Ressenya de les principals sentències del Tribunal Suprem
| Páginas | 115-125 |
Page 115
ACCIÓ DECLARATIVA DE DOMINI
Desestimada l’acció reconvencional exercitada a la demanda principal, s’estima l’acció declarativa de domini formulada en via reconvencional
Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 182/2012, de 28 de març de 2012 (Ponent: Antonio Salas Carceller) LA LEY 32690/2012
El Jutjat de Primera Instància va estimar l’acció reivindicatòria exercitada, l’AP Cadis, estimant el recurs d’apel·lació interposat pel demandat reconvinent, va desestimar l’esmentada acció i va estimar l’acció declarativa de domini exercitada en via reconvencional. El Tribunal Suprem declara que el recurs de cassació interposat per l’actora no és procedent.
Encara que a l’escriptura notarial de compravenda consti la demandant amonestada com a titular i única compradora, la finca litigiosa va ser venuda conjuntament a ambdues parts litigants, que en aquell moment mantenien una relació sentimental. Fiducia cum amico. La recurrent no pot al·legar una finalitat fraudulenta per consolidar una propietat aparent i faltar a la confiança dipositada pel fiduciant en consentir que aquesta aparegués externament com a titular única del bé. S’ha provat l’aportació econòmica efectuada pel demandat al pagament del preu d’adquisició. Hi ha un préstec hipotecari associat a un compte comú dels litigants.
ARRENDAMENTS URBANS
Durada dels contractes d’arrendament de local de negoci formalitzats sota la vigència del RDL 2/1985 quan l’arrendatari és persona jurídica i es va pactar la pròrroga forçosa
Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 831/2011, de 17 de novembre de 2011 (Ponent: Juan Antonio Xiol Ríos) LA LEY 236535/2011
Les sentències d’instància van desestimar la demanda en què l’arrendatari exercitava acumuladament acció de retracte i acció per la qual sol·licitava que es declarés que l’arrendadora havia incorregut en incompliment contractual per rescindir l’arrendament sense justificació legal ni convencional. El Tribunal Suprem declara no procedent el recurs de cassació.
Respecte als contractes d’arrendament de local de negoci formalitzats a partir del 9 de maig de 1985, que subsisteixin en la data d’entrada en vigor de la LAU 1994, la disp. trans. Primera apartat 2 de la citada Llei, remet amb caràcter general a la regulació anterior dels citats contractes i preveu, pel que fa a la durada, l’aplicació de la reconducció tàcita en els casos en què no existeixi sotmetiment a pròrroga forçosa. Però al costat d’aquests contractes, en altres les parts van decidir voluntàriament el sotmetiment a la citada pròrroga. Conscient d’això, el legislador de 1994 va dedicar la disp. trans. Tercera LAU 1994 a establir una norma-tiva que permetria fixar una data de finalització dels contractes sotmesos a pròrroga forçosa. L’anàlisi conjunta i sistemàtica de la disp. trans. Primera apartat 2 i de la disp. trans. Tercera permet declarar que el règim fixat per aquesta última per als contractes formalitzats abans de l’entrada en vigor del RDL 2/1985 de 30 Abr. (mesures de política econòmica) resulta igualment aplicable als contractes formalitzats després de l’esmentada entrada en vigor, quan les parts hagin establert la pròrroga forçosa, perquè
Page 116
si el legislador va preveure un final per als contractes d’arrendament de local de negoci que legalment havien d’estar sotmesos a la pròrroga forçosa, per raons de política legislativa, encara més ha d’estar previst en els que es va fixar convencionalment, sota pena d’eliminar l’essència de l’arrendament. En definitiva, la disp. trans. Primera LAU 1994 remet expressament al RDL 2/1985 i a la LAU 1964 per a la regulació dels arrendaments de local de negoci, per la qual cosa s’ha d’entendre que l’al·lusió a la reconducció tàcita està únicament prevista per a aquells contractes que es van celebrar a l’empara del RDL 2/1985, sense incloure’s cap referència a una pròrroga forçosa. Per a la resta, és a dir, per a aquells respecte als quals sí que es va establir de manera voluntària un sistema de pròrroga forçosa, resulta aplicable la LAU 1964, i en matèria de finalització de la situació de pròrroga, la disp. trans. Tercera LAU 1994, en l’apartat 4 de la qual s’estableix la durada dels contractes d’arrendament de local de negoci celebrats a l’empara de la LAU 1964, quan, com en el cas d’interlocutòries, l’arrendatari és una persona jurídica.
Consideració com a perjudicat del primer comprador d’un habitatge arrendat, l’arrendatari del qual el va adquirir per tempteig però el va vendre abans del termini legal de 2 anys
Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 957/2012, d’11 de gener de 2012 (Ponent: Juan Antonio Xiol Ríos) LA LEY 8986/2012
El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda de resolució de compravenda d’habitatge posterior a la del demandant (la formalitzada pel propietari arrendador amb els inquilins i la d’aquests amb el tercer adquirent). L’AP Madrid va revocar la sentència del Jutjat i va estimar en part la demanda. El Tribunal Suprem declara no procedent el recurs de cassació interposat pel registrador codemandat.
L’art. 51 LAU 1964 estableix que si l’arrendatari que ha adquirit l’habitatge arrendat mitjançant l’exercici del seu dret de tanteig, el transmet abans del transcurs de 2 anys, la «part perjudicada» pot sol·licitar la resolució d’ambdues transmissions. Encara que la jurisprudència no ha tingut ocasió de pronunciar-se expressament sobre si la consideració de «part perjudicada» està reservada només a l’arrendador, no hi ha raó legal per no considerar com a tal «part perjudicada» qualsevol altre l’adquisició de la qual s’hagi vist frustrada pel dret preferent de l’arrendatari, a fi de valorar la seva legitimació de fons per a l’exercici de l’acció resolutòria regulada en el citat article. La circumstància que la legislació especial aplicable al cas busqués facilitar l’accés a l’habitatge dels inquilins, i que fos aquesta finalitat social la que justifiqués en principi la resolució de l’adquisició originària realitzada per aquests i de les que d’ella portin causa quan es vulnerés la prohibició temporal de disposar, no ha d’interpretar-se en el sentit que l’esmentada facultat resolutòria aparegui limitada a l’arrendador que, per respectar el tempteig o el retracte del seu inquilí, es va veure impossibilitat de transmetre el bé lliurement, sinó que igualment cal atribuir aquesta mateixa condició i, conseqüentment, aquesta mateixa legitimació, a un adquirent anterior en la mesura que també va veure frustrat un dret d’adquisició sobre un bé immoble que estava en el lliure comerç a resultes de l’exercici del d’adquisició preferent de l’inquilí, frustració que la llei només justifica si el dret d’adquisició s’exercita d’acord amb Dret, sense entendre com a tal la que va seguida d’una alienació posterior dins del límit temporal de dos anys durant el qual regeix la prohibició de disposar.
APROPIACIÓ INDEGUDA
Titular fiduciari d’una finca que la ven en concepte d’amo i s’apropia dels diners obtinguts sense informar el propietari ni abonar-li cap quantitat
Sentència Tribunal Suprem, Sala Segona, Penal, núm. 262/2012, de 2 d’abril de 2012 (Ponent: Cándido Conde-Pumpido Tourón) LA LEY 35412/2012
El Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada per l’AP de Barcelona i confirma la condemna a un dels acusats per un delicte d’apropiació indeguda.
En el cas, el recurrent, que era titular merament fiduciari d’una Societat Limitada propietària d’una finca de gran valor, societat i finca que, en realitat, continuaven pertanyent al perjudicat, com es va pactar documentalment entre ambdós, va aprofitar la confiança en ell dipositada per disposar com a amo del citat actiu patrimonial, i va vendre a un tercer la referida finca, per un preu final de 691.494 euros, diners de què es va apropiar sense informar el propietari de la venda realitzada ni abonar-li cap quantitat. És clar que en la conducta del recurrent concorren tots els elements integradors del tipus. El condemnat va rebre les participacions de la societat propietària de la finca a través d’una venda simulada (simulació relativa), que dissimulava un acord de fidúcia fundat en la confiança i la bona fe (fiducia cun amico) per a la conservació dels béns a disposició del seu propietari, a qui va atorgar precisament per això un poder amb plenes facultats de disposició, en què el condemnat figurava com a titular formal o aparent de la societat, però amb el reconeixement exprés en un contracte simultani de la propietat de l’avui perjudicat i la seva condició expressa de mer fiduciari. En aquests casos es tracta ordinàriament de transmetre fictíciament la propietat, amb un fi (causa fiduciae) pactat entre les parts, mitjançant el qual es pretén un negoci jurídic diferent (negoci intern o dissimulat) al negoci aparent (negoci extern o formal), al qual s’afegeix un pacte entre les parts (pactum fiduciae) a fi de reconèixer la titularitat real de la cosa. En conseqüència, la fidúcia, en els casos com aquest de «fiducia cun amico» que del «pactum fiduciae» es dedueix que el transmitent conserva la propietat, és un títol que produeix obligació de conservar i tornar el bé o actiu patrimonial rebut, que en cas de trencament de la relació de confiança a través de l’acció típica d’apropiació del bé, és hàbil per fonamentar la responsabilitat per tal delicte.
COMPRAVENDA DE FINCA
Validesa de la resolució de compravenda d’immoble realitzada per la vídua del comprador en representació dels seus fills menors
Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 339/2012, de 5 de juny de 2012 (Ponent: Antonio Salas Carceller) LA LEY 72580/2012
Page 117
Les sentències d’instància van desestimar la demanda en què se sol·licitava la declaració de nul·litat del conveni de resolució de compravenda formalitzat entre la vídua del comprador i la vene-dora, i la rehabilitació del contracte. El Tribunal Suprem declara no procedent el recurs de cassació interposat pels demandants.
En el...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba