Els subjectes obligats al pagament de la Ilegítima en el Dret Civil de Catalunya: L article 362 del Codi de Successions
| Autor | Neus Cortada i Cortijo. |
| Páginas | 37-70 |
Per Neus Cortada i Cortijo: Doctora en Dret. Professora de Dret Civil. Universitat de Lleida
SUMARI
-
El concepte de pagament en l'àmbit de la institució legitimaria.
-
l'article 362 del Codi de Successions: la seva finalitat i el seu abast.
2.1. Els precedents immediats de l'article 362 del Codi de Successions.
2.2. L'article 362 del Codi de Successions.
-
Els subjectes pagadors.
3.1. El subjecte passiu del vincle obligacional: l'hereu.
3.1.1. El supòsit de l'article 315.2 CS.
3.1.2. L'hereu fiduciari.
3.2. Els subjectes legitimats per pagar.
3.2.1. Les persones facultades per efectuar la partició.
3.2.1.1. La figura del causant.
3.2.1.2. El marmessor universal de lliurament directe de romanent de béns.
3.2.1.3. El marmessor particular expressament facultat per a pagar; la figura del comptador-partidor.
3.2.2. Les persones facultades per distribuir l'herència.
3.2.2.1. El cònjuge fiduciari.
3.2.2.2. L'article 349 CS.
3.2.3. Les persones facultades per assenyalar i pagar llegíti-mes: l'heretant que es reserva l'usdefruit universal i el cònjuge supervivent d'aquest. 4. El pagament de tercer.
1. EL CONCEPTE DE PAGAMENT EN L'AMBIT DE LA INSTITUCIÓ LEGITIMARIA
En el marc de la regulació de la institució de la llegítima en el Codi de Successions, s'aprecia una certa ambigüitat en l'utilització del concepte de pagament.
D'una banda, s'utilitza l'expressió pagament en un sentit que podem qualificar de propi o estricte, quan es fa referència al compliment de l'obligació de llegítima(1).
D'altra banda, s'empra també el terme pagament en sentit ampli o impropi per a manifestar determinats supòsits de lliurament efectiu de béns al legitimari en compliment d'una atribució del causant (arts. 364.1 i 362.1 CS). Es desvirtua, doncs, en el propi Codi l'utilització estricta del concepte de pagament: aquest lliurament de béns que deriva d'una atribució del causant constitueix satisfacció del dret de llegítima però es situa al marge de la relació obligacional entre hereu i legitimari i, per tant, del concret pagament(2).
És el propi Codi de Successions, el que posa en evidència l'existència d'aquesta distinció entre ambdós continguts del concepte de pagament, a l'utilitzar diferents expressions per al mateix: pagament (cfr. art. 362.1 CS) i lliurament (cfr. art. 364 CS) de la llegítima.
Entenem que la llegítima es lliura -per tant, es percep- i no es paga, quan el causant ha realitzat una atribució legitimaria «per via d'institució, de llegat, d'assenyalament o d'assignació de cosa específica o donació». En aquests supòsits, l'hereu, el legatari, el donatari o assignatari de béns no esdevenen titulars d'un dret de crèdit contra l'hereu, sinó que ostenten un títol sobre béns concrets, quantitats ó valors hereditaris, que el causant els ha atribuït(3). El lliurament d'aquests béns concrets, quantitats o valors hereditaris no constituiran pagament de la llegítima en sentit estricte sinó lliurament i, correlativament percepció de la mateixa: la llegítima es rebrà posant al legitimari en possessió dels béns o les quantitats heretades o llegades essent la llei, la que, a tenor de l'article 358.1 CS, ho «imputarà» a llegítima «mentre el causant no disposi altra cosa» (art. 358.1 CS).
El títol formal(4) d'aquest legitimari que percep la seva llegítima és diferent del que deriva de l'atribució legal directa que ens permet parlar de pagament(5).
Quan el causant no ha utilitzat cap títol per satisfer voluntàriament la llegítima mitjançant atribució concreta de béns per la totalitat de la llegítima, la llei atorga un dret de crèdit al legitimari per satisfer-li. Serà en aquest supòsit, a l'exercitar-lo, quan la satisfacció del dret de llegítima procedirà exclusivament per pagament
2. L'ARTICLE 362 DEL CODI DE SUCCESSIONS: LA SEVA FINALITAT I EL SEU ABAST.
Els subjectes que poden procedir al pagament de la llegítima -en sentit estricte- no tenen atribuït, en principi, un tractament conjunt en el Codi de Successions, ni el tenien tampoc, abans, en la Compilació, de manera que la seva consideració com a tal s'infereix, i s'inferia, de la integració de diferents articles d'aquests texts.
En aquest sentit, entenem, a grans trets, que poden pagar la llegítima:
- el subjecte titular del deute legitimari: deutor de la llegítima, i,
- els subjectes que, sense ser deutors de l'obligació de llegítima, tenen atribuïda -per la llei o pel propi causant-, la facultat de pagament
En el primer cas ens referim a l'hereu com a únic deutor de la llegítima. En el segon cas ens plantegem, d'una banda, qui són aquests subjectes, tercers aliens a la relació obligatòria, als que el Codi legitima com a pagadors(6) del dret de crèdit del legitimari i, d'altra banda, en virtut de què reben aquesta legitimació.
A aquests efectes cal destacar el contingut de l'article 362 CS, que disposa:
L'hereu o les persones facultades per efectuar la partició, per a distribuir l'herència o per assenyalar i pagar llegítimes, poden optar pel pagament en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o en béns d'aquesta, sempre que per disposició del causant no correspongui als legitimaris de percebre la llegítima per via d'institució, de llegat, d'assenyalament o d'assignació de cosa específica o de donació.
Començat el pagament en diners o en béns, el legitimari pot exigir la resta de la mateixa manera inicial.
Aquest article, recollint la tradició jurídica catalana(7), atorga a l'hereu, com a subjecte obligat al pagament de la llegítima, la facultat d'optar «pel pagament en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o en béns d'aquesta» i, a més, fa extensiva aquesta facultat a tots aquells subjectes que, amb diferents fonaments, poden pagar la llegítima.
La funció d'aquest precepte és, doncs, atribuir a diferents subjectes la facultat d'opció en el pagament de la llegítima(8). Ara bé, aquesta facultat d'opció que es reconeix va indefugiblement i exclusivament atribuida als subjectes que poden procedir al pagament, per tant, quan assenyala els subjectes que poden exercitar-la, està designant, indirectament, els subjectes als quals correspon aquest pagament.
2.1. Els precedents immediats de l'article 362 del Codi de Successions.
La facultat d'opció que atorga actualment l'article 362 CS s'ha atribuït tradicionalment solament a l'hereu(9); el reconeixement exprés d'aquesta facultat a d'altres subjectes no es produirà fins el 1955, en l'article 294 del Projecte de Compilació. Aquest article, després d'assenyalar que «la legítima o su suplemento, podran pagarse en dinero o en bienes de la herencia, a elección del heredero (...) siempre que no les haya correspondido percibirla por via de institución de heredero, legado, donacion o sefíalamiento o asignacion» afegeix: «Cuando por acto de última voluntad testamentaria o contractual del causante, o por la ley, determinadas personas estén facultodas para efectuar la partición o distribución de la herència o para senalar o pagar legítimas, corresponderà a ellas la referida opción(10).
Tres observacions ens suscita l'anàlisi d'aquest article, en tant que precedent de l'art. 362 CS:
D'una banda, s'apunta ja la distinció entre lliurament - percepció - i pagament de la llegítima: la llegítima podrà «pagarse en dinero o bienes de la herencia (...) siempre que no les haya correspondido (als legitimaris) percibirla por via de institución de heredero, legado, donación o senalamiento o asignación». Quan no existeixi atribució del causant que satisfaci el dret del legitimari, la llegítima esdevé un dret de crèdit i, procedeix, per tant, el pagament
D'altra banda, es reconeix a l'hereu en primer lloc l'exercici de la facultat d'opció en el pagament: es destaca a l'hereu de la resta de subjectes als quals s'atorgarà després l'opció. Amb aquesta sistematització entenem que, a la vegada que es posa de manifest el respecte a la tradició jurídica que reconeixia aquesta facultat únicament a l'hereu, es remarca que és a l'hereu a qui es considera veritable deutor de l'obligació de llegítima, és a dir, únic subjecte passiu del vincle obligacional legitimari.
En tercer lloc, entenem que l'extensió d'aquesta facultat reconeguda tradicionalment a l'hereu respon a un criteri lògic: en tant que és una facultat lligada al pagament, es reconeixerà a tots aquells subjectes que per causa de la llei o en virtut de la voluntat del testador poden procedir al pagament de les llegítimes(11).
Ara bé, si el criteri de l'extensió és atorgar l'opció a tots aquells subjectes que poden pagar, la redacció concreta del precepte introdueix aquella ambigüitat de que parlàvem en la utilització del concepte de pagament, que respon a la vegada a l'ambigüitat en la diferenciació entre satisfacció del dret a la llegítima i lliurament, d'una banda, i obligació de llegítima i pagament de l'altra. Ambigüitat que es produeix pel fet d'atorgar la facultat d'optar, no directament a aquells subjectes a qui es legitima per pagar, sinó a aquells subjectes facultats per «efectuar la partición o distribución de la herencia o para senalar o pagar legítimas».
L'article 137 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya recollirà aquesta facultat d'opció, amb una redacció més defectuosa que la de l'art. 294 del Projecte. Així, si en el primer paràgraf es disposava que «la llegítima o el seu suplement es podran pagar en diners o en béns de l'herència, a elecció de l'hereu,..», en el segon es reiterava que «l'hereu o les persones facultades per efectuar la partició, per a distribuir l'herència i per assenyalar i pagar llegítimes podran optar pel pagament en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència».
Però a més continuava dient: «Si optaven pel pagament en béns i el legitimaria no es conformava amb els que aquell hagi assenyalat, decidirà el Jutge competent, en acte de jurisdicció voluntària». El singular aquell podria fer pensar que fa exclusivament referència a l'elecció que realitza l'hereu, però la posterior redacció que sobre la mateixa qüestió presenta l'art. 135 de la...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba