesta dualitat terminològica no té un equivalent en altres idiomes oficials de les comunitats, que utilitzen un sol terme per a tots els casos. En aquests països, però, es planteja el problema al qual abans s'ha al·ludit, és a dir, quan s'està en presència d'una norma bifàsica que en determinats casos pot donar lloc a drets als particulars i quan, en canvi, s'està davant d'unes simples orientacions de caràcter polític o econòmic. En aquest sentit, Guy Isaac ha denunciat l'ús abusiu dels termes de l'article 249 del Tractat ce -reglament, directiva, decisió, recomanació- per referir-se al que són actes atípics, que ni produeixen els mateixos efectes ni estan subjectes al mateix règim d'adopció.32
La distinció nítida en l'ús de directiva i directriu que fan les versions castellana i catalana dels tractats comunitaris permet, justament, evitar aquest problema.
Malgrat haver tingut uns orígens no excessivament ortodoxos, el terme directiva ha acabat arrelant en els àmbits jurídics entesos en el sentit més ampli -judicials, acadèmics, legislatius- de manera que, avui en dia, la possibilitat d'erradicar-ne l'ús no sembla comptar amb unes excessives probabilitats d'èxit.
D'altra banda, i atès el caràcter evolutiu del dret comunitari, el terme directiva ha acabat assolint un sentit propi, referit a les normes bifàsiques aprovades per les comunitats europees i desenvolupades pels estats membres a les quals es refereixen l'article 249 del Tractat ce i els articles 161-162 del Tractat Euratom.
Cal excloure, en canvi, l'ús de directiva en qualsevol altre supòsit, comPage 21 els actes atípics de les institucions comunitàries, com per exemple les directrius de la Comissió a l'Agència previstes a l'article 53 del Tractat Euratom. En aquests casos, en els quals es pot parlar millor d'unes instruccions o orientacions de caràcter polític o econòmic, és millor el mot directriu. El mateix val per a aquelles normes de tipus similar que es poden donar fora de l'àmbit comunitari europeu, com les normes sobre planejament econòmic.
En resum, cal admetre la dualitat directriu/directiva per estar d'acord amb la realitat de la pràctica jurídica, evitar la polisèmia -objectiu del llenguatge jurídic- i garantir la seguretat jurídica, objectiu de tot bon jurista.
------------
[1] M. Xirínachs, «Terminologia jurídica», a Gretel, La redacció de les lleis, Barcelona, Escola d'Administració Pública de Catalunya, 1995, pàg. 66-67.
[2] Només cal recordar que l'Estat espanyol va estar marginat en aquell moment de la creació d'organitzacions com l'onu, l'otan, el Consell d'Europa o les Comunitats Europees.
[3] The World Bank Glossary/Glossaire de la Banque Mondiale, volum I, English-French/French-English, Anglais-Français/Français·Anglais; volum II, English-Spanish/Spanish-English, Inglés-Español/Español-Inglés, 3a ed., Washington, The World Bank, 1991.
[4] Per exemple, es recull el terme condicionalidad com a equivalent de l'anglès conditionality i del francès conditionnalité, per referir-se al conjunt de condicions de caràcter polític (democràcia pluralista, respecte als drets humans) i econòmic (economia de mercat) a les quals se subjecta l'ajuda al desenvolupament dels països occidentals.
[5] En aquest sentit, i seguint amb l'exemple de la condicionalidad, es pot citar el comentari d'I. Forcada Barona, autor d'una monografia sobre aquest tema (El condicionamiento político y económico de la Ayuda Oficial al Desarrollo, València, Tirant lo Blanch, 1996, nota 19, pàg, 33) , «la mayoría de los autores y de los documentos se refieren a esta práctica como "condicionalidad" política o democrática de la ayuda, traduciendo literalmente del término inglés conditionality. En castellano, sin embargo, parece más correcta el uso del término "condicionamiento"».
[6] Malgrat que en el Tractat de Maastricht es va declarar que «es constitueix una Unió Europea», el cert és que la personalitat jurídica -i el poder normatiu- resideixen en cadascuna de les comunitats originàries -ceca, ce, Euratom-, raó per la qual eludim l'ús de l'expressió «Unió Europea».
[7] D. Ordóñez Solís, «Cuestiones lingüístícas y normativas del derecho comunitarío europeo», Revista de Derecho Comunitario Europeo, núm. 4, juliol/desembre de 1998, pàg. 598.
[8] Cfr. A. Borràs i B. Vilà, «Observacions a l'edició catalana dels tractats», Tractats constitutius de les comunitats europees, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986, pàg. 7-8.
[9] Id. pàg. 8.
[10] «Per a l'acompliment de llur missió, el Parlament Europeu i el Consell conjuntament, el Consell i la Comissió adoptaran reglaments i directives [...]. [...] la directiva obliga tot estat destinatari quant al resultat a atènyer, tot deixant a les instàncies nacionals la forma i els mitjans.»
[11] «L'Agència es posa sota el control de la Comissió, que li dóna directrius [...].
[12] En aquest sentit, vegeu L. Cabtou, El Mercado Común y el derecho público (traducció espanyola d'Amando Lázaro Ros), Madrid, Aguilar, 1959, pàg. 113; J. F. Deniau, El Mercado común, (traducció i apèndix de J. Vicens Carrió), Barcelona, Francisco Casanovas ed., 1959, pàg. 82, i 5 años de Mercado Común, Barcelona, Eds. de Economia Internacional, 1962, pàg. 6. En canvi, s'utilitza directiva a l'article d'A. Marín López, «La Comunidad Europea de la Energia Atómica (Euratom)», Revista Española de Derecho Internacional, 1959, pàg. 452.
[13] Així, la traducció castellana del Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea, publicada com a apèndix de l'obra El Tratado de la Comunidad Económica Europea (Mercado Común Europeo), Barcelona, Cámara Oficial de Industria, 1957. És important destacar que aquesta traducció es va publicar el mes d'octubre de 1957, gairebé tres mesos abans que el Tractat cee entrés en vigor, la qual cosa posa de manifest l'interès que despertava el fenomen de la integració comunitària malgrat la marginació inicial de l'Estat espanyol.
[14] En aquest sentit, M. Díez de Velasco, Instituciones de derecho internacional público, vol. II, 2a ed., Madrid, Tecnos, 1975, pàg. 323. El mateix criteri s'ha mantingut a les edicions posteriors d'aquesta obra. Així mateix es va utilitzar la paraula directiva a partir de la primera edició espanyola de l'obra de Guy Isaac, Manual de derecho comunitario general, Barcelona, Ariel, 1985 (traducció de Juana Bignozzi i Jordi Marfà), pàg. 137 i 189, entre d'altres.
[15] Com a exemples es poden citar l'obra de Richard Plender i José Pérez Santos, Introducción al derecho comunitario europeo, Madrid, Civitas, 1984 (pàg. 192 i traducció annexa del Tractat cee); l'obra col·lectiva Jurisprudencia del Tribunal de Justícia de las Comunidades Europeas (pròleg de M. Díez de Velasco), Madrid, cec/Secretaria de Estado para las Comunidades Europeas, 1984, i les ponències presentades a l'obra col·lectiva La integración de España en las comunidades europeas y las competencias de las comunidades autónomas, Barcelona, Patronat Català Pro Europa, 1985.
[16] Vegeu, en aquest sentit, l'entrada directriz al Diccionario de la lengua española, BAE, 21a ed., Madrid, 1992.
[17] Així, per exemple, Patronat Català Pro Europa, La Comunitat Europea i el seu ordre jurídic, Barcelona, Tibidabo Edicions, 1986, pàg. 22 i 26; Enric Guardiola i Dolors Colomer, El comerç exterior espanyol i la integració a la cee. Sector industrial, Barcelona, Patronat Català Pro Europa, 1987, pàg, 43.
[18] DOGC núm. 666, pàg. 908. Cal observar, en especial, l'article 2 («Els principis i els criteris als quals ha de cenyir-se el Consell Executiu...: són les directives comunitàries») i l'annex II («Llista de directives i altres normes de dret comunitari»).
[19] La traducció de l'article 161 del Tractat Euratom presenta un curiós lapsus, ja que utilitza alhora els dos termes, directiva i directriu: mentre que el paràgraf primer disposa que «[...] el Consell i la Comissió estableixen reglaments i directrius», el paràgraf 2 continua dient que «la directiva obliga tot estat destinatari quant al resultat a atènyer [...]». Això pot fer pensar que l'equip de traductors que va redactar la versió catalana del text es devia plantejar en algun moment la disjuntiva directriu-directiva, tot i que la «Nota introductòria», que explica el criteri de traducció seguit en diversos casos, no en fa el més mínim esment.
[20] Vegeu l'Acta XIV de la cala, de 21 de juny de 1988.
[21] Acta XIV de la cala, cit., in fine.
[22] Acta XXII de la cala, de 30 de juny de 1989.
[23] Acta XLIX de la cala, de 23 de gener de 1996.
[24] Com les traduccions publicades per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya de la Llei de contractes de les administracions públiques (Llei 13/1995, de 18 de maig, de contractes de tes administracions públiques, Barcelona, Escola d'Administració Pública de Catalunya, 1996, traducció de Pere Torra i Pla) i de la Llei i el Reglament de prevenció de riscos laborals (Llei 31/1995 i Reglament de prevenció de riscos laborals, Barcelona, Escola d'Administració Pública de Catalunya, 1998).
[25] Vegeu l'entrada directive a E. Le Docte, Dictionnaire de termes jurídiques en quatre langues, Anvers, Maklu/Civitas, 1987.
[26] G. Isaac, Manual de derecho comunitario general, 3a ed., 1994, pàg. 146; R. Alonso García, Derecho Comunitario, Madrid, ceura, 1994, pàg. 224 i seg. R. Kovar, «Observations sur l'interisité normative des directives», Du droit international au droit de l'intégration, Nomos, Baden-Baden, 1987, pàg. 359-372, esp. pàg. 361.
[27] stjce de 4 de desembre de 1974, As. 41/74, Yvonne van Duyn c. Home Office. Recueil des Arrêts de la Cour (en endavant, Rec), 1974, pàg. 1337.
[28] stjce de 19 de novembre de 1991, As. ac. C-6 i 9/90, Andreu Frankovich i altres c. República Italiana. Rec, 1991, pàg. I-5357.
[29] R. Alonso García, Derecho comunitario, cit., pàg. 209. P. Andrés Sáenz de Santamaría, J. A. González Vega, B. Fernández Pérez, Introducción al derecho de la Unión Europea, pàg. 310. En un sentit semblant, però més matisat, A. Mangas Martín i D. J. Liñán Nogueras, Instituciones y derecho de la Unión Europea, Madrid, McGraw-Hill, 1996, pàg. 368-371.
[30] F. de P. Soler i Fontrodona, «Necessitat d'una normativa lingüística del llenguatge jurídic. El seu àmbit», Revista de Llengua i Dret, núm. 22, pàg. 75.
[31] Així, J. A. Santamaría Pastor, Furndamentos de derecho administrativo. I, Madrid, Ceura, 1988, pàg. 310. Aquest autor, de fet, reconeix un nou tipus de normes, que denomina directivas, que estableixen fins o fites per aconseguir i donen llibertat als seus destinataris per escollir els mitjans idonis per a la seva consecució. Entre aquestes directives hi hauria, segons l'autor esmentat, les normes constitucionals que enumeren els drets socials i econòmics i una bona part de les normes de planejament econòmic. Tot i que la definició és calcada del Tractat de Roma, el cert és que el tipus de normes citades com a exemple tenen una major proximitat al concepte de directriu que no pas al de directiva en el sentit de l'article 249 del TCE.
[32] G. Isaac, Manual de derecho comunitario general, cit., pàg. 158. Tot i que la citació correspon a la 3a edició espanyola, entenem que el comentari s'ha d'entendre referit a la situació en la llengua francesa, ja que en castellà la dualitat directiva/direclriz permet obviar, justament, aquest problema.
