Ressenya de les principals Resolucions de la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat

Autor:Víctor Esquirol Jiménez
Cargo:Notari de El Masnou
Páginas:150-157
 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 150

Ineficàcia de disposició testamenària per divorci sobrevingut del testador

La ineficàcia de la disposició testamentària feta a favor del cònjuge, causada pel divorci posterior, no comporta la ineficàcia de les disposicions a favor dels parents del cònjuge

Resolució de 17 de setembre de 2010 (DOGC 11 d’octubre de 2010)

Resum: El testador, mort al 2010, havia instituït hereva la seva dona a qui substituïa vulgarment pels néts del testador i pels néts de la seva dona, que no són néts comuns ja que són descendents de les seves respectives relacions anteriors. Després d’atorgar el testament, el testador es va divorciar de la seva dona, però no va a modificar el testament. A la seva defunció, esdevinguda un any més tard del divorci, s’atorga una acta de declaració d’hereus abintestat, en la qual la notària autoritzant fa constar que el testament atorgat pel causant ha esdevingut ineficaç conforme l’art. 422.13 CCCat, i que la substitució vulgar disposada pel causant no és apli-cable perquè només es va establir pel supòsit que el primer instituït no volgués o no pogués heretar. Considera que no es pot aplicar la substitució vulgar, ja que la ineficàcia de la institució d’hereu afecta tota la clàusula d’institució d’hereu, la qual cosa inclou la substitució vulgar. Per tant, declara hereus abintestat als fills del causant.

La registradora considera, en canvi, que, per aplicació del principi de conservació del testament, la ineficàcia sobrevinguda de la crida a favor del primer instituït fa que operi la substitució vulgar a favor del cridat en segon lloc. Esmenta en defensa de la seva nota el principi favor testamenti recollit a l’art. 422-5, que estableix: La nullitat de qualsevol disposició testamentària no determina la nul·litat total del testament en què s’ha ordenat, llevat que del seu contingut resulti que el testador no hauria ordenat les disposicions vàlides sense

Page 151

la disposició nul·la. I addueix que a l’art. 425.1 l’expressió no poder o no voler heretar pot incloure altres supòsits determinants de la impossibilitat d’heretar, com la que resulta de la situació de crisi matrimonial, ja que la substitució vulgar produeix els seus efectes si es frustra la primera crida, frustració que també es produeix en el cas que ens ocupa. D’altra banda, declara que la interpretació de quina seria la voluntat del testador d’haver conegut la situació de divorci no la pot fer la notària. Per tant, segons el seu criteri, haurien d’heretar els néts del testador i els néts de la seva exdona.

La DGDEJ confirma la nota de la registradora. En primer lloc evoca l’art. 422.13, que estableix la ineficàcia de les disposicions testamentàries a favor del cònjuge o parella si amb posterioritat es produeix un trencament d’aquest matrimoni o parella, justificada en la presumpció de què la voluntat del causant seria diferent d’haver conegut la situació de crisi matrimonial o de trencament de la parella. Tanmateix, el legislador ha limitat aquest efecte només a les disposicions a favor del cònjuge o parella, sense que s’estengui a les disposicions a favor d’altres persones encara que tinguin lligams de parentiu amb l’excònjuge o exparella. Aquesta ineficàcia, però, no impedeix l’aplicació de la substitució vulgar, la força expansiva de la qual ja va declarar la RDGDEJ de 28 de novembre de 2006. Considera la DG que el divorci entre el causant i l’hereva és un clar supòsit d’aplicació de la substitució vulgar: el primer hereu no pot ser-ho perquè no pot. A més, el principi de manteniment del testament de l’art. 422.5 justifica la subsistència de la substitució vulgar establerta al testament. I pel que fa a la interpretació de la voluntat del testador, no es pot presumir que hagués preferit la ineficàcia total del testament ja que el fet que hagi previst la substitució vulgar porta a la conclusió contrària.

Comentari: La ineficàcia de la disposició testamentària a favor del cònjuge o de la parella estable en cas de crisis matrimonial o ruptura de la convivència és, juntament amb la preterició errònia, l’exemple més clar d’integració legal de la voluntat del testador amb les circumstàncies sobrevingudes no previstes per aquest en el testament. Però l’art. 422-13, en declarar ineficaç la crida a favor del cònjuge divorciat, no declara també ineficaç la crida a favor dels parents d’aquest. La qüestió, que la DGDEJ no es plan-teja, és si el legislador no ha volgut fer-ho o si, com em sembla, no ha previst, en seu de testaments, que el testador pot haver fet alguna disposició a favor dels parents del seu cònjuge o parella. Si així fos, hauríem d’integrar també la voluntat del legislador, i la millor manera de fer-ho seria mitjançant l’analogia (preferible a la integració sense base legal ni testamentària, que no és acceptada per la doctrina majoritària).

El fonament de la interpretació analògica seria que si la dona del testador és inhàbil per a heretar, també ho haurien de ser les persones a qui el testador fa alguna atribució en consideració a la seva relació amb aquella i que aquesta motivació s’hauria de presumir per als parents d’aquesta. I la base legal per a aplicar l’analogia seria l’art. 431-17.2, que, en seu de pactes successoris, estableix que "...els heretaments o les atribucions particulars fetes a favor del cònjuge o del convivent en unió estable de parella, o dels parents d’aquests, esdevenen ineficaces en els supòsits que regula l’article 422-13.1 i 2, llevat que s’hagi convingut el contrari o això resulti del context del pacte". Francament, no veig cap justificació per establir un règim diferent en relació als parents de l’excònjuge o exparella en funció de si la successió és testamentària o contractual; fins i tot diria que la ineficàcia hauria de ser més presumible en la successió testamentària que en la contractual ja que en aquesta hi ha una vinculació que no existeix en aquella. El legislador, en tots dos casos, presumeix que la voluntat del causant està motivada en la relació de convivència que manté amb la persona beneficiària de la seva disposició i que la ruptura de la convivència trenca també aquella voluntat. Per tant, si es considera determinant que l’atribució del causant s’ha fet en consideració a la relació de convivència, seria lògic considerar també determinant que l’atribució a favor dels parents del convivent s’hagi fet en la mateixa consideració. És a dir, hem de considerar que la disposició a favor dels parents de la dona és conseqüència de la relació de convivència que manté amb la seva dona. És poc versemblant que el legislador hagi volgut una altra cosa en el cas de la successió testada quan fins i tot ho ha previst en el cas de la successió contractual. Per tant, crec que és obligada la interpretació analògica de l’art. 422-13 en relació amb l’art. 431-17.2, a més a més de la interpretació teleològica d’aquell precepte.

Arribats a aquest punt, hem d’examinar si la ineficàcia de les crides esmentades arrossega la de la substitució vulgar prevista pel testador i comporta, per tant, la ineficàcia del testament i l’obertura de la successió intestada. Així succeiria si la substitució vulgar fos una clàusula accessòria de la que fa la primera crida, de manera que es pogués presumir que el testador no hagués disposat l’una sense l’altra. Però res més lluny de la naturalesa jurídica de la subs-titució vulgar, la funció de la qual no és complementar la primera crida, sinó substituir-la pel cas que no sigui efectiva. La ineficàcia de la primera crida no només no comporta la de la segona ans tot el contrari, li confereix l’eficàcia. En el cas que ens ocupa, res no sembla indicar que el testador hagués preferit que no heretessin els seus néts propis si no heretava la seva dona, no sembla que una clàusula estigués vinculada a l’altra. Per tant, defenso la validesa de la crida a favor dels néts com a únics hereus, els quals són cridats en la quota dels altres néts per dret d’acréixer, sense necessitat d’obrir la successió intestada i nomenar hereus a unes persones, els fills del testador, als quals aquest ha preferit no fer cap atribució en el seu testament.

La doctrina d’aquesta resolució es reitera a la RDGDEJ de 26 de novembre de 2010 (DOGC 4 de gener de 2011). Tot i que la redacció del text difereix entre les dues resolucions, en realitat és el mateix supòsit de fet, encara que afectant a béns situats en un altre Registre de la Propietat, per la qual cosa dono per reproduït el resum i el comentari fets supra.

Dret de transmissió i substitució vulgar

El dret de transmissió és preferent a la substitució vulgar, si del testament no resulta clarament que sigui una altra la voluntat del testador

Resolució de 31 de maig de 2010 (DOGC 18 d’octubre de 2010)

Resum: La causant va morir el 1998 nomenant hereves a tres persones substituïdes vulgarment pels seus respectius hereus per estirps. Un dels hereus va morir després que la testadora, sense acceptar ni repudiar l’herència. L’escriptura d’acceptació d’herèn-

Page 152

cia és atorgada pels dos hereus vius i pels fills de l’hereu difunt. El registrador de la propietat considera que en morir l’hereu sense acceptar ni repudiar, el dret a fer-ho passa als seus hereus, per dret de transmissió, i no als seus fills substituts vulgars, com pretenen els recurrents.

La DGDEJ confirma la nota de qualificació. Es basa en l’art. 29 CS que, al igual que l’actual art. 461-13 CCCat, diu que "mort el cridat sense haver acceptat ni repudiat l’herència deferida el dret a succeir mitjançant la seva acceptació i el de repudiar són transmesos sempre als seus hereus", recalcant que l’adverbi sempre denota de manera...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA