Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l'àmbit internacional i constitucional

Autor:Francesc Claverol Guiu
Càrrec:Advocat de la Generalitat
Pàgines:86-104
RESUMEN

La necessitat de protegir la persona davant del soroll ha motivat l’articulació de tota una sèrie d’instruments de protecció, tant en l’àmbit internacional (sobretot amb la tasca efectuada pel Tribunal Europeu de Drets Humans) com en l’ordenament intern, amb la recepció d’aquesta jurisprudencia pel Tribunal Constitucional espanyol. Com que el soroll constitueix un problema multifactorial (amb una important repercussió tant per al ciutadà particular com per a tota la societat), una visió completa d’aquesta qüestió requereix necessàriament una perspectiva jurídica multidisciplinària, atenent sempre els drets i interessos implicats en cada cas i sense que hi càpiguen solucions automàtiques en un o altre sentit. Paraules clau: Soroll; contaminació acústica; drets fonamentals; Tribunal Europeu de Drets Humans; Tribunal Constitucional

 
CONTENIDO
#52
SOROLL, DRETS I TRIBUNALS: UNA VISIÓ TRANSVERSAL. LA PROTECCIÓ EN
L’ÀMBIT INTERNACIONAL I CONSTITUCIONAL
Francesc Claverol Guiu*
Resum
La necessitat de protegir la persona davant del soroll ha motivat l’articulació de tota una sèrie d’instruments de
protecció, tant en l’àmbit internacional (sobretot amb la tasca efectuada pel Tribunal Europeu de Drets Humans) com en
l’ordenament intern, amb la recepció d’aquesta jurisprudencia pel Tribunal Constitucional espanyol. Com que el soroll
constitueix un problema multifactorial (amb una important repercussió tant per al ciutadà particular com per a tota la
societat), una visió completa d’aquesta qüestió requereix necessàriament una perspectiva jurídica multidisciplinària,
atenent sempre els drets i interessos implicats en cada cas i sense que hi càpiguen solucions automàtiques en un o altre
sentit.
Paraules clau: soroll; contaminació acústica; drets fonamentals; Tribunal Europeu de Drets Humans; Tribunal
Constitucional.
NOISE, RIGHTS AND COURTS: A CROSS-CUTTING VIEW. INTERNATIONAL AND
CONSTITUTIONAL PROTECTION
Abstract
The need to protect people from noise has given rise to a whole series of protection instruments, on an international
level (above all because of the work done by the European Court of Human Rights) and a domestic level, as a result of
Spain’s Constitutional Court adopting this case law. Because noise constitutes a multi-factor problem (with signicant
repercussions for individual citizens and society at large), an overall view of this question requires a multidisciplinary
legal perspective, bearing in mind the rights and interests involved in each case and avoiding automatic solutions, one
way or the other.
Keywords: noise; noise pollution; basic rights; European Court of Human Rights; Constitutional Court.
* Francesc Claverol Guiu, advocat de la Generalitat, francesc.claverol@gencat.cat.
Article rebut el 29.06.2015. Avaluació cega: 22.07.2015 i 6.08.2015. Data d’acceptació de la versió nal: 3.02.2016.
Citació recomanada: Claverol Guiu, Francesc. «Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional
i constitucional». Revista catalana de dret públic, núm. 52 (juny 2016), p. 86-104. DOI: 10.2436/20.8030.01.67.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 87
Sumari
1 Introducció: l’impacte del soroll
2 La protecció dels drets fonamentals contra el soroll en el marc del Conveni europeu de 1950
2.1 Caracterització general
2.2 El judici de ponderació entre els diferents interessos en conicte en la jurisprudència del Tribunal
Europeu de Drets Humans
2.3 La rellevància de l’actuació de les autoritats nacionals
2.4 El problema de la prova
2.5 És sucient una pertorbació acústica ocasional per poder apreciar una vulneració del Conveni?
2.6 La rellevància de la il·legalitat de l’activitat o del domicili
2.7 La incidència del soroll sobre el dret de propietat
3 Breu referència al dret comunitari
4 La protecció dels drets fonamentals contra el soroll en l’àmbit constitucional
5 Conclusions
Bibliograa
Pàgines web
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 88
1 Introducció: l’impacte del soroll
El soroll, al llarg de tota la història de la humanitat, ha estat objecte d’atenció constant per la seva capacitat
d’incidir en la salut de les persones, ja des del Codi d’Hammurabi, passant per les lleis romanes que prohibien
el pas de carros per l’interior de les ciutats durant la nit, ns a una reial ordre de nals del segle xix que prohibia
que els marits peguessin a les seves dones a partir de les 22 hores, per tal, evidentment, de no molestar els veïns.1
Com a element de tortura i arma de guerra, també ha estat aprotat des de les dinasties xineses ns als actuals
conictes armats. Els grups Metallica, Rage Against the Machine o AC/DC; artistes com Britney Spears, o el
programa Barri Sèsam, han vist com s’ha fet ús de les seves peces musicals amb nalitats de tortura a l’Iraq,
l’Afganistan o Guantánamo.2
En el món actual, el desenvolupament econòmic i tecnològic, juntament amb l’elevada densitat de població i
l’augment dels estàndards de qualitat de vida, han agreujat el problema de la contaminació acústica.
Es considera que ns a un 80% del soroll prové del trànsit rodat, un 6% del ferrocarril, un 10% d’activitats
industrials i del comerç, i la resta es reparteix entre el trànsit aeri (localitzat en les zones adjacents als aeroports)
i activitats d’oci (bars, discoteques, etc.)3.
També cal recordar que, segons l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Estat
espanyol és el segon país del món amb uns nivells més alts de contaminació acústica, només per darrere del Japó.4
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) afegeix que el 55% de la població ja no hi sent igual que fa 10 anys,
que quasi 9 milions de persones pateixen nivells mitjans superiors als 65 decibels5 i que un 40% de la població
europea està exposada a sorolls superiors a 55 dB(A).6 Un 72,3% de la població arma que viu en una ciutat
sorollosa7 (de fet, es considera que, en l’àmbit estatal, un 40%, dels habitatges tenen problemes de soroll8). Així,
el soroll lleuger de vent amb fulles d’arbres arriba als 20 dB(A)9; una conversa tranquil·la, a 50 dB(A); un cotxe
a 10 metres, a 70 dB(A); un martell pneumàtic, a 110 dB(A); un avió enlairant-se, a 130 dB(A), i a 140 dB(A)
es trenca la membrana del timpà i, per tant, perdem l’audició –el dolor es comença a produir a partir dels 120
dB(A).
Els efectes del soroll sobre la salut inclouen des del trauma acústic agut (amb trencament del timpà per
l’impacte d’un soroll molt intens de curta durada) ns al trauma acústic crònic, amb destrucció de les cèl·lules
receptores del so i la corresponent pèrdua d’audició, a més de l’augment del ritme cardíac i respiratori, de
1 aboGados Contra el ruido. «El ruido y la literatura», disponible aquí.
2 Vegeu http://elpais.com/diario/2008/12/15/agenda/1229295602_850215.html.
3 Ocina Univerde. «Guía ruido», disponible contactant amb l’Ocina (https://univerdecu.wordpress.com/).
4
diversos autors. OCDE contra le bruit. Reforcer la politique du lutte contra le bruit. París, 1986.
5 Vegeu http://www.lavozdigital.es/cadiz/20090819/sociedad/obras-despertador-irritan-espanoles-20090819.html.
6 Així s’exposa en la Declaració de Barcelona per la qualitat de l’aire, la reducció del soroll i la millora de la salut a les grans
aglomeracions urbanes, elaborada amb motiu del Simposi Europeu sobre Qualitat de l’Aire, Soroll i Efectes en la Salut a les
Aglomeracions Urbanes, celebrat a Barcelona el 5 de juny de 2015. En síntesi, i pel que fa al soroll, es constata que la contaminació
acústica comporta efectes adversos sobre la salut de les persones i que la reducció del soroll constitueix un repte complex, atès que
està directament relacionada amb l’activitat econòmica, l’ordenació del territori, la mobilitat, la generació d’energia, les activitats
domèstiques i les rutines i comportaments quotidians de la població. Es declara que totes les persones tenen dret a viure en entorns
lliures de contaminació acústica; que els ambients sonors naturals són un valor que cal preservar; que es requereix una estratègia
transversal i integrada en què participin activament tots els agents i sectors implicats i que sigui compartida pel conjunt dels ciutadans,
i s’efectua una crida a impulsar la renovació del parc de vehicles incorporant-hi tecnologies més silencioses; a tenir en compte la
contaminació acústica en les polítiques de planicació i ordenació territorial, en la construcció d’infraestructures i en el disseny de
la ciutat i de les polítiques de mobilitat, i a potenciar la recerca referent a l’avaluació de les intervencions sobre el soroll i els seus
efectes en la salut, per tal d’aprofundir en el coneixement del seu impacte en la salut i el medi i denir, així, noves estratègies de
reducció basades en l’evidència cientíca.
7 http://www.granadadigital.es/el-72-de-los-espanoles-cree-que-vive-en-una-ciudad-ruidosa-y-el-91-considera-que-la-sociedad-
esta-concienciada/?print=print
8 Ocina Univerde, «Guía ruido», ja esmentada en la nota 3.
9 El mínim que pot mesurar un sonòmetre és 20 dB(A), ja que el soroll elèctric de l’aparell no pot ser inferior.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 89
l’angoixa, de l’agressivitat i del cansament; la reducció de l’activitat cerebral i, per tant, del rendiment; la
reducció de l’activitat digestiva, i importants pertorbacions del son.10 En denitiva, el soroll pot arribar a ser la
causa de neurosis ansioses-depressives reactives secundàries (exògenes), distonies neurovegetatives (ns i tot
cròniques) i d’un ampli ventall de patologies psíquiques, i pot agreujar problemes cardiovasculars, processos
cancerígens o de colesterol, o afeccions gàstriques de tipus nerviós.11 De fet, ja en la Conferència de Nacions
Unides d’Estocolm sobre el Medi Ambient Humà de 1972 es reconegué per primera vegada ocialment el
soroll com un agent contaminant més.
Els informes al Parlament del Síndic de Greuges també s’han fet ressò dels problemes derivats del soroll,
especialment amb l’augment substancial de l’ús de les terrasses arran de la nova legislació contra el tabaquisme,
que prohibeix fumar a l’interior dels locals (en aquest sentit, vegeu l’Informe al Parlament de l’any 201412).
També els informes de la Síndica de Greuges de Barcelona fan una referència reiterada a aquest problema.13
D’altra banda, cal no oblidar la dicultat que pot suposar, en aquest tema, l’apreciació subjectiva del soroll,
que fa que, allò que per a una persona pot resultar molest per a una altra pot resultar indiferent, i tampoc es
poden obviar certs excessos en la protecció contra el soroll, com el cas de ramaders que s’han vist obligats a
silenciar les esquelles dels animals per evitar molestar veïns procedents de les ciutats i propietaris de segones
residències.14 En molts casos, les activitats industrials o d’un altre tipus s’han vist engolides pel creixement dels
nuclis urbans, i han generat, en conseqüència, problemes de soroll, que poden arribar a suposar l’expulsió del
territori.
La jurisprudència, davant de tota aquesta complexa realitat, ha evolucionat (en un breu període de temps) des
de posicions extremadament rígides i formalistes (contràries a l’estimació de les demandes que els particulars
presentaven) ns a posicions molt més favorables, sobretot per la incidència de la jurisprudència del Tribunal
Europeu de Drets Humans, que ha esdevingut així l’autèntic motor per a l’elaboració d’una abundant normativa
en aquesta matèria.
2 La protecció dels drets fonamentals contra el soroll en el marc del Conveni europeu de
1950
2.1 Caracterització general
El Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals15 no protegeix
explícitament el medi ambient com a tal, per la senzilla raó que l’any 1950 no existia encara consciència
d’aquesta necessitat.16
10 Ocina Univerde, «Guía ruido», ja esmentada en la nota 3.
11 Vegeu http://abogadoruido.es/?p=318.
12 Disponible aquí.
13 Disponibles aquí.
14 Vegeu http://www.naciodigital.cat/elripolles/noticia/7437/ramader/llanars/precinta/esquelles/eugues/queixes/urbanites.
15 Adoptat a Roma el 4 de novembre de 1950 pels estats membres del Consell d’Europa, entrà en vigor el 3 de setembre de 1953.
L’Estat espanyol el va raticar per instrument de 26 de setembre de 1979, i va entrar en vigor el 4 d’octubre del mateix any (BOE
núm. 243, de 10 d’octubre de 1979). Ha estat completat amb protocols addicionals (que amplien la llista inicial de drets o relatius
al sistema de protecció). El Conveni institueix el Tribunal Europeu de Drets Humans amb la nalitat d’assegurar-ne el compliment
(art. 19), i que és competent per conèixer, a més de les demandes entre estats, les demandes presentades per qualsevol persona
física, organització no governamental o grup de particulars que es consideri víctima d’una violació, per un dels estats part, dels
drets reconeguts en el Conveni o en els seus protocols (article 34). És a dir, s’estableix la possibilitat que els particulars presentin
demandes individuals contra estats davant del Tribunal (la qual cosa permet armar que es reconeixen autèntics drets subjectius),
això sí, després d’haver esgotat les vies internes i en el termini de 6 mesos des de la la resolució interna denitiva (art. 35.1). Els
estats es comprometen a acatar les sentències denitives en els litigis en què siguin part (article 46.1), i el Comitè de Ministres del
Consell d’Europa vetllarà per la seva execució (art. 46.2), per la qual cosa les seves sentències tenen només un caràcter declaratiu
(no poden anul·lar normes, actes administratius o sentències), si bé quan la legislació del país infractor només permeti una imperfecta
reparació pot xar una satisfacció equitativa (art. 41). díez de velasCo, Manuel. Instituciones de Derecho Internacional Público
(16a edició), Tecnos.
16 Com exposa la professora Mariscal Aguilar, a partir de la dècada de 1970, s’han efectuat diversos intents d’incorporar el dret al
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 90
No obstant això, el Tribunal Europeu de Drets Humans (la jurisprudència del qual presenta una indubtable
transcendència en l’ordenament intern, atès el que disposa l’article 10.2 de la Constitució) ha establert
reiteradament, amb una notable jurisprudència extensiva, atenta a les noves tendències i canvis en la societat,
que determinats danys ambientals, tot i que no posin en perill la salut de les persones, poden atemptar
contra el seu dret al respecte a la vida privada i familiar, i privar-les del gaudiment del seu domicili a través
d’ingerències o vulneracions immaterials,17 com les derivades del soroll.
És a dir, el Tribunal incardina la protecció contra el soroll fonamentalment en l’àmbit de la inviolabilitat
domiciliària de l’article 8 del Conveni.18 També s’ha invocat davant del Tribunal Europeu de Drets Humans
l’article 2, que proclama el dret a la vida, al·legant l’afectació de la salut i integritat física,19 o ns i tot
l’article 3, que prohibeix la tortura i els tractaments inhumans o degradants, però la mateixa redacció del
Conveni ha portat el Tribunal a no admetre en principi aquestes al·legacions, que exigirien un problema
ambiental d’una gran intensitat.20
Així doncs, en la consideració jurídica del medi ambient s’ha passat d’una visió estrictament basada en
la sobirania territorial dels estats pròpia del dret internacional clàssic a una altra basada en la protecció
internacional dels drets humans, primer com a dret col·lectiu de tercera generació (amb un mer caràcter
programàtic) i després amb un contingut concret i susceptible de ser protegit judicialment de manera
indirecta, ja que ha esdevingut imprescindible per l’efectivitat d’altres drets de primera i segona generació
expressament reconeguts,21 com la privacitat i inviolabilitat domiciliària; la vida, salut i integritat física, o,
ns i tot, el dret a rebre informació (en l’assumpte resolt per la Sentència de 19 de febrer de 1998 –assumpte
Guerra i altres contra Itàlia–, les demandants reclamaven el dret a ser informades de les conseqüències
nocives de l’emissió de tòxics per una fàbrica química).
En aquest sentit, el Tribunal Europeu de Drets Humans arma reiteradament que els drets del Conveni han
de ser efectius i no il·lusoris,22 per la qual cosa correspon als poders públics adoptar les mesures necessàries
per tal de garantir-los, i, en conseqüència, la seva passivitat davant ingerències mediambientals greus que
impedeixen el gaudi d’aquests drets constitueix una violació per part dels poders públics.
Per tant, la vulneració dels drets del Conveni pot derivar d’una actuació directa de les autoritats estatals o
bé d’una actuació privada que les autoritats estatals han permès. En el primer cas, el Conveni imposa als
estats una obligació negativa, consistent a no vulnerar arbitràriament els drets dels individus, i en el segon,
medi ambient al Conveni, que nalment no han prosperat. MarisCal aGuilar, Carmen María. «La protección del medio ambiente en
la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos a través de la consideración del derecho al medio ambiente adecuado
como parte del interés general en una sociedad democrática», disponible aquí.
17 En aquest sentit, entre d’altres i a més de les esmentades més endavant, les sentències de 26 d’agost de 1997 (Balmer-Schafroth
i altres contra la Confederació Helvètica), de 19 de febrer de 1998 (Guerra i altres contra Itàlia), de 22 de maig de 2003 (Kyrtatos
contra Grècia), de 20 d’abril de 2004 (assumpte Surugiu), de 6 de setembre de 2005 (Rouano Moercuende contra Espanya), de 2
de novembre de 2006 (Giacomelli contra Itàlia), de 26 d’octubre de 2006 (Ledyayeva i altres contra Rússia) o d’1 de juliol de 2008
(Borysiewicz contra Polònia).
18 L’article 8.1 disposa que «tota persona té dret al respecte de la seva vida privada i familiar, del seu domicili i de la seva
correspondència».
19 En la Sentència de 19 de febrer de 1998 (Guerra i altres contra Itàlia), el Tribunal considerà sucient la vulneració de l’article 8
i no entrà a analitzar la possible violació també de l’article 2, tot i que, per exemple, el jutge Jambrek, en la seva opinió concordant,
arma que «és possible que hagi arribat el moment que la jurisprudència del Tribunal evolucioni, desenvolupi els drets que se’n
derivin per implicació i deneixi les situacions que impliquen un risc real i greu per a la vida o els diferents aspectes del dret a la
vida».
20 En aquest sentit, també, GarCía Gestoso, Noemí. «La delimitación y protección de nuevos contenidos de los derechos
fundamentales: una aproximación desde el tratamiento de las injerencias sonoras». Anuario da Facultade de Dereito da Universidade
da Coruña, núm. 17 (2013), p. 341-370.
21 Carmen María Mariscal Aguilar, en l’obra citada en la nota 16. Aquesta autora es planteja si en un futur el dret a un medi
ambient adequat arribarà a ser considerat com un dret autònom i independent, susceptible de protecció jurisdiccional sense necessitat
d’al·legar la violació de qualsevol altre dret reconegut en el Conveni, vista la tendència seguida en altres àmbits de protecció dels
drets humans, tant a escala regional com universal.
22 Sentència 16/2004 (assumpte Moreno Gómez contra Espanya), entre d’altres.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 91
una obligació positiva, que consisteix a adoptar les mesures necessàries per protegir els drets de les persones
afectades per l’activitat privada.23
Com arma la professora Noemí García Gestoso,24 el Tribunal està establint obligacions positives per als
poders públics davant la vulneració de drets procedents de particulars, atès que la ingerència il·lícita pel soroll
produït per particulars és imputable al poder públic que incorre en omissió en la tutela del dret afectat.25 És
a dir, els efectes horitzontals dels drets fonamentals s’imputen a un poder públic.26
2.2 El judici de ponderació entre els diferents interessos en conicte en la jurisprudència del
Tribunal Europeu de Drets Humans
L’apartat 2 de l’article 827 permet al Tribunal Europeu de Drets Humans efectuar una ponderació dels
diferents interessos en conicte en cada cas (bàsicament, els drets de les persones afectades, d’una banda, i
els interessos generals, de l’altra).28 Concretament, aquest apartat exigeix que la ingerència es trobi prevista a
la llei i resulti necessària (cosa que no vol dir «indispensable», però tampoc «admissible», «útil», «normal»,
«raonable» o «desitjable»29) en una societat democràtica (i el mateix concepte de democràcia suposa el
reconeixement d’uns drets individuals intangibles per a l’Estat) per tal d’aconseguir una nalitat legítima
de les esmentades pel precepte, amb la qual, per tant, s’haurà de trobar en una relació de proporcionalitat,
de manera que sempre s’haurà d’optar, d’entre els diversos mitjans d’actuació, aquell que resulti menys
carregós per al ciutadà. A més, el Tribunal reconeix un important àmbit de discrecionalitat a les autoritats
estatals, atès que aquestes, «pel seu directe i continu contacte amb les forces vitals dels seus països, estan en
millor posició que el jutge internacional per donar una opinió sobre la necessitat de la ingerència o sanció».30
Aquesta concepció es fa especialment patent en els casos de contaminació acústica derivada d’importants
infraestructures de transport, atesos els obvis interessos generals presents en el seu funcionament.
Així, en la Sentència de 21 de febrer de 1990 (assumpte Powell i Rayner contra el Regne Unit)31 es plantejà
l’afectació pels sorolls procedents de l’aeroport de Heathrow. Tot i que la Sentència desestimà el recurs,
va admetre la possibilitat que determinats nivells de soroll, ja que perjudicaven la qualitat de vida de les
persones, podien privar del dret a gaudir del domicili i, en conseqüència, vulnerar l’article 8 del Conveni.
El Tribunal arma que «és necessari tenir en compte el just equilibri que ha d’existir entre els interessos
concurrents de l’individu i del conjunt de la societat...», i també assenyala que «l’Estat gaudeix d’un marge
23 Fernández eGea, Rosa M. «Jurisprudencia ambiental internacional», Revista Catalana de Dret Ambiental. Vol. III, núm. 1
(2012).
24 «Contaminación acústica y derechos fundamentales. Protección y discrepancias en su tutela judicial». Foro, Nueva época, vol.
15, núm.1 (2012), p. 109-134.
25 Sentència de 19 de febrer de 1998 (assumpte Guerra i altres contra Itàlia).
26
Pulido QueCedo, M. «Sobre la defensa frente al ruido y el derecho a la “intimidad domiciliaria”». Repertorio Aranzadi del
Tribunal Constitucional, Núm. 8/2001. Esmentat per Noemí García Gestoso en l’estudi a què es refereix la nota 20
27 Segons aquest apartat 2, «només pot haver-hi ingerència d’una autoritat pública en l’exercici d’aquest dret en la mesura que
aquesta ingerència sigui prevista per la llei i que constitueixi una mesura que, en una societat democràtica, és necessària per a la
seguretat nacional, la seguretat pública, el benestar econòmic del país, la defensa de l’ordre i la prevenció de les infraccions penals,
la protecció de la salut o de la moral, o la protecció dels drets i les llibertats d’altri».
28 En la Sentència de 9 de desembre de 1994 (assumpte López Ostra contra el Regne Unit), el Tribunal arma que «ns i tot per a
les obligacions positives que resulten de l’apartat 1 (de l’article 8), els objectius enumerats en l’apartat 2 poden jugar un cert paper
en la cerca de l’equilibri desitjat», esmentant en aquest sentit les sentències de 17 d’octubre de 1986 (assumpte Rees contra el Regne
Unit) i de 21 de febrer de 1990 (assumpte Powell i Rayner contra el Regne Unit).
29 Sentència de 7 de desembre de 1976 (assumpte Handyside contra el Regne Unit), citada per la professora Carmen María
Mariscal Aguilar en l’estudi esmentat abans.
30 Sentència de 25 de setembre de 1996 (assumpte Buckley contra el Regne Unit), citada per la professora Carmen María Mariscal
Aguilar en l’estudi ja esmentat abans en la nota 16.
31 Tot i que aquesta Sentència s’acostuma a esmentar com a primera decisió en la matèria, ja existien també els precedents de la
Decisió de la Comissió en l’assumpte Arrondelle contra el Regne Unit, de 15 de juliol de 1980, pels sorolls produïts per l’aeroport
de Gatwick, cas en què la Comissió considerà aplicable l’article 8, i la Sentència d’1 d’octubre de 1989 (assumpte Baggs contra el
Regne Unit), a causa dels sorolls de l’aeroport de Heathrow, en el qual s’efectuà una ponderació entre les molèsties per sorolls i les
necessitats econòmiques que requerien mantenir el trànsit aeri i els esforços esmerçats per minorar les pertorbacions.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 92
d’apreciació per determinar les disposicions que s’han d’adoptar amb la nalitat d’assegurar el compliment
del Conveni». En aquell cas, el Tribunal constata que el funcionament de grans aeroports per al trànsit aeri
internacional prop d’àrees residencials densament poblades és necessari per al benestar econòmic dels països
i, en aquest cas, atès que Heathrow és un dels que té més trànsit a escala mundial, resulta clau per al comerç,
la comunicació internacional i l’economia britànica, per la qual cosa el seu funcionament està justicat, tot i
que el seu impacte negatiu no pugui eliminar-se completament.
En l’assumpte Hatton i altres contra Regne Unit, es plantejaren les molèsties derivades dels vols nocturns
a l’aeroport de Heathrow, amb l’al·legació que havien augmentat per la introducció pel Govern d’un pla
regulador de l’aviació civil l’any 1993, que va causar problemes de salut per les interrupcions constants del
son dels afectats. Tot i que la primera Sentència, de 2 d’octubre de 2001, aprecià una violació de l’article 8 del
Conveni, la Gran Sala, en la Sentència de 8 de juliol de 2003, aplicà el principi del marge d’apreciació dels
estats de manera extensiva, i va assenyalar novament l’existència d’un interès econòmic en el manteniment
d’un servei de vols nocturns, per la qual cosa no aprecià vulneració de l’article 8 del Conveni. Tanmateix,
cal destacar la importància dels vots dissidents, que consideraren que el Tribunal s’apartava de la seva
jurisprudència anterior.
També es pot esmentar la Sentència de 13 de desembre de 2012 (assumpte Flamenbaum i altres contra
França), en el qual es plantejaren els sorolls causats per l’ampliació de la pista principal d’aterratge de
l’aeroport de Deauville-Saint Gatien. El Tribunal, tot i reconèixer que els reclamants havien estat sotmesos a
uns nivells de soroll sucientment greus, també considerà que la ingerència estava prevista en el dret intern,
perseguia un objectiu legítim (el benestar econòmic de la regió) i s’havia aconseguit un just equilibri entre
els interessos contraposats per les mesures adoptades.32
2.3 La rellevància de l’actuació de les autoritats nacionals
Un dels elements fonamentals en el judici de ponderació que efectua el Tribunal és l’actuació duta a terme
per les autoritats nacionals per tal de solucionar el problema.
Així, en l’assumpte Powell i Rayner, el Tribunal constatà que les autoritats havien adoptat diverses mesures
per controlar el soroll. En canvi, en la Sentència de 16 de novembre de 2004 (assumpte Moreno Gómez
contra Espanya) el Tribunal armà que, encara que era cert que l’Ajuntament havia adoptat algunes mesures
tendents al respecte als drets garantits pel Conveni, també era cert que tolerà i, d’aquesta manera, contribuí
al reiterat incompliment de les regles que ell mateix havia establert.33
Així mateix, en la Sentència de 25 de novembre de 2010 (assumpte Mileva i altres contra Bulgària), en
relació amb sorolls veïnals excessius causats per una ocina, un club de jocs electrònics i un club informàtic,
el Tribunal aprecià que les autoritats s’havien mantingut passives tot i les denúncies dels afectats, ja que, si
bé van dictar dues prohibicions que suposaven la clausura de les activitats dels clubs, aquestes no es van fer
efectives.
32 En matèria de soroll aeroportuari, i seguint el Tribunal Europeu de Drets Humans, la jurisprudència contenciosa administrativa
espanyola ha evolucionat, en un període breu, des de posicions formalistes contràries a l’estimació de les demandes dels afectats,
com en la Sentència del Tribunal Suprem de 27 d’abril de 2004 respecte al soroll de l’aeroport del Prat al barri Gavà Mar, a posicions
molt més favorables, com la de la coneguda Sentència del Tribunal Suprem de 13 d’octubre de 2008, respecte al soroll de l’aeroport
de Barajas sobre Ciudad Santo Domingo.
Cal esmentar, com a reacció normativa intentant garantir els interessos públics presents en el funcionament dels aeroports, la Llei
5/2010, de 17 de març, que modicà la Llei 48/1960, de 21 de juliol, de navegació aèria, d’acord amb la seva exposició de motius,
procurant «garantir el just equilibri entre els interessos de l’economia nacional i els drets dels propietaris dels béns subjacents».
Amb posterioritat a aquesta modicació legislativa, es poden esmentar les sentències de l’Audiència Nacional d’11 de març de 2013
o de 4 de novembre de 2013, que desestimen les reclamacions de responsabilitat patrimonial per sorolls derivats de l’aeroport de
Barajas i de l’aeroport del Prat, respectivament.
33 El Tribunal arma que «una reglamentació per a la protecció de drets garantits seria una mesura il·lusòria si no és observada de
manera constant, i el Tribunal ha de recordar que el Conveni vol protegir els drets efectivament i no de manera il·lusòria o teòrica».
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 93
Per tant, es pot deduir que una mínima actuació de l’autoritat, sense transcendència real sobre el problema,
no impedeix armar la vulneració dels drets dels particulars.34
També en la Sentència de 29 d’abril de 2010 (assumpte Oulic contra Croàcia), en la qual el Tribunal analitza
la queixa d’un ciutadà pels sorolls d’un bar, es té en compte que l’actuació de l’Administració fou tardana i
inecaç.
Cal assenyalar especialment la Sentència de 9 de novembre de 2010 (assumpte Deés contra Hongria), en
relació amb sorolls, vibracions i contaminació acústica pel trànsit pesant no reglamentat que es produïa al
carrer de l’afectat. El Tribunal considerà que, tot i els esforços de les autoritats per limitar i reorganitzar
el trànsit que afectava el carrer (adoptant una gran diversitat de mesures d’elevat cost) i tot i el marge
d’apreciació que correspon a l’Estat sobre les mesures a adoptar i la valoració dels interessos contraposats,
s’havia causat, durant un període substancial de temps, molèsties directes i serioses com a conseqüència del
soroll excessiu a què s’ha vist sotmès el demandant, el qual, en conseqüència, no havia pogut gaudir del seu
domicili ni de la seva vida privada, i també hi aprecià una violació del que disposa l’article 8 del Conveni.
En aquest cas, doncs, el Tribunal efectua un salt qualitatiu important, perquè considera que, tot i les mesures
d’elevat cost adoptades, s’havia produït, atesa la inecàcia d’aquestes mesures, una violació del Conveni. És
a dir, s’està establint aquí una autèntica obligació de resultat per a les autoritats estatals, ja que no és sucient
que aquestes actuïn, sinó que cal que amb la seva actuació solucionin efectivament el problema.35
Tanmateix, en la Sentència de 21 de juliol de 2011 (assumpte Grimkovskaya contra Ucraïna), en un cas
de molèsties per soroll, vibracions i contaminació derivats de la construcció d’una autopista, el Tribunal
assenyala que, si bé no es pot exigir a l’Estat l’obligació d’assegurar tant sí com no i per a tota persona el gaudi
del seu domicili d’acord amb la normativa ambiental aplicable (per tant, es matisa la posició maximalista
expressada en l’assumpte Deés contra Hongria), ha d’establir-se un equilibri ponderat entre els interessos
generals i els dels demandants, i, en aquest cas, l’Administració no ha tingut en compte les implicacions
de la construcció de l’autopista (no es van realitzar estudis ambientals sobre l’impacte de l’obra), ni s’han
xat fórmules de participació dels damnicats en la presa de decisions que els afectarien, ni se’ls ha permès
recórrer judicialment l’actuació estatal. Per tant, conclou l’existència d’una vulneració de l’article 8 del
Conveni.
Sembla, doncs, com bé arma la professora Noemí García Gestoso,36 que es dilueix l’exigència d’un resultat
satisfactori costi el que costi en les mesures adoptades, i es substitueix per una exigència de prevenció i
possibilitat de participació en les decisions ambientals.37
En aquesta mateixa línia, la ja esmentada Sentència de 13 de desembre de 2012 (assumpte Flamenbaum i
altres contra França), el Tribunal tingué en compte tant les mesures adoptades per les autoritats nacionals (no
s’havia augmentat considerablement el trànsit aeri, els avions més antics i sorollosos no operaven, s’havien
eliminat determinats tipus de vols com els militars, s’havien prohibit els vols en determinades franges
horàries i la pista s’havia reduït) com el fet que el procediment seguit havia permès als reclamants participar
i efectuar observacions al projecte (en la línia apuntada en l’assumpte Grimkovskaya contra Ucraïna).
34 En la jurisprudència contenciosa administrativa espanyola són nombrosos els pronunciaments en aquest sentit. Així, entre les
sentències més recents, es poden esmentar la del Tribunal Superior de Justícia de València de 26 de novembre de 2014 (que considera
insucient allunyar un escenari uns 25 metres), la del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 28 de gener de 2015 o la del
Tribunal Superior de Justícia de Múrcia de 6 de febrer de 2015.
35 Tot i que aquest plantejament contradiu les seves argumentacions per revocar la Sentència en l’assumpte Hatton i altres contra
Regne Unit, i es contradiu també amb altres resolucions posteriors (en aquest sentit, la professora Noemí García Gestoso, en l’obra
esmentada en la nota número 20).
36 En els articles ja esmentats en les notes 20 i 24.
37 En aquest sentit, i seguint els professors Font Llovet i Mir Puigpelat, el Tribunal Europeu de Drets Humans està utilitzant la
teoria de la protecció dels drets fonamentals mitjançant el procediment administratiu, sorgida i desenvolupada a Alemanya, sota
l’expressió grundrechtsschutz durch Verfahren, sobretot a partir de la Interlocutòria del Tribunal Constitucional alemany de 20 de
desembre de 1979. N’és un clar exemple la Sentència de 19 de febrer de 1998 (assumpte Guerra i altres contra Itàlia), ja esmentada
(Font i llovet, Tomàs, Mir PuiGPelat, Oriol. «Ruido y ¿derechos fundamentales?», Derechos Fundamentales y otros estudios en
homenaje al prof. Dr. Lorenzo Martín -Retortillo. Vol. II).
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 94
També cal fer referència a la Sentència de 18 de juny de 2013 (assumpte Bor contra Hongria), relativa al soroll
causat per una estació ferroviària propera a l’habitatge del demandant, que superava els nivells establerts per
la legislació vigent. Les autoritats hongareses al·legaren que s’havien adoptat mesures per minorar els nivells
de soroll, i que aquests havien de ser tolerats pel demandant tenint en compte els rellevants interessos públics
implicats pel fet que es tractava d’una estació ferroviària. Tanmateix, el Tribunal considerà que, tot i que es
van adoptar mesures pal·liatives, a causa del retard a l’hora d’adoptar-les s’havia produït una vulneració de
l’article 8 del Conveni (les mesures s’implementaren el 2008, i les primeres queixes del ciutadà davant dels
tribunals nacionals es remuntaven al 1991).
Per tant, el factor temps en l’actuació de les autoritats nacionals esdevé també un element important a l’hora
de determinar si s’ha assolit un just equilibri entre els interessos particulars i públics38 És a dir, podem
concloure que el que s’exigeix de les autoritats estatals és una actuació diligent davant del soroll, per evitar
retards injusticats i ponderant adequadament els interessos en conicte, però no una eliminació radical del
soroll, que podria suposar costos desproporcionats en molts casos.
2.4 El problema de la prova
Un dels problemes que s’ha plantejat amb més intensitat en aquesta matèria és del la prova, tant del nivell
del soroll com dels danys i de la seva relació de causalitat. El Tribunal Europeu de Drets Humans, però, s’ha
mostrat especialment exible, a diferència d’altres tribunals espanyols.
En aquest sentit, cal esmentar la Sentència de 16 de novembre de 2004 (assumpte Moreno Gómez contra
Espanya). La recurrent vivia en un barri residencial de València en el qual l’Ajuntament havia permès, des
del 1974, la instal·lació de bars, pubs i discoteques. Diversos informes constataren que els nivells de soroll
excedien dels permesos i, el 27 de desembre de 1996, l’Ajuntament declarà la zona acústicament saturada,
la qual cosa suposava la prohibició de noves activitats amb potencial incidència acústica, però concedí un
mes després llicència d’obertura d’una discoteca al mateix immoble de la recurrent, posteriorment declarada
nul·la per Sentència del Tribunal Suprem de 17 d’octubre de 2001.
La demandant sol·licità a l’Ajuntament una indemnització per vulneració dels seus drets fonamentals a la
vida i a la intimitat i inviolabilitat del domicili. Produït el silenci administratiu, interposà recurs davant del
Tribunal Superior de Justícia de València, desestimat per Sentència de 21 de juliol de 1998, i recurs d’empara
davant el Tribunal Constitucional, desestimat també per Sentència de 29 de maig de 2001, amb els arguments
que no s’havia provat l’existència d’un vincle directe entre el soroll i el dany al·legat (l’informe mèdic no
precisava ni el temps ni la causa de l’insomni) ni tampoc l’existència de molèsties en el seu domicili que
suposessin una violació de la Constitució (la recurrent no havia acreditat cap mesurament del soroll que
permetés concloure que, per la seva intensitat i durada, s’hagués vulnerat la intimitat domiciliària).
El Tribunal Europeu de Drets Humans, per la seva banda, recorda que l’article 8 del Conveni consagra el
dret de l’individu al respecte a la seva vida privada i familiar i al seu domicili, el qual implica no només el
dret a un espai físic, sinó també el dret al tranquil aprotament d’aquest espai, i, en conseqüència, aquest dret
pot ser vulnerat, no només per entrades físiques no autoritzades, sinó també per intrusions no físiques com
el soroll o les vibracions. El Tribunal constata que la recurrent viu en una zona sotmesa indiscutiblement
a pertorbacions sonores, la qual cosa fa innecessari exigir-li, com van fer els tribunals espanyols (amb una
posició «indegudament formalista»), proves d’aquest fet, del qual l’autoritat municipal ja era ocialment
conscient, i tenint en compte la intensitat dels sorolls i que aquests es produïren durant anys, conclou que la
recurrent ha patit una greu violació del dret al respecte del seu domicili, com a conseqüència de la passivitat
de l’Administració, i, per tant, entén que l’Estat espanyol ha vulnerat l’article 8.1 del Conveni.
En la Sentència de 29 d’abril de 2010 (assumpte Oulic contra Croàcia), el Tribunal analitza la queixa d’un
ciutadà pels sorolls d’un bar. El Tribunal desestima l’al·legació del Govern en el sentit que l’afectat hauria
hagut de seguir la via civil, i tot i que reitera que els mesuraments s’han d’efectuar en cada cas concret
(recordant assumptes en què el soroll procedia de diverses fonts i en els quals desestimà les demandes),
38 Fernández eGea, Rosa M. «Jurisprudencia ambiental internacional». Revista Catalana de Dret Ambiental. Vol. IV, núm. 2
(2013).
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 95
entén que aquest cas s’assembla molt a l’assumpte Moreno Gómez, atès que els mesuraments acrediten la
superació dels nivells permesos i els informes mèdics proven l’afectació de la salut de la lla del demandant,
fets que, juntament amb l’actuació tardana de l’Administració, el porten a considerar que es produí una
violació de l’article 8 del Conveni.
Pel que fa a la Sentència de 21 de juliol de 2011 (assumpte Grimkovskaya contra Ucraïna), el Tribunal reitera
la seva doctrina recordant que és necessari analitzar les circumstàncies de cada cas, la intensitat i durada dels
sorolls i els danys causats. En aquest assumpte, tot i que no s’havien avaluat els nivells de soroll i els seus
efectes en el domicili de la demandant, i tot i que considera que no ha quedat sucientment acreditat que els
sorolls hagin estat la causa de tots els danys a la salut, el Tribunal resol a favor de la demandada perquè es va
pertorbar greument la vida familiar.
Quant a la Sentència de 18 d’octubre de 2011 (assumpte Martínez Martínez contra Espanya), en aquest cas es
tractava d’una discoteca amb llicència municipal i amb una terrassa molt propera al domicili del demandant,
que denuncià reiteradament el soroll produït per la música nocturna. El Tribunal constata que s’ha superat el
llindar de soroll permès, com resulta dels diversos informes, sense exigir tampoc una acreditació dels nivells
de soroll a l’interior de l’habitatge, i arma que existeix una relació de causalitat entre el soroll i els danys
(fonamentalment, a la lla del demandant) i que l’Administració no ha adoptat cap mesura per evitar aquests
nivells de soroll, per la qual cosa conclou que ha existit una violació de l’article 8 del Conveni.39
2.5 És sucient una pertorbació acústica ocasional per poder apreciar una vulneració del Conveni?
La durada de la ingerència acústica ha estat també un element que s’ha plantejat el Tribunal, que acostuma a
exigir un nivell de gravetat mínim atenent la intensitat i durada de la pertorbació en cada cas.
Així, en la Sentència de 9 de desembre de 1994 (assumpte López Ostra contra Espanya), es plantejaren les
molèsties per sorolls, gasos i olors pestilents d’una planta de depuració d’aigües i residus a Llorca (Múrcia),
propera al domicili de la demandant. En aquell cas, tot i que les instàncies judicials espanyoles (inclòs el
39 També en la jurisprudencia española s’ha plantejat amb tota cruesa el problema de la prova. Així, en l’ordre contenciós
administratiu, es pot fer esment de la ja citada Sentència del Tribunal Suprem de 13 d’octubre de 2008, en relació amb el soroll
de l’aeroport de Barajas. En aquest cas, tot i la prèvia desestimació del recurs per la Sentència del Tribunal Superior de Justícia
de Madrid de 31 de gener de 2006 (que no considerà provada la intensitat del soroll en no discriminar els mesuraments entre sons
naturals i articials ni la lesió a la integritat física i psíquica dels veïns), el Tribunal Suprem, després de recollir la doctrina del
Tribunal Europeu de Drets Humans, considerà «indegudament formalista» la valoració del Tribunal Superior de Justícia, ja que
tant els mesuraments aportats per les parts com els practicats en fase de prova eren «globalment expressius» d’una situació de
contaminació acústica, i el soroll de fons només representava una mínima part del volum total, per la qual cosa no invalidava els
resultats dels mesuraments.
En la jurisprudència contenciosa més recent, es pot assenyalar la Sentència del Tribunal Suprem de 14 de març de 2014 (també
en l’àmbit del soroll aeroportuari), que no considerà acreditada l’afectació a la salut psíquica dels veïns, entenent que el soroll
només constituïa una mera concausa, o la Sentència del Tribunal Superior de Múrcia de 28 d’octubre de 2013 (que no considerà
acreditats els danys ni el nexe de causalitat, atès que existien altres focus de soroll que afectaven l’apel·lant). Com a més favorables
a l’acreditació del dany es poden esmentar la Sentència del mateix Tribunal de 6 de febrer de 2015 (la qual arma que «aunque no
conste un informe de los daños psíquicos-morales... estar sometido a ruidos muy superiores a los permitidos, dentro de tu vivienda,
aun con las ventanas cerradas, y con vibraciones en la vivienda, daños materiales acreditados, y no es preciso acreditar que
estuviesen dentro de sus viviendas durante los conciertos, es notorio que afectan a la salud física y mental de los afectados»), o la del
Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 5 de maig de 2011 (segons la qual «el Tribunal Supremo, en diversas sentencias de 10 de
abril de 2003 y 23 de febrero y 24 de abril de 2004, declara que no es necesario, en consecuencia, y para que surja la obligación de
indemnizar por parte de la administración demandada, la acreditación de la existencia de cualquier tipo de enfermedad producida
por el ruido, lo cual serviría para incrementar en dicho caso el importe de la indemnización a jar por esta Sala dependiendo de la
enfermedad sufrida y tiempo de curación, siendo suciente la acreditación de un ruido continuado y la incomodidad o sufrimiento
experimentado»).
En la jurisdicció civil, es pot recordar la Sentència del Tribunal Suprem de 5 de març de 2012, que assenyala que no es pot exigir una
prova que vagi més enllà de qualsevol possibilitat raonable, i més quan s’està lesionant un dret fonamental.
En l’ordre penal, es poden trobar exemples clars d’absolució per defectes en els mesuraments i per considerar no acreditat el
nexe causal entre el soroll i els danys, com en la Sentència del Tribunal Suprem de 28 de novembre de 2012, o en la Sentència de
l’Audiència Provincial de Burgos de 4 de març de 2015. Més favorable a l’acreditació del nexe causal entre el soroll i els danys
resulta la Sentència del Tribunal Suprem de 17 de desembre de 2012 (segons la qual «una vez objetivados los datos relativos al
ambiente de ruido en que los perjudicados se vieron constreñidos a vivir, con la consiguiente afectación del sueño, sí es posible hacer
un diagnóstico dotado de un grado apreciable de abilidad, a partir de la constatación en los afectados de síntomas producidos en
su momento, que fueran compatibles con las condiciones generadas por el establecimiento de referencia…»).
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 96
Tribunal Constitucional) no apreciaren conculcació de drets fonamentals, el Tribunal considerà que s’havia
produït una violació de l’article 8.1 del Conveni, atès que la família va haver d’afrontar les molèsties causades
per la planta durant tres anys, i que es van mudar només quan fou evident que la situació es podia perllongar
indenidament i per recomanació del pediatre de la seva lla. El Tribunal conclogué que, tot i el marge
d’apreciació de l’Estat, aquest no aconseguí un just equilibri entre l’interès del benestar econòmic de la ciutat
(en poder disposar d’una planta de tractament de residus) i el dret de la demandant al respecte a la seva vida
privada i familiar i al seu domicili. No aprecià el Tribunal, però, una violació de l’article 3 (dret a no ésser
sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants)40.
Nogensmenys, en la Sentència de 22 de novembre de 2011 (assumpte Zammit Maempel contra Malta),
es plantejaren els sorolls causats per focs articials que es llançaven a prop de l’habitatge dels reclamants
durant dues setmanes a l’any en les festes de dos pobles veïns. El Tribunal arma que, tot i tractar-se d’una
contaminació acústica purament ocasional i no continuada, els sorolls eren sucientment greus per poder
constituir una vulneració de l’article 8 del Conveni (fet que obre la porta a admetre una conculcació del
Conveni també en supòsits de contaminació acústica ocasional), però recorda també que, per poder armar
que s’ha vulnerat l’article 8, cal ponderar els perjudicis causats als perjudicats i l’interès general, ja que no
hi haurà vulneració si els perjudicis són raonables, i reitera que correspon a l’Estat, amb un cert marge de
discrecionalitat, l’adopció de les mesures necessàries per assolir l’equilibri entre els interessos contraposats.
En aquest cas, considera que els reclamants no provaren l’existència de greus riscos per a les seves persones
o per a la seva propietat i que no hi havia altres llocs alternatius per als focs articials, i, en conseqüència,
conclou que no es produí vulneració de l’article 8 del Conveni.41
40 El Tribunal arma que les condicions en les quals la demandant i la seva família van viure durant alguns anys van ser segurament
molt difícils, però no constituïren un tractament degradant en el sentit de l’article 3.
41 També la jurisprudència contenciosa española s’ha plantejat aquesta qüestió. Així, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia
de València de 17 de setembre de 2013 arma que la temporalitat de la pertorbació produïda per unes festes patronals fa que no es
puguin armar vulnerats els drets fonamentals dels afectats.
També en aquesta línia, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 5 de maig de 2011 sosté la constitucionalitat
i la conformitat amb el dret comunitari de l’article 9 de la Llei 37/2003, de 17 de noviembre, del soroll (que permet suspendre els
objectius de qualitat acústica amb motiu de l’organització d’actes d’especial projecció ocial, cultural o religiosa) basant-se també en
la temporalitat del soroll. Respecte a la conformitat amb la Directiva 2002/49/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de juny,
la Sentència arma que «la citada Directiva se reere al ruido ambiental, congurado como producido de modo permanente que
exige la elaboración de mapas de ruido. Este no es el supuesto y no es de aplicación esta Directiva ya que nos encontramos ante un
ruido producido con carácter extraordinario y temporal, como consecuencia de unas estas populares». Quant a la constitucionalitat
del precepte, arma que «como norma general los festejos populares de carácter temporal se consideran necesarios en cuanto
forman parte de nuestra cultura y el ruido emitido va a conllevar que se superen los límites ordinarios de ruido. Es evidente que
el ruido intenso, prolongado y sin ningún tipo de limitaciones, sí afecta a la salud y al descanso de los vecinos de acuerdo con lo
declarado por el Tribunal Constitucional y el Tribunal Supremo en el fundamento anterior. Sin embargo, la Sala entiende como
innecesario el planteamiento de cuestión de inconstitucionalidad con relación al art. 9 de la Ley del Ruido: debe recordarse que
este artículo exige para que se pueda dejar en suspenso el cumplimiento de los objetivos de calidad acústica que sean de aplicación,
“que se adopten las medidas necesarias, previa valoración de la incidencia acústica”. Por tanto este artículo está exigiendo que
cuando las administraciones públicas organicen la celebración de estas populares tienen que valorar el ruido que se pueda emitir
y especialmente deben limitar con carácter previo tanto su nivel de intensidad como los horarios en el que se produce con el n de
permitir el descanso de los vecinos».
En contra de considerar la temporalitat de la pertorbació com a element que impedeix considerar vulnerats els drets fonamentals es
pronuncia, per exemple, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de València de 26 de novembre de 2014, tot i que es tractava
d’un supòsit de contaminació acústica d’una notable intensitat. Aquesta Sentència arma que «el Ayuntamiento apelante argumenta
que para que los niveles de saturación acústica puedan originar una vulneración de los derechos fundamentales a la intimidad e
inviolabilidad del domicilio es preciso que la exposición al ruido por el afectado tenga carácter continuado, requisito que no se da
cuando, como ocurre en el caso enjuiciado, esa exposición sólo ha tenido lugar durante tres días. Esta alegación no puede prosperar
por cuanto, como maniesta la STS 3ª, Sección, de 10 de junio de 2013 –recurso de casación número 6500/2011, lo fundamental
es que la entidad y duración de la exposición a ruidos evitables e insoportables sea tal que merezca la protección dispensada a
aquellos derechos fundamentales. Habrá de atenderse a las circunstancias concurrentes en cada caso concreto para determinar si
la repercusión del ruido en la vivienda constituye un simple exceso ilegal pero que no lesiona ningún derecho fundamental, o que lo
supere de un modo tan cualicado que impida el disfrute pacíco del domicilio, o que lo rebase en términos aún más intensos que
supongan una violación al derecho a la integridad física o moral. Y en el caso de autos, tales mediciones ofrecen información más
que suciente para constatar que existe un elevado nivel de molestia para los habitantes de la vivienda ocasionado por el ruido
de la verbena, tratándose de niveles sonoros que exceden de forma continua los niveles de inmisión sonora máximos admisibles
tanto en horario nocturno como diurno, siendo los valores elevadísimos, muy por encima de los máximos tolerables indicados en
la normativa vigente. De forma sumamente ilustrativa de la elevada intensidad de la repercusión del ruido en la vivienda, añade
el perito que el nivel sonoro evaluado dentro del dormitorio es similar al que se puede encontrar en una autopista con tránsito, y
cuando se abren las ventanas los niveles sonoros son equiparables a los que se dan dentro de un pub con ambientación musical. Es
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 97
2.6 La rellevància de la il·legalitat de l’activitat o del domicili
En la Sentència de 18 d’octubre de 2011 (assumpte Martínez Martínez contra Espanya), el Tribunal,
lamentablement, no entrà en l’al·legació del Govern espanyol relativa a la il·legalitat de la construcció de
l’habitatge del demandant, perquè el Govern no aportà cap element per demostrar aquesta armació.
En canvi, en la Sentència de 4 d’octubre de 2011 (assumpte Orlikowsky contra Polònia), es plantejà la
construcció il·legal d’una carnisseria i posterior ampliació d’una planta de fumat que generaven molèsties per
sorolls en nivells superiors als permesos, tot i que posteriorment s’hi instal·là un silenciador i les immissions
s’ajustaren a la legislació nacional. El Tribunal considera que el simple fet que l’obra fos il·legal no és
sucient per acollir les al·legacions dels demandants, ja que cal acreditar que les molèsties per sorolls han
arribat a un nivell mínim de gravetat, cosa que els demandants no van fer.42
En la Sentència de 3 de juliol de 2012 (assumpte Martínez Martínez i Pino Manzano contra Espanya), es
plantejaren les molèsties per pols i soroll d’una pedrera sobre un habitatge construït sense autorització en sòl
rústic. El Tribunal, a més de considerar que la pertorbació no arriba al nivell mínim de gravetat, considera que
el fet que l’habitatge se situï en una zona no residencial (que no té la protecció ambiental pròpia d’aquestes
àrees) implica que els demandants s’han situat voluntàriament en una situació irregular i n’han d’assumir les
conseqüències.43
Certament, del fet que una activitat es desenvolupi de manera irregular no se’n pot derivar automàticament
una vulneració del dret fonamental a la inviolabilitat domiciliària: aquesta vulneració exigirà sempre una
pertorbació acústica sucientment greu. Tanmateix, no sembla que el contingut del dret fonamental a la
inviolabilitat domiciliària hagi de dependre de la regularitat urbanística de l’habitatge. En aquest sentit,
semblen més coherents alguns pronunciaments de la jurisprudència ordinària espanyola.44
2.7 La incidència del soroll sobre el dret de propietat
Aquesta també és una qüestió que s’ha plantejat reiteradament. Així, per exemple, en l’assumpte Hatton
i altres contra Regne Unit, el Tribunal armà que el preu dels habitatges no havia baixat i que els afectats
podien mudar-se a qualsevol altre lloc sense patir perjudicis econòmics, per la qual cosa no aprecià
vulneració de l’article 8 del Conveni. També en l’assumpte Flamenbaum i altres contra França, en el qual
els demandants al·legaren vulneració de l’article 1 del Protocol 1 (dret de propietat), 45 el Tribunal desestimà
obvio, por tanto, que la exposición de los actores durante tres días seguidos en horario nocturno, desde las 23:00 horas hasta las
4:00 del día siguiente, a unos niveles sonoros como los descritos reviste una entidad tal que no puede sino reputarse atentatoria
contra su derecho al respeto de su vida privada y familiar y a la intimidad e inviolabilidad del domicilio».
42 Martínez Pérez, Enrique. «Jurisprudencia al día. Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Contaminación Acústica». Actualidad
Jurídica Ambiental (5 juliol 2012), disponible aquí
43 En aquest assumpte, el Tribunal Superior de Justícia de València, mitjançant Sentència de 7 d’abril de 2006, desestimà el
recurs dels demandants considerant també que s’havien col·locat, per la seva pròpia voluntat, en la situació d’haver de suportar les
probables immissions procedents de la pedrera.
44 Així, el Tribunal Superior de Múrcia, en les seves sentències de 28 d’octubre de 2013 o de 6 de febrer de 2015, considera que el
domicili ha de ser objecte de protecció amb independència del fet que la construcció de l’habitatge pugui resultar il·lícita, i arma que
«el concepto de domicilio que debe tenerse en cuenta, según la jurisprudencia constitucional es más amplio del denido como tal
por el art. 40 del Código Civil (punto de localización de una persona o lugar de ejercicio por esta de sus derechos u obligaciones).
La protección constitucional del domicilio es una protección de carácter instrumental, que deende los ámbitos en que se desarrolla
la vida privada de la persona (STC 22/84, de 17 de febrero). Se trata de defender el ámbito de privacidad de la persona dentro del
ámbito limitado que la propia persona elige. De ahí que a los efectos aquí discutidos, se estime irrelevante que las viviendas de los
actores (aunque en algún caso sean su segunda residencia) estén ubicadas en suelo no urbanizable, no susceptible de urbanización,
ni de formación de núcleos residenciales, ya que si constituyen su domicilio es evidente que cualquier intromisión en el mismo, en
los términos antes señalados, puede violar el art. 18 C.E. Así lo demuestra el hecho notorio de que tal circunstancia no evitaría
tener que solicitar un mandamiento de entrada para poder acceder al mismo sin el consentimiento de su titular salvo en caso de
agrante delito (art. 18 C.E.). Por lo demás el hecho de que el actor construyera un primer piso o buhardilla sin licencia y que fuera
sancionado por tales hechos, no signica que la vivienda en cuestión no constituya su domicilio legal o que no tenga derecho a que
se le protejan sus derechos fundamentales...».
45 Segons aquest precepte, «tota persona física o jurídica té dret al respecte dels seus béns. Ningú no pot ser privat de la seva
propietat, llevat que sigui per motius d’utilitat pública i en les condicions previstes per la llei i els principis generals del dret
internacional. Les disposicions anteriors no atempten contra el dret que tenen els Estats de posar en vigor les lleis que consideren
necessàries per regular l’ús dels béns d’acord amb l’interès general o per assegurar el pagament dels impostos o d’altres contribucions
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 98
aquesta al·legació, amb el rebuig dels informes pericials aportats, perquè eren incorrectes, incomplets o
contradictoris.
Com arma el professor Enrique Martínez Pérez,46 el Tribunal ha reconegut que determinades situacions
de contaminació acústica poden afectar el valor de les propietats, i poden arribar ns i tot a impedir-ne
la venda (assumpte Powell i Rayner), però mai ha determinat una violació de l’article 1 del Protocol 1, i
acostuma a declarar inadmissibles les demandes en aquest sentit, per falta manifesta de fonament (assumpte
Ashworth i altres contra el Regne Unit de 2014, en relació amb l’aeroport de Denham) o perquè no s’ha
incoat un procediment en la jurisdicció interna per reclamar una indemnització (assumpte Taskin i altres
contra Turquia, de 20 de gener de 2004, o Fägerskiöld contra Suècia, de 26 de febrer de 2008).47
3 Breu referència al dret comunitari
En el dret comunitari, i a banda d’una nombrosa regulació sectorial especíca, cal fer referència a la
Directiva 2002/49/CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de juny, sobre avaluació i gestió del soroll
ambiental.48
A més, cal esmentar la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, vinculant des de l’entrada en vigor
del Tractat de Lisboa l’1 de desembre de 2009, que proclama els drets a la integritat física i psíquica (art. 3)
i al respecte a la vida privada i familiar i al domicili (art. 7), en el títol «Dignitat i llibertats», i també el dret
a la protecció del medi ambient (art. 37) i de la salut (art. 35), en el títol «Solidaritat».
Així mateix, també cal no perdre de vista la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en
aquesta matèria (en relació amb el soroll derivat del trànsit aeri, entre d’altres, en les sentències de 9 de
setembre de 2010, de 8 de setembre de 2011 o de 7, 14 i 21 de març de 2013).
4 La protecció dels drets fonamentals contra el soroll en l’àmbit constitucional
Tradicionalment, els problemes generats pel soroll s’havien tractat des del dret civil, en l’àmbit de les relacions
de veïnatge. Però l’important desenvolupament de les activitats industrials i comercials acabà generant un
problema que superava àmpliament l’àmbit estrictament civil, i que va motivar una cada cop més important
intervenció del dret públic, basada, en un primer moment, en el dret a un medi ambient adequat proclamat a
l’article 45 de la Constitució (precepte que també conté una referència expressa a la nalitat de protecció i
millora de la qualitat de vida). Tanmateix, d’acord amb l’article 53 de la Constitució, aquest article 45, com a
principi rector de la política social i econòmica (si bé ha d’orientar la legislació positiva, la pràctica judicial
i l’actuació dels poders públics), requereix desenvolupament legislatiu i no té les garanties jurisdiccionals
pròpies dels drets fonamentals.
Per aquesta raó i, molt principalment, per la inuència de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets
Humans, s’ha acabat entenent, de manera anàloga a com ha passat amb el Conveni europeu, que el soroll
pot arribar afectar drets de primera generació, com els drets fonamentals a la vida i a la integritat física i
moral (article 15) o a la intimitat personal i familiar i la inviolabilitat del domicili (article 18, apartats 1 i 2),
els quals sí que són susceptibles de tutela a través del procediment preferent i sumari davant la jurisdicció
ordinària i mitjançant el recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional (article 53.2).49
o sancions». Aquest Protocol fou raticat per l’Estat espanyol (BOE núm. 11, de 12 de gener de 1991).
46 Disponible aquí.
47 En la jurisprudència contenciosa administrativa espanyola, és interessant assenyalar la Sentència del Tribunal Suprem de 2 de
juny de 2008, la qual, amb esment de la Sentència de 14 d’abril de 2003, i partint del fet que el soroll priva del gaudi del domicili,
calcula la quantia de la indemnització atenent el preu del lloguer d’un habitatge de les mateixes característiques durant el temps
comprès entre la primera sol·licitud no atesa i la data en la qual es duguin a terme les mesures que facin desaparèixer les pertorbacions.
48 També es pot esmentar la nova Directiva (UE) 2015/996 de la Comisió, de 19 de maig de 2015, per la qual s’estableixen mètodes
comuns d’evaluació del soroll en virtut de la Directiva 2002/49/CE (DOUE L161/1, d’1 de juliol de 2015).
49
andrés alonso, Fernando Luis. «La jurisprudència constitucional y contencioso-administrativa en materia de contaminación
acústica», Revista Xurídica Galega, núm. 40 (2003), p. 61-92.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 99
Cal no oblidar també altres referències constitucionals que poden resultar d’aplicació al problema de la
contaminació acústica, com en el mateix Preàmbul (que es refereix als «drets humans» i a una «digna qualitat
de vida»), l’article 10 (que, en l’apartat 1 proclama que la dignitat de la persona, els seus drets inviolables i
el lliure desenvolupament de la seva personalitat són fonament de l’ordre polític i de la pau social, i l’apartat
2 afegeix que les normes relatives als drets fonamentals s’han d’interpretar d’acord amb els tractats i acords
internacionals en la matèria), l’article 19 (que arma la llibertat d’elecció de residència), l’article 33 (que
recull el dret a la propietat privada), l’article 43 (que reconeix el dret a la protecció de la salut) o l’article 47
(que proclama el dret a un habitatge digne i adequat).
També els estatuts d’autonomia de nova generació incorporen referències en aquest sentit a tenir en compte.50
Tot aquest corpus normatiu, juntament amb la jurisprudència, tant internacional com interna, ha motivat
el desenvolupament d’una normativa cada cop més abundosa en aquesta matèria.51 Es tracta, en l’àmbit
Aquesta protecció davant del soroll recorrent a drets fonamentals no ha estat tampoc exempta de crítiques. Així, per exemple, en
el vot particular concurrent del magistrat Manuel Aragón Reyes en la Sentència del Tribunal Constitucional 150/2011, de 29 de
setembre, s’assenyala que l’article 10.2 de la Constitució no permet ampliar la llista de drets fonamentals (a diferència del que passa a
la Constitució portuguesa), sinó que només imposa una interpretació d’aquests d’acord amb els tractats internacionals, i que l’article
18 de la Constitució no inclou un «dret al silenci» (el qual existirà com a dret subjectiu aplicable pels tribunals ordinaris ex art. 96.1
a partir de l’article 8.1 del Conveni, però no com a dret fonamental de naturalesa constitucional).
50 Així, per exemple, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el capítol I (dedicat als «Drets i deures de l’àmbit civil i social»),
a l’article 27, proclama els drets a viure en un medi ambient equilibrat, sostenible i respectuós amb la salut i a la protecció davant
les diferents formes de contaminació, d’acord amb els estàndards i els nivells de protecció que determinen les lleis, i el deure de
col·laborar en les actuacions que tendeixin a eliminar les diferents formes de contaminació. Al capítol V («Principis rectors»),
l’article 46 afegeix el manament als poders públics de vetllar per la protecció del medi ambient per mitjà de l’adopció de polítiques
públiques basades en el desenvolupament sostenible i la solidaritat col·lectiva i intergeneracional, i afegeix que les polítiques
mediambientals s’han de dirigir especialment a la reducció de les diferents formes de contaminació, la xació d’estàndards i nivells
mínims de protecció, l’articulació de mesures correctives de l’impacte ambiental i el respecte als principis de preservació del medi
o responsabilitat, entre d’altres.
51 A Catalunya, mitjançant la Llei 16/2002, de 28 de juny, de protecció contra la contaminació acústica, es van establir les mesures
necessàries per prevenir, corregir i controlar la contaminació acústica provocada per sorolls i vibracions. Posteriorment, l’Estat
aprovà la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del soroll, que transposa la Directiva 2002/49/CE, les disposicions de la qual esdevenen
normativa bàsica en matèria de soroll.
La necessitat de disposar dels criteris per a l’elaboració dels mapes de capacitat acústica previstos a l’article 9 de la Llei 16/2002,
de 28 de juny, motivà que, en aplicació del previst a l’apartat 1 d’aquest article, es dictés a Catalunya el Decret 245/2005, de 8 de
novembre, pel qual es xen els criteris per a l’elaboració dels mapes de capacitat acústica.
Per la seva part, el Reial decret estatal 1513/2005, de 16 de desembre, desenvolupà la Llei 37/2003, de 17 de novembre, del soroll,
en la part referent a l’avaluació i gestió del soroll ambiental. Finalment, el Reial decret 1367/2007, de 19 d’octubre, desenvolupà la
Llei 37/2003, de 17 de novembre, pel que fa a la zonicació acústica, objectius de qualitat i emissions acústiques.
A Catalunya es dictà el Decret 176/2009, de 10 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 16/2002, de 28 de juny,
de protecció contra la contaminació acústica, i se n’adapten els annexos, i el Decret 60/2015, de 28 d’abril, sobre les entitats
col·laboradores de medi ambient.
Així mateix, i de conformitat amb l’article 84 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que garanteix als ens locals competències
pròpies en la formulació gestió de polítiques per a la protecció del medi ambient, i els articles 25 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril,
reguladora de les bases de règim local, o 66 del Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei
municipal i de règim local de Catalunya, tant la Llei estatal 37/2003 com la catalana 16/2002 i el Decret 176/2009 atribueixen
competències en aquesta matèria als municipis, especialment l’elaboració d’ordenances (article 6 de la Llei estatal o 21 de la Llei
catalana), inspecció (art. 27 de la Llei catalana i article 7 del Decret) i sanció (articles 28 i 30 de la Llei estatal, o 37 i 38 de la Llei
catalana).
En l’àmbit civil, tot i que el decimonònic Codi civil no preveu expressament la contaminació acústica, el Tribunal Suprem (entre
d’altres, les sentències de 12 de gener de 2011 o de 5 de març de 2012), basant-se en la jurisprudència del Tribunal Europeu de
Drets Humans, ha admès que determinades immissions poden afectar drets fonamentals com el de la intimitat. Es reconeix, així,
l’aplicabilitat de la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la
pròpia imatge (ja des de la Sentència del Tribunal Suprem de 29 d’abril de 2003). La jurisprudència també aplica els articles 7.2,
590, 1902 i 1908 del Codi civil, amb una interpretació analògica i actualitzadora (articles 4.1 i 3.1), o l’article 7.1 de la Llei 49/1960,
de 21 de juliol, de propietat horitzontal. A Catalunya, cal esmentar els articles 546-13 i 546-14 del Llibre cinquè del Codi civil de
Catalunya, aprovat per la Llei 5/2006, de 10 de maig, o, pel que fa a la propietat horitzontal, el 553-40.
Finalment, en el Dret penal, cal citar l’article 325 (tipus bàsic, amb referència expressa al soroll i a les vibracions) i següents, amb
les modicacions introduïdes per la Llei orgànica 1/2015, de 30 de març.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 100
administratiu, d’una regulació d’una elevada complexitat tècnica, la qual, unida a una abundant proliferació
de normes, pot acabar suposant un autèntic obstacle per a la defensa dels drets dels afectats.52
Quant a la jurisprudència constitucional, les sentències del Tribunal Constitucional 119/2001, de 24 de
maig; 16/2004, de 23 de febrer; 25/2004, de 26 de febrer, i 150/2011, de 29 de setembre, modiquen la
jurisprudència anterior del mateix Tribunal (que no considerava aplicables els drets fonamentals dels articles
15 i 18 als supòsits de contaminació acústica), i invoquen expressament l’esmentada jurisprudència del
Tribunal Europeu de Drets Humans (de conformitat amb l’article 10.2 de la Constitució), entenent que la
Constitució no proclama drets teòrics, sinó reals i efectius, per la qual cosa cal garantir la seva protecció, no
només davant les ingerències de terceres persones, sinó també dels riscos que poden sorgir en una societat
tecnològicament avançada.
El Tribunal Constitucional assenyala que el soroll pot arribar a constituir un factor psicopatogen destacat en
aquesta societat i una font permanent de pertorbació de la qualitat de vida dels ciutadans (com ho acrediten
les directrius de l’OMS, que posen de manifest les conseqüències d’una exposició prolongada al soroll, tant
sobre la salut –deciències auditives, aparició de dicultats de comprensió oral, pertorbació del son, neurosis,
hipertensió, isquèmia– com sobre la conducta social –reducció de comportaments solidaris i augment de les
tendències agressives). En conseqüència, arma que una exposició intensa i prolongada al soroll pot arribar
a afectar el dret a la integritat física i moral de l’article 15.1 CE, sempre que suposi un perill greu i immediat
per a la salut, i que quan el soroll no és tan intens, pot afectar el dret a la intimitat personal i familiar en
l’àmbit domiciliari de l’article 18 CE, sempre que aquesta afectació provingui d’actes o omissions d’ens
públics als que sigui imputable.53
El Tribunal Constitucional entén que el domicili inviolable és aquell espai en el qual l’individu viu sense estar
subjecte necessàriament als usos i convencions socials i on exerceix la seva llibertat més íntima, en relació
amb el lliure desenvolupament de la personalitat, i, en conseqüència, aquest dret es pot veure vulnerat en cas
d’una exposició prolongada a sorolls que puguin qualicar-se objectivament com a evitables i insuportables,
quan la lesió provingui d’accions o omissions dels ens públics als quals sigui imputable la lesió produïda.
És a dir, el Tribunal Constitucional, per tal de considerar vulnerat els articles 18.1 i 18.2 de la Constitució,
exigeix que existeixin nivells de soroll insuportables que impedeixin o dicultin greument el lliure
desenvolupament de la personalitat; que es produeixi una exposició prolongada a aquests nivells de soroll
(tot i que, com ja hem vist, tant el Tribunal Europeu de Drets Humans com, en alguns casos, la jurisdicció
ordinària han admès que una contaminació acústica ocasional també pot vulnerar els drets dels afectats);
que aquesta exposició sigui objectivament evitable, i que derivi d’una acció o omissió dels poders públics.54
Novament, i com ja vèiem amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, s’estableixen
obligacions positives per als poders públics davant de vulneració de drets procedents de particulars, entenent
que la ingerència il·lícita per soroll produït per particulars és imputable al poder públic que incorre en
omissió en la tutela del dret afectat.
52 En aquest sentit, i com arma la Sentència de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 19 de març de 2013, «como esta Sala señaló
en su sentencia num. 589/2007, de 31 de mayo, podría sostenerse hasta cierto punto que “el muy notable y progresivo incremento
de la normativa sobre esta materia (la de los daños a particulares por inmisiones medioambientales), de ámbito tanto estatal
como autonómico e incluso local, no necesariamente se traduce en una mayor protección efectiva del particular frente al daño
medioambiental que le afecta directamente, pues no pocas veces es la propia sobreabundancia de normas lo que diculta la
protección de sus derechos subjetivos” (FJ 3º)».
53 D’acord amb el fonament jurídic sisè de la Sentència 119/2001, «una exposición prolongada a unos determinados niveles de
ruido, que puedan objetivamente calicarse como evitables e insoportables, ha de merecer la protección dispensada al derecho
fundamental a la intimidad personal y familiar en el ámbito domiciliario, en la medida que impidan o diculten gravemente el
desarrollo de la persona, siempre y cuando la lesión o menoscabo provenga de actos u omisiones de entes públicos a los que sea
imputable la lesión producida», tot i que «cuando la exposición continuada a unos niveles intensos de ruido ponga en grave peligro
la salud de las personas, esta situación podrá implicar una vulneración del derecho a la integridad física y moral (art. 15 CE). En
efecto, si bien es cierto que no todo supuesto de riesgo o daño para la salud implica una vulneración del art. 15 CE, sin embargo
cuando los niveles de saturación acústica que deba soportar una persona, a consecuencia de una una acción u omisión de los
poderes públicos, rebasen el umbral a partir del cual se ponga en peligro grave e inmediato la salud, podrá quedar afectado el
derecho garantizado en el art. 15 CE».
54 En termes similars, Noemí García Gestoso, en l’article ja esmentat en la nota 24.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 101
En aquest sentit, el professor Garrido Falla, en el seu vot particular concordant a la Sentència de 119/2001,
de 29 de maig, relativa a l’assumpte que posteriorment fou objecte de la Sentència del Tribunal Europeu de
Drets Humans en l’assumpte Moreno Gómez, entén que un ajuntament, en l’exercici de les seves potestats,
ha d’impedir actuacions subjectes a llicència quan d’aquestes activitats se’n deriva una lesió greu de drets
fonamentals.55
En denitiva, el Tribunal Constitucional ha reconegut l’aplicabilitat de drets fonamentals, drets clàssics de
primera generació que tenen un màxim nivell de protecció constitucional, en la defensa contra agressions
ambientals d’especial gravetat, fet que no deixa de ser una conseqüència, en denitiva, de la dèbil protecció
que l’ordenament jurídic atorga al medi ambient.
Seguint al professor Jiménez de Parga, en el seu vot particular en la Sentència del Tribunal Constitucional
119/2001, caldria distingir un triple nivell de protecció constitucional, que, en sentit descendent, abastaria
el dret fonamental a la integritat física i moral, el dret fonamental a la intimitat domiciliària i el dret a un
medi ambient adequat. Quant al dret a la integritat física i moral, l’esmentat professor rebutja, en línia amb
la legislació europea, la separació que la Sentència efectua entre aquest dret i el de la salut de l’article 43,
entenent, en contra de la resta del Tribunal, que la vulneració de l’article 15 de la Constitució no exigeix un
perill greu i immediat per a la salut de les persones, i és sucient qualsevol efecte nociu.56
Resulta també interessant destacar aquest vot particular perquè assenyala que la protecció contra el soroll
s’ha d’establir tant dins com fora del domicili.57 Efectivament, en atorgar un paper fonamental en aquesta
matèria al dret a la intimitat domiciliària, s’estan bandejant tots aquells àmbits de la vida de les persones que
es desenvolupen fora de l’estricte recinte domiciliari, els quals, en una societat mediterrània com la nostra,
tenen una transcendència que no es pot pas menystenir.
La doctrina58 també ha assenyalat les discrepàncies entre el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de
Drets Humans en els requisits i procediments necessaris per acreditar el soroll, contraposant l’antiformalisme
general del Tribunal Europeu de Drets Humans amb el formalisme propi del Tribunal Constitucional. En
aquest sentit, la Sentència del Tribunal Constitucional 150/2011, de 29 de setembre, desestima l’emparament
sol·licitat per una persona que vivia en el mateix barri que la senyora Moreno Gómez, entenent que no
s’acredità a través de cap mitjà de prova l’existència, nivell i repercussió del soroll en l’interior de l’habitatge,
ja que només es van provar els nivells de soroll extern (a diferència de la posició del Tribunal Europeu de Drets
Humans, per exemple, en l’assumpte Martínez contra Espanya), i també perquè entén que cal provar que el
menyscapte en la salut o en la intimitat és imputable a l’acció o omissió d’un poder públic, i assenyala que,
després de la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en l’assumpte Moreno Gómez, l’Ajuntament
ha desplegat una intensa activitat contra el soroll en la zona, amb nombrosos expedients i sancions.59
55 Arma que «cabe preguntarse si a un Ayuntamiento corresponde, en uso de sus potestades, impedir que actuaciones de
particulares sujetas a autorización o licencia administrativa perturben los derechos fundamentales aquí invocados, y si –y ésta es
mi opinión– el ejercicio de tales potestades se convierte en obligatorio cuando la agresión a los derechos fundamentales alcanza un
determinado nivel de gravedad. La Sentencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, de 9 de diciembre de 1994 (caso López
Ostra c/ España), fundamenta su estimación precisamente en este tipo de razonamiento».
56 La jurisprudència ordinària ha seguit, en aquest punt, la doctrina del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, es poden
assenyalar les sentències del Tribunal Suprem de 13 d’octubre de 2008 o 14 de març de 2014, ja esmentades en matèria de soroll
aeroportuari. S’arma en la primera que «hay que estar a lo señalado por el Tribunal Constitucional a propósito del artículo 15
de la Constitución. Es decir, al criterio, recogido en la Sentencia de instancia de que para atribuir a la acción u omisión de las
Administraciones Públicas la vulneración del derecho a la integridad física o moral hace falta que los niveles de ruido a los que esté
expuesto su titular causen daños graves e inmediatos en su salud o le coloquen en una situación en la que, sin llegar a producirse
efectivamente ese daño, exista “un riesgo constatado de producción cierta, o potencial pero justicado ad casum, de la causación de
un perjuicio para la salud”. Es decir, que se acredite un riesgo relevante de que la lesión pueda llegar a producirse (STC 62/2007).
Pero aquí, no ha llegado a probarse un riesgo de esa naturaleza».
57 Arma que «el libre desarrollo de la personalidad (art. 10.1 CE) queda afectado por la saturación acústica, que atenta contra
la intimidad personal y familiar (art. 18.1 CE) tanto dentro como fuera del domicilio».
58 Noemí García Gestoso, en els articles ja esmentats en les notes 20 i 24.
59 La Sentència distingeix entre una incidència per soroll, que constituiria una mera il·legalitat, i una altra de més intensitat, que
comportaria una vulneració efectiva de drets fonamentals, i entre aquest cas i el de la Sentència del Tribunal Europeu de Drets
Humans de 16 de novembre de 2004, ja que en aquell la demandant va aportar un principi de prova del soroll a l’interior del seu
domicili, i en aquest només s’ha acreditat el soroll exterior, sense tenir en compte que l’impacte d’aquest variarà segons l’altura,
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 102
És a dir, com encertadament assenyala la professora Noemí García Gestoso,60 s’entén que si existeix una
actuació real del poder públic ja no hi hauria responsabilitat d’aquest, encara que l’actuació no resulti
sucient per eliminar el soroll (fonament jurídic novè).61 Per tant, el Tribunal Constitucional sembla xar,
per a l’Administració, una mera obligació d’actuar, però no necessàriament d’obtenir un resultat satisfactori
que solucioni efectivament el problema. S’intenta així evitar una allau de reclamacions de responsabilitat
patrimonial per part de tots els que viuen en zones qualicades per la mateixa Administració com a saturades
acústicament, tot i que no s’aclareix quin tipus d’actuació administrativa s’ha de considerar sucient.
En aquest assumpte també cal fer referència al vot particular discrepant del magistrat Ortega Álvarez, al qual
s’adheriren els magistrats Eugeni Gay Montalvo i Elisa Pérez Vera, que assenyala que en aquell cas hi havia
proves objectives proporcionades per la mateixa autoritat pública de la superació dels límits legals de soroll
en la zona del domicili del recurrent, per la qual cosa l’afectat no hauria d’estar obligat a aportar a més una
prova individualitzada del nivell de soroll a l’interior del seu habitatge (prova complexa i que el particular
haurà de sufragar), i que pot analitzar-se l’actuació de l’Administració si ha actuat però no ha solucionat el
problema.
5 Conclusions
Tot i les importants implicacions que té el problema de la contaminació acústica tant per a la salut com per
a la qualitat de vida en la nostra societat, el seu tractament jurídic en defensa dels drets fonamentals que
en poden resultar afectats encara peca d’ombres i carències importants. De fet, cal no oblidar que tota la
construcció jurisprudencial basada en drets de primera i segona generació obeeix bàsicament a la falta de
previsió i protecció expressa del dret a una existència sense soroll.62
Així, tot i la notable tasca efectuada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, la seva jurisprudència, com hem
vist, no és sempre sucientment clara i coherent, especialment pel que fa a l’actuació que han d’implementar
les autoritats nacionals davant del soroll. Hem d’entendre que l’actuació pública ha de solucionar efectivament
el problema? (una opció que sembla, especialment en determinats casos, excessiva, atès que, en el problema
del soroll, com hem vist, poden conuir causes molt diverses, de difícil i, en alguns casos, impossible solució
sense costos socials desproporcionats); o potser hem de considerar que és sucient garantir als afectats
merament una participació en la presa de decisions? (opció que, per si sola, en molts casos, pot resultar
insucient). Aquesta indeterminació de l’abast de les obligacions de l’Administració encara s’aprecia amb
més intensitat en la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol. I cal no oblidar un símptoma clar en
aquesta matèria: la cada cop més gran intervenció de l’ordre penal, una intervenció que no seria necessària
si l’Administració actués sempre diligentment contra la contaminació acústica.
Tampoc sembla gens satisfactòria la posició del Tribunal Europeu de Drets Humans en cas de domicilis
situats en edicis construïts sense respectar la legislació urbanística. En aquest tema, semblen molt més
coherents alguns pronunciaments de la jurisprudència ordinària espanyola, en què deriven de la condició
aïllament i distribució de cada habitatge, i arma que «habrá que considerar la distribución de la vivienda, pues no es lo mismo una
habitación que linde con una pared exterior que una que sea interior» (armacions que porten la professora Noemí García Gestoso
a armar que sembla que el Tribunal Constitucional pretengui dur a terme una ingerència no permesa en la intimitat del domicili,
article esmentat en la nota 20). El Tribunal conclou armant que «llegar a una conclusión distinta sería tanto como armar que,
siempre que en una zona declarada acústicamente saturada o que reciba calicación protectora similar, cuando el ruido ambiental
supere los niveles máximos autorizados, todos los que tengan en ella su domicilio, por esa mera circunstancia y sin necesidad de
prueba individualizada, estarían sufriendo sendas vulneraciones de los derechos fundamentales a la integridad física y moral (art.
15 CE) y a la intimidad domiciliaria (18.1 y 2 CE)».
60 Articles ja esmentats en les notes 20 i 24.
61 La Sentència arma que «de acuerdo a los datos que obran en los expedientes administrativo y judicial, el Ayuntamiento, lejos
de mantenerse inactivo frente al incumplimiento reiterado del régimen especial que ella misma había establecido, usó entre los años
1997 y 1999 todas las facultades que la normativa le atribuía para reducir el excesivo nivel de ruido existente en la zona y ajustarlo
a los umbrales previstos con carácter general por la Ordenanza».
62 De fet, com recorda el professor Alenza García, el dret a un ambient acústicament adequat és independent de la incidència que
el soroll tingui en altres drets. I és que no deixa de resultar forçat trobar la tutela contra el soroll en drets fonamentals típics pensats
per altres situacions (alenza GarCía, José Francisco. «La nueva estratègia contra la contaminación acústica y el ruido ambiental».
Revista jurídica de Navarra, núm. 36 (2003), p. 65-120. ISSN 0213-5795.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 103
de domicili totes les conseqüències inherents a la seva pròpia inviolabilitat, sense supeditar l’abast del dret
fonamental a possibles irregularitats urbanístiques o d’un altre tipus.
Com hem vist també, existeixen discrepàncies importants entre el Tribunal Europeu de Drets Humans i
el Tribunal Constitucional espanyol, especialment en matèria de prova. En aquest sentit, sembla clar que
cal no sobrecarregar el particular, que ja pateix la immissió sonora, amb l’obligació de sufragar, a més,
mesuraments complexos, exhaustius i constants, que poden arribar a suposar un autèntic fre en la legítima
defensa dels seus drets, especialment quan la ingerència acústica és notòria i evident.63
Bibliograa
aberasturi Gorriño, Unai. «Jurisprudencia ambiental del Tribunal Europeo de Derechos Humanos».
Derecho y Medio ambiente-Ingurugiroa eta Zuzenbidea, núm 11 (2013), disponible aquí.
aboGados Contra el ruido. «El ruido y la literatura», disponible aquí.
alenza GarCía, José Francisco. «La nueva estrategia contra la contaminación acústica y el ruido ambiental».
Revista jurídica de Navarra, núm. 36 (2003), p. 65-120. ISSN 0213-5795.
alonso sanz, José Miguel. «La protección frente al ruido en el ordenamiento jurídico y, en especial, en la
propiedad horizontal», disponible aquí.
andrés alonso, Fernando Luis de. «La jurisprudència constitucional y contencioso-administrativa en
materia de contaminación acústica». Revista Xurídica Galega, núm. 40 (2003), p. 61-92.
Calvo retuerto, Jaime; ruiz Martínez, Víctor. «Las inmisiones de ruidos en el Derecho civil catalán».
Actualidad Jurídica Uría Menéndez, núm. 22 (gener-abril 2009), p. 69-74, disponible aquí.
díez de velasCo vallejo, Manuel. Instituciones de Derecho Internacional Público. 16a ed. Madrid:
Editorial Tecnos, 2008.
Fernández eGea, Rosa M. «Jurisprudencia ambiental internacional». Revista Catalana de Dret Ambiental.
Vol. III, núm. 1 (2012).
Fernández eGea, Rosa M. «Jurisprudencia ambiental internacional». Revista Catalana de Dret Ambiental.
Vol. IV, núm. 2 (2013).
Font i llovet, Tomàs; Mir PuiGPelat, Oriol. «Ruido y ¿derechos fundamentales?». Derechos Fundamentales
y otros estudios en homenaje al profesor Dr. Lorenzo Martín-Retortillo. Vol. II. Saragossa: El Justícia de
Aragón, 2008, p. 2035-2049.
GarCía Gestoso, Noemí. «Contaminación acústica y derechos fundamentales. Protección y discrepancias en
su tutela judicial». Foro. Revista de Ciencias Jurídicas y Sociales. Nueva época. Vol. 15, núm.1 (2012), p.
109-134.
GarCía Gestoso, Noemí. «La delimitación y protección de nuevos contenidos de los derechos fundamentales:
una aproximación desde el tratamiento de las injerencias sonoras». Anuario da Facultade de Dereito da
Universidade da Coruña, núm. 17 (2013), p. 341-370.
GarCía ureta, Agustín. «El ruido ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Otra llamada de atención
a la jurisdicción contencioso-administrativa (y también al Tribunal Constitucional): Comentario a Martínez
Martínez v. España, sentencia del TEDH de 18 de octubre de 2011». Actualidad Jurídica Ambiental (21
novembre 2011).
63 Encara més quan, com disposa l’article 281.4 de la Llei d’enjudiciament civil, i com resulta del sentit comú més elemental, es
troben exempts de prova els fets que tenen notorietat absoluta i general.
Francesc Claverol Guiu
Soroll, drets i tribunals: una visió transversal. La protecció en l’àmbit internacional i constitucional
Revista catalana de dret públic, núm 52, 2016 104
GillesPie, Alexander. «The No Longer Silent Problem: Confronting Noise Pollution in the 21st Century».
Villanova Environmental Law Journal. Vol. 20, núm. 2 (2009), p. 181, disponible aquí.
Guerrero lóPez, José Alfonso. «Defensa de daños por ruido». Revista de la Asociación Española de
Abogados Especializados en Responsabilidad Civil y Seguro, núm. 34 (2010), disponible aquí.
Herrera del rey, Joaquín José. «La Ley del Ruido: Ley urbanística de escasa aplicabilidad». Diario La Ley,
núm. 6295 (14 de juliol de 2005), Editorial La Ley. Ref. D-177.
laFuente benaCHes, María Mercedes. «La contaminación acústica en las estas locales». El Cronista del
Estado Social y Democrático de Derecho, núm. 13 (maig 2010), p. 70-77.
lóPez raMón, Fernando. «La ordenación del ruido». Revista de Administración Pública, núm. 157 (gener-
abril 2002).
MaGro servet, Vicente. «La protección civil respecto a los excesos del ruido». Revista de Jurisprudencia,
núm. 2 (22 novembre 2012), disponible aquí.
MarisCal aGuilar, Carmen María. «La protección del medio ambiente en la jurisprudencia del Tribunal
Europeo de Derechos Humanos a través de la consideración del derecho al medio ambiente adecuado como
parte del interés general en una sociedad democrática». Medioambiente y Derecho. Revista Electrónica de
Derecho Ambiental, núm. 24 (febrer 2013), disponible aquí.
Martí Martí, Joaquín. «La prueba, en el proceso civil, del ruido, la inmisión y el daño causado». Diario La
Ley (22 octubre 2010), disponible aquí.
Martín-retortillo baQuer, Lorenzo. «El ruido: reciente respuesta legal y jurisprudencial», Foro. Revista
de Ciencias Jurídicas y Sociales, Facultad de Derecho de la Universidad Complutense, núm. 1 (2005), p.
11-44.
Martínez Pérez, Enrique. «Jurisprudencia al día. Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Contaminación
Acústica». Actualidad Jurídica Ambiental (5 juliol 2012), disponible aquí.
oFiCina univerde. «Guía ruido», disponible contactant amb l’Ocina (https://univerdecu.wordpress.com/).
ruiz de aPodaCa esPinosa, Ángel. «La tutela del TEDH frente a la contaminación acústica continúa y
se acentúa (comentario a la STEDH Deés C. Hungría, de 9 de noviembre de 2010)». Revista Jurídica de
Navarra, núm. 50 (juliol-desembre 2010), p. 211-228.
surroCa Casas, Pablo. «La protección civil frente al ruido». Medioambiente y Derecho. Revista Electrónica
de Derecho Ambiental, núm. 18 (18 gener 2009), disponible aquí.
uriarte riCote, Maite. «La injerencia del ruido aeroportuario en la intimidad domiciliaria: la sentencia del
Tribunal Supremo de 13 de octubre de 2008». Diario La Ley, núm. 7222 (2009).
Pàgines web
http://www.juristas-ruidos.org/