La responsabilitat dels legataris pels deutes del causant
| Autor | Cristina Villa Travé |
| Páginas | 399-411 |
Page 399
Al moment de la mort del causant, poden quedar pendents de pagament deutes que aquest tenia en vida i als quals no va arribar a fer front per ell mateix. Aquests deutes no s’extingeixen amb la mort, sinó que, d’acord amb l’art. 411-1 CCCat., serà l’hereu qui es «subrogui en les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort». Així, l’hereu adquireix una universalitat; un patrimoni del que en formen part, tant els béns i drets del causant, com també els seus deutes. El legatari, en canvi, el que adquireix són uns «béns o drets, reals o de crèdit, determinats i propis del causant» (art. 427-10.2 CCCat.).
Queda clar doncs, almenys a primera vista, que els deutes del causant passen a l’hereu i no als legataris, de manera que l’hereu es converteix en deutor i, en conseqüència i d’acord amb l’art. 1.911 CCEsp. hauria de respondre amb tot el seu patrimoni dels deutes del causant; en canvi, els legataris sembla que no hagin de respondre d’aquests deutes. Ara bé, aquesta afirmació cal matisar-la en diversos sentits:
a) Primerament, perquè, tot i que els deutes passen a l’hereu, aquest pot acceptar l’herència a benefici d’inventari, i aleshores el patrimoni de l’hereu quedarà exclòs de responsabilitat pels deutes hereditaris, dels quals en respondrà l’hereu exclusivament amb el patrimoni hereditari. Com diu l’art. 461-20.a) CCCat. en l’acceptació a benefici d’inventari «l’hereu no respon de les obligacions del causant ni de les càrregues hereditàries amb els béns propis, sinó únicament amb els béns de l’herència». El mecanisme jurídic que ens permet justificar aquesta limitació de la responsabilitat de l’hereu en cas d’acceptació a benefici d’inventari, és la separació de patrimonis que se’n deriva, ja que aquesta modalitat d’acceptació determina una separació entre el patrimoni del causant i el patrimoni personal de l’hereu [art. 461-20.c) CCCat.]. Així, l’hereu apareix com a titular de dos patrimonis
Page 400
separats i subjectes a diferent règim de responsabilitat, amb la finalitat de protegir l’hereu davant la possibilitat que l’herència sigui deficitària1.
b) En segon lloc perquè, tot i que el legatari no respongui personalment dels deutes de l’hereu, aquests li poden afectar, de manera que el seu llegat es pot veure reduït o fins i tot suprimit per pagar els deutes hereditaris, si resulta que a l’herència no queden altres béns per a fer front a aquestes deutes (art. 427-39 CCCat.). Aquesta regla és independent del tipus d’acceptació de l’hereu —pura i simple o a benefici d’inventari—, ja que el mateix art. 427-39 CCCat. en el seu apartat tercer, estableix que «l’hereu pot fer valer la reducció dels llegats excessius encara que no hagi acceptat l’herència a benefici d’inventari»; així doncs, el patrimoni personal de l’hereu no es veurà afectat per al pagament de llegats2.
c) La tercera matisació que cal fer és que la llei imposa que, en determinats casos, sigui el legatari qui respongui d’uns deutes contrets pel causant, amb independència que a l’herència hi hagi o no béns suficients per pagarlos. L’art. 427-28.4 CCCat. estableix una regla específica que imposa al legatari el pagament de les quotes vençudes a partir de la mort del causant, en cas de llegats gravats amb un dret real de garantia, quan la garantia es constitueix per satisfer o finançar el preu d’adquisició o millora de la cosa llegada, regla que es justifica en què la presumpta voluntat del testador és que qui es beneficia del bé —el legatari— sigui qui hagi de pagar el deute contret per adquirir o millorar el bé3.
d) I, finalment, perquè pot ser que no hi hagi hereu, sinó que tota l’herència es distribueixi en llegats (art. 423-6.5 CCCat.), cas en què, òbviament, el pagament dels deutes hereditaris es farà a càrrec dels esmentats llegats.
Així, d’acord amb les matisacions que acabem de fer, arribem a la conclusió que, si prenem com a referència el supòsit d’acceptació de l’herència a benefici d’inventari, que és el més habitual, el pagament dels deutes hereditaris es farà a càrrec del patrimoni hereditari —no a càrrec del patrimoni de l’hereu—, i aquest pagament podrà suposar no tan sols que minvi la quantia de l’herència que rebrà l’hereu, sinó també que es redueixi la quantia del llegat que rebrà el legatari.
En el present treball analitzarem com els legataris poden quedar afectats pels deutes hereditaris, per la qual cosa distingirem 3 supòsits:
a) Primerament, el cas més habitual, en què hi ha un hereu efectiu.
b) En segon lloc, el supòsit en què, tot i que s’hagi instituït hereu, la llei imposa que un determinat deute sigui a càrrec del legatari (art. 427-28.4).
c) I, per últim, el cas en què no hi ha hereu perquè que tota l’herència ha estat distribuïda en llegats (art. 423-6.5 CCCat.).
Page 401
Primerament, tractarem del supòsit al que respon la regla general prevista al Llibre IV CCCat. (art. 411-1), i alhora més comú a la pràctica testamentaria, concretat en el cas en què hi ha un o varis hereus efectius.
Quan hi ha hereu, serà aquest qui, com a successor universal, assumirà la titularitat del deute i tindrà la obligació de respondre’n, sempre i quan, lògicament, hagi procedit prèviament a l’acceptació de l’herència. Aquesta afirmació pren com a base legal l’art. 411-1 CCCat. que es refereix a l’hereu com a «successor en tot el dret del causant», englobant dins del concepte no només l’adquisició de béns i drets, sinó també la subrogació en els deutes del causant. En definitiva, l’acceptació de l’herència suposarà l’adquisició del títol d’hereu que, al seu torn, comporta l’atribució de la qualitat personal d’hereu, la qual no podrà ser alienada a conseqüència del seu caràcter personalíssim. D’aquesta manera, el subjecte que ostenta dita qualitat serà el responsable pels deutes, independentment de la venta de l’herència que li correspon4.
Així, l’hereu succeeix al causant en aquells deutes dels quals n’era titular, convertint-se d’aquesta manera, en el nou deutor de la obligació sense que es produeixi una novació. El títol d’hereu és l’únic títol que permet la transmissió dels deutes sense que calgui el consentiment del creditor. La regla general de l’art. 1.205 CCEsp. segons la qual «la novació que consisteix en substituir-se un nou deutor en lloc del primitiu, pot fer-se sense el coneixement d’aquest, però no sense el consentiment del creditor», ve matisada per l’art. 1.257 CCEsp. segons el qual els contractes només produeixen efecte entre les parts que els atorguen i els seus hereus, i per l’esmentat art. 411-1 CCCat.5
Pel que fa a la responsabilitat de l’hereu enfront dels deutes hereditaris, vindrà determinada per la modalitat d’acceptació de l’herència, pura i simple o a benefici d’inventari. En cas d’acceptació pura i simple, el principal efecte que se’n deriva és una confusió de patrimonis i la responsabilitat ultra vires de l’hereu enfront dels creditors del causant i les càrregues hereditàries d’acord amb l’art. 461-18 CCCat. el qual precisa, a diferència de l’art. 411-1 CCCat., l’àmbit de responsabilitat de l’hereu fent-lo extensiu, tant a béns relictes com a béns propis, indistintament6. Així, l’herència del causant passa a integrar-se dins del patrimoni personal de l’hereu. Per contra, la característica principal de l’acceptació a benefici d’inventari la trobem a l’art. 461-20 CCCat. i radica en la separació del patrimoni de l’hereu i el patrimoni hereditari i en una responsabilitat limitada de l’hereu, que només respondrà dels deutes del causant amb el patrimoni hereditari. Aques-
Page 402
ta separació de patrimonis comporta, doncs, la manca de confusió i de responsabilitat ultra vires7.
Quan el testador ordena la seva successió, a banda de fer disposicions de caràcter universal a través de la institució d’un o diversos hereus, també pot disposar dels béns hereditaris a títol singular per via de llegat; aquesta singularitat cal entendre-la des d’un punt de vista qualitatiu, no quantitatiu, en el sentit que pot ser que els legataris rebin un valor patrimonial superior al que rebi l’hereu8.
En cas que el causant hagi deixat deutes pendents de pagament, no serà el legatari qui respongui d’aquests deutes. Els legataris reben un actiu net, i és l’hereu, d’acord amb la regla general de l’art. 411-1 CCCat. l’obligat a pagar els deutes del causant. Tot i així, no s’exclou la possibilitat que els legataris quedin afectats per l’existència d’aquests deutes i, per aquest motiu, s’hagi de procedir a la reducció dels llegats. D’acord amb el principi «abans pagar que heretar», el llegat es podrà reduir per pagar els deutes hereditaris. Però els creditors no són els únics que tenen un dret preferent respecte al del legatari; també els legitimaris (arts. 451-1 i ss.), i el propi hereu en...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba