De retòrica. La comunicació persuasiva
| Autor | Joan Tudela |
| Páginas | 216-217 |
Xavier Laborda, De retòrica. La comunicació persuasiva, Barcelona, Barcanova, 1993, 126 pàg., isbn 84-7533-914-X.
Page 216
Què és la retòrica? En el mal sentit de la paraula, l'estü buit i ampul·lós. En realitat, però, el que titllem pejorativament de retòric no és res més que incompetència retòrica. La retòrica reeixida és sempre invisible. Xavier Laborda defensa en aquest llibre la bondat de la retòrica. I convenç.
Per a l'autor, la retòrica és «la paraula pública i lliure». I, també, «l'art de l'eloqüència». És «l'art de parlar en públic» i, alhora, «l'art d'escriure bé». Més: «és el poder cívic de la paraula». Encara més: «la retòrica, pel fet de ser art de la persuasió, és una tècnica d'ensinistrament i, sobretot, una teoria de la lucidesa discursiva, que s'aplica als altres i a un mateix».
Ni l'autor ni ningú no nega que la retòrica du a les seves entranyes la llavor negra de la demagògia. En aquest món, de qualsevol cosa es pot fer un mal ús. Però això no vol dir que, sempre i a tot arreu, la retòrica engendri demagògia.
Xavier Laborda va fins i tot més enllà del que acabem de dir i gosa proposar-nos una harmonia, aparentment impossible, entre retòrica i sinceritat. Vet aquí el que ens diu: «Sota el risc de la simplificació, podem presentar el prejudici així: la parla espontània omple preferentment una àrea de comunicació sincera, mentre que la parla retòrica és, per se, filla de la dissimulació, quan no ho és de l'engany. Un enunciat com aquest, malgrat la seva versemblança, pot covar una fal·làcia persistent. De moment, la frase conté dues afirmacions, la sinceritat de la parla natural i la ínsinceritat de la parla d'ofici, les quals troben un suport retòric en la contraposició. S'infereix, a més, una tercera afirmació relativa a la separació entre la parla i les formes retòriques. Doncs bé, no sembla imprudent avançar la tesi que totes tres afirmacions van errades».
Laborda reconeix que la retòrica neix i viu com a tècnica persuasiva, i que «no aspira a trobar la veritat o la mentida de les coses, sinó a afermar els propis arguments i debilitar els del contrari». Però afirma, amb raó, que en aquest aspecte no es diferencia pas del parlar espontani. El que singularitza la retòrica, segons l'autor, és, simplement, que s'aplica a una situació comunicativa concreta, la més elaborada i decisiva, que és la persuasió.
Si sincerar-se -afegeix Laborda- vol dir explicar el que se sent o es pensa realment, sense hipocresia, és precís [sic] saber fer-ho, saber parlar i expressar la realitat subjectiva, en els seus matisos. La capacitat expressiva, la flexibilitat verbal, la freqüentació del camí que
Page 217
uneix pensament i discurs, assegura una sinceritat reexida.
Laborda, que és més un estudiós que no pas un practicant de la retòrica, té l'encert d'exposar un exemple briUantíssim de retòrica reeixida i d'encomanar-nos l'admiració que desperta en ell. Es tracta del parlament de Marc Antoni a la tragèdia ]ulir Cèsar (acte tercer, escena segona). És clarament millor que cap de les intervencions dels nostres polítics, cosa ben comprensible: als polítics d'avui dia no els escriu els discursos Shakespeare.
