La substitució vulgar en dret catalá. Supósits d'incapacitat i d'impossiblitat en l'instituit.
| Autor | Joan Bernà i Xirgo |
| Cargo | Notari |
-
Presentació del tema. Naturalesa jurídica
La remembrança de la destacadíssima obra dun civilista clàssic com Puig Brutau, que homenatgem en aquest espai en raó del seu òbit recent, convida a reflexionar sobre temes tradicionals de Dret Civil, als quals ell mateix i almenys dues generacions avantguardistes de juristes (les de Roca Sastre i Puig Ferriol) hi han projectat llur ciència.
Enmig de la galeria de temàtica tradicional, hi trobem la institució de la substitució vulgar, que presenta qüestions prou punyents, algunes de les quals pretenem plantejar i estudiar.
Com en tota institució és procedent fer un apunt, ni que sigui breu, relatiu a la seva naturalesa jurídica. Plausiblement, Garrido Melero[1] esquematitza tres teories, no necessàriament incompatibles:
-
- Teoria de la condició suspensiva, mantinguda principalment per Biondi.
-
- Teoria de la delació successiva. Ferrara i Coviello defensen que hi ha una vocació amb delació successiva, que fa operar la substitució com a pressupòsit legal o conditio iurus.
-
- Teoria de la previsió successòria del testador, similar a la crida successiva legal dels hereus intestats, establerta per Roca Sastre i matisada per Roca-Sastre Muncunill en el sentit que, en alguns supòsits, aquesta previsió successòria opera amb el mecanisme propi duna condició suspensiva.
La regulació legal de la substitució vulgar en el Codi de Successions per causa de mort en el Dret Civil de Catalunya es conté als articles 167 a 170, el primer dels quals estableix: El testador pot instituir un hereu ulterior o segon, per al cas en què el primer o lanterior instituït no arribi a ésser-ho perquè no vulgui o perquè no pugui. Llevat que sembli que és una altra la voluntat del testador, la substitució vulgar ordenada per a un dels casos esmentats val per a laltre, i lordenada per al cas de premoriència de lhereu instituït es fa extensiva a tots els altres casos, incloent-hi el dinstitució sota condició suspensiva quan linstituït mor abans de complir-se la condició, quan la condició resta incomplida o quan no arriba a néixer linstituït que ja es trobava concebut, o quan linstituït ha estat declarat absent .
Complementen la regulació els següents preceptes:
larticle 258, que preveu la substitució vulgar en els llegats, el 193, en assenyalar que hom pot nomenar substitut vulgar a lhereu successiu o fideïcomissari, així com els articles 68, 122 i 392 que contemplen, respectivament, la possibilitat destipular substitucions en heretaments, codicils (ací només respecte als legataris, no als hereus) i donacions per causa de mort.
Per la seva part, larticle 774 del Codi Civil estableix que: Pot el testador substituir una o més persones a lhereu o hereus instituïts per al cas en què morin abans que ell, o no vulguin, o no puguin acceptar lherència. La substitució simple, i sense expressió de casos, comprèn els tres expressats en el paràgraf anterior, a menys que el testador hagi dispost el contrari .
-
-
Substitució vulgar i dret de transmissió
Com és àmpliament sabut, la institució es relaciona principalment amb tres altres, el dret de transmissió, el dret dacreixement i la successió intestada, configurant les quatre el quadre complet definidor de les transmissions directes dherència o llegat, restant exclosa daquest mecanisme directe i de lobjecte daquest estudi- la qüestió de la transmissió fideïcomissària.
És majoritàriament acceptat que lordre en què operen aquestes institucions és el següent : 1r. dret de transmissió, 2n. substitució vulgar, 3r. acreixement i 4t. successió intestada. Malgrat haver de plantejar, necessàriament, per a una completa composició de lloc, la qüestió de la prevalença entre les dues primeres figures esmentades, la dificultat major rau, al meu entendre, en la correcta determinació dels supòsits als quals estén la seva eficàcia la substitució, a conseqüència de la no feliç resolució interpretativa de lexpressió «no pugui».
Larticle 29 del Codi de Successions estableix que «mort el cridat sense haver acceptat ni repudiat lherència deferida, el dret a succeir mitjançant la seva acceptació i el de repudiar són transmesos sempre als seus hereus », redacció similar a larticle 1006 del Codi Civil.
Explica Esquirol Jiménez
ftn2' href="#_ftn2" name="_ftnref2" title="">[2] que la doctrina majoritària, amb Puig Ferriol al davant, fa prevaldre el dret de transmissió, és a dir, els drets dels hereus de lhereu que mor sense acceptar ni repudiar sobre el dels substituts vulgars daquest, basant-se en la pròpia naturalesa jurídica dambdues figures: la substitució implica una crida successiva, nomenant-se un hereu per al cas que es frustri la primera crida (expressa larticle 4 del Codi de Successions que en la substitució vulgar lherència es defereix al substitut quan sha frustrat la crida anterior), mentre que en el dret de...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba