Del diagnòstic al remei: Euromosaic, llengua i desenvolupament econòmic

Un cop rebutjada la posició sociolingüística ortodoxa vam optar per intentar fer operatiu un enfocament centrat principalment en la producció i reproducció de grups lingüístics minoritaris. La reproducció la con-cebíem en termes de la capacitat de transmetre una llengua d'una genera-Page 148ció a una altra entre parlants consolidats, mentre que la producció es referia a l'aprenentatge d'una llengua per part dels fills dels qui ja no la parlaven. La no-reproducció es referia als casos en què la llengua no es reprodueix transgeneracionalment. El valor d'aquests conceptes és que ens permet considerar la rellevància de diferents agents per a aquests dos processos. Alguns d'aquests agents són específics d'un sol procés, mentre que altres agents serveixen per a totes dues funcions. Així, no és inconcebible que l'agent de reproducció més obvi, la família, no tingui cap paper en la reproducció, però que altres agents com ara l'ensenyament puguin assegurar que la reproducció s'acompleixi. També vam intentar relacionar aquests processos amb els processos més generals de reproducció social i cultural. Això ho vam aconseguir reconeixent que un grup lingüístic només és un grup entre diversos grups socials que s'encavallen pel que fa la pertinença. A més, cada grup social té capacitat per a servir de base d'una identitat social, i els individus s'interpolen com a subjectes pel que fa als diferents grups socials, siguin aquests mútuament excloents o compatibles. En aquest respecte la cultura es concep com el mitjà pel qual s'estructura el significat, i la constitució simbòlica es basa en aquesta estructuració.

Aquesta orientació es relaciona amb el procés general de reestructuració econòmica que forma part del procés més ampli de canvi econòmic, incloent-hi el procés contemporani de mundialització. Dins aquest procés d'ordre superior que determina el canvi social hi ha el marc d'actuació política. Això es concep en un context molt més ampli del que habitualment forma part de la planificació lingüística. Certament, la nostra perspectiva reconeix que és un greu perill aïllar la planificació lingüística de processos i prerrogatives de política social més generals. Això es deu al fet que reconeixem que els grups lingüístics encaixen amb els processos més generals de canvi social de què la planificació lingüística rarament s'ocupa. Com discutirem més endavant, això implica la manera com l'actual discurs sobre política social deriva de principis neoliberais, i el fet que aquest discurs és el que estructura els mitjans pels quals es construeixen socialment els subjectes i els objectes, incloent-hi la llengua i els parlants com a membres de grups lingüístics.

Això ens va permetre lligar l'estructuració de grups lingüístics amb el procés més general de reestructuració econòmica. Atesa la influència del Mercat Únic en la capacitat dels estats per a regular l'economia, és clar que la relació entre l'estat i l'economia interior s'ha de reajustar. Ja no és permissible pensar en el desenvolupament «regional» en funció de la regulació estatal, ni pensar en el mercat de treball com si pertanyés a un sol estat. MésPage 149aviat, sembla possible i necessari conceptualitzar els mercats de treball en funció de configuracions regionals i locals. Dins d'aquesta reconfïguració un dels factors dinàmics cabdals té a veure amb la relació entre el sector públic i el privat, un dinamisme que té una significació particular per a grups lingüístics minoritaris com a conseqüència de la manera com la planificació lingüística es concep com un tret de la política social.

Un cop conceptualitzat el procés de constitució de grups lingüístics dins d'un context que enllaça l'economia, la política social, la política, la llengua i la cultura, vam poder considerar els detalls més precisos de la relació entre la llengua i l'economia. Vam introduir el concepte de prestigi de la llengua per designar el valor d'una llengua per a la mobilitat social. Això ho vam conceptualitzar com una variable clau en el sentit que vam creure que era la força motivadora cabdal per als interessats en la producció i la reproducció de la llengua. Aquest raonament deriva de la manera com el discurs modernista ha establert una forta connexió entre la racionalitat i l'ordre econòmic. Així va ser possible lligar la llengua amb els mercats de treball en funció d'aquest concepte de prestigi de la llengua. Aquest concepte deixava clar que llengües diferents tenien una rellevància diferent per a mercats de treball diferents, amb l'anglès d'una importància essencial en el mercat de treball internacional, la llengua de l'estat en els mercats de treball regionals i la possibilitat que les llengües minoritàries tinguin una significació per als mercats de treball regionals i locals. El que falta és una concepció d'an mercat de treball de nivell estatal, sobretot com a conseqüència de l'arribada del Mercat Únic.

Hi ha una connexió evident entre l'ensenyament i els mercats de treball en el sentit que la funció de l'ensenyament sempre ha estat inculcar un sentit de normativitat associat al nacionalisme estatal i una adequació a les necessitats econòmiques de l'estat. Així, l'entrada de les llengües minoritàries en el mercat de treball és paral·lela a la seva entrada en l'ensenyament formal. Així, veure l'ensenyament com un agent primari de producció i reproducció lingüístiques també era un mitjà d'aconseguir una connexió directa amb el procés econòmic dins del nostre esquema.

L'apreciació de l'ordre econòmic ens fa conscients de la relació entre la circulació de capitals i el procés més general de circulació de persones o migració. No és sinó un petit pas endavant reconèixer que la profunda influència que té la immigració de no-parlants als territoris autòctons dels grups lingüístics minoritaris sobre la reproducció dels grups lingüístics deriva realment de cicles de canvi econòmic. Aquesta immigració influeix sobre l'endogàmia del grup lingüístic i, al seu torn, la capacitat de la família per a servir com a agent de reproducció de la llengua. També té una in-Page 150fluència profunda sobre la importància de la comunitat com a agent de producció Í reproducció.

Aquests agents, juntament amb els mitjans de comunicació, els vam concebre com les principals forces que determinen la capacitat d'un grup lingüístic per a produir-se o reproduir-se. És a dir, el centre d'atenció era sobretot el procés de generar «capacitat» o competència lingüística. La relació entre capacitat i ús era d'un ordre diferent. Naturalment, vam reconèixer que una gran part de la teoria sociolingüística, tal com és, se centrava més en el tema de la motivació i l'ús que no pas en l'estructuració dels grups lingüístics com a grups socials que hem discutit abans. Com esmentarem més endavant, aquest és el principal tema que afronten avui molts grups lingüístics minoritaris. Nosaltres vam intentar conceptualitzar aquesta relació en funció de dues variables clau —la institucionalització i la legitimació.

La legitimació era un concepte que incorporava aspectes constitucionals i de política social. Així, podia anar més enllà de les lleis lingüístiques per incloure un seguit de polítiques socials que operen en nivells polítics diferents. Això és particularment rellevant atès el canvi cap a principis d'habilitació en comptes de l'èmfasi en els drets propi de la legislació que ha sorgit durant l'adopció dels principis neoliberals arreu d'Europa.

Vam preferir la institucionalització al concepte més habitual de domini perquè anava més enllà de la relació entre context i ús per incloure la capacitat d'interacció i la manera com l'estructuració de discursos fa que l'ús lingüístic esdevingui institucionalitzat fins al punt que les pràctiques d'ús lingüístic «es donen per descomptat». En aquest respecte el concepte és paral·lel a conceptes més familiars com a ara el de sexisme o racisme institucionalitzat. Això també ens permetia allunyar-nos de la tendència a veure l'acció com a condicionada pel subjecte humà centrat, i considerar la manera com la pràctica social se situa en el punt on el subjecte humà és constituït en el discurs i a través del discurs.

Així, tot i que l'estructuració de grups lingüístics minoritaris té una significació considerable i el prestigi de la llengua esdevé un tret cabdal de la motivació, la relació entre institucionalització i legitimació és el que té el paper principal en la transformació de l'estructura, la capacitat i la motivació en pràctiques lingüístiques reals com a pràctiques arrelades. Això és particularment important en el sentit que ens permet distingir la motivació racional d'orientació econòmica de la igualment racional motivació que deriva dels mitjans en què els discursos no econòmics arrelen.

Page 151

La nostra primera tasca va ser la de fer operatius els diferents conceptes que hem descrit sumàriament. Això implicava operar en nivells de generalització diferents. Després de la revisió habitual del material secundari vam dissenyar una sèrie de qüestionaris per cobrir tots els casos. Aquests qüestionaris implicaven agents i institucions oficials així com qüestionaris que se centraven en una sèrie de testimonis clau als quals es va demanar que proporcionessin informació crucial sobre totes les variables per a cada cas. La informació de cada grup lingüístic va ser coordinada per corresponsals dels grups lingüístics que tenien la responsabilitat d'emetre un informe sobre els casos respectius. Aquesta informació es va complementar amb una sèrie d'enquestes d'ús lingüístic. Diferents restriccions van impedir ampliar aquesta metodologia particular. La primera restricció venia de les limitacions financeres del treball. Ens vam haver de limitar a realitzar un nombre reduït d'enquestes d'ús lingüístic amb un nombre limitat de 300 casos per a cada enquesta. A més, la possibilitat d'elaborar un estudi comparatiu basat en aquestes enquestes era impedida per la diversitat de contextos i la disponibilitat de recursos estadístics per als diferents grups lingüístics. Mentre que en alguns casos les dades censals que permetrien construir una mostra representativa eren disponibles, en altres casos no eren a l'abast ni aquesta font ni els recursos necessaris per a assegurar el caràcter aleatori de les mostres. Clarament, calia excloure la possibilitat de desenvolupar un estudi comparatiu de tots els casos.

No obstant això, vam decidir tirar endavant amb enquestes limitades de 300 casos per a vuit dels grups lingüístics, un nombre que després es va ampliar a setze. A això caldria afegir unes altres tres enquestes d'ús lingüístic que s'han realitzat per a altres casos. Tot i que no són estrictament comparables, sí que ens proporcionen important informació complementària. La utilitat de les dades de les enquestes consistia a establir punts de referència en un nombre limitat de casos amb els quals es poguessin fer comparacions. De la grandària de les mostres deriven clares limitacions, però no obstant això les enquestes ens van permetre aclarir un nombre de qüestions relatives a diverses variables i, en aquest respecte, una valoració més detallada d'aquestes variables.

Evidentment, les diferents dades que teníem a la nostra disposició eren d'ordres diferents i no eren estrictament comparables. Per tal de vèncer aquesta dificultat, vam optar per desenvolupar una sèrie d'escales per a cada una de les variables. Això ens va permetre utilitzar totes les dades disponibles a l'hora de desenvolupar les mesures d'escala pel mètode habitualPage 152d'avaluació independent, la discussió de casos de no-congruència i l'establiment de nivells de correlació entre els valors dels diferents avaluadors. Vam assignar un pes igual a les diferents escales així agrupades, una decisió que pot ser qüestionada. També és clar que les puntuacions per a alguns casos (els que es basaven en la disponibilitat de dades de les enquestes d'ús lingüístic) són més vàlides que les altres. Aquestes puntuacions havien de servir de referència dins de la comparació global.

A partir d'aquest exercici va ser possible comparar els diferents grups lingüístics en funció de les puntuacions en cada variable i també en tota la sèrie de variables. Això és el que mostrem a la taula 1. Usant aquestes escales va ser possible crear una classificació dels grups lingüístics i també establir conjunts de grups lingüístics dins de la classificació. També va ser possible aïllar grups que comparteixen circumstàncies similars en funció de les puntuacions en tota la sèrie de variables.

Ara ens agradaria passar a considerar com s'enfoca actualment el desenvolupament regional i fins a quin punt la llengua pot i ha de ser una part integrant d'aquest desenvolupament. Hauria de ser clar que som del parer que és insuficient parlar de planificació lingüística sense recórrer directament al camp de l'economia. Això hauria de ser evident per la manera com ens hem referit als grups lingüístics com a grups socials i per la manera com la sociologia fonamenta els fenòmens socials en la praxi econòmica. Hem intentat fer operatives aquestes idees en el concepte de prestigi de la llengua, que tracta de la relació entre la llengua i la mobilitat social. Per més útil que això sigui, cal considerar la relació entre la llengua i l'economia en una perspectiva molt més àmplia. Tanmateix, hi ha hagut una tendència, especialment al Regne Unit, a parlar de desenvolupament regional en funció de processos macroeconomies i la seva relació amb l'economia neoclàssica. Certament, encara que l'agent humà es dóna per descomptat en aquest enfocament, els fenòmens socials rarament hi surten a la superfície, i els economistes tenen grans dificultats per a entendre'ls. Evidentment, aquest també és el cas de l'altra mena d'economia que aconsegueix d'entendre els fenòmens socials tot deixant-los de banda, amb la seva pretensió que tot funciona com el mercat, de manera que tot es pot modificar i es pot fer operatiu en funció dels principis del mercat, com si les formes específiques de racionalisme mantinguessin una relació biunívoca amb aquests principis, que és una orientació a la qual ens referirem breument.

Page 171

Si passem al concepte d'empresa, és bo recordar-se que també té les seves arrels en el racionalisme i la normativitat. La producció eficient, la resposta a les demandes del mercat, la recerca del benefici màxim i la diversificació d'inversions constitueixen els elements essencials de les empreses. Però el fet és que s'ha tendit a deixar l'empresa fora de l'anàlisi de l'activitat econòmica. Històricament, l'economia s'ha ocupat del capital, els cicles econòmics i els efectes de la innovació tècnica sobre l'activitat econòmica. A continuació va venir l'anàlisi de la producció i la seva relació amb la racionalització. La sociologia, per la seva banda, ha tendit a enfocar aquesta relació en funció del concepte de modernització i la seva connexió amb el progrés a través de la raó. Així, durant els anys seixanta l'impuls modernitzador va implicar l'exportació arrogant de la cultura occidental al tercer món a través d'iniciatives de desenvolupament comunitari i desenvolupament regional. A partir de la influència de Taylor i Ford en el desenvolupament de l'edat d'or de les escoles de negocis nord-americanes durant els anys cinquanta i seixanta, es va veure l'empresa com el marc concret de la modernització —es va aplicar la idea del racionalisme a les seves funcions i a la seva estructura jeràrquica, a la concepció habitual de la circulació d'informació i idees, del màrqueting i de la humanitat, és a dir, a la concepció habitual de posar ordre i claredat en col·lectivitats d'una complexitat creixent. Els directius tenien la responsabilitat d'aplicar aquests principis de valor a situacions concretes. Però fins i tot aquí l'empresa no era central sinó que es trobava subordinada als tallers i als llocs de treball, i hom es referia sempre més a organitzacions que no pas a empreses, tot substituint l'agent econòmic real per principis generals. La idea d'empresa era marginal.

Schumpeter va donar una importància considerable a l'empresari. Va caracteritzar el capitalisme per un esperit de superació de la rutina proporcionat a, i com a mesura de, el descens paral·lel dels impostos sobre els beneficis. Va sostenir que aquesta forma de capitalisme estava condemnada a desaparèixer i que seria substituïda finalment per una economia planificada. Si es mantenia, era només per la intervenció d'empresaris que havien reintroduït els valors guerrers de l'aristocràcia en un món dominat per la rutina i que es trobava per damunt de tots els agents d'innovació. La lluita entre els exèrcits industrials nord-americà i japonès i la victòria del segon van ser el que va accelerar la transformació de la nostra imatge de l'empresa. Mentre que l'empresa nord-americana es va orientar a la racionalització, el mercat i la flexibilitat, l'empresa japonesa va donar prioritat a la definició dels seus objectius i a la mobilització dels seus recursos tècnics i humans per a competir. La recerca sobre la integració de l'empresa va prestar una atenció especial a la reducció de la distància social, sense excloure lesPage 172relacions de producció autoritàries. Recorrent més a les estratègies empresarials que no pas a les regles generals de racionalització, l'empresa esdevé un actor essencial de la vida social i l'anàlisi ja no es redueix a l'ésser fonamental del sistema capitalista. El que sorgeix d'aquesta ruptura amb una macroeconomia altament formal, tan útil per a la presa de decisions governamentals, és el canvi cap a una microeconomia que s'encavalla amb els estudis d'administració i direcció d'empreses i finalment amb un enfocament sociològic. L'estudi del sistema, d'una banda, i dels actors, de l'altra, es dissol, i aquest és el cas tant de l'empresa com el de la nació i el consum. Això desfà la nostra imatge de la modernitat i la insistència en la idea que els actors es defineixen per la seva conformitat o per la seva desviació d'un sentit de la història limítrof del triomf progressiu de la racionalitat.

D'aquest canvi sorgeix la majoria del pensament actual que centra la seva atenció en la rellevància del capital humà per al desenvolupament i els processos econòmics. En aquest respecte, el nostre argument gira a l'entorn de l'afirmació que hi ha energia, coherència i solidaritat associades amb els grups lingüístics minoritaris, en la pràctica o com a potencial. Així, de la mateixa manera que s'ha desplegat un sentit de nacionalisme per a promoure l'economia estatal, el capital humà, arrelat en les estructures dels grups lingüístics minoritaris, es pot aprofitar per a objectius econòmics. En un cert sentit, això no és pas nou, com pot certificar qualsevol que conegui les pautes de segmentació del mercat de treball i la seva relació amb factors culturals. D'altra banda, l'orientació és diferent. El centre d'atenció passa a un respecte per la relació entre la llengua i la cultura, lluny de la denigració d'algunes llengües en certa manera considerades fora del reialme de la raó. El centre d'atenció també passa a una preocupació per la comunitat com a força integradora, dins de la qual hi ha el capital humà que es pot aprofitar i promoure. També afirmem que la diversitat, incloent-hi la diversitat cultural, té una importància cabdal per als processos d'innovació i que, en aquest respecte, els diferents grups lingüístics d'Europa representen un element clau que té un valor significatiu per a Europa en general. Abans de passar a considerar aquestes qüestions, ens agradaria considerar com s'ha concebut la mundialització d'una manera que lliga amb un discurs determinista sobre el desenvolupament econòmic.

A hores d'ara ja hauria de ser evident que estem tractant del canvi fonamental en la reflexió sobre el desenvolupament que ha tingut lloc en elsPage 173darrers anys, sobretot com a conseqüència de la necessitat d'adaptació a una economia global oberta. El pas de les economies productives regulades per l'estat a una necessitat creixent dels estats i les empreses d'adaptar-se a mercats globals cada cop més oberts, que impliquen un increment constant de la competitivitat i on la innovació tècnica porta a l'aparició i/o desaparició de sectors econòmics sencers, ha tingut implicacions profundes. Aquesta mundialització del mercat i de la producció s'evidencia més directament en les tensions financeres. A Europa, l'arribada del Mercat Únic i el Tractat de Maastricht deriven d'una necessitat de fer Europa competitiva com a força geoeconòmica. Certament, l'acceptació i la implementació del Mercat Únic simbolitza el pas dels sistemes politicoeconòmics basats en l'estat a una economia global.

El procés de reconstrucció interna a Europa comporta dos aspectes que són especialment rellevants per als nostres interessos. Són, d'una banda, el discurs que impulsa aquest procés de reestructuració i de l'altra, les implicacions del Mercat Únic per a la perifèria europea. El discurs rellevant és el que se sol anomenar neoliberalisme, i porta a l'establiment d'una agenda determinada per a la reestructuració d'Europa. En depèn la reo-rientació de la relació entre la teoria econòmica i el desenvolupament regional i per aquesta sola raó ens sembla especialment rellevant. Com a discurs dominant lligat a l'actual planificació social i econòmica, estableix una agenda que té conseqüències pràctiques, i per això no el podem ignorar, fins i tot si optem per no acceptar-lo. El principi central del neoliberalisme és l'afirmació que la liberalització de l'economia i la supressió de les degradades i esgotades formes d'intervenció estatal són suficients per a garantir un desenvolupament sostingut. És a dir, l'economia s'hauria d'autoregular, incloent-hi els bancs, els advocats i els diferents agents que faciliten el funcionament del mercat.

El neoliberalisme sosté l'argument que l'economia de mercat és el mitjà més eficient per a suprimir els controls polítics i administratius de l'economia que s'expressaven per mitjà de la regulació. Segons aquest argument, la regulació té un efecte negatiu sobre l'esperit empresarial, la inversió a gran escala, la millora del nivell de vida, la integració de la justícia social i la satisfacció individual. El desenvolupament social i econòmic, d'acord amb l'argument, requereix inversions, una distribució equitativa de la producció, la mobilització de recursos cada cop més diversos —ensenyament, gestió pública i privada, mobilitat dels factors i sistemes de comunicació—, i el manteniment d'un equilibri social cada cop més amenaçat per divisions creixents basades en la desigualtat que fomenten el conflicte. Les presumpcions d'aquest argument són certament qüestionables. Una cosa ésPage 174parlar de l'intercanvi mundial, de l'efecte de les noves tecnologies i de la multiplicació del sistema de producció, i una altra cosa és afirmar que constitueixen un sistema mundial autoregulador i que per això l'economia escapa i pot escapar al control polític. Una descripció exacta dóna pas a una interpretació errònia. Les hegemonies persisteixen, i aquestes hegemonies pertanyen als estats o a les unions. El que sí que sembla evident és que el que s'ha creat són xarxes financeres globals, més que no pas una economia global. Això es pot veure com un cas d'imperialisme, que fa molt de temps es definia pel predomini del capital financer internacional sobre el capital industrial estatal.

No obstant això, l'arribada del Mercat Únic ha posat en quarantena la relació habitual entre léestat i «la seva regió». Ja no és possible la tendència a tractar la perifèria com una entitat residual on es poden desplegar estratègies específiques per a resoldre els problemes del centre, o per a maxi-mitzar els seus interessos. Aquestes estratègies solien ser a curt termini i també incloïen el desenvolupament de relacions de dependència entre l´es-tablishment del centre i la mà d'obra perifèrica, cosa que desarticulava fortament les economies locals i regionals, que així perdien tota cohesió integral. Es va intensificar la dependència fiscal, sectorial i cultural del centre i les seves empreses. Això solia anar lligat a l'afirmació que la població de les àrees perifèriques no tenia els recursos i les habilitats essencials per a l'activitat empresarial, sobretot a causa de la seva composició cultural no normativa centrada en llengües i cultures minoritàries. Aquestes «regions» havien de ser arrossegades al racionalisme del desenvolupament a través de la intervenció del centre. Les «regions» de l'estat es troben en un procés de desaparició via redefinició. Ja no són regions de l'estat sinó de la força que té capacitat de regulació: Europa.

Aquests canvis tenen repercussions de gran abast. El concepte de dependència ha de ser repensat. Els processos de regulació no solament han abandonat l'estat, sinó que també s'han reajustat i han retrocedit com a conseqüència de la mundíalització. La crisi fiscal limitaria la capacitat de la ideologia del benestar per a compensar la marginalització, fins i tot si hom advoqués per aquesta ideologia. Això no nega la persistència de les distincions centre-perifèria, ni la tendència d'aquestes distincions a intensificar-se a través d'un desenvolupament regional orientat al centre. Més aviat, es limita a reconèixer que s'ha de repensar la conceptualització, Per la mateixa raó, de vegades sembla que s'ha de repensar la sociologia en conjunt. Atès que la sociologia tenia com a premissa la idea de racionalisme com a base de la normatívitat i del progrés, el qüestionament d'aquestes presumpcions invalida moltes de les seves afirmacions. Semblantment, el des-Page 175envolupament de la Unió Europea qüestiona la relació biunívoca entre estat i societat. Si això es posa en dubte, també cal posar en dubte la interpretació de la desviació respecte a aquesta normativitat com una etnicitat que deriva d'una normativitat estatal. Una resposta podria ser l'impuls per a generar una ciutadania europea i, sens dubte, una societat europea. D'altra banda, sembla com si tot l'edifici estigués en perill d'ensorrar-se.

Aquests canvis tenen implicacions profundes per a les definicions de «nosaltres» i «ells», de la regió i el seu referent preconstruït. Mentre que el tancament de l'estat definia el «nosaltres» de l'estat en relació amb els «ells» que no formaven part de l'estat, la regió formava part de l'estat com a preconstrucció que permetia la construcció d'una sèrie d'identitats internes que tendien a incloure's dins del «nosaltres» de l'estat. La construcció de la Unió Europea redefineix la regió en funció d'Europa. També defineix un «nosaltres» de la regió que pot fragmentar les identitats regionals de l'estat i portar al pànic moral que es detecta en alguns sectors d'Anglaterra davant la integració europea.

Si caiem en la trampa de creure que l'analogia amb el mercat servirà per a regular la societat i resoldrà tots els problemes socials, haurem caigut en una trampa molt seriosa. Aquesta trampa comporta veure els problemes en termes de feblesa individual, i les solucions, en termes tecnològics. El corol·lari és que hem d'ignorar les qüestions ètiques i que l'assumpte dels drets desapareix. Això porta a l'eliminació del concepte de societat, que és vista com una construcció del govern que per una autoritat imposada pren forma en la ideologia del benestar, i la seva substitució per processos que afecten l'individu. Ja comencem a veure aparèixer aquest procés en el cas de la planificació lingüística. Es diu que les llengües es poden introduir en el mercat i que la solució dels problemes de producció i reproducció de les llengües minoritàries implica crear el clima apropiat per a intro-duir-les en el mercat lluny de totes les qüestions i intervencions polítiques. Ja no cal recórrer a la contextualitzadó social de l'ús lingüístic. Una cosa és afirmar que augmentar el prestigi d'una llengua introduint-la en el mercat de treball a tots els nivells promou la motivació per a l'ús de la llengua, com hem sostingut en l'estudi Euromosaic, i una altra de ben diferent és convertir descaradament la llengua en una mercaderia dins d'aquests paràmetres a-socials. Això no és sinó la visió de la llengua com un objecte, cosa que vam intentar evitar en l'estudi Euromosaic. Hem de reconèixer que sense tot el debat ètic que hi ha hagut dins de la ideologia del benestar, l'element minoritari basat en un sentit de justícia i de joc net s'esvaneix.

Tot i que la tendència principal és ignorar la pertinència de la política, hi ha qui sosté (Petemsidion i Tsanlovis, 1994) que la política és un ingre-Page 176dient essencial d'aquests canvis i que hi ha diferències significatives, determinades per circumstàncies regionals i locals, en la manera com aquests processos es desenvolupen a Europa. Aquests autors sostenen que hi ha una penetració creixent de la política en la societat civil i que això té un impacte profund sobre el conflicte social, la competència entre agents econòmics i socials, les relacions de treball i les modalitats d'integració social i política. No obstant això, fins i tot si qüestionem la validesa d'aquests discursos, no podem negar els seus efectes sobre la praxi social, i potser és només en aquest àmbit que els discursos obtenen un significat real. El neoli-beralisme centra la seva atenció en el concepte d'habilitació, en la no-intervenció, en un corporativisme construït a l'entorn de grups d'interès, incloent-hi els grups lingüístics. El resultat és un escenari d'agents participants que es responsabilitzen tant de realitzar accions com dels seus resultats, d'una comunitat que se centra en el sector voluntari i en l'individu que se sotmet al bé més gran, de manera que s'elimina la dependència de l'estat benevolent i la comunitat té cura d'ella mateixa. La planificació es veu en termes de planificació estratègica per mitjà de l'avaluació de forces, febleses, oportunitats i amenaces, restabliment de prioritats i la mesura dels èxits. El personal local és usat per a replicar l'èxit d'un lloc en altres llocs. L'empresa deixa de ser concebuda com l'expressió concreta del capitalisme i es mostra com una unitat estratègica en un mercat internacional competitiu i com un agent per a l'ús de noves tecnologies. No la defineixen ni la racionalització ni la dominació de classe, sinó l'administració de mercats i de tecnologies.

Evidentment, el que tenim en ment apunta cap a un tret local específic del debat més general sobre la reestructuració econòmica global. Aquest debat té a veure amb la manera com els canvis en les estructures socio-econòmiques, polítiques i culturals d'Europa afecten la solució de problemes locals. Adopta una gamma d'orientacions, que van des de centrar l'atenció en els canvis tecnològics (Freeman i PErez, 1988} a com es determina el règim d'acumulació (Lipietz, 1987), i inclou una consideració de la relació entre la vida social, d'una banda, i els canvis en les estructures econòmiques, socials i polítiques, de l'altra (Rustin, 1989). Dins d'aquesta diversitat de perspectives, hi ha un èmfasi creixent en la rellevància de la producció en massa, en l'especialització flexible per la significació de formes alternatives d'organització de la producció i en la manera com es rela-Page 177cionen amb els procediments històrics específics que operen a escala global, estatal i local.

Es diu que la creixent incertesa associada amb els ràpids canvis tecnològics i els canvis en la demanda i en les característiques de l'activitat econòmica del mercat, juntament amb la fi de la tradicional activitat de regulació econòmica, que comporta la desaparició del neokeynesianisme i de la planificació indicativa, porta les corporacions modernes a desembarassar-se del que es consideren activitats secundàries per concentrar-se en activitats centrals. És a dir, aquestes corporacions es comencen a desintegrar. Això porta a la creació de noves xarxes de petites i mitjanes empreses localitzades que formen robustes xarxes de subministrament subcontractades per a les firmes principals. Aquests desenvolupaments són possibles a la perifèria, sempre que no accentuïn les estructures de dependència del centre. Semblaria que la interdependència estructural manté això sota control. Les grans corporacions es fan més flexibles i menys burocràtiques, tot creant departaments i divisions semiautònomes com a xarxes. Aquests nous desenvolupaments no depenen de la competència pels preus dels contractes del mercat, ni de les relacions administratives burocràtiques, sinó més aviat de la cooperació i la confiança entre les noves unitats semiautònomes i les firmes subcontractades de la xarxa.

Com hem sostingut anteriorment, es pot afirmar que dins d'aquests estudis sobre la reestructuració econòmica i els seus efectes hi ha una tendència a marginar els factors polítics, mentre que es concedeix una autonomia considerable a la circulació de capital i a les relacions del mercat internacional. La reestructuració es tendeix a explicar o bé en termes de la volatilitat, la fragmentació i la impredictibilitat del mercat davant d'una tecnologia canviant, o bé en termes de la mundialització de la competència i els mercats monetaris. Es diu que les pautes fordistes d'organització política i social es desestabilitzen a través del reajustament de les condicions de la rendibilitat del capital o de les pautes del consum. Això porta, al seu torn, a unitats de producció més petites, la demanda d'una organització del treball més flexible i el canvi corresponent d'una relació estàtica entre qualificació i ocupació a un èmfasi en l'especialització, la flexibilitat i un marc d'ocupació dinàmic. Aquesta marginació del factor polític potser no és sorprenent atesa la manera com el discurs neoliberal imperant converteix la planificació en una qüestió més aviat tècnica que no pas ètica, o, a Europa, atesa la manera com l'arribada del Mercat Únic Europeu impedeix el recurs a pràctiques regulatòries que tinguin motivació política.

Page 178

El tret principal de l'argument que ens ocupa comporta l'afirmació que els canvis en l'organització del treball són un prerequisit del creixement per les raons següents:

- la necessitat de suprimir les relacions de dependència en les estructures organitzatives perquè causen una motivació negativa en el treballador;

- les circumstàncies productives i el desenvolupament tecnològic, ràpidament canviants, demanen una força de treball i una organització del treball flexibles i amb capacitat d'adaptació;

- els principis de creació de xarxes basats en principis de gestió orgànica i en la flexibilitat promouen la cooperació i la confiança que contribueixen a la motivació i a l'impuls a propòsit del tema de la lleialtat;

- aquests canvis porten a «associacions amb valor afegit» que donen flexibilitat de resposta a les parts organitzativament autònomes de la cadena productiva.

- això serveix per a integrar l'economia local i regional en una estructura de confiança mútua que actua en favor del creixement de les economies local i regional. Aquesta integració és tant intrasectorial com intersec-torial.

Es pot argüir que si tot això és cert en general encara és més cert a propòsit de les zones perifèriques on l'estructura econòmica ha tendit a estar mancada de qualsevol aparença d'estabilitat i on els beneficis a curt termini eren la base per al desplegament del capital, cosa que ha portat a cicles d'ocupació Í desocupació, sovint de naturalesa estacional, que han afectat moltes famílies d'aquestes zones.

A més a més, cal considerar les implicacions d'aquests canvis per a l'ensenyament i la integració local i regional (ce, 1996b). La integració comporta el reajustament de relacions econòmiques anul·lades per les relacions de dependència centre-perifèria. També comporta integració intersectorial i intrasectorial a escala local i regional. Això comporta una integració de les estructures i del mercat que portarà a una reinversió dels beneficis a escala local i regional. Els canvis en l'ensenyament es relacionen clarament amb la necessitat d'una força de treball flexible a tots els nivells. La gestió orgànica demana aquest desenvolupament. Un cop més, això comporta canvis estructurals i de contingut. Se sol expressar en termes d'un contingut que comporta uns coneixements amplis per a les escoles, modelats de tal manera que l'èmfasi es desplaça d'un coneixement directe, estandarditzat, aPage 179sistemes de coneixement i conceptes abstractes que promouen la comprensió i la innovació. El concepte d'aprenentatge permanent relacionat amb la necessitat de flexibilitat i de resposta a les circumstàncies econòmiques canviants fa adonar-se que s'ha d'abandonar la distinció entre ensenyament vocacional i ensenyament d'adults. La telemàtica en l'ensenyament ofereix una gamma de possibilitats per a la reforma educativa, incloent-hi el potencial per a desenvolupar un sistema virtual que pot transcendir les regions europees a través d'un enfocament de l'ensenyament basat en les xarxes.

El que s'ha d'aconseguir és adonar-se que aquest enfocament s'ha de contextualitzar en relació amb la llengua i la cultura. Cal retenir la importància de la manera com el significat deriva dels rastres d'estructures anteriors, al mateix temps que es conforma a la relació entre la forma lingüística i el discurs com a pràctica social. Aquestes forces, més que no pas un racionalisme autocontrolat, són el que condiciona la identitat individual i col·lectiva. Aquesta identitat és cabdal per a la relació entre l'autoconcep-ció i les diferents dimensions del capital humà que es diu que són essencials per a la promoció del desenvolupament. La relació entre aquests dimensions i els diferents estils de vida, els sistemes de significat i la contextualit-zació positiva poden variar segons les cultures i les zones, i aquesta variació no solament s'ha d'entendre sinó també promoure, de manera que es vegi com un punt fort, sense les connotacions negatives que rebia dins del modernisme,

L'essència d'aquesta crida a la reestructuració organitzativa implica un canvi de les estructures de gestió jeràrquiques del fordisme a les pràctiques de gestió i estructures flexibles del postfordisme, on la direcció i els treballadors treballen de costat com a col·legues motivats. Es diu que aquest canvi portarà a una motivació més elevada, un increment de la productivitat i una força de treball prou flexible per a respondre als canvis polítics, econòmics, tecnològics o del mercat. La repercussió evident de l'arribada del Mercat Únic en la intensificació de la diferència centre-perifèria fa la necessitat d'una flexibilitat que combati la incertesa especialment atractiva per a les zones perifèriques. Per la mateixa raó, l'existència de les comunitats lingüístiques construïdes a partir de grups lingüístics minoritaris que proliferen a la perifèria europea hauria d'estar ben situada per a treure profit d'aquestes condicions.

Hi ha una contradicció entre la planificació i els mercats, però l'empresa ha de planificar, i per això pot desenvolupar estratègies flexibles per a superar possibles obstacles —la gestió orgànica. A la perifèria aquests obstacles són una part integrant d'una incertesa permanent. En el passat,Page 180aquesta incertesa venia de la regulació estatal que generava estratègies específiques per a la perifèria, que tendien a centrar-se en estratègies capitalistes intensives a curt termini que no eren gaire pertinents per a l'economia local o regional. El Mercat Únic ha eliminat aquesta regulació estatal, però també ha intensificat l'interès pel centre i la corresponent periferització de l'espai econòmic d'Europa. Al mateix temps, la crisi fiscal i l'atac del neo-liberalisme contra l'estat del benestar limita l'abast de recursos disponibles per a compensar aquests desenvolupaments. Això porta a polítiques que se centren en la comunitat, la família i l'individu com a responsables del seu propi destí i benestar. La incertesa a la perifèria es manté, però la intervenció fiscal compensatòria també és evident; aquesta intervenció intenta promoure la integració econòmica local i la integració tant de l'individu com de l'estructura econòmica amb la dimensió europea. Això se sol lligar amb l'argument que el desenvolupament econòmic integral depèn de canvis estructurals en l'organització del treball que porten a l'aprofitament del capital humà com a base per a la promoció del nou ímpetu de creixement i productivitat.

Tot i que fa només quinze anys molts autors encara parlaven de capitalisme monopolista i de companyies integrades verticalment que creixien en grandària a mesura que s'eliminava la competència a través de la monopolització del capital i de l'economia d'escala, les coses han canviat. El desenvolupament d'una energia centralitzada, barata, i d'una maquinària de producció eficient però costosa sí que donava aquest avantatge a les grans companyies que assolien economies d'escala. Tanmateix, la comunicació í la computerització de baix cost ha decantat l'avantatge cap a l'associació de petites companyies, cada una de les quals realitza una part de la cadena de valor afegit i coordina les seves activitats amb la resta de la cadena.

Tanmateix, el debat va més enllà de les firmes individuals i comporta la integració de firmes diferents en associacions de valor afegit connectades amb una cadena de valor afegit. El model de la Tercera Itàlia és un exemple que fa al cas. Aquesta associació depèn d'un alt grau de confiança i cooperació mútues que es basen en el fet de compartir informació com a tret central d'una motivació i una flexibilitat augmentades. Tot i que la diversitat és un component central de la innovació (Hingel, 1993; Gaffard et al., 1993), es pot concebre que la confiança derivi del caràcter comú. Aquesta contradicció es resol lligant la diversitat amb la comunitat de caràcter a través de la creació de xarxes amb la vista posada en la integració europea. Sota molts respectes, aquesta concepció és l'antítesi de les transaccions de lliure mercat basades en una competitivitat que tracta la informació com una mercaderia que necessita protecció. Les companyies es perceben mú-Page 181tuament com a adversàries i resolen la competició per mitjà de la integració jeràrquica, D'altra banda, dins de les associacions de valor afegit les companyies desenvolupen una relació basada en la informació compartida i el desenvolupament de la confiança mútua.

Dins de les associacions de valor afegit, cada petita companyia activa es dedica a fer només un pas de la cadena de valor afegit; tots els aspectes de l'organització s'ajusten a aquesta única tasca. Aquest sentit de dedicació específica es tradueix en unes despeses generals baixes, una plantilla petita i pocs quadres intermedis. El fet que cada companyia d'una associació de valor afegit pugui ser diferent de les altres crea una diversitat que pot ser el brou de cultiu de la innovació. Els directius tenen un interès comú per fer productiva i competitiva tota l'associació de valor afegit. Han de tenir em-patia per les altres organitzacions amb què tracten. Les associacions de valor afegit tenen la coordinació i l'escala de les grans companyies, i la flexibilitat, la creativitat i els costos baixos de les petites.

A Gal·les, el millor exemple d'aquest desenvolupament potser té a veure amb l'arribada de les emissions en llengua minoritària a una escala prou àmplia per a assimilar aquests desenvolupaments des d'una perspectiva local. L'any 1989, un estudi multiplicador sobre l'efecte de les inversions en diferents llocs de Gal·les a través d'activitats relacionades amb la televisió, referides gairebé exclusivament al canal S4C, ja va mostrar que en el petit comtat d'Arfon la injecció de diners va generar un capital equivalent a 800 nous llocs de treball, que corresponen a prop d'una quarta part de la població que treballa en la manufactura. L'economia sobre la qual es basava aquesta activitat implicava atreure recursos del fons central de Cardiff que eren usats en les associacions de valor afegit per petites i mitjanes empreses que tenien totes les característiques anteriorment esmentades i que mantenien una relació periòdica però a llarg termini per a la producció de programes. Tot el personal d'aquestes empreses era gal·lesoparlant i el gal·lès era la llengua de pràcticament totes les activitats de producció. No hi ha dubte que la llengua servia com una força important per a la confiança mútua que sostenia aquestes associacions. També requeria una considerable comprensió i planificació per part de Cardiff, i un cert suport de la comunitat. El flux d'informació que es requeria era relativament senzill atès el caràcter limitat de la font i l'abast d'aquesta informació. L'interès recent per la telemàtica i la diversificació de la indústria cap a la comunicació mul-timèdia augmenta el potencial d'aquest flux informatiu. Al nostre parer, aquest continua essent un model útil per a la promoció del desenvolupament local.

La llengua també és rellevant per a l'arribada de la gestió orgànica.

Page 182

Atès que el 50% de directius de Gwynedd vénen de fora de Gal·les i que el gal·lès és la llengua de la major part dels treballadors, la tendència és que les firmes desenvolupin uns quadres intermedis bilingües entre la direcció i els treballadors. La resposta que òbviament facilitaria el desenvolupament dels principis de la gestió orgànica, tot mantenint el valor que la llengua proporciona a la integració i flexibilitat del treball, seria que els directius aprenguessin gal·lès. Tanmateix, també és evident que aquests directius tenen una actitud altament negativa envers la llengua i els seus parlants (Jo-nes i Jones, 1994; Morris, 1989a). Això es deu en part a la naturalesa de les seves ocupacions, que implica una relació entre mobilitat social i mobilitat geogràfica dins de la mateixa companyia, i en part a l'estereotip.

Coneixent de quina manera les xarxes socials de Gwynedd s'estructuren a l'entorn de la localitat i la llengua (Morris, 1989b), la qüestió de la integració intersectorial adquireix una rellevància especial. Els agents econòmics que poden transcendir les estructures derivades d'aquest coneixement tenen el deure de promoure les xarxes que poden connectar sectors per al benefici mutu i per a la integració local i regional. Pel que fa a l'aprenentatge de la llengua amb finalitats específiques, cal adreçar-se a una part específica del personal. Això ha d'implicar ser conscient de la relació entre la llengua i els beneficis que poden resultar de la integració. Clarament, el que està en joc aquí és la promoció d'un sentit de comunitat construït a partir de la relació entre la llengua i l'economia que se centra en el desenvolupament de formes estructurals específiques que mantenen i promouen el desenvolupament econòmic.

La telemàtica és vista cada cop més com a especialment rellevant per a les àrees perifèriques (ce, 1995). Com hem suggerit, la telemàtica és la base per al desenvolupament d'associacions de valor afegit; serveix per a promoure el flux d'informació que les manté. Tanmateix, la telemàtica no hauria de ser vista com una solució tecnològica per a tots els mals, sinó més aviat com un element clau que contribueix el desenvolupament regional. És a dir, s'hauria de veure com un accessori molt important del desenvolupament regional. També és evident que cada cop més la televisió en llengua minoritària a la perifèria esdevé prevalent. La seva escala, com hem indicat, té un impacte significatiu en les economies local i regional. És clar que aquest és el cas de regions tan diverses com Escòcia, Gal·les, Catalunya, el País Basc, Galícia i Irlanda, i que aviat ho serà de l'àrea friülana d'Itàlia. Tanmateix, aquí es pot elaborar l'argument que la televisió s'hauria de diversificar en mitjans multimèdia i que també hauria de servir de base a l'entorn de la qual les activitats telemàtiques es puguin promoure a escala regional. Aquests desenvolupament no només haurien de servir el propiPage 183sector, sinó que també haurien de ser la base per a promoure la integració entre sectors i fins i tot entre regions. És a dir que la indústria dels mitjans de comunicació s'hauria de concebre més com un catalitzador a l'entorn del qual es pot promoure el desenvolupament regional, que no pas com una mera injecció d'activitat en una àrea. En aquest respecte, cal esbrinar acuradament quines són les relacions entre la llengua i l'economia, entre la llengua i els processos i les estructures econòmiques, de manera que aquests mitjans es puguin utilitzar per a facilitar molt més que la mera comunicació.

Atès aquest potencial, sembla evident que es podria i s'hauria de defensar la integració dels serveis existents en una xarxa de desenvolupament regional. Això implicaria aprofitar conjuntament els diferents recursos de la Unió Europea, com ara el Fons Europeu de Desenvolupament Regional, Sòcrates, Leonardo, Fons Social Europeu, Info 2000, etc, per a dissenyar un perfil de desenvolupament coherent però flexible, basat en l'experiència compartida i l'explotació de la millor manera de fer. Això no vol dir que la col·laboració no existeixi, sinó que està mancada de coherència i de visió de futur, que són justament els ingredients que només poden venir de la promoció mútua. La llengua i la cultura han de ser al centre d'aquests desenvolupaments, com a recursos que han promogut la fase inicial i que hi són com un recurs potencial per al desenvolupament integral.

A l'estudi Euromosaic vam postular una relació entre l'estat i la societat civil. La nostra discussió sobre el desenvolupament regional deixa entendre que hi ha un procés, el replegament de l'estat, que té implicacions significatives per a aquesta relació, de la mateixa manera que n'hi té el discurs que l'impulsa. Com hem suggerit anteriorment, el neoliberalis-me professa una reducció de la implicació estatal, per bé que hem posat en qüestió fins a quin punt això implica una retirada de la política. Aquesta reducció té implicacions profundes per a la distinció entre el sector públic i el sector privat. Hi ha un intent de portar les activitats del sector públic al sector privat tot recorrent al capital humà en les seves diverses formes com a base per a ampliar la privatització i així fer-lo responsable de funcions que, fins ara, eren pròpies del sector públic. Al mateix temps, l'estat del benestar es veu transformat en una responsabilitat que rau en el sector voluntari. Tot i que aquest procés hauria de ser motiu de preocupació per als qui es preocupen de millorar la qualitat de vidaPage 184dels desvalguts, ofereix una oportunitat lligada a la reconstitució de la societat en àrees que sempre han estat víctimes de l'abandó per la seva situació i per la marginació.

D'altra banda, és clar que els grups lingüístics minoritaris ja han estat marginats, almenys pel que fa a la seva capacitat de produir-se i reproduir-se, fins al punt que l'absència de suport estatal esdevé problemàtica. A l'estudi Euromosaic hem sostingut que és essencial de consolidar el paper de les llengües minoritàries en la comunitat, la família i l'ensenyament; que és essencial augmentar el prestigi de les diferents llengües a través de la seva integració en els processos de producció econòmica, i que s'ha de prestar una atenció especial a la transformació de la competència en ús. El model que hem esbossat damunt intenta assolir aquests objectius dins del context dels processos de reestructuració i reajustament que ja són en curs en funció de la reconstitució de les economies perifèriques. L'arribada de capital que suposa l'ampliació dels mitjans de comunicació per a incloure els grups lingüístics minoritaris, per la creació de projectes de desenvolupament comunitari com ara els diferents projectes Leader, s'ha d'enllaçar amb l'aprofitament de les últimes formes de desenvolupament tecnològic i una comprensió clara de la millor manera de promoure el creixement econòmic a partir dels recursos disponibles en qualsevol localitat o regió. La nostra tesi és que això només hauria de ser possible reconeixent la rellevància i el valor que la llengua té en aquest procés.