Les relacions entre l'estat I les esglésies a França
| Autor | Jean Morange |
| Cargo | Professor de la Universitat Panthéon-Assas (París II) |
| Páginas | 2-16 |
LES RELACIONS ENTRE L'ESTAT I LES ESGLÉSIES A FRANÇA
Jean Morange*
Sumari
Introducció: evolució històrica
I. L'afirmació del principi de laïcitat
1. La significació de la laïcitat
2. El respecte de la llibertat religiosa
3. L'adaptació de la separació
II. L'abast del principi de laïcitat
1. L'acceptació d'un finançament públic indirecte
2. L'adaptació dels poders de policia
3. La consideració del fet religiós
III Conclusió: L'originalitat del model francès
* Professor de la Universitat Panthéon-Assas (París II).
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
Jean Morange
Les relacions de l'Estat francès amb les diferents esglésies, i més en particular amb
l'Església catòlica, sembla que són, des de fa una mica més de dos segles, de naturalesa
conflictiva. L'afirmació constitucional de la laïcitat de la República n'és el signe tangible. No
obstant això, la realitat és molt més complexa i cal fer una bona distinció segons que es faci una
aproximació històrica, ideològica o jurídica de la qüestió.
Les relacions que mantenen actualment les diferents confessions religioses
implantades a França amb l'Estat s'entenen millor si recorrem als factors històrics, determinants
per comprendre no només les característiques sinó també el marc jurídic, fins i tot els seus
aspectes aparentment més tècnics.
Fins a l'inici de la Revolució Francesa el 1789, els principis aplicats s'inscrivien,
sense originalitat aparent, en el context polític europeu de l'època. El rei era un monarca de dret
diví, catòlic, com també ho havien de ser els seus súbdits. A més, cal destacar que el
gal·licanisme oficialment reivindicat des de decennis implicava que el rei i l'Església es
beneficiaven d'una certa autonomia respecte a Roma. Quant a altres aspectes, la noció de
tolerància s'anava convertint en una part cada vegada més significativa de l'opinió. Era el desig
d'aconseguir més llibertat individual en matèria religiosa i filosòfica. El 1598, l'Edicte de Nantes
ja havia atorgat als protestants una llibertat religiosa més àmplia abans de ser revocat el 1685. El
1787, un edicte de tolerància, que devem a Lluís XVI, va reconèixer als protestants els drets
civils i polítics (excepte el dret d'exercir algunes professions) i va crear per a ells un estat civil
laïcitzat. Això els va permetre de participar en les eleccions dels representants als Estats
generals.
Aquest principi de tolerància va ser recollit posteriorment en l'article 10 de la
Declaració dels Drets Humans del 26 d'agost del 1789: «Ningú no ha de ser incomodat per les
seves opinions, fins i tot religioses, a condició que la seva manifestació no pertorbi l'ordre
públic establert per la llei.» Aquesta disposició, la més ambigua de la Declaració, tenia com a
objectiu atorgar a l'individu una llibertat individual efectiva en matèria religiosa. No prejutjava,
per contra, l'estatus de l'Església catòlica ni de les altres confessions religioses que van ser
objecte de disposicions ulteriors. L'Assemblea va elaborar la constitució «civil del clergat»,
promulgada el 1790, que reorganitzava l'Església catòlica i garantia un control del poder polític
sobre aquesta. Condemnada pel papa el 1791, mentre que l'Assemblea preveia un jurament dels
membres del clergat, aquest text va dividir el país. Al costat d'una Església constitucional es va
mantenir una Església refractària, fidel al papa, els membres de la qual van ser perseguits. Les
detencions, deportacions i execucions es van multiplicar en un context cada vegada més violent,
en violació flagrant dels drets humans proclamats el 1789, fet que va marcar les mentalitats
profundament per molt de temps i. La pau civil va arribar progressivament. Va ser un dels
primers objectius de Napoleó Bonaparte. L'emperador va negociar un concordat, ultimat el 1801
i promulgat el 1802 per una llei que en modificava sensiblement l'abast. Es van imposar altres
disposicions comparables a les protestants i els jueus, als quals l'emperador va exigir una
organització centralitzada a canvi d'una llibertat religiosa efectiva. Tot aquest conjunt de
principis qualificat de règim concordatari va constituir el marc jurídic en matèria religiosa
durant una mica més d'un segle, fins al 1905.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
2
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
Les actituds polítiques van canviar al segle XIX. Napoleó va exigir fidelitat cap
ell a totes les confessions religioses, així com a les lògies maçòniques. La Restauració va tornar
a fer del catolicisme una religió d'Estat (1814-1830), mentre que la monarquia de Juliol, al
costat d'una actitud de vegades anticlerical, va fer desaparèixer aquest esment (1830-1848). La
Segona República va conèixer al principi un ampli consens, trencat per disturbis socials. Durant
el Segon Imperi, les relacions van evolucionar en part per l'actitud de Napoleó III amb relació a
la qüestió romana (1852-1870). La Tercera República es va orientar cap a una política
anticlerical, que va acabar el 1905 amb la separació i, per tant, amb el final del règim
concordatari. La diversitat de les actituds polítiques no va amagar, no obstant això, una
profunda continuïtat en els principis duts a terme.
Si exceptuem el breu període marcat pels disturbis revolucionaris, podem afirmar
que, a partir del 1789, ja no es van qüestionar més alguns principis bàsics. Va ocórrer el mateix
amb el principi d'igualtat civil entre tots els ciutadans francesos, fos quina fos la seva religió,
així com amb el principi de llibertat de consciència i creença. Més enllà del fet que l'Església
catòlica agrupava la gran majoria de francesos, el segle XIX va viure sota el règim dels cultes
reconeguts, com són el culte catòlic, protestant (les dues grans esglésies) i l'israelita. Tots quatre
van ser alhora controlats pels poders públics des d'un esperit gal·licà i l'Estat se'n feia càrrec
materialment.
La llei de separació va posar fi a aquesta situació, després de diversos anys
d'indecisions, en un clima d'hostilitat entre la majoria republicana en el poder des del 1877 i
l'Església catòlica, acusada de col·lusió amb els conservadors i la monarquia. En un context
esquitxat per enfrontaments intel·lectuals, incidents i negocis, els cercles laics reivindicaven una
autonomia efectiva del poder polític respecte al religiós i consideren que cal reprimir la
influència de l'Església en l'àmbit de l'ensenyament, on encara és molt present. Per a això, es
van enfrontar particularment a les congregacions religioses. En aquest sentit, diverses lleis van
perseguir la laïcització de la societat iniciada durant l'època revolucionària (legislació sobre els
funerals, el divorci, el treball del diumenge, etc.), mentre que una legislació escolar establia un
ensenyament públic laic en el qual s'excloïen els religiosos i les religioses. Posteriorment, una
legislació va afectar directament les congregacions religioses, molt més discriminades amb
relació a les altres associacions, i els seus membres es van veure privats del dret a l'ensenyament
en qualsevol centre escolar, i fins i tot es van veure forçats a l'exili si la seva congregació no era
autoritzada explícitament. Votada en un clima polític molt tens, la Llei de 9 de desembre del
1905 sobre la separació de les esglésies i de l'Estat va ser el punt culminant d'aquesta lluita.
Representa, d'alguna manera, el punt final, ja que gairebé la totalitat de les mesures que es van
prendre posteriorment es poden considerar mesures d'apaivagament.
Algunes es van aplicar de seguida, des del 1907-1908, per evitar, a causa del
rebuig de l'Església catòlica a acceptar algunes disposicions de la Llei, el tancament dels edificis
de culte. La majoria de les mesures d'apaivagament es van aplicar en finalitzar la Primera
Guerra Mundial en un clima de reconciliació nacional. Malgrat algunes ressurgències
d'anticlericalisme, es va limitar l'abast de les mesures més discriminatòries. En aquest sentit, el
govern de Vichy, durant l'ocupació, va finalitzar alguns projectes preparats al final de la Tercera
República. Les mesures que es van adoptar van romandre en vigor durant l'alliberament; aquest
conjunt complex constitueix fins i tot avui la base del dret positiu aplicable. (1)
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
3
Jean Morange
Paral·lelament a aquesta evolució jurídica, va tenir lloc una evolució de caràcter
polític relativa a la significació mateixa de la laïcitat. En els seus orígens, a la fi del segle XIX,
la noció tenia un significat ideològic. Es va inscriure en un context intel·lectual dominat per
unes idees progressistes, seguint els passos de l'època de les Llums del segle XVIII, per un
positivisme filosòfic i per un cientifisme accentuat. Per a alguns laics, no es tractava únicament
de lluitar contra una influència política de l'Església catòlica considerada excessiva, sinó també
de limitar la difusió del missatge religiós, fins i tot de substituir amb un pensament materialista
els dogmes religiosos. Aquesta és una de les missions que es van assignar a l'escola laica i als
seus docents. Aquesta concepció de la laïcitat no ha desaparegut, però només és present en
alguns cercles de pensament determinats. En l'àmbit polític i jurídic, el terme laïcitat ha anat
prenent progressivament un altre sentit. S'ha convertit en sinònim de neutralitat o imparcialitat,
i així és com el 1949 ho va exposar magistralment un gran publicista francès, Jean Rivero, en
una cèlebre crònica que va aparèixer a Recueil Dalloz.
Després de fer recordar les contradictòries ressonàncies passionals suscitades per
un terme polèmic en si com és la laïcitat i l'evolució contínua de la noció, l'autor insistia en el
fet que un concepte jurídic requereix definicions precises: «Una vegada franquejat el llindar del
dret, les disputes s'apaivaguen; la definició de laïcitat no representa cap dificultat per al jurista;
els polítics han pogut desenvolupar algunes concepcions molt diferents enmig de l'agitació de
les reunions públiques; però una sola ha trobat lloc en els documents oficials; els textos
legislatius, els informes parlamentaris que les comenten, les circulars que n'han acompanyat l'ús
sempre han entès la laïcitat des d'un sol i mateix sentit, el de la neutralitat religiosa de l'Estat.»
(2) I, precisament, aquesta noció jurídica de laïcitat va ser consagrada per la Constitució del 27
d'octubre de 1946 en una formulació recollida per la Constitució actual de França, la de la
Cinquena República, de 4 d'octubre del 1958. Segons l'article I: «França és una República
indivisible, laica, democràtica i social. Garanteix la igualtat davant la llei per a tots els
ciutadans, sense que pugui prevaler discriminació alguna per raó de naixement, raça o religió.
Respecta totes les creences [...].» Aquesta afirmació del principi de laïcitat (I) constitueix
indubtablement una especificitat francesa. Per aquesta raó, cal posar l'accent en aquest principi
en un primer moment, ja que determina, en teoria, la naturalesa de les relacions entre l'Estat
(laic) i les diferents esglésies. No obstant això, aquesta afirmació no ha exclòs ni realisme ni
pragmatisme. L'abast del principi de laïcitat (II) ha permès tenir en compte el context i sobretot
la seva evolució fins a l'època contemporània.
I. L'afirmació del principi de laïcitat
El principi de laïcitat es va establir políticament molt abans que ho fes
constitucionalment. D'aquesta manera, ens hauríem de preguntar sobre la seva significació, que
no exclou de cap manera el respecte de la llibertat religiosa i que comporta una certa adaptació
de la separació, que és, no obstant això, un element mateix de la seva definició.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
4
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
1. La significació de la laïcitat
L'afirmació de la laïcitat de la República va ser consensual durant tot el procés
d'elaboració de la Constitució de la Quarta República, ja fos el primer projecte de Constitució
(rebutjat pel poble) o el segon, que va acabar sent la Constitució del 1946. L'article 1 es va
adoptar sense debat, en sessió pública, després que Robert Schumann convencés els membres
del Moviment Republicà Popular, partit democratacristià del qual era una de les personalitats
eminents, expressant-se de la manera següent: «L'Estat té el deure, quan la nació es compon de
persones que no comparteixen les mateixes creences, de permetre a cadascun dels ciutadans
viure conformement a les exigències de la seva consciència. D'això es dedueix que la doctrina
de neutralitat –o millor dit, la imparcialitat de l'Estat pel que fa a les creences de tots els
membres de la comunitat nacional– no s'havia de concebre com una coacció restrictiva.» (3)
Aquesta posició reflectia una evolució dels cercles catòlics que havien distingit progressivament
de la laïcitat -militant o filosòfica-, una laïcitat jurídica el contingut de la qual era acceptable en
el context social de l'època. Això explica que el consens acordat el 1946 s'hagi mantingut des
d'aleshores i que la Constitució del 1958 hagi pogut reprendre la mateixa afirmació sense
suscitar opinions contràries.
No obstant això, amb la constatació d'aquest acord no n'hi ha prou per entendre
totalment l'especificitat francesa. Si la laïcitat de l'Estat correspon únicament a una exigència de
neutralitat o d'imparcialitat que s'imposa en l'època contemporània en la gairebé totalitat de les
democràcies liberals i que correspon a les exigències de la Convenció Europea dels Drets
Humans, tal com és interpretada pel Tribunal, no s'entén l'elecció d'aquest concepte i la
importància que suscita en una gran part de l'opinió francesa.
En realitat, convé fer diverses distincions. Constitucionalment, la República
Francesa és laica. És un dels elements que permet definir-la, fins a tal punt que, segons alguns
juristes, no és possible cap revisió constitucional respecte a això, ja que la Constitució Francesa,
com la Constitució italiana de 1947, prohibeix qualsevol revisió que posi en qüestió la forma
«republicana del govern» (article 89). Estem lluny d'arribar a un consens sobre aquesta qüestió,
encara que ens podem adonar-nos si més no de la importància donada a aquest qualificatiu.
Aquest terme és abans que res polític. Els discursos oficials, fins i tot els dels
nivells més alts de l'Estat, no obliden nomenar la laïcitat de forma vigorosa i captivadora.
Respecte a això, és molt significatiu el discurs pronunciat pel president de la República, Jacques
Chirac, el 17 de desembre del 2003. Segons el cap d'Estat, el debat sobre la laïcitat ressona «en
el més profund de les nostres consciències». Es tracta d'un «pilar» de la nostra Constitució,
indispensable per a la cohesió «nacional» i que no és «negociable». Aquestes fórmules són
objecte d'un ampli consens i la invocació de la laïcitat o dels valors republicans és freqüent en
els discursos polítics. Més enllà de les paraules, podem observar la gran discreció de la qual
donen prova la gran majoria de les personalitats polítiques en matèria religiosa, des del
president de la República fins als parlamentaris, fins i tot alcaldes i regidors. Es tracta d'una
espècie d'interiorització més o menys conscient d'una obligació derivada del valor constitucional
de la laïcitat quan, jurídicament, només els funcionaris i els empleats públics s'atenen a una
obligació de discreció.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
5
Jean Morange
Per les mateixes raons, aquest deure de discreció es respecta més a França que en
altres democràcies liberals. Així mateix, els serveis públics estan obligats a respectar el principi
de neutralitat. (4) Malgrat el fet que constitueix un objectiu de valor constitucional, el
pluralisme ha trigat a ser una noció de referència, fins i tot en matèria de comunicació
audiovisual. Però, en efecte, és en l'àmbit de l'educació pública on això es pot comprovar amb
més facilitat. La legislació escolar ha estat l'única, sota la Tercera República, a propòsit de la
qual el terme laïcitat ha estat explícitament utilitzat. Ha estat la major preocupació dels cercles
laics. L'obligació de neutralitat ha estat aplicada estrictament. No ha estat fins fa uns quants
anys, després del 1968 progressivament, que algunes rigideses s'han anat alleugerint. No obstant
això, el fet que algunes alumnes musulmanes duguessin insígnies religioses, en aquest cas el vel
islàmic, va suscitar molta més agitació a França que en altres països. En un informe de 27 de
novembre del 1989, el Consell d'Estat va intentar ser més flexible en alguns altres principis.
Tenint en compte l'evolució francesa i europea, el Consell d'Estat estimava que la laïcitat no era
incompatible amb l'expressió de llibertat individual de consciència i religió dels alumnes. Així,
en principi, poden dur insígnies religioses. No obstant això, hi pot haver restriccions segons la
naturalesa de la insígnia, el seu caràcter ostentós, l'actitud i el comportament de l'alumne.
Correspon al reglament intern indicar-ho i als òrgans competents penalitzar eventualment els
contraventors sota el control dels jutges administratius. Aquests últims han admès restriccions
justificades mitjançant la participació en activitats d'educació física o en treballs pràctics de
química. En canvi, han anul·lat sistemàticament les sancions basades en reglaments interns que
prohibien dur qualsevol tipus d'insígnia religiosa. No sempre s'ha entès la relativa subtilitat
d'aquesta jurisprudència, i els incidents no han cessat. Després d'un gran debat públic, de
l'informe d'una comissió presidida pel mediador de la República, Stasi, i del treball d'una
comissió parlamentària, el legislador va acabar intervenint. (5) La Llei de 15 de març del 2004,
que preveu, segons el principi de laïcitat, l'acte de dur signes o vestimenta vinculada a una
religió en les escoles, col·legis i instituts públics, inclou un article únic: «A les escoles, als
col·legis i als instituts públics, es prohibeix dur signes o vestimenta amb els quals els alumnes
manifesten ostensiblement la seva religió. El reglament intern estableix que el diàleg amb
l'alumne precedeix tot procediment disciplinari.» (6) Votada per una àmplia majoria, aquesta
Llei ha estat respectada des del principi del 2004. Va haver-hi prop de 650 casos d'alumnes que
van dur insígnies religioses, 550 dels quals es van solucionar mitjançant el diàleg. Cinquanta
exclosos i aproximadament el mateix nombre per a l'ensenyament a distància són xifres poc
significatives tenint en compte els milions d'alumnes que té l'ensenyament públic. Quant a la
significació de la llei, es considera necessària per fer respectar la neutralitat de l'escola, evitar el
proselitisme abusiu i protegir la llibertat dels alumnes contra pressions familiars o grups
extremistes. En alguna ocasió, ha estat criticada com una tornada a la laïcitat militant. En
qualsevol cas, demostra que l'escola laica té un lloc rellevant en els serveis públics. No obstant
això, aquesta Llei no posa en qüestió el respecte de la llibertat religiosa. (7)
2. El respecte de la llibertat religiosa
Deixant de banda el període revolucionari, des del 1789 mai més no s'ha
qüestionat la llibertat de consciència i de religió a França. (8) Hi ha hagut períodes de tensió i
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
6
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
conflictes, però mai no s'ha qüestionat el principi de llibertat. Al contrari, sempre hi ha hagut
una oposició per voler garantir la llibertat millor que el que està a l'altra banda.
La llibertat proclamada el 1789 va ser una llibertat individual. Es va
institucionalitzar encara més amb el règim concordatari del segle XIX sense que per això
desaparegués la llibertat individual. Aquesta última va tornar a tenir protagonisme amb la llei
del 1905 relativa a la separació de les diferents esglésies i l'Estat. Un dels objectius perseguits
pels laics va ser, en efecte, relegar les opcions religioses i filosòfiques a l'esfera privada. Les
esglésies perdien tota posició oficial i es convertien en simples agrupacions dependents del dret
privat. Cada individu s'havia de guiar per la pròpia consciència individual. (9)
En la concepció laica del principi del segle XX, la llibertat de consciència
ocupava un lloc específic. Aquesta concepció va ser utilitzada novament per un pensador laic
contemporani, Régis Debray, en un informe oficial presentat el 2002: «El principi de laïcitat
situa la llibertat de consciència (la de tenir o no una religió) davant i sobre el que es diu en
alguns països la llibertat religiosa (la de poder escollir una religió si en tenim alguna). En
aquest sentit, la laïcitat no és una opció espiritual entre moltes d'altres, és la que en fa possible la
coexistència, ja que el que és comú en dret a tots els homes ha de tenir preferència sobre el que
els separa de fet.» (10)
Era ja un dels arguments dels laics al final del segle XIX. Es presentava
l'educació com la millor manera de preservar la llibertat de consciència de cadascú. En aquella
època, aquesta qüestió va generar múltiples debats intel·lectuals amb l'Església catòlica.
Actualment, des del Concili Vaticà II i, sobretot, des de la Declaració sobre la llibertat religiosa,
les posicions s'han apropat molt. Segurament les aproximacions teòriques segueixen sent
diferents. Allí on els teòlegs veuen en la consciència un lloc sagrat on l'ésser humà dialoga amb
Déu, els pensadors laics veuen un atribut natural de l'individu. Però tant els uns com els altres
estan d'acord a admetre la necessitat del respecte a aquesta llibertat, una llibertat que pertany a
les persones i que justifica que l'Estat garanteixi la protecció d'aquestes contra els grups als
quals pertanyen. Els laics francesos tenen una aproximació individualista de la llibertat i
rebutgen tot col·lectivisme. Actualment, això els oposa a algunes minories religioses, a
musulmans o a adeptes de diverses sectes.
Pels mateixos motius, concebien les esglésies sobre el model associatiu i la
llibertat de culte, sobre el model de la reunió. El dret francès s'ha hagut d'adaptar
progressivament de manera pragmàtica, com ho ha fet també el principi de separació plantejat
per la Llei del 1905.
3. L'adaptació de la separació
La separació de l'Església catòlica i l'Estat ha estat el desenllaç del combat laic.
Es tradueix jurídicament en la Llei, encara en vigor, de 9 de desembre del 1905 «relativa a la
separació de les diferents esglésies i l'Estat». (11) Encara que no deixa de ser curiós que aquesta
Llei, que segueix estant considerada com la gran llei laica, no utilitza en cap dels seus articles
els termes separació i laïcitat. Només el títol primer, compost per dos breus articles, en planteja
alguns principis. Respecte a la separació, l'article 2 enuncia en el primer paràgraf que «La
República no reconeix, no remunera ni subvenciona cap culte. Per tant, a partir de l'1 de gener
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
7
Jean Morange
següent a la promulgació de la present Llei se suprimiran dels pressupostos de l'Estat, dels
departaments i municipis qualsevol despesa relativa a l'exercici dels cultes».
La intenció explícita del legislador és clara: es tractava de posar fi,
unilateralment, al Concordat del 1801 i, més àmpliament, al sistema concordatari. Des de
llavors, ja no hi ha cultes reconeguts i cap col·lectivitat pública es fa càrrec de cap culte.
Implícitament, alguns cercles laics desitjaven establir una separació rígida, que posés fi a tota
relació entre esglésies, persones de dret privat i l'Estat, que intervindria solament en l'esfera
pública. Durant un temps es va donar el cas parcialment, però progressivament aquesta
concepció extremista de la separació es va considerar una anomalia.
En primer lloc, com havia assenyalat el degà Maurice Hauriou, «en matèria
constitucional, separació no significa antagonisme sinó col·laboració». (12) L'absència de
reconeixement no significava una absència de coneixement i la ignorància del que es manifesta,
com mínim, com un fet social. Com subratlla encertadament el Consell d'Estat en el seu
informe, França es regeix per una «laïcitat sobre un fons de catolicisme». (13) Malgrat
l'absència de qualsevol caràcter religiós en els símbols de la República, d'un anticlericalisme
menys vivaç actualment que al principi del segle XX, i d'una laïcització i una secularització
indiscutibles de la societat francesa accentuada per un individualisme creixent, l'Església
catòlica conserva una influència real sobre una part gens menyspreable de la població. Una
àmplia majoria de francesos es declara regularment catòlica en els sondeigs d'opinió.
Segurament aquesta adhesió es manifesta principalment quant a la consciència, les conviccions i
les creences, així com en el respecte a un cert nombre de rituals religiosos fonamentals. El
principi de separació implica que l'Estat i els seus òrgans polítics, administratius i
jurisdiccionals són neutrals. Això no impedeix que hi hagi una certa influència religiosa, encara
que no sigui exclusiva. Es manifesta en l'organització de la vida social, sempre marcada pel
repòs dominical, objecte de lluites religioses al segle XIX i actualment objecte d'altres lluites
que oposen els defensors del liberalisme econòmic i els sindicats, entre els quals hi ha la CGT.
La majoria dels dies festius correspon a les grans festes religioses cristianes (Pasqua, Ascensió,
Pentecosta, 15 d'agost, Tots Sants, Nadal). Així mateix, l'ensenyament privat, cada vegada més
subvencionat des del 1959, està oficialment en la base dels contractes acordats entre l'Estat i els
centres, que, a condició de respectar alguns principis, poden conservar el caràcter propi. Per a la
gran majoria, això consisteix a ser confessionals i catòlics, gens sorprenent. El desfasament és
cada vegada més accentuat entre una concepció massa rígida de la separació i l'actitud d'un Estat
intervencionista que té una funció de vegades determinant en matèria econòmica, social,
esportiva, cultural, etc. L'abast del principi de laïcitat es va modificar sensiblement a partir del
1905.
II. L'abast del principi de laïcitat
El principi de laïcitat té valor constitucional. No obstant això, per raons
històriques i oportunistes, aquest no s'aplica en els tres departaments d'Alsàcia i Moselle. Els
tres van estar sota el domini alemany des del 1870, així com en el moment de l'adopció de la
Llei del 1905. Quan van tornar a pertànyer a França, després de la Primera Guerra Mundial, els
dirigents francesos no van gosar aplicar una llei desaprovada per la majoria dels habitants
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
8
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
d'aquests departaments. D'aquesta manera, van seguir estant sota el règim concordatari, a pesar
que el principi de laïcitat va adquirir posteriorment valor constitucional. Per raons del mateix
caire, vinculades al context local, el principi de laïcitat no s'aplica tampoc en algunes
col·lectivitats d'ultramar.
L'abast del principi de laïcitat havia començat a evolucionar abans que fos
consagrat constitucionalment. Era una condició necessària per ser-ho. L'evolució va prosseguir.
I així va ser com es va acceptar un finançament públic indirecte dels cultes i es va adaptar l'ús
del poder de policia a la seva especificitat, mentre que s'anava tenint cada vegada més en
compte el fet religiós.
1. L'acceptació d'un finançament públic indirecte
La Llei de 9 de desembre del 1905 preveia no tornar a remunerar ni a
subvencionar els cultes, a diferència del que s'havia fet anteriorment en benefici dels cultes
reconeguts. La Llei admetia, no obstant això, algunes disposicions transitòries. Concretament
l'article 2 esmentava: «No obstant això, es podran registrar en dits pressupostos (de l'Estat, dels
departaments i municipis) les despeses relatives als serveis de capellania i destinats a garantir el
lliure exercici de cultes als centres públics com liceus, col·legis, hospicis, asils i presons.» Es
tractava de permetre el lliure exercici dels cultes perquè es poguessin beneficiar les persones
que, sense aquesta mesura, podrien ser-ne privades. Mai no s'ha posat en dubte aquesta
disposició, encara que als centres escolars sense internat és d'aplicació variable. (14)
D'aleshores ençà, van aparèixer moltes excepcions d'importància diferent. La Llei
del 1905 preveia transferir tots els béns destinats als antics cultes reconeguts, i que fins a llavors
havien estat gestionats per centres públics, a associacions cultuals els estatuts de les quals
havien de correspondre a les prescripcions de la Llei. (15) Després d'alguns dubtes, l'Església
catòlica va considerar que aquestes contravenien els seus principis d'organització i va rebutjar
de conformar-s'hi. Els poders públics van decidir mantenir els edificis de culte per a ús dels
fidels i la propietat va ser traspassada als municipis (esglésies) o a l'Estat (catedrals), mentre que
altres béns de l'Església van acabar en mans de col·lectivitats públiques, fet que per a alguns va
ser una espoliació. (16)
En canvi, en ser de domini públic, les col·lectivitats propietàries havien de
mantenir els edificis afectats. Progressivament, aquest manteniment, que va ser en un principi
mínim (només es tractava de la conservació del bé), va aconseguir ser cada vegada més
substancial. A fi de no desfavorir el culte protestant i israelita que havien constituït associacions
cultuals, es va admetre que els seus edificis també poguessin ser gestionats pels municipis.
Finalment, l'article 19 de la Llei del 1905 es va completar amb la Llei de 25 de desembre del
1942, segons la qual «no es consideren subvencions les quantitats concedides per a reparacions
als edificis destinats al culte públic, siguin considerats o no monuments històrics».
Es garanteix el manteniment d'una part important dels edificis cultuals francesos
amb fons públics, però no ocorre el mateix amb la construcció de nous edificis, que competeix,
en principi, al finançament privat. (17) No obstant això, també es van fer alguns
condicionaments, des de fer-se càrrec plenament de la construcció de la Mesquita de París sobre
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
9
Jean Morange
la base d'una llei, fins a arrendaments emfitèutics o fins i tot garanties de préstecs. De vegades
s'ha diferenciat l'aspecte cultual de l'edifici de l'aspecte cultural que pot subvencionar-se, fet que
ha beneficiat sobretot les mesquites. Algunes personalitats han proposat anar més lluny i fer-se
càrrec obertament de la construcció d'edificis en benefici dels cultes novament implantats.
Aquesta proposta està lluny d'aconseguir consens ja que la necessitat d'edificis en nous suburbis
afecta tots els cultes, mentre que el manteniment d'alguns edificis antics en ple centre de la
ciutat o en entorns rurals correspon àmpliament a la protecció del patrimoni cultural nacional,
que té un interès més gran, tenint en compte el pes econòmic del sector turístic a França.
Si l'Estat es fes càrrec plenament dels cultes, n'afectaria la independència i estaria
en contradicció amb la funció creixent de les iniciatives privades individuals o col·lectives.
Aquestes són encoratjades per la legislació relativa al mecenatge del 1987, revisada el 2003.
Des de llavors, les donacions fetes en benefici als cultes, siguin per al manteniment dels edificis
com per als fons de l'Església o les donacions fetes en benefici a les associacions cultuals, que
garanteixen la retribució dels clergues i del personal laic, o la seva formació, donen dret, dintre
d'uns límits, a una deducció d'impostos. L'Estat participa així indirectament i parcialment en el
funcionament dels cultes. Només alguns contenciosos marginals volen fer recordar de vegades
que està prohibit subvencionar una activitat cultual. No obstant això, l'abast de la Llei del 1905
ha evolucionat considerablement. La seva adaptació s'ha fet molt més de pressa tractant-se de
l'exercici del poder de policia.
2. L'adaptació dels poders de policia
En dret francès, el poder de policia administrativa general correspon al legislador
i al primer ministre a escala nacional. Tant l'un com l'altre dicten prescripcions d'abast general.
A l'àmbit local, el poder de policia, tant des de l'aspecte reglamentari com executiu, correspon al
prefecte i, principalment, a l'alcalde. Aquestes competències s'aprecien també quant a la policia
del culte.
En efecte, la Llei del 1905 preveu algunes regles específiques, com el fet que
prohibeix organitzar reunions polítiques en locals que estiguin destinats habitualment a
l'exercici d'un culte (article 26). Per a la resta, el legislador tenia la voluntat de sotmetre les
manifestacions exteriors del culte al dret comú. En aquest context tan tens d'aquella època,
alguns alcaldes havien dictat resolucions policíaques municipals discriminatòries i molt
restrictives sobre la llibertat religiosa. Li va correspondre al jutge administratiu, al Consell
d'Estat, en el marc del seu control contenciós, recordar els principis aplicables. Ho va fer dintre
d'una òptica liberal, com és la del dret administratiu. Conformement al que li permetia el seu
control de proporcionalitat exercit en el contenciós de l'excés de poder, es va comportar, segons
la famosa expressió del degà Le Bras, com a «regulador de la vida parroquial». Una vegada
passats els anys en els quals les passions s'havien agreujat, va fer prevaler la llibertat més àmplia
de les manifestacions cultuals individuals o semicol·lectives, fins i tot a la via pública, com per
exemple els seguicis fúnebres. (18) Quant a les manifestacions col·lectives (seguicis,
processons, desfilades) o manifestacions exteriors del culte (per exemple, la repicada de
campanes), el Consell d'Estat va buscar un equilibri conformement a la directiva clàssica de «la
llibertat és la regla, la restricció de policia, l'excepció». Només es pot restringir la llibertat per
raons d'ordre públic, una noció determinada a partir dels criteris de tranquil·litat, seguretat i
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
10
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
higiene pública. El Consell d'Estat va tenir en compte fins i tot l'especificitat de les
manifestacions religioses en determinar la categoria de les processons i les manifestacions
tradicionals. Aquestes, encara que s'hagi interromput la tradició, es beneficien d'una presumpció
de no-alteració de l'ordre públic. Correspon llavors a l'autoritat de policia aportar-ne la prova si
vol dictar mesures restrictives. (19)
Una altra particularitat de les activitats cultuals resideix en la propietat de
nombrosos edificis religiosos de domini públic. Es podien témer les intervencions del
representant de la col·lectivitat propietària, l'alcalde en la majoria dels casos, mitjançant el seu
poder de policia. Però no va anar així. Una jurisprudència constant ha recordat que el ministre
del culte, que assumeix la responsabilitat de l'edifici, n'estableix l'ús: determina les hores
d'obertura i tancament, organitza les cerimònies, etc. L'autoritat de policia només posseeix una
competència residual. Solament pot intervenir en cas de disturbis per restablir l'ordre públic
(desordres, baralles, etc.) o si es fa un ús no cultual de l'edifici (reunió política, sindical, vaga de
fam, etc.). Fins i tot en aquestes hipòtesis i excepte si existeix la urgència, les regles de cortesia
volen que es consulti l'autoritat religiosa, i fins i tot que s'intenti aconseguir-ne el consentiment.
L'autoritat és en principi el ministre del culte: capellà, pastor, rabí, etc. Ha ocorregut que dos o
més ministres del culte es disputin el càrrec de l'edifici. El Consell d'Estat, a fi de respectar
l'autonomia de les esglésies, sempre s'ha remès a l'elecció feta per la jerarquia religiosa
qualificada. (20)
Gràcies a aquesta garantia que ha constituït el jutge i, en particular, el Consell
d'Estat, l'exercici del poder de policia ha respectat globalment les diverses especificitats
religioses. De manera encara més general i en diferents circumstàncies, l'Estat laic ha tingut
cada vegada més en compte el fet religiós.
3. La consideració del fet religiós
La proclamació solemne d'una separació de les diferents esglésies i de l'Estat,
seguida d'una afirmació constitucional de la laïcitat per part d'aquest últim, hagués pogut dur als
poders públics a una indiferència total respecte al fet religiós. Aquest era, en efecte, l'objectiu i
la pretensió d'alguns cercles laics més extremistes. Aquesta podia ser una posició lògica,
abstracta, basada en els principis jurídics adoptats. Encara que a aquesta posició almenys li
faltava realisme, tal com ho havia exposat un gran jurista, malgrat ser laic, el degà Léon Duguit.
No es pot trencar dràsticament i unilateralment alguns vincles seculars. (21) El
desenvolupament dels esdeveniments ho ha demostrat àmpliament. Els poders públics van haver
de tenir en compte el rebuig de l'Església catòlica de formar les associacions cultuals previstes
per la Llei. Després de la Primera Guerra Mundial, van negociar un acord amb el papat i van
acceptar la fórmula de les associacions diocesanes més en acord amb els principis de l'Església.
(22) Posteriorment van tenir lloc altres negociacions menys conflictives en reprendre's les
relacions diplomàtiques.
A França, hi ha l'Oficina Central de Cultes (Bureau central des cultes). La seva
funció, molt política al principi del segle XX, ha acabat sent progressivament més
administrativa. Entre les nombroses qüestions que es tracten en aquesta Oficina, hi ha les
relatives a les congregacions religioses. La llei de l'1 de juliol del 1901 sobre el contracte
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
11
Jean Morange
d'associació, molt liberal tractant-se de les associacions de dret comú, contenia un títol molt
discriminatori, concretament el títol III, relatiu al règim jurídic de les congregacions religioses:
es van perseguir els membres de congregacions no autoritzades i van ser condemnats
penalment; uns altres van ser obligats a exiliar-se. El 1914, es van suspendre les persecucions.
Un cert nombre de congregacionistes va tornar a França per oferir els seus serveis. En aquest
clima de reconciliació que va arribar després de la guerra, les congregacions religioses es van
beneficiar d'una llibertat de fet i, també, el règim de Vichy abolir les disposicions
discriminatòries que els afectaven, fet que es va confirmar en l'alliberament. Les congregacions
es van poder formar i administrar lliurement. Encara que van haver d'esperar fins a la
presidència de Pompidou perquè, a partir del 1970, es reconegués legalment de nou les
congregacions. Els serveis de l'Oficina Central de Cultes van dur a terme una instrucció de
l'expedient i se'n va aconseguir el reconeixement per decret del primer ministre. La congregació
va obtenir així plena personalitat jurídica i la possibilitat de rebre liberalitats. La política de
reconeixement ha estat constant, fos quin fos el govern al poder. Fins i tot ha beneficiat -fet que
no estava previst el 1901-, congregacions no catòliques, des del moment que pertanyen a una
gran religió els responsables de la qual accepten de reconèixer-les. (23)
Amb aquestes hipòtesis, els poders públics francesos consulten caps religiosos,
fins i tot estrangers, que avalen la congregació interessada. No obstant això, cap confessió
religiosa té un estatus específic a França, ni tan sols l'Església catòlica o els antics cultes
reconeguts. No tenen, com a tals, cap posició oficial en les institucions polítiques o
administratives franceses. Equival a dir que les relacions efectives depenen de la bona voluntat
de cadascun i que assumeixen un caràcter més o menys informal o episòdic. No obstant això,
aquestes tenen lloc, i els responsables polítics i administratius tenen contactes més o menys
protocol·laris o profunds amb els representants dels cultes a diferents nivells.
Hi ha nombrosos temes d'interès comuns, des de qüestions internacionals fins a
problemes administratius, passant per discussions sobre els problemes de la societat. Des
d'aquesta òptica, el Govern socialista de Jospin va decidir institucionalitzar trobades al més alt
nivell amb l'Església catòlica. Aquestes trobades tenen lloc periòdicament des del 12 de febrer
del 2002. Encara més paradoxals són les relacions amb l'islam. En efecte, un important nombre
de persones, la gran majoria estrangeres, o d'origen estranger recent, practiquen la religió
musulmana. Com també ocorre a Europa, els fidels s'agrupen normalment segons el seu país
d'origen, i no hi ha una organització centralitzada. Basant-se en el model napoleònic, els
ministres d'Interior han suscitat aquesta organització. Després de diverses temptatives
infructuoses, es va fer un procés electoral complex a partir de les mesquites que permetés la
instal·lació del Consell Francès del Culte Musulmà presidit des d'un principi pel rector de la
Mesquita de París. Aquest òrgan, que coneix nombroses dissensions, proporciona, no obstant
això, un interlocutor als poders públics, fet que ha permès designar imams o a regular millor
qüestions més delicades, com les matances rituals amb motiu de les festes musulmanes. Es
podrien tractar altres qüestions, com són els seguicis i la demanda de carrés confessionnels -
espai separat dintre del cementiri municipal.
En l'aspecte més negatiu, els poders públics francesos han estat de vegades
acusats de tractar de forma discriminatòria alguns moviments religiosos, sovint qualificats de
sectes. És cert que algunes actuacions, sota una aparença de religiositat, han suscitat un veritable
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
12
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
enrenou entre l'opinió pública. En dues ocasions, els parlamentaris s'han fet càrrec oficialment
d'aquesta qüestió i, en ambdues, la seva reflexió ha acabat en un informe. (24) Pot ser que
s'equivoquessin en establir una llista de les sectes implantades a França, en la qual alguns casos
són discutibles. Pot ser que no fessin una distinció suficient entre grups originals però
socialment inofensius i altres grups perillosos per a l'ordre públic i sobretot per a la llibertat de
les persones que s'hi adhereixen. No obstant això, la Llei que es va adoptar es refereix
bàsicament al dret comú. Les sectes i els seus dirigents només poden ser perseguits si
infringeixen la llei penal. L'única infracció que té una certa especificitat no es refereix a la noció
de manipulació mental que havia estat proposada, perquè es va considerar massa imprecisa. Es
refereix finalment a l'abús de la posició de debilitat d'algunes persones, que pot donar lloc
igualment a sancions en l'àmbit del dret del consum. Per a la resta, les sectes són objecte de
vigilància que no representa cap trava al seu funcionament. (25)
Com a molt podem assenyalar que l'Estat francès, malgrat la laïcitat i l'antiguitat
del principi de separació, mostra si més no un interès més gran per les religions que altres estats
que tenen una església oficial. Aquest interès s'ha manifestat també recentment en
l'ensenyament públic laic, en què, a causa de l'estricta neutralitat, totes les qüestions d'ordre
religiós han estat molt poc tractades des de fa aproximadament un segle, fet que ha dut a una
constatació, formulada per nombrosos docents i que, en aquest cas, ha estat rellevada fa poc més
de 20 anys per agrupacions, bastant laiques, d'altra banda, com la Lliga de l'Ensenyament. Cada
vegada hi ha més els alumnes, sobretot a les grans poblacions i en alguns cercles socials, que no
tenen cultura en matèria religiosa. Aquest analfabetisme perjudica particularment en el marc de
certs ensenyaments: història, música, literatura, filosofia, etc. Diversos informes oficials, així
com alguns congressos docents, han preconitzat que, en el marc de les disciplines que ho
exigeixen, els professors presentin la història i la doctrina de les grans religions. S'ha de tractar,
tal com ho conceben els promotors, d'una informació objectiva i d'una aportació de
coneixements, independentment de tota apreciació relativa a la creença. Però, fins i tot a aquest
nivell, alguns docents no es veien del tot capacitats o competents. Així que es van modificar els
programes, combinat amb la redacció d'una obra i de documents pedagògics, així com una
oferta de formació. La importància que se li ha donat al fet religiós ha comportat a un ampli
consens, que és encara recent i, aparentment, s'ha aplicat de manera desigual, perquè en puguem
calcular tots els efectes. A part de l'objectiu cultural, s'ha insistit en l'aportació desitjada en
matèria de tolerància gràcies a un millor coneixement de la religió dels altres, però també de la
d'un mateix, fet que protegiria de predicacions extremistes i perilloses.
III. Conclusió
La laïcitat de la República Francesa és una singularitat a l'Europa contemporània.
Segueix sent ni més ni menys l'eix central al voltant del qual es construeixen les relacions
polítiques i jurídiques entre l'Estat i les diverses confessions religioses. Producte de la història,
ha evolucionat i seguirà fent-ho. Des del 1905, la Llei de separació ha estat, en diverses
ocasions, modificada per altres lleis. Però les autoritats polítiques i administratives o les
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
13
Jean Morange
jurisdiccions han interpretat sovint aquesta Llei en un sentit liberal per atenuar algunes rigideses
inicials.
La laïcitat ja no és actualment objecte de rebuig o indiferència respecte al fet
religiós. Encara que pugui subsistir una certa desconfiança, aquesta no ha impedit el
desenvolupament d'un dret de les relacions entre les diferents esglésies i l'Estat, en gran part
basat, paradoxalment, en la Llei de separació. Més enllà d'alguns arcaismes, globalment aquest
es revela indiscutiblement respectuós amb la llibertat religiosa individual i col·lectiva.
Es manifesta una evolució dels comportaments polítics. Sense posar en dubte
l'autonomia del poder polític en el seu àmbit, consisteix a admetre que les confessions religioses
han de veure reconegudes una certa representativitat. És possible que no s'hagi admès
suficientment que, sense arribar a una apreciació política, se'ls podia reconèixer més
explícitament una utilitat social. Pot ser que sigui una necessitat perquè la laïcitat estigui
plenament adaptada a les necessitats del món contemporani. Les grans famílies de pensaments
espirituals i filosòfics estan representades des del 1983 al Comitè Nacional d'Ètica. En el marc
del servei públic de la comunicació audiovisual, s'han de programar emissions religioses
conformement a la jurisprudència del Consell Constitucional. Els poders públics, de vegades,
oficialment o oficiosament, consulten les autoritats religioses.
Abans, la laïcitat va poder constituir un model, i va inspirar diferents moviments
a l'Europa llatina i sobretot a l'Amèrica del Sud. Quan es va copiar aquest model més
directament, el van deformar més en un sentit autoritari, com va ser el cas de Mèxic o Turquia.
Actualment, ja no està tan de moda i les joves democràcies de l'Europa central i oriental no s'hi
han inspirat gaire. No obstant això, encara té algun interès almenys en alguns conceptes, encara
que sigui per aquesta temptativa, inacabada, d'evocar una moral universal, un interès comú en el
respecte però també més enllà de les opcions individuals i col·lectives fetes per ciutadans
diversos però iguals. Aquesta recerca es va fer històricament contra l'Església catòlica,
independentment de les religions. Tot això es podria aconseguir amb la col·laboració de totes les
religions, sense que per això es qüestioni la laïcitat de l'Estat, i tindria un interès i una
importància en l'Europa pluralista contemporània.
Notes
(1) MAYEUR, JEAN-MARIE, La question laïque, (XIX - XXème siècles), Fayard, 1997; La
séparation des Églises et de l’Etat, París, Ed. de l’Atelier, 2005; RÉMOND, RENÉ, «Cent ans
de laïcité française», Etudes, 2004, T. 400, p. 55-66.
(2) A RIVERO, JEAN, «La notion juridique de laïcité», D. 1949, Chron, p. 137-140.
(3) Debats parlamentaris, Diari Oficial de 4 de setembre del 1946, p. 3.475 i s. Sobre el conjunt
d'aquesta qüestió: TROTABAS, J.-B., La notion de laïcité dans le droit de l’Église catholique
et de l’État républicain, París, LGDJ (Llibreria general de dret i jurisprudència), 1961, p. 12
i s.
(4) BARTHELEMY, JEAN, «La liberté de religion et le service public», RFDA (Revista francesa
de dret administratiu) 2003, n. 6, p. 1066-1073.
(5) Rapport de la Commission de réflexion sur l’application du principe de laïcité dans la
République (Informe de la Comissió de Reflexió sobre l'aplicació del principi de laïcitat a la
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
14
Les relacions entre l'Estat i les diferents esglésies a França
República) lliurat al president de la República Francesa l'11 de desembre del 2003, París, La
Documentation Française, 2003.
(6) Llei n. 2004 - 228, de 15 de març del 2004, Diari Oficial de la República Francesa de 17
de març del 2004, p. 5.190; DURAND-PRIMBORGNE, CLAUDE, «La loi sur la laïcité, une
volonté politique au centre de débats de société», AJDA (Semanari d'Actualitat Jurídica de
Dret Administratiu) 2004, n. 13, p. 704-709; MALAURIE, PHILIPPE, «Laïcité, voile
islamique et réforme législative», JCP (Revista francesa de dret) 2004, n. 14, p. 607-610.
(7) Majoritàriament els juristes francesos estimen que la Llei del 2004 no és incompatible amb
les exigències de la Convenció Europea per als Drets Humans a la vista de les decisions del
Tribunal, Dahlab c. Suisse (15 de febrer del 2001) i Leyla Sahin c. Turquie (Gran Sala, 10
de novembre del 2005).
(8) Excepte en el període de l'ocupació durant la Segona Guerra Mundial.
(9) MORANGE, JEAN, «La portée juridique du principe de laïcité dans une société
multiculturelle», Transversalités, n. 93, 2005, p. 83-91.
(10) DEBRAY, RÉGIS, L’enseignement du fait religieux dans l’école laïque, Ministeri
d'Educació, 2002.
(11) MORANGE, JEAN, «Peut-on réviser la loi de 1905 ?», RFDA, 2005, n. 1, p. 153-162.
(12) HAURIOU, MAURICE, Précis de droit constitutionnel, París, Sirey, 1929, p. 109-110.
(13) Consell d'Estat, Rapport public 2004, Un siècle de laïcité, La Documentation Française,
Études et Documents, n. 55, 2004, p. 316.
(14) SWERRY, J.-M., Aumôneries catholiques dans l’enseignement public. Un renouveau de
la laïcité ?, París, Le Cerf, 1995, p. 440.
(15) Un dictamen del Consell d'Estat va indicar l'estatut de les associacions cultuals (As. de
24 d'octubre del 1997, Associació local de Testimonis de Jehovà de Riom, RFDA 1998, p.
61-69, conclusió d'ARRIGHI DE CASANOVA, JACQUES, notes de GONZALEZ, GÉRARD.
(16) Lleis de 2 de gener del 1907 i 13 d'abril del 1908, que modifiquen la Llei del 1905.
(17) FLORÈS-LONJOU, MAGALIE, Els lieux de culte en France, París, Li Cerf, 2001.
(18) LE BRAS, GABRIEL, Le Conseil d’État régulateur de la vie paroissiale, 1950, EDCE
(Estudis i Documents del Consell d'Estat), p. 63-73.
(19) Consell d'Estat, 3 de desembre del 1954, Rastouil, rec. 639; aquestes processons estan
eximides des del 1935 de qualsevol declaració prèvia.
(20) L'informe públic del 2004 del Consell d'Estat (esmentat anteriorment) preveu, entre
d'altres, aquesta qüestió amb nombroses referències: p. 299 i s.
(21) DUGUIT, LÉON, Traité de droit constitutionnel, tom V, p. 500.
(22) Aquest resulta d'un modus vivendi de 1921-1924, una espècie de miniconcordat segons
alguns autors.
(23) MERLET, JEAN-FRANÇOIS, Une gran loi de la IIIème République, la loi du 1er juillet
1901, París, LGDJ, 2001; DURAND, JEAN-PAUL, La liberté des congrégations religieuses en
France, París, Le Cerf, 1999 (3 toms); DURAND, JEAN-PAUL (dir.), Les congrégations et
l’État, París, La Documentation Française, 1992.
(24) VIVIEN, A., Les sectes en France, París, La Documentation Française, 1985; GEST, A.,
GUYARD, J., Les sectes en France, París, La Documentation Française, 1996;
LATOURNERIE, DOMINIQUE, «Sectes et laïcité», RDP 2004, n. 5, p. 1327-1338.
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
15
Jean Morange
(25) Llei de 27 de maig del 2005 sobre la lluita contra les derives sectàries, JORF juny del
2005, p. 9751.
Bibliografia
1) A part de la bibliografia jurídica, cal assenyalar que hi ha una bibliografia de
caràcter històric o filosòfic particularment abundant sobre les relacions entre les esglésies i
l'Estat o sobre la laïcitat. Entre les nombroses obres jurídiques, destaquem:
9 BOYER, ALAIN, Le droit des religions en France, París, PUF, 1983.
9 Consell d'Estat, Un siècle de laïcité, Informe públic 2004, París, 2004,
La Documentation Française, Études et Documents, n. 55. Aquest informe dóna una idea
bastant completa del dret positiu i dels problemes actuals
9 DURAND-PRIMBORGNE, CLAUDE, La laïcité, París, Dalloz, 2004.
9 La laïcité, París, Dalloz, 2005 (Arxius de filosofia del dret, tom 48).
9 D’ONORIO, JOËL-BENOÎT (dir.), La laïcité au défi de la modernité, París,
Tequi, 1990.
9 LE TOURNEAU, DOMINIQUE, L’Église et l’État en France, París, PUF,
"Que sais-je ?", n. 886.
2) Des d'una perspectiva comparativa:
9 Le statut constitutionnel des cultes dans les pays de l’Union
européenne, París, LGDJ, Milà, Giuffré, 1995.
9 RAMBAUD, THIERRY, Le principe de séparation des cultes et de l’État
en droit public comparé (Analyse constitutionnelle des régimes français et allemand), París,
LGDJ, 2004.
3) Al costat d'aquestes obres, cal afegir la notable recopilació de textos i
documents, classificats i presentats, publicada el 2005 per Ed. Le Cerf: Liberté religieuse et
régimes des cultes en droit français (1.853 pàgines).
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006
16
