La successió intestada

Autor:Oscar Amills Eras / Victor Ruiz Martínez
Càrrec de l'autor:Advocats del despatx Uria i Menéndez
Pàgines:359-382
RESUMEN

1. Concepte i supòsits de fet de la successió intestada - 2. Regles de la successió intestada. Els hereus abintestat - 2.1. Aspectes de la distribució de l‘herència: caps i estirps - 2.2. Grups parentals - 2.3. La declaració d’hereus abintestat - 2.4. Els ordres successoris - 2.4.1. Línia directa descendent - 2.4.2. El cònjuge o parella de fet estable - 2.4.3. Línia directa ascendent - 2.4.4. Col·... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 359

1. Concepte i supòsits de fet de la successió intestada

De conformitat amb el que disposa l'article 411.3, els fonaments de la vocació successòria o la crida a la successió del causant són l'heretament, el testament i el que estableix la llei.

Els dos primers supòsits tenen en comú que la crida que es faci dependrà de la voluntat del causant. Mitjançant aquestes dues figures les persones poden decidir el destí del seu patrimoni, després de la seva mort, escollint qui o quins seran els seus successors.

El tercer supòsit fa referència a les disposicions establertes en la llei amb l'objectiu de salvar aquelles situacions en què el causant no ha designat el seu successor, o bé aquelles en què finalment no s'ha pogut executar la voluntat del testador, ja sigui per nul·litat del títol successori, perquè el cridat repudia l'herència, premor al causant o és indigne per succeir, o en qualsevol altre supòsit, com ara algun dels previstos en l'article 422-13 -ineficàcia sobrevinguda per crisi matrimonial o de convivència.

L'article 411-3.2 ens diu que la successió intestada només tindrà lloc en defecte d'hereu instituït i és incompatible amb l'heretament i amb la successió testada universal. És evident que la posició jurídica de la successió intestada, pel que fa als dos altres supòsits de fet de la vocació successòria, és totalment subsidiària: únicament en defecte d'existència de la voluntat del causant o perquè aquesta no pugui materialitzar-se.

La raó de ser de la successió intestada és justificada per motius de seguretat jurídica i per raons d'interès públic. El legislador pretén evitar que es donin situacions en què no només el patrimoni sinó també el conjunt de drets i obligacions del causant, en definitiva, totes les seves relacions jurídiques, puguin quedar blocades pel fet que no tinguin titular.

Tenint en compte la subsidiarietat de la successió intestada, l'article 441-1 preveu en quins supòsits se'n produirà l'obertura: (A) quan una persona mor sense deixar hereu testamentari o en heretament o (B) quan el nomenat o nomenats no arriben a ser-ho. Analitzem-ho breument:

(A) En aquest primer supòsit d'obertura de successió intestada la situació més típica és la de l'absència de títol: el mort no ha manifestat la seva voluntat pel que fa a la destinació dels seus béns.

Ara bé, pot ser que el mort hagi desenvolupat una activitat tendent a manifestar la seva voluntat successòria, si bé aquesta no ha estat correctament emesa, és a dir, que el títol

Page 360

sigui nul perquè pateix els defectes establerts per la llei, en concret en el capítol II, articles 422-1 a 422-13. O bé que aquesta voluntat hagi estat emesa per una persona sense capacitat per testar, cosa que incompleix els requisits fixats en els articles 421-4 i 421.17.1, aquest últim per al supòsit dels testaments hològrafs. Doncs bé, la conseqüència jurídica d'aquests supòsits és equivalent a la de la manca de títol i, per tant, la nul·litat del títol testamentari implica l'obertura de la successió intestada.

Tot i així, l'article 422-4 preveu una excepció a aquesta regla: que hi hagi un testament vàlid atorgat prèviament. En aquest cas no s'obre la successió intestada, sinó que adopta plena validesa el títol immediatament anterior en el temps. Ara bé, aquesta conseqüència no tindrà lloc quan la nul·litat derivi d'una preterició errònia de legitimaris, ja que serien tots nuls, pel fet que hi hauria una preterició errònia en tots els testaments anteriors.

(B) Es pot donar el cas que el testament o heretament sigui vàlid, és a dir, que s'hagi elaborat complint els requisits abans esmentats, però que l'hereu designat no arribi a serho, la qual cosa provoca també l'obertura de la successió intestada. Aquests supòsits són principalment els següents:

(i) Quan tots els hereus designats repudien l'herència (article 461-6 i concordants)

(ii) Quan els hereus premoren al causant.

(iii) Quan són indignes per succeir, de conformitat amb el que preveu l'article 412-3, i el testador no ha previst una solució per a aquesta circumstància.

(iv) Quan sobrevé una crisi matrimonial o de convivència per la qual el causant i el seu cònjuge se separen de fet o judicialment. En aquest cas esdevé ineficaç el nomenament d'hereu, llegats o altres disposicions atorgades a favor d'aquest, tot això en els termes que preveu l'article 422-13.

Alguns autors tenen en compte altres supòsits en els quals el nomenat hereu no arriba a ser-ho, com ara davant l'incompliment d'alguna condició suspensiva imposada pel causant. Això també implica l'obertura de la successió intestada.

En definitiva, la dicció de l'article 411-3 és clara en el sentit que la successió intestada només pot tenir lloc quan no hi hagi hereu. És inviable que concorrin la successió testada i la intestada, ja que el mateix article preveu la incompatibilitat d'aquestes figures. El legislador català ha volgut atorgar una total preponderància a la voluntat del causant per decidir sobre el destí del seu patrimoni i ha estipulat que les regles de designació d'hereu disposades per la llei siguin l'últim recurs, utilitzat únicament per evitar que el patrimoni del causant quedi en uns llimbs dominicals després de la seva mort.

Aquest principi d'incompatibilitat, és a dir, que no pugui cohabitar la figura de l'hereu designat pel causant amb la de l'hereu legal, com ens diu garrido mElEro, té un reflex molt il·lustratiu en l'article 462-1, el qual regula el dret d'acréixer. Aquesta disposició ens diu que en el cas que hi hagi diversos hereus designats i un d'ells, pels motius que siguin, no arriba a ser-ho, la seva part acreix la dels altres cohereus, encara que el testador ho hagi prohibit expressament. Si no existís aquesta excepció, ens trobaríem amb la concurrència de la successió testada -en la figura de l'hereu designat que finalment ho ha estat- amb la successió intestada -que s'hauria d'obrir per oferir un destí a la part de l'herència que es quedaria sense atribuir pel fet de no ser finalment nomenat l'altre hereu.

Però com que aquesta situació seria inviable, el legislador obliga que la quota de l'hereu no constituït acreixi a la dels altres cohereus. És a dir, se sacrifica el respecte a la voluntat del causant en nom de la salvaguarda del principi d'incompatibilitat de la successió testada amb la intestada.

Page 361

2. Regles de la successió intestada Els hereus abintestat

Quan el causant ha mort es produeix la vocació, ja sigui per voluntat del testador o per designació legal. Això no implica que tots hagin de ser posteriorment hereus, ja que els intestats només ho seran en defecte dels instituïts (quan aquests no ho arribin a ser pels motius que siguin, o bé en absència d'aquests per no haver manifestat el causant la seva voluntat pel que fa a la destinació del seu patrimoni).

En la successió intestada, com a regla bàsica, les crides es realitzen a favor dels parents en línia ascendent, descendent o col·laterals anteriors al quart grau, ja siguin matrimonials o no matrimonials, adoptius o biològics, així com a favor de cònjuge o parella estable. I en defecte de tots ells succeirà la Generalitat de Catalunya, com a excepció a la vocació parental, i com a «hereu de tancament», per tal d'evitar que el patrimoni del difunt pugui quedar sense propietari.

És l'article 441-2 el que especifica qui són les persones afectades per la vocació i que, per tant, poden arribar a ser hereus del difunt. Aquest article distingeix tres grans grups o classes: (i) parents per consanguinitat o adopció, (ii) el cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent i, tal com dèiem, (iii) la Generalitat de Catalunya. Més endavant analitzarem la peculiaritat de la vocació de l'Administració autonòmica en representació de la ciutadania i de l'interès general.

2.1. Aspectes de la distribució de l'herència: caps i estirps

Si en el repartiment de l'herència concurreixen diversos hereus intestats hem d'acudir en primer lloc a la regla establerta a l'article 441-8.1, per la qual l'herència es divideix a parts iguals entre els cridats que l'han acceptada. Ara bé, el mateix paràgraf de l'article, in fine, preveu que aquesta distribució igualitària es portarà a terme llevat dels casos en què el codi estableixi una altra cosa. Doncs bé, els articles en els quals es pot dir que es trenca aquesta distribució igualitària son bàsicament el 441-8.2, el 442-2.1 i el 442-10, que preveuen com es repartirà l'herència als descendents, en el supòsit de repudiació de tots els hereus, en el supòsit de premoriència, absència i indignitat, així com la repartició en els...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA