Tribunal Constitucional

Autor:Jaume Vernet i Llobet/Agustí Pou i Pujolrás
Càrrec:Professor titular de Dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili/Professor de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona
Pàgines:277-281
 
CONTENIDO

Page 277

En el període comprès des del gener de 1994 fins al juny del mateix any, no apareix en els butlletins oficials que recullen la jurisprudència del Tribunal Constitucional cap resolució de certa rellevància que incideixi en la temàtica lingüística. Solament en la Sentència del Tribunal Constitucional 127/1994, que resol els recursos interposats contra la Llei de la televisió privada, s'hi fa menció de forma colateral, ja que el Tribunal pràcticament remet a l'Estatut de ràdio-televisió, pel que fa a la presència de les llengües oficials no castellanes a les emisions televisives, tot entenent que la previsió de percentatges en «expresión originaria espanoh» és suficient per garantir el plurilingüisme, ja que segons el Tribunal es refereix a totes «las lenguas espanolas».

Sentència del Tribunal Constitucional 127/1994, de 5 de maig, ple. Ponent: José Vicente Gimeno Sendra.

El Tribunal Constitucional resol els recursos d'inconstitucionalitat presentats pel Consell Executiu i el Parlament de Catalunya, el Parlament

Page 278

Basc i cinquanta diputats del grup parlamentari popular en el Congrés dels Diputats contra la Llei 10/1988, de 3 de maig, de televisió privada. Els motius d'inconstitucionalitat al·legats pels recurrents són d'índole molt diversa: la necessitat de regulació de la matèria per llei orgànica, la licitud constitucional de deferir a una norma reglamentària l'aprovació del Pkn técnico nacional de h televisión privada, la vulneració de les llibertats d'expressió i d'informació i la llibertat d'empresa o l'abast de la compartició de competències entre Estat i comunitats autònomes en l'activitat regulada per la Llei. Entre aquests motius figura també la vulneració de l'art. 3.3 de la Constitució espanyola i de l'art. 3 de l'Estatut de Catalunya (antecedent l.E) de la Sentència que recull l'al·legació del Parlament de Catalunya).

Aquesta Sentència té una gran transcendència pràctica per la rellevància que els mitjans de comunicació àudio-visual gaudeixen en les societats actuals. D'altra banda, el règim establert per la Llei -que no és sinó una perllongació en l'àmbit de la televisió privada de la Llei 4/1980, de 10 de gener, reguladora de l'estatut jurídic de Ràdio-Relevisió Espanyola- ha estat i continua essent molt controvertit, fet que ha originat un debat social i polític considerable sobre el tema, en relació amb el qual la doctrina no hi ha pas restat aliena. Bona mostra d'això queda reflectida en el nombre de vots particulars a la Sentència del Tribunal Constitucional ressenyada -sis magistrats subscriuen vot particular. En efecte, la qualificació de l'emissió televisiva com a servei públic de titulantat estatal i la necessitat de concessió prèvia per tal que pugui ser duta a terme per un particular condiciona en gran mesura l'exercici dels drets fonamentals al·legats (els drets a la llibertat d'expressió i d'informació, art. 20. La i d ce; i la llibertat d'empresa, art. 38 ce) i de les competències de les comunitats autònomes, relatives al desenvolupament i execució de les normativa bàsica estatal sobre televisió, derivades de la Constitució (art. 149.1.27) i dels seus estatuts (art. 16 eac i 19 eapb). De manera que, sota la figura de la concessió administrativa, la Llei només opera un tímid canvi respecte a la situació anterior gestió pública de la televisió.

Hem efectuat aquestes breus consideracions sobre les qüestions que tracta el Tribunal Constitucional a la Sentència per tal de situar correctament la problemàtica lingüística plantejada arran de la Llei 10/1988. Efectivament, la presència de les llengües oficials no castellanes en les emissions televisives de cadenes privades no és una qüestió relacionada només amb la regulació substantiva de la qüestió lingüística que realitza la Llei estatal, sinó també, i segurament de forma més important, amb la distribució competencial sobre la matèria controvertida. La idea subjacent en

Page 279

les argumentacions dels consells executius basc i català és que d'una major possibilitat d'actuació dels governs de les comunitats autònomes amb llengua pròpia no castellana deriva una major garantia i respecte de la pluralitat lingüística de l'estat i del principi de cooficialitat (antecedents 2.D, E, Fi 12.Q. En conseqüència, en la problemàtica lingüística plantejada cal distingir entre aquelles impugnacions de la llei en base a un element com-petencial i aquelles que es dirigeixen al contingut de la Llei directament vulnerador del règim lingüístic constitucional i estatutari. Si bé l'objecte de la nostra crònica se centra en aquest segon aspecte, volem deixar constància de la transcendència de fet del vessant competencial.

La resolució del Tribunal Constitucional no tracta amb profunditat el conjunt de qüestions lingüístiques plantejades pels recurrents. Reproduïm tot seguit el fragment de la sentència que aborda el tema.

Esta afirmación, el encuadramiento del contenido del Phn Técnico en la competència exclusiva del Estado ex art. 149.1.21 de la Constitución, sobre telecomunicaciones y radiocomunicación debe, sin embargo, verse excep-cionada en lo que atane a fa letra c) del articula 5.2 en relación con el articulo 4.2 de la Ley, preceptos referidos a la delimitación de las zonas territoriales inferiores a fa nacional de producción y emisión de programas.

El alcance espacial de ks emisiones condiciona lógicamente el contenido cultural y lingüístico de ks programaciones y no es un extremo estrictamente técnico e inocuo, desde la perspectiva de los derechos fundamentales implica-dos, para la naturaleza y caracterhticas de la difusió» por televisión y que pueda por ello venir acantonado en la competència exclusiva del Estado sobre radiodifusión. Conviene ast recordar que el propio Estatuto de la Radio y la Televisión, al cual se condiciona expresamente la asunción autonòmica de competencias en el art. 16.1 del Estatuto de Autonomia de Cataluna en su art. 4 c), menciona el respeto alpluralismo cultural y lingüístico de ks nacio-nalidades y regiones entre los principios que deben inspirar la actividad de los medios de comunicación del Estado. Y no se alcanza a ver razón alguna por la cual el respeto a esos mismos principios que el articulo 3.3 de la Cons-titución reconoce como una riqueza del patrimonio cultural de Espana no deba operar también para los medios de televisión privados.

»Impugna el Parlamento de Cataluna el articulo 14 de la Ley en cuanto omite cualquier referència -se dice- a fa diversidad de lenguas espanofas entre los contenidos de los "programas televisivos", excluyendo de talconcep-to ks emisiones meramente repetitivas, ks imdgenes fifas y los tiempos desti-nados a publicidad (apartado 2. °). Pues bien, conviene traer a cokción que el articulo 3 de la Ley impugnada establece que fa gestión indirecta por parte de fas sociedades concesionarias se inspirarà en los principios expresados en

Page 280

el articulo 4 del Estatuto de la Radio y la Televisió», entre los cuales -como ya se ha dicho- se encuentra el respeto al pluralismo cultural y lingüístico. Es, pues, a la luz de esta remisión normativa como, sin duda, debe ser inter-pretado el citado articulo 14. En este sentido, cuando en los apartados 3." y 4.° del mismo articulo se mencionan unos porcentafes de programación en "expresión originaria espanola", no excluye que sea en cualquiera de las len-guas espanolas oficiales en hs respectivas Comunidades Autónomas de acuer-do con sus Estatutos (art. 3.2 de h Constitución),

»Y una misma interpretación sistemàtica debe hacerse del articulo 9.2 de la Ley, integràndolo en lo dispuesto en el articulo 9.1. d).»

Cal observar que la línia argumental del Tribunal Constitucional no brilla per la seva claredat. Quan indica que l'abast espaia! de les emissions no és un extrem simplement tècnic, no s'acaba d'entendre massa bé perquè ho situa «desde h perspectiva de los derechos fundamentales implicados», atès que no s'està parlant de drets, sinó de delimitació competència! i de l'aplicació de l'art. 3.3 de la Constitució. Però, a més a més d'això, les referències sobre competències que efectua són supèrflues, atès que, de tota manera, ja ha atribuït la competència sobre televisió privada l'estat de les línies precedents del fragment transcrit i sobre la base d'arguments que no tenen res a veure amb la llengua. Segons es desprèn del raonament del Tribunal Constitucional, l'art. 16.1 EAC, en remetre's a l'Estatut de la ràdio i la televisió, permet la limitació absoluta de la competència autonòmica en alguna de les activitats que componen el títol com-petencial, en aquest cas l'atorgament de la concessió, la participació en el Plan técnico nacional i la determinació de zones territorials d'emissió de la televisió privada (qüestions tractades en les lletres A i B del fonament jurídic 7è.). Es rebutja, doncs, la tesi mantinguda per la Generalitat segons la qual aquell article empara la intervenció de la Comunitat en aquest àmbit.

Per tant, el contingut lingüístic de la sentència es limita a comprovar si la Llei ha acollit correctament els mandats dels punts 2 i 3 de l'article 3 de la Constitució. El Tribunal Constitucional entén que el respecte al principi de pluralitat lingüística resta garantit amb el que preceptua la Llei, atès que aquesta es remet a l'art. 4.c de l'Estatut de la ràdio i la televisió, que recull el principi esmentat i a través del qual s'ha d'interpretar tota llei. En concret, així s'ha d'interpretar l'art. 14 d'aquesta, que preveu percentatges de programació en «expresión originaria espanofo», la qual inclouj segons el Tribunal Constitucional, totes les llengües oficials de l'estat. És de remarcar, doncs, que el Tribunal omet qualsevol referèn-

Page 281

cia a la llengua pròpia i als processos de normalització lingüística. Per contra, es limita a ratificar la constitucionalitat d'una normativa que, al nostre entendre, no acull satisfactòriament els preceptes constitucionals i estatutaris en matèria de llengua i que per la seva ambigüitat pot permetre la marginació de les llengües no castellanes.