La tutela
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 123-141 |
Page 123
Actualment entenem per tutela el poder atorgat per la llei a una persona determinada (el tutor) que té com objecte la protecció i defensa dels menors d’edat desemparats i dels incapacitats i de llur patrimoni; és un càrrec de dret privat (la representació de l’incapaç es refereix només als seus drets civils), que té un interès públic o general, que en fa l’exercici obligatori i gratuït.
Tanmateix, els pobles primitius, sotmesos a una organització patriarcal, no coneixien la tutela tal com es coneguda actualment. Els fills eren una cosa del pare i aquest exercia sobre ells un poder dominical. Mort el pare passava la seva potestat als parents.
L’origen de la institució de la tutela es remunta a la civilització grega, si bé aleshores no tenia els efectes que té en l’actualitat, ja que el seu únic objectiu era defensar els interessos del grup i no els de la persona incapaç. En el dret romà la guarda era un atribut del paterfamilias, i s’afirma que abans de la civilització romana no pot parlar-se de la tutela com a institució jurídica, la qual cosa obeeix a que en aquell temps existia en els pobles una organització patriarcal molt tancada, de manera que els fills es consideraven una propietat del pare, o del grup familiar al qual pertanyien, i com a conseqüència estaven mancats de drets individuals.
A l’inici, la tutela es considerava com un ofici públic, que consistia en la potestat de defensar els interessos del grup familiar per consanguinitat, assegurant el seu dret hereditari. La finalitat d’aquesta institució era la defensa dels interessos familiars i no els avantatges que aquesta defensa suposés per a la persona incapacitada. De fet, en el dret romà, la tutela i la curatela tenien un contingut invers a l’actual. La tutela era complement de la capacitat del tutelat i en la curatela el fonamental era la gestió dels negocis, en tant que la persona sotmesa a curatela no tenia capacitat d’obrar.
Va ser amb l’evolució del pensament romà que es va perfeccionar la figura de la tutela, i es van determinar tres formes de constituir-se la tutela, la qual cosa va comportar diferenciar entre: a) tutela testamentaria, designada pel pare en testament; b) tutela legitima, designada per llei, i c) tutela dativa, designada pel Jutge.
El dret romà va regular la protecció dels incapaços sota dues institucions: la tutela i la curatela. La tutela emparava als impúbers (fins als catorze anys pels homes) i a les dones (les quals es considerava que no eren capaces de comprendre el pensament jurídic) que no
Page 124
estiguessin sotmeses a la potestat del paterfamilias o del marit. La curatela es considerava que era la institució adient per a situacions d’anormalitat i va tenir el seu origen en la protecció als dements, es va estendre paulatinament a pròdigs, púbers menors de vint-icinc anys i per conservar els drets hereditaris del concebut no nascut. Posteriorment, es va delimitar una línia divisòria entre la tutela i la curatela, afirmant que a la tutela la funció del tutor es caracteritzava per completar la capacitat del pupil, mentre que a la curatela, el curador s’encarregava només de l’administració del patrimoni, celebrant actes jurídics en el seu nom.
En el seu origen aquestes institucions eren una espècie de bestreta de la successió, en íntima relació amb l’herència. El tutor o curador –generalment el parent més pròxim cridat a l’herència– mirava més pel seu interès econòmic que per la protecció del sotmès a la seva guarda i conservava el patrimoni amb l’interès de qui administra les coses que acabaran sent de la seva propietat. Tanmateix, amb la creació de la tutela dativa es va anar perdent aquest interès econòmic del càrrec. En general, emparava a menors sense pare, dones solteres i incapaços físics o psíquics.
La tutela corresponia a un consell format per parents dins del sèptim grau i tenia la funció de vigilància i autorització de certs actes. El tutor tenia autoritat sobre la persona tutelada, administrava els seus béns i podia fer seus els béns mobles i fruïts o rendes.
A Espanya els projectes de Codi civil de 1821 i de 1851 mantenien la dualitat tutela/ curatela, però amb una distinció purament formal. Fins aleshores tutela i curatela només es diferenciaven pels subjectes als quals afectava: la tutela als menors d’edat no subjectes a pàtria potestat i la curatela als incapacitats. El Codi Civil de 1889 va optar per establir un sistema de control de la tutela de caràcter familiar, a través de la figura del protutor i del consell de família, on prevalia la voluntat familiar sobre els interessos de l’incapaç.
La Reforma del Codi Civil en matèria d’incapacitat i tutela, per la Llei 13/1983, de 24 d’octubre, va suposar un canvi radical en el sistema de guarda, en establir el principi de pluralitat de guarda legal –junt a la tutela torna a introduir la institució de la curatela i la figura del defensor judicial– i el principi de la tutela d’autoritat –en suprimir el polèmic Consell de família i reconèixer al Jutge amplies facultats–. Aquesta Llei concreta les causes d’incapacitat, estableix que la declaració d’incapacitat s’ha d’efectuar mitjançant sentència judicial amb intervenció preceptiva del Ministeri Fiscal i que en aquesta sentència s’han d’establir els límits de la capacitat d’obrar. Alhora determina la tutela com un deure, sota el control de l’autoritat judicial –es passa de la tutela familiar a la tutela judicial– i regula els supòsits d’excusa del càrrec. Estableix la diferència entre persona i béns, permetent que la seva guarda i protecció es realitzi mitjançant tutela, curatela i defensor judicial. Finalment, introdueix una important novetat, quant a qui pot exercir el càrrec de tutor, curador o defensor judicial, en permetre que el Jutge pugui designar persones jurídiques sense ànim de lucre i entre les finalitats de les quals estigui inclosa la protecció de menors o incapacitats.
A Catalunya, el Codi de família, combina les facultats del Jutge amb importants reminiscències del sistema de tutela de família, en què la voluntat dels pares té un important paper en la designació dels càrrecs tutelars i en el control de gestió de la tutela: la designació dels pares en document inter vivos o mortis causa, vincula el Jutge; i també podrà constituir-se el Consell de família, que juntament amb el Jutge li seran encarregades funcions de fiscalització de la tutela.
Aquests principis són els que manté l’actual llibre segon del Codi Civil de Catalunya. Aquest Codi incorpora els instruments de protecció de la persona, ja previstos en el règim del Codi de família i hi afegeix figures fins ara inexistents en el nostre ordenament jurídic, com és l’assistent, importada del règim germànic. Permetent que les institucions
Page 125
de protecció tradicionals vinculades a la incapacitació puguin operar al marge d’aquesta, en consideració al fet que en molts casos la persona amb discapacitat o els seus familiars prefereixen no promoure la declaració d’incapacitat.
Amb aquesta diversitat de règims de protecció es vol donar compliment als principis de proporcionalitat i d’adaptació a les circumstàncies de les mesures de protecció de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat i el seu protocol facultatiu, aprovats a Nova York el 13 de desembre de 2006 per l’Assemblea General de les Nacions Unides i ratificats per l’Estat espanyol, que va ser publicat en el BOE de 21 d’abril de 2008 i que va entrar en vigor el 3 de maig d’aquest mateix any.
Amb aquesta finalitat i per tal de donar compliment al deure de respectar els drets, la voluntat o les preferències de la persona, el Codi civil de Catalunya intenta regular les institucions de protecció de la persona en el sentit menys restrictiu possible, buscant trobar un equilibri entre l’autonomia personal i la protecció necessària atesa la seva discapacitat.
En aquest capítol analitzarem la figura de la tutela, com a mesura de protecció, la finalitat de la qual és representar a la persona declarada incapacitada i a qui s’ha limitat de forma absoluta la seva capacitat d’obrar.
Amb caràcter previ cal esmentar que el vigent Codi civil de Catalunya, en el Títol II del Llibre segon, regula la tutela seguint la pauta de la normativa anterior, intentant potenciar l’autonomia de la persona. Es considera que la tutela, que comporta una declaració de limitació de la persona per a exercir qualsevol acte jurídic, és un recurs massa dràstic i, a vegades, poc respectuós amb la capacitat natural de la persona protegida, segons es manifesta en el Preàmbul del llibre segon. Tanmateix, el creixement de les persones tutelades ha estat progressiu. Segons dades de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS) de la Generalitat de Catalunya, en el període 2004/2006 el percentatge de creixement va ser del 23%. Així ens trobem que a l’any 2001 hi havia 486 persones tutelades i a l’any 2011 el nombre de persones tutelades és de 3.340, aproximadament.
Són moltes les definicions doctrinals i legals que s’han donat en relació a la tutela, entre d’altres:
...La tutela és una institució destinada a la cura i direcció dels menors d’edat que no estan subjectes a pàtria potestat, sigui perquè ambdós pares han mort o perquè se’ls ha privat de la pàtria potestat o perquè els menors es troben desemparats
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba