Reflexions entorn de la política catalana de foment de l’oferta cinematogràfica en llengua catalana

— preparació de projectes cinematogràfics — estrena i explotació per a llargmetratges cinematogràfics i per a produccions en format imax

— participació i promoció de pel.lícules catalanes seleccionades en festivals internacionals

— producció de curtmetratges cinematogràfics

— propostes de creació de guions audiovisuals en llengua catalana — producció de llargmetratges cinematogràfics en català dirigits per nous realitzadors i per a obres de decidit contingut artístic i cultural

— distribució en versió catalana de llargmetratges produïts per productores independents establertes a Catalunya

— exhibició en versió catalana de llargmetratges produïts per productores independents establertes a Catalunya

Pel que fa al primer tipus de subvenció, es considerarà cinema català a l’efecte de, per exemple, la subvenció per la preparació de projectes cine matogràfics, els projectes cinematogràfics professionals que facin empresesPage 148productores inscrites al Registre d’empreses audiovisuals de Catalunya o empreses establertes en un Estat membre de la Unió europea amb seu permanent a Catalunya.

A la taula 1 es poden veure les dades relatives al nombre de llargmetratges produïts per productores catalanes que s’han projectat durant aquests anys (cinema català) i les dades disponibles respecte a l’exhibició en llengua catalana (pel.lícules doblades i subtitulades):

Taula 1. Nombre de pel.lícules catalanes i de pel.lícules en català

Font: elaboració pròpia. Les dades relatives a les pel.lícules catalanes s’obtenen de la publicació de les Estadístiques culturals de Catalunya i de les memòries del Departament de Cultura de diversos anys. També s’han utilitzat documents de treball disponibles al Centre de Documentació de la Filmoteca de Catalunya per completar alguns buits. Quant a les pel.lícules en català, les dades utilitzades són de 1991 a 2002 i corresponen a les dades de la Direcció General de Política Lingüística disponibles a la pàgina web del Departament de Presidència. Per a les dades de 1983 a 1987 s’ha utilitzat com a referència el Catàleg de films disponibles en llengua catalana elaborat per Joaquim Romaguera i publicat per la Generalitat. Aquest estudi es basa en qüestionaris enviats a les empreses i s’han agafat com a referència només les pel.lícules que consten com a expressament doblades en llengua catalana. De fet, per obtenir les dades de presència real del català a les pantalles, hauríem d’assumir que les pel.lícules catalanes es fan en versió original en català i sumar-hi els doblatges i subtitulats. De totes maneres, s’han deixat les dades desagregades, perquè aquesta hipòtesi no necessàriament és certa. Sigui com sigui, si es fa aquesta suma, per exemple, per a l’any 2000 resulten un total de 44 pel.lícules en llengua catalana, fet que contrasta fortament amb el que publiquen les Estadístiques culturals de Catalunya per a aquell any (72). No s’han utilitzat aquestes dades perquè la sèrie estadística només recull el període 1998-2002.

Els ajuts a la producció de pel.lícules tenen, però, el problema de la manca de control sobre les seves estrenes efectives, com posa en relleu l’estudi La industria cinematográfica en España fet per Fundesco i el Ministeri de Cultura (Madrid, 1993). Així resulta que «les ajudes arriben durant diversos anys a més llargmetratges que els oficialment produïts, com a conseqüència de la manca de control de les estrenes reals: el 1983 se subvencionenPage 14926 llargmetratges i se’n produeixen 21; el 1985 se subvencionen 19 pel.lícules i se’n produeixen 8». D’altra banda, el sistema de subvenció al producte final, per evitar la interferència artística o fins i tot política, tendeix a un cert automatisme, de manera que no es poden discriminar qualitativament els projectes. Per evitar aquestes patologies, darrerament es comença a fomentar la producció local mitjançant una estratègia de disminució dels costos o mitjançant la posada en disposició dels creadors dels elements tècnics i materials necessaris per poder fer un llargmetratge (vegeu al respecte la Llei de creació de l’Institut Català d’Indústries Culturals i l’aparició de les aportacions reintegrables i els crèdits garantits).²

Pel que fa al segon tipus de subvenció —cinema en català—, juntament amb el criteri anterior (empresa inscrita al Registre o empresa ue amb seu a Catalunya), s’exigeix, per al cas de les propostes de creació de guions audiovisuals en llengua catalana, que es tracti de «persones físiques amb nacionalitat d’algun Estat membre de la Unió Europea i domicili a Catalunya».

Així, quan el destinatari de la subvenció és una persona física, es requereix la seva domiciliació; quan el destinatari és una persona jurídica, la seva inscripció al Registre o l’establiment de la seva seu permanent a Catalunya. De fet, val la pena comentar que no s’entén gaire bé quina és la justificació de l’exigència de domicili quan la subvenció té com a beneficiari el producte i el foment de la llengua catalana. En altres paraules, un ajut a un guió en llengua catalana hauria de ser possible amb independència del lloc on aquest s’elaborés o el lloc on tingués el domicili la persona que rep la subvenció. L’important en aquests casos no és tant la creació d’un teixit industrial cinematogràfic a Catalunya sinó l’increment de la presència de la llengua catalana al conjunt del mercat cinematogràfic.

El requisit de domiciliació té sentit quan el que tracta la política de foment és establir o consolidar un teixit industrial propi. Cal fomentar les activitats i les indústries que tenen la seva seu a Catalunya. En contraposició, quan el que es tracta de fomentar és l’ús de la llengua, aquest requisit hauria de desaparèixer. Sembla, doncs, que les bases de les convocatòries dels ajuts no tenen en compte la distinció cabdal entre política de foment de la indústria cinematogràfica i política lingüística i també exclouen la producció en llengua catalana que es pugui fer en altres indrets de parla catalana. El nombre de pel.lícules en llengua catalana es presenta a la segona línia de la taula 1.

Page 150

Respecte als ajuts de base lingüística, se’n critica la concessió en un doble aspecte: d’una banda, si s’utilitza com a única guia per l’activitat de foment es dificulta en bona mesura la creació d’una infraestructura cinematogràfica estable i potent de producció cinematogràfica catalana. En altres paraules, els ajuts en matèria de cinema en català poden significar un obstacle o un fre al desenvolupament del cinema català. D’altra banda, l’afany per impulsar la presència del català condueix normalment a subvencionar versions catalanes de pel.lícules nord-americanes.³ Aquesta activitat de foment es contradiu amb la crítica a l’expansionisme del cinema nord-americà. De fet, les subvencions al doblatge en català obtenen més rendiment si es destinen al doblatge de superproduccions, ja que el cost de doblar una pel.lícula no depèn del nombre d’espectadors que la puguin visionar. Però maximitzar l’impacte de la política lingüística genera un impacte negatiu per la producció de pel.lícules catalanes i, especialment, per les pel.lícules de la resta de països de la ue que s’exhibeixen, habitualment, subtitulades.

La hipòtesi sobre l’impacte negatiu del doblatge en la producció pren cos si desglossem el cinema en català exhibit durant els darrers anys (les dades provenen de la publicació de les Estadístiques culturals de Catalunya). Tot i que es tracta d’una sèrie molt curta, s’observa que la presència del català al cinema prové bàsicament del doblatge de pel.lícules foranes i no pas de la producció pròpia (vegeu la taula 2). Es pot observar que entre 1999 i 2000 el nombre de pel.lícules doblades pràcticament es multiplica per dos, mentre que les pel.lícules originals en català mantenen el nombre de sessions, encara que amb una davallada l’any 2000.

Taula 2. Sessions de cinema català a Catalunya 1999-2001, per tipus de versió

Font: Estadístiques culturals de Catalunya 2003. Secretaria General i Gabinet Tècnic del Departament de Cultura.

Page 151

S’aprecien les mateixes característiques estadístiques si prenem com a referència la recaptació del cinema en català o el nombre d’espectadors de cinema en català, també disponibles al mateix document.

En un altre ordre de coses, ens podem encara fer la pregunta respecte a l’impacte de l’activitat pública de foment sobre els resultats globals d’exhibició de pel.lícules. En altres paraules, cal esbrinar si existeix una correlació entre diners esmerçats en l’activitat de foment del cinema català i en llengua catalana i el nombre de pel.lícules que els espectadors tenim a la nostra disposició.

Gràfic 1 Evolució de les subvencions en el cinema català (dades reals, base 1990, segons l’annex)

[GRAFIC EN PDF ADJUNT]

El gràfic 1 demostra una tendència a l’increment dels fons públics que subvencionen el cinema català (imports monetaris reals; l’any base és 1990, els valors nominals es presenten a la taula de l’annex). Com es pot apreciar, es produeixen forts augments durant el període 1986-1989. Després, les variacions són un xic erràtiques fins a l’any 2002 (gairebé es multiplica per 5 l’import de les subvencions de l’any anterior). Així doncs, els pressupostos dels anys 1986-1989 i 2002, aparentment, reflecteixen un gran compro-Page 152mís amb el cinema català. En canvi, els períodes 1990, 1993-1994, 1996 i 2001 representen baixades respecte de les dotacions dels anys anteriors. Tot i la línea de tendència general a l’alça, aquesta no és de cap manera lineal i, per tant, no sembla respondre a una planificació a llarg termini de l’activitat subvencionadora.

El gràfic 2 mostra l’associació entre el nombre de pel.lícules produïdes i les subvencions al cinema català. S’ha construït un diagrama de dispersió on els punts indiquen, per a cada any estudiat, la combinació de pel.lícules produïdes, juntament amb l’import de les subvencions a la producció de pel.lícules, de tal manera que si els increments en les subvencions tinguessin com a efecte un increment en el nombre de pel.lícules produïdes, els punts se situarien al voltant d’una línia creixent. La realitat, però, no és així i la inspecció del gràfic no fa més que confirmar allò que l’examen visual de les dades de la taula ja suggeria: no existeix cap relació entre els imports destinats al foment de la indústria del cinema català i els resultats de la seva producció.

De fet, si examinem la taula 1 i la taula de l’annex es pot apreciar que l’any 1984 baixa la quantia destinada al foment (de 94 a 43 milions nominals); això té un efecte sobre les pel.lícules estrenades el 1985 (només 8 davant de les 15 i 21 dels dos anys immediatament anteriors). Quan el 1996 es produeix una nova davallada en els diners dedicats al foment (de 288 a 158 milions nominals), això té un reflex immediat l’any següent (el 1997 només s’estrenen 13 pel.lícules davant de les 24 de l’any anterior). En canvi, els anys on es produeix un augment espectacular (1986 i 2002), tot i implicar un augment de les pel.lícules estrenades, no és proporcional a la dotació. Així, entre 1985 i 1986, es produeix un augment nominal de prop del 700% que no té reflex en el nombre de pel.lícules estrenades. El 2002 s’augmenten un 430% els fons nominals i això representa, el 2003 (dada no reflectida al gràfic), l’estrena de 31 pel.lícules: tan sols un 20% més.

És més, si es mira la sèrie de produccions anuals, no hi ha gaire diferència entre els valors entorn d’una mitjana de 17,5 pel.lícules anuals (vegeu la línia horitzontal a la gràfica). El 1983 es produeixen 21 pel.lícules, les mateixes que el 1992. Els anys 1988, 1990, 1994 i 1999 es produeixen 17 pel.lícules. La diferència quantitativa després de 20 anys de política catalana de foment del cinema és d’un inapreciable +5.

Page 153

Gràfic 2

Impacte de la política de subvencions en la producció de pel.lícules

[GRAFIC EN PDF ADJUNT]

En definitiva, la producció cinematogràfica catalana demostra la seva debilitat en dos factors: d’una banda, el sostre productiu que presenta al llarg dels anys (la producció és insensible a l’augment de les subvencions) i, de l’altra, la seva dependència dels fons públics (davallada de produccions els anys pressupostàriament minsos). És cert que sols amb aquests paràmetres no es pot calcular exactament la incidència de la política subvencionadora sobre el comportament de l’espectador. Una ulterior investigació hauria de determinar si el manteniment del nombre de pel.lícules es veu modulat per un increment del seu resultat econòmic. En altres paraules, si atenem sols al nombre de pel.lícules i a la despesa pública sense considerar la recaptació de les pel.lícules o el nombre de dies de projecció, podem obtenir una imatge distorsionada. Si es produís aquest fet resultaria que l’augment pressupostari es destina a subvencionar projectes cinematogràfics més cars que poden tenir una incidència més gran sobre l’elecció de l’espectador.

El Govern de la Generalitat va aprovar, el 8 de setembre de 1998, el Decret 237/1998 de mesures de foment de l’oferta doblada i subtitulada en llengua catalana (dogc de 16 setembre). El Decret tenia per objecte el desplegament reglamentari de l’article 28.3 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, per tal de garantir que el consumidor cinematogràfic català pogués accedir a uns nivells significatius de presència de la llengua catalana a l’oferta cinematogràfica. En aquest sentit, s’abandonava l’enfocament de l’antiga Llei de normalització de 1983 basat exclusivament en els instruments de foment per passar a una veritable regulació imperativa.⁴

El Decret 237/1998 fa servir l’instrument de les quotes de distribució i les quotes de pantalla tant per a les pel.lícules doblades com per a les subtitulades. Així, de la lectura dels articles 3 al 6 del Decret resulta que s’estableixen proporcions obligatòries:

— Quota de distribució d’obres doblades (art. 3)

Per distribuir una obra cinematogràfica en versió doblada en l’àmbit territorial de Catalunya, cal la distribució d’un nombre de còpies en versió doblada al català com a mínim igual al nombre de còpies doblades al castellà o a d’altres llengües, sempre que es distribueixi a Catalunya amb un nombre de còpies doblades superior a setze i, independentment del nombre de còpies distribuïdes, quan es tracti d’obres d’animació adreçades al públic infantil.

Les empreses distribuïdores han de mantenir la distribució de còpies de la mateixa obra en versió doblada al català en un nombre no inferior al de còpies doblades al castellà o a d’altres llengües durant tot el temps de distribució a Catalunya.

En tot cas, les empreses distribuïdores han de distribuir en còmput anual, com a mínim, un nombre de còpies doblades al català equivalent almenys a la quarta part del conjunt de còpies doblades que distribueixin a Catalunya. La distribució i l’estrena de les còpies en versió catalana no pot ser posterior a la de les de cap altra versió doblada de la mateixa obra, s’ha de fer en sessions ordinàries, en horaris comercials habituals, i el preu de distribució no pot ser superior per raó de la llengua. La qualitat de la ver-Page 155sió doblada al català ha de ser equivalent a la de la versió doblada al castellà o a d’altres llengües.

— Quota de distribució d’obres subtitulades (art. 4)

Per distribuir obres cinematogràfiques en versió original subtitulada en l’àmbit territorial de Catalunya, les empreses distribuïdores han de distri buir en còmput anual un nombre de còpies subtitulades en català equivalent almenys a la quarta part del conjunt de còpies subtitulades que distribueixin a Catalunya.

A aquest efecte, poden optar per la subtitulació d’unes obres només en català i d’altres només en castellà o d’altres llengües, o per la subtitulació de còpies diferents de la mateixa obra en català i d’altres llengües. La qualitat de les versions subtitulades en català ha de ser equivalent a la de les versions subtitulades en castellà o d’altres llengües.

— Quota de pantalla del cinema doblat al català (art. 5)

Les sales d’exhibició cinematogràfica han de programar, dins de cada any natural, obres doblades al català, de tal manera que, en acabar l’any natural, arribi a la proporció d’un dia com a mínim de pel.lícula doblada al català per cada tres dies de pel.lícula doblada al castellà o d’altres llengües.

L’exhibició de les obres en versió catalana s’ha de programar en sessions ordinàries, en horaris comercials habituals, i el seu preu no pot ser superior al d’altres versions exhibides a la mateixa sala. Les obres cinematogràfiques comunitàries en versió original catalana s’equiparen a les obres doblades al català als efectes del càlcul de la proporció. Les obres cinematogràfiques comunitàries en versió original catalana o doblades al català computen el doble per complir la proporció, de manera que cada dia d’exhibició d’aquestes obres equival a dos dies d’exhibició d’obra no comunitària doblada al català.

— Quota de pantalla de cinema subtitulat en català (art. 6)

Les sales d’exhibició cinematogràfica han de programar, dins de cada any natural, obres subtitulades en català, de tal manera que, en acabar l’any natural, arribi a la proporció d’un dia com a mínim de pel.lícula subtitulada en català per cada tres dies de pel.lícula subtitulada en castellà o en altres llengües.

L’exhibició de les obres subtitulades en català s’ha de programar en sessions ordinàries, en horaris comercials habituals, i el seu preu no pot ser superior al d’altres versions exhibides a la mateixa sala.

Page 156

L’eficàcia del Decret 237/1998, que havia d’entrar en vigor el 17 de març de 1999, fou demorada amb l’aprovació del Decret 58/1999, de 9 de març, que estableix una nova data d’entrada en vigor: l’1 d’agost de 1999. Les raons que s’aporten per aquesta pròrroga són que les empreses afectades han d’emprendre un procés d’adaptació notablement complex i la complexitat d’aquest procés i les especials circumstàncies que concorren en les empreses del sector, amb centres de decisió sovint molt allunyats de Catalunya, fan recomanable endarrerir-ne l’entrada en vigor.

Al mateix temps, el nou Decret reconeix una voluntat d’aconseguir una aplicació dialogada de la legislació lingüística per tal de facilitar el procés de canvi a les empreses afectades.

La situació de pròrroga es reprodueix novament amb l’aprovació d’un Decret semblant a l’anterior, el 27 de juliol: Decret 201/1999, de 27 de juliol, pel qual es modifica la disposició final del Decret 237/1998, de 8 de setembre, sobre mesures de foment de l’oferta cinematogràfica doblada i subtitulada en llengua catalana.

Com a conseqüència de l’inici de negociacions amb les companyies distribuïdores de productes cinematogràfics es posposa de nou l’entrada en vigor fins a l’1 de juny de 2000. Segons argumenta l’exposició de motius del Decret: «les converses s’han concretat en reunions formals amb el president de la Motion Picture Association, amb la Federación de Distribuidores Cinematográficos (fedicine) i amb les companyies distribuïdores que operen a Espanya, així com nombroses converses i contactes bilaterals. El Govern ha pogut constatar la disposició a doblar pel.lícules en català, però hi persisteixen algunes qüestions i dificultats tècniques que cal superar per tal de concretar efectivament un acord. Ara per ara el diàleg obert a diversos nivells, tant a Espanya com als Estats Units, pot representar l’assoli-Page 157ment dels objectius del Decret en un nou àmbit de col.laboració per part de les distribuïdores nord-americanes».

Finalment, el Decret 172/2000, de 15 de maig, tanca aquest penós periple normatiu amb la derogació de la normativa sobre el doblatge de pel.lícules al català, amb l’argument que «les companyies distribuïdores multinacionals han assumit el compromís públic d’iniciar el doblatge de pel.lícules al català i faran una distribució de les versions catalanes amb un nombre significatiu de còpies, fet que ha de permetre avançar de manera progressiva en la consecució dels objectius de la Llei de política lingüística».

El contingut d’aquest compromís no s’ha fet públic i, per tant, no se’n poden analitzar els extrems. De totes maneres, no cal ser cap expert per comprovar que la formulació de la quota ha perdut la seva taxativitat i s’ha transformat en una qüestió de bona voluntat (vegeu l’expressió un nombre significatiu de còpies).

Com ha explicat el professor Milian i Massana, «la derogación entera del Decreto 237/1998, de 8 de septiembre, en lugar de la mera derogación de los dos artículos que estaban suspendidos cautelarmente por el tribunal, es, a mi juicio, una muestra fehaciente, y lamentable, de que el Gobierno catalán finalmente sucumbió a la postura hostil de las compañías distribuidoras de productos cinematográficos. Una cosa era la regulación de las cuotas que, en mi opinión, resultaba plenamente legal, y por tanto podían mantenerse perfectamente, y otra la regulación de las sanciones que, por motivos formales, era imprescindible derogar. En todo caso, la regulación de las sanciones tenía que haberse incorporado directamente, o mediante la técnica remisoria, en la Ley de política lingüística. [...] En todo caso, el resultado final no puede ser más desalentador. Hoy continúa sin aplicarse el artículo 28.3. de la Ley de política lingüística, y el empleo de la lengua catalana en los doblajes o en las subtitulaciones de los productos cinematográficos exhibidos en los cines, como ya sucediera con la anterior Ley de normalización lingüística, depende casi exclusivamente de las ayudas públicas y de la correlativa voluntad de las compañías distribuidoras. Ello explica que los porcentajes relativos a la presencia de la lengua catalana en las pantallas sigan siendo ínfimos».⁵

Una anàlisi dels imports destinats al doblatge i/o la subtitulació del cinema en català suggereix que no és fins a l’aprovació del Decret 237/1998, sobre el doblatge i la subtitulació en llengua catalana, i el posterior DecretPage 158172/2000, de 15 de maig, que no s’incrementa realment l’import de les subvencions (gràfic 3). De fet, això suggereix clarament que la Generalitat assumeix el cost del doblatge al català de les pel.lícules foranes.⁶ Una anàlisi del rendiment dels imports destinats al doblatge (gràfic 4) suggereix que encara que existeix una associació entre les subvencions i el nombre de pel.lícules doblades o subtitulades al català, és bastant reduïda. Es més, les subvencions únicament arriben a explicar un 20% de la variació observada en el nombre de pel.lícules doblades o subtitulades.

Gràfic 3

Subvencions destinades al doblatge i/o la subtitulació en català (dades reals, base 1990)

[GRAFIC EN PDF ADJUNT]

Page 159

Gràfic 4

Rendiment dels imports esmerçats en doblatge en relació amb les pel.lícules

[GRAFIC EN PDF ADJUNT]

Des d’un punt de vista econòmic, subvencionar el doblatge de pel.lícules no té altre sentit que comprar l’opció de triar entre la versió espanyola i la catalana.⁷ El fet que els catalans puguin triar entre les dues versions d’algunes pel.lícules, catalana o castellana, té un valor per als governants de la Generalitat de Catalunya igual a l’import de les subvencions, i aquest valor ha crescut clarament des del 1998. Malgrat l’increment observat, però, l’eficiència de les subvencions dedicades a exercir l’opció d’elecció sembla reduïda. A més, si sumem la producció catalana (suposant que la majoria de les pel.lícules catalanes ho seran en llengua catalana) amb el nombre dePage 160pel.lícules doblades o subtitulades al català i analitzem la seva relació amb l’import de les subvencions destinades a ambdues partides pressupostàries (doblatge i producció), obtenim una associació que encara és més reduïda que la mostrada en el gràfic 4. En síntesi, els mitjans emprats no són gaire eficients per obtenir la finalitat de la subvenció, és a dir, l’opció d’elecció.

Les distintes mesures de protecció i foment de la cinematografia d’un país poden entrar en conflicte amb els principis europeus de no-discriminació, lliure circulació i prohibició de conductes contràries al dret de la competència. És cert que, amb la introducció de l’article 151 als tractats, cal tenir en compte els aspectes culturals de totes les polítiques comunitàries i, per tant, no s’hauria de fer la mateixa aplicació quan el producte en qüestió sigui una pel.lícula.⁸

Podem dir que es busca un cert equilibri entre l’excepció cultural i el simple nacionalisme cultural. Alguns pronunciaments relatius al cinema ens ajudaran a comprendre com la Comissió ha delimitat aquest equilibri.

En primer lloc, destaca la Decisió de la Comissió, de 21 desembre 1988, sobre les ajudes al cinema grec (Dec. 89/441/cee). En aquest cas, la Comissió examina la Llei grega de 12 de maig de 1986 que concedeix ajudes a l’exhibició i la producció de pel.lícules gregues consistents en un finançament entre un 25 i un 50%.

Es tracta d’un cas automàtic de concessió d’ajudes a pel.lícules amb les característiques següents:

— que el director sigui grec o d’ascendència grega — que la producció sigui realitzada per grecs

— que les tres quartes parts dels tècnics, actors i músics siguin grecs — que la llengua també sigui grega

— que el revelatge i el positivat es faci a Grècia

— que tots els operaris estiguin afiliats a la Seguretat Social grega

La Comissió va considerar que el sistema era discriminatori i incompatible amb les disposicions del Tractat europeu, especialment pel que fa a laPage 161imposició de tècnics, operaris i actors, ja que es vulnera la lliure circulació de persones i la lliure prestació de serveis.

Pel que fa al tema de les ajudes, la Comissió considera que el component cultural de l’activitat cinematogràfica no exclou que s’hagin de considerar ajudes i sotmetre’s a les normes de competència. Tot i tractar-se d’una decisió negativa que invalida la legislació nacional, cal destacar que, per primera vegada, la Comissió reconeix l’oportunitat d’existència d’una protecció cultural positiva. Perquè les ajudes fossin compatibles haurien de desaparèixer les restriccions basades en la nacionalitat.

Cal recordar que en la data en què es produeix aquesta Decisió encara no existeix en el dret positiu europeu una disposició relativa a la cultura, com serà després l’article 151 tce.

La Decisió sobre el cinema grec analitza específicament una qüestió de legalitat general, és a dir, la compatibilitat de l’ajuda amb els principis generals de no-discriminació per raó de nacionalitat i de prohibició dels obstacles a la lliure circulació. No és fins al cap de deu anys que la Comissió aborda específicament els principis que han de reunir les ajudes en la seva Decisió de 3 de juny de 1998 (cinema francès, Decisió núm. 3/98).

Es tracta d’un programa d’uns 60 milions d’euros per a un període de sis anys dedicat a promoure la producció de pel.lícules i que va ser aprovat sense presentar objeccions, basant-se en la disposició de l’art. 87.3.d tce («Foment de la cultura»). Segons la Comissió, les ajudes han de reunir quatre criteris:

1. S’han de destinar a un producte cultural. Cada Estat membre ha de vetllar perquè el contingut de la producció subvencionada pugui classificar-se com a cultural segons criteris nacionals verificables (en aplicació del principi de subsidiarietat).

2. El productor ha de poder gastar almenys el 20% del pressupost de la pel.lícula en altres estats membres sense patir cap reducció de l’ajuda concedida. La Comissió accepta com a criteri d’admissibilitat la territorialització de fins al 80% de les depeses del pressupost de producció de les pel.lícules o obres audiovisuals.

3. En principi, la subvenció atorgada no pot superar el 50% del pressupost de producció amb l’objectiu d’estimular les iniciatives comercials normals inherents a una economia de mercat i evitar que els estats membres competeixin entre si per atraure projectes. Aquest límit del 50% no s’aplica a les pel.lícules difícils i de baix pressupost. La Comissió considera que, d’acord amb el principi de subsidiarietat, correspon a cada Estat membre establir què s’haPage 162d’entendre per pel.lícula difícil i de baix pressupost segons paràmetres nacionals.

4. No estan autoritzades les subvencions suplementàries destinades a activitats cinematogràfiques específiques (per exemple, postproducció), amb la finalitat de garantir que l’ajuda tingui un efecte incentivador neutre i que no tingui un efecte d’atracció o protecció d’aquelles activitats específiques cap a l’Estat membre que concedeix l’ajuda.

   A partir, doncs, de la Decisió sobre el cinema francès de 1998, la Comissió fixa els criteris que han de complir les ajudes nacionals al cinema de manera uniforme i estable i aporta una notable seguretat jurídica al seu règim de control.⁹ També és destacable l’existència de deferència amb els ordenaments nacionals gràcies al principi de subsidiarietat, ja que tant la definició del producte cultural com l’apreciació del concepte pel.lícula difícil o de baix pressupost queda en mans de les autoritats nacionals.

   L’anàlisi es podria allargar amb la presentació de molts altres casos examinats (per exemple, la Decisió sobre Irlanda, núm. 32/97; la Decisió sobre Dinamarca 917/96). Sigui com sigui, no és la finalitat d’aquestes pàgines presentar-ne exhaustivament tots els casos: ens limitarem a fer esment de tres decisions relatives al cinema espanyol.

   En la Decisió de la Comissió, de 20 desembre 2001, sobre les ajudes al cine a Extremadura (Dec. núm. 698/2001), s’examina un règim d’ajudes que incentiva la producció audiovisual com a mitjà d’expressió de la cultura d’Extremadura. La subvenció és del 50% i els beneficiaris són empreses establertes a Extremadura o a l’exterior amb una experiència mínima de 2 anys. Es demana autorització per als anys 2002-2004 a raó de 180.000 euros/any.

   La Comissió considera, en primer lloc, que no hi ha disposicions que siguin discriminatòries per raó de nacionalitat o contràries a la llibertat d’establiment (primer filtre, d’acord amb el que estableix la Decisió de 1988 sobre el cinema grec).

   A més, segons la decisió examinada, resulta que l’ajuda compleix amb els quatre requisits de compatibilitat (segon filtre, d’acord amb el que es-Page 163tableix la Decisió de 1998 sobre el cinema francès) i s’adreça a un producte cultural; la seva intensitat es limita al 50%; no hi ha territorialització (obligació de gastar els diners al lloc); no es preveu l’obligació de dur a terme determinades activitats a la regió. La Decisió, per tant, considera que no es falseja la competència d’una manera contrària als límits de l’art.87.3.d tue.

   En segon lloc, cal destacar la Decisió de la Comissió, de 9 abril 2002, sobre les ajudes estatals al cine i activitats relacionades (Dec. núm. 142/2002). En aquest cas, Espanya notifica el febrer del 2002 el règim d’ajudes que es preveu al Decret de desplegament de la Llei 15/2001 de foment i promoció del cinema.

   A l’article 2 de la Llei espanyola es defineixen els criteris pels quals es pot considerar que la pel.lícula és espanyola:

   — que els autors siguin espanyols o ciutadans comunitaris — que almenys el 75% dels integrants dels equips tècnics i artístics siguin espanyols o ciutadans comunitaris

   — que la pel.lícula es realitzi preferentment en llengua castellana o en qualsevol altra llengua oficial espanyola

   — que el rodatge (excepte per exigències del guió), la postproducció en estudi i les feines de laboratori es facin en territori europeu.

   L’icaa és l’encarregat de certificar la nacionalitat de la pel.lícula. Un cop determinat aquest aspecte, es demana autorització per als diversos tipus d’ajut: ajuts relacionats amb l’audiència; ajuts relacionats amb el projectes; interessos bonificats per inversions; ajudes a la distribució; explotació; ajuda a la promoció i altres tipus d’ajudes.

   La Comissió constata que es donen els quatre requisits exigits per poder considerar l’ajuda compatible amb el foment cultural:

   — s’adreça a un producte cultural — no excedeix d’una intensitat del 50% — no contenen disposicions relatives a la territorialització — no subvenciona activitats complementàries.

   L’ajuda corresponent a l’explotació i promoció es concedeix bàsica ment per a la renovació de sales de projecció i per a l’organització de festivals. Aquests temes representen un element clau en la difusió de la cultura cinematogràfica i els seus efectes no són contraris a l’interès comú. Diu la Comissió que «Las facilidades de explotación y promoción de películas sonPage 164elementos fundamentales a la hora de canalizar las obras cinematogràficas hacia el público».

   Finalment, destaca la Decisió de la Comissió de 5 febrer 2003 sobre les ajudes al cine a Galícia (Dec. núm. 794/2002), que tal vegada sigui la més propera a la situació en què es troba el cinema català pel fet de compartir una comunitat lingüística minoritària. El règim d’ajudes gallec intenta impulsar la producció audiovisual en què s’expressin i difonguin la llengua i la cultura gallegues, la capacitat creativa i els valors artístics.

   Els beneficiaris són empreses de producció audiovisual i multimèdia establertes a qualsevol país de la Unió Europea. El pressupost és de 1.202.000 euros/any i els límits de finançament són:

   — 50% del pressupost del projecte — 40% per llargmetratges de tv — 50% per curts documentals (màxim 30.000) — 50% per vídeos (màxim 15.000)

   — 50% per multimèdia (màxim 15.000).

   La Comissió determina, en primer lloc, que es tracta d’una ajuda, ja que compleix les quatre característiques de l’article 87.1 del Tractat (es tracta de fons estatals; pot falsejar la competència; afavoreix determinades empreses o la producció de determinats béns, i afecta el comerç interestatal). Se seleccionaran un nombre aproximat de 40 projectes cada any, que rebran fons no restituïbles amb la finalitat de cobrir part dels costos de desenvolupament o producció de projectes audiovisuals en llengua gallega.

   El règim d’ajudes no conté, però, disposicions que siguin contràries a la legalitat general, és a dir, que discriminin per motius de nacionalitat o que obstaculitzin la llibertat d’establiment o la lliure circulació.

   El règim d’ajudes gallec compleix amb tots els requisits i, per tant, obté una decisió aprovatòria per part de la Comissió. A més, la Decisió conté un aclariment sobre el grau de territorialització de la despesa:

   La Comisión acepta que los EEMM puedan exigir como criterio de elegibilidad para la ayuda que cierta parte del presupuesto de producción cinematográfica se gaste en su territorio. Ello se basa en el razonamiento de que puede ser preciso cierto grado de territorialidad del gasto a fin de garantizar la presencia continuada de capacidades humanas y la experiencia técnica necesarias para la creación cultural. Dicho grado de territorialidad debe limitarse al mínimo necesario para promover los objetivos culturales (FJ 24)

   El régimen notificado establece que al menos el 25% del proyecto debe realizarse en la región de Galicia. Sin embargo, puede admitirse un grado de te- Page 165 rritorialidad inferior siempre y cuando se alcancen los objetivos de promoción cultural. Dado que el citado porcentaje cumple los criterios de proporcionalidad por limitarse a lo necesario a fin de promover los objetivos culturales, el requisito es acorde con los criterios que establece la Comunicación.

   Aquest conjunt de decisions sobre el foment de la cinematografia nacional ha donat lloc a l’aprovació d’una Resolució del Consell, de 12 de febrer de 2001, sobre ajudes nacionals al sector del cinema i l’audiovisual.10 La Resolució té com a finalitat sistematitzar i positivitzar de manera estable els criteris de compatibilitat de les normatives nacionals amb el dret comunitari.

   El Consell fa una caracterització del sector basada en els punts següents:

1. S’afirma que la indústria audiovisual constitueix una industria cultural per excel.lència.

2. Les ajudes nacionals al sector del cinema i l’audiovisual constitueixen un dels mitjans principals per garantir la diversitat cultural.

3. L’objectiu de la diversitat cultural implica disposar d’un teixit industrial i justifica les ajudes nacionals.

4. L’anterior objectiu és aplicable especialment al desenvolupament de la indústria audiovisual en països o regions amb escassa capacitat de producció o que cobreixen una zona lingüística o geogràfica limitada.

5. El sector pateix, a escala europea, debilitats estructurals (subcapitalització, fragmentació de mercats, domini de produccions no europees i escassa circulació transnacional d’obres europees).

   Ateses aquestes cinc característiques, el Consell considera que:

1. Es justifica que els estats membres desenvolupin polítiques nacional d’ajut a la creació de productes cinematogràfics i audiovisuals;

2. Les ajudes nacionals al sector del cinema poden contribuir al sorgiment d’un mercat audiovisual europeu;

3. És necessari estudiar els mecanismes que permetin incrementar la seguretat jurídica d’aquests mecanismes de preservació i foment de la diversitat cultural.

   Page 166

   En definitiva, com es desprèn de la resolució, les ajudes al sector del cine poden representar un obstacle a l’intercanvi comunitari o fins i tot una distorsió de la competència, però respecten l’interès general comunitari perquè es fan per contribuir al sorgiment d’un mercat europeu i per preservar i fomentar la diversitat cultural.

   Es tracta, doncs, d’una definició a escala europea del que s’ha d’entendre com a interès general comunitari i del marc conceptual on s’hauran de desenvolupar els règims nacionals de foment de la cinematografia. Destaca com el Consell entén que les ajudes nacionals al cinema poden contribuir al sorgiment d’un mercat audiovisual europeu. En aquest sentit, els règims nacionals d’ajuda no van en detriment de la idea d’un mercat europeu, sinó tot al contrari. Si es donen els requisits que detalla la Comissió, les ajudes no constitueixen cap manifestació de nacionalisme cultural, sinó un mecanisme de preservació de la diversitat cultural i, per tant, de la mateixa idea de comunitat cultural europea. D’aquesta manera, l’opció comunitària no passa per la intervenció europea en la producció sinó segurament en altres fases del procés com poden ser la distribució o, fins i tot, l’exhibició.¹¹

Un cop desvetllat que no existeix cap impediment per part del dret europeu respecte a la subvenció de la producció cinematogràfica catalana, queda per examinar què ha dit el Tribunal Suprem respecte a les subvencions al doblatge. En aquest sentit, cal analitzar dues sentències de l’any 1999:

A partir de l’any 1995, la Generalitat de Catalunya diferencia entre les subvencions al cinema català i a la producció audiovisual destinada al consum televisiu (format vídeo). Els imports es poden visualitzar al gràfic 5: el quadre de l’esquerra ens mostra l’evolució de les subvencions al cinema català i a l’audiovisual i el de la dreta ens mostra la correlació entre les subvencions al cinema català i les subvencions al doblatge i/o subtitulació de pel.lícules en català.

De la lectura del quadre esquerre podem extreure que la variació temporal és força similar: quan creixen les subvencions al cinema també ho fan les de l’audiovisual. No obstant això, des del 1993, les subvencions al cinema català cada vegada són més reduïdes. De fet, des del 1995 la subvenció de la producció catalana afavoreix el format vídeo per a la tv.

El quadre de la dreta, en canvi, ens mostra l’associació entre les subvencions al cinema català i les destinades al doblatge i/o subtitulació. Així, veiem que els anys on l’import destinat al foment de cinema en català creix, també creixen les subvencions destinades al foment del cinema català. El model de regressió simple que les relaciona suggereix que, per cada milió de pessetes destinades al doblatge, 2,3 milions es destinen a la producció del cinema català (la capacitat explicativa del model és únicament d’un 65%).

Page 170

Gràfic 5

Comparació de les subvencions al cinema català amb la producció audiovisual i amb el doblatge (dades reals, base 1990)

[GRAFIC EN PDF ADJUNT]

El resultat anterior fa pensar que la política de doblatge de pel.lícules al català no és totalment independent de la més general de foment al cinema. En altres paraules, quan més diners es destinen al doblatge en català, més diners es destinen a la producció del cinema català. Si ambdues polítiques es fessin de manera coordinada, sembla que els anys de més suport al cinema català haurien de comportar menys necessitat de doblatge i/o subtitulació. Els exercicis on ja hi hagués una presència notable de cinema català (encara que no necessàriament impliqui que la versió original sigui en llengua catalana), potser caldria doblar menys pel.lícules. Això no és així i, com indicàvem, la política de doblatge no és un instrument substitutiu de la política de foment del cinema català en la promoció de la llengua catalana. Clarament responen a les seves diferents bases jurídiques i conceptuals (política cultural i política lingüística). És més, l’associació és positiva: com més es destina al doblatge de pel.lícules, més elevades són les subvencions al cinema català, encara que des del 1995 la política industrial està afavorint clarament la producció per a la televisió catalana.

Aleshores, podem preguntar-nos: de què depenen ambdós instruments? La primera hipòtesi suggereix que són les fluctuacions del mercatPage 171les que determinen l’evolució de les subvencions. De fet, però, si es miren les estadístiques tant de recaptació com de nombre d’espectadors durant la sèrie 1982-2002, les xifres s’incrementen de manera constant, sense que la gràfica presenti l’evolució de les subvencions. Això ens suggereix que les subvencions no varien amb el consum de l’audiovisual. (Val a dir que tant les dades de recaptació com les d’espectadors fan referència al mercat cinematogràfic català en general, sense fer distinció segons la procedència ni la llengua de l’obra.)

Llavors, val la pena tractar d’analitzar la hipòtesi que, en lloc de la dependència del mercat, estem davant de fluctuacions polítiques i/o pressupostàries. Així, cal tenir en compte els anys d’eleccions i de canvis de govern per aventurar els períodes de creixement. Quan està per acabar un període de govern, hom pot pensar que s’augmentaran notablement les quantitats globals que es destinen a la política de foment del cinema català i/o en català. D’aquesta manera, les sèries estadístiques d’aquests darrers vint anys demostrarien la precarietat dels objectius culturals i lingüístics i la seva dependència del cicle polític.

Per tal de demostrar la influència de les eleccions en l’import destinat a la subvenció del cinema, de l’audiovisual i el doblatge, hem construït un model que relaciona l’evolució de les subvencions amb una taxa de creixement constant (que correspondria a la decisió política de donar suport a la producció) i amb un increment que és degut a la convocatòria d’eleccions. Pel que fa a les subvencions al cinema català, ens trobem que la taxa estimada d’increment anual real és del 7,3%, estadísticament significativa, i les eleccions hi tenen un valor positiu, però varia molt entre eleccions (no és estadísticament significatiu). A més, el model té una baixa capacitat explicativa (únicament un 26%), i suggereix que encara que les eleccions influeixen en l’import de les subvencions, altres factors no especificats també ho fan.

A partir de l’any 1995, les partides pressupostàries inclouen les subvencions a la producció de vídeo destinada a les televisions (compareu les columnes «cinema» i «audiovisual» del quadre de l’annex). En analitzar l’evolució de tot l’audiovisual segons el model anterior, ens trobem que la

política de foment de l’audiovisual és responsable un 13% de l’increment observat, i és estadísticament significatiu. No obstant això, ens tornem a trobar amb el mateix patró de comportament pel que fa al valor de les eleccions, fins al punt que el model més senzill té una capacitat explicativa més gran, un 64%.

Pel que fa a la subvenció del doblatge de pel.lícules en català, podem veure que els imports es retallen substancialment en els períodes entre elec-Page 172cions, excepte a partir de l’any 1999, que experimenta un important creixement. L’aplicació del model explicatiu ens suggereix que, en termes reals, l’increment ha estat un 8% anual durant tot el període, estadísticament significatiu, encara que, una vegada més, els increments deguts als períodes electorals han estat molt desiguals. Aquesta vegada, però, el model que ha estimat un increment electoral diferent per a cada convocatòria ha mostrat una capacitat explicativa més elevada, un 36% enfront del 22% del model reduït.

En qualsevol cas, de manera global podem dir que els imports que es destinen al foment del cinema català són substancialment més elevats que els imports que es dediquen al doblatge. Vist el modest impacte que les subvencions obtenen en els resultats de la producció i vist el limitat percentatge que les pel.lícules originals catalanes signifiquen sobre el total de cinema en català exhibit a Catalunya, caldria pensar en un increment de l’esforç pressupostari dedicat al doblatge com a única mesura per garantir la presència de la llengua catalana al cinema.

Finalment, analitzarem les preferències del públic català per les pel.lícules que té al seu abast segons la seva procedència. A aquest efecte, hem construït dues mesures: la quota de pantalla i la quota d’espectadors. La primera és el quocient entre el nombre de pantalles on s’exhibeixen les pel.lícules d’una determinada procedència i el nombre total de pantalles; la segona, en canvi, mesura la quota de mercat del públic que assisteix al cinema segons la nacionalitat de la pel.lícula. Suposant que la mida de les sales d’exhibició no difereix, si la quota de pantalla és inferior a la quota d’espectadors, la xifra ens estaria suggerint que les pel.lícules tenen una preferència més gran per part dels espectadors. Així, si dividim la quota d’espectador per la quota de pantalla, podríem tenir un indicador de la preferència relativa dels espectadors.

En primer lloc, tenim les pel.lícules americanes, amb una capacitat d’atracció d’un 68% superior a la seva quota de pantalla; després, les pel.lícules d’altres països (no inclosos en la ue o els eua), amb una preferència d’un 11% per sota de la seva quota de pantalla. Les pel.lícules catalanes i les de la resta d’Espanya mostren una preferència similar, un 38% per sota de la quota de pantalla. Finalment, les pel.lícules de la resta de la ue tenen una preferència d’un 66% per sota de la seva quota de pantalla. Seria interessant saber en quina mesura el fet que la majoria de les pel.lícules de la ue siguin subtitulades influeix en aquests resultats.

Page 173

Taula 4. Quota de pantalla i d’espectadors segons la nacionalitat de la productora

Mitjana del període 1998-2002

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de les Estadístiques culturals de Catalunya publicades per la Secretaria General i el Gabinet Tècnic del Departament de Cultura.