La reforma de les institucions comunitàries
| Autor | Luis Ortega |
| Cargo | Catedràtic de dret administratiu Catedràtic Jean Monnet de dret comunitari |
| Páginas | 147-170 |
LA REFORMA DE LES INSTITUCIONS
COMUNITÀRIES
Luis Ortega
Catedràtic de dret administratiu
Catedràtic Jean Monnet de dret comunitari
Sumari
I. Les raons per a una reforma institucional
El plantejament actual d’una anàlisi de la reforma institucional de la Unió Eu-
ropea té com a contingut immediat qüestionar-se les raons de la importància que
assumeix en aquests moments aquesta reforma.
Efectivament, des que el principi d’equilibri institucional va ser predicat pels
tractats i corroborat per la doctrina del Tribunal de Justícia, s’han anat produint al
llarg dels darrers quaranta-cinc anys reformes institucionals a les quals no s’havia
donat la importància amb què es presenta aquesta qüestió actualment.1
Hi ha algunes raons o explicacions que intentarem desenvolupar que poden ser
la clau de la importància actual d’aquesta qüestió i alhora de la dificultat de la seva
posada en pràctica; fins i tot es podria pensar que és precisament aquesta dificultat
d’aconseguir avenços significatius en les reformes institucionals el que incrementa
la importància d’aquesta matèria.
En primer lloc, podem plantejar el fet que sigui una reforma que s’ha anat dila-
tant en el temps des de la Conferència Intergovernamental (CIG) que va donar pas
al Tractat d’Amsterdam.
1. La creació del Consell Europeu, l’aparició de la presidència del Consell, el sistema de codeci-
sió parlamentària, la creació del Tribunal de Primera Instància, la configuració del Tribunal de Comp-
tes com a institució, etc.
I. Les raons per a una reforma institucional
II. Les reformes derivades del procés d’amplia-
ció comunitària
1. El Consell
A) Reformes efectuades
B) Problemes pendents
2. La Comissió
A) Reformes previstes
B) Problemes pendents
3. El Parlament
4. El Tribunal de Justícia
III. Les reformes institucionals incloses als docu-
ments de conclusions dels grups de treball de
la Convenció Europea
1. Els estats membres
A) El mètode obert de cooperació
B) La cooperació reforçada en matèria
de defensa
2. La Unió Europea
3. El Consell
4. La Comissió
5. El Parlament Europeu
6. Els parlaments nacionals
A) Pel que fa al procediment legislatiu
comunitari en general
B) Pel que fa al control de la subsidiarie-
tat
7. El Tribunal de Justícia
IV. Conclusions finals
Bibliografia
Autonomies, núm. 29, novembre de 2003, Barcelona.
És cert que en aquest darrer període de temps, de Maastricht a Niça, s’han in-
corporat als tractats algunes modificacions institucionals, però tan petites i, sobre-
tot, amb una sensació tan gran de ser un acord de mínims, que no sols no incorpo-
raven el sentit d’una reforma, sinó que justament aquestes modificacions
avançaven, com una denúncia, més les distorsions del sistema que no pas l’aplicació
de solucions perdurables.2
En segon lloc, apareix la connexió de les reformes institucionals amb el procés
polític d’ampliació de la Unió Europea. En aquest cas la importància de la reforma
deriva del fet que el funcionament conjunt d’un nombre tan elevat de possibles
membres n’impedeix l’assimilació dins del mateix marc de funcionament, per la
qual cosa és imprescindible plantejar-se una reforma que, alhora, té la potencialitat
d’alterar l’statu quo existent amb relació al pes polític que cada estat membre consi-
dera que és legítim que ha d’exercir en el si de les institucions.
Algunes solucions, com veurem, s’han obtingut a partir del Tractat de Niça, tot
i que se centren més en el pes del vot de cada país i en el sistema d’adopció d’acords i
d’establiment de vets en el si del Consell i el Parlament. Tanmateix, la funcionalitat
de la Comissió continua qüestionada.
El tercer vector que influeix en aquest procés de reforma és el relatiu al manteni-
ment o la ruptura de l’actual equilibri de poder polític entre el Consell i la Comissió.
El ràpid augment de les funcions comunitàries des de l’Acta Única fins a Niça
ha fet que la Comissió no adaptés a temps reformes de funcionament intern per
resoldre els problemes de gestió que havia d’assumir. La crisi de la Comissió Santer
i el temps i els esforços que va dedicar la Comissió Prodi en aquest sentit en són un
exemple, cosa que ha donat lloc, com se sap, al Llibre blanc sobre la governança eu-
ropea.
Aquest enfocament ha determinat que el paper polític de la Comissió, com a
eix de la supranacionalitat comunitària, l’hagin acabat ocupant el Consell i les pràc-
tiques d’intergovernamentalitat. Així, les funcions d’impuls polític que hi havia
rere la iniciativa normativa atribuïda a la Comissió i la funció de coordinació dels
estats membres s’han vist afectades seriosament per la instauració en el si del Con-
sell de la presidència europea i la pràctica del Consell d’imposar el procediment de
la comitologia en l’elaboració de directives. D’altra banda, la inclusió al Tractat de
la Unió Europea del segon i el tercer pilar, on el protagonisme de l’impuls polític
correspon totalment al Consell, fa que es visualitzi en un sector importantíssim de
les polítiques de la Unió el paper secundari de la Comissió.
De tot això deriva una tendència del Consell a ocupar tot l’espai polític del sis-
tema de presa de decisions comunitàries i a desplaçar la Comissió cap a l’exercici de
funcions essencialment administratives, cosa que no s’adiu gaire bé amb l’augment
de control polític del Parlament sobre la Comissió, ja que, si és confirmés aquesta
tendència, el Parlament augmentaria formalment les seves competències de control
sobre un òrgan que veuria disminuïda materialment la seva funció política. Men-
trestant, l’autèntic òrgan polític, el Consell, només seria objecte de control des de
l’estreta perspectiva del vet en el procediment legislatiu de codecisió.
AUTONOMIES · 29
148
2. Cal pensar, per exemple, en el cas de la composició de la Comissió i el seu funcionament in-
tern amb vista a l’ampliació d’estats membres.
El quart eix del procés de reforma deriva dels plantejaments politicoconstitu-
cionals que es desprenen de la Convenció sobre el futur d’Europa i la CIG de 2004.
En aquest sentit, cal recordar que tant la Convenció com la CIG de 2004 obeeixen
a la proposta alemanya d’abandonar el procediment comunitari de reformes
pragmàtiques i afrontar de manera més teòrica la construcció d’un model polític
per al funcionament d’una Unió Europea que es pretén constituir en una unió polí-
tica dins un marc territorial que tampoc no es pot comparar amb el dels sis països
fundadors.
En tot cas, en aquesta proposta es conjuminen dos factors diferents. D’una
banda, cal observar el procés de comunitaritzar el segon i el tercer pilar, cosa que
implica un traspàs de poders dels estats membres als òrgans comunitaris i planteja
el debat sobre si aquesta nova comunitarització només s’ha d’articular al voltant del
Consell o si en aquest hipotètic nou àmbit comunitari es reproduirà el joc de l’equi-
libri institucional que es dóna en el primer pilar actual.
Però, d’una altra banda, aquest procés constituent necessita afirmar la seva
base democràtica. La comunitarització de la política exterior i de defensa i de segu-
retat interior i justícia impliquen políticament un salt qualitatiu de reestructuració
de l’exercici de la sobirania per part dels ciutadans europeus, que necessita un de-
bat i una reflexió conscient del que significa la creació d’aquesta nova comunitat
política, que seria cridada a administrar una part tan important de l’expressió de la
sobirania.
Aquest procés requereix, al meu parer, que les col·lectivitats polítiques nacio-
nals sentin que els seus projectes polítics no són realitzables des dels esquemes
d’organització comunitària actuals. Després de l’èxit pel que fa a la creació de la
comunitat econòmica i de la comunitat de dret, apareix a l’horitzó immediat la
possibilitat de la creació d’una comunitat política per defensar uns interessos que
deixen de tenir una perspectiva nacional i passen a situar-se en el pla europeu, d’a-
cord amb la línia marcada per la Declaració de Laeken sobre el futur de la Unió
Europea.
N’hem comprovat un exemple proper amb relació als esdeveniments que han
envoltat la guerra contra l’Iraq. Molts ciutadans europeus han estat conscients que
les seves propostes de pau no tenien una entitat suficient des del simple marc nacio-
nal i al mateix temps han percebut que aquesta proposta de pau era una proposta
comuna de molts europeus. Dit d’una altra manera, els europeus s’han adonat que
no tenen cap instrument polític eficaç amb el qual oposar-se a l’estratègia interna-
cional dels Estats Units. És tremendament significatiu que en tot el procés bèl·lic
dels darrers mesos el Parlament no s’hagi reunit per expressar la veu dels europeus.
La caiguda del mur de Berlín va obrir un nou panorama de recomposició dels
equilibris internacionals. Encara que Europa i els Estats Units han mantingut vin-
cles estrets sobre la interpretació d’aquest nou ordre internacional, la guerra de l’I-
raq ha palesat, d’una banda, que ni els Estats Units condicionaran els seus interessos
a la simple opinió d’Europa i, d’una altra, que Europa no ha disposat d’instruments
per impedir als Estats Units que apliquessin unilateralment les seves polítiques.
De fet, el recent acord entre França, Alemanya, Bèlgica i Luxemburg de consti-
tuir una política de defensa paral·lela dins el marc de l’OTAN significa al meu parer
una decisió d’una transcendència enorme. Davant l’actitud dels Estats Units o, si és
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 149
vol, de l’extrema dreta nord-americana actualment al poder, d’imposar la seva deci-
sió intervencionista a l’Iraq, certs països europeus d’un pes singular han percebut:
a) que els seus interessos econòmics i polítics no coincideixen amb els dels Estats
Units; b) que no n’hi ha prou amb tenir una política militar dissuasiva i de defensa
interior, sinó que cal afrontar el fet que els interessos globals europeus exigeixen una
nova política militar de presència mundial.
Aquest és al meu parer un dels elements crucials del futur de les reformes insti-
tucionals. D’una banda apareix el plantejament sobre la manera com millorar unes
institucions lligades a la comunitat econòmica i de dret i, d’una altra, pel que fa a
crear unes institucions que responguin a una comunitat política europea. Això se-
gon requereix que prèviament es donin les condicions d’aquesta comunitat, cosa
que, a la vista de la ruptura que hi ha hagut en el si de la Unió Europea amb motiu
de la guerra de l’Iraq, és més que discutible. Si uns determinats països pensen que
els seus interessos econòmics i polítics de caràcter global es defensen més bé dins el
paraigua militar nord-americà, com és el cas expressat singularment pels governs
britànic, espanyol i italià, difícilment es constituiran en comunitat política amb
aquells altres països que pensen que Europa ha de crear les condicions militars per
dotar-se d’un espai d’autonomia respecte als Estats Units, que possibiliti el respecte
dels seus interessos divergents en el pla mundial.
Aquest plantejament previ ens porta per lògica metodològica a analitzar les re-
formes institucionals derivades de l’ampliació i els problemes que aquestes reformes
poden crear amb relació al principi d’equilibri institucional especialment entre el
Consell, la Comissió i el Parlament. Potser, però, també pot ser rellevant, atesa la
novetat que representa, analitzar les propostes de reforma institucional que hi ha
implícites als documents de conclusions dels grups de treball de la Convenció Eu-
ropea. Les reformes que serien necessàries per a la creació d’una comunitat política
europea amb sentit ple s’han d’ajornar de moment fins que es disposi d’una base
amb més rigor i certesa.
II. Les reformes derivades del procés d’ampliació comunitària
Un dels reptes amb què es va haver d’enfrontar el Tractat de Niça va ser el de
dissenyar el marc institucional que exigeixen les noves ampliacions d’estats mem-
bres, després de l’intent frustrat d’Amsterdam.3Les reformes que conté van afectar,
com veurem, essencialment el Consell, la Comissió i el Tribunal de Justícia i, en
menys grau, el Parlament. Amb tot, el Tractat deixava clar, en la Declaració sobre el
futur de la Unió, que aquestes reformes se situaven en un procés més ampli de
transformació institucional remès a la celebració d’una Conferència Intergover-
namental prevista per a l’any 2004 en la qual s’avançarien les qüestions bàsiques
per debatre. Des del punt de vista d’aquest treball, entre aquestes qüestions desta-
ca la relativa a l’estudi de «la funció dels parlaments nacionals dins l’arquitectura
AUTONOMIES · 29
150
3. Del qual només va resultar, com se sap, el Protocol 11 sobre les institucions en la perspectiva
de l’ampliació de la Unió Europea, que, al seu torn, no adoptava decisions en ell mateix, sinó que re-
metia les reformes a decisions posteriors del Consell i a una revisió futura dels tractats.
europea»,4sobre la qual, com es veurà al seu moment, es va constituir un grup de
treball específic dins la Convenció sobre el futur d’Europa.
El tema principal amb què s’enfrontaven les reformes adreçades a facilitar l’am-
pliació de la Unió era el referent a la nova ponderació del pes polític dels estats
membres, on les dades geogràfiques i de població esdevenien les rellevants.
Efectivament, la composició originària del llavors Mercat Comú es corresponia
amb una equiparació de països grans i petits, mentre que l’ampliació futura a 25
implicarà l’existència de quatre països grans (en realitat, un de molt gran —Alema-
nya— i tres de grans —França, Itàlia i el Regne Unit), dos de població intermèdia
(Espanya i Polònia) i dinou països mitjans i petits que representen únicament al
voltant del 30 % de la població. Igualment, les àrees geogràfiques s’han ampliat, de
manera que es constitueixen tres grans zones: l’angloescandinava, la mediterrània i
la de l’Europa central, amb interessos i necessitats diferenciats.
A aquesta situació cal afegir que l’efecte de la ponderació només es pot tenir en
compte des de la perspectiva global de la reforma del conjunt de les institucions, ja
que determinats països s’han estimat més sacrificar les seves posicions dins una ins-
titució per tal de tenir més pes en una altra, com pot ser el cas d’Espanya, que ha
augmentat el seu pes relatiu al Consell, mentre que ha disminuït significativament
(22 %) la seva presència al Parlament. Per tant, l’anàlisi d’aquestes ponderacions té
la importància de desvetllar el possible desplaçament en horitzontal del paper polí-
tic que ha anat desenvolupant una institució a favor o en detriment d’una altra, ja
que, tot i que s’assumeixin plenament els processos de comunitarització, no es pot
oblidar la tendència de cada estat a exercir la màxima influència possible en el resul-
tat polític comunitari, que normalment és producte del joc que es duu a terme en el
si d’aquestes institucions.
Finalment, cal assenyalar que les reformes només seran operatives a partir de
l’any 2005 i que la ponderació podria experimentar variacions segons el nombre fi-
nal de membres que hi hagi dins la Unió.
1. El Consell
A) Reformes efectuades
D’acord amb aquestes premisses ja podem assenyalar les reformes operades al
Consell, que es refereixen essencialment a la ponderació del vot en el seu si i a l’esta-
bliment de nous llindars per a la fixació de la majoria qualificada.
Pel que fa a la ponderació del vot, la primera mesura instrumental ha estat
l’augment de l’escala d’amidament, que passa dels 2 vots de Luxemburg i els 10
d’Alemanya, als 3 vots per a Malta i els 29 d’Alemanya. En aquest canvi no tots els
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 151
4. Els altres tres temes es refereixen a:
— la manera d’establir i supervisar una delimitació més precisa de competències entre la
Unió Europea i els estats membres, que reflecteixi el principi de subsidiarietat;
— l’estatut de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea proclamada a Niça, de con-
formitat amb les Conclusions del Consell Europeu de Colònia; i
— la simplificació dels tractats per tal d’aclarir-los i facilitar-ne la comprensió sense modifi-
car-ne el significat.
països han crescut en la mateixa proporció; així, Espanya multiplica per 3,3; els
quatre grans multipliquen per 2,9; els Països Baixos, per 2,6; Suècia i Àustria, per
2,4; Grècia, Bèlgica, Portugal, Dinamarca, Finlàndia i Irlanda, per 2,4 i Luxem-
burg, per 2.
Es pot observar, en primer lloc, que en aquest marc Alemanya, tot i que té gai-
rebé un terç més de població que França, Itàlia i el Regne Unit, no va aconseguir al-
terar la paritat de vot entre els grans. Però, a més, encara que hi hagi, sens dubte,
una tendència adreçada a un increment més gran de la proporció del vot dels països
grans i mitjans que els petits, en el còmput general, dins una Unió de 25, els sis es-
tats grans i mitjans tindran el 53 % del vot amb el 70 % de la població, i els dinou
petits, amb el 30 % de la població, tindran el 47 % del vot. Per contra, dins una
Unió de 27 els percentatges variaran, ja que als primers correspondrà el 49 % i als
segons, el 51 %. D’aquesta manera, es produeix un equilibri entre l’element pura-
ment democràtic del vot per població i la introducció de l’element federalitzant del
vot per nombre d’estats.
Aquesta situació, però, s’ha de completar amb les previsions al voltant dels re-
quisits exigibles per a la constitució de la majoria qualificada i, viceversa, de la mi-
noria de bloqueig. Així, es formulen tres requisits: per nombre de vots, per nombre
d’estats i per nombre de població.
Respecte al nombre de vots, no s’ofereixen grans canvis pel que fa al percentatge
de la majoria qualificada; passaríem del 71,26 % actual amb 15 estats, al 72,27 %
amb 25 estats i al 73,91 % amb 27 estats. Sí que n’hi ha, en canvi, pel que fa a les mi-
nories de bloqueig. Així, a partir de l’any 2005, en què ja hi ha prevista una presèn-
cia de 25 membres, Espanya haurà d’augmentar els vincles polítics per obtenir una
minoria de bloqueig. Efectivament, ja que actualment només necessita dos grans
per bloquejar (França i Itàlia) o bé un gran (França o Itàlia) i dos mitjans (Grècia i
Portugal), mentre que en una Unió de 25, que exigeix 90 vots per al bloqueig, sem-
pre caldrà la col·laboració de dos grans més un mitjà, ja que la suma d’Itàlia o França
més Espanya, Portugal, Grècia, Malta i Xipre només donaria 87 vots.
En relació amb el nombre d’estats, s’ha formalitzat una exigència, que ja es
complia en la pràctica actualment, segons la qual la majoria qualificada de vots ha
d’anar acompanyada d’una majoria de països quan la proposta provingui de la Co-
missió, i d’una majoria de 2/3 si aquesta proposta no es concreta.
Sens dubte, la gran novetat de Niça és la introducció d’una minoria de bloqueig
per població del 38 %, cosa que exigeix que la majoria de vots i de països també
vagi acompanyada d’un pes poblacional del 62 %. Això provoca que, juntament
amb les aliances entre països per nombre de vots, es puguin organitzar unes altres
aliances. És en aquest terreny on la posició d’Alemanya adquireix rellevància, ja que
li permet un joc més gran que a la resta de països grans, perquè disposa d’un 5 %
més de població.
Cal notar, no obstant això, un fet que succeeix en moltes ocasions en els proces-
sos comunitaris, en què un avenç en un sentit determinat és compensat per una al-
tra reforma en el terreny del funcionament o l’organització institucional. Així, de la
mateixa manera que es va avançant en el procés d’anar passant les decisions del
Consell adoptades per unanimitat al procediment de majoria qualificada, acabem
de veure que els mecanismes de bloqueig han augmentat. El que a primera vista pot
AUTONOMIES · 29
152
semblar una contradicció, en moltes ocasions no és sinó l’efecte de l’actitud pru-
dent dels estats de no perdre irremeiablement esferes d’influència en les decisions
comunitàries.
B) Problemes pendents
En tot cas, Niça no ha acabat de resoldre els problemes que han s’han detectat
en el funcionament del Consell i que es poden accentuar, precisament, amb l’am-
pliació. Ens referim especialment als problemes que fan referència al funcionament
del Consell d’Afers Generals i Relacions Exteriors, a l’acumulació i la convocatòria
de consells sectorials i a l’articulació futura de la presidència.
Pel que fa al funcionament del Consell d’Afers Generals i Relacions Exteriors,
va haver de ser el Consell de Sevilla el que introduís reformes funcionals per fer
front a la incapacitat que s’havia detectat per dur a terme la seva funció d’horitzon-
talitat en l’impuls de l’orientació política general, en gran part a causa de l’atenció
que, cada vegada amb més intensitat, exigeix fer als afers de relació exterior, cosa
que feia que es ressentissin els anomenats afers generals. La solució adoptada a Sevi-
lla (annex II de les Conclusions del Consell) rau a distingir, no ja els ordres del dia,
com es feia fins llavors, sinó les mateixes formacions del Consell, amb la seva com-
posició pròpia, les competències i l’ordre del dia, de manera que fins i tot ministres
diferents podrien atendre cada una de totes dues formacions. La missió principal
del Consell d’Afers Generals consisteix en la preparació i el seguiment de les reu-
nions del Consell Europeu i de la resta dels afers que afecten diverses polítiques de
la Unió, mentre que en la formació de Relacions Exteriors es tractarien els temes
de política exterior i de seguretat comuna, la política europea de seguretat i defensa,
el comerç exterior, la cooperació per al desenvolupament i l’ajuda humanitària.
També ha acabat distorsionant el funcionament del Consell com a institució el
creixement incontrolat de les diferents formacions en què es reuneix, fruit de l’am-
pliació de les polítiques comunitàries als tractats, i la diferent periodicitat de les seves
reunions. Així, s’han arribat a comptabilitzar fins a vint composicions diferents del
Consell, el ritme de trobada del qual varia des de les reunions mensuals de l’Ecofin o
del Consell d’Agricultura fins a les trobades esporàdiques de Joventut i Turisme. A Se-
villa es van adoptar solucions operatives que reduïen el nombre de formacions del
Consell a nou,5cosa que implica, d’una banda, un funcionament sectorial de la Unió
propi i que no es correspon necessàriament amb l’organització interna dels governs
dels estats membres, que alhora té com a conseqüència la necessitat d’una millor coor-
dinació dels governs amb relació a la política comunitària. Però també reforça una ho-
mogeneïtzació de les diferents formacions pel que fa a la periodicitat i la importància,
i això aporta indubtablement un ordre més acurat en el seu aparell organitzatiu.
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 153
5. Tal com consta a l’annex II del Consell de Sevilla de juny de 2002, aquestes nou formacions
són: Consell d’Afers Generals i Relacions Exteriors (PESC, PESD, Política comercial i cooperació al
desenvolupament); Afers Econòmics i Financers (Pressupostos); Justícia i Afers d’Interior (Protecció
civil); Ocupació, Política Social, Sanitat i Consumidors; Competitivitat (Mercat interior, Indústria i
Recerca; Turisme); Transport, Telecomunicacions i Energia; Agricultura i Pesca; Medi Ambient; Edu-
cació, Joventut i Cultura (audiovisual).
Finalment, la qüestió de la presidència, amb el seu caràcter rotatori cada sis me-
sos, és des de fa anys objecte de consideració amb vista a reformar-ne l’organització
i el funcionament. Els avantatges de les seves característiques actuals —essencial-
ment les de caràcter polític, reflectides en l’idèntic protagonisme de tots els estats
membres i en l’efecte competitiu d’obtenir un èxit de gestió— i les de caràcter fun-
cional —singularment, la creació d’una xarxa de contactes a escala tècnica entre les
diferents burocràcies dels països comunitaris— es poden diluir quan la Unió asso-
leixi l’esglaó ampliador següent. Amb 25 membres, la presidència de sis mesos es di-
lata considerablement en el temps i la dificultat de l’exercici de les funcions de coor-
dinació de cada estat, especialment dels de menys entitat, pot tenir efectes
paralitzants per a l’impuls de les polítiques comunitàries. Les reticències a les dife-
rents solucions proposades, derivades sobretot de la desconfiança dels països petits
envers la circumstància que qualsevol fórmula de col·legiació augmenti el poder
dels països grans, fa que sigui difícil diagnosticar-hi el resultat final.6
Aquesta dificultat rau, a més, en la indeterminació del futur panorama insti-
tucional. Efectivament, si la Comissió evoluciona cap a una posició més autòno-
ma respecte al Consell i els estats membres i es vincula al pol representatiu que
deriva del Parlament Europeu o d’un sistema electiu directe dels ciutadans, la ne-
cessitat de la funcionalitat interna del Consell s’incrementaria ja que hauria de
competir amb la solidesa que aportarien a les polítiques impulsades des de la Co-
missió el termini més gran de mandat i la coherència d’una direcció política su-
pranacional.
Al contrari, una solució al funcionament del Consell seria el manteniment de la
rotació política de la presidència i la funcionalització de la Comissió com a simple
braç executor de les polítiques dictades des del Consell, cosa que aniria en contra de
la seva missió comunitària com a pol de la supranacionalitat.
Al meu parer, l’equilibri entre les raons de funcionalitat política i funcionali-
tat administrativa advoca per un sistema de creació de grups de països amb un
funcionament col·legial en la vessant de la presidència administrativa i el mante-
niment de la presidència política a cada estat durant sis mesos a l’efecte de la loca-
lització geogràfica dels esdeveniments polítics.7Tanmateix, la proposta de creació
d’una presidència del Consell amb un termini prolongat de mandat, al voltant
dels dos anys i mig, amb un president escollit entre antics membres del Consell, és
a dir, entre expresidents d’estat o de govern dels estats membres, tot i la indubta-
ble continuïtat del mandat, no incorporaria avantatges ni de legitimació política,
ni de funcionalitat administrativa, ja que una presidència tal s’hauria de dotar
d’un aparell burocràtic propi que competiria amb el de la Comissió, o bé nodrir-
se de l’aparell de la Comissió, amb les indubtables distorsions en l’organització del
treball.
AUTONOMIES · 29
154
6. Poden servir d’exemple les reticències d’Holanda davant l’informe preparat per la Secretaria
General del Consell amb ocasió del Consell Europeu de Barcelona de març de 2002.
7. Malgrat que no es van prendre en consideració solucions d’aquest tipus al Consell de Sevilla,
considero que la realitat de l’ampliació farà imprescindible la col·legialitat administrativa de la funció
de presidència.
2. La Comissió
Les reformes operades al Tractat de Niça no fan referència al nombre de mem-
bres de la Comissió8ni a la manera d’elecció ni als nous poders del president.9La
tendència d’ambdues mesures té com a línia comuna el fet de dotar la Comissió
d’una capacitat d’actuació més gran enfront d’un desbordament funcional, no sols
derivat de l’ampliació de països membres, sinó de l’ampliació gradual de tasques
sectorials que s’ha anat produint acceleradament des de l’Acta Única. Però en
aquestes reformes no sols influeixen raons d’operativitat, ja que aquestes s’han de
combinar d’una manera virtuosa amb els processos de democratització del sistema
comunitari en conjunt, sobretot amb vista a la seva visualització pels ciutadans, i
del manteniment de les seves funcions característiques, sense que això impliqui ne-
gligir-les, ni tampoc un canvi profund en la seva naturalesa.
A) Reformes previstes
En relació amb el nombre de membres de la Comissió, el contingut de la refor-
ma apareix esglaonat en diverses etapes.10 La primera decisió és que a partir de l’1 de
gener de 2005 només en podrà formar part un nacional per cada estat membre,
cosa que significa que cinc estats11 renunciaran a un dels dos comissaris i que, tal
com es deriva del Protocol 11 del Tractat d’Amsterdam, hagin satisfet les seves ex-
pectatives d’equilibri polític mitjançant les reformes operades al Consell i el Parla-
ment. Aquest fet no deixa de ser important, ja que significa, d’una banda, que es
tracta d’una renúncia ja amortitzada i que no es podrà posar en el futur damunt la
taula de noves negociacions. Però, d’altra banda, aquesta modificació s’inscriu en
la línia d’eliminar o atenuar la idea que la Comissió és un lloc on els estats han de
negociar les seves posicions nacionals a través de la veu dels comissaris de la seva na-
cionalitat. Realment, el fet de condicionar a Amsterdam la disminució del nombre
de comissaris a una reponderació de la força dels estats al Consell significava el reco-
neixement que els comissaris influeixen en el si de la Comissió en benefici dels inte-
ressos de l’estat membre de pertinença.
El procés de democratització, en la mesura que avanci, no pot deixar de signifi-
car que el Parlament dissenyarà una estratègia política d’orientació ideològica com
a expressió lògica del pluralisme democràtic. Si això és així, el principi de neutralitat
i independència de la Comissió —que, des de la lògica del component de dret in-
ternacional que perviu en el funcionament comunitari, es projecta respecte a les polí-
tiques de cada un dels estats membres— no es podrà projectar en un sentit igual pel
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 155
88. Article 4 del Protocol annex al Tractat de Niça sobre l’ampliació de la Unió Europea.
99. Articles 214 i 217 TCE.
10. Al Protocol 11 esmentat a la nota 3 ja s’assenyalava aquesta línia de reducció del nombre de
membres de la Comissió: «La Comissió comprèn un nacional de cada un dels estats membres, sempre
que en aquesta data s’hagi modificat la ponderació dels vots en el si del Consell d’una manera accepta-
ble per a tots els estats membres, ja sigui mitjançant una nova ponderació de vots o bé mitjançant una
doble majoria, tenint en compte tots els aspectes pertinents, especialment la compensació a aquells
membres que renunciïn a la possibilitat de designar un segon membre de la Comissió».
11. Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i Espanya.
que fa a les polítiques sorgides en seu parlamentària. Continuarà significant, sens
dubte, que aquesta política parlamentària serà aplicada de manera neutral a cada un
dels estats membres, però en tot cas les polítiques de la Comissió no podran ser in-
dependents de la voluntat majoritària del Parlament.
L’anterior es posarà encara més de manifest amb la reforma plantejada quan la
Unió tingui 27 membres. En aquest moment el nombre de membres de la Comis-
sió haurà ser inferior al d’estats membres i seran elegits per «rotació igualitària», i
correspondrà al Consell, per unanimitat, determinar el nombre de membres de la
Comissió i decidir les modalitats de la rotació. En aquesta darrera decisió, tanma-
teix, el Consell ha de respectar dos principis: el d’igualtat entre tots els estats mem-
bres i també que cada col·legi de comissaris ha de reflectir d’una manera satisfactò-
ria la diversitat demogràfica i geogràfica.
Quan estigui operatiu l’escenari previst, la independència i la neutralitat de la
Comissió ni tan sols serà un reflex del pluralisme federalista del territori, sinó que
haurà d’aparèixer reforçada des de l’interior de la institució mateix, cosa que es rela-
ciona amb les reformes incloses al Tractat respecte a l’elecció i els poders del presi-
dent de la Comissió.
Efectivament, les modificacions introduïdes a l’article 214 TCE permeten, d’u-
na banda, que el president de la Comissió i la resta dels comissaris no hagin de
comptar amb el suport unànime de tots els membres del Consell, pel fet de passar a
un sistema de majoria qualificada, cosa que facilitarà eliminar situacions de blo-
queig, especialment quan el nombre de comissaris sigui inferior al de països repre-
sentats dins el Consell.
Per la seva banda, l’article 217 ha reforçat la posició del president en la línia de
dotar-lo de més potestats de direcció sobre el col·legi de comissaris. Així, pot exercir
una orientació política sobre les tasques de la Comissió; pot dur a terme la seva or-
ganització interna mitjançant la reestructuració permanent de les tasques encoma-
nades a la Comissió i la seva atribució individualitzada a cada comissari; i, amb
l’aval del col·legi, pot nomenar vicepresidents i exigir la dimissió de qualsevol co-
missari. És evident que, dins les condicions que preveu l’escenari de 27 membres de
la Unió, el principi de tracte igual a tots els estats membres no pot ser un impedi-
ment per a l’exercici de les potestats que l’art. 217 atribueix al president de la Co-
missió.
B) Problemes pendents
Els problemes pendents respecte a la Comissió tenen molt a veure amb l’evolu-
ció que el procés de reforma obert aporti a les institucions i el panorama del qual
encara avui és incert. En aquest sentit, és significatiu que dues de les preguntes que
conté la Declaració de Laeken —les relatives a si l’elecció del president de la Comis-
sió hauria de provenir d’una intervenció directa de l’electorat o bé d’una decisió ex-
clusiva del Parlament— no han estat objecte de debat i proposta en cap dels grups
de treball creats en el si de la Convenció per al futur d’Europa.
Al meu parer, l’evolució de la Comunitat Europea cap a una Unió política ha
d’anar adquirint progressivament consciència de la necessitat última de l’abando-
nament de les regles d’internacionalitat i intergovernamentalitat. En la mesura en
AUTONOMIES · 29
156
què aquesta Unió política assumeixi les conseqüències de la vigència del principi
democràtic com un dels eixos fundadors de la Unió, tal com reflecteix l’actual arti-
cle 6 TUE, es produirà un desplaçament de les regles de la democràcia entre estats,
pròpies del dret internacional, cap a les regles de la democràcia entre individus, prò-
pies del dret constitucional. Per això, la demanda constant i creixent de legitimitat
democràtica ha d’impulsar contínuament el paper del Parlament i, dins d’aquest, la
regla de la majoria.
No s’ha reflexionat prou, al meu parer, sobre el fet que la pretesa necessitat que
els ciutadans percebin les institucions comunitàries com una cosa pròpia està lligat
a la circumstància que les seves decisions com a ciutadans comunitaris tinguin les
conseqüències polítiques pròpies del pluralisme democràtic. Això implica l’aban-
donament progressiu d’un dels mecanismes típics del procediment comunitari de
presa de decisions. En realitat, si ens hi fixem, en la majoria dels casos es parla d’a-
dopció d’acords. És a dir, la tradició del funcionament de les institucions comunità-
ries s’ha basat en el consens: consens en les decisions per unanimitat dins el Consell,
consens bàsic en les decisions del Consell per majoria qualificada, consens en l’a-
dopció de les decisions de la Comissió basat en el principi de neutralitat. S’ha con-
sensuat l’elecció cíclica del president de la Comissió entre països del nord i països
del sud, combinada amb la seva adscripció al centredreta o al centreesquerra. Fins i
tot s’ha consensuat la copartició de la presidència del Parlament entre els dos blocs
polítics principals.
Sense negar els avantatges i l’operativitat del sistema de consens en un panora-
ma on pesa més la internacionalitat de les relacions entre els membres d’un col·lec-
tiu, és a dir, en la democràcia entre estats, s’ha de reconèixer que no és un principi
típic de la democràcia entre individus on ha de presidir la regla de la majoria. L’arti-
cle 12 de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea reconeix que «els partits
polítics a escala de la Unió contribueixen a expressar la voluntat política dels ciuta-
dans de la Unió». Precisament aquesta voluntat política, pel fet que ha estat copsada
per la proposta d’un programa electoral, n’exigeix l’articulació en mesures concretes
que donin sentit a l’obtenció d’una majoria política. Si, en canvi, un cop que els
ciutadans han expressat el seu vot, la seva voluntat política és objecte d’acord i pacte
com a tècnica típica d’equilibri institucional, no ens hem d’estranyar dels amplis
percentatges d’abstencionisme que es donen a les convocatòries electorals comu-
nitàries.
Per tot això, el procés d’aprofundiment en la participació democràtica dels ciu-
tadans europeus dins les institucions empeny, al meu parer, la Comissió juntament
amb el Parlament cap a l’òrbita de la seva legitimació basada en l’expressió del vot i en
la regla de la majoria. És aquest pol conjunt —Comissió-Parlament—, que obeeix a
la mateixa línia política, el que s’ha d’equilibrar amb les regles de consens que presi-
deixin el funcionament del Consell.
3. El Parlament
Òbviament, pel que fa al Parlament serveixen les consideracions anteriors so-
bre el procés de democratització del funcionament institucional sota el principi
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 157
de la majoria política. Centrant-nos, però, en les reformes de Niça, el més signifi-
catiu es refereix a la ponderació de vots amb vista a l’ampliació. Aquesta pondera-
ció ha comportat, excepte en el cas d’Alemanya i Luxemburg, una pèrdua d’es-
cons que té com a resultat aconseguir l’establiment d’un nombre màxim de
diputats que, de tota manera, va haver de ser ampliat, dels 700 d’Amsterdam fins
als 732.
Com en casos anteriors, aquesta ponderació s’ha relacionat amb els resultats
d’unes altres ponderacions, especialment la del Consell; a aquesta raó respon l’equi-
paració d’Alemanya que, tot i que té més població, es veu compensada amb una di-
ferència de 27 vots respecte dels altres tres grans. D’aquesta manera, Alemanya té
més vots al Parlament, per exemple, que França i Holanda junts. Espanya, com ja
s’ha dit, que va ser la que més va augmentar proporcionalment el seu pes al Consell,
ha estat la que més pes proporcional ha perdut al Parlament.
Unes altres reformes que seguien la pauta de la consolidació del Parlament van
ser les relatives a l’augment dels supòsits de codecisió, l’atribució de l’acció
d’anul·lació davant el Tribunal de Justícia i el reconeixement de la legitimació per
plantejar davant el Tribunal de Justícia el control previ dels acords internacionals
subscrits per la Comunitat, pel que fa a la seva compatibilitat amb els tractats.
4. El Tribunal de Justícia
Les reformes de Niça han tingut una importància singular pel que fa al Tribunal
de Justícia. En primer lloc, quant a la funcionalitat actual dels òrgans de la institu-
ció, tres són les modificacions més singulars. Es reforça de manera potencial el Tri-
bunal de Primera Instància, que per primer cop apareix esmentat expressament als
tractats. Aquest reforç es refereix al fet que, per la simple modificació dels estatuts
del Tribunal, el de Primera Instància pot veure atribuïda a favor seu la competència
general per al coneixement dels recursos directes, com també la competència per
conèixer les qüestions prejudicials referides a matèries específiques que els estatuts
han d’assenyalar. No obstant això, cal fer constar que en la redacció actual de l’esta-
tut, efectuada al mateix temps que les reformes de Niça, aquestes modificacions no
hi han estat incorporades.
Igualment, s’obre la possibilitat de crear les anomenades sales jurisdiccionals,
mitjançant una decisió del Consell adoptada per unanimitat. Es tracta, com se
sap, de sales que tindran el coneixement d’afers específics i que en ocasions carre-
guen amb molta feina els tribunals com són els afers relatius a les matèries de per-
sonal.
Pel que fa al Tribunal de Justícia, apareix a l’horitzó la possibilitat de la seva
transformació en un òrgan jurisdiccional suprem en la mesura que es duguin a ter-
me les reformes esmentades amb relació al Tribunal de Primera Instància. Al meu
parer, aquesta és una reforma que sens cap mena de dubte s’ha d’articular abans de
l’any 2005, no sols per l’efecte de l’ampliació, sinó per l’existència en aquella data
del nou Tractat constitucional.
Pel que fa a la composició del Tribuna de Justícia, s’ha establert la fórmula
d’un jutge per estat membre, que substitueix la composició numèrica anterior;
d’aquesta manera també desapareix la possibilitat de l’establiment de més jutges
AUTONOMIES · 29
158
que nombre d’estats membres. Aquesta nova regla planteja el problema hipotètic
d’un nombre parell de jutges, ja que en la tradició del Tribunal no ha entrat el vot
de qualitat del president, i a això cal afegir que la decisió del Tribunal apareix
sempre com a tal, sense que s’hi admetin vots particulars, ni coincidents, ni dissi-
dents.
El Tribunal apareix ara en tres formacions: la de Sala, composta per tres o cinc
jutges; la de Gran Sala, composta per onze jutges, entre els quals hi ha d’haver el
president i els presidents de Sala, que es reuneix quan ho sol·liciti un estat membre
o en els casos en què una institució sigui part en el procés; i el Ple, que es reuneix en
els casos que estableixen els tractats.
A més, li han estat atribuïdes dues noves competències: una dins del TUE res-
pecte al control de les disposicions procedimentals de l’art. 7 (art. 46.e) i una altra
dins del TCE respecte a la matèria de propietat industrial (art. 229 A).
III. Les reformes institucionals incloses als documents de conclusions
dels grups de treball de la Convenció Europea
Ja hem vist que, a la Declaració sobre el futur d’Europa que conté el Tractat de
Niça, l’única proposta de debat adreçada a la CIG de 2004 era la que es referia al
paper que els parlaments nacionals han de fer en el si de l’arquitectura europea.
Tanmateix, la posterior Declaració de Laeken sobre el futur de la Unió Euro-
pea, en què s’articula la convocatòria d’una convenció preparatòria dels treballs de
la Conferència Intergovernamental de 2004, inclou a l’apartat relatiu a «Més de-
mocràcia, transparència i eficiència de la Unió Europea» un seguit d’interrogants
que afecten de manera directa la reforma de les institucions comunitàries.12
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 159
12. L’apartat «Més democràcia, transparència i eficiència dins la Unió Europea» diu textual-
ment:
«La Unió Europea extrau la seva legitimitat dels valors democràtics que projecta, dels objectius
que persegueix i de les competències i els instruments de què disposa. Però el projecte europeu extrau
també la seva legitimitat d’institucions democràtiques, transparents i eficaces. Els parlaments nacio-
nals també contribueixen a legitimar el projecte europeu. La declaració relativa al futur de la Unió, an-
nexa al Tractat de Niça, va subratllar la necessitat d’estudiar el paper dels parlaments nacionals en la
construcció europea. Més en general, cal preguntar-se per les iniciatives que podem prendre per crear
un espai públic europeu.
La primera pregunta que cal plantejar-se és la de com podem augmentar la legitimitat democràti-
ca i la transparència de les institucions actuals, una pregunta que s’aplica a les tres institucions.
Com es pot reforçar l’autoritat i l’eficàcia de la Comissió Europea? Com s’ha de designar el pre-
sident de la Comissió: pel Consell Europeu, pel Parlament Europeu o mitjançant l’elecció directa
dels ciutadans? S’ha de reforçar la funció del Parlament Europeu? Hem d’ampliar o no el dret de co-
decisió? S’ha de replantejar la manera com s’escullen els diputats del Parlament Europeu? És conve-
nient crear una circumscripció electoral europea, o bé mantenir unes circumscripcions electorals es-
tablertes a escala nacional? Es poden combinar tots dos sistemes? Cal reforçar el paper del Consell?
Ha d’intervenir el Consell de la mateixa manera quan actua com a legislador i en el marc de com-
petències d’execució? Per aconseguir una transparència més gran, han de ser públiques les sessions
del Consell, almenys quan el Consell actua en qualitat de legislador? Ha de tenir el ciutadà un accés
més gran als documents del Consell? Finalment, com es garanteix l’equilibri i el control mutu entre
les institucions?
Aquests interrogants s’articulen al voltant de tres preguntes clau: a) la de com
augmentar la legitimitat democràtica i la transparència de les institucions actuals;
b) la de quina ha de ser la funció dels parlaments nacionals en el futur institucional
d’Europa; i c) la de quins mitjans s’han d’articular per millorar l’eficàcia del procés
de presa de decisions i el funcionament de les institucions dins una Unió amb prop
de trenta membres.
No deixa de sorprendre que totes aquestes preguntes no hagin estat abordades
per les institucions comunitàries coincidint amb l’aprovació de les reformes que
conté el Tractat de Niça. Aquest reenviament als ciutadans i a la Convenció d’inter-
rogants polítics només es pot entendre des de la perspectiva d’iniciar un procés polí-
tic de fons entre la ciutadania europea per poder presentar el futur paquet de refor-
mes com a propostes que no tenen un origen tecnocràtic, sinó democràtic. És cert
que si bé el recurs al procediment d’una Convenció no atorga caràcters legitimadors
semblants als d’un procés constituent, sí que permet una pluralitat de veus més
gran i l’avançament de posicions que no estiguin lligades a la disciplina estricta dels
estats típica dels debats intergovernamentals.
Als treballs de la Convenció no apareix, però, d’una manera estructurada un
grup de treball que s’hagi ocupat de contestar aquests interrogants, sinó que les res-
postes apareixen mitjançant propostes concretes als documents de conclusions de
tots els grups de treball. Només d’una manera parcial podem dir que aquesta come-
sa de reforma institucional s’ha afrontat directament en el si del Grup de Treball 4,
dedicat als parlaments nacionals.
Organitzarem tota la informació que contenen aquests documents d’acord
amb les diferents institucions o entitats que formen part de l’ordenament comuni-
tari i respecte de les quals s’ha formulat alguna proposta de reforma o innovació.
1. Els estats membres
En relació amb els estats membres, els eixos principals de noves propostes són
dos: la formalització als tractats del «mètode obert de coordinació» i la conveniència
de l’establiment d’una cooperació reforçada en l’àmbit de la política de defensa.
AUTONOMIES · 29
160
Una segona pregunta, també relacionada amb la legitimitat democràtica, es refereix a la funció
dels parlaments nacionals. Han d’estar representats en una nova institució, juntament amb el Consell i
el Parlament Europeu? Han de dur a terme una funció en els àmbits de l’acció europea en què no és
competent el Parlament Europeu? S’han de centrar en el repartiment de competències entre la Unió i
els estats membres, per exemple, mitjançant un control previ del respecte del principi de subsidiarietat?
La tercera pregunta es refereix als mitjans per millorar l’eficàcia del procés de presa de decisions i
el funcionament de les institucions dins una Unió d’uns trenta estats membres. Com podria fixar mi-
llor la Unió els seus objectius i les seves prioritats i garantir que s’executin adequadament? Cal que s’a-
doptin més decisions per majoria qualificada? Com es pot simplificar i accelerar el procediment de co-
decisió entre el Consell i el Parlament Europeu? Es pot mantenir la rotació semestral de la presidència
de la Unió? Quina serà la funció futura del Parlament Europeu? Què passarà en el futur amb la funció
i l’estructura de les diferents formacions del Consell? Com es pot augmentar, d’altra banda, la co-
herència de la política exterior europea? Com reforçar la sinèrgia entre l’alt representant i el comissari
competent en aquestes qüestions? Hem de continuar reforçant la representació de la Unió als fòrums
internacionals?»
A) El mètode obert de cooperació
Des del Grup de Treball 11, dedicat a l’Europa social,13 es recorda que l’art. 125
TCE ja conté una referència a aquest mètode de coordinació en matèria de política
d’ocupació i que el Consell de Lisboa el va estendre a uns altres àmbits com ara els
relatius a la societat de la informació, la política de recerca, la política d’empresa, la
política en matèria d’educació i formació professional, la lluita contra l’exclusió so-
cial i la protecció social.
Pel Grup 11 aquest mètode apareix definit14 com aquell «en el qual els estats
membres, per iniciativa pròpia o per iniciativa de la Comissió, defineixen col·lecti-
vament, dins el respecte a la diversitat nacional i regional, objectius i indicadors en
una àrea específica, de manera que permeten als estats membres, prenent com a
base els informes nacionals, millorar-ne el coneixement, desenvolupar intercanvis
d’informació, opinions, experiència i pràctiques, i fomentar, a part dels objectius
acordats, enfocaments innovadors que possiblement donaran lloc a directrius o re-
comanacions».
El sentit del Grup és proposar la inclusió al Tractat d’una disposició de caràcter
horitzontal que defineixi el mètode obert de coordinació i el seu procediment, i que
especifiqui que aquest mètode només es pot aplicar en absència d’una competència
legislativa de la Unió. La raó d’això rau a diferenciar-lo de les altres maneres de
coordinació que ja preveu el Tractat (art. 99 i 128), en què s’atribueixen poders a
les institucions, com ara adreçar recomanacions i imposar sancions.
El Grup 6, dedicat a la governança econòmica, també recull la conveniència que
el Tractat reflecteixi els objectius, els procediments i els límits bàsics del mètode
obert, en el qual es manifesta la conveniència de donar una participació al Parlament
Europeu i la Comissió, sense que es perjudiqui la flexibilitat del mètode, ni se substi-
tueixin els procediments comunitaris previstos a l’ordenament. En el mateix sentit es
manifesta el Grup 9, relatiu a la simplificació, el qual preconitza el rang constitucio-
nal d’aquest mecanisme, però sense que el confongui amb les competències de coor-
dinació atribuïdes a la Unió, especialment en matèria econòmica i d’ocupació.
Finalment, des del Grup 5, dedicat a les competències complementàries, s’as-
senyala que la decisió adoptada al Consell de Lisboa sobre el mètode obert de coor-
dinació afecta àmbits que són competència de la Unió, com ara mesures de suport, i
també àmbits de la competència dels estats membres. Defineix aquest mètode com
«un procés de planificació, examen, comparació i ajust de polítiques (socials) dels
estats membres (de la UE) que s’ha de nodrir d’una informació subministrada mú-
tuament i que s’ha de basar en objectius comuns», i proposa al Grup 9 que s’inclo-
gui aquest mètode com un instrument que no és vinculant jurídicament.
En definitiva, ens trobem davant un mecanisme que posa de manifest la confi-
guració dels estats membres en conjunt com a òrgan de la Unió i d’aquesta manera
es delimita un terreny de complementarietat entre polítiques nacionals i comunità-
ries en el qual l’exercici de les competències nacionals constitueix alhora un instru-
ment d’actuació comunitària.
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 161
13. CONV 516/1/03 REV 1.
14. Op. cit., pàg. 27.
B) La cooperació reforçada en matèria de defensa
S’ha de començar assenyalant en aquest punt que cap d’aquestes propostes tro-
ba el suport de la unanimitat dels membres del grup, a causa de les diferències entre
els estats en relació amb la seva intervenció en les missions de defensa, fins i tot res-
pecte a les ja incloses en l’actual Tractat com a missions de pau.
Tanmateix, cal destacar que un conjunt de membres han considerat, especial-
ment a la vista de l’ampliació, que els mecanismes actuals de la cooperació reforçada
siguin aplicables a les qüestions militars i de defensa, per la qual cosa s’ha de refor-
mar l’actual article 27 B TUE, i que es flexibilitzin els procediments per a l’establi-
ment d’aquesta cooperació. En aquest respecte es fa al·lusió a la fórmula utilitzada
per a la formació del grup de l’euro, és a dir, permetre a un grup d’estats cooperar
militarment d’una manera més exigent, si es compleixen uns requisits determinats,
que faci que sigui creïble la política que cal desenvolupar, com ara els relatius a la ca-
pacitat de comandament i de control, la preparació de les forces, la interoperabilitat
i la capacitat de desplegament. Alguns membres del Grup van proposar, en aquest
sentit, que aquesta intensitat superior de compromisos en matèria de defensa es for-
malitzés per mitjà d’un protocol annex al Tractat.
Més suport ha tingut la proposta de creació d’una Agència Europea d’Arma-
ment i de Recerca Estratègica, de base intergovernamental, que tindrà com a tasca
vetllar per la satisfacció de les necessitats operatives; d’acord amb això, s’articularia
una política d’adquisició d’armament harmonitzada i un suport a la recerca en
l’àmbit de la tecnologia de defensa, incloent-hi els sistemes espacials militars.
La pertinença a l’Agència seria oberta a tots els estats membres, tant si partici-
pen en unes altres formes de cooperació reforçada com si no, encara que es podria
donar la constitució en el seu si de grups específics de països compromesos en pro-
jectes concrets de recerca, desenvolupament o adquisicions.
Finalment, també es pot assenyalar el suport generalitzat a la inclusió a l’arti-
cle 1 del Tractat constitucional d’una clàusula de solidaritat entre els estats mem-
bres per a la mobilització de tots els instruments posats a disposició de la Unió, in-
closos els militars, adreçats a prevenir al territori de la Unió l’amenaça terrorista,
protegir la població civil i les institucions democràtiques i prestar ajut a un estat
membre al seu territori per fer front a les implicacions d’un possible atac terrorista.
Es pot observar que en matèria de defensa les propostes continuen sent difícils
d’articular, a causa de la dissociació entre els interessos comunitaris de caràcter
econòmic o social i les polítiques de defensa; a més, cal afegir-hi l’existència en el si
de la Unió de països amb un antic estatut internacional de neutralitat que forma
part de les seves decisions constitucionals internes.
En el futur el debat es projectarà, sens dubte, sobre el que a penes acabem d’es-
mentar, és a dir, la possibilitat que determinats estats membres articulin d’una ma-
nera reforçada o comuna les seves polítiques de defensa en el si d’institucions i pro-
cediments comunitaris o que es vegin forçats a realitzar-los en l’òrbita estricta de les
relacions internacionals. Això últim comportaria una distorsió greu entre els inte-
ressos econòmics i socials d’aquells estats membres en el si de la Unió i la programa-
ció d’una política exterior d’aquells mateixos interessos fora del marc de la Unió, a
la qual s’uniria l’existència d’una força militar operativa posada al seu servei.
AUTONOMIES · 29
162
2. La Unió Europea
Les reformes proposades en relació amb la Unió Europea parteixen de la decisió
prèvia de dotar la Unió de personalitat jurídica única, cosa que va comptar amb la
unanimitat de gairebé tots els membres del Grup 3 (tots excepte un), constituït pre-
cisament per analitzar aquesta qüestió.15
Aquest reconeixement de personalitat jurídica única deriva dels avantatges in-
dubtables que implica eliminar el doble nivell de presència internacional de la Unió
i la Comunitat, tant des del punt de vista de la presència internacional i per motius
d’eficàcia i seguretat jurídica, com des de la millor identificació pels ciutadans d’un
espai polític únic i comú.
La personalitat jurídica única té, però, conseqüències en uns altres ordres que
convé esmentar. Així, en primer lloc, en la mesura que implica la desaparició de la
Comunitat, comporta la necessitat d’unificar el TUE i el TCE, ja que aquest últim
no tindria sentit sense l’existència jurídica de la Comunitat.
En segon terme, sense que això sigui una conseqüència ineludible de la perso-
nalitat jurídica única, es proposa que s’indiqui clarament en un únic article del
Tractat qui negocia i qui subscriu els acords internacionals. Aquesta determinació
no implicaria una modificació dels procediments existents segons la matèria. Així,
si es tractés d’acords comunitaris s’aplicaria l’article 300 TCE, i si fessin referència a
matèries exclusives del títol V o VI, s’aplicarien els articles 24 i 38 TUE. Si s’inclo-
guessin matèries comunes a ambdós àmbits, seria el Consell el que hauria de deter-
minar el procediment, i no seria cap problema admetre que en determinats acords
complexos la delegació de la Unió fos doble: presidència del Consell o l’alt repre-
sentant i Comissió.
Pel que fa a la representació exterior de la Unió, el Grup, partint de la triple rea-
litat de l’article 18.1 TUE (presidència del Consell), de l’article 19.1 TUE (estats
membres) i de l’article 302 TCE (Comissió), proposa que el Tractat inclogui meca-
nismes que garanteixin que la Unió es pugui expressar amb una posició única o fins
i tot que pugui ser representada per una delegació única. No obstant això, aquesta
proposta reconeix la dificultat de la seva aplicació, ja que es delimita en relació amb
«uns àmbits determinats i en el si d’unes determinades organitzacions internacio-
nals que s’han de decidir en cada cas».
3. El Consell
Les principals reformes institucionals que, pel que fa al Consell, s’han debatut
dins els diferents grups de treball tenen a veure amb els afers de defensa16 i l’acció
exterior.17
En tots dos informes finals es destaca la importància que aquests dos aspectes
tenen dins les tasques encomanades al Consell, de manera que en ambdós informes
es recomana l’existència d’una formació separada de Consell, tant d’Acció Exterior
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 163
15. CONV 305/02.
16. CONV 461/02.
17. CONV 459/02.
com de Defensa. Així, amb relació al primer, es recomana la creació d’un consell es-
pecífic d’«Acció Exterior» formalment diferent del d’Afers Generals, cosa que no
exclouria que els estats membres poguessin estar representats pel mateix ministre en
ambdues formacions.
Tanmateix, hi ha un corrent majoritari dins del grup que opina que el Consell
d’Acció Exterior hauria de ser presidit per l’alt representant en matèria de PESC,
tot i que no hi tindria dret de vot.
Pel que fa a defensa, també en aquest Grup s’ha produït una «orientació àm-
pliament favorable» a la creació d’una formació del Consell en què es reuneixin els
ministres de Defensa. Aquest consell tindria una missió principal en matèria de ca-
pacitat defensiva, d’acord amb la qual «vetllaria pel compliment dels compromisos
dels estats membres i adaptaria els objectius de capacitat de la Unió segons l’evolu-
ció de les necessitats i la situació internacional». El grup també considera que els
ministres de Defensa podrien participar en el Consell d’Acció Exterior quan s’hi
tractin qüestions relatives a operacions militars de gestió de crisis.
De tota manera, al meu parer, les propostes de reforma més singulars són les
que es refereixen al paper de l’alt representant per a la PESC (i que també tenen l’o-
rigen als grups de Defensa i Acció Exterior), atès el que signifiquen quant a unifica-
ció de l’acció de la Unió com a tal i perquè eviten la disfuncionalitat de la seva ac-
tual expressió tripartida (Consell-estats membres-Comissió).
Es proposa, per tant, la creació d’un «representant exterior europeu», denomi-
nació que es pretén diferenciar de les existents en el si dels estats membres. Aquesta
figura tindria els caràcters següents:
— Unificaria les funcions actuals de l’alt representant de la PESC i del comis-
sari responsable de les relacions internacionals.
— Seria nomenat pel Consell Europeu per majoria qualificada amb l’aprova-
ció del president de la Comissió i la ratificació del Parlament Europeu.
— Rebria mandats directes del Consell i respondria davant aquest dels afers de
la PESC, però no tindria dret de vot en el Consell.
—
Tindria dret d’iniciativa política, tot i que no exclusiu, i si l’exercís en
l’àmbit de la PESC, la Comissió s’abstindria d’adoptar una iniciativa pa-
ral·lela.
— Les seves decisions i iniciatives en matèria de PESC no estarien sotmeses a
l’aprovació prèvia del col·legi de comissaris.
— Seria membre de ple dret de la Comissió, preferentment amb rang de vice-
president, i participaria en els seus afers com qualsevol altre comissari.
— Seria el responsable de la representació exterior de la Unió.
— Tindria sota la seva autoritat el Servei Europeu d’Acció Exterior, integrat
per funcionaris de la Direcció General de Relacions Exteriors i de la Secre-
taria del Consell, i les delegacions o les ambaixades de la Unió en els afers
relacionats amb la PESC.
— Tindria una certa autonomia per al finançament de determinades activitats
atribuïdes al seu mandat, especialment el finançament urgent dels prepara-
tius d’operacions de gestió civil de crisis.
— Tindria capacitat d’iniciativa en matèria de defensa, amb la possibilitat de
AUTONOMIES · 29
164
presentar al Consell una proposta, en la qual s’han de detallar el tipus
d’operació prevista i els mitjans que caldria reunir per executar-la.
— Seria responsable de l’execució de l’operació aprovada de política de defen-
sa, i tindria una relació directa amb el comandant de l’operació militar i
amb els responsables civils.
Atesa l’envergadura d’aquesta proposta, s’ha convertit en una de les qüestions
que amb més interès cal seguir amb vista a la Conferència Intergovernamental de
2004, ja que es tracta de la creació d’un òrgan que, en el fons, seria el primer que es
presentaria com una expressió directa del concepte d’Unió Europea, cosa que signi-
fica obrir una nova dimensió institucional dins el panorama comunitari.
4. La Comissió
En cap dels informes finals dels grups de treball apareixen propostes de refor-
ma rellevants amb relació a la Comissió, excepte la ja expressada d’acord amb la
qual s’unificaria en el representant exterior europeu la comissaria de Relacions
Exteriors; d’aquesta manera, sens dubte, la dimensió exterior de la Comissió
es veuria reduïda, incloent-hi la que exerceix actualment la presidència de la Co-
missió. Unes altres reformes menors ja s’han esmentat més amunt per referèn-
cia, com és el cas de la seva participació en el mètode obert de coordinació dels
estats membres, o bé hi al·ludirem amb relació a reformes d’unes altres institu-
cions, com és el cas de la participació dels parlaments nacionals en el procedi-
ment legislatiu.
En l’àmbit de la política econòmica, dins els treballs del Grup 6, sobre gover-
nança econòmica,18 apareixen propostes adreçades a donar suport al fet que la Co-
missió pugui elaborar propostes formals i no solament recomanacions, o bé que en
la fase d’aplicació les primeres advertències les hagi de pronunciar la Comissió di-
rectament a l’estat membre afectat o, en fi, que la Comissió pugui formular als es-
tats implicats les primeres advertències relatives als dèficits excessius.
Pel que fa a l’emanació de normes, el Grup 9, dedicat als problemes de la sim-
plificació, preveu la possibilitat que es pugui delegar a la Comissió l’adopció d’actes
delegats, que tindrien la denominació de reglaments delegats, els quals inclourien
elements tècnics o detallats que despleguen un acte legislatiu o n’adapten ulterior-
ment alguns elements.
En la matèria atribuïda al Grup 10, relativa a llibertat, seguretat i justícia, es
proposa que la Comissió participi en les tècniques d’avaluació recíproca entre
estats membres mitjançant procediments que garanteixin l’objectivitat i la inde-
pendència. Igualment, es considera que la Comissió hauria de tenir competències
com a guardiana del Tractat en l’àmbit del tercer pilar per incoar procediments
d’infracció davant el Tribunal Europeu i que li siguin atribuïdes les competèn-
cies d’execució dels actes d’aquest tercer pilar mitjançant un procediment de co-
mitologia.
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 165
18. CONV 357/02.
5. El Parlament Europeu
A part de les modificacions relatives a la participació del Parlament en la presa
de decisions que apareixen a l’informe del Grup 9, sobre simplificació, i també so-
bre codecisió, cooperació, dictamen conforme i pressupostos, i que no ens corres-
pon analitzar en aquest estudi, es poden rastrejar algunes propostes pel que fa a no-
ves intervencions materials del Parlament.
Així, en l’àrea d’Acció Exterior es proposa que el Parlament sigui objecte d’al-
gun tipus de consulta en els acords internacionals subscrits en el marc de la PESC.
De la mateixa manera es considera que s’ha de reformar l’article 300 TCE per tal
de donar pas a una funció de consulta del Parlament en matèria d’acords comer-
cials. D’aquesta manera es concretava l’extensió del procediment de consulta del
Parlament als acords internacionals subscrits en virtut dels art. 38 i 46 TUE i
l’art. 133 TCE.
En matèria econòmica, dins el Grup 6 s’ha considerat la conveniència d’incre-
mentar la informació del Banc Central Europeu al Parlament i atribuir a aquest un
paper més important en la designació dels membres del Comitè Executiu del BCE.
Igualment, es postula la reforma de l’article 202 TCE amb l’objectiu de donar al
Parlament un dret formal d’advocació en el marc del procediment sobre la simplifi-
cació de la normativa relativa als mercats borsaris.
6. Els parlaments nacionals
Ja s’ha al·ludit a la importància especial que ha anat adquirint la relació
dels parlaments nacionals amb les polítiques comunitàries, i que s’ha reflectit per
mitjà de la Declaració núm. 13 dels caps d’estat i de govern annexa al Tractat de
Maastricht, el Protocol annex al Tractat d’Amsterdam i la Declaració núm. 23 an-
nexa al Tractat de Niça. Aquestes propostes coincideixen en l’esforç d’articular, a
través d’aquests parlaments, un reforç de la legitimitat democràtica de la Unió
Europea.
A) Pel que fa al procediment legislatiu comunitari en general
L’Informe final del Grup 4, dedicat específicament a la qüestió dels parlaments
nacionals,19 proposa expressament una reforma del Protocol annex al Tractat
d’Amsterdam amb el contingut següent:
— El protocol del Tractat d’Amsterdam sobre la comesa dels parlaments
nacionals s’hauria de respectar estrictament, inclòs el període de sis setma-
nes, amb les excepcions per motius d’urgència previstes al protocol.
— Els grups del Consell i el Coreper no haurien de reconèixer acords prelimi-
nars sobre propostes a les quals s’ha d’aplicar el període de sis setmanes que
preveu el protocol del Tractat d’Amsterdam sobre la comesa dels parla-
AUTONOMIES · 29
166
19. CONV 353/02.
ments nacionals fins al final d’aquest període, amb les excepcions per mo-
tius d’urgència que estableix el protocol.
— Les reserves d’examen parlamentari haurien d’adquirir un caràcter més clar
en el reglament intern del Consell. A més, aquestes reserves haurien de te-
nir un termini determinat a fi de no bloquejar innecessàriament el procés
decisori.
— El reglament intern del Consell estableix que ha de transcórrer una setmana
sencera entre l’examen d’un punt de caràcter legislatiu pel Coreper i el
Consell. Per tant, la Secretaria del Consell hauria de mantenir i publicar un
registre del compliment d’aquesta norma.
— La Comissió hauria de trametre tots els documents de caràcter consultiu i
les propostes legislatives simultàniament als parlaments nacionals, al Parla-
ment Europeu i al Consell.
— La Comissió hauria de presentar la seva estratègia política anual i el seu pro-
grama legislatiu i de treball anual als parlaments nacionals, al Parlament
Europeu i al Consell.
— El Tribunal de Comptes hauria de trametre el seu informe anual simultà-
niament als parlaments nacionals, al Parlament Europeu i al Consell.
B) Pel que fa al control de la subsidiarietat
a) El mecanisme d’«alerta ràpida»
Dins el Grup 1, dedicat a l’estudi de la subsidiarietat,
20
s’ha formulat un me-
canisme d’alerta ràpida que hauria de permetre un control més gran pels estats
del respecte, per part de les institucions comunitàries, del principi de subsi-
diarietat.
Aquest mecanisme d’alerta ràpida s’articula inicialment a través de l’envia-
ment per part de la Comissió a cada parlament nacional, al mateix temps que
al Consell i al Parlament Europeu, de les propostes de caràcter legislatiu que
elabori.
En un termini de sis setmanes, els parlaments poden elaborar un dictamen mo-
tivat sobre el principi de subsidiarietat. Aquest dictamen ha de ser l’expressió de la
majoria i vincular la totalitat del Parlament de què es tracti, és a dir, cada cambra
parlamentària, en cas de sistemes bicamerals. El dictamen s’envia als presidents del
Parlament Europeu, del Consell i de la Comissió. El seu contingut s’ha de limitar a
la qüestió de la subsidiarietat, ja sigui a través de referències de caràcter general o bé
en relació amb disposicions determinades, i s’hi pot advertir la possibilitat de viola-
ció d’aquest principi si una disposició determinada es modifiqués en un sentit o en
un altre durant el procés legislatiu.
Si es reben dictàmens de menys d’un terç dels parlaments, el legislador comu-
nitari ha de motivar de manera més detallada i concreta l’acte que afecti la subsi-
diarietat. En canvi, si es reben dictàmens d’un nombre més gran de parlaments, la
Comissió ha de revisar la proposta.
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 167
20. CONV 286/02.
La importància d’aquest procediment és que la seva implantació permet evi-
tar la creació d’un nou òrgan comunitari per a l’examen de les qüestions de subsi-
diarietat.
b) L’acció de subsidiarietat davant el Tribunal de Justícia
Els parlaments que hagin emès un dictamen en el procés legislatiu a través del
sistema d’alerta ràpida podran recórrer davant el Tribunal de Justícia per violació
del principi de subsidiarietat.
Convé completar aquesta informació assenyalant que també podrà disposar
d’aquesta acció el Comitè de les Regions en relació amb aquelles propostes sobre les
quals hagi emès un dictamen i hi hagi inclòs objeccions quant al principi de subsi-
diarietat. Al contrari, es formula un rebuig explícit al fet que els parlaments regio-
nals puguin disposar d’aquesta acció.
7. El Tribunal de Justícia
A part de l’acció en matèria de subsidiarietat prevista més amunt, cal assenyalar
que als diferents informes finals dels grups de treball apareixen noves competències
de control jurisdiccional per part del Tribunal.
Així, als treballs del Grup 3, sobre la personalitat jurídica de la Unió, apareix la
proposta que el Tribunal de Justícia tingui les competències següents: «ex ante en els
àmbits dels títols V i VI (procediment consultiu previst a l’apartat 6 de l’article
300), com també ex post en el marc dels procediments prejudicials (article 234 del
TCE), procediments d’anul·lació (article 230 del TCE) i de responsabilitat (vegeu
l’article 235 i l’apartat 2 de l’article 288 del TCE)».
Per la seva banda, l’informe del Grup 10, sobre llibertat, seguretat i justícia,
assenyala expressament que «s’haurien d’abolir els mecanismes específics que pre-
veuen l’article 35 del TUE i l’article 68 del TCE i que el sistema general de competèn-
cia del Tribunal de Justícia s’hauria de fer extensiu a l’espai de llibertat, seguretat
i justícia, amb inclusió de l’actuació dels òrgans de la Unió en aquest respecte».
Aquestes propostes no ens poden fer oblidar que allò substancial del futur del
Tribunal és que s’arribi a constituir com un autèntic jutge constitucional, de mane-
ra que reservi les seves funcions en relació amb aquesta comesa i que doni pas al Tri-
bunal de Primera Instància com el jutge comú del dret comunitari ordinari.
IV. Conclusions finals
Pot semblar acudir a un lloc comú el fet de destacar que en matèria de reforma
institucional sempre és difícil arribar a conclusions precises. En primer lloc perquè,
en moltes ocasions, cada proposta de reforma té darrere interessos de determinats
països, cosa que les introdueix en un procés general de negociació semblant a qual-
sevol altre tipus de reformes.
Tanmateix, del que hem pogut analitzar al llarg d’aquestes pàgines, hi ha algu-
AUTONOMIES · 29
168
nes reflexions finals que no es poden deixar d’exposar en la mesura que indiquen els
reptes que encara queden pel camí.
Una de les reformes ha de ser, sens dubte, el fet que cal destacar que dins els
grups de treball no hagin aparegut determinades qüestions que conté la Declaració
de Laeken i que afecten el desenvolupament del pol democràtic de l’entramat insti-
tucional comunitari. Efectivament, les preguntes sobre l’elecció del president de la
Comissió en unes eleccions directes pels ciutadans o per designació de la majoria
del Parlament Europeu, o la relativa al sistema de vot i l’eventual reforma de les cir-
cumscripcions electorals, no han tingut resposta per part de la Convenció.
Això, tal com s’ha exposat anteriorment, deixa en suspens el que aquí s’ha con-
siderat un dels principals eixos hipotètics de canvi institucional: el que deriva de
l’expansió del principi democràtic de sobirania ciutadana i del funcionament insti-
tucional sobre la base del criteri de la majoria política.
Dels canvis presents a les propostes dels grups de treball de la Convenció desta-
quen, sens dubte, d’una banda, la reforma de l’alt representant de la PESC i la seva
transformació en el representant exterior europeu, ja que coordina les funcions del
comissari de Relacions Exteriors i projecta cap al futur un nou tipus de figura insti-
tucional de caràcter transversal en relació amb les institucions i com a expressió
unitària de la idea d’Unió.
Finalment, també cal subratllar les propostes d’articulació dels parlaments na-
cionals, que tenen la virtut d’evitar el naixement de nous òrgans comunitaris i que
alhora obren un futur de competitivitat sana entre aquests parlaments en el marc de
la seva missió de vigilància dels excessos competencials de les institucions de la Unió.
Bibliografia
Aldecoa, El tratado de Niza, consolidación y reforma de la Unión Europea, Cuadernos
Europeos de Deusto, núm. 25.
Alonso García, Estudio preliminar al Tratado de Niza, Civitas, Madrid, 2002.
—, «Aspectos esenciales de la reforma institucional de Niza», a El Derecho Adminis-
trativo Comunitario, Montecorvo-EGAP, Madrid, 2001.
Andrés, «La reforma institucional en el Tratado de Niza», Gaceta de la Unión Euro-
pea y de la Competencia, núm. 211.
Areilza, «La reforma de Niza: ¿hacia qué Unión Europea?», Revista de Política Exte-
rior, núm. 79.
Bacigalupo, «Una nueva arquitectura judicial para la Unión Europea», Revista de
Derecho de la Unión Europea, núm. 3.
Calonge, «El Tratado de Niza y la reforma de las instituciones», La Ley, núm. 5432.
Delgado-Iribarren, «La función de los parlamentos nacionales en la arquitectura
europea: ¿hacia una Carta de los parlamentos nacionales?», Revista Parlamenta-
ria de la Asamblea de Madrid, núm. 6.
— «La participación de los parlamentos nacionales», Revista de Derecho de la Unión
Europea, núm. 3.
Gutiérrez, «Una reforma difícil pero productiva: la revisión institucional en el Tra-
tado de Niza», Revista de Derecho Comunitario Europeo, núm. 9.
Luis Ortega, La reforma de les institucions comunitàries 169
Johnston, «Judicial Reform and Treaty of Nice», Common Market Law Review,
núm. 38.3.
Mangas, «La reforma institucional en el Tratado de Amsterdam», Revista de Derecho
Comunitario, núm. 3.
— «El Consejo de la Unión en clave de reforma», Revista de Derecho de la Unión
Europea, núm. 3.
Matía, Parlamentos nacionales y derecho comunitario derivado, Madrid, 1999.
Maurer, «Les rôles des parlements nationaux dans l’Union européenne: options,
contraintes et obstacles», Ed. Jean Monnet, Universitat d’Osnabrück, Berlín,
2002.
Mellado, «La conferencia de Niza. Avances y retrocesos en la construcción euro-
pea», Revista de Derecho de la Unión Europea, núm. 1.
—, «Una Comisión Europea creíble», Revista de Derecho de la Unión Europea, núm. 3.
Pardo, «El Libro blanco sobre la gobernanza: ¿la reforma de la gobernación de la
Comunidad servirá para mejorar la calidad de la legislación comunitaria?», Ga-
ceta Jurídica de la Unión Europea y de la Competencia, núm. 216.
Parejo, «Algunas notas sobre el proceso de integración europea, ¿federalismo o fór-
mula original?», Revista de Derecho de la Unión Europea, núm. 1.
Pérez, «El Tratado de Niza, entre la consolidación de la Unión de Maastricht y el
debate sobre el futuro de Europa», Revista de Estudios Europeos, núm. 27.
Petite, «Nice, traité existentiel, non essentiel», Revue du droit de l’Union européenne,
núm. 4-2000.
Rasmussen, «Remedying the crumbling judicial system», Common Market Law Re-
view, núm. 37.5.
Roldán, «La reforma del poder judicial en la Comunidad Europea», Revista de De-
recho Comunitario, núm. 9.
Ruiz-Jarabo, «El Tribunal de Justicia y el Tratado de Niza», Gaceta Jurídica de la
Unión Europea y de la Competencia, núm. 212.
— «La réforme de la Cour de Justice opérée par le traité de Nice et sa mise en oeuv-
re future», Revue trimestrielle de droit européen, núm. 4.
Tambou, «Le système juridictionnel communautaire revu et corrigé par le traité de
Nice», Revue du Marché commun et de l’Union européenne, núm. 446.
Toulemon, «La fonction gouvernementale dans une Union européenne appelée à
s’élargir. Contribution comparée de deux bons esprits», Revue du Marché com-
mun et de l’Union européenne, núm. 437.
Van Nuffel, «Le traité de Nice. Un commentaire», Revue de droit de l’Union europé-
enne, núm. 2, 2001.
AUTONOMIES · 29
170
