El régim jurídic de la retenció dimmobles
| Autor | M.a Dolors Gramunt Fombuena |
| Cargo | Professora Titular de Dret Civil de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 233-241 |
EL DRET DE RETENCIÓ: PRESENTACIÓ LEGAL
-
El dret de retenció: la seva regulado en la Llei de Garanties Possessóries sobre cosa moble
Com ja és sabut, a Catalunya la regulado de les garanties possessóries sobre cosa moble está dotada d'una regulació unitaria i sistemática des de la promulgació de la Llei 22/1991, de 29 de novembre, de garanties possessóries sobre cosa moble (LGPCM). Fins aquell moment, no existia una normativa propia reguladora ni del dret de penyora, ni del dret de retenció, si bé ambdós es trobaven previstos en determinats supósits contempláis per la CDCC (art. 206 - actualment, arts. 237 i 238 del Codi de Successions, amb una redacció adaptada al contingut de la LGP-, art. 278 i art. 301 -aquest derogat posteriorment per la Llei 6/1990, de 16 de mar?, de Censos-). La manca de regulació propia havia fet necessari el recurs a 1'aplicado supletoria del Codi civil, per tal de solventar els problemes sorgits a la práctica.
Peí cas de la penyora el recurs al Ce podia donar resposta, si mes no parcial, ais problemes plantejats a la práctica, pero no succeia el mateix en relació al dret de retenció. En efecte, el Ce no conté una regulació completa i sistemática del dret de retenció, sino que es limita a esmentarlo i, com a molt, en algún cas deixa entreveure la seva eficacia. En definitiva, la regulació del dret de retenció era dispersa, fragmentaria i basada en la casuística. Concretament, el Codi civil contempla com a supósits generadors del dret de retenció els continguts en els arts. 453, 502, 522,1600,1730,1747,1780,1866 i 1871, tot i que com ha posat de relleu del pozo(1), els casos contempláis només teñen en comú l'existéncia d'un posseidor titular d'un dret contra un tercer que, a la vegada, té un dret que el faculta a reclamar la cosa retinguda.
A grans trets, la doctrina ha concretat la definició del dret de retenció contemplat peí Codi civil a través de l'extracció de certes característiques comunes. Així, el dret de retenció es conceptúa com una facultat atorgada per la llei a un creditor, deutor de restitució, que li permet mantenir la possessió d'una cosa mes enllá del moment en qué havia de ser lliurada al deutor, fins a ser satisfet el crédit que el primer té contra el segon, crédit sorgit d'haver realitzat despeses en la cosa objecte de l'obligació inicial o d'haver sofert danys com a conseqüéncia de la possessió de la mateixa cosa(2). Ara bé, com acabem d'apuntar el Ce només fa sorgir el dret de retenció en determináis supósits, la qual cosa ha originat certa controversia doctrinal al voltant de la possibilitat d'estendre l'aplicació del dret de retenció a casos no previstos específicament, pero en els quals concorrin els mateixos requisits i pressupósits que en els legalment regulats, o si, peí contrari, aixó no és possible perqué el carácter excepcional ho impedeix i queda reservat només pels casos expressament contempláis(3). El sol fet de plantejar aquest debat ja és indicatiu de la manca d'una veritable regulació del dret de retenció i de l'abséncia de criteris que permetin establir una relació causaefecte entre els fets que originen la retenció i el naixement del propi dret.
La LGPCM no dona una definició del dret de retenció, pero el contingut de l'art. 4.1, en la mesura que fixa les obligacions que originen el dret, ens permet admetre com a válid el concepte que hem donat abans, entesa així la noció de dret de retenció en el mes ampli deis sentits, tota vegada que l'apartat e) conté una previsió oberta de sorgiment del dret per a tot deute al que la llei atorgui expressament aquesta garantía.
Amb tot, la regulació que estableix se circumscriu només a l'ámbit de les coses mobles, excloent peí moment els immobles, palesant així que no deixa de ser mes que una regulació parcial del dret de retenció, des del punt de vista del seu objecte. Aixó ens aboca a l'análisi de la figura en la seu que li és propia dins de l'ordenament jurídic cátala, l'art. 278 CDCC.
-
El reconeixement legal del dret de retenció sobre immobles: l'article 278 CDCC
L'art. 278 CDCC fa referencia al dret de retenció que es pot exercir sobre béns immobles. Com és sabut, parteix el precepte d'un supósit d'accessió el precedent historie del qual es troba en l'Usatge Si quis in alieno(4) i que es va reproduint tant en els Projectes d'Apéndix(5) com en el de Compilació de l'any 1955 (art. 164), fins arribar alaredacció actual, respectuosa amb el seu precedent. Actualment ha estat aprovada la Llei de l'accessió i l'ocupació (DOGC núm. 3556, de 18 de gener de 2002) que en els seus arts. 16 i 17 recull la regulació del dret de retenció com a garantía de la satisfacció del crédit sorgit com a conseqüéncia de l'activitat realitzada de bona fe(6).
Dues son les notes a destacar per tal que pugui sorgir el crédit que pot fer néixer un dret de retenció: la realització d'una activitat constructiva (edificar, plantar, sembrar, roturar) en sol alié i l'existéncia de bona fe per part de qui du a terme l'activitat. En relació al primer aspecte no hi ha dubte sobre quines son les activitats que integren els diferents conceptes que s'hi relacionen(7). En canvi, pot plantejar dubtes la noció de bona fe que recull l'art. 278, en ordre a si la seva consideració s'ha d'identificar amb la ignorancia de l'alienitat del terreny o si bé abasta també ais casos en qué s'actua amb l'aquiescéncia de Tamo del terreny o, fins i tot, per encárrec seu. De la resposta que donem a aquesta segona qüestió dependrá la major o menor extensió del régim de la retenció a les diverses situacions a qué el mateix pot ser aplicable.
En relació al tema apuntat és d'especial importancia el recurs a l'argument historie, representat en aquest ámbit per l'obra de cáncer, dones de la lectura de diversos passatges de la seva obra es desprén un concepte ampli de bona fe, en el sentit de no restringirlo només a la ignorancia respecte de l'alienitat del sol, sino considerar la seva existencia quan s'actua amb la no oposició de l'amo del terreny, admetent així la possibilitat que el dret de retenció sigui operatiu tant si constructor i amo del terreny no estaven units per una relació jurídica obligatoria previa, com si efectivament ho estaven(8). El fet és que, a la práctica, la majoria deis casos de construcció en sol alié preñen com a base actuacions realitzades amb el consentiment o, si mes no, la manca d'oposició de l'amo del terreny, degut a l'existéncia de certes relacions entre ells, sovint de parentiu, que fan necessari matisar la propia noció de bona fe, de manera que aquesta s'identifiqui amb la creerá de la licitud de l'actuació desenvolupada(9).
En efecte, la discussió doctrinal gira al voltant de la interpretado que s'hagi de fer respecte del subjecte titular del dret de retenció. En efecte, part de la doctrina parteix de la base que només el posseídor mancat d'un títol obligacional pot recorrer al dret de retenció que li ofereix l'art. 278 CDCC(10). Per contra, s'ha afirmat que l'accent cal posarlo en el fet de produirse alguna de les situacions tipificades peí precepte, fins i tot sorgint aqüestes de l'existéncia d'una previa relació contractual(11) .
Per la via de la interpretado del concepte de bona fe -és de bona fe tot aquell posseídor que no actúa contra l'oposició de Tamo- ens inclinaríem per l'opció doctrinal que considera possible que el dret de retenció ex art. 278 CDCC descansi sobre l'existéncia d'una previa relació jurídica(12). Com veurem mes endavant, el PLDRG aclareix definitivament la qüestió, si bé haurem d'invertir els termes del raonament.
-
EL NAIXEMENT DEL DRET DE RETENCIÓ
L'art. 3 de la LGPCM (també art. 3 del Projecte de Llei de Drets Reals de Garantía -PLDRG-) demana la concurrencia de tres elements per tal que neixi el dret de retenció: trobarse el retenidor en possessió d'una cosa aliena, que aquesta possessió vingui qualificada per la presencia de bona fe i, finalment, que el retenidor hagi efectuat en la cosa alguna de les despeses legalment previstes.
Tot seguit, l'art. 4 (LGPCM I PLDRG) recull quines despeses originen l'obligació de satisferles al creditor principal i que resulten garantides peí dret de retenció. Ens interessa ara destacarne la continguda en la lletra c) de l'apartat 1...
-
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba