La successió per causa de mort: llibertat de disposari interessos familiars
| Autor | Josep Ferrer i Riba |
| Páginas | 337-362 |
Page 337
En la regulació de la successió per causa de mort, els països que reconeixen el dret a la propietat privada i a l’herència, com el nostre, han de decidir com es coordina la llibertat de transmetre i d’adquirir els béns relictes amb altres interessos públics i privats que poden interferir-hi. La llibertat successòria queda habitualment comprimida per dos tipus de drets: pels que la llei atribueix a certs membres de la família del difunt, sigui amb caràcter personal o real, i pels que reconeix al tresor públic per a percebre una part del valor del patrimoni transmès en concepte de tribut. Ambdues restriccions, com és sabut, es fan efectives amb tècniques diferents. Les d’ordre privat s’imposen al causant i constitueixen límits a la seva llibertat de disposar. Les provinents del Dret tributari, en canvi, es formulen com a obligacions que han d’assumir els successors arran de la qualificació de les seves adquisicions com a fet impositiu. Tant en l’ordre civil com en el tributari, el Dret és sensible als vincles familiars del causant i els dóna un tracte especial. En l’ordre civil, ho fa posant límits a la llibertat dispositiva del causant. Les limitacions a aquesta llibertat —deixant de banda les consideracions d’ordre públic econòmic, que justifiquen, per exemple, les restriccions dels fideïcomisos— s’expliquen només per raó de la protecció d’interessos familiars. En el Dret català, es tracta de límits a favor de la parella (art. 452-1 CCCat.), dels fills o descendents (art. 451-3) i, eventualment, dels pares (art. 451-4). El Dret tributari, per la seva banda, bonifica les relacions familiars en variar fortament la càrrega fiscal en l’impost de successions en funció del grau de parentiu entre l’adquirent i el causant. Com és sabut, les adquisicions successòries a favor dels familiars del causant són afavorides amb reduccions substancials de la base imposable per raó de parentiu que decreixen a mida que el parentiu esdevé més llunyà (art. 2 LISDCat.). L’adquisició per causa de mort de béns i drets afectes a activitats econòmiques, de participacions
Page 338
en entitats o de l’habitatge habitual del causant, com d’altres béns que tenen un tracte fiscal específic, també estan subjectes a reduccions de la base imposable si en són beneficiaris el cònjuge, la parella estable, els descendents, els ascendents o els col·laterals fins al tercer grau del causant (art. 6 a 14 i 17 a 28 LISDCat.). Aquesta tendència ha culminat amb la Llei 3/2011, del 8 de juny, de modificació de la LISDCat., que ha introduït una bonificació del 99 per 100 en la quota tributària de l’impost de successions a favor del cònjuge o convivent en parella estable i dels descendents i ascendents del causant, la qual anorrea de facto el cost fiscal de les transmissions per causa de mort entre aquestes persones i aguditza el tracte diferencial de les relacions de família respecte de les no familiars.
En aquest treball examinem les restriccions a la llibertat de disposar i d’adquirir per causa de mort ordenades pel Dret privat. Ometem, per tant, entrar en les raons que impulsen el legislador tributari a afavorir la família més propera i discriminar els parents més llunyans i els estranys, valorant de manera diferent les decisions del causant respecte d’uns i altres. La política fiscal, en aquest domini, està condicionada per les decisions preses pels ordenaments de l’entorn pròxim, més que no pas per principis de política familiar, social o econòmica: el preàmbul de la Llei 3/2011 al·ludeix expressament al greuge comparatiu amb altres territoris. Ho demostra el fet que, a mig ter-mini, la càrrega tributària tendeix a igualar-se entre ordenaments veïns mentre en el pla civil persisteixen diferències substancials. Cal no perdre de vista, en qualsevol cas, que a Catalunya la protecció que l’ordenament jurídic dispensa a les relacions familiars més properes (enfront del tracte donat als estranys) en l’àmbit successori és molt més intensa quantitativament en el Dret tributari que en el Dret civil.
Històricament, la regulació de les restriccions a la llibertat de disposar per causa de mort ha denotat quins valors predominaven en la manera d’entendre la propietat i les relacions familiars en una comunitat determinada. Aquesta correlació entre el Dret successori i els valors socials majoritaris ha estat ben analitzada en el cas d’Alemanya, França i els Estats Units1.
L’anàlisi de les restriccions legals a la llibertat de transmetre i adquirir mortis causa —i de les pràctiques successòries habituals entre els particulars, caldria afegir-hi— ha permès distingir societats en les quals ha predominat tradicionalment una visió individualista i meritocràtica de la propietat (els Estats Units), altres on la propietat ha complert una funció de garantia de la continuïtat familiar combinada amb l’assegurament de certs nivells de justícia social (Alemanya), i altres on aquesta mateixa protecció de les famílies s’ha produït, en l’àmbit successori, en el marc d’un enteniment més igualitari de l’estructura familiar (França)2.
Tenint en compte aquesta dimensió social i política de la successió per causa de mort, no és estrany que el règim de transmissió intergeneracional de la riquesa i les diferents formes d’intervenció pública en la mateixa hagin estat controvertits al llarg de la història. També ho han estat a Catalunya i Espanya. La correlació entre el Dret successori i les estructures familiars i socials, a Catalunya, han estat ben estudiades en el marc de la societat esta-
Page 339
mental de l’Antic Règim i en el trànsit a la Catalunya contemporània3. Ara, arran dels profunds canvis polítics, demogràfics, econòmics i socials de les darreres dècades i la substitució d’un model monolític de successió per la difusió de pràctiques successòries molt més diversificades, cal tornar a analitzar la dita correlació i plantejar l’oportunitat d’alguns reajustos normatius. Finalment, hem d’avançar també, per a relativitzar la rellevància de les reflexions que segueixen, que la transcendència política de les normes successòries (i entre elles, de les que estableixen limitacions a la llibertat d’ordenar la successió per testament o pacte successori) és menor a l’actualitat que en el passat. En aquest sentit s’ha dit, amb encert, que avui dia el Dret de successions determina molt menys directament les estructures de poder polític i econòmic4. La separació entre la propietat i la gestió dels grans grups empresarials ha desplaçat una part substancial dels mecanismes de poder a les persones que els administren, les posicions dels quals no són objecte de transmissió per causa de mort. De la mateixa manera, l’exercici del poder polític en les societats democràtiques requereix coneixements i aptituds que no s’hereten. El debat sobre la protecció dels interessos familiars en la successió té en conseqüència una transcendència social més limitada. Amb tot, no es pot oblidar que la riquesa familiar heretable pot contribuir molt a adquirir el capital humà o el capital econòmic inicial necessaris per a l’èxit empresarial, social o polític i que les normes successòries afecten de manera decisiva la distribució d’aquesta riquesa5. Per tant, segueix havent-hi una relació —si es vol, més indirecta— entre l’ordenació de la successió i la conformació de les estructures econòmiques i socials. A Catalunya, a més, el teixit empresarial està integrat bàsicament per empreses petites i mitjanes, per a la preservació de les quals les normes successòries sí juguen un paper important, en la mesura que la separació entre propietat i gestió és menys acusada i aquesta darrera queda sovint en mans familiars. Aquests factors fan que la qüestió dels límits a la llibertat de testar i de la posició de la família en el trànsit successori es mantingui a l’agenda de la política jurídica successòria i se sotmeti periòdicament a nova discussió.
Els límits a la llibertat de testar, en molts ordenaments jurídics occidentals, arrosseguen encara avui el pes de la història. En el període revolucionari que marca a França el trànsit de l’Antic Règim a la societat burgesa el Dret de successions va ser utilitzat com a motor de canvi social. En el dilema entre privilegiar la llibertat o la igualtat, els legisladors revolucionaris van optar per aplicar el principi d’igualtat a la successió i imposar la successió for-
Page 340
çosa a favor dels fills del causant per parts iguals, anorreant pràcticament la llibertat de testar6. Aquesta decisió, fonamentada en la noció rousseauniana de la igualtat social com a pressupòsit de la llibertat política, pretenia en realitat —i confessadament— eliminar els drets de primogenitura i posar fi a l’acumulació de riquesa per l’aristocràcia, obligant-la a dividir les grans hisendes rurals i a mobilitzar la propietat. Les restriccions a la llibertat de testar no s’adreçaven a protegir la família o reforçar-la institucionalment, sinó a afeblir l’estament nobiliari i fer viables els principis econòmics de l’estat burgès...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba