El Registre Mercantil Central, un registre europeu
| Autor | Antonio García Conesa - Elisabeth García Cueto |
| Cargo | Notari, Registrador de la Propietat i Mercantil - Notària de Barcelona, professora col·laboradora de la Facultat de Dret d'ESADE?URL |
| Páginas | 86-95 |
Page 86
Mitjançant la proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell a través de la qual es modifiquen les directives 89/666/ EEC, 2005/56/EC i 2009/101/EC 1, s’ha deixat constància de la importància que suposa crear «un espai europeu de justícia i de seguretat jurídica preventiva», en què s’emmarquen tant notaris com registradors de la propietat i mercantils. Al llarg de les últimes dues dècades, en el si del dret mercantil, l’òrgan potser més representatiu d’aquesta influència europea en la nostra legislació en matèria d’informació ha estat el Registre Mercantil Central (en endavant, RMC). I és que la seva creació, eminentment europea, es remunta a la primera Directiva, que a Espanya recull la Llei de 25 de juliol del 1989, relativa a la publicitat de les societats. Gràcies a aquesta, el Registre es va configurar com un instrument modern de publicitat legal mercantil, l’esperit del qual continua viu 2 . Per donar forma al mandat europeu es va procedir a la modificació de l’article
Page 87
17.3 del CCom., pel que fa al títol relatiu al «Registre Mercantil», que estableix que: «A Madrid s’establirà, a més, un Registre Mercantil Central, de caràcter merament informatiu, l’estructura i les funcions del qual es determinaran reglamentàriament.» En definitiva, és un Registre Mercantil; és central, perquè la seva circumscripció és única en tot l’Estat, i finalment, és informatiu i informàtic 3 .
Les funcions més rellevants d’aquest Registre són les següents:
-
Recopilació de dades dels assentaments practicats en els diferents registres mercantils territorials, que li han de notificar en un termini màxim de tres dies, als dobles efectes que gestioni la publicitat del Butlletí Oficial del Registre Mercantil (en endavant, BORME) i que expedeixi publicitat en extracte.
La primera funció denota clarament el caràcter central del Registre, perquè aglu-tina en un únic òrgan totes les inscripcions de tots els registres territorials mercantils d’Espanya, que es proporcionen en extracte. En aquest sentit, l’exposició de motius del RD 1597/1989, de 29 de desembre, que aprova el Reglament del Registre Mercantil, ja va establir que «el Registre Mercantil Central aglutina en l’arxiu les dades de totes les inscripcions que es practiquen en els registres territorials, cosa que facilita la cerca d’informació quan es desconeix el domicili dels subjectes inscriptibles». I també en aquest sentit s’han pronunciat tant la Direcció General dels Registres i del Notariat (en endavant, DRGN), en la resolució del 7 d’octubre del 2004, com la jurisprudència de la STS de 28 de març del 2007. El terme inscripció s’ha d’interpretar en sentit positiu i extens, com tot allò que faci assentament, sigui quin sigui el tipus o classe de què estem parlant.
Al llarg de les últimes dues dècades, en el si del dret mercantil, l’òrgan que potser ha estat més representatiu de la influència europea en la nostra legislació en matèria d’informació ha estat el RMC
Així mateix, i per exigències de l’article 3.2 de la 1a Directiva, el RMC és totalment informàtic des que es va crear. Això és així perquè des d’Europa es busca que la publicitat o informació «en extracte» pugui ser emesa i descarregada mitjançant eines tecnològiques, com ara ordinadors, a fi de donar accés a la informació per part d’absents o persones que es troben a certa distància d’on es troba la societat, el seu domicili o l’activitat principal; en definitiva, els registres territorials que puguin aportar aquesta informació.
Això implica, en sentit positiu, que es produeixi un augment de la seguretat jurídica, perquè tots els arxius de tots els registres mercantils territorials estan doblats o clonats. I, d’altra banda, permet vehicular la informació de tots els registres mercantils territorials i a tots, que per si mateixos només coneixen les societats domiciliades en el seu territori.
-
La conseqüència de la funció anterior és la permissió o possibilitat d’emetre notes simples informatives de les dades essencials dels diferents assentaments practicats en els esmentats registres. Cosa que fa més fàcil localitzar les empreses en un registre o un altre i sol·licitar, si escau, una informació més àmplia a aquells que en resultin afectats.
-
S’encarrega de la publicitat del BORME.
És de publicitat diària, tret dels dissabtes, diumenges i festius, i la seva existència es deu a les exigències de la legislació comunitària que va crear el mateix RMC. Encara és més important, i cal destacar-ho, l’element fonamental per a l’oposabilitat a tercers de bona fe de les dades inscrites en el Registre Mercantil (que no es produeix fins a la publicació de la inscripció al BORME).
Aquesta funció, juntament amb les dues anteriors, denota la importància que té la publicitat en aquest Registre. De fet, fins i tot es podria dir que la publicitat, vista des de qualsevol prisma, conforma l’ADN del RMC. Ara bé, amb relació a la destacada funció que desenvolupa en aquest sentit i amb la finalitat de mantenir el dret a la informació i l’accés a aquesta, cal que compleixi la seva tasca amb una reducció de càrregues o costos i, tot i les successives reformes europees, continuar essent ràpida, comprensible per part del consumidor 4, actualitzada i especialitzada en allò que interessa a efectes de la realització d’actes i contractes del tràfic jurídic. I ara, ja sense obstacles de llengua, com veurem posteriorment, amb l’aprovació de l’última proposta de la Directiva esmentada abans.
L’article 384 del RRM 5 obliga que els registres mercantils territorials trametin al RMC les mateixes dades, acords o inscripcions que la Llei de societats de capital, aprovada pel RD 1/2010, de 2 de juliol (en enda-
Page 88
vant, LSC). En aquest sentit, es continua, com fins ara, enviant aquesta informació al RMC, perquè en definitiva, com ja hem vist, és un clon. Aquest precepte reglamentari és el fonament per establir la vigència de l’esmentada remissió. Juntament amb aquest, hi ha diversos articles afectats per la reforma de l’any 2010, i és possible que pugui semblar que en realitat obliguen els registres mercantils provincials, per raons de celeritat, a trametre directament al BORME la informació que s’hi concreta, especialment pel que fa als supòsits de constitució de societats de capital (article 35), modificació d’estatuts (article 290.1), reducció de capital (article 319) i dissolució de societat 6 .
La innovació conserva íntegrament i completament el procés d’informació que els registres mercantils provincials han tingut durant més de vint anys amb el RMC i que ha servit per crear i mantenir, amb els mínims errors, tant la seva base informàtica de societats com l’arxiu de denominacions que serveixen de suport segur per a la conformació de la sec. 1a del BORME.
Amb les últimes reformes legislatives, el sistema d’informació i publicitat no ha variat; a més, amb el procés informàtic existent, no es produeixen dilacions
No hi ha dubte que, amb les últimes reformes legislatives, el sistema d’informació i publicitat no ha canviat. El legislador no va tenir en compte aquesta possibilitat, perquè el seu objectiu és totalment compatible amb les finalitats que busca el RDL 13/2010, de 3 de desembre, que busca que prima facie és la màxim rapidesa en la publicació d’alguns esdeveniments socials, així com l’eliminació i/o reducció de despeses complementàries.
Convé destacar que, amb el procés informàtic existent, no es produeixen dilacions, perquè la remissió telemàtica es fa en tots dos organismes (RMC i, des d’aquest, al BORME) immediatament després d’haver practicat la inscripció, és a dir, en el mateix dia i sense previsió de possibles retards. L’article 384 esmentat, després de la seva redacció conforme al RD 158/2008, de 8 de febrer, va ordenar que els registres mercantils provincials trametessin les dades després de la pràctica de l’assentament corresponent, encara que no fixava l’hora límit de la remissió. Les butlletes d’estat d’enviaments i la cadència d’aquests demostren aquesta asserció.
En un altre ordre de les coses, sembla lògic deduir que el que vol el legislador és donar a conèixer urbi et orbe, com més aviat millor, alguns esdeveniments socials que s’entenen fonamentals per a la pràctica dels negocis, contractes i administració social, per raó de llur transcendència jurídica, com clarament són: la constitució de la societat, la dissolució com a avís a tercers que la societat s’obre al procés de la seva liquidació, així com la reducció de capital com a xifra de garantia i protecció per als creditor en tant que en disminueix l’import en lloc d’augmentar-lo en detriment seu.
Tanmateix, això no obsta perquè quedin subsistents, alhora, les competències de publicitat del RMC, que precisament continua actuant -com ho feia fins ara- d’organisme i registre centralitzador, eix de conformació de la sec. 1a del BORME.
En síntesi, el RDL 13/2010, de 3 de desembre, estableix noves obligacions, però no ha canviat ni alterat esquemes o processos que funcionaven. Simplement busca afegir més coordinació i més celeritat, però sense alterar ni fer una novació en l’operativa en funcionament.
Així, en establir la nova redacció de l’article 384 d’una manera clara i taxativa que aquesta obligació de remissió es faci també al RMC, es posa de manifest que el sistema de comunicació entre els registres mercantils provincials i el RMC continua inalterat. Això evidencia una millora de la situació...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba