Recensions

En llengua castellana resulta excepcional la publicació d'un llibre que tingui per objecte l'estudi de la democràcia en el marc dels canvis globals experimentats pet les societats. En aquest context podem situar la nostra.

El llibre sorgeix de la convicció de l'autor segons la qual cal que els actuals sistemes democràtics, en aquests moments de crisi i canvis profunds, afrontin un doble repte: actualitzar i aprofundir el contingut dels seus fins, tot adequant-los als valors socials, ètics i culturals vigents, i dur a terme una profunda transformació de les bases institucionals sobre les quals s'aixequen els vigents sistemes democràtics. D'això depèn la seva supervivència.

Estem davant una obra que desenvolupa tota una sèrie de qüestions per a la reflexió, oferint una sèrie de dades que permetran al lector formar-se els seus propis criteris sobre les interessants i nombroses qüestions que planteja el professor Jàuregui. I, com ell mateix apunta en el preàmbul, «se avanzan algunas ideas que podrían permitir redefiniry readecuar la teoria democràtica a las necesidades presentes».

Tampoc no podem oblidar, en esmentar les excel·lències del treball, la biblio-gafia extremadament valuosa de què ha disposat i ha fet ús l'autor.

Pel que fa a la distribució de la matèria, el contingut del llibre, es fan palesos dos grans blocs estructurals. El primer abarca els tres primers capítols, en els quals, a més de delimitar la democràcia -mitjançant una sèrie de caràcters que delimiten el seu concepte i mitjançant el seu contingut-, s'analitzen els efectes dels actuals canvis tecnològics, econòmics i socials sobre els sistemes democràtics. I també fa referència a les diferents alternatives possibles als models democràtics vigents.

El segon bloc abarca els tres capítols següents, on analitza, d'una banda, el funcionament real dels actuals sistemes democràtics Í, tenint present els caràcters d'aquests sistemes, es fixa en les característiques i les funcions dels partits polítics i del Parlament en l'actualitat, en la problemàtica que aquests generen avui, en el fenomen del corporativisme (del qual realitza una anàlisi detallada), com també en el protagonisme que d'uns temps ençà van assolint els nous moviments socials.

De fet, la nombrosa quantitat d'apartats i subapartats en què l'autor distribueix el contingut del llibre juguen un paper cabdal, ja que permeten a l'autor tractar amb detall i precisió cada una de les qüestions des de diferents perspectives i puntualitzar afirmacions generals que han pogut esdevenir arguments tra-Page 362dícionalment emprats per un sector ampli de doctrina per referir-se a fenòmens que s'esdevenen en els sistemes democràcies actuals. En aquesta anàlisi no ha deixat de tenir presents (in mente) també les últimes tendències i les repercussions que se'n poden derivar.

Centranr-nos en les qüestions de fons, després d'emmarcar la democràcia com a fenomen que apareix interrelacionat amb les civilitzacions i les cultures occidentals, analitza d'una banda la procedència de l'antic origen del concepte, terme i idea de democràcia, com també l'origen del seu sentit modern, i destaca, en aquest context, l'existència d'un nucli substancial que esdevé irreductible. Tanmateix, es fa ressò de la càrrega valoraciva que té el concepte de democràcia i del seu caràcter en les transformacions socials, econòmiques, culturals i tecnològiques que es van produint.

Conseqüentment, atesa la pluralitat de perspectives des de les quals es pot analitzar la democràcia, l'autor precisa quin és el concepte de democràcia a què es referirà en el seu treball. I després de caracterizar-la des de la doble perspectiva schumpete-riana, es reafirma en el concepte de democràcia ideal, i, malgrat que l'autor és conscient de la impossibilitat pràctica d'aconseguir fer efectiu l'ideal democràtic, defensa que no per això s'ha de renunciar a la millora, el perfeccionament i la regeneració dels sistemes democràtics reals i fa així un al·legat a favor de la revicalització de les democràcies. Àdhuc és en aquest context on la democràcia ha de jugar el seu paper d'intentar reduir la distància entre la concepció de democràcia real i la real, tot i que només s'aconsegueixi una satisfacció parcial d'aquest objectiu que comporta, sempre i en tot cas, la millora imprescindible de la democràcia real.

Posteriorment determina el contingut de la democràcia, i al·ludeix a una sèrie de requisits que considera indispensables per a l'existència d'un sistema que vulgui aconseguir la condició de democràtic. Així, assenyala com a inherent a la democràcia un contingut mínim integrat per uns elements que li són imprescindibles, tot partint de dos índexs de demo-craticitat, el llindar mínim democràtic i el llindar corporatiu. El mínim democràtic mai no pot tenir un caràcter estàtic.

Segons l'autor, també esdevé imprescindible per al continguc de la democràcia que aquesta compti amb uns fonaments legitimadors, i n'assenyala el principi de legitimitat legal-racional i el de la legitimitat d'exercici -fonamentat en l'eficàcia de les decisions que s'adoptin-. Estableix la relació entre aquests principis i les tendències actuals que suposen la prevalença del segon fonament.

Encara, en el tractament del contingut de la democràcia, s'aborda una qüestió clau, els valors i els fins que aquesta ha de tenir. Com a valors n'assenyala dos de tradicionals que conceptualitza, caracteritza i matisa: la llibertat i la igualtat. En aquest àmbit, no passa per alt la infrava-loració que ha sofert la igualtat respecte de la llibertat com a eix de la democràcia, i es mostra a favor del fet que es produeixi una major equiparació en la consideració d'ambdós valors.

Les repercussions que en la configuració dels sistemes democràtics ocasionen els canvis i les transformacions tecnològiques, econòmiques i socials que en la societat actual es van produint no són deixades de banda. Per això s'aborden els canvis que s'han anat produint en l'estructura social (fenòmens com la socialització de l'Estat, l'estatització de la societat, la dualització d'aquesta), la incidència d'aquests canvis en l'estructura del poder i els efectes que tot això comporta sobre el sistema democràtic.

Extensament i concretament analitza els efectes que aquests canvis ocasionen en l'Estat del benestar, respecte al qual,Page 363 partint de la sobrecàrrega a què es veu sotmès, esmenta possibles vies que permeten trencar amb aquesta dinàmica. La disminució de les demandes en podria ser una, com també el manteniment i la millora del desenvolupament de l'Estat del benestar mitjançant la millora dels serveis. En inclinar-se per aquesta última solució, l'autor es manifesta partidari de reformar l'Estat del benestar atorgant un paper més actiu als ciutadans i deixant a les seves mans nous mecanismes de control de les activitats que l'Estat duu a terme. Es dedueix clarament que ha arribat el moment en què en el binomi Estat-societat la relació no basculi tant vers el primer membre, de manera que el prota-gonisme de l'individu configurador de la societat també es manifesti.

Posa fi a aquesta part del llibre l'anàlisi de les concepcions de democràcia vigents, diferenciant-ne dos tipus, les de caràcter doctrinal i les de caràcter empíric. I explica detalladament, no sols les dues grans concepcions o models doctrinals que són d'aplicació en els actuals sistemes democràtics, el model competitiu i el model pluralista, els quals són analitzats amb profunditar, sinó que també duu a terme un estudi del model participatiu, prenenr com a punt de referència els aspectes que estan canviant en els actuals sistemes democràtics, com ara el paper passiu de les masses i la seva actual evolució vers una major participació político-social dels ciutadans enfront d'un Parlament allunyat cada cop més de les realitats socials. Respecte d'aquest model, entra a fons en l'estudi dels seus antecedents i del concepte actual de participació i acaba amb l'anàlisi de les condicions i els tipus de participació que avui es configuren. El concepte de «democràcia representativa» rep una atenció especial.

La segona part del llibre se centra en l'anàlisi del funcionament real dels actuals sistemes democràtics, tot començant pel tractament analític dels partits polítics. En l'àmbit de les funcions que aquests han de complir, cal destacar la coexistència d'una banda de l'objectiu general formal que tot partit polític adopta i ha de tenir present i, d'altra banda, els fins i els objectius particulars que persegueixen aquells que componen els partits. Quant a l'estructura, s'al·ludeix al tipus teòric de militants de què disposen els partits i pel que fa al seu funcionament es veu condicionat pel poder i els factors que els influeixen.

Les Transformacions actuals que aquests sofreixen tampoc no s'escapen de l'estudi, per això presta atenció als anomenats partits catch-all. N'analitza detalladament els motius que han portat al seu sorgiment (la desideologització política, l'auge de la posició de centre), la seva caracterització, com també les repercussions que aquests tipus de partits comporten (l'increment de prestacions estatals).

Feta aquesta anàlisi i partint de la distinció entre l'Estat de partits i l'existència de partits polítics, es qüestiona si és possible una democràcia sense partits, mostrant-se partidari de la seva imprescindibilitat.

Més enllà dels partits polítics, un altre tema que esdevé eix clau d'anàlisi en aquesta segona part del llibre és el Parlament i el particular augment del corporativisme com a model o tècnica de govern. Respecte al Parlament, després d'analitzar l'origen dels problemes que avui l'afecten, les causes d'aquests, la influència del sistema electoral en aquest fet, els factors que motiven una disminució de la competència i l'eficàcia del Parlament respecte de les seves funcions tradicionals i les causes estructurals que condicionen la seva activitat, l'autor defensa una reforma necessària d'aquesta institució clàssica per tal que la seva evolució i funcionament es desenvolupin d'acord amb els temps actuals.

Per concloure la qüestió, analitza detalladament les repercussions o influènciesPage 364 que en aquest tema té o pot tenir l'ascens del corporativisme com a tendència, de la qual defineix, caracteritza i analitza el seu origen, les importants conseqüències que té des de la perspectiva política, la relació corporativisme-poder executiu, corporativisme i parlamentarisme, les diferències entre els partits polítics i els grups corporatius, i assenyala, també, les disfuncions del corporativisme.

Atenent tot això, Finalitza apuntant una sèrie d'alcernatives i postulant la recuperació de l'individu com a eix del sistema democràtic i com a integrant d'una societat civil cada cop més activa. Nova actitud que d'un temps ençà s'ha configurat, organitzat i manifestat mitjançant els moviments socials.

Precisament fent referència als nous moviments socials acaba l'anàlisi dels caràcters i fenòmens que defineixen i caracteritzan l'actualitat dels sistemes democràtics.

Com a punt de referència pren la difï-cultad que suposa voler definir aquests moviments, perquè són amorfs, fluctuants i de naturalesa molt variada tenint en compte els objectius que persegueixen, essent també heterogenis tant des del vessant del tipus d'activitat que realitzen com des de la forma en què la duen a terme. Això explica el gran ventall de definicions que s'han donat.

Deixant de banda, però, aquest Fet, l'autor extreu d'aquestes definicions una sèrie de característiques amb què identificar i delimitar els nous moviments socials, puntualitza quin és el seu objectiu primari (no establir un sistema polític alternatiu) i vers on s'orienten, i també analitza quina és la peculiar posició que mantenen davant l'ordre polític vigent.

Atenent al seu funcionament, assenyala els diversos nivells o categories per mitjà de les quals els moviments socials actuen, nous moviments socials que es presenten com una manifestació concreta d'un fenomen actual, un canvi de valors.

Constatat amb una sèrie d'esdeveniments concrets aquest canvi, l'anàlisi se centra en el grau d'incidència d'aquests nous valors -que trobem en aquests moviments com un canal d'expressió- sobre els valors vigents en els sistemes polí-tico-democràrics. En aquest aspecte concret els nous moviments socials suposen canvis substantius a dos nivells, tant en les prioritats i expectatives de les elits com un canvi definitiu en els canals oficials i tradicionals de participació per a l'articulació i resolució dels conflictes; s'evidencia així una clara vocació antibu-rocràtica dels nous moviments socials.

