Vint anys de l'entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries del Consell d'Europa. Necessitats de reforma o statu quo? (CA-EN)
| Autor | Vicent Climent-Ferrando |
| Cargo | Doctor en ciència política i investigador sènior del Consorci Europeu de Recerca MIME, Mobility and Inclusion in a Multilingual Europe |
| Páginas | 1-5 |
VINT ANYS DE L’ENTRADA EN VIGOR DE LA CARTA EUROPEA DE LES LLENGÜES
REGIONALS O MINORITÀRIES DEL CONSELL D’EUROPA. NECESSITATS DE
REFORMA O STATU QUO?
Vicent Climent-Ferrando*
Resum
Aquest article fa una anàlisi succinta dels vint anys des de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües
regionals o minoritàries i exposa les tes assolides durant aquestes dues dècades i els reptes de futur. El text repassa
els aspectes positius, com ara la visibilització de les minories lingüístiques d’Europa, el tractament de les llengües
regionals a l’agenda política d’un organisme internacional com el Consell d’Europa o l’aparició de debats nacionals
sobre la promoció i la protecció de les llengües. Igualment, identica i agrupa en sis grans blocs els reptes als quals ha
de fer front la Carta, com ara l’estancament de les raticacions per part dels estats membres, les tensions geopolítiques
que afecten el treball del Consell d’Europa i el Secretariat de la Carta, les noves tecnologies i formes de comunicació, la
manca de mecanismes sancionadors de la Carta, la immigració o els discursos neoliberals dominants sobre la diversitat
lingüística i el multilingüisme.
Paraules clau: Consell d’Europa; Carta europea de les llengües regionals o minoritàries; llengües minoritàries; llengües
regionals.
TWENTY YEARS AFTER THE ENTRY INTO FORCE OF THE COUNCIL OF EUROPE’S
CHARTER FOR REGIONAL OR MINORITY LANGUAGES (1998-2018). NEED FOR
REFORM OR STATU QUO?
Abstract
This article provides a succinct analysis of twenty years since the entry into force of the European Charter for Regional
or Minority Languages and highlights the achievements made as well as its future challenges. The text goes through
the positive aspects of the Charter, namely the visibility given to minority language communities in Europe, the
positioning of minority languages on the political agenda of an international organisation such as the Council of
Europe as well as on the agenda of the national debates about the promotion and protection of minority languages. It
also identies the current challenges of the Charter and classies them into six main blocks, namely the stagnation of
the ratication process by Member States, the geopolitical tensions affecting the work of the Council of Europe as well
as the Charter Secretariat, the new information and communication technologies, the lack of punitive actions in cases
of non-compliance by Member States, immigration and the neoliberal dominant discourses on linguistic diversity and
multilingualism.
Keywords: Council of Europe; European Charter for Regional or Minority Languages; minority languages; regional
languages.
* Vicent Climent-Ferrando, doctor en ciència política i investigador sènior del Consorci Europeu de Recerca MIME, Mobility and
Inclusion in a Multilingual Europe, vicent.climent@upf.edu
Citació recomanada: Climent-Ferrando, Vicent. «Vint anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o
minoritàries del Consell d’Europa. Necessitats de reforma o statu quo?». Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law,
núm. 69 (juny 2018), p. 1-5. DOI: 10.2436/rld.i69.2018.3160.
Vicent Climent-Ferrando
Vint anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 2
L’1 de març de 1998, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries del Consell d’Europa entrava
en vigor i esdevenia el primer i únic instrument internacional legalment vinculant dedicat exclusivament a
la promoció i protecció de les llengües dites “regionals o minoritàries”. Enguany, en el vintè aniversari de la
seva entrada en vigor, la Revista de Llengua i Dret ha volgut publicar aquesta secció monogràca per oferir
una mirada retrospectiva dels encerts i dels reptes de la Carta, tot fent una anàlisi crítica d’aquestes dues
dècades i també unes propostes de futur.
Aquest número conté les reexions de tot un seguit d’experts que, des de la ciència política, el dret o la
sociolingüística fan un repàs d’aquests vint anys i n’analitzen les repercussions polítiques, legals i socials en
relació amb les llengües. Des de les diverses disciplines esmentades i des dels diversos àmbits territorials –
regional, estatal i europeu– els autors analitzen les tes assolides durant aquestes dues dècades i identiquen,
també, els entrebancs i els reptes de l’única convenció internacional que té com a objecte principal la protecció
i promoció de les llengües regionals o minoritàries.
Com a anàlisi generalista, els articles de Peter A. Kraus Between Minority Protection and Linguistic
Sovereignty i d’Eduardo Ruiz Vieytez La Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias en su
veinte aniversario: balance y retos de futuro ofereixen una visió crítica de la Carta, des de la politologia
i del dret respectivament, i conclouen –sobretot Ruiz Vieytez– que malgrat el balanç positiu de vint anys
de l’entrada en vigor de la Carta hi ha reptes importants que cal abordar perquè el tractat sigui realment
efectiu i tingui validesa plena. Aquests mateixos reptes són compartits pels articles que fan referència a les
diferents llengües coocials de l’Estat espanyol: l’article d’Alba Nogueira referent al gallec «Ni una mala
palabra, ni una buena acción: indiferencia estatal y autonómica hacia los compromisos internacionales
de protección del gallego contraídos en la La Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias;
l’article de Santiago Castellà La protecció de la llengua catalana per la carta europea de llengües regionals
o minoritàries: una mirada als disset anys de l’entrada en vigor; o el text de Patxi Baztarrika Eskualdeetako
edo eremu urriko Hizkuntzen Europako Gutunari begirada bat euskaratik eta Euskal Herritik (Una mirada
a la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias desde el euskera y desde el País Vasco). Per
la seva banda, Fernando Ramallo, com a membre del Comitè d’Experts de la Carta nomenat per l’Estat
espanyol, fa una anàlisi sobre les repercussions concretes del marc legislatiu de l’article 7 de la Carta en el
seu article Relevancia e impacto do artigo 7 da Carta Europea para as Linguas Rexionais ou Minoritarias e
a súa repercusión nas linguas do Estado español.
Les reexions de tots aquests experts coincideixen i armen que, durant aquests vint anys, la Carta ha
contribuït al reconeixement legal d’algunes llengües minoritàries, a la presència de moltes altres llengües
en àmbits com ara la ràdio, la televisió o els diaris, o a la possibilitat d’estudiar en una llengua pròpia com
a llengua vehicular. Val a dir, però, que la Carta –redactada durant els anys 90– deixava de banda durant la
seva fase d’elaboració molts temes inexistents en aquella època però que són de primer ordre actualment:
la globalització, la mobilitat creixent de les persones, la privatització i l’externalització dels serveis públics,
l’aparició de noves formes de comunicació a través de les xarxes socials o la presència cada vegada més
forta de l’anglès en el sistema educatiu públic. Noves realitats socials i polítiques amb un fort impacte envers
totes aquelles llengües no hegemòniques –dites regionals, minoritàries, minoritzades o en perill– que ens fa
plantejar o bé una interpretació evolutiva de la Carta o bé una refosa del text que permeti adaptar-lo a les
noves realitats.
La Carta europea de llengües regionals o minoritàries. De l’absència normativa internacional
a document de referència en matèria de promoció de les llengües regionals o minoritàries
Hi ha consens entre les persones expertes en la Carta, també els autors d’aquesta secció monogràca, sobre
el fet que un dels aspectes més remarcables i positius del tractat és que, per primera vegada, les llengües
regionals i minoritàries van passar a formar part de l’agenda política i jurídica europea, tal com ens indica
Ruiz Vieytez citant Manent (2012, 10) al seu article. Abans d’aquest tractat, no existia cap mena d’instrument
jurídic internacional relatiu a aquestes llengües. Cal reconèixer, per tant, que malgrat les seves limitacions
pel que fa a la repercussió social, política o mediàtica, la Carta forma part de l’agenda del Consell d’Europa
i, per extensió, dels seus 47 estats membres. A molts estats, la signatura i raticació de la Carta ha provocat
i continua provocant debats sobre la necessitat de protecció de les llengües a nivell internacional. En el seu
Vicent Climent-Ferrando
Vint anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 3
article sobre l’èuscar, Baztarrika ofereix un exemple clar sobre com els debats recurrents sobre la raticació
de la Carta a França han posat el tema a l’agenda política del país, on malgrat les promeses electorals de
diversos mandataris no s’ha produït un compromís ferm de raticació, amb el perjudici per a les llengües
regionals de França.1
Com apunta també Vieytez, la mateixa existència de la Carta ha fomentat l’aparició d’un cos doctrinal
i acadèmic, tot promovent la recerca des de diverses disciplines com ara la ciència política, el dret o la
sociolingüística. A tall d’exemple, podem esmentar aquesta mateixa secció monogràca de la Revista
de Llengua i Dret. Igualment, l’existència d’un tractat a nivell internacional que inclou llengües sovint
invisibilitzades o poc (re)conegudes a nivell estatal ha suposat un reforç en l’autoestima, en el prestigi
social, en la dinàmica i possiblement en la vitalitat de les mateixes comunitats lingüístiques, que veuen que
les qüestions minoritàries també importen a un organisme internacional com és el Consell d’Europa. El
reconeixement internacional d’una llengua té també un fort component simbòlic i pedagògic, que genera una
percepció i un sentiment positiu envers la llengua. Tal com emfasitza Vieytez “això ha pogut ser especialment
rellevant en comunitats mitjanes o petites, amb poques possibilitats de ser escoltades en d’altres àmbits
institucionals (...) i ha permès, a més, que hi hagi una plataforma supranacional que ha facilitat la cooperació
transfronterera i interadministrativa, sobretot d’aquelles llengües fragmentades territorialment”.
Amb tots aquests elements, i després de vint anys de l’entrada en vigor, la Carta europea de les llengües
regionals o minoritàries ha esdevingut el document de referència en matèria de protecció i promoció d’aquestes
llengües: un tractat citat pels principals organismes internacionals que treballen en matèria de promoció de la
diversitat lingüística. Així, i només a tall d’exemple, en la denició de les accions sobre política lingüística
de la Unió Europea s’arma clarament que “la Unió Europea treballa amb els estats membres per protegir
les minories sobre la base de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries”.2 Igualment, la Carta
apareix referenciada a totes les resolucions del Parlament Europeu especíques sobre diversitat lingüística.
Entre d’altres, la resolució F. Alfonsi (2013) sobre diversitat lingüística i llengües en perill,3 que demana que
els estats membres de la Unió Europea ratiquin la Carta com a manera efectiva de protegir les minories a
Europa; la resolució B. Joan (2006),4 que inclou en els debats europeus la necessitat de promoció i protecció
de les llengües regionals i minoritàries i no només les grans llengües hegemòniques; o l’informe Ebner
(2003), que en la seva Resolució sobre llengües regionals o menys difoses es refereix a la Carta com a “el
marc legal de referència per a la promoció de les minories d’Europa”.5
De la teoria a la pràctica. Vint anys de l’entrada en vigor de la Carta. Quin són els reptes vint
anys després?
Tant acadèmics com membres de les mateixes comunitats lingüístiques coincideixen en la diagnosi dels vint
anys de l’entrada en vigor de la Carta, vint-i-cinc des de la seva elaboració, que podem sintetitzar en sis grans
eixos:
1. L’estancament en el procés de raticació de la Carta per part dels estats membres. Actualment, només
25 membres dels 47 del Consell d’Europa han raticat la Carta. L’actual presidenta del Comitè d’Experts
de la Carta, la croata Vesna Crnić-Grotić, alertava de la manca de voluntat política per part d’alguns estats
membres en armar que “el nombre d’estats [que han raticat la Carta] s’ha aturat (...) ns i tot hi ha estats
membres al Consell d’Europa on es parlen llengües regionals i minoritàries que encara no han raticat la
Carta. Alguns d’ells fa més de deu anys que la van signar però encara no l’han raticat” (Crnić-Grotić, 2008).
1 Per a més informació, vegeu la resposta del govern francès a la petició feta per la Xarxa Europea per a la Promoció de la Diversitat
Lingüistica (NPLD) en què es comprometia a raticar la Carta. http://www.npld.eu/news/latest-news/124/positive-reply-to-npld-
from-french-government-to-ratication-of-european-charter-on-languages-/ [consultat el 25/05/2018]
2 Language Policy. Parlament Europeu. Disponible a http://www.europarl.europa.eu/ftu/pdf/en/FTU_3.6.6.pdf
3 A7-0239/2013. Resolution on endangered European languages and linguistic diversity in the European Union (2013)
4 A6-0372/2006. Report on a new framework strategy for multilingualism (2006/2083
(INI). Committee on Culture and Education.
5 A5-0271/2003. Report with recommendations to the Commission on European regional and lesser-used languages – the languages
of minorities in the EU – in the context of enlargement and cultural diversity (2003/2057 (INI)). Committee on Culture, Youth
Education, the Media and Sport.
Vicent Climent-Ferrando
Vint anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 4
En la mateixa línia apunta E. Vieytez en el seu article quan arma que “és un senyal de preocupació que
el procés de raticació de la Carta hagi estat molt irregular i que sembla haver-se aturat severament en els
darrers anys. De les 25 raticacions produïdes ns a l’actualitat, 22 van tenir lloc durant els primers deu anys
i només Romania, Polònia i Bòsnia-Hercegovina l’han raticada posteriorment, essent Bòsnia el darrer estat
el 2010. Això vol dir que no hi ha hagut noves incorporacions en els darrers 8 anys, la qual cosa provoca un
sentiment de no avanç pel que fa a l’expansió de la Carta”.
2. Tensions polítiques amb conseqüències econòmiques. Les tensions polítiques entre diversos blocs de
països i Rússia pel que fa a qüestions territorials i geoestratègiques han fet que Rússia anunciï la retirada
dels fons que aporta al Consell d’Europa com un dels 47 membres. Tal com ens conrmen des del mateix
Consell d’Europa, la repercussió d’aquesta decisió política té greus conseqüències econòmiques, que es
tradueixen en la manca de suport als diferents programes del Consell d’Europa, incloent-hi la promoció de la
Carta europea de les llengües regionals o minoritàries entre els estats membres que encara no l’han raticada.
3. Tractat sense obligacions. De què serveix, doncs? Malgrat els diferents mecanismes de seguiment, de
les visites in situ per part del Comitè d’Experts i dels seus informes periòdics, la Carta no preveu sancions
als estats que no compleixin amb les recomanacions. El Comitè de Ministres del Consell d’Europa es limita
a urgir, encoratjar, recomanar, suggerir i qualsevol altre verb modulat que convidi al canvi però que no
l’obligui. Com arma Nogueira en el seu article, en referència al cas de l’Estat espanyol envers el gallec, “la
indiferència davant les advertències del Comitè d’Experts i de les recomanacions del Comitè de Ministres és
indicativa de la consideració que mereixen els compromisos internacionals adquirits per part de les autoritats
gallegues i espanyoles”. En la mateixa línia, aplicada a l’èuscar i al català, s’expressen Baztarrika i Castellà
respectivament, mentre que Kraus identica aquest fet com un dels principals punts febles de la Carta.
Malgrat la complexitat del sistema de seguiment i de compliment, malgrat la llargària de les recomanacions
i dels informes i malgrat els mecanismes existents, cal preguntar-se si la Carta té encara una eciència real o
ha arribat a un punt mort en què cal una revisió.
4. Realitats canviants per a una Carta redactada a principis dels 90. Vint anys després de la seva entrada
en vigor i vint-i-cinc d’ençà de la redacció, la Carta presenta signes d’esgotament en diversos fronts, fruit
d’una realitat en canvi constant. Així, tal com arma Vieytez citant Morín i Dunbar 2008 i Dunbar 2010,
“l’any 1992 era impossible preveure l’evolució de les comunicacions i la Carta està pensada per a una
societat que se centrava en la premsa escrita, la ràdio i la televisió”. Les noves formes de comunicació com
les xarxes socials i nous mitjans de comunicació no estan incloses en les disposicions de la Carta, la qual
cosa fa que un àmbit d’ús creixent de les llengües en quedi fora. Igualment, com apunta Nogueira en el seu
article sobre el gallec, la proliferació de plataformes electròniques per a les gestions amb l’Administració
està fent que la informació de les gestions no hi sigui en gallec [la llengua minoritària], una tendència que
augmenta també davant la privatització dels serveis públics, que no acostumen a tenir clàusules lingüístiques
que garanteixin la presència i l’ús de la llengua minoritària en els seus serveis.
5. Quin lloc per a les llengües de la immigració? Malgrat la complexitat dels debats, diversos autors
(Dunbar 2010; McDermott 2016 o el mateix Vieytez en l’article) proposen obrir el debat d’introducció de
les llengües de la immigració al tractat, unes llengües excloses explícitament de la Carta, que només parla
de “llengües tradicionalment parlades a Europa”. Tal com arma McDermott (2016), ”davant una realitat
canviant, amb una diversitat lingüística portada per nous uxos migratoris, l’àmbit internacional ha exclòs les
llengües de la immigració en el seu marc legislatiu”. Davant aquests nous debats, és molt important remarcar
que la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries no té com a objectiu principal celebrar la
diversitat lingüística sinó promocionar, i sobretot protegir, les llengües territorials dels seus estats membres,
llengües nascudes i desenvolupades en el territori que per circumstàncies polítiques han estat minoritzades
dins del seu propi territori. Malgrat la necessitat d’abordar les llengües de la immigració també com a realitat
europea, els marcs, la narrativa i els enfocaments conceptuals i normatius dels debats haurien de ser diferents,
precisament perquè són realitats diferents.
6. Discursos neoliberals dominants sobre multilingüisme versus negativització de les llengües regionals
o minoritàries. En els darrers anys, a més, s’observa l’aparició cada vegada més explícita d’una dualitat
conceptual sobre els discursos en matèria de llengües: d’una banda els discursos neoliberals, que atorguen a
Vicent Climent-Ferrando
Vint anys de l’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 5
les llengües hegemòniques valors positius com l’ocupabilitat, el progrés i la mobilitat, i de l’altra discursos
que associen els valors més sentimentalistes i identitaris a les llengües regionals o minoritàries (Climent-
Ferrando, 2016). Observem sovint una instrumentalització dels debats que, des de certa ideologia, enfronten
unes llengües amb les altres, i prioritzen sobretot l’anglès als diversos espais, especialment en l’àmbit
educatiu, en detriment de les llengües pròpies. Són, en denitiva, uns prejudicis lingüístics que problematitzen
i estigmatitzen unes llengües –les llengües regionals o minoritàries– i en reforcen unes altres.
Conclusions
L’aprovació d’un tractat internacional que ajudi a visibilitzar, protegir i promoure les llengües més vulnerables
a Europa és, certament, un encert: ha posat a l’agenda política –tot i que no generalista– les comunitats
lingüístiques minoritzades d’Europa, ha provocat tot un seguit de reexions acadèmiques i polítiques arreu
del continent sobre la matèria i ha obligat els estats membres a, si més no, debatre periòdicament sobre com
es protegeixen les minories lingüístiques pròpies dins de l’estat.
A banda dels sis grans elements esmentats sobre els principals reptes de la Carta, un dels aspectes clau de
cara a l’acceptació del contingut de la Carta és la necessitat de promoció i de divulgació d’aquest tractat
internacional en àmbits no només acadèmics sinó també generalistes, com ara el món educatiu. Calen,
igualment, estratègies per combatre estereotips i prejudicis lingüístics associats a un tipus de llengües i
escampar el missatge de convivència entre llengües, tal com apareix a la mateixa Carta. Cal, en resum, una
pedagogia social favorable al plurilingüisme que no jerarquitzi llengües i adopti un enfocament equitatiu de
la diversitat.
En denitiva, amb aquest vintè aniversari, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries passa la
seva majoria d’edat com a tractat internacional sòlid i útil, amb una necessària reexió sobre com vol continuar
creixent. Només amb debat eminentment inclusiu i integrador –que inclogui societat civil implicada, governs
regionals, governs estatals i el mateix Secretariat de la Carta– es podran dur a terme les reexions que calen
per a un text tan necessari com complex en un context de canvis socials i polítics permanents.
Bibliograa
Climent-Ferrando, Vicent (2016). “Linguistic Neoliberalism in the European Union. Politics and Policies
of the EU’s Approach to Multilingualism”, Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm.
66, 2016, p. 1-14.
dunbar, Robert (2010). “The Charter is a living instrument: legal challenges and perspectives”. Dins:
Minority Language Protection in Europe: into a new Decade. Council of Europe, Strasbourg, p. 171-186
manent, L. (2012), “El valenciano ante la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias”, Revista
valenciana d’estudis autonòmics, núm. 59-2, pp. 92-117
mCdermott, Philip (2016). “Language Rights and the Council of Europe: A failed response to a multilingual
continent?” Ethnicities, vol. 7, issue 5.
Crnić-Grotić, Vesna (2008). Developments in the Field of the European Charter for Regional or Minority
Languages. European Yearbook of Minority Issues Vol 7, 2007/8, 497-512.
