Els acords administratius signats pel Govern espanyol sobre l’ús oficial de les llengües espanyoles diferents del castellà en el si de les institucions i els organismes de la Unió Europea

La demanda social i política perquè la llengua catalana adquirís un estatut d’oficialitat en el si de les institucions comunitàries ha estat un moviment constant a Catalunya des del mateix moment de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees l’any 1986. Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut dos punts principals d’inflexió a partir dels quals el català ha millorat el seu reconeixement dintre del sistema lingüístic de la Unió Europea, per bé que, en cap cas, no ha arribat a obtenir l’estatut d’oficialitat insistentment demanat pel Parlament de Catalunya.

El primer d’aquests punts d’inflexió es remunta a l’any 1990, amb l’adopció per part del Parlament Europeu d’una resolució en què aquesta ins-Page 318titució va expressar una posició favorable a un major reconeixement de la llengua catalana en el si de les institucions comunitàries. El segon, en canvi, és molt recent, i s’ha produït amb la signatura de diversos acords administratius del Govern espanyol amb les principals institucions i organismes comunitaris que permeten un ús oficial limitat del català i de les altres llengües oficials a Espanya distintes del castellà en el si d’aquestes institucions.¹

Abans d’entrar directament en l’anàlisi d’aquests acords i del procés previ que ha conduït a la seva adopció, crec que és important examinar, encara que sigui molt breument, quins varen ser els pressupòsits jurídics en aquesta matèria a partir dels quals el Govern espanyol va negociar l’adhesió a les Comunitats Europees, ja que és a partir dels resultats d’aquesta negociació, desfavorable en aquest cas per a les altres llengües espanyoles que no fossin el castellà, que s’inicia a Catalunya el moviment social i polític per millorar l’estatut de la llengua catalana dintre de les institucions comunitàries. A més, des del meu punt de vista, la reflexió sobre aquest pressupòsits, continua essent indispensable encara actualment a l’hora de plantejar-se una millora significativa de l’estatut de la llengua catalana dintre del sistema lingüístic de la Unió Europea.

En el moment de les negociacions per a la incorporació d’Espanya a les Comunitats Europees, concloses finalment en el Tractat d’Adhesió de 1985, el Govern espanyol, d’acord amb allò que disposa l’article 3.1 de la Constitució espanyola, que disposa que castellà és la llengua oficial de l’estat, únicament va tenir en compte aquesta llengua en la redacció dels tractats constitutius de les Comunitats Europees als efectes de la seva incorporació entre les llengües en les quals aquests adquirien valor autèntic. També en aquest moment, el Reglament 1/1958 del Consell, que estableixPage 319 els principis bàsics del règim lingüístic de les institucions comunitàries, fou modificat per tal d’introduir-hi la llengua castellana entre les llengües que hi tindrien la consideració de llengües oficials i de treball.²

D’acord amb aquestes decisions, per tant, la resta de llengües espanyoles que, segons allò que preveu l’article 3.2 de la Constitució espanyola i els respectius estatuts d’autonomia de Catalunya, Galícia, el País Basc, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, disposaven d’un estatut d’oficialitat reconegut territorialment a Espanya no varen adquirir la consideració de llengües dels tractats ni tampoc de llengües oficials i de treball de les institucions de comunitàries.

Des del meu punt de vista, tot i que la solució prevista pel negociador espanyol de deixar al marge del sistema lingüístic de les institucions de la Unió la resta de llengües espanyoles que no fossin el castellà pogués semblar, en un primer moment, del tot coherent amb el dret institucional comunitari i amb les previsions constitucionals espanyoles en aquesta matèria, crec que un examen més aprofundit d’aquesta qüestió podria portar a una resposta diferent.

Així, en primer lloc, i pel que fa al dret institucional comunitari, en la meva opinió, cap disposició dels tractats no impedia, ni tampoc impedeix en l’actualitat,³ que en el moment del seu ingrés com a nou estat membre, un estat, en la seva condició de part del Tractat i actuant, per tant, en l’exercici de la seva plena sobirania, manifesti amb plena llibertat en quines de les llengües que formen part del seu ordenament juridicolingüístic intern considera que aquest text ha de ser redactat i, consegüentment, tenir valor autèntic.⁴

Si això és així, per tant, i des d’una consideració purament jurídica, res no impedia al Govern espanyol en el moment de signar els tractats d’adhe-Page 320sió a les Comunitats Europees haver manifestat la pluralitat de l’ordenament lingüístic espanyol, tot incorporant-la en els termes adequats al sistema institucional lingüístic comunitari. No va ser, doncs, en definitiva, cap exigència derivada directament del dret originari comunitari, la que va comportar que l’Estat espanyol declarés finalment com a llengua en la qual es redactarien els tractats únicament el castellà i per tant que únicament aquesta llengua seria al mateix temps una de les llengües oficials de les institucions comunitàries, d’acord amb que preveu Reglament 1/1958.

Precisament amb relació a aquesta darrera disposició cal recordar que el seu article 8 preveu que, en el cas dels estats membres que compten amb diverses llengües oficials, el seu ús en les instàncies comunitàries s’ha de determinar, a sol.licitud de l’Estat interessat, segons les regles generals de la legislació d’aquest Estat. És clar, per tant, que una interpretació potser més respectuosa amb el sistema juridicolingüístic espanyol, entès aquest com el conjunt dels ordenaments constitucional i autonòmic en aquesta matèria, hauria permès incorporar les llengües autonòmiques dintre de les llengües enumerades pel Reglament 1/1958. De fet, i tal com comprovarem en el seu moment, aquesta és l’opció que el Govern espanyol proposarà en la seva petició de reconeixement d’oficialitat per a les llengües oficials a Espanya distintes del castellà que finalment ha donat lloc als acords administratius que analitzarem en aquest article.

A més d’això, un segon argument que podria qüestionar la decisió presa pel negociador espanyol de no incorporar en el seu moment les llengües cooficials espanyoles al sistema lingüístic de la Unió, té a veure amb el fet que una part molt important de les normes de dret comunitari, tan originari com derivat, contenen disposicions aptes per fer sorgir directament per als particulars drets i obligacions susceptibles de ser al.legades davant dels tribunals.

En aquest sentit, i en la mesura que algunes d’aquests normes poden contenir disposicions relatives a l’ús de les llengües, crec que una interpretació més correcta del sistema de pluralisme lingüístic intern constitucionalment reconegut a Espanya, hauria exigit incorporar també les llengües cooficials espanyoles entre les llengües oficials de les institucions comu-Page 321nitàries per tal de garantir una igualtat jurídica del conjunt de les llengües espanyoles amb relació precisament a aquest tipus de normes de dret comunitari. D’aquesta manera s’hauria evitat que finalment el dret comunitari acabés introduint, tal com efectivament ha acabat passant, un tracte diferenciat entre les llengües espanyoles que afavoreix i té en compte únicament la llengua declarada oficial per Espanya, és a dir el castellà.⁵

Tanmateix, com hem dit, no van ser aquestes consideracions les que finalment va adoptar el Govern espanyol a l’hora de negociar els tractats d’adhesió, la qual cosa, al cap i a la fi, va ser l’origen que s’iniciés a Catalunya el moviment social i polític a què hem fet referència per tal de reclamar que la llengua catalana gaudís d’un estatut d’oficialitat en les institucions de la Comunitat en un pla d’igualtat amb la resta de llengües que ja tenien aquesta consideració.

Ja hem indicat en la introducció d’aquest article que un dels moments que al llarg de tots aquests anys va suposar un molt lleu reconeixement institucional de la llengua catalana en les Comunitats Europees va ser l’adopció per part del Parlament Europeu de la seva Resolució d’11 de desembre de 1990,⁶ sorgida arran de la petició formulada pels parlaments de Catalunya i de les Illes Balears,⁷ a partir de la qual es va produir un mínim reconeixement de la llengua catalana, de naturalesa pràcticament simbòlica, i que no va donar lloc a cap conseqüència de naturalesa jurídica rellevant.

Val a dir, però, que aquesta Resolució del Parlament Europeu de 1990, tot i confirmar que «[...] no es posible acceder a una aplicación completa del principio de la igualdad de todas las lenguas de los países comunitarios pero que, por lo que respecta a la lengua catalana, existen posibilidades de utiliza-ción que pueden ponerse en práctica en el momento actual»⁸ (punt E), acabava demanant al Consell i a la Comissió Europea que adoptessin mesures que permetessin aconseguir els objectius següents: «la publicación en catalán de los Tratados y de los textos fundamentales de las Comunidades; la difusión en catalán de la información pública relativa a las instituciones europeas por todos los medios de comunicación, la inclusión del catalán en losPage 322 programas elaborados por la Comisión para el aprendizaje y el perfeccionamiento de las lenguas europeas, la utilización del catalán en las relaciones orales y escritas con el público en la(s) Oficina (s) de la Comisión de las Comunidades Europeas en las Comunidades Autónomas en cuestión».

Finalment, la Resolució també demanava a la Mesa del Parlament, tenint en compte el marc jurídic establert pel Consell en el seu Reglament 1/1958, que «por lo que respecta al Parlamento Europeo, que adopte decisiones adecuadas en la materia...» (punt 6).

De tota manera, i tal com hem indicat anteriorment, els resultats d’aquesta Resolució varen ser molt poc rellevants⁹ i sense transcendència jurídica, per la qual cosa, en definitiva, encara l’any 2004, data en la qual s’inicia la negociació dels acords que a continuació comentarem, el reconeixement jurídic de la llengua catalana en el si de les institucions comunitàries era pràcticament inexistent.

La petició que en el seu moment varen formular els parlaments català i balerar i que va donar lloc a la Resolució del Parlament Europeu que hem examinat en l’apartat anterior, va ser reiterada novament els anys 2001 i 2002 per tots dos parlaments mitjançant dues noves resolucions.¹⁰ De tota manera cap d’elles no va tenir conseqüències en la línea de les apuntades per les resolucions anteriors. Finalment, per tant, no serà fins que es produeixi un canvi en l’escenari polític català i espanyol que s’obrirà una nova etapa en el procés de reconeixement institucional de la llengua catalana.

Aquest canvi té lloc a partir de la celebració de les eleccions legislatives que tenen lloc a Espanya els anys 2003 i 2004 per renovar la composició del Parlament de Catalunya i de les Corts espanyoles. Com a conseqüència del seu resultat es formen uns nous executius tant de la Generalitat de Catalunya com de l’Estat, en tots dos casos també amb un canvi en les forces polítiques encarregades de la seva direcció.

Page 323

Fruit d’aquesta nova conjuntura política, i d’acord amb els compromisos electorals subscrits pels grups polítics que els donaven suport, els governs respectius de la Generalitat i del Govern central varen emprendre negociacions per impulsar a la ue el reconeixement de la oficialitat de les llengües catalana, basca i gallega.

Pel que fa a Catalunya, concretament, i en el si del debat sobre l’orientació política general del Consell Executiu, el 30 de setembre de 2004 Parlament de Catalunya va aprovar la Resolució 102/VII que, amb relació a la llengua, entre d’altres consideracions, instava el Govern a «promoure la declaració del català i de la resta de llengües de l’Estat com a llengües cooficials en tot el seu territori, i la declaració d’aquestes com a llengües oficials de la Unió Europea».¹¹

De manera paral.lela a aquest procés, a més, cal tenir en compte que, durant aquest mateix període, tenien lloc també les negociacions de la Convenció Europea i, més endavant, de la Conferència Intergovernamental entre els estats membres de la Unió Europea, que varen conduir a l’adopció formal, el 29 d’octubre de 2004, del Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, que actualment encara es troba pendent de la seva entrada en vigor.¹²

És important indicar també que tots dos processos, és a dir, els canvis en la política espanyola i catalana i les negociacions de la Constitució europea, finalment acabaran influint-se mútuament i apareixent estretament relacionats. Només cal recordar, en aquest sentit, que el text del Tractat constitucional incorpora un nou apartat a l’article on s’indiquen les llengües en les quals estarà redactat i tindrà valor autèntic, en virtut del qual el Tractat podrà ser traduït també d’altres llengües per bé que sense que el text que en resulti adquireixi la condició d’autèntic.

És dintre d’aquest nou context polític, per tant, que finalment el 13 de desembre de 2004, el Govern espanyol va presentar al Consell de la UnióPage 324 Europea una sol.licitud formal de reconeixement de l’oficialitat de les llengües espanyoles distintes del castellà.

Concretament, la denominació exacta del document era la següent: «Memorandum del Gobierno español. Solicitud de reconocimiento en la Unión Europea de todas las lenguas oficiales en España».¹³

El document presentat pel Govern espanyol s’estructura en quatre apartats: una introducció, en la qual s’exposen els motius i la conveniència d’un reconeixement per part de les institucions de la Unió Europea de les llengües espanyoles distintes del castellà; una segona part on es formula la petició o demanda concreta que el govern planteja al Consell de la Unió Europea; i dos annexos, el primer dels quals conté la proposta de modificació del Reglament 1/1958, mentre que el segon detalla les mesures d’ordre pràctic que es consideren necessàries per aplicar-lo.

En la seva part introductòria o expositiva, el memoràndum destaca i valora la diversitat lingüística espanyola; assenyala el reconeixement d’oficialitat que a Espanya tenen les altres llengües espanyoles distintes del castellà, d’acord amb l’article 3 de la mateixa Constitució i els respectius estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes que disposen de llengües pròpies; subratlla la importància i el pes d’aquestes llengües en els usos i la vida quotidiana dels seus parlants, tot indicant que són llengua vehicular en l’ensenyament escolar i universitari, que compten amb una gran tradició literària i que són d’ús habitual en els mitjans de la comunicació, i finalment insisteix en la importància que tenen les llengües maternes i la conseqüent necessitat que els ciutadans puguin comunicar-se en aquestes llengües amb les institucions i poders públics. En aquesta mateixa part introductòria, el document assenyala també que la Unió Europea no pot deixar de considerar aquesta realitat i que cal acostar Europa i els seus ciutadans al procés d’integració. Des d’aquesta perspectiva, cita, d’una banda, el compromís ja realitzat del Govern espanyol de facilitar les traduccions oficials del Tractat constitucional¹⁴ i també el propi compromís amb la diversitat cultural que conté l’Acta final de la Conferència Intergovernamental que va adoptar aquest mateix Tractat.

Page 325

El contingut de la petició

Respecte de la petició concreta que el Govern espanyol planteja en el seu memoràndum, cal dir, en síntesi, que consisteix en la possibilitat que les institucions de la Unió Europea acordin un reconeixement oficial limitat a les llengües espanyoles distintes del castellà que tenen reconegut constitucionalment a Espanya un estatut d’oficialitat. Per assolir aquest objectiu proposa la modificació del Reglament 1/1958 que fixa les bases generals del règim lingüístic de les institucions de la Unió. A més, també sol.licita que aquestes mateixes llengües per a les quals es demana el reconeixement s’incorporin plenament a l’acció «Lingua»¹⁵ de la Unió i, finalment, declara que el mateix Govern espanyol assumirà el cost econòmic que es derivi de l’execució en la pràctica de les modificacions del règim lingüístic que demana.

A continuació analitzarem amb més detall els termes precisos d’aquesta petició.

El que primer que caldria dir, d’entrada, és que en la seva petició, el Govern espanyol no demana per a les llengües espanyoles distintes del castellà la seva plena oficialitat en les institucions de la Unió, de manera que quedin equiparades en un pla d’igualtat ni amb el castellà ni amb a la resta de amb de les llengües que actualment disposen d’aquest reconeixement.

Així, tot i que el primer paràgraf de la part del document comença afirmant que «El Gobierno español solicita el reconocimiento oficial en la Unión Europea de las lenguas españolas distintas del castellano que cuenta con un estatuto oficial en España [...]», immediatament passa a precisar el contingut, és a dir, els límits o l’abast del reconeixement que se sol.licita.

Més concretament, el Govern espanyol planteja que aquesta oficialitat hauria de permetre o s’hauria de limitar a:

El uso indistinto por los ciudadanos de cualquiera de las lenguas que tienen carácter oficial en España en sus comunicaciones escritas con las instituciones (Parlamento Europeo, Consejo, Comisión, Tribunal de Justicia, salvo las comunicaciones relacionadas con el ejercicio de la función jurisdiccional, y Tribunal de Cuentas) y órganos consultivos de la Unión (Comité de las Regiones y Comité Económico y Social) así como con el Defensor del Pueblo.

Page 326

La facultad de utilizar dichas lenguas, previa petición formulada con antelación razonable, en las intervenciones orales (interpretación pasiva) en las sesiones plenarias del Parlamento Europeo y del Comité de Regiones y, en su caso, en las sesiones ministeriales formales del Consejo (en particular cuando forme parte de la delegación española un representante de las Comunidades Autónomas)

La publicación oficial en tales lenguas de los textos legales finales adoptados por procedimiento de codecisión entre le Parlamento Europeo y el Consejo.»

Com hem assenyalat anteriorment, el Govern espanyol considera que la via adequada per incorporar les llengües espanyoles distintes del castellà a un nou règim d’oficialitat lingüística limitada en el si les institucions de la Unió és la modificació del Reglament 1/1958. És per aquest motiu que l’annex I del memoràndum conté una proposta de modificació d’aquest Reglament als efectes d’introduir-hi la declaració d’oficialitat d’aquelles llengües i precisar-ne el contingut que es derivarà d’aquesta declaració.

Concretament, la declaració d’oficialitat en les institucions de la Unió de les llengües espanyoles distintes del castellà es preveu a partir de la incorporació d’un nou paràgraf a l’article 1 de l’actual Reglament. Segon la proposta de modificació que incorpora l’annex I, doncs, «serán también lenguas oficiales y de trabajo de las instituciones de la Unión, en las condiciones y a los solos efectos establecidos en el Anexo de este Reglamento, en tanto que lenguas que de conformidad con el ordenamiento constitucional de un Estado miembro tienen el carácter de lenguas oficiales en su territorio, el euskera, el gallego y la lengua que se denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Cataluña y en la de las Illes Balears y que se denomina valenciano en la Comunidad Valenciana.»

Quant als continguts que integraran l’estatut d’oficialitat d’aquestes llengües vindrien determinats, tal com es desprèn de la lectura del paràgraf que acabem de citar, en un annex que s’afegiria a l’actual Reglament 1/1958. Aquest annex, d’acord amb les previsions d’un nou article 9 que incorpora també la proposta del Govern espanyol, formaria part integrant del mateix reglament modificat.

D’acord amb el que preveu l’esmentat annex, per tant, les llengües que disposessin d’aquest estatut d’oficialitat serien utilitzades en les institucions europees únicament als efectes següents:

— Les comunicacions dels textos previstes en els articles 2 i 3 del Reglament 1/1958, és a dir, en les comunicacions entre els ciutadans i les institucions i organismes de la Unió i amb el Defensor del Poble, ambPage 327 la limitació, però, que, en el cas que aquestes comunicacions s’inscriguin dintre de procediments administratius que incorporin terminis de resposta legalment establerts es doni preferència al castellà, única llengua amb estatut d’oficialitat plena (punt 1.a de l’annex).

— La publicació en el Diari Oficial de la Unió Europea de la versió final dels textos legals adoptats de conformitat amb les disposicions de l’article 251 del Tractat ce, o sigui, d’aquells actes adoptats pel procediment de codecisió entre Consell i Parlament. També en aquests cas s’afegeix una limitació a aquestes llengües en el sentit que si hi ha discrepàncies sobre la interpretació amb relació a qualsevol de les llengües d’oficialitat plena, prevaldrà la interpretació formulada a partir d’aquestes últimes, (punt 1b. de l’annex).

— Les intervencions orals en les sessions plenàries del Parlament Europeu i del Comitè de les Regions, i si s’escau en les sessions ministerials del Consell. En tots aquests casos es preveu que calgui formular una petició prèvia formulada amb una antelació de set dies hàbils i que es tracta únicament d’una interpretació passiva.¹⁶

Val a dir també, finalment, que de manera expressa, queden excloses d’aquest estatut que, per la nostra part, denominarem d’oficialitat limitada: a) la possibilitat de redactar en aquestes llengües els reglaments i altres textos d’abast general, els quals, d’acord amb allò que preveu l’article 4 de la proposta de Reglament modificat, es redactaran únicament en les vint llengües d’oficialitat plena, que s’indiquen en l’apartat 1 del Reglament actual i b) la possibilitat que el Diari Oficial de la Unió Europea es publiqui en aquestes llengües. Tot i això, el mateix article 5 del text de la proposta de Reglament assenyala que, per al cas de les llengües del seu paràgraf segon de l’article 1, es tindrà en compte allò que disposa l’annex, és a dir, tal com hem indicat, que s’hi podran publicar els actes adoptats pel procediment de codecisió.

Valoració

D’acord amb el que acabem d’exposar, per la meva part crec que, del memoràndum presentat pel Govern espanyol, se’n podrien fer les valoracions següents.

Page 328

La primera d’elles és que, per primera vegada, en dirigir-se directament al Consell, és a dir, a la institució competent per determinar el règim lingüístic de les institucions de la Unió, i no al Parlament Europeu com havia estat el cas en les ocasions anteriors, la petició d’impulsar el reconeixement institucional de la llengua catalana en la Unió Europea ha adoptat unes vies formals més ben ajustades al sistema institucional comunitari.

També per primer cop la negociació política per intentar donar resposta al reconeixement de la oficialitat del català ha estat dirigida pel mateix Govern de l’Estat espanyol i, per tant, tal vegada es pot haver evitat que des de les instàncies comunitàries es pogués tenir la impressió que es tractava d’una demanda feta al marge de la voluntat o de la col.laboració amb la representació oficial espanyola en la Unió Europea.

Conseqüentment amb això, la reivindicació relativa al reconeixement d’oficialitat del català s’ha presentat de manera conjunta amb la d’altres llengües espanyoles que es troben en la seva mateixa situació jurídica, com ara el gallec i el basc, la qual cosa, a part que, en relació amb el català, hagi generat algunes dificultats relatives a la pròpia denominació de la llengua,¹⁷ en definitiva és més coherent amb l’ordenament lingüístic espanyol considerat en el seu conjunt.

Deixant de banda ara aquestes valoracions, de naturalesa essencialment política, i ja des d’una perspectiva estrictament jurídica, crec que es poden fer diverses consideracions també molt significatives.

La primera d’elles és que la proposta espanyola, en definitiva, significava crear dintre del Reglament 1/1958 una nova categoria de llengües oficials, les que per la nostra part hem denominat d’oficialitat limitada. Aquesta nova categoria, però, trencava formalment amb el criteri tradicionalment adoptat pel Consell que vincula la condició de llengua oficial de les institucions de la Unió al fet de ser una de les llengües en les quals els tractats estan redactats i tenen valor autèntic.

Malgrat que aquesta pogués ser, efectivament, una dificultat important perquè el Consell donés una resposta positiva a la demanda espanyola, cal tornar a insistir en el fet que el règim lingüístic de les institucions de la Unió no s’estableix en les disposicions dels tractats constitutius de la ue i de les Comunitats. Per aquest motiu, en principi, res no impedia, ni impedeix tam-Page 329poc avui, que el Consell pogués adoptar un model de règim lingüístic institucional sobre la base d’altres criteris, de caràcter més restringit o més ampli que el que actualment té establert, com ara, per exemple, incorporant-hi les llengües que també són oficials a Espanya a més del castellà.

En segon lloc, es pot observar, a partir dels termes que conté la introducció del memoràndum, que la tria dels continguts que finalment integraven l’estatut de les llengües d’oficialitat limitada s’estructurava al voltant d’un doble eix: d’una banda, el ciutadà en les seves relacions amb els poders públics de la Unió i, de l’altra, els representants d’aquests ciutadans en l’exercici dels seus mandats en les institucions comunitàries.¹⁸

Aquests dos eixos responien tant a una dimensió de naturalesa política, com és la voluntat d’acostar o fer més proper als ciutadans el projecte d’integració europea, com estrictament jurídica, entesa aquesta en el sentit que pretenien crear veritables drets subjectius en favor dels ciutadans espanyols que volguessin utilitzar aquestes altres llengües oficials a Espanya distintes del castellà per adreçar-se a les institucions comunitàries.

Tanmateix, era precisament en aquest punt on la proposta presentada pel Govern espanyol difícilment podia prosperar, atès que suposava la vulneració d’una norma bàsica de dret primari comunitari: concretament de l’article 21, apartat 3, del tce el qual estableix clarament, i en forma de numerus clausus, que les llengües en les quals els ciutadans comunitaris podran adreçar-se a les institucions i organismes comunitaris són aquelles previstes en l’article 314 del Tractat ce, és a dir, aquelles en les quals els tractats estan redactats i tenen valor autèntic.

És clar que a l’hora de fer la tria dels continguts que finalment havia d’incorporar l’estatut d’oficialitat limitada, el memoràndum podia haver prescindit d’aquest contingut i, en canvi, limitar-se a incorporar-hi tots o alguns dels altres previstos continguts previstos pel Reglament 1/1958. Això, però, hauria estat completament contradictori amb la finalitat última de la modificació del Reglament que era, en definitiva, donar resposta a la petició plantejada per algunes comunitats autònomes dotades de llengua pròpia perquè els seus ciutadans es poguessin comunicar directament en aquestes llengües amb les institucions de la Unió.

Page 330

Finalment, per la meva part, crec que tot i les seves limitacions, el memoràndum millorava de manera significativa el reconeixement en les institucions de la Unió de les llengües espanyoles oficials distintes del castellà, per bé que es tractés d’un reconeixement molt limitat i, en aquest sentit i pel que fa a la llengua catalana, molt allunyat de la plena oficialitat demanada pel Parlament de Catalunya.

La resposta que el Consell de la Unió dóna al memoràndum del Govern espanyol es produeix finalment en virtut d’unes «Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005, relatives a l’ús oficial d’altres llengües en el Consell i, en el seu cas, en d’altres institucions i òrgans de la Unió Europea»¹⁹ (en endavant, Conclusions).

D’entrada, el primer que caldria assenyalar respecte d’aquest acte comunitari és que el Consell redueix de manera considerable l’abast jurídic de la proposta presentada pel Govern espanyol en el seu memoràndum, i això malgrat que, com veurem, recull algunes de les seves propostes i arriba finalment a concloure que, a partir d’aquest moment, es podrà autoritzar un ús oficial de les llengües espanyoles distintes del castellà en el mateix Consell, i eventualment en d’altres institucions i organismes comunitaris.

Així, ja en el seu punt 1, les Conclusions assenyalen que «las presentes conclusiones se refieren a las lenguas, distintas de las lenguas indicadas en el Reglamento n° 1/1958 del Consejo, que cuentan con un estatuto reconocido por la Constitución de un Estado miembro en todo o en parte de su territorio y cuyo uso como lengua nacional está autorizado por ley».

D’aquest primer punt, doncs, crec que se’n desprenen dues precisions importants. La primera d’elles és que les previsions que contenen les Conclusions únicament es podran referir a llengües que no tenen la consideració d’oficials i de treball de la Unió, amb la qual cosa queda clar, per tant, que una preocupació essencial del Consell és preservar sense cap modificació el règim lingüístic institucional de la Unió previst en el Reglament 1/1958.

En aquest sentit, doncs, el Consell es desmarca clarament de la proposta que contenia el memoràndum espanyol que defensava la modificació d’aquest Reglament com a via per al reconeixement de les llengües co-Page 331 oficials espanyoles, la qual cosa té com a conseqüència més significativa que l’ús oficial d’aquestes llengües finalment acordat no trobarà la seva base jurídica en una disposició de dret derivat comunitari de caràcter legislatiu sinó, com veurem, en un acte de naturalesa simplement administrativa.

La segona d’aquestes precisions és que el Consell, també separant-se de la proposta espanyola, no enumera de manera expressa les llengües que podran acollir-se o emparar-se en les previsions establertes en les Conclusions, sinó que adopta una fórmula oberta susceptible d’abraçar qualsevol llengua d’un estat membre que tingui un estatut d’oficialitat reconegut constitucionalment, i que no sigui, naturalment, alguna d’aquelles que ja gaudeixen de la condició d’oficials i de treball de les institucions de la Unió.

Un cop delimitat l’àmbit al qual s’aplicaran les Conclusions, el Consell declara que autoritzarà l’ús oficial de les llengües que s’hi emparin, dintre de les condicions i en els límits previstos en les mateixes Conclusions, sobre la base d’acords de naturalesa administrativa que es puguin subscriure entre determinades institucions i organismes comunitaris i els governs dels estats membres que així ho prevegin, els quals, finalment, s’hauran de fer càrrec dels costos directes i indirectes que es derivin per a les institucions i organismes de la Unió de l’aplicació d’aquests acords (punt 4 i 5).

En relació amb el contingut concret que comprendrà l’ús oficial de les llengües que s’acullin a aquesta possibilitat, les Conclusions el delimiten en els apartats a), b) i c) de l’article 5, que es refereixen respectivament a la publicació dels actes adoptats mitjançant codecisió pel Parlament Europeu i pel Consell, a les intervencions orals en les sessions del Consell, i en el seu cas, d’altres institucions i organismes de la Unió, i finalment a les comunicacions escrites amb les institucions i òrgans de la Unió.

Com veiem, tots tres punts figuraven en el memoràndum presentat pel Govern espanyol; tanmateix, però, respecte de cadascun d’ells el Consell acaba també limitant-ne i reduint-ne l’abast que li havia donat la proposta espanyola.

Així, respecte de la publicació dels actes adoptats en codecisió (punt 5. a) finalment es descarta que siguin publicats en el Diari Oficial de la Unió Europea, i únicament s’estableix que l’Estat membre interessat pugui enviar al Parlament Europeu i al Consell una traducció certificada en alguna de les llengües de les quals s’autoritza l’ús oficial per tal que el Consell la conservi en els seus arxius, la publiqui en el seu lloc d’Internet i a petició de l’interessat n’emeti una còpia. En tots els casos cap d’aquestes traduccions no tindrà valor jurídic.

Page 332

Quant a les intervencions en les sessions del Consell i, en el seu cas, d’altres institucions i organismes de la Unió (punt 5.b) les Conclusions es mantenen en els mateixos termes que la proposta formulada en aquest punt pel Govern espanyol, per bé que, en el cas del mateix Consell, condiciona aquesta possibilitat al fet que la petició l’hagi formulat l’Estat membre interessat amb una antelació raonable respecte de la sessió que es tracti i que el Consell disposi dels mitjans necessaris tant de personal com d’equipament.

Finalment, el punt 5.c de les Conclusions, aborda la qüestió de les comunicacions escrites amb les institucions i organismes de la Unió. I en aquest punt també s’estableix una limitació important respecte de la proposta espanyola, ja que el sistema previst en les Conclusions substitueix la comunicació directa dels ciutadans que vulguin adreçar-se a les institucions comunitàries en les llengües distintes que s’inclouen en el seu punt 1, tal com proposava el memoràndum espanyol, per un mecanisme de comunicació indirecta que exigeix la traducció directa i inversa en una de les llengües oficials i de treball del text que aquests ciutadans vulguin adreçar a les institucions; traducció que, a més, haurà de ser efectuada per un organisme designat per aquesta finalitat per l’Estat membre interessat.

En aquest punt, per tant, les Conclusions del Consell, tot i que sense fer-ne esment de manera expressa, prenen en consideració l’article 21 del Tractat ce al qual hem fet referència anteriorment i segons el qual, recordem-ho un cop més, en virtut de la remissió que fa a l’article 314 del Tractat ce, les llengües en què els ciutadans comunitaris es poden adreçar a les institucions comunitàries són únicament aquelles en què els tractats estan autentificats. D’aquí prové, segurament, la solució donada pel Consell d’establir un mecanisme indirecte de comunicació entre el ciutadà que vulgui utilitzar una de les llengües addicionals en les seves relacions amb les institucions de la Unió.

Per acabar el comentari d’aquestes Conclusions, cal indicar també que en aquestes no es fa cap referència a la petició formulada pel Govern espanyol en el seu memoràndum que les llengües per a les quals demanava un reconeixement oficial fossin incorporades a l’acció «Lingua». Aquesta omissió és difícil d’explicar. I més quan en una nota interna de 8 de juny de 2005²⁰ que la Presidència del Consell dirigia al Comitè de Representants Permanent (coreper) indicava que la incorporació en aquell programa d’una llengua distinta de les llengües oficials de la Unió es podria realitzarPage 333 a partir d’una modificació de la decisió a partir de la qual es creava el programa, modificació que es podria portar a terme pel procediment legislatiu ordinari, és a dir, a partir d’una proposta de la Comissió Europea i l’aprovació en codecisió del Parlament Europeu i el Consell.

D’acord amb això, crec que les Conclusions, sense més dificultat, podrien haver invitat formalment la Comissió Europea a adoptar una modificació d’aquesta índole, ja fos específicament referida a l’acció «Lingua», o eventualment per a tots aquells programes similars que la Comissió Europea impulsa amb relació a l’ensenyament i aprenentatge de llengües estrangeres.

En síntesi, doncs, crec que es pot afirmar que el Consell ha acabat responent a la petició espanyola mitjançant una solució en bona part alternativa a la que proposava el Govern espanyol i també d’un caràcter bastant més limitat. Aquesta resposta, en resum, es concreta principalment en els punts següents:

— La substitució de la via jurídica proposada pel Govern espanyol que consistia en la modificació del Reglament 1/1958, per la possibilitat que es puguin adoptar acords administratius entre els estats membres i les institucions i organismes de la Unió que s’hi vulguin acollir.

— La substitució del reconeixement específic d’un estatut d’oficialitat limitada de les llengües oficials a Espanya distintes del castellà en el si de les institucions de la Unió, per un sistema de simple autorització del seu ús oficial, també limitat i restrictiu, especialment en allò que es refereix a les comunicacions escrites entre els ciutadans i les esmentades institucions, ja que aquelles s’hauran de tramitar a partir d’un organisme intermediari designat per l’Estat membre amb aquesta finalitat.

— La substitució, també, de la publicació de la traducció en les llengües addicionals dels actes adoptats en codecisió en el Diari Oficial de la Unió Europea que havia demanat el Govern espanyol, pel seu simple dipòsit en els arxius del Consell, la qual cosa gairebé equival, en la meva opinió, a la seva pràctica ocultació pública.

— La generalització de les previsions que contenen les Conclusions per tal que puguin acollir-se dintre de la nova categoria de llengües, que es podrien denominar addicionals, totes aquelles altres que els diferents estats membres puguin proposar.

En definitiva, doncs, crec que es pot afirmar que les Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005 hauran fet sorgir una nova categoria de llengües dintre del sistema lingüístic de la Unió: la d’aquelles que, tot i no tenirPage 334 la consideració de llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió, categoria aquesta que es reserva únicament a les llengües enumerades en el Reglament 1/1958, podran, en canvi, ser usades de forma oficial en alguns supòsits i de manera limitada en el si d’algunes institucions i organismes comunitaris.

Tot i aquestes limitacions, crec que cal destacar, des d’un punt de vista essencialment polític, la importància d’aquest pronunciament exprés del Consell respecte de l’existència en la Unió Europea d’altres llengües que les que reben la consideració d’oficials i de treball de les institucions de la Unió i l’atribució, encara que sigui molt limitada, d’una possibilitat del seu ús oficial en el si de les institucions comunitàries. Malgrat que un reconeixement d’aquesta naturalesa pugui semblar obvi, fins avui cap declaració de la primera institució legislativa de la Unió no havia estat tan explícita en aquest sentit, ni n’havia deduït cap tipus de conseqüència de caràcter jurídic, tal com, en canvi, se’n derivaran dels acords administratius que es podran signar a la seva empara.

En relació amb aquest últim punt, però, cal deixar constància també que les Conclusions del Consell no tenien, ni tenen, un caràcter vinculant per a les institucions i organismes comunitaris, els quals continuen conservant, d’acord amb l’article 6 del Reglament 1/1958, la seva autonomia i capacitat de decisió per determinar el seu règim lingüístic intern i, per aquesta mateixa raó, poden decidir voluntàriament subscriure o no els acords administratius que el Consell els convida a signar.

Abans de passar a examinar de manera individual cadascun dels acords administratius als quals han donat lloc les Conclusions de 13 de juny, crec que és necessari comentar, encara que sigui de manera sumària, algunes qüestions d’abast general que poden ser d’utilitat per precisar millor les seves característiques. En aquest sentit, una de la primera de les qüestions que caldria abordar és determinar la seva naturalesa jurídica dintre del sistema de fonts del dret comunitari.

Com ja sabem, les Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005 acabaven convidant les altres institucions perquè, a partir dels principis que s’hi estableixen, subscriguin acords administratius amb els governs dels estats membres que hi puguin estar interessats amb la finalitat d’adaptar els esmentats principis a les peculiaritats pròpies de cada institució o organisme.

Fins al moment de tancar l’elaboració d’aquest treball, únicament el Govern espanyol ha signat acords d’aquesta naturalesa. Concretament ho ha fet amb el mateix Consell de Ministres, el Comitè de Regions, la Comissió Europea, el Comitè Econòmic i Social i el Parlament Europeu. A continuació passem a examinar el contingut i les característiques més significatives de cadascun d’aquests acords.

Page 341

És clar que la valoració de les Conclusions del Consell, de 13 de juny de 2005, i dels acords administratius signats pel Govern espanyol que hem analitzat en aquest article pot fer-se des d’òptiques i perspectives molt di-Page 352ferents, i no se’ns escapa que, entre aquestes, la que pren com a referència la seva dimensió política és segurament una de les més rellevants.

Des d’aquest punt de vista crec, en primer lloc, que no pot deixar de destacar-se que les Conclusions adoptades pel Consell suposen el reconeixement polític, però també jurídic, més rellevant que fins ara ha adoptat la Unió Europea amb relació a les llengües que no hi tenen la consideració de llengües oficials. En aquest sentit, probablement, les Conclusions obren la possibilitat d’una consideració més favorable a aquestes llengües, no només dintre del sistema lingüístic institucional de la Unió, sinó també amb relació a l’elaboració d’una incipient política lingüística que en els darrers anys la Unió Europea ha començat a desenvolupar.³⁸

Amb relació a aquest últim aspecte, en la meva opinió, segurament l’adopció per part de les institucions comunitàries d’una política de comunicació de caràcter multilingüe que acabi incorporant també les llengües addicionals que vagin sorgint dels distints acords que els estats membres signin a l’empara de les Conclusions del Consell hauria de constituir el complement més adequat —i en la meva opinió, imprescindible— del contingut dels acords.

El motiu d’això és que cal tenir en compte que el contingut dels acords es limita, en allò que afecta les comunicacions escrites dels ciutadans, a establir que la correspondència escrita iniciada per la seva pròpia iniciativa amb les institucions comunitàries pugui fer-se, i encara de manera indirecta, en les llengües addicionals, sense que això signifiqui, en cap cas, que les institucions de la Unió adquireixen cap obligació de mantenir les seves plataformes i sistemes d’informació i comunicació en aquestes llengües, la qual cosa no deixa de ser en bona part contradictori amb relació als termes que s’expressen en les respectives exposicions de motius de les Conclusions i dels acords que fins ara s’han signat.

Continuant en aquesta mateixa dimensió política dels acords crec també que l’adopció dels distints acords que es vagin signant contribuirà a ferPage 353 més visible la diversitat lingüística interna dels estats membres de la Unió. Aquesta major visibilitat però, hauria d’anar acompanyada, no només d’una adaptació de la política de comunicació de les institucions europees que incorpori les llengües addicionals que figurin en els acords, tal com he comentat en l’anterior apartat, sinó també d’una millora en el tractament i la consideració actual que tenen aquestes llengües per part de les institucions comunitàries pel que fa, especialment, a les competències que desenvolupa en matèria d’educació i formació.

Finalment, i a la vista del procés de negociació i dels resultats finals dels acords que hem analitzat, crec que és pertinent no deixar de preguntar-se fins a quin punt el contingut dels acords subscrits respon o no d’una manera satisfactòria al moviment social i polític que donà origen a la reclamació d’un major reconeixement de la llengua catalana en el si de la Unió Europea. Les diferents respostes que puguin donar-se a aquesta pregunta són les que marcaran a mitjà termini la continuïtat o no de la reivindicació d’un major reconeixement institucional del català en les institucions comunitàries.

Dit això, però, i des d’una perspectiva estrictament jurídica, que és la que correspon pròpiament a la naturalesa d’aquest treball, resumiria i valoraria les Conclusions i els acords que he analitzat en els termes següents.

En primer lloc, cal deixar constància que les Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005 i, en el cas d’Espanya, els acords administratius que les han desplegat, no suposen cap modificació del règim jurídic d’oficialitat lingüística actualment establert en pel Reglament 1/1958.

Tanmateix, la possibilitat, establerta en termes generals per les esmentades Conclusions, i precisada pels distints acords que els estats membres acabin subscrivint amb les distintes institucions i organismes comunitaris, que llengües no oficials de les institucions de la Unió, però que disposen d’un estatut d’oficialitat reconegut per un estat membre, en tot o en part del seu territori, hi puguin ser usades de manera oficial, encara que de manera molt limitada, suposa una innovació significativa del sistema lingüístic institucional de la Unió. Així, s’introdueix dintre d’aquest sistema una nova categoria jurídica de llengües, que fins aquest moment no hi eren reconegudes, l’estatut jurídic de les quals vindrà establert i delimitat, tal com acabem d’assenyalar, per les Conclusions citades i pels acords que cada estat membre signin amb les institucions i els organismes comunitaris que ho vulguin.

El contingut jurídic de l’estatut lingüístic de què disposaran les llengües que finalment acabin formant part d’aquesta nova categoria és molt limitat si el comparem amb l’estatut de què disposen les llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió. Tot i això cal destacar que, amb relació als ciutadans, aquests veuen ampliat el dret d’opció lingüística de què jaPage 354 disposen amb relació a l’ús de les llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió previst en els articles 2 i 3 del Reglament 1/1958, a determinades llengües addicionals, sempre, naturalment, dintre dels termes i els límits que els mateixos acords estableixen.

Els acords administratius sobre l’ús oficial de les llengües espanyoles distintes del castellà signats pel Govern espanyol l’any 2005 amb el Consell de Ministres, el Comitè de Regions i la Comissió Europea, el Comitè Econòmic i Social i el Parlament Europeu suposen fins avui el major reconeixement institucional amb conseqüències de caràcter jurídic que fins ara han pogut obtenir la llengua catalana i les altres llengües pròpies de les comunitats autònomes espanyoles en el si de les institucions de la Unió. En aquests acords es concreten ara per ara les possibilitats d’utilització oficial d’aquestes llengües en el si de les esmentades institucions.

Cal insistir, però, que aquest reconeixement no equival a l’adquisició d’un estatut d’oficialitat equivalent al que tenen les llengües previstes en el Reglament 1/1958, les quals continuen essent les úniques llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió.

Des del punt de vista de la seva naturalesa jurídica, aquests acords poden incorporar-se sense dificultat a la categoria d’actes comunitaris sui generis ja que no responen a cap tipologia d’acte jurídic comunitari clarament definida pels tractats constitutius de les Comunitats Europees. Tot i això, en manifestar una voluntat d’obligar-se per part de les parts que els signen creen drets i obligacions de naturalesa jurídica en favor dels particulars, susceptibles de ser al.legats davant de les jurisdiccions corresponents.

Quant al seu àmbit personal d’aplicació, i sense una aparent justificació jurídica, els distints acords presenten diferències importants respecte als particulars que podran acollir-se a les seves disposicions. Així, els acords amb el Consell i el Comitè de Regions apareixen limitats a les persones físiques i que disposen de la nacionalitat espanyola, els acords amb la Comissió Europea i amb el Comitè Econòmic i Social s’amplien al conjunt de les persones ja siguin físiques o jurídiques que hi tinguin la seva residència o seu i l’acord de la Mesa del Parlament Europeu s’expressa amb una notòria ambigüitat en aquest aspecte.

En aquest mateix àmbit d’aplicació personal dels acords, sembla clar que, malgrat que tot i no afirmar-se de manera expressa en un sentit o en un altre, cauen fora del seu àmbit d’aplicació la comunicació interadministrativa entre els nivells de l’Administració regional i local amb llengua pròpia i les institucions comunitàries.

Pel que fa al seu àmbit d’aplicació material, és a dir, a la determinació dels àmbits en els quals serà possible un ús oficial de les llengües a lesPage 355 quals s’apliquin aquests acords administratius, es concreta en: 1) la possibilitat del seu ús oral en ocasió de les sessions formals del Consell de Ministres i en les sessions plenàries del Comitè de Regions; 2) el seu ús en les comunicacions escrites entre els ciutadans espanyols, amb les diferències que ja hem indiciat en el punts anteriors, amb el Consell de Ministres, el Comitè de Regions, la Comissió Europea, el Comitè Econòmic i Social i el Parlament Europeu. En tots els casos, però, el procediment general previst per fer efectiva aquesta possibilitat preveu que aquestes comunicacions han d’anar acompanyades d’una traducció al castellà de l’escrit en qüestió, elaborada i tramesa per un organisme intermediari designat per l’Estat espanyol; tot i això, cal dir que els acords amb la Comissió Europea i amb el Comitè Econòmic i Social preveuen excepcionalment la possibilitat d’una comunicació directa en la llengua addicional, i 3) la publicació oficial de traduccions en aquestes llengües addicionals dels actes comunitaris adoptats en codecisió, traduccions, però, que no tindran valor jurídic.

Amb relació a l’àmbit d’aplicació material dels acords, cal destacar la mancança que suposa el fet que els acords del Parlament Europeu i del Comitè Econòmic i Social no prevegin la possibilitat de les intervencions orals en les llengües addicionals per part dels seus membres. Es tracta, en la meva opinió, d’una clara paradoxa, atès que dintre del sistema institucional de la Unió Europea ambdós ens tenen atribuïdes respectivament les funcions de caràcter representatiu dels ciutadans i de les organitzacions europees de la societat civil.

També amb relació a l’àmbit material dels acords cal lamentar finalment que en ocasió de la seva signatura no s’hagi aprofitat l’ocasió per establir compromisos rellevants per part de les institucions i organismes comunitaris per tal d’incorporar les llengües addicionals a la seva pròpia política de comunicació, la qual cosa posa en entredit l’esperit amb els quals han estat elaborats i dificulta de manera extraordinària la seva visibilitat per part dels ciutadans.

Finalment, i en ocasió d’una futura revisió dels acords, crec que es podrien abordar de manera prioritària els aspectes següents:

1) Harmonitzar el contingut del seu àmbit personal d’aplicació, prenent com a model el que recullen els acords de la Comissió Europea i del Comitè Econòmic i Social, que comprenen el conjunt de persones físiques i jurídiques residents o amb seu a Espanya, independentment de quina sigui la seva nacionalitat.

Page 356

2) Fer extensiva als acords amb el Parlament Europeu i amb el Comitè de Regions la possibilitat que estableixen els acords amb la Comissió Europea i amb el Comitè Econòmic i Social, perquè les institucions puguin respondre directament al ciutadà en les llengües addicionals.³⁹

3) Incorporar a l’acord amb el Parlament Europeu i amb el Comitè Econòmic i Social la possibilitat que les intervencions orals dels seus membres en les seves sessions plenàries puguin fer-se en les llengües addicionals, tal com preveuen els acords amb el Consell de Ministres i amb el Comitè de Regions.

4) Garantir la publicitat en el Diari Oficial de la Unió Europea de tots els acords administratius d’aquesta naturalesa que es vagin signant, per tal de contribuir a una major transparència i coneixement del seu contingut i les seves implicacions per part dels ciutadans comunitaris.

5) Establir els mecanismes adequats perquè les traduccions dels actes adoptats en codecisió, tot i que no tinguin valor jurídic, siguin publicats per l’Oficina de Publicacions de la Unió Europea en el seu lloc web d’Internet Eur-lex, a fi de garantir realment el seu accés per part dels ciutadans comunitaris.

6) Preveure obligacions o compromisos específics per parts de les institucions i organismes comunitaris per tal que incorporin les llengües addicionals a les seves respectives politiques de comunicació.

Brussel.les, 30 de setembre de 2006

----------

[1] Fins ara el Govern espanyol ha tancat els acords amb el Consell de Ministres, el Comitè de Regions, la Comissió Europea, el Comitè Econòmic i Social i el Parlament Europeu. En el moment d’elaborar aquest article el Govern espanyol està negociant la signatura del corresponent acord administratiu amb el Defensor del Poble Europeu. D’acord amb el text que hem pogut consultar, l’acord s’ajusta al model general establert en els acords anteriors i estableix, per tant, la possibilitat d’utilitzar indirectament les llengües cooficials a Espanya en les comunicacions escrites dels ciutadans amb aquell organisme. L’element més nou de l’acord amb relació als anteriors es troba en la proposta que fa el Govern de l’Estat per tal que el formularis electrònics de denúncia puguin tenir la seva versió lingüística també en aquelles llengües.

[2] El Reglament núm. 1 del Consell, de 15 d’abril de 1958, pel qual es fixa el règim lingüístic de la Comunitat Europea, determina i enumera, d’una banda, quines són les llengües oficials i de treball de les institucions de la Unió, tot fent-les les coincidir amb aquelles en les quals els tractats constitutius estan redactats i tenen valor autèntic i, de l’altra, estableix el contingut mínim de l’estatut d’oficialitat d’aquestes llengües.

[3] Una modificació dels tractats constitutius de la ue i de les Comunitats Europees es produeix de forma habitual en ocasió de cada ampliació de la ue. Per tant, aquesta ocasió es torna a presentar a partir de la signatura dels tractats d’adhesió de Romania i Bulgària.

[4] En aquest sentit cal recordar que en el moment de l’adhesió d’Espanya a les Comunitats Europees, les disposicions de naturalesa lingüística dels seus tractats constitutius es limitaven únicament a preveure les llengües en les quals els tractats tenien valor autèntic, i a establir que el règim lingüístic de les institucions comunitàries seria establert per un reglament del Consell adoptat per unanimitat. No va ser fins molt més endavant, en ocasió de l’adopció del Tractat d’Amsterdam, que el tce va incorporar un nou article, concretament l’article 21, que assenyalava les llengües en les quals els ciutadans podien dirigir les seves comunicacions escrites a les institucions comunitàries, les quals coincidien amb aquelles en les quals els tractats tenien valor autèntic, excepte, en aquest cas, la llengua irlandesa. En relació amb aquesta última llengua val a dir, però, que a partir del primer de gener de 2007, adquirirà la condició de llengua oficial i de treball de les institucions amb plens efectes, llevat d’algunes qüestiones vinculades a la publicació dels actes normatius en el Diari Oficial de la Unió Europea.

[5] Vegeu en aquest sentit, Milian i Massana, Antoni (2005), «Dictamen sobre la reglamentació de l’ús de la llengua catalana a l’etiquetatge i a les instruccions d’ús dels productes comercials». Revista de Llengua i Dret, núm. 43.

[6] Resolució d’11 de desembre de 1990 del Parlament Europeu sobre la situació de les llengües a la Comunitat i la de la llengua catalana (doce núm. C 19, de 28.1.1991, pàg. 42).

[7] Resolució del Parlament de les Illes Balears, d’11 de novembre de 1987 i Resolució 155/II del Parlament de Catalunya de 10 de febrer de 1988.

[8] El destacat és nostre.

[9] Per a un tractament detallat d’aquest punt vegeu Montserrat, Antoni (1992), «L’aplicació de la Resolució del Parlament Europeu sobre la llengua catalana a les institucions europees». Revista de Llengua i Dret, núm. 18.

[10] Concretament es tracta de la Resolució 774/VI del Parlament de Catalunya, adoptada el 5 de juny de 2001 i de la Resolució 359/02 del Parlament de les Illes Balears, adoptada el 17 d’abril de 2002

[11] Resolució 102/VII, de 30 de setembre de 2004, del Parlament de Catalunya, apartat III.7. 2.b. Val a dir, que aquest àmbit de la resolució figura ja en l’Acord de govern denominat «Pacte del Tinell» de 14 de desembre de 2003 signat per les forces polítiques que formaren el primer govern de la Generalitat sorgit de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003.

[12] Cal recordar que aquestes negociacions partiren d’un text adoptat per la Convenció Europea, creada amb la finalitat d’elaborar un projecte de constitució europea que hauria de ser discutit en el marc de la Conferència Intergovernamental, única instància amb capacitat per modificar els tractats constitutius. La Convenció havia celebrat la seva sessió inaugural el dia 1 de març de 2002 a Brussel.les i va concloure els seus treballs amb la presentació d’un projecte de tractat constitucional, el dia 10 de juliol de 2003 en el Consell Europeu de Tessalònica.

[13] Cal fer notar en aquesta redacció que el text es refereix a les llengües oficials «en» Espanya, i no «de» Espanya, expressió aquesta última que hauria pogut prestar-se a una interpretació distinta de la que tradicionalment s’utilitza, a saber, que l’única llengua oficial de l’Estat és la llengua castellana, d’acord amb el que preveu l’article 3.1 de la Constitució espanyola.

[14] El 4 de novembre de 2004, el Govern espanyol va lliurar al Secretari General del Consell, les traduccions oficials del Tractat Constitucional en les tres versions lingüístiques que transmeteren les comunitats autònomes afectades (Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana, el País Basc i Galícia).

[15] L’acció «Lingua», inscrita actualment dintre del programa de la ue de mobilitat i intercanvi en l’àmbit de l’educació superior denominat «Sòcrates», té com a finalitat promoure el desenvolupament de l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües estrangeres. A part de les llengües oficials de les institucions de la ue, el programa comprèn també les llengües irlandesa i luxemburguesa.

[16] Amb el terme interpretació passiva es vol significar que les llengües cooficials espanyoles a les quals es refereix el memoràndum serien traduïdes a les llengües oficials de les institucions de la Unió, però no a la inversa.

[17] Una bona mostra d’aquestes dificultats l’expressen els termes en els quals el memoràdum es refereix a la llengua catalana, és a dir: «[...] la lengua que se denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Cataluña y en las Illes Balears y que se denomina valenciano en la Comunidad Valenciana» (article 1, paràgraf segon de la proposta de modificació del Reglament 1/1958).

[18] En aquest sentit cal fer notar que la simple declaració d’oficialitat d’una llengua és normalment insuficient, per si mateixa, per determinar els continguts que d’aquesta declaració es deriven. És per aquesta raó que habitualment calen disposicions legislatives o reglamentàries per tal de desenvolupar i precisar l’abast precís de l’estatut jurídic d’una llengua declarada oficial. Vegeu, en aquest sentit, Pla Boix, Anna M. (2005), L’ús de les llengües autonòmiques cooficials a la Unió Europea, Col.lecció El Clip. núm. 33, Generalitat de Catalunya, Institut d’Estudis Autonòmics.

[19] doue núm. C 148, de 18.6.2005, pàg. 1.

[20] Consell de la Unió Europea. Doc. 9506/1/05, rev. 1. Brussel.les, 8 de juny de 2005.

[21] El dret d’opció lingüística de què disposen els ciutadans comunitaris consisteixen en la possibilitat de dirigir-se a les institucions comunitàries en qualsevol de les seves llengües declarades oficials i de treball, i d’obtenir una resposta en aquesta mateixa llengua (article 21 del tce).

[22] Acord administratiu entre el Regne d’Espanya i el Consell de la Unió Europea (doue núm. C 40, de 17.2.2006, pàg. 2).

[23] Fins al moment cap altre Estat membre no ha adoptat cap iniciativa en aquest mateix sentit.

[24] Vid., en aquest sentit, la nota 14.

[25] Aquesta possibilitat ja ha estat utilitzada en diverses ocasions. Concretament el ministre del Govern espanyol d’Indústria i Energia, la consellera de Benestar i Família, el conseller de Treball i el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, s’han expressat en català en ocasió de diverses reunions formals dels Consells de Ministres de la Unió Europea. En el cas de la participació dels consellers de la Generalitat de Catalunya aquesta s’ha produït en el marc dels acords de la carce (Conferencia para Asuntos Relacionados con la Comunidad Europea) de 28 de febrer de 2005, els quals, entre d’altres aspectes, estableixen els principis de participació de les comunitats autònomes en les sessions del Consell de la Unió i dels seus grups de treball.

[26] Amb aquesta finalitat el Govern espanyol ha designat la Representació Permanent d’Espanya davant de la Unió Europea com a organisme intermediari. També serà aquest el cas per a la resta d’acords signats.

[27] Aquest acord, cronològicament el segon que va signar el Govern espanyol, és de data 16 de novembre de 2005, però encara no ha estat publicat al Diari Oficial.

[28] Aquesta és, en castellà, l’expressió literal que utilitza l’acord.

[29] Acord administratiu entre la Comissió Europea i el Regne d’Espanya (doue núm. C 73, de 25.3.2006).

[30] Signat el 7 de juny de 2005, sense que fins al moment hagi estat publicat en el doue.

[31] Intercanvi de cartes de 20 de juliol de 2006 entre el president del Parlament Europeu i el secretari d’Estat per a la Unió Europea del Ministeri d’Afers Estrangers i de Cooperació. (No ens consta la seva publicació en el Diari Oficial de la Unió Europea.)

[32] Per la nostra part valgui només indicar com a exemple de la complexitat de la negociació a la qual ens referim que l’acord finalment favorable adoptat per la Mesa se succeeix a un acord previ, però de signe contrari, que es va produir el dia 26 d’abril de 2006. En aquella data la Mesa del Parlament va rebutjar la proposta d’acord que li havia presentat el Govern espanyol, proposta, d’altra banda, que no contenia cap diferència significativa respecte dels acords administratius ja signats per les altres institucions i organismes que hem citat. La iniciativa de remoure aquest primer acord negatiu de la Mesa va correspondre posteriorment a la Conferència de presidents dels grups polítics parlamentaris.

[33] Tot i això, cal recordar que la petició original del Govern espanyol dirigida al president del Parlament Europeu, incorporava una proposa d’acord segons el model adoptat per a les altres institucions i organismes. Aquesta proposta contenia tant la qüestió relativa a les comunicacions escrites dels ciutadans com la intervenció oral dels membres del Parlament Europeu en les sessions plenàries de la institució. Cal indicar que aquest segon punt no serà recollit en l’acord adoptat finalment per la Mesa del Parlament.

[34] L’instrument jurídic denominat «intercanvi de notes o de cartes» és habitual per a la conclusió d’acords de naturalesa diplomàtica subjectes al dret internacional convencional; però és en canvi molt poc freqüent en l’àmbit del dret comunitari, llevat de les matèries relacionades amb la política comercial exterior de la Comunitat Europea.

[35] Cal fer notar que totes dues cartes són, per tant, de la mateixa data: 20 de juliol de 2006.

[36] La decisió de la Mesa del Parlament Europeu és de 3 de juliol de 2006.

[37] Cal recordar que aquest és també un dels arguments que sostenen els parlamentaris provinents dels estats amb llengües oficials que es troben amb dificultats tècniques per poder utilitzar les seves llengües respectives. Per la meva part, considero que l’argument també és vàlid per al cas del diputats europeus que pretenen utilitzar alguna de les llengües addicionals, ja que tots els ciutadans de la Unió Europea, tenen els mateixos drets a ser «defensats» o «representats» amb les mateixes garanties.

[38] En serien indicacions d’aquesta incipient política lingüística de la ue, per exemple, la creació d’una cartera específica sobre multilingüisme atribuïda al comissari encarregat de les polítiques d’educació, joventut i cultura en la nova Comissió Europea que va iniciar el seu mandat l’1 de novembre de 2004, presidida per José Manuel Barroso; l’adopció d’una Comunicació de la Comissió Europea titulada «un marc estratègic per al multilingüisme» en la qual es dibuixen les primeres línees del que podria ser una política comunitària en aquest àmbit o, finalment, la recent creació d’un grup d’alt nivell encarregat d’assessorar la Comissió Europea en aquesta matèria, el representant espanyol de la qual és el Sr. Josep Palomero, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La decisió de la Comissió Europea per la qual es crea aquest grup d’alt nivell apareix publicada al Diari Oficial de la Unió Europea núm. L 263, de 23.09.2006, pàg. 12.

[39] Cal recordar en aquest punt, però, que, en qualsevol cas, aquesta possibilitat haurà de mantenir-se com a discrecional per part de les institucions comunitàries mentre no sigui modificat l’article 21 del tce, que enumera de manera expressa, i amb caràcter de numerus clausus, les llengües en les quals els ciutadans de la Unió Europea tenen dret a dirigir-se a les institucions comunitàries i rebre una resposta en aquesta mateixa llengua. Aquestes llengües, com sabem, es corresponen amb les llengües en les quals els tractats estan redactats i tenen valor autèntic i figuren en l’article 314 del mateix tce.