La successió intestada del cònjuge i del convivent
| Autor | Antoni Vaquer Aloy |
| Cargo | Catedràtic de Dret Civil. Universitat de Lleida |
| Páginas | 4-9 |
Page 4
El legislador del CCCat no ha estat gaire innovador a l’hora d’establir els ordres de la successió intestada. En efecte, manté el mateix ordre que es va incorporar com a innovació a la LSI l’any 1987: primer els fills i, només en defecte d’aquests, el cònjuge –al qual ara s’afegeix el convivent, fins ara regulat de manera diferent, en funció de si la unió estable era homosexual o heterosexual, a la LUEP–; i, si manquen fills o descendents –o, com a novetat destacada, si tots els fills acorden renunciar a l’herència d’acord amb l’art. 442-2–, aleshores el cònjuge vidu esdevé hereu.
El que sí constitueix una gran innovació, com deia, és l’equiparació absoluta entre cònjuge i convivent en unió estable, amb independència de l’orientació sexual de la parella. Aquest canvi profund amb relació a la LUEP, que distingia entre les unions estables heterosexuals i homosexuals, a les que es reconeixia drets distints, s’explica perquè el matrimoni és accessible també a les parelles homosexuals arran de la Llei de modificació del codi civil en matèria de matrimoni, per la quan cosa no tenia sentit ja un règim dis- tint per a cònjuges i per a convivents, al seu torn també diferent segons fossin parelles heterosexuals –cap dret abintestat– o homosexual –sí tenien dret abintestat, però sense el mateix abast que els cònjuges i en funció dels concrets parents del causant amb què concorria a la successió– (vegeu Preàmbul, V, segon paràgraf). Tot allò que es digui amb relació al cònjuge a partir d’ara, doncs, val per al convivent en unió estable de parella. Que sigui convi- vent en unió estable de parella resta a l’espera que entri en vigor el Llibre II del CCCat (vegeu, de moment, l’art. 234-1 del Projecte de Llei de Llibre II del CCCat).
En defecte de fills i descendents, és hereu el cònjuge vidu o el consort supervivent. En realitat, la redacció de l’art. 442-3.2 és poc precisa, perquè el supòsit legal no ve determinat perquè el causant mori sense descendència, sinó perquè els fills o descendents no arribin a ésser hereus, ja voluntàriament –repudiació– o per causes independents de la seva voluntat –indignitat successòria–, en particular perquè tots ells renunciïn a la crida intestada segons permet el nou art. 442-2, supòsit en què és evident que el causant sí mor amb descendència. Que el cònjuge o el convivent sigui l’hereu no exclou que altres parents encara concorrin a la successió. En efecte, si bé en l’ordre de la successió intestada el cònjuge i el convivent s’anteposen als ascendents, tanmateix es reconeix als pares del causant el seu dret a la llegítima (cf. art. 451-4). El reconeixement d’aquest dret a la llegítima, que palesa que aquesta és una institució que no és pròpia de la successió testamentària, sinó que la llegítima és un dret a una participació mínima en la successió del causant que es reconeix a certs parents amb independència del fonament successori, no té avui gaire justificació, en atenció als canvis demogràfics i socials derivats de la creixent longevitat de les persones i els nous models de distribució de la riquesa en vida mitjançant la inversió en formació dels descendents).
L’article 442-7 CCCat estableix l’exigència que l’atribució de l’usdefruit universal consti expressament en les declaracions d’hereus abintestat, amb la qual cosa es reitera una norma introduïda a l’art. 12 de la LSI, i que posteriorment es va incorporar a l’art. 332 CS, la finalitat de la qual era trencar amb la tradició de l’art. 154 CDCC –que la LSI 1987 derogava– que disposava que en les declaracions d’hereus abintestat no s’havien de formular reserves o mencions dels drets d’un cònjuge en la successió de l’altre; si bé la doctrina entenia majoritàriament que l’art. 154 CDCC es referia, per la seva ubicació sistemàtica, a la quarta vidual, amb l’art. 12 LSI de 1987 s’evitava qualsevol dubte. Per consegüent, d’acord ara amb l’art. 442-7, l’usdefruit vidual ha de ser atribuït expressament en les declaracions d’hereus abintestat.
Afegeix aquest art. 442-7 que tant si l’usdefruit universal correspon alPage 5cònjuge com al convivent, la declaració es podrà realitzar mitjançant acta de notorietat, essent d’aplicació la legislació notarial que la regula (art. 209 RN). L’ús de la fórmula “podrà” evidencia que si bé són admissibles altres vies –per exemple, un procés judicial, sigui de jurisdicció voluntària o contenciós (STSJC 26.2.1996, RJ 7277)–, el legislador català considera preferent aquesta via també en el cas que l’usufructuari sigui el convivent, de manera coherent amb el tracte equivalent que es dispensa a ambdós tipus de parelles. L’acta de notorietat, en aquest cas, complirà la funció d’acreditar l’existència de la unió estable i dels drets successoris del supervivent.
La successió del cònjuge o convivent, tant si és hereu perquè no concorren fills o descendents com si és usufructuari universal perquè sí concorren fills o descendents, està supeditada a la convivència matrimonial amb el causant al temps de la mort d’aquest. En efecte, l’art. 442-6.1 disposa que no té dret a succeir abintestat el cònjuge vidu o convivent que en el moment de l’obertura de la successió (art. 411-2) estigués separat del causant judicialment o de fet o si estava pendent una demanda de nul·litat del matrimoni, de divorci o de separació, llevat que els cònjuges o convivents s’haguessin reconciliat. Si es dóna qualsevol d’aquests supòsits, el dret a succeir abintestat el causant no arriba a néixer, de manera que el cònjuge o convivent vidu no tindrà cap altre dret successori que la quarta vidual (art. 452-1 i seg.), si compleix els requisits que aquesta exigeix.
Pel que fa al cònjuge vidu, a diferència del Codi de Successions, ja no s’esmenta com a causa de no naixement dels drets successoris del cònjuge vidu el divorci i la nullitat, la qual cosa era innecessària, atès que un cop dissolt el matrimoni ja no concorria la condició de cònjuge vidu i, per consegüent, el dret no naixia. Ara es diu que la sola interposició de la demanda és suficient per evitar que neixi el dret a succeir abintestat, cosa que encaixa amb la reforma de la separació i el divorci al Código civil que ha suprimit l’exigència de causa de separació (art. 81), essent suficient, amb caràcter general, el transcurs del termini de tres mesos des que es va contreure el matrimoni. Per la mateixa raó, no s’ha incorporat al Llibre IV la previsió que els hereus podien continuar les accions entaulades pel causant a fi de privar del dret a succeir al consort supervivent, previsió inútil ara a la vista dels efectes que resulten de la interposició de la demanda (vegeu, tanmateix, la STSJC 15.3.2004 (RJ 3723) quant a la interpretació dels art. 334 i 335 CS que permetien continuar l’exercici de la pretensió de separació plantejada pel causant).
Amb una ratio similar al matrimoni, el paràgraf segon de l’article 442-6 CCCat estableix que el convivent en unió estable de parella no té dret a succeir abintestat al causant si n’estava separat quan aquell va morir. Cal notar que no es diu...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba