Les servituds i els drets d'aprofitament parcial
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 79-104 |
Page 79
Amb caràcter previ a l’exposició de la regulació de les servituds continguda al Llibre V del Codi civil de Catalunya, considero convenient fer una referència als seus antecedents, necessària per comprendre el règim actual o plantejar-nos correctament els interrogants que sorgeixen d’aquell.
Tradicionalment, a Catalunya les servituds van estar regulades pel Dret Romà. Certament, amb freqüència s’ha invocat l’existència d’una normativa pròpia sobre la matèria, recollida en les «Ordenacions de Sanctacilia», recopilades al segle XIV i posteriorment incorporades a les Constitucions. No obstant, la majoria de la doctrina s’inclina per considerar que la regulació allà continguda no es referia al dret de servitud, sinó a les limitacions legals de la propietat o a les relacions de veïnatge, institucions –com veurem– perfectament diferenciades de la servitud.
La Compilació de Dret Civil de Catalunya de 21 de juliol de 1960 (posteriorment incorporada al Text Refós de 20 de març de 1984) va recollir la part considerada vigent de les «Ordenacions de Sanctacilia», circumstància que va comportar el manteniment de la confusió entre el dret real de servitud, limitacions del domini i relacions de veïnatge.
Al marge d’aquesta qüestió, de la regulació continguda a la Compilació destaco els següents aspectes:
-
La dita regulació era eminentment parcial i fragmentària.
-
S’establia que certes servituds no eren susceptibles d’adquisició a través d’usucapió, del que òbviament s’induïa la norma general de possibilitat d’usucapir.
-
Dintre del règim de la servitud apareixia inclosa la mitgeria –articles 285 a 292–, incorrent així en la mateixa confusió que altres Ordenaments jurídics (entre altres, el Codi civil espanyol).
Page 80
-
Es consagrava la regla, tradicional a Catalunya, de que ningú no podia tenir vistes ni llums sobre la finca veïna, excepte que tingués servitud que li concedís aquest dret (article 293).
Posteriorment a la recuperació de Catalunya de les seves competències en matèria
de dret civil (article 149.1.8 CE), les servituds van merèixer una regulació més detallada, en concret a la Llei 13/1990, de l’Acció Negatòria, Immissions, Servituds i Relacions de Veïnatge (en endavant, «Llei 13/1990»), de la que menciono les següents característiques:
a) A diferència del que succeïa amb anterioritat, contemplava una regulació integral del dret de servitud. -
Es consagrava el principi de que la servitud havia de ser exercida de tal forma que, satisfent la utilitat que constitueix el seu objecte, causés la mínima incomoditat possible a la finca servent (article 8).
-
Si bé ja es considerava admesa al dret català, es regulava expressament la denominada servitud de propietari, és a dir, la constituïda per una sola persona entre dues finques de la seva titularitat, en contradicció amb el principi «nemine res sua servit iure servitutis». En coherència amb aquesta possibilitat, es preveia que la servitud no s’extingia pel fet de que les finques dominant i servent passessin a pertànyer a la mateixa persona (article 17).
-
A diferència del que es preveu a l’article 541 CCE, s’establia que l’existència de signe aparent de servitud entre dues finques del mateix propietari no seria títol per crear aquell dret en transmetre’s una de les finques, excepte que es manifestés expressament el contrari (article 7).
-
S’establia que totes les servituds podien ser adquirides per usucapió, a través de la possessió pública, pacífica i ininterrompuda durant 30 anys (article 11).
-
Es regulava l’acció confessòria, que prescrivia als 30 anys de l’acte obstatiu a l’existència de la servitud (article 5).
-
Es preveia que les servituds s’extingissin pel no ús durant 30 anys (article 13).
h) Si bé l’estructura de la llei donava peu a diferenciar entre servituds voluntàries (Secció 1ª: «Disposicions generals») i forçoses (Secció 2ª), la servitud de llums i vistes apareixia regulada al marge de les dues categories citades –concretament, a la Secció 3ª–, el que ja originà dubtes sobre la seva naturalesa. -
La mitgeria es mantenia regulada de forma separada a la servitud.
Més endavant, la matèria va ser regulada per la Llei 22/2001, de regulació dels Drets de Superfície, Servitud i d’Adquisició Voluntària o Preferent («Llei 22/2001»), de la que cal destacar les següents notes:
a) Canviant radicalment la norma anterior, s’establia que cap servitud podia ser adquirida per usucapió (article 7). -
Es va mantenir l’admissió de la servitud de propietari, així com la regla de que, existent signe aparent de servitud, la transmissió d’una de les finques només provocaria el naixement del dret si es declarava expressament (article 8).
-
A l’igual que en la Llei 13/1990, apareixia regulada, en primer lloc, la servitud amb caràcter general, i a continuació la de llums i vistes (article 10), el que va mantenir els dubtes sobre la naturalesa d’aquesta figura. En aquest punt, convé fer constar que la sistemàtica d’aquesta llei era ja la mateixa del Codi civil de Catalunya, apareixent dividida la regulació en quatre seccions: la primera, dedicada a les disposicions generals (dintre de les quals apareixia la servitud de llums i vistes); la segona, relativa a
Page 81
les servituds forçoses; la tercera, sobre l’extinció de les servituds, i la quarta, sobre la protecció d’aquest dret.
d) L’acció confessòria amplià el seu àmbit d’actuació, de forma que era possible exercitar-la davant una pertorbació merament previsible. -
Es va mantenir la norma de que les servituds s’extingien pel no ús durant 30 anys (article 15).
Actualment, la regulació de les servituds es conté al Llibre V del Codi civil de Catalunya (aprovat per la Llei 5/2006, de 10 de maig); concretament, des de l’article 566-1 al 566-13, que desenvolupo a partir d’aquest moment.
L’article 566-1.1 CCCat estableix que: «La servitud és el dret real que grava parcialment una finca, que és la servent, en benefici d’una altra, que és la dominant, i pot consistir en l’atorgament a aquesta d’un determinat ús de la fina servent o en una reducció de les facultats del titular o la titular de la finca servent».
En bona mesura derivades d’aquesta definició, es poden consignar les següents característiques del dret de servitud:
1. La servitud atorga certa utilitat en favor d’una finca, a diferència dels drets d’aprofitament parcial, que concedeixen facultats en favor d’una persona. Tal com deriva del precepte transcrit, aquella utilitat pot consistir en la necessitat del propietari de la finca servent de tolerar cert comportament del titular de la finca dominant –per exemple, el seu pas–, o en la negació d’una facultat que, de no existir la servitud, correspondria al propietari de la finca servent: per exemple, la construcció sobre el seu propi terreny, eliminada o limitada cas de constituir-se servitud de llums i vistes.
Tradicionalment, aquesta diversitat d’utilitats ha donat lloc a la diferenciació entre servituds positives (les que imposen tolerar cert comportament) i negatives (les limitadores de facultats al propietari de la finca servent). No obstant, considero que aquesta diferència resulta en bona mesura irrellevant: d’una banda, perquè comporta ben escasses diferències en el seu tractament legal; d’altra banda, perquè en tot cas la servitud comporta una abstenció del titular de la finca servent: així, en el cas de les servituds positives, també manté un comportament passiu, consistent en tolerar l’actuació del titular de la finca dominant. Sigui i no per aquestes raons, el Codi civil de Catalunya ha prescindit de la classificació entre servituds positives o negatives.
Del fet que la utilitat es concedeixi en favor d’una finca es deriven, a la seva vegada, les següents conseqüències:
a) L’objecte principal de la servitud no pot consistir en un «facere» del titular de la finca servent, d’acord amb el principi romà «servitus in faciendo consistere nequit»: com diu ROCA TRIAS, en aquest cas ens trobaríem davant una obligació «propter rem», és a dir, en una obligació a càrrec d’una persona llur identitat ve determinada de forma reflexa, pel fet de tenir determinada titularitat real. Precisament amb base en aquesta consideració, la doctrina sovint havia criticat l’article 533 CCE («Se llama positiva la servidumbre que impone al dueño del predio sirviente la obligación de dejar hacer alguna cosa o de hacerla por sí mismo (...)»), posant de manifest que el contingut principal de la servitud mai podia consistir en una prestació personal del propietari de la finca servent.
Page 82
Cosa diferent, i compatible amb l’existència d’una autèntica servitud, és que aquella persona vingui també obligada a portar a terme certes prestacions accessòries, com la contribució a les obres necessàries pel manteniment de la servitud que també a ell li sigui beneficiosa (article 566-6.2 CCCat).
b) D’altra banda, la utilitat de la servitud pot ser...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba