La situació lingüística a partir de l’estatut d’autonomia de les Illes Balears

AutorAntoni Ignasi Alomar i Canyelles - Isidor Marí i Mayans
CargoProfessor associat de la Universitat de les Illes Balears - Director dels Estudis d’Humanitats i Filologia Universitat Oberta de Catalunya
Páginas213-244

Page 213

L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears va representar la primera possibilitat des de l’any 1717 —1802 per a Menorca— de començar a recobrar, mitjançant el suport legal imprescindible, l’ús de la llengua catalana als àmbits d’on, també amb mesures però d’orientació contrària, havia estat foragitada.

Aquest canvi en la situació jurídica del català va ser fonamental perquè els catalanoparlants començassin, per una banda, a poder completar la seva competència lingüística i, per una altra, a revalorar la seva llengua. Tant la millora de la competència lingüística a través de l’ensenyament, com l’ús públic a molts d’àmbits recuperats van permetre començar a aturar l’abandonament de l’ús i de la transmissió de la llengua a les noves generacions i als nouvinguts, perquè ja no es va poder culpar la llengua mateixa, per defectes o insuficiències congènites, del seu arraconament històric.

L’Estatut, doncs, va permetre començar a capgirar el procés de substitució lingüística de la llengua catalana per la castellana, en intervenir directament en la legislació i en les normes d’ús lingüístic basades en el costum, per a aconseguir l’alfabetització en llengua catalana, incorporar la llengua als àmbits públics i fomentar el reconeixement del valor de la llengua catalana en la consciència dels parlants.

Tota aquesta transformació es va haver de fer a partir d’uns nivells molt baixos, tant de consciència col.lectiva com de competència lingüística formal, mancances que encara no s’han superat en els grups d’edat no escolaritzats mai en llengua catalana, els quals majoritàriament són els que ocu-Page 214pen els centres de decisió en l’activitat econòmica i social i dificulten encara l’expansió de l’ús social de la llengua. A la inèrcia d’aquests segments importants de la població, s’hi ha afegit el creixement recent de la immigració, que també requereix un esforç especial per a superar el desconeixement de la llengua.

El nou marc jurídic i la consciència social de la llengua

La posició de la llengua catalana en l’univers simbòlic de la població de cadascuna de les illes Balears i de cadascun dels seus grups socials abans de l’any 1983 —al cap de vuit anys del final de la dictadura franquista— era el resultat de dos-cents anys de progressiva marginació dels propis referents històrics i culturals, que havien estat exclosos de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació de masses moderns. I no sols això, sinó que la consideració de la llengua catalana es trobava molt influïda per l’anticatalanisme connatural del franquisme. La propaganda contra el català va ser especialment important a les Balears i arrelà en la que havien difós ja anteriorment els sectors socials contraris a la modernitat representada per la nova burgesia i el catalanisme polític i cultural.

És cert que, abans de la revolta franquista, com a fruit dels avanços en el recobrament nacional s’havia constituït a les Balears un sector social alfabetitzat en llengua catalana, amb un alt nivell de consciència, reproduït per força fora de l’àmbit escolar oficial. Aquest sector perdé una petita part dels seus membres més conservadors, que s’afegiren inicialment als revoltats, però que prest se’n desencisaren en veure la persecució espanyolista contra la llengua i la cultura catalanes. El nucli originari de la resistència cultural, procedent de la clausurada Associació per la Cultura de Mallorca, es congrià al voltant de la tasca editora i d’elaboració del Diccionari catalàvalencià-balear de Francesc de B. Moll, el qual mantingué els contactes culturals amb Catalunya i el País Valencià. Gradualment, s’hi incorporà el nucli que, també en relació amb Catalunya, restaurà l’escoltisme democràtic i catalanista, i s’hi anaren afegint els fruits de l’activitat alfabetitzadora semiclandestina de l’Obra Cultural Balear (ocb), a partir de la seva creació, el 1962, aprofitant la primera obertura del règim franquista. El 1970 es reactivà a Eivissa l’Institut d’Estudis Eivissencs, que també aglutinà els sectors favorables a la cultura catalana. L’any 1973, l’ocb s’estengué a Menorca i poc després a Formentera. Més envant, aquesta resistència cultural confluí amb l’oposició democràtica, tot d’una que pogué organitzar-se: el 1972, per exemple, es formà la Mesa Democràtica de Mallorca.

Page 215

Arribada la transició a la democràcia, l’activitat de l’ocb es va veure complementada pels actes del Congrés de Cultura Catalana celebrats a les Balears —com arreu dels Països Catalans— els anys 1976 i 1977. Eren els primers actes públics que trobaven els seus referents no sols en la unitat de l’idioma, sinó en l’àmbit territorial que aquest defineix, anomenat Països

Catalans i considerat una única nació de base històrica i cultural. Com a resultat de les discussions es redactà un «Informe sobre l’ús oficial del català» que constituí l’anàlisi sociolingüística més profunda feta fins aleshores i de la qual sortí un projecte per a l’assoliment de la normalitat lingüística, amb consciència que el procés de normalització ultrapassava la llengua («La normalització lingüisticocultural, essent, sobretot, una presa de consciència de tot el poble, es troba indefugiblement immersa en l’evolució sociopolítica global de la nostra societat»).

En l’àmbit religiós, encara que la tasca de Francesc de B. Moll i de Pere Llabrés havien aconseguit la incorporació del català a la litúrgia, una part de l’Església catòlica va prescindir d’aquesta llengua fins i tot en el darrer reducte en què era usada, la predicació, sobretot a Palma i Eivissa; i quan el Concili Vaticà II substituí el llatí per les llengües vernacles, aquests sectors eclesiàstics de les esmentades ciutats interpretaren que la llengua vernacla de les Balears era l’espanyola. El contrast entre les ciutats i la part forana de Mallorca i d’Eivissa conferí una connotació rural al català que el perjudicà.

A la dècada de 1960, s’havia produït la revolució turística a les Balears, fet que va provocar l’aparició d’unes noves classes socials —una incipient burgesia i els treballadors de l’hoteleria. Certs sectors d’aquesta nova burgesia van adoptar la llengua espanyola com a símbol del seu nou estatus i perquè amb l’espanyol es vehiculava, sobretot a través dels mitjans de comunicació, la nova societat de consum. Amb l’accés dels seus fills als centres d’ensenyament en llengua espanyola —la majoria religiosos, tant femenins com masculins—, la llengua catalana en va sortir desprestigiada davant els seus ulls. Tot i que en manquen estudis, hi ha prou evidències que en una part d’aquesta nova burgesia s’abandonà l’ús del català en la família i s’estroncà la transmissió de la llengua del país als fills.1

Finalment, cal tenir en compte que la restauració de la democràcia —si més no a les Balears— va arribar amb la mort natural del dictador i no per pressió social, com es va poder comprovar en els resultats de les successives eleccions, on predominaren els partits que arreplegaven el fran-Page 216quisme sociològic —ucd i ap— o els vots d’aquells per als quals el recobrament nacional no tenia gaire importància.2 El nivell de consciència assolit i el lloc que en el futur es volia donar a la llengua i la cultura pròpies es va poder comprovar en les negociacions per a l’establiment del règim preautonòmic, en els projectes d’autonomia i en la negociació final, després de les primeres eleccions. El resultat més feridor del baix grau de consciència —malgrat la gran manifestació per l’autonomia de dia 29 d’octubre de 1977— va ser l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia en el darrer grup de comunitats i amb reduïdes competències, en part com a conseqüència d’un nou episodi contrari a l’autogovern i a la democràcia —l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 i de restricció de l’autonomia amb la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (lohpa).3

Un dels elements principals de la consciència lingüística és el que es refereix a la identitat de l’idioma, al seu origen, a la seva unitat amb la llengua parlada en altres territoris i a les seves relacions historicoculturals, expressat tot plegat en el nom de l’idioma. El procés de recobrament i de formació d’un nucli conscient i alfabetitzat és paral.lel al de recobrament de la consciència de la unitat de la llengua catalana i de difusió del seu nom, sens perjudici de l’ús informal d’altres denominacions regionals que, d’altra banda, expressen el seu caràcter autòcton. Per això, tant al País Valencià com a les Balears, ha estat fonamental, de cara al futur més que no al passat, la batalla per la unitat de l’idioma, expressada en la qüestió del nom. En aquest sentit és molt alliçonadora la manera com s’incorporà a l’article 3 de l’Estatut d’autonomia la denominació de llengua catalana, segons les tesis de Marià Aguiló —el restaurador del nom, amb Manuel Milà i Fontanals—, d’Antoni M. Alcover i de Francesc de B. Moll. No oblidem que, en el procés de construcció de l’Estat espanyol, la llengua espanyola va rebre el títol de «llengua nacional» i arran de la divisió provincial es van aplicar a la llengua catalana els qualificatius reduccionistes de provincial idioma provincial», 1840) i, despectivament, de dialecte dialecto mallorquín», 1835), i que fins i tot l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia dePage 217les Balears, durant el període republicà, va anomenar el català «llengua materna».4

La transcendència de la unitat de la llengua ja havia estat copsada des de principi del segle xx pels qui volien entrebancar els processos de recobrament nacional, que ja varen usar com a sistema eficaç de boicot del català el foment de les consciències lingüístiques localistes; la interessada confusió pel que fa a la identitat cultural i nacional de les nostres terres va ser una constant en la propaganda franquista i després la varen seguir emprant els grups antidemocràtics espanyolistes, amb més mitjans i prou èxit al País Valencià, i menys a les Balears, on, tanmateix, s’ha aconseguit crear en alguns segments de la població una certa malfiança envers la normalització lingüística, que n’ha resultat neutralitzada parcialment. Aquest foment del particularisme fins i tot s’ha incorporat al programa polític, implícit o explícit, de la dreta conservadora, que ha propiciat l’aparició de grupuscles anticatalanistes per tal de restar vots als altres partits, més fidels a l’Estatut d’autonomia pel que fa a la llengua. La seva voluntat de rendibilitzar políticament l’anticatalanisme, d’altra banda, ha estat la causa de l’escàs compliment durant el seu mandat de la Llei de normalització lingüística (lnl), tot i la seva aprovació el 1986, coincidint amb la celebració —amb un gran ressò social— d’una de les àrees del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Balears. Aquesta celebració prestigià l’idioma, reforçà la consciència de la seva unitat i afavorí l’aprovació el mateix any de la lnl, a pesar de les protestes absolutament minoritàries en contra.5

D’altra banda, cal valorar les referències insistents a la protecció dels trets dialectals del català en la lnl —i encara més en el projecte inicial— com a expressió no sols de la por dels partits polítics que cercaven els seus vots entre l’electorat més adoctrinat amb l’anticatalanisme, i no volien ser acusats de traïció, sinó també com una afirmació del caràcter autòcton del català, d’acord amb la qualificació de llengua «pròpia de les Illes Balears»Page 218de l’article 3 de l’Estatut, qualificatiu fonamental per a la formació i definició de la consciència lingüística, juntament amb el nom de l’idioma.

Aquest estatus de «pròpia de les Illes Balears» que l’Estatut confereix a la llengua catalana, i no a la castellana, és també fonamental pels seus efectes jurídics, atès que —com diu la lnl a l’exposició de motius— es basa en l’oficialitat segons el principi de territorialitat, la qual cosa li dóna preeminència al seu territori, a banda de ser el fonament jurídic de la identificació entre la llengua i el país.

El qualificatiu de llengua pròpia, amb l’aplicació de la política cultural que en deriva, té una importància immensa, sobretot en un moment com l’actual, de gran creixement demogràfic per immigració, perquè és la base de la consciència de la població autòctona i de la identificació de la població immigrada, conscient dels seus deures envers el país d’acollida. D’altra banda, la noció de llengua pròpia és un important bastió davant de la jurisprudència del Tribunal Constitucional, majoritàriament format per jutges monolingües espanyols, i de la política lingüística deslleial dels successius governs espanyols que han creat i pretenen imposar la figura inexistent a la Constitució d’«espanyol, llengua comuna» —identificant el concepte d’Estat-organització, referent a una institució que sí que té constitucionalment la llengua castellana com a oficial, amb el concepte d’Estat com a nació.

L’aplicació de l’oficialitat de la llengua catalana basada en el concepte de llengua pròpia territorial (expressat fins ara només en l’àmbit de l’ensenyament i mitjançant el decret d’ús de les llengües oficials de la comunitat autònoma) és fonamental, doncs, perquè permet fer front a la influència negativa en l’autoestima i en l’autoconsciència de la població de les Balears, que havia tingut el model lingüístic no igualitari, i per tant democràticament qüestionable, establert per la Constitució espanyola de 1978 —com veurem més endavant.

Per tot plegat, doncs, en el moment de la restauració democràtica i de l’inici del recobrament de l’autogovern mitjançant l’Estatut d’autonomia, hauria d’haver tingut preferència el control de l’ensenyament —tant pel que fa als continguts com a la llengua vehicular— i dels mitjans de comunicació, a fi de restablir, mantenir i renovar l’univers simbòlic propi, transmetent-lo als ciutadans que s’incorporen al país, per creixement natural o per immigració, com sí que es va entendre a Catalunya. En aquest sentit, cal valorar molt negativament que, amb la creació dels canals privats de televisió des de 1990, no vagin prosperar les tesis dels partits polítics que defensaven que a cada comunitat de llengua no espanyola aquests canals emetessin una part important de la seva programació en les respectives llengües oficials pròpies.

Page 219

L’exposició de motius de la Llei de normalització lingüística és modè

lica, tant pel seu contingut —el diagnòstic que fa de la situació del català en la història de les Balears i dins la seva cultura— com per l’avinentesa de la seva publicació. I en l’articulat d’aquesta Llei és fonamental l’article 40, que estableix que «el Govern de la Comunitat Autònoma ha d’establir un pla, amb l’assessorament de la Universitat, per tal que la població prengui consciència de la importància i utilitat de la normalització de la llengua catalana i de la conservació, foment i transmissió de la cultura pròpia de les Illes Balears». Aquest pla, diferent de simples campanyes publicitàries, encara no s’ha elaborat, atès que ha de consistir en una vasta política de contrapès a la inferioritat de mitjans amb què es troba la nostra cultura —davant la invasió d’emissions en llengua espanyola i d’altres, per diferents canals (televisió, satèl.lit, cable), amb finançament estatal o privat— i s’ha de complementar amb un sistema d’avaluació dels seus resultats.

Pel que fa a l’ensenyament, tot i que més envant tornarem a fer referència a com s’hi reincorporà el català, cal dir, per una banda, que no hi ha garanties que ja s’hagi assolit el seu ús com a llengua vehicular en la meitat de les hores lectives a tots els centres concertats, contravenint el sentit de l’article 22 de la lnl; que les competències educatives no foren traspassades a la comunitat autònoma fins a l’any 1999; que en el procés de reciclatge del professorat en llengua i cultura de les Balears s’han ultrapassat tots els terminis; que l’autonomia no ha permès fins a l’any 2003 incidir directament en el temari de les assignatures (Decret 125/2000, d’ordenació dels ensenyaments obligatoris a les Illes Balears, que introdueix «el coneixement específic de la seva història, cultura i tradició, i per això, dins el currículum se’n determinen els trets fonaments que cal assegurar»), i que la darrera reforma del sistema educatiu (Llei orgànica 10/2002, de 23 de desembre, de qualitat de l’educació) ha tengut com a conseqüència una retallada en les competències de les comunitats autònomes en matèria d’educació pel Govern espanyol a l’hora d’establir el currículum, atès que s’ha d’ajustar al contingut de les proves generals de Batxillerat, que tenen com a objectiu l’homologació de l’ensenyament a totes les comunitats autònomes i, mentre introdueix una assignatura d’història d’Espanya, no en permet cap d’història de les Balears.6

Pel que fa a l’educació permanent d’adults, és tractada a l’article 24 de la lnl per a establir-hi l’obligatorietat de la llengua catalana, però no s’hi fa referència a cursos de cultura balear i catalana en general.

Page 220

Respecte als mitjans de comunicació, encara que hi hagué parlamentaris balears, com Josep Cañellas, que en nom del seu partit tractaren d’impedir, en el moment de la seva discussió a les Corts, que l’Estatut recollís la competència autònoma en creació i manteniment de televisió i ràdio prò- pies, l’article 27 de la lnl és ben explícit quan afirma que «el Govern de la Comunitat Autònoma ha de promoure el coneixement i desenvolupament de la llengua i cultura catalanes, especialment des de la perspectiva de les Illes Balears, en tots els mitjans de comunicació social».

Tot i això, l’únic diari en llengua catalana de les Balears s’ha vist mancat de prou mitjans econòmics per a poder competir amb els altres periòdics en llengua espanyola i alemanya, fet que repercuteix negativament en la consideració social de la llengua.

D’altra banda, l’article 28 de la lnl estableix que la llengua catalana sigui la llengua usual de les emissores de ràdio i televisió de titularitat de l’Administració autònoma. Aquestes emissores, però, no han existit fins al 2005, i les privades que emeten parcialment en català no arriben a fer de manera prou efectiva la funció de manteniment de l’univers simbòlic i cultural propi, davant la competència abassegadora de les emissions radiofòniques i televisives en llengua espanyola. La producció en llengua catalana de rtve als seus centres de les Balears és insignificant al costat de la producció total en llengua espanyola, de manera que no tenen cap efectivitat les previsions de l’article 30 («Així mateix promourà la normalització lingüística en els centres emissors de rtve a Balears, a fi d’assegurar una presència adequada del català com a llengua pròpia de les Balears.»).7

Pel que fa a la recepció de les emissions de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de la Televisió Valenciana, és resultat de la iniciativa particular —amb un suport públic molt tardà, a pesar de l’article 30 de la lnl, que estableix l’obligació de la col.laboració, en matèria de ràdio i televisió, amb altres comunitats autònomes de llengua catalana i la recepció de les seves emissions. Cal dir, tanmateix, que la presència dels elements culturals de les Balears hi és anecdòtica i insuficient, tot i l’important paper substitutori que fan, a manca d’emissions pròpies de prou durada i qualitat.

D’altra banda, en les indústries culturals, la producció cinematogràfica en llengua catalana és escassa, i encara més la procedent de les Balears. L’edició en català s’ha vist estimulada pels ajuts genèrics, que han beneficiatPage 221sobretot els editors, més que no la qualitat i l’esforç dels autors, la qual cosa no ha afavorit prou el prestigi de la cultura pròpia. D’altra banda, el nivell de lectura a les Balears és molt baix com a conseqüència del nivell general d’estudis de la població, resultat sobretot de la poca especialització exigida en els sectors de serveis i construcció.

Un altre àmbit on la presència del català és important com a lligam amb la pròpia història i cultura, és el de la toponímia, realitat que recull l’article 14 de la lnl, que determina que «els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana» i que diu que s’hi donarà preferència «a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons», perquè el procés d’urbanització havia arrasat la toponímia de molts d’indrets i perquè s’havia castellanitzat tot el nomenclàtor viari o s’hi havien imposat noms de referents estranys. Cal remarcar, però, que fins al govern del Pacte de Progrés hi ha hagut un ús confús, contradictori o absurd del català en la retolació de les vies de comunicació (amb casos com est/e per est/este, retolació bilingüe com la de la urbanització Badia Blava —retolada també Bahía Azul—, o manca total d’ús del català...). Amb la intervenció dels Consells insulars, la retolació de camins rurals ha progressat molt i contribueix a revaluar la unió entre la llengua i el territori, contràriament a la retolació bilingüe de monuments del barri antic de Palma, encara que s’hi mantengui el nom català de l’edifici.

Finalment, el coneixement de l’evolució de la valoració de la llengua catalana ha de ser objecte de seguiment, segons l’article 40.2 i 40.3 de la lnl, però aquest estudi, reflectit en un mapa sociolingüístic actualitzat periòdicament, encara no s’ha fet mai. Bartomeu Colom i Pastor, a l’estudi Els principis de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears (1987), va subratllar la importància de la consciència lingüística per a la mateixa efectivitat futura d’aquesta llei. Entre les conclusions de la seva anàlisi de la lnl va plantejar que «un dels principis sobre els quals pivota la Llei és el de la lliure elecció lingüística. [...] Doncs bé, si no s’eleva la consciència dels catalanoparlants perquè facin ús de llur llengua a cadascuna de les ocasions, la Llei de normalització i la política que incorpora fracassaran. La consciència social sobre «la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana», com diu la Llei a l’art. 1.2, l’han de tenir tots els ciutadans de la Comunitat, incloent-hi, per descomptat, els no catalanoparlants. D’altra manera no es podran evitar les al.legacions de desconeixement de la llengua catalana davant els poders públics. La conformació de la consciència lingüística, cal insistir-hi, és un dels objectius genèrics de la Llei».8

Page 222

A hores d’ara, com a cosa positiva, podem dir que, al cap de setze anys no hi ha hagut al.legacions significatives de desconeixement de la llengua catalana. Aquesta manca d’al.legacions és una prova que no hi havia motius per a no anar més enllà en la regulació de l’ús de la llengua catalana, tant en la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans com a l’hora d’establir-ne l’obligatorietat de l’ús públic en moltes circumstàncies. L’absència —o la presència escassa— del català en diferents àmbits d’ús públic, com a conseqüència del seu caràcter voluntari, afecta de manera decisivament negativa la consideració de la utilitat del català i, doncs, el seu prestigi. En aquest sentit cal dir que la mancança principal, sobre la qual insistirem, apareix en el desplegament de l’article 33 de la lnl, que estableix que «Els poders públics de la Comunitat Autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social». Cal reconèixer que l’article 8 de la recent llei del comerç constitueix una encertada excepció a aquesta manca de desplegament legislatiu.

En el fons, la manca de confiança en la força legal de l’oficialitat del català procedeix d’una interpretació jerarquitzada de les llengües oficials esmentades per l’article 3 de la Constitució espanyola, en contra del seu mateix esperit: una oficialitat de primera, per a l’espanyol, i una de segona, per a les altres llengües. És cert que la Carta Magna només explicita el deure de conèixer aquella llengua —i la impossibilitat d’adduir-ne la desconeixença—, facultats que no s’estableixen per a les altres llengües oficials. Tanmateix, l’apartat 3 del mateix article obliga els poders públics a respectar i protegir totes les llengües.

En la difusió de la consciència lingüística i la valoració positiva de la llengua, cal insistir en el protagonisme que ha tengut l’acció de l’Obra Cultural Balear, continuadora de l’Associació per la Cultura de Mallorca, amb la contribució de les altres entitats culturals menorquines i pitiüses. Cal ponderar la seva acció conscient i sistemàtica per tal de superar la situació de perill en què es troba la llengua catalana, reclamant lleis favorables al català i promovent la lleialtat a la llengua i la cultura del país i l’avanç de l’ús del català a tots els àmbits socials, en col.laboració amb les institucions equivalents de Catalunya i del País Valencià (Acció Cultural del País Valencià i l’Òmnium Cultural de Catalunya, amb les quals el 1990 es constituí la Federació Llull d’entitats de defensa i promoció de la llengua catalana) i sovint seguint-ne l’exemple.

En el període autonòmic, la mobilització social promoguda per l’Obra Cultural Balear va reivindicar primer l’oficialitat del català i la incorporació a l’ensenyament obligatori; després, la recepció de les emissions de televi-Page 223sió i ràdio en català de Catalunya i el País Valencià, que es va fer realitat gràcies als finançament popular, en forma de tributació suplementària i discriminatòria dels ciutadans de les Balears més conscients de la importància del seu patrimoni cultural (emissió assumida econòmicament després pel Govern autònom); més endavant, l’aprovació de la Llei de normalització lingüística i l’aplicació d’aquesta Llei a l’ensenyament fins a aconseguir el «decret de mínims» que va convertir la llengua catalana en llengua vehicular d’un mínim d’hores lectives; i, finalment, la creació d’una Direcció General de Política Lingüística (dgpl), la qual no arribà a ser realitat fins al 1995, nou anys després de l’aprovació de la lnl. Mentrestant, l’any 1988, havia aconseguit l’aprovació d’un succedani de dgpl, que va ser l’Acord Interinstitucional per la Normalització Lingüística (ainl), signat pel Govern balear, els consells insulars i l’Ajuntament de Palma, que creà la Campanya de Normalització Lingüística a les Illes Balears, coordinada per Aina Moll i Marquès. L’ocb, tot i que encara s’encarregà de la gestió econòmica de la Campanya, prest es desmarcà d’aquest Acord, que tingué l’inconvenient de ser fora de l’estructura orgànica de les institucions que el signaren i el mèrit d’aglutinar institucions dirigides per diferents partits: la coordinació interinstitucional costà molt i, sense cap mena de poder en l’organigrama de les diferents administracions signants, no podia ser gaire efectiva, atès que hi havia moltes resistències als canvis, àdhuc d’alguns dels organismes signants. L’ainl dugué a terme una avaluació periòdica de l’estat d’aplicació de la lnl en el si de les institucions i també, en col.laboració amb l’Església catòlica, dels actes litúrgics; coordinà la primera campanya de conscienciació amb mitjans publicitaris moderns (amb el lema «No et mosseguis la llengua»); dins el seu context es creà la Junta Avaluadora de Català, que acredità oficialment els coneixements de llengua catalana en els concursos i oposicions (fins al 2004, que fou dissolta), i mantingué la secció periodística de conscienciació i atenció de consultes de tema lingüístic de més durada fins ara a les Balears («Línia Directa amb la Campanya de Normalització»). Finalment, un cop creada la dgpl, es pot dir que aquest nou organisme no va començar a actuar vertaderament d’acord amb l’esperit de la lnl fins que se n’encarregà el sociolingüista Joan Melià en nom del psm, dins el Govern del Pacte de Progrés, i es plantejà l’objectiu d’esgotar totes les possibilitats normalitzadores de la legislació actual, topant encara de vegades amb la passivitat d’algunes àrees del govern, fet que en minvà l’efectivitat. Entre els seus resultats més notables cal esmentar la incorporació, al mateix temps que ho feia la Generalitat de Catalunya, de la protecció dels drets lingüístics en la Llei de comerç, que ja hem esmentat. Les limitacions de la seva eficàcia vingueren de la normativa del Go-Page 224vern central espanyol, que s’ocupa tan sols de la protecció exclusiva de la llengua castellana i és la trava principal a la igualtat lingüística, barrant el pas a l’etiquetatge obligatori en llengua catalana i desentenent-se del doblatge i/o subtitulació de les pel.lícules de cinema, vídeo i dvd també en llengua catalana. Amb les activitats de la dgpl en marxa, les de l’ocb se centraren sobretot en la gestió de cursos de català per a adults amb finançament oficial, que ja havia començat el 1984, i a convocar diverses concentracions anuals en defensa de la llengua, la cultura i l’autogovern, iniciades el 1995 i més o menys multitudinàries segons la conjuntura política.

A partir d’ara cal plantejar-se l’aprofundiment en el marc legal de la llengua catalana, a partir d’una reinterpretació igualitària de l’article 3 de la Constitució espanyola, d’acord amb l’esperit del pacte constitucional, sense excloure la reforma de l’Estatut d’autonomia, si és necessària. Els canvis sociolingüístics i culturals derivats de la incorporació a la Unió Europea, la ràpida expansió de les tecnologies —Internet, telefonia mòbil, televisió per cable i satèl.lit...—, l’onada immigratòria actual —que s’afegeix a la que el 1991 ja representava el 32,7% de la població—, i la globalització econòmica són reptes importantíssims per a les petites comunitats lingüístiques sense un suport estatal inequívoc, com és el cas de la catalana, especialment a les Balears.

La regulació jurídica de l’ús social del català

La tria de llengua en l’ús social, tant per part de les persones com dels organismes, és condicionada en cada situació concreta per les normes jurídiques, de rang diferent, que ara passarem a comentar pel que fa a les Balears. És cert que, en l’ús de la llengua com en tots els comportaments, hi ha també normes implícites —els hàbits o normes socials de comportament lingüístic— al costat de les normes jurídiques que són el resultat de l’activitat política legislativa. En realitat, ha estat gràcies al fet que l’Estat no pot controlar del tot els usos privats, que ha estat possible el manteniment del català quan havia estat foragitat de la comunicació oficial i pública. Tot i això, el cas de la llengua catalana es caracteritza per la insistència normativa de l’Estat espanyol adreçada a arraconar-la, única al món i expressió de la intensitat de la seva voluntat marginadora.

Al començament del segle xviii, la llengua catalana ocupava a les Balears el lloc de llengua nacional plena, corresponent a una comunitat absolutament monolingüe, amb totes les funcions comunicatives; així doncs, a més de la simbòlica, d’identificació nacional. Així la catalana era la llenguaPage 225absolutament majoritària o exclusiva en la documentació manuscrita i impresa, privada, pública i oficial.

Acabada la Guerra de Successió o d’Ocupació, el 1717, amb la capitulació del Regne de Mallorca després de la derrota dels altres territoris de la Corona d’Aragó per Felip v d’Espanya, aquest hi aplicà el dret de conquesta i procedí a enderrocar tot l’edifici constitucional i institucional per a annexionar aquests regnes al d’Espanya, antigament anomenat de Castella (o Castella i Lleó). Un dels objectius d’aquesta política fou l’assimilació lingüística de la població de llengua catalana i començà per l’abolició del dret d’estrangeria per obrir les portes a les noves autoritats i funcionaris de llengua castellana.

Després els governs liberals efectuaren reformes per a la formació de l’Estat-nació espanyol seguint el model jacobí francès, amb una nova divi sió territorial, que establí el 1838 la Diputación Provincial; la prohibició d’ensenyar la llengua catalana —amb la imposició de l’ortografia de la Real Academia de la Lengua Castellana—, el 1844, i mesures complementàries, com l’ensenyament exclusiu de l’espanyol a les escoles normals de formació dels mestres, el 1849; d’un pla d’estudis uniforme arreu, el 1857; etc.

Fracassat l’intent federalista republicà (1873) d’estructurar l’Estat espanyol democràticament i d’acord amb la seva composició multinacional, el règim nascut de la Restauració monàrquica dictà, l’any 1862, la Llei del notariat, que, amb el reglament de 1874, foragità el català del darrer àmbit oficial i formal escrit que li restava, els protocols notarials. Aquella exclusió del català es va reforçar amb les lleis de registres civils (1870) i d’enjudiciament civil (1881).

Fins a la II República espanyola el català no tornà a tenir un tractament de llengua oficial a les Balears, sense cap suport normatiu, però. La Constitució de la República definia a l’article 4 —en el qual s’inspira el 3 de la Constitució actual— que «el español es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional».

Durant aquesta nova etapa, la reivindicació lingüística s’expressà mitjançant l’apartidista Associació per la Cultura de Mallorca (acm), la qual aconseguí avanços tan importants com l’autorització, el 1932, del Ministeri de la Governació als ajuntaments de les Balears per a introduir en els programes d’oposicions a places de funcionaris municipals amb caràcter obligatori el coneixement de la llengua catalana, autorització que aprofità immediatament l’Ajuntament de Palma, que ja publicava les crides o bansPage 226en català. I la Diputació Oficial declarà oficial l’ortografia publicada per l’acm. Però, malgrat la insistència en aquesta reclamació, les Balears no aconseguiren l’aplicació del decret de bilingüisme de Catalunya. Tampoc no prosperà l’avantprojecte d’estatut d’autonomia de les Balears, que fou aprovat només pels representants d’Eivissa i Mallorca. En aquell avantprojecte, d’acord amb la Constitució, s’establia l’oficialitat del català «indistintament» amb l’espanyol. També s’establia l’obligatorietat del coneixement del català per part de tots els funcionaris de les Balears.

Derrotada la República pel bàndol franquista rebel, vingué un període de prohibició absoluta de la llengua catalana, explicitada en normes de rang inferior. Tanmateix, el monolingüisme majoritari de la població de les Balears s’expressava en les normes d’ús implícites, que afavorien l’ús del català en els àmbits orals informals, no gaire mal vist oficialment, perquè generalment no expressava cap voluntat conscient d’oposició.

La reivindicació lingüística no pogué ser ja ignorada per les autoritats franquistes el 1970, quan a la Llei general d’educació hagueren d’admetre l’ensenyament de les «lenguas nativas», anomenades «peculiaridades vernáculas». El 1975, es publicà un decret sobre incorporació de les lenguas nativas a l’ensenyament, que no va tenir cap efectivitat, i un altre sobre regulació de les lenguas regionales, amb el qual el seu ús esdevenia lliure en els actes culturals, mitjans de comunicació i oralment a les corporacions locals, sempre amb la traducció en espanyol en les actes. Però s’hi prohibia l’ús de les llengües altres que l’espanyola en la documentació adreçada als organismes de l’Estat, educació pública i justícia.

Així, l’oficialitat de la llengua i l’autonomia esdevingueren condicions sine qua non inseparables de la restauració de la democràcia, assumida per totes les forces polítiques d’oposició, com quedà expressat l’any 1972 quan la Mesa Democràtica de Mallorca reivindicà l’oficialitat del català.

Tanmateix, en les primeres eleccions democràtiques, el mes de juny de 1977, els partits que havien presentat com a principal objectiu del seu programa l’autogovern i la normalització lingüística foren els perdedors. Així i tot, fora d’ap, les altres organitzacions havien assumit, si més no genèricament, la reivindicació de l’autonomia i de la cooficialitat de la llengua catalana, amb diferències significatives, que es poden captar en els seus projectes d’estatut d’autonomia.

El 10 de juliol, un mes després de les eleccions, se signà a Menorca el Pacte del Toro, per part de pc, Moviment Socialista de Menorca, psoe, ucd i Unió Democràtica de les Illes Balears, i no signat per ap, i s’acordà sol.licitar la creació d’una assemblea de parlamentaris de les Illes Balears; es reclamà la cooficialitat de la llengua catalana i una comissió tècnica que re-Page 227dactàs l’Avantprojecte d’estatut amb representació de cadascuna de les illes.

El 30 de juliol es constituí l’Assemblea de Parlamentaris, amb els elegits a les eleccions generals, i el 29 d’octubre se celebrà la Diada per l’Autonomia, que aplegà la major concentració popular fins aleshores. Josep M. Llompart, en pronunciar el nom de llengua catalana en el parlament consensuat, va rebre la significativa oposició d’una part dels assistents, a la qual no va cedir. Els grups de dreta havien decidit sabotejar el procés de normalització lingüística i basar l’erosió dels seus adversaris polítics, com al País Valencià, en el fantasma de l’hegemonia de Catalunya. La realitat era que a Catalunya, el seu president Josep Tarradellas rebutjava l’existència dels «Països Catalans» fins i tot com a comunitat cultural i de llengua i s’arraconava aquesta denominació, que acabaria demonitzada —i amb ella la col.laboració entre els països de llengua catalana, que era imprescindible per a cadascun d’ells.

El 12 de desembre, l’Assemblea de Parlamentaris aprovà l’Avantprojecte de règim transitori o preautonòmic conegut com a Document de Ciutadella, en el qual apareixia l’exigència de la cooficialitat de la llengua catalana, a l’article 2. La identificació de la llengua de les Balears amb la catalana es va suprimir, però, en les redaccions posteriors del document i, fins i tot, en la reunió de l’Assemblea de Parlamentaris balears a Madrid de dia 18 de gener de 1978 hi va córrer el rumor que el Govern espanyol s’oposava a acceptar la cooficialitat de la llengua catalana.

Un cop rebutjat pel Govern espanyol el Document de Ciutadella, l’Assemblea de parlamentaris balears en va aprovar un altre el 12 de març a Eivissa, per a la preautonomia, on, entre altres coses, ja no s’establia la cooficialitat de la llengua catalana sinó que es limitava a indicar que s’iniciarien «las actuaciones en orden a la consecución de la cooficialidad del catalán dentro de su ámbito de actuación».

Com a fruit de les negociacions amb el Govern espanyol, el 19 d’abril es trameté un nou document a Madrid, l’anomenat Document de Mallorca. Se n’havia suprimit tota al.lusió a la llengua catalana, ignorant el consens dels parlamentaris de centre i esquerra. I esclatà una polèmica general.

A la fi, es va aprovar el 3 de juny de 1978, i fou publicat el 30 del mateix mes, el Decret llei de constitució del règim preautonòmic sense el terme llengua catalana, malgrat les protestes, perquè es deia que la qüestió de l’oficialitat lingüística era constitucional («dejando, en su caso, para después de que la Constitución haya entrado en vigor la regulación jurídica del uso oficial de la lengua y de la bandera regionales, que son realidades sociales vigentes en Baleares»). La majoria de partits polítics i agrupacions socials van tornarPage 228protestar per la supressió del terme i a la fi, el 28 de juliol, es va constituir el Consell General Interinsular i després els consells insulars, que començarien a rebre les competències de la Diputació Provincial que desapareixia.

El 31 d’octubre de 1978 s’aprovà la Constitució espanyola a les Corts. El seu preàmbul proclama la voluntat de «protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions» i a l’article 3 que «1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixerla i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.»

Aquest article segueix el 3 de la Constitució republicana i com aquella, segons Rafael Ll. Ninyoles, «consagra un dret lingüístic prioritari respecte als castellanoparlants que, com a tals, queden triplement privilegiats:

1r. Per l’estricta territorialitat del seu dret a les àrees castellanes (regions oficialment unilingües);

2n. Per la personalitat del seu dret a les àrees no castellanoparlants (regions bilingües); i 3r. Pel monolingüisme estatal».

Aquest monolingüisme als òrgans generals de l’Estat (parlamentaris, executius i judicials) és especialment greu al Senat, cambra de representació autonòmica, i en els òrgans judicials que han de resoldre qüestions de matèria lingüística, atès que les comunitats lingüístiques no hi tenen una representació proporcional —i molt menys igualitària—, sinó que hi predominen, gairebé absolutament, els representants de l’àrea castellanoparlant. Segons la jurisprudència del Tribunal Constitucional, només l’oficialitat de l’espanyol implica el deure de coneixement, ja que no se’n pot al.legar ignorància i sí de les altres llengües, almenys mentre els respectius estatuts d’autonomia no n’estableixin el deure correlatiu de coneixement.9 També la manca de reconeixement de les llengües oficials diferents de l’espanyol a les institucions de la Unió Europea, que seria possible a instàncies de l’Estat espanyol, implica un tracte desigual i comporta l’exclusió del català de gran part de les ajudes econòmiques de les institucions europees.

Page 229

Fa temps que els sociolingüistes catalans coincideixen a assenyalar, expressat amb les paraules de Ninyoles, que «la conseqüència de l’aplicació d’un model d’aquest tipus seria probablement la gradual minorització de les llengües territorials», és a dir, un resultat contrari a l’article 3.1 de la Constitució, que afirma que «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Com ja havien dit les Bases de Manresa el 1892, i com afirmava el mateix Ninyoles l’any 1977, «el reconeixement oficial de les llengües peninsulars [sic] i la seva igualtat legal i indiscriminada és el punt de partida obvi per a la introducció de qualsevol model democràtic. Em sembla superflu discutir aquesta premissa elemental».

El canvi de via en la tramitació de l’Estatut de les Illes Balears —de l’article 151 al 143 de la Constitució— minvà les competències de les Balears i n’alentí el procés. Cal recordar també que les bases d’ap a les Balears manifestaren la seva oposició a la normalització lingüística i a la unitat de la llengua en el seu Congrés Regional de 1980.

El partit governant, la Unió de Centre Democràtic de Balears, presentà, el 8 de setembre de 1980, les seves bases per a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, el punt 20 de les quals recollia com a competència de la Comunitat «l’ensenyament de la llengua pròpia de la comunitat» (ho traduïm de l’espanyol), i entre les «competències d’especial legislació» hi havia «la competència exclusiva en l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona». I afegia que «les varietats insulars del català seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de l’ús d’un sistema idiomàtic comú basat en la tradició literària autòctona».

Constituïda el 3 de juliol, l’anomenada Comissió dels Onze, el 23 de setembre de 1980 va aprovar per unanimitat les bases per a l’Avantprojecte d’estatut d’autonomia. El text d’Avantprojecte elaborat per la Comissió i publicat, en l’article 3 presentava la redacció següent: «La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial, i tothom té el dret de saber-la i emprar-la. La normalització d’aquesta serà un objectiu dels poders públics de la Comunitat Autònoma. Ningú no podrà esser discriminat per raó de la llengua», bàsicament el mateix text final de l’Estatut d’autonomia sense les paraules en cursiva i amb la substitució d’algunes paraules per altres de sinònimes.

A les disposicions addicionals, la segona determinava la possibilitat d’acords amb les altres comunitats de llengua catalana «per tal de salvaguardar el patrimoni lingüístic comú, així com efectuar la comunicació cultural entre les comunitats abans mencionades», text que gairebé no va di-Page 230ferir del de l’Estatut. La disposició tercera nomenava «institució oficial consultiva per tot quant faci a la llengua catalana» la Universitat de la ciutat de Palma, encara que deixava la porta oberta a la participació de la comunitat autònoma, «d’acord amb una llei de l’Estat», «a una institució adreçada a salvaguardar la unitat lingüística, institució que serà formada per totes les comunitats que reconeguin la cooficialitat de la llengua catalana», text que tampoc no va variar, fora del nom de la universitat, a l’Estatut —i en el qual hi ha una referència velada a l’Institut d’Estudis Catalans.

En la discussió de l’Estatut al Parlament espanyol, Abel Matutes aconseguí que el vot en contra d’ap es transformàs en abstenció, però personalment defensà la substitució de l’expressió «llengua catalana, pròpia de les Illes Balears» per la de «llengua de les Illes Balears» i Josep Cañellas —com hem vist abans— va defensar que la comunitat autònoma no pogués regular, crear i mantenir televisió, ràdio i premsa pròpies.

En el seu congrés del 30 de gener de 1982, l’anticatalanisme d’ap fou rectificat amb reticències, quan s’aprovà la ponència de cultura defensada per Francesc Gilet i es rebutjà una esmena que exigia la desaparició del text de tota referència al català com a tronc comú de les variants lingüístiques insulars (3 abstencions entre uns 200 congressistes).

El 26 de gener de 1983, 2 anys i 7 mesos després que la Comissió dels Onze iniciàs els treballs, el Parlament espanyol aprovà la Llei orgànica d’Estatut d’autonomia per a les Illes Balears, amb 193 vots en contra (i al senat amb 97 abstencions d’ap), que es publicà el 25 de febrer. El jurista Miquel Massot Miquel escrigué aleshores que estava empegueït de veure «arribar l’autonomia d’un poble que històricament havia estat un regne independent, amb organització política pròpia, compartint el vagó de la coa del tren autonòmic amb les comunitats d’Extremadura, Madrid i Castella- Lleó».

Finalment el text de l’article 3 de l’Estatut d’autonomia, que és el que regula els usos lingüístics, estableix que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. Tots tenen dret de conèixer-la i d’usar-la i ningú no podrà esser discriminat per causa de l’idioma». El més remarcable de l’article és el reconeixement de la unitat de l’idioma, i el qualificatiu de pròpia, com a l’Estatut de Catalunya, que fonamenta l’aplicació del criteri de territorialitat:

Català = Llengua autòctona o territorial = drets territorials = oficialitat prioritària: ús públic i preferent dins el Govern balear i secundari en l’Administració de l’Estat = llengua personal = drets personals = llengua comuna a les Balears i als Països Catalans.

Page 231

Castellà = Llengua de l’Estat-institució = llengua oficial a tot l’Estat-territori = llengua cooficial a les Balears = llengua preferent en l’Administració de l’Estat a les Balears i secundària al Govern balear = llengua personal = drets personals.

Aquesta possibilitat d’interpretació aplica el criteri de territorialitat en l’ús oficial i amb les persones jurídiques i el de personalitat en les relacions amb les persones físiques, de manera que la cooficialitat no implica l’ús simultani de les dues llengües, sinó que són oficials per si mateixes, una com a llengua pròpia, territorial, i l’altra com a llengua de l’Estat-territori i per la protecció dels drets personals dels hispanoparlants arreu de l’Estat. Ja hem vist, però, que no sol ser aquesta la interpretació que fa l’Estat del plurilingüisme constitucional.

Aquest article fou desplegat al cap de tres anys per la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears. Bartomeu Colom i Pastor, a l’estudi Els principis de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears (1987), va analitzar així l’abast de la llei:10

A) Un dels principis sobre els quals pivota la Llei és el de la lliure elecció lingüística. [...] Doncs bé, si no s’eleva la consciència dels catalanoparlants perquè facin ús de llur llengua a cadascuna de les ocasions, la Llei de normalització i la política que incorpora fracassaran. La consciència social sobre «la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana», com diu la Llei a l’art. 1.2, l’han de tenir tots els ciutadans de la Comunitat, incloenthi, per suposat, els no catalanoparlants. D’altra manera no es podran evitar les al.legacions de desconeixement de la llengua catalana davant els poders públics. La conformació de la consciència lingüística, cal insistir-hi, és un dels objectius genèrics de la Llei.

B) La Llei declara amb freqüència drets dels ciutadans o responsabilitza el Govern balear perquè normalitzi àmbits sobre els quals la Comunitat Autònoma no té competències, com ara l’ensenyament [1987], l’Administració de justícia o els mitjans de comunicació. [...] Per tant, la col.laboració dels poders de l’Estat amb el Govern balear és imprescindible per tal d’assolir la normalitat en l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat.

»C) La Llei parteix de la idea que l’estatut jurídic de les dues llengües oficials a la Comunitat Autònoma és equiparable. En canvi, segons les sentències 82, 83 i 84 del Tribunal Constitucional, de 26 de juny, aquesta equiparació no existeix, en la mesura que els ciutadans poden al.legar el desconeixement o la ignorància de les llengües pròpies d’una comunitat.

Page 232

Aquest criteri rebaixa molt els preceptes de la Llei balear i de les altres lleis de normalització lingüística, encara que no hagin estat declarats inconstitucionals.»

L’any 1988, el Tribunal Constitucional reconegué al Govern balear la capacitat per a exercir accions polítiques i tota l’activitat administrativa que cregui convenient per a fer efectius els drets lingüístics; però també declarà nuls quatre articles poc rellevants de la Llei de normalització, cosa que provocà que tot el Parlament balear defensàs la Llei i originà moltes protestes a la premsa.

Pel que fa a l’ús oficial, el primer desplegament de la lnl es va produir el 1987, amb l’aprovació dels Reglaments de normalització lingüística dels Ajuntament de Palma i de Manacor. El 1988, el Consell Insular de Mallorca aprovà també el seu Reglament de regulació de l’ús de la llengua catalana. Després vingué la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, l’article 45 de la qual assenyala que «a les proves selectives que es realitzin per a l’accés a les places de l’Administració en l’àmbit territorial de les Illes Balears, s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat autònoma en expressió oral i/o escrita, respectant plenament el principi de proporcionalitat a nivell d’exigència d’un determinat coneixement, que haurà d’estar relacionat, en qualsevol cas, amb les places o funcions de què es tracti». El Decret 100/1990, de 29 de novembre, que regula l’ús de les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, desplegà més extensament la lnl en l’àmbit esmentat i també en el que es refereix a la retolació pública a les vies dependents de la comunitat autònoma i als avisos i publicacions de la ca. El principi general aplicat és el de territorialitat, derivat de la consideració del català com a llengua pròpia; a l’article 2 llegim: «D’una manera general l’Administració de la caib ha d’emprar el català per a les seves relacions, amb les peculiaritats que resulten dels articles següents.»

Els únics articles de la lnl que es refereixen a la recuperació lingüística fora de l’ensenyament, dels organismes oficials, de la producció cultural i dels mitjans de comunicació són el 33 —que estableix que «Els poders públics de la Comunitat Autònoma adoptaran les mesures pertinents i proveiran dels mitjans necessaris per al coneixement i ús de la llengua catalana en tots els àmbits i activitats de la vida social»— i el 37 —que prescriu: «1. Els poders públics de la Comunitat Autònoma han de fomentar l’ús de la llengua catalana a la publicitat. 2. Així mateix, s’ha d’impulsar l’ús ambiental del català i, de manera, especial, la retolació en llengua catalana en tots tipus d’entitats socials, culturals, mercantils i recreatives».

Page 233

Aquests articles s’han desplegat parcialment amb la Llei 1/1998, de 10 de març, de l’Estatut dels consumidors i usuaris i amb la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears. Des d’abans ja hi havia una política d’ajuts econòmics per als rètols dels noms dels establiments. No oblidem, però, que davant aquesta normativa, molt recent en conjunt, hi ha un conjunt de 160 normes dictades per l’Estat espanyol que fan obligatòria la llengua castellana en l’àmbit econòmic, especialment en l’etiquetatge.11

La Llei 1/1998, de 10 de març, de l’Estatut dels consumidors i usuaris de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en l’article 14 —«Llengua utilitzada en la informació»— establí a l’apartat 14.1, que «la informació facilitada al consumidor haurà de figurar com a mínim en alguna de les dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma», la qual cosa no obliga que hi sigui en català; en canvi, a l’apartat 14.2, d’acord amb la normativa estatal,12 confirma que «quan es tracti de productes les dades d’etiquetatge dels quals tengui rellevància per a la salut o la seguretat de les persones, la informació facilitada figurarà com a mínim en la llengua oficial de l’Estat», encara que bastarà que sigui en català quan «les dades expressades en la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma siguin fàcilment intel.ligibles».

L’article 8 —«Drets lingüístics dels consumidors»— de la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears, que entrà en vigor el dia 1 de gener de 2003, prescriu a l’apartat 8.1 que «els consumidors tenen dret a ser atesos en alguna de les llengües oficials de les Illes Balears, i no podran ser discriminats o atesos incorrectament per raó de la llengua oficial que emprin» i, a l’apartat 8.2 assenyala que «en els establiments al detall que disposen d’una plantilla laboral de més de tres treballadors, els consumidors tenen, a més, el dret de ser atesos en la llengua oficial de les Balears que escullin»; afegeix, a més, que «la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als consumidors dels establiments oberts al públic han de ser re-Page 234dactats, almenys, en català. Aquesta norma no s’aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial». Finalment, la Llei de comerç estipula que «les administracions competents promouran l’ús progressiu de la llengua catalana en les activitats comercials, com també en els rètols, símbols i distintius dels establiments de les Illes Balears».

El més important d’aquesta Llei és que, per primera vegada, la normativa lingüística ve acompanyada d’un capítol d’infraccions administratives i que les conselleries d’Economia, Comerç i Indústria, la d’Educació i Cultura i els tres consells insulars han emprès l’aplicació de la Llei en col.laboració amb la pime Comerç, ascome i pimeef.

En l’àmbit de l’ensenyament cal esmentar, com a desplegament de la lnl, el Decret 92/1997, que regula l’ensenyament del català i en català a les Illes Balears, anomenat decret de mínims, perquè obliga a impartir com a mínim en català les àrees de ciències socials, geografia i història i ciències de la natura, i que concreta també els mecanismes jurídics i de planificació, entre els quals el projecte lingüístic de centre.13 Aquest Decret va ser fruit de la pressió social contra l’ordre de 1994, que no establia mínims i que impugnà l’ocb, tot i que el Tribunal Superior de Justícia de les Balears la declarà vàlida. L’Ordre de dia 12 de maig de 1998, per la qual es regulen els usos de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com a llengua d’ensenyament en els centres docents no universitaris de les Illes Balears, desplega el capítol II i aspectes del capítol III del Decret 92/1997.

Més endavant, el Decret 125/2000, d’ordenació dels ensenyaments obligatoris a les Illes Balears, introdueix «el coneixement específic de la seva història, cultura i tradició, i per això, dins el currículum se’n determinen els trets fonaments que cal assegurar». Es tracta, però, com ja hem dit abans, d’un decret minvat per la Llei orgànica 10/2002 de qualitat de l’educació, que quan imposa unes proves de revalidació determina el temari del Batxillerat.

El 1996, la Direcció General de Política Lingüística creà un consell assessor de la llengua, que no s’arribà a constituir fins que l’any 2002 es creà el Consell Social de la Llengua, al qual es presentà un «pla de xoc» per a atendre l’allau immigratori.

Finalment, pel que fa a les normes d’ús lingüístic implícites, tot i que en manqui l’estudi estadístic, és important la que predomina en la relació en-Page 235tre la població autòctona catalanoparlant i els desconeguts o les persones de llengua no catalana, sigui espanyola o una altra. En relació amb aquests hàbits de comportament lingüístic, sembla que majoritàriament els illencs renuncien a la llengua catalana amb els qui no identifiquen immediatament com a membres de la seva comunitat lingüística, la qual cosa impedeix l’aprenentatge del català als qui no el saben i converteix el català en llengua d’ús intern d’un grup social. Evidentment, cal canviar aquestes normes, si es vol que el català arribi a ser la llengua comuna d’ús públic.

La competència lingüística i l’ús social i oficial de la llengua

L’ús de la llengua en cadascun dels àmbits socials, tal com hem vist, depèn de la consciència lingüística —d’una valoració social positiva— i de les normes explícites (jurídiques) o implícites (hàbits de comportament lingüístic) que actuen en la nostra societat, però també depèn, lògicament, de la competència lingüística dels ciutadans, de les seves capacitats d’expressió, oral i escrita, i de comprensió, oral i escrita, en llengua catalana. Al llarg dels darrers anys, aquestes competències han augmentat molt, com a conseqüència de la incorporació del català a l’ensenyament obligatori, dels cursos de reciclatge de professors, de la incorporació als cursos per a adults, de l’exigència de coneixements de català en l’accés a la funció pública, i tam bé per la recepció de canals de ràdio i televisió en llengua catalana a les Balears i la difusió de publicacions periòdiques. Podem afirmar que mai no hi havia hagut tanta gent alfabetitzada en llengua catalana, no s’hi havien publicat tants de llibres, no hi havia hagut tants diaris i periòdics, ni tantes emissores de ràdio i televisió, en català, no hi havia hagut tants rètols d’establiments comercials en català, etc.

Ara bé, encara que la lnl, com hem vist, estableix que es faci un seguiment de la situació de la llengua, mitjançant enquestes periòdiques, per a formar un mapa sociolingüístic, després de l’enquesta sociolingüística encomanada pel Consell de Mallorca a la Universitat de les Illes Balears i publicada el mateix any d’aprovació de la lnl (1986), les úniques dades seriades que hi ha hagut han estat les del cens de població i dels padrons municipals d’habitants, quan s’hi han incorporat dades sobre la competència lingüística (1986 i 1991). No s’han formulat preguntes sobre la llengua entre 1991 i 2001 i encara no coneixem les dades de 2001.14

Page 236

Els coneixements de català segons el padró de 1986 (percentatges de població de 6 i més anys) 15


Mallorca Menorca Eivissa i Formentera Palma Total
L’entén 89,7 94,6 83,4 97,6 89,6
El sap parlar 70,4 84,6 61,8 61,6 70,8
El sap llegir 46,5 60,4 29,8 47,2 46,0
El sap escriure 16,0 26,4 12,4 16,5 16,6

Els coneixements de català segons el cens de 1991 16


Mallorca Menorca Eivissa i Formentera Palma Total
L’entén 89,8 95 87,2 87,3 90
El sap parlar 67 81,6 60,6 57,6 67,7
El sap llegir 55,5 71,4 44,2 52,1 55,8
El sap escriure 26,1 35 20,3 23,1 26,3

S’han fet algunes enquestes de tema sociolingüístic, encomanades per diferents conselleries del Govern de les Illes Balears, però sense assessorament sociolingüístic i sense continuïtat, de manera que no se’n poden comparar els resultats. També hi ha dades d’algunes enquestes del cis sobre l’ús de les llengües.

Amb les dades de què disposam, doncs, es pot suposar que s’ha produït una disminució en els percentatges globals de competència lingüística de la població, com a conseqüència de la forta immigració que reben lesPage 237nostres illes. Cal valorar també, però, quin és el sentit de la transmissió de la llengua als nous ciutadans —autòctons o immigrats— per valorar si s’ha frenat o invertit el procés de substitució lingüística.

Pel que fa a l’evolució entre 1986 i 1991, cal dir, com a nota remarcable, que es va produir un augment notable (de prop de 20 punts) de la competència oral en català de la població de 25 a 44 anys no nascuda a les Balears, però només quan el lloc de residència era fora de Palma, per la immersió en un context de més població catalanoparlant, mentre que a Palma no hi havia cap variació, fet important per la repercussió que deu haver tingut també en els fills d’aquestes persones.

D’altra banda, les dades a l’abast, tot i que ja hem dit que no són gaire recents (1986 i 1991), mostren greus mancances en la competència lingüística de la població adulta autòctona, que no va ser escolaritzada en català i sols minoritàriament ha accedit a cursos de formació d’adults. Això frena sens dubte l’ús formal del català en la vida professional.

La incidència de la immigració en la situació sociolingüística és especialment visible a Palma i en els municipis turístics. El 1991, i la proporció es deu mantenir, la situació era semblant a Palma, l’illa d’Eivissa i els principals municipis turístics, amb un 13% de la població que declarava no entendre el català i una competència oral situada entre el 41 i el 60% dels enquestats. Aquesta situació és comparable, a grans trets, amb la de l’àrea urbana de Barcelona i la de València. La situació lingüística a la part forana de Mallorca —fora dels municipis turístics— i la de Menorca és més semblant a la de les comarques costaneres de Catalunya —fora del Barcelonès— i a la de les comarques valencianes situades al voltant de la capital, amb una comprensió del català entre el 91 i el 95%. En general, els nivells de competència lingüística de les Balears se situen entre els de Catalunya, més elevats, i els del País Valencià, que són inferiors.

Segons les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (cis) —més recents, però referents a una mostra i no a la totalitat de la població— el 63,3% de la població de les Balears és autòctona, mentre que el 71,7% de la població sap parlar català (hi ha, per tant, un procés positiu d’adquisició del català pels nous ciutadans). El 71,2% de la població el té com a llengua familiar; el 31,3% el sap escriure, el 55,8% el llegeix i el 92,4% l’entén. El 46,9% pensa que en el futur s’usarà més el català (el 20,9% creu que igual que ara; el 21,3% no ho sap). En canvi, és preocupant que el 18% dels catalanoparlants digui que parla en castellà als fills.17

Page 238

En el cas de Palma i les zones turístiques, la proporció de catalanoparlants entre la població infantil i juvenil ha minvat molt i ja no hi és majoritària. Notem, per exemple, que la competència oral entre 1986 i 1991, en el grup de 6 a 14 anys, només hi havia augmentat 2 punts, malgrat l’escolarització.18 Aquesta situació minoritària del català és més accentuada en els centres d’ensenyament públic, on precisament solen estudiar els infants i al.lots illencs de pares immigrats, de manera que la majoria d’aquests alumnes no tenen gaire contacte directe oral amb la llengua catalana, fora de l’ús amb una part dels professors durant les classes. En aquests centres, la llengua espanyola esdevé la llengua habitual de relació entre els alumnes i per tant la que aprenen per contacte els immigrants de llengua no espanyola. Això reclama una actuació especial de reforç de l’aprenentatge i de l’ús, que incorpori mitjans d’aprenentatge diferents dels tradicionals a l’escola, intensius en comunicació, i un augment important d’altres activitats lúdiques en català, amb la implicació activa dels catalanoparlants, a fi que els qui tenen el català com a segona llengua puguin usar-la i practicar-la amb ells mentre l’aprenen. El seguiment de l’aplicació del decret «de mínims» i del Pla lingüístic de centre a les escoles concertades —i la voluntat expressada de la patronal dels centres religiosos, després de l’acord amb la Conselleria d’Educació i Cultura, a més de la creació de línies d’estudis en català a centres privats no concertats— obre una certa esperança pel que fa a la influència d’aquests centres en l’evolució de l’ús social de l’idioma en les classes mitjana i alta.

Evolució de l’ús del català en les proves de selectivitat 19


1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001
26,9 32,2 39,3 40,7 41,7 43,7 50,7 60,1 63,1 65,8

L’evolució positiva de la competència lingüística en l’àmbit educatiu es manifesta en les proves d’accés a la Universitat: en les proves del 2004, elPage 23965,8% dels estudiants contestaren en català, en una evolució que fa temps que duplicà l’ús de català de fa dotze anys.

En el curs 2002, un 32,2% de les classes de la uib es fan en català i un 41,7 alternen el català i l’espanyol i el 2004, un 47% en català i un 36% en espanyol.

En altres àmbits d’ús, cal destacar l’augment important de la projecció de pel.lícules en llengua catalana, per doblatge o subtitulació, l’aparició de diverses emissores de ràdio en llengua catalana i, des de 1987, també emissores de televisió locals i regionals que emeten parcialment en català, per més que sovint no posen l’esment necessari en la qualitat i l’adequació del llenguatge. Malgrat tot, aquests avanços encara són insuficients per a aconseguir que la llengua catalana esdevingui la llengua habitual o per defecte en l’oferta de serveis. Encara són imprescindibles nous esforços si es vol capgirar la situació encara marginal del català en els àmbits de més repercussió pública o popular, els de consum de masses, de manera que es faci prestigiosa i necessària, i d’aquesta manera se n’asseguri el futur. No es pot esperar que el món empresarial, i encara menys l’estranger, ofereixi voluntàriament els seus serveis en català, ni tan sols en les dues llengües oficials, si no hi ha una pressió social intensa que reclami el respecte democràtic dels drets lingüístics i una classe política que assumeixi conjuntament i per consens, amb visió patriòtica i d’estat, una política que asseguri el respecte dels drets lingüístics individuals i de la societat en conjunt, sense por dels possibles costs electorals immediats.

Els principals reptes de futur

Al llarg de la nostra exposició, creiem que ha quedat prou clar que durant els vint anys de vigència de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears de 1983 s’han produït avanços considerables —podríem dir, fins i tot, històrics— en la recuperació de la llengua catalana, però que al mateix temps ens trobam encara bastant lluny de l’objectiu de plena normalitat lingüística previst pel nostre marc legal i institucional: el català no és encara una llengua universalment coneguda entre la població, ni s’ha convertit en la llengua comuna d’ús habitual en tots els àmbits públics. Val la pena, per tant, identificar quines poden ser les nostres grans línies d’actuació en l’etapa històrica que ara comença.

239

1. Una mundialització sostenible

A l’inici d’aquest segle xxi i del tercer mil.lenni de la nostra era, bufen amb força els aires de la mundialització. La formació d’un mercat únic mundial sembla l’objectiu suprem al qual s’ha de subordinar qualsevol altre. Assistim a desplaçaments massius de població, per raons professionals o turístiques, per l’afany de viure els anys de la jubilació en un clima més benigne o per les ingents migracions de mà d’obra forçades per les grans desigualtats econòmiques del mercat de treball mundial. Els intercanvis comercials i culturals adquireixen una dimensió planetària i les tecnologies de la informació i la comunicació configuren el món com un espai multicultural i multilingüe en el qual, almenys en aquesta part del planeta, es perfila una clara hegemonia de l’anglès. El mateix nom de globalització —que no és més que un calc de la llengua anglesa, en la qual globe vol dir ’món’— indica quines són les tendències que predominen.

En aquest context, és evident que les illes Balears continuaran immerses en el multilingüisme que comporta l’economia turística intensiva i l’arribada massiva de nous ciutadans —residents, professionals o treballadors— d’orígens molt diversos.

Tanmateix, el món sencer es veu cada vegada més implicat en la recerca d’un ordre mundial capaç de garantir la unitat en la diversitat i d’evitar que la mundialització —guiada tan sols per l’afany de maximitzar els beneficis comercials— acabi destruint l’entorn natural, el benestar social, la major part de les llengües i cultures del món i els drets i llibertats democràtiques que tant havia costat aconseguir. Cada dia tenen més força els moviments socials que reclamen que un altre món és possible, que el nostre objectiu ha de ser una mundialització sostenible i respectuosa amb la diversitat.20

La causa de la llengua catalana, per tant, no és en absolut la defensa d’un reducte de particularisme tradicional, sinó la nostra participació en un futur mundial sostenible, la construcció en el nostre espai més immediat, d’un model econòmic, mediambiental, polític, social i cultural sostenible —un plurilingüisme igualitari que asseguri al català la condició dePage 241llengua comuna en les funcions públiques que tenen en el seu propi territori totes les llengües no subordinades.

2. Un reconeixement igualitari a Espanya, a la UE i a escala mundial

En el nostre text hem evidenciat la profunda desigualtat constitucional que hi ha a Espanya entre el castellà i les altres llengües que, com el català, només són reconegudes oficialment en la seva respectiva comunitat autònoma. La comparació amb un estat plurilingüe igualitari com Suïssa —on totes les llengües oficials s’usen normalment en els organismes federals (parlamentaris, executius o judicials), tenen reconeguda la primacia en el propi territori i reben un tracte equivalent en les polítiques estatals— resulta prou il.lustrativa. L’anunciada reforma dels actuals estatuts d’autonomia ha de permetre d’aconseguir un tracte igualitari per a totes les llengües en el conjunt de l’Estat —invocant si cal una revisió de la mateixa Constitució— i una doble oficialitat territorial en la qual es respecti plenament la primacia de la llengua pròpia i el seu deure de coneixement. No oblidem que el mateix Tribunal Constitucional va admetre aquesta possibilitat en el moment que els coneixements de català s’haguessin estès al conjunt de la societat.

I en aquesta reclamació d’un tracte igualitari, no podem oblidar tampoc la importància creixent que adquireix el marc de la Unió Europea. Ara que ens trobam a les portes d’una gran ampliació —en la qual s’incorporaran a la ue moltes llengües de dimensions demogràfiques molt més reduïdes que la catalana— i d’una profunda reforma institucional, cal insistir en l’obligació que té l’Estat que diu representar-nos d’aconseguir l’oficialitat del català i la seva participació sense traves en tots els programes europeus. I de la mateixa manera que Andorra ha esdevingut membre de l’onu, el català ha de ser reconegut a la unesco, sense les obstruccions que fins ara hi ha posat Espanya —en comptes de donar-hi suport.21

Page 242

3. Una articulació creixent de tot l’espai lingüístic català

Per aconseguir aquest reconeixement igualitari a nivell estatal, europeu i internacional, és indispensable avançar amb una acció coordinada entre totes les terres de llengua catalana. Les Balears, que han estat decisives en la posada en marxa de l’Institut Ramon Llull com a institució conjunta de promoció exterior de la nostra cultura (però n’han sortit el maig de 2004), han de continuar liderant aquest procés d’articulació equitativa del nostre espai lingüístic i cultural, fins que arribi a funcionar com un sol espai comunicatiu, com una de les àrees lingüístiques més dinàmiques del ciberespai, com un mercat per als professionals i consumidors que volem viure en català sense limitacions ni subordinacions antidemocràtiques. Hem de demostrar que els recels entre els illencs, els valencians i els catalans no tenen cap fonament —si no és la voluntat d’obstaculitzar la nostra recuperació cultural.

4. La transmissió de la llengua a tots els nous ciutadans de les Balears

La població de les nostres illes s’ha duplicat en els darrers cinquanta anys, no sols pel creixement vegetatiu, sinó sobretot a causa de l’arribada de nous ciutadans procedents, primer, de la península i, recentment, de tots els continents. Hem de valorar positivament que només una petita part de la població autòctona hagi abandonat l’ús familiar del català: la lleialtat lingüística ha estat la tònica predominant, i és convenient que es mantengui a partir d’ara, especialment en el cas dels matrimonis mixtos, cada vegada més freqüents. Tots els infants nascuts a la nostra terra han de conèixer bé la nostra llengua pròpia, el català. Mantenint sempre que es pugui les altres llengües d’origen dels seus pares, que poden ser un recurs importantíssim en les futures relacions internacionals.

I hem de valorar encara més positivament el fet que molts dels nous ciutadans arribats a les Balears des d’altres àrees lingüístiques hagin après a entendre el català (recordem que només un 10% declara que no l’entén) i bastants hagin après a parlar-lo (ja que el parlen més de dos terços de la població). L’exemple d’aquestes persones que —sense cap necessitat d’abandonar la seva llengua d’origen— s’han integrat lingüísticament és el miPage 243llor argument per aconseguir que ho facin tots els altres que encara no poden usar normalment el català.

És a partir d’aquestes dues tendències positives que podem proposarnos la construcció d’una convivència intercultural satisfactòria, centrada en un compromís inequívoc amb el futur de la llengua i la cultura pròpies de les Balears, com una de les nostres grans empreses col.lectives en aquest començament del segle xxi.

5. Una presència normal del català en la cultura i el lleure de masses

Els esforços que s’han fet aquests darrers anys per a promoure l’ús creixent del català en els mitjans de comunicació —premsa, ràdio, televisió—, en les indústries culturals —cinema, llibre, audiovisuals, informàtica— i en les activitats de lleure —teatre, música, espectacles, esports— comencen a donar resultats. Però és evident que som lluny de la possibilitat real d’elecció lingüística que preveu el nostre marc legal. És imprescindible aconseguir una televisió pròpia en català si volem vertebrar la nostra comunitat i compartir un mateix univers simbòlic. I encara hem d’ampliar molt l’oferta en català en totes les àrees del mercat cultural.

La manera més lògica d’avançar en aquest camí és consolidar l’ús del català en tots aquests àmbits a partir de l’ascens de les franges d’edat infantils i juvenils que ja han estat escolaritzades en català i poden fer-ne un ús normal. Aquests nous ciutadans configuren el nostre futur i hem d’assegurar el seu dret de viure en català normalment mentre creixen. És sobretot amb ells i per ells que val la pena construir aquest futur de plenitud i llibertat que volem.

6. Assegurar que tots els usuaris, clients i professionals poden fer ús del català

De manera semblant al que dèiem en l’apartat anterior, s’ha de prosseguir amb decisió en la incorporació gradual del català en totes les activitats professionals i laborals, en la vida empresarial i comercial: en unes relacions econòmiques cada vegada més multilingües, l’única llengua que mai ha de ser absent és la llengua pròpia d’aquestes illes. Tots els ciutadans, com a consumidors de béns i serveis o com a treballadors, han de poder usar el català (on haurien de poder-ho fer, si no a la seva pròpia terra?), i tots els establiments públics han d’estar capacitats per fer-ho possible.

Page 244

I la manera més natural i progressiva d’aconseguir aquest objectiu d’estricta igualtat i justícia és aprofitar també l’arribada a l’edat laboral d’un nombre creixent de joves que ja han fet els seus estudis en català: si les empreses volen oferir un bon servei a tots els seus clients, han de valorar en la selecció del nou personal —al costat dels idiomes estrangers i d’altres competències— la capacitat de treballar i d’atendre el públic en català. Usar el català gradualment en totes les comunicacions amb el públic no és un cost inassumible, si es fa d’aquesta manera gradual. L’excusa dels costos del multilingüisme ja no serveix en unes illes on trobar personal multilingüe és cada vegada més fàcil. I un multilingüisme sense el català només es pot explicar per la mala gestió o pel menyspreu de les empreses per la nostra llengua: dos arguments inadmissibles.

7. Una confiança il limitada en el futur de la pròpia llengua

No podem ignorar la importància dels reptes que tenim plantejats, ni les dificultats que haurem de superar per aconseguir aquest futur de plenitud que hem intentat esbossar. Però al mateix temps hem de ser clarament conscients que s’han fet i es fan molts esforços en aquesta direcció, i que els objectius són perfectament realitzables. «Un altre món és possible», clama una gran part de la humanitat, i val la pena sumar-s’hi per moltes adversitats que es vegin en aquest horitzó. I en aquest altre món possible, també són possibles unes Illes Balears en què el català sigui la llengua comuna d’ús públic. Que tots creguem en aquests objectius i que tots hi treballem solidàriament, amb tenacitat i alegria, són les condicions del nostre èxit. Una comunitat lingüística de més de 7 milions de parlants és plenament viable. L’Estatut d’autonomia que ara fa vint anys ens permet construir aquest futur dia a dia, fins que sigui nostre del tot.22

----------------------------------------

[1] Els estudis que manquen haurien de ser com el de Brauli Montoya, Alacant: la llengua interrompuda, València, Denes, 1996.

[2] I. Marí i G. Simó, El debat autonòmic a les Illes durant la Segona República. Ed. de Can Sifre, Eivissa, 1991; I. Marí, La cultura a Eivissa i Formentera (segles XIX i XX). Palma, Documenta Balear, 2001. Camil.la Blanes, Antoni Marimon (coord.), Història de Mallorca, volum iii (1975-1998), Ed. Moll, Mallorca, 1998; Antoni I. Alomar, La llengua catalana a les Balears en el segle XX, Edicions Documenta Balear, Quaderns d’Història Contemporània, 37, Palma, 2002; «Illes Balears. Les llengües», dins Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. xx, Promomallorca Ediciones, sa, Palma, 2001.

[3] Llei 12/1983, de 14 d’octubre, d’harmonització del procés autonòmic, boe de 15 d’octubre de 1983.

[4] Josep Massot i Muntaner, Els mallorquins i la llengua autòctona, Curial, Barcelona, 1972, p. 32. Antoni I. Alomar, «La llengua catalana a l’Ajuntament de Palma durant la Segona República», dins Germà Colón, Tomàs Martínez, María Pilar Perea (ed.), La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, Castelló de la Plana, 2004.

[5] Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, aprovada pel Parlament de les Illes Balears el 29 d’abril de 1986 (bocaib núm. 15, 20-05-86. Correcció d’errades bocaib n. 16, 30-05-86). Pel que fa a la història social de la llengua a les Balears al darrer quart del segle xx, vegeu Josep Ll. Hernández Jaume i Antoni Marimon Riutort, Camil.la Blanes, Antoni Marimon (coord.), Història de Mallorca, vol. iii (1975-1998), 3. «La llengua», Ed. Moll, Mallorca, 1998. Gran part de la informació d’aquest capítol procedeix de l’aportació de Joan Melià i Garí als autors, sense que hi consti.

[6] Decret 125/2000, de 8 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears.

[7] Des del moment de la redacció d’aquest article al de la publicació, han començat a emetre els canals de ràdio i de televisió dependents del Govern de les Illes Balears. En aquests moments encara és prest per avaluar de quina manera s’hi tenen en compte els objectius que han de guiar els mitjans de comunicació públics segons la Llei de normalització lingüística; no s’emeten, però, pel.lícules en català.

[8] Revista Jurídica de Catalunya (1987), núm. 1, p. 47-78.

[9] La comissió d’experts que durant els primers mesos de 2005 assessora el Govern de les Balears en la reforma de l’Estatut d’autonomia ha aprovat per majoria rebutjar incorporar l’obligació de conèixer el català a més del castellà proposada pels dos únics membres que hi han votat a favor, Bartomeu Colom i Ignasi Ribas.

[10] Abans hem fet referència a la seva valoració de la consciència lingüística en el context de la lliure elecció de llengua que estableix el marc jurídic actual, recollida a l’apartat A.

[11] Francesc Ferrer i Gironès, Normes positives dictades per l’Estat espanyol que obliguen a la utilització de la llengua castellana (http://www.contrastant.net/llengua/obligatori.htm).

[12] Reial decret 1334/1999, de 31 de juliol, d’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris: «Article 18. La llengua de l’etiquetatge. Les indicacions obligatòries de l’etiquetatge dels productes alimentaris [«indicacions relatives a la llista d’ingredients i les instruccions per a la conservació i ús»] que es comercialitzin a Espanya s’expressaran, almenys, en la llengua espanyola oficial de l’Estat. El que disposa l’apartat anterior no s’aplicarà als productes tradicionals elaborats i distribuïts exclusivament en l’àmbit d’una comunitat autònoma amb llengua oficial pròpia.»

[13] Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears (bocaib núm. 89, de 17.07.1997).

[14] En el moment de la publicació d’aquest article, ja es coneixen els resultats del cens de 2001 i se n’han publicat un grapat d’anàlisis; vegeu Joan-Albert Villaverde i Vidal, «Coneixements i usos lingüístics a les Illes Balears. Revisió dels estudis promoguts per institucions i altres», Noves SL, hivern 2002. Aquest treball completa els que s’esmenten en les notes següents (http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm02hivern/catalana/villa1_5.htm).

[15] Antoni I. Alomar, «Les dades del cens de població de 1991 i el procés de normalització lingüística a les Illes Balears», Actes del Simposi de Demolingüística: III Trobada de Sociolingüistes Catalans: Tortosa, 15 i 16 de novembre de 1993; Institut de Sociolingüística Catalana. Direcció General de Política Lingüística. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1995. (Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana. Sèrie Documents de Treball; 6).

[16] Antoni I. Alomar, «Les dades del cens de població de 1991 i el procés de normalització lingüística a les Illes Balears».

[17] Centre d’Investigacions Sociològiques, Estudio 2300. Uso de lenguas en comunidades bilingües: Baleares (Islas). Madrid, 1998.

[18] Antoni I. Alomar, «Les dades del cens de població de 1991 i el procés de normalització lingüística a les Illes Balears».

[19] Memòria de la Direcció General de Política Lingüística 2001, Palma, 2002; Full Informatiu de la Direcció General de Política Lingüística, 4, juny-agost 2004. (). L’increment en els darrers cinc anys de l’ús de la llengua catalana a les proves de selecti vitat ha estat d’un 24,1% en el global, d’un 21,2% a Mallorca, d’un 20,6% a Menorca i d’un 36% a Eivissa i Formentera. ().

[20] La mateixa unesco va promulgar el 2001 una Declaració Universal sobre la Diver- sitat Cultural (, document en línia consultat el 2005), i prepara una Convenció sobre la protecció dels continguts culturals i les expressions artístiques (, document en línia consultat el 2005), amb la finalitat de protegir l’especificitat dels béns culturals en el mercat mundial.

[21] En el moment de la publicació de l’article s’ha esdevingut l’esmentada ampliació de la ue i s’ha aprovat en un referèndum consultiu un projecte de Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, que no inclou el català en la llista de llengües en què el text tindrà versió autèntica. Abans del referèndum, el Govern espanyol s’ha compromès davant el Congrés dels Diputats a sol.licitar la reforma del Reglament de règim lingüístic de la ue per tal que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea. El text del Tractat s’ha traduït al català, basc, i gallec per tal que quedàs constància d’aquestes traduccions de la Constitució europea davant de la secretaria del Consell de la ue, i es recull en una Declaració annexa a la Constitució el compromís de la Unió amb la diversitat cultural d’Europa i l’atenció especial que prestarà a les llengües regionals. El lliurament d’aquestes traduccions, però, no té com a conseqüència la validesa legal de la traducció i, per tant, l’oficialització del català i de les altres llengües esmentades. Mentrestant, al Congrés dels Diputats, la presidència i el grup d’Esquerra Republicana s’enfronten per l’ús del català a la cambra en les preguntes a l’executiu fins que no es reformi el Reglament del Congrés.

[22] Sobre la darrera part de l’article, vegeu I. Marí, Una política intercultural per a les Balears? Informe per al debat. Palma: Espai de Formació Cultural, 2002; «Cinc qüestions entorn del plurilingüisme estatal», Llengua, societat i comunicació, 2 (2004), p. 25-28 ().

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR