El text i el procés
| Autor | Carles Torner |
| Cargo | President del Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics |
| Páginas | 301-303 |
Page 301
El 24 d'octubre de 1996, a la seu de la unesco a París, el seu Comitè Executiu tenia a l'ordre del dia el debat entorn de la Declaració universal de drets lingüístics. Era el primer pas del text dintre del sistema de les Nacions Unides, Per molt incert que sigui el futur de la declaració enmig dels debats entre representants dels estats membres de l´onu, l'espurna ja havia saltat. Els organitzadors de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics de Barcelona podien considerar assolits tots els objectius que s'havien proposat.
En la roda d'intervencions dels membres del Comitè Executiu, almenys dos estats, a les antípodes l'un de l'altre, tot i que es manifestaren en ple acord amb l'esperit de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, posaren una objecció de principi al procés. Altres els replicaren. I és cert que és precisament en el procés seguit on rau un dels detonants que poden fer de la Declaració universal de drets lingüístics una fita en el treball de les ong respecte de les Nacions Unides. A partir de la iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del pen Club internacional a finals de 1993, i de l'acord de col·laboració que tot seguit establí amb el ciemen entroncant amb el seu treball d'anys en el marc del projecte europeu merca-TOR-Legislactó,1 en poc menys de tres anys s'ha creat una xarxa d'experts,Page 302organitzacions no-governamentals, institucions acadèmiques i centres del pen Club compromesos en la defensa dels drets lingüístics.
La perspectiva actual ens fa adonar que una de les raons de l'èxit de l'empresa és que la creació de la xarxa tenia un objectiu molt clar: la redacció dels successius esborranys de la declaració fins a assolir un text final que respongués a tres característiques. La primera, ésser redactat en un llenguatge i amb una fonamentació conceptual que en fes una declaració efectivament universal, capaç de respondre a la diversitat de situacions lingüístiques d'arreu del món. La segona, que assolís un consens participatiu: consens per tal que tota la xarxa d'organitzacions, centres del pen Club i experts d'arreu poguessin signar la declaració i donar-hi suport, i participatiu perquè aquest conjunt de persones haguessin contribuït amb aportacions específiques al procés de redacció dels successius esborranys. Tercera característica, i al capdavall la més compromesa: que el rigor i la força de la declaració en fes un text vàlid jurídicament com a punt de partida d'una futura convenció de les Nacions Unides, un text normatiu que obligués els estats que el signessin al respecte dels drets lingüístics. El comitè d'experts catalans que, acomboiat per un nombrós comitè internacional d'experts, ha anat filant els dotze successius esborranys, acceptant i corregint esmenes, acollint —i refusant justificadament— propostes, ha fet un treball modèlic, que ha sabut combinar sàviament l'escolta amb el rigor, la claredat de criteri amb la finesa.
En conclusió: l'àmbit associatiu no-governamental —l'anomenada «societat civil internacional»— no s'ha limitat a fer lobby entre els estats participants a una conferència per influir en la redacció de resolucions, sinó que ha posat directament damunt la taula de treball de l'onu un text perquè sigui el punt de partida inesquivable del treball dels experts governamentals. La iniciativa, àdhuc en l'àmbit de la redacció d'un text de llei internacional, ha estat no-governamental.
Tot plegat no hauria estat possible sense l'estreta col·laboració amb la unesco des del començament mateix del procés. La coincidència entre els objectius de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics i la línia de treball que, a l'interior de la unesco, havia iniciat el projecte Linguapax, ha facilitat l'entesa i el treball en comú. Al paranimf de la Universitat de Barcelona, el 6 de juny de 1966, va ser el delegat de la unesco qui signà en primer lloc la Declaració Universal de Drets Lingüístics abans que ho fessin 61 ong, 30 centres del pen Club i 40 experts vinguts de més de noranta estats dels cinc continents.
Dos dies més tard, el 8 de juny, a l'auditori de La Pedrera, aquella plataforma de centres pen, ong i experts decidia crear un Comitè de Segui-Page 303ment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics per vetllar-ne els passos a l'interior del sistema de les Nacions Unides. Un més després, Frederic Mayor Zaragoza, director general de la unesco, rebia els organitzadors de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics i acollia, alhora, el text i el procés.
----------------------------
[1] El Comitè Organitzador de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics estava format pel Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del pen Club internacional, el Centre Internacional Escarré per les Minories i les Nacions, el Centre unesco de Catalunya, la Fundació pels Drets Col·lectius dels Pobles i la Fundació Bofill.
