El seminari de redaccio de disposicions 1985/1986

Dins el complex^* món de l'Administració, la redacció de disposicions és una de Ies activitats en que participen persones de grups professionals, interessos i categories més diferen'ts: el qui decideix que cal prepárar tal o tal disposició, en tal sentit, el qui en cerca els antecedents jurídics i també, si és possible, formals; el qui la tedeja a màquina, el qui en fa la revisió lingüística...

Els cursos de català que s'han fet fins ara han inddit fortament en un coHectiu que ocupa un lloc clau en el procés d'elaboració de les disposi-cions. Em reíereixo als encatregats de teclejar els documents a máquina. Aixo, ho he notat des de la Secció de Tractament de Textos del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya: a poc a poc, les errades ortogràfiques han acabat desapareixent dels escrits que es reben. Atnb tot, pel que fa a les disposidons, quedaven encara dos grups professionals que havien de fer una mena de reconciliació: em refereixo als lingüistes i als juristes. En efecte, en general la formació dels uns i dels altres és molt diferent, i també els interessos que els mouen; els juristes parteixen d'una formació en què el castellá pesa molt, tenen pràcticament tot el marc legal de referénda redactat en castellá, els manca quasi totalment una tradició d'escriure sobre dret i d'establir dret en català, i, més que no pas enfrontar-se de nou en nou amb el text que han de créar per fer-ne un productePage 66lingüísticament coherent, s'emmirallen en els models semblants apareguts anteriorment i hi fan els canvis que consideren pertinents. Això fa que sovint hi apareguin incongruències, que a vegades no són tingudes en compte perquè es valora quasi míticament el punt de partida, o perquè se'n resta presoner.

El lingüista o el corrector es planteja cada document en ell mateix, de cap i de nou, desconeix les raons de la tria lèxica que s'ha fet, i a vegades fins i tot el significat precís en dret de determinats mots; s'adona de les ambigüitats del text quan es veu forçat a analitzarlo per verificar-ne l'adequació a la normativa gramatical i fins i tot la capacitat comunicadora...

Amb tot, hi ha una col·laboració més o menys forçosa entre una professió i l'altra, en la mesura que s'ha decidit de vehicular el dret en català. Però aquesta col·laboració no està exempta de problemes i malentesos: és per això que calia plantejar el seminari d'una manera molt pràctica, comptant amb els coneixements que tots els assistents hi podien aportar.

Vam decidir, doncs, de prendre com a punt de partida els textos publicats al dogc durant el segon trimestre de 1985. Però aquest «corpus» era massa extens i calia fer una selecció dels documents a estudiar. Es va fer, amb l'ajut de la Base de Dades del dogc, descartant els documents no produïts per les Secretaries Generals dels Departaments, per tal de treballar amb un material que fos habitual per a la majoria dels assistents, i començant per les menes de documents que més es repetiren durant aquell període.¹

El mètode de treball emprat consistia a llegir els documents tal com s'havien publicat i analitzarlos per tal d'observar si s'adequaven a la seva finalitat, si hi havia incongruència, diferències entre els Departaments en una mateixa mena de documents, etc.

A partir d'aquesta lectura es va plantejar un seguit de qüestions d'importància diversa, algunes de les quals no passaven de ser aclariments, més o menys extensos, que els assistents es feien sobre aspectes jurídics o lingüístics, segons l'especialitat de cadascú, però que no arribaven a constituir un problema general, En dono un resum al final com a annex.

La discussió va seguir les dues línies principals: la de l'interès per l'estructura del text, que en el cas de textos tan formals com els que ens ocupen es caracteritza per l'absència quasi total de mots d'enllaç iPage 67per la presència dels articles numerats. Els problemes principals que es van plantejar, dins aquesta línia, feien referència, doncs, als títols, a la millor manera de numerar ]es disposicions i a la necessitat o conveniència dels annexos, que permeten de construir un text tancat seguit d'una llista o d'una referència concreta que en precisa l'abast i el contingut. '

Els altres problemes que es ,van plantejar van ser de caràcter sintàctic: règim verbals, preposicions, etc. Però entre aquests en destaca un de principal, que va acabar constituint el tema central de la segona part del seminari: el dels temps dels verbs en les disposicions administratives.

De fet, no va ser pas per casualitat que ens vam plantejar, aquest problema: des del començament havíem constituït un grup de treball parallel² per estudiar aquest tema, ja que de bon començament sabíem que hi havia problemes..

El primer plantejament que vam fer sobre els temps verbals va partir de l'observació de les condicionals que apareixen en diversos dels documents estudiats. Hi vam trobar moltes oracions condicionals formulades amb un imperfet de subjuntiu a la pròtesi i un futur a l'apòdosi (1).

(1) Si no superés la primera prova, no podrà passar a la segona.

Si es produïssin circumstàncies que ho aconsellessin, el Conseller podrà...

Si es comprovés la falsedat d'alguna de les dades al·legades, l'interessat perdrà el seu dret...

Aquesta mena de frases són desconegudes en les gramàtiques catalanes, que no les tenen en compte en absolut. Sembla que s'han introduït en el català a partir de l'ús administratiu del castellà, que ha anat lliscant des del futur de subjuntiu (2) cap a l'imperfect de subjuntiu (3), i no conserva el primer sinó en textos molt solemnes.

(2) Si esto hiciere, pagará una multa...

(3) Si no superase la primera prueba, no podrá pasar a la siguiente.

Malgrat que al començament va semblar què enfrontàvem el costum inveterat de redactar així les condicionals amb unes gramàtiques que noPage 68s'havien plantejat mai l'ús administratiu del català, finalment, després d'una llarga marrada, vam arribar a posarnos d'acord que aquesta mena de condicionals són incorrectes en català, ja que, en català, un imperfet de subjuntiu a la pròtesi requereix un condicional a l'apòdosi (4), í si es vol un futur a l'apòdosi, cal un present a l'apòdosi (5). El problema, però, que sorgeix immediatament és si el futur pretèrit (o condicional) pot vehicular l'expressió d'un manament (que, al capdavall, recordem-ho, és l'objecte de les disposicions). La majoria dels assistents van estar d'acord a considerar que no, i vam arribar a la conclusió que cal bandejar l'imperfet de subjuntiu de les condicionals que apareixen en les disposicions administratives.³

Un plantejament semblant afecta les oracions de relatiu (6), que són freqüents en les disposicions, i les temporals (7) que no ho són tant, i que se solen construir bé.

(4) Sí no superés la prova, no podria...

Si no es produïssin circumstàncies (...), es podria...

Sí es comprovés la falsedat (...), l'interessat perdria el seu dret.

(5) Si es produeixen circumstàncies (...), es podrà... Si no supera a la prova, no podrà...

Si es comprova la falsedat (...), l'interessat perdrà...

(6) * El qui estigués interessat a participar-hi, presentarà una instància. El qui estigui interessant a participar-hi.

(7) * Quan fos necessari, es posarà en marxa l'operació neu.

Quan sigui/serà necessari...

Els fruits d'aquest acord ja s'han notat en els textos rebuts al dogc posteriorment, i, no cal dir-ho, en els publicats.

Abans d'acabar l'estudi dels temps verbals en les condicionals, i apro-Page 69fitant que havíem desvetllat la nostra sensibilitat per aquests ternes, ens vam plantejar el problema global de l'ús dels temps verbals en les disposicions, a partir de l'observació d'un fet que podria ser fins i tot sorprenent: comparant el text de les lleis aprovades amb el dels projectes de llei i en general amb els de les altres disposicions publicades al dogc, resulta que a la Catalunya dels anys vuitanta tenim dos «models» de redacció de disposicions, pel que fa als temps dels verbs principals: l'administratiu i el legislatiu, és a dir, el del Govern i el del Parlament. Poso entre cometes la paraula «models» perquè, si bé en el cas del Parlament és ben clar que existeix un model de redacció legislatiu conscientment volgut, encara que aplicat amb unes limitacions que aquí no és lloc d'examinar, en el cas del Govern no es pot dir pròpiament que hi hagi un model. L'estil del Govern neix del calc dels models de disposicions administratives anteriors al restabliment de la Generalitat, és a dir, models castellans traduïts i adaptats pel redactor corresponent. Respon, doncs, en general, a l'estil del Dret espanyol, que constitueix el marc de referència dels redactors.

Pel que fa als temps verbals, aquest model té les característiques següents (a grans trets):

1. Usa el present d'indicatiu per als verbs que expressen l'acte administratiu, la decisió, el manament. («Decreto», «ordeno», «nomeno», «cessa», «es crea tal institució», etc.)

2. Només ocasionalment utilitza l'imperatiu («notifiqueu aquest acord a la Comissió Negociadora del Conveni»).

3. Per expressar qualsevol obligació que s'hagi de complir posteriorment a l'acte administratiu central, utilitza el-futur.(Així, després de «es convoca concurs de mèrits per a la provisió de la plaça de...», trobarem «els aspirants presentaran les instàncies a tal lloc»).

4. De tant en tant (però no sistemàticament) utilitza la perífrasi d'obligació («l'interessat ha de fer constar les seves dades en la instància»).

5. Els subjuntius hi són abundosos, a vegades amb les incorreccions assenyalades més amunt pel que fa a les condicionals i altres clàusules de construcció anàloga.

   El model del Parlament s'inspira en l'ús modern de la majoria de les llengües de la cee (llevat del castellà i l'anglès). En aquestes llengües es construeixen tots els verbs principals en present d'indicatiu, considerant que la llei és vigent al moment que el lector la llegeix i que, per tant, no s'ha d'escriure en futur. L'efecte que fa aquesta redacció és el d'una descripció en present de la nova realitat establerta per la llei.

   Page 70

   Les característiques principals d'aquest model pel que fa als temps verbals són les següents:

1. Posa tots els verbs principals en present d'indicatiu («es crea el Consell de Tal; el Consell de Tal és format per tants membres i té les funcions següents, etc.»).

2. Prefereix utilitzar la perífrasi d'obligació, abans que no el futur, per expressar les obligacions derivades de l'establiment de dret nou.

3. Tolera el futur per a les obligacions de l'administració.

4. Construeix amb present o futur d'indicatiu, sempre que sigui possible, amb preferència per aquests temps damunt del present de subjuntiu («es prendran les mesures que seran necessàries», més que no pas «que siguin necessàries»).

   Per explicar aquest model als assistents al Seminari vam comptar amb la col·laboració del senyor Josep Ferrer, Cap del Servei de Publicacions del Parlament de Catalunya, que va presentar l'ús dels temps verbals segons el model que he anomenat «del Parlament», qualificant-lo de «proposta» adreçada als redactors de les disposicions administratives.

   Per donar un suport més ampli a la seva proposta, Josep Ferrer ens va facilitar fotocòpies del Bolet'm de Legislación Extranjera amb textos de Suïssa, Portugal, Itàlia, Gran Bretanya i les Comunitats Europees, per comparar els usos de les diverses llengües. La conclusió és que només el castellà i l'anglès utilitzen el futur en aquest sentit. Completaven el dossier les fotocòpies de l'apartat dedicat al tema del temps dels verbs en el llibre de Michel Sparer i Wallace Schwab Redaction des Lois: Rendez-vous du droit et de la culture (Dossiers du Conseil de la Langue Françai-se. Études Jurídiques, i, Éditeur Officiel du Quebec, 1980) i d'una llei en la versió del projecte i en la corregida pel Parlament.

   La proposta va sorprendre els assistents, que es van trobar encarats amb la denúncia que l'estil de redacció que empren correntment, i que els resulta tan natural i «espontani», respon a una traducció del model castellà, i amb la invitació a adoptar un estil, el «parlamentari», que mai no han sentit com a propi i que d'entrada els resulta força incòmode, potser no sols a causa del sistema dels temps verbals.

   Després d'un parell de sessions dedicades a la comparació entre els dos models, vam tornar a la lectura de disposicions per tal de revisar l'ús que s'hi feia dels temps verbals, però ara amb un petit canvi d'enfocament.

   Vam constatar, a part de diverses incongruències, que el present no és pas una novetat en el llenguatge de les disposicions, ja que s'hi sol utilitzar en l'expressió de molts actes administratius puntuals, que es formulen en textos curts (vegeu punt 1 de la descripció de l'«estil del govern»).

   Page 71

   I que és realment una novetat si l'utilitzem per substituir els futurs indicadors d'obligació en els textos llargs —reglaments, estatuts, etc.— que tenen pretensió, com les lleis, d'una llarga durada.

   Finalment, vam constatar també que el DOGC anava ple de disposicions administratives que inicien un procés i en preveuen la durada, com són les convocatòries dels concursos més variats, les de les licitacions, els concursos de trasllat. Per a aquestes darreres, per a les quals la proposta d'ús dels temps verbals del Parlament no sembla adequada, ens va semblar que es podia formular una norma provisional següent:

   — Present per als verbs principals que es refereixen al moment actual (el moment inicial del procés convocatòria, etc).

   — Futur per parlar d'accions futures dins del procés que s'inicia.

   — Futur per parlar de les obligacions de l'administració.

   — Perífrasi d'obligació per parlar de les obligacions dels administrats.

   Pel que fa a les disposicions que anomenem de «llarga durada», en les quals seria adequada la redacció en present d'indicatiu, els assistents al seminari vam acordar que no ens sentíem capacitats per decidir un canvi d'estil de redacció d'un abast tan general, ja que d'entrada xocaria amb les habituds de la majoria d'advocats, entre els quals es troben els nostres caps. Creiem que un canvi d'aquesta importància, l'hauria d'acordar una instància superior que estigués legitimada per fer-ho. Actualment crec que aquesta feina correspon, almenys pel que fa a la fase d'estudi, a la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu,

   Així, doncs, malgrat tots els aclariments puntuals que figuren a l'annex, no vam poder tancar el seminari amb una solució. Espero, tanmateix, que a part d'ajudar a l'acostament i a la comprensió entre professionals que ens trobem a banda i banda del correu electrònic que serveix de base a la redacció, la correcció i la publicació de les disposicions en el dogc, el curs hagi servit per plantejar correctament aquest problema central en l'estil de redacció de les disposicions que es fa evident en la comparació entre els dos models exposats: la necessària tria entre el present i el futur en les disposicions de «llarga durada». A més, no es pot passar per alt que en aquesta tria hi ha involucrats altres problemes:

   1. El valor imperatiu del futur, tal com el senten els juristes, és impugnat per alguns lingüistes,⁴ que creuen que per expressar manaments és necessària la perífrasi d'obligació; pel seu cantó, els juristes troben que la redacció en present, llevat que es faci tot amb la perífrasi d'obligació,Page 72resulta poc expressiva del caràcter obligatori de la disposició. Aquesta és una qüestió teòrica important, i cal resoldre-la per no edificar sense fonament; la tria d'un estil de redacció o l'altre es pot fer amb arguments de «correcció» dins el sistema d'una llengua determinada, el català, o bé amb arguments només estètics, o l'eficàcia comunicativa: però no és el mateix descartar una solució per incorrecta que fer-ho per raons d'estil, per molt que pesin aquestes darreres.

   2. Si bé la redacció en present implica un canvi de temps en moltes subordinades, en el sentit d'eliminació de molts dels subjuntius que comporta la redacció en futur (per exemple, «La taxa serà exigible quan l'administració notifiqui...», s'haurà d'escriure: «La taxa és exigible quan l'administració notifica.,.»), la tria del futur en lloc del present de subjuntiu en frases temporals {«Les Universitats han de proporcionar al Departament d'Ensenyament tota la informació relativa a llurs activitats i serveis que aquest els demanarà», en lloc de «que aquest els demani») implica una presa de posició sobre l'estat actual d'aquesta mena de construccions en català, i probablement una presa de posició contra aquest estat actual, que ha de tenir alguna justificació no purament arqueològica, de recuperació d'un ús pràcticament perdut (fins i tot si pensem que s'ha perdut per una pressió forana).

Citacions imprescindibles:

1. Si hi ha hagut convocatòria, fer referència a aquesta.

2. Sempre, cal fer referència a la competència per nomenar.