Xavier Laborda, «Comunicació institucional i literatura de paperera»
| Autor | Jordi Solé i Camardons |
| Páginas | 405-407 |
Page 405
Xavier Laborda, professor de la Universitat de Barcelona dedicat a l'estudi de la comunicació pública ja havia publicat obres com Empirisme i racionalisme a la lingüística del segle XVII (1981), L'educació davant la informàtica (1988), o De retòrica. La comunicació persuasiva (1993), ara fa un pas més i remena dins les papereres de la democràcia per estudiar un àmbit poc treballat de la comunicació, els dels (con)textos locals de les ciutats mitjanes, on residim bona part de la població dels nostres dies. Recull els esdeveniments i elements de la vida col.lectiva local, les categoritzacions identitàries dels individus residents a Sant Cugat del Vallès, les festes populars, les salutacions i altres comunicacions de les autoritats locals, reflexions sobre les festes locals els textos dels calendaris locals... Ara i adés apareix el tema de les representacions i els sentiments d'una comunitat que han crescut ràpidament.
I no ho fa pas des de l'anàlisi de la lingüística tradicional sinó, en paraules d'Albert Bastardas, amb el cos teòric crític i interpretatiu de la perspectiva sociopragmalingüística, la sociohermenèutica crítica, o, com diu l'autor, amb els instruments de la retòrica i la pragmàtica.
Com escriu Bastardas en el prefaci, es tracta d'un llibre «que podríem anomenar polifònic o orquestral atenent als diferents vectors d'anàlisi utilitzats i a la forma com estan integrats. No és ni una obra clàssica del discurs ni de la pragmàtica canònica, sinó una mirada holística a distints aspectes de la realitat de l'àmbit local, espai complex on la realitat humana és fecundada mú- Page 406tuament i indestriablement tant per les condicions macrosocials com pels impulsos, les necessitats i les motivacions dels individus». L'autor tria l'espai local on convergeixen la psicoesfera -relativa als cervells/ments individuals-, la socioesfera -la cultura produïda per les interaccions dels cervells/ mentsi la noosfera -el llenguatge, el saber i les regles lògiques i paradigmàtiques- de la realitat humana, segons explica Morin. I ha escollit aquest àmbit d'anàlisi perquè opina que la ciutat és «el millor àmbit per a lluitar contra la dissolució de la vida política i per a afavorir les pràctiques democràtiques. L'espai social que atresora la memòria històrica més llegidora, la més comprensible, la que ens parla amb claredat de qui som nosaltres, veïns i forasters, i què volem fer tots... Matriu de la retòrica i l'oratòria».
Laborda vol mostrar i estudiar els discursos dels representants municipals des de la recuperació de la democràcia incompleta (no serà completa fins que no puguem exercir el dret de l'autodeterminació), a la darreria dels anys setanta del segle passat, però no opta per estudiar les paraules altieloqüents o solemnes dels discursos explícitament polítics, sinó que s'immergeix en aquells altres discursos de les papereres, els de la vida de cada dia i dels dies de festes locals de la ciutat de Sant Cugat del Vallès. I els compara amb altres discursos visitant èpoques diferents des de la perspectiva de la sociolingüística crítica.
Per què aquest interès aparentment modest? L'autor s'interessa pels discursos menors del consistori, aquells que semblen desproveïts d'intenció política, material caduc, de rebuig i d'oblit. Discursos aparentment innocus o superflus però farcits de connotacions i ideologia subtil. Laborda ha triat aquests textos amb objectius polítics entre línies, perquè són discursos que expressen un sentiment exultant que volen encomanar tota l'audiència i perquè té la intenció d'esbrinar els recursos comunicatius que empra el Consistori i les circumstàncies que aprofita aquest per tal d'establir marcs de participació i de cultura democràtica. Vol observar les condicions de comunicació institucional i la seva influència en l'eixamplament de la gestió democràtica o, per contra, en la dissipació de la política.
L'autor desemmascara, per exemple, l'ús de termes aparentment simpàtics i progressistes com nouvinguts, segregació simbòlica i benigna, que l'estudiós desautoritza (el qualifica de disgregant, eufèmic, pejoratiu, inversemblant, irrellevant...) amb les eines de la seva anàlisi; gosaria afirmar que després de l'aparició d'aquest llibre deixarà d'usar-se aquest estereotip discriminatori a Sant Cugat. En l'estudi dels calendaris editats per ajudar la normalització lingüística i per difondre el patrimoni local, l'autor hi veu la pro- Page 407moció d'una idea de comunitat però també l'adhesió a l'acció del govern municipal. Despulla els lemes publicitats pels alcaldes, peces retòriques que volen exhibir els signes del poder, frases apologètiques de la ciutat, publicistes sovint benvolents, exagerades, petulants, narcisistes, però que socialment no semblen estranyes ni inapropiades, perquè s'han dit i escrit milers de voltes.
Es fa saber a tots els lectors que en aquest llibre les parets opaques i plenes de coloraines triomfalistes i propagandístiques dels edificis municipals esdevenen parets transparents il.luminades per l'anàlisi crítica del discurs, atès que per a l'autor la gran potència ideològica dels papers de la literatura del simulacre que ha estudiat rau en la dissimulació de la seva natura: el lluïment social i la legitimació ideologicocultural dels governants.