De fet, l'abast potencialment transformador d'aquests és enorme i es reflecteix en els objectius que persegueixen, els quals s'estructuren entorn de set grans categories i els caracteritza agrupant-los tenint en compte els caràcters semblants que els defineixen.

Per finalitzar, fent referència a la interrelació entre els moviments socials i el sistema polític representatiu, l'autor fa al·lusió a les quatre diferents situacions possibles que es poden donar en els països tenint present l'estructura institucional formal d'un estat i l'acció que hi tenen els moviments socials.

Dins de la col·lecció «Temas Clave de la Constitución Espafiola» de l'Editorial Tecnos s'ha publicat el llibre del professor Javier Ruipérez, La protección constitucional de la autonomia, que, com el seu títol indica, s'ocupa dels mecanismesPage 365 constitucionals de protecció de l'autonomia previstos per la CE de 1978 i concretats pels estatus d'autonomia.

Abans d'entrar a fer la recensió de les tres parts que integren el llibre de Javier Ruipérez, voldríem deixar constància del que entenem que podria ser el fil conductor que enllaça totes tres parts: la garantia de l'autonomia no passa només per la rigidesa de la CE de 1978 sinó també per la rigidesa de les normes institucionals bàsiques de les comunitats autònomes i al mateix temps pels mecanismes de control de constitucionalitat, als quals lògicament poden acudir l'Estat i les comunitats autònomes.

La primera part del llibre està dedicada a la protecció constitucional de l'autonomia com a element definidor de l'Estat federal. Per afrontar l'anàlisi de la matèria que s'anuncia en aquesta primera part trobem una divisió en cinc epígrafs, el primer dels quals és una introducció per aclarir algunes idees bàsiques relacionades amb el que hem anomenat fil conductor de l'obra. Seguidament l'epígraf segon entra a considerar com a element d'assimilació entre l'Estat federal i regional la protecció constitucional de i'auto-nomia. L'autor se suma a l'opinió de La Pèrgola, que afirma que «els denominats estat "federal", "integral", "regional" i "de les autonomies" o "autonòmics" no són, en rigor, més que diferents manifes-taciones estructurals d'una mateixa realitat: l'estat políticament descentralitzat o, el que és igual, l'estat federal en sentit ampli». En el tercer epígraf d'aquesta primera part s'analitza com a criteri diferenciador de l'estat federal, davant d'altres formes descentralitzades, la protecció constitucional de l'autonomia. L'autor arriba a una conclusió que entén òbvia: «La protecció constitucional de l'autonomia dels membres descansa, en últim terme, en el caràcter de lex superior que, com a conseqüència de la rigidesa, té atribuïda la Constitució federal. Vol indicar-se, amb això, que en ser la Constitució qui reconeix als ens territorials la seva condició de ser centres autònoms de decisió política i, a més, en aparèixer aquesta com una norma superior que obliga per igual a governants i governats, les autoritats centrals constituïdes no podran, en cap cas, envair o anul·lar arbitràriament l'esfera de poder privativa de les organitzacions polítiques federades». Ai quart epígraf hi ha tractada molt succintament l'oposició entre col·lectivitat-membre i les altres possibles divisions territorials de l'Estat pel seu règim jurídic de garantia. L'últim epígraf de la primera part, el cinquè, està dedicat a la reforma constitucional a l'estat federal, en el qual es fa un estudi d'aquest aspecte del dret constitucional comparat. Diu l'autor: «La protecció constitucional de l'autonomia s'articula, d'una manera fonamental, entorn del fet que sigui una Constitució escrita i rígida -la força normativa de la qual vindrà, a més, garantida per algun mecanisme de control de constitucionalitat de les lleis- la que estableixi la delimitació, al més precisa possible, de les competències atribuïdes a la federació i als membres. Així, el que succeeix és que la tècnica de la revisió s'erigeix en l'instrument bàsic i últim per garantir l'existència política tant de l'organització política central com de les col-lectivitats particulars». L'autor, per tal d'avançar en l'anàlisi d'aquest aspecte, parteix de posicions quasi indiscutibles o fins i tot unànimes de la doctrina, com per exemple: «La principal diferència entre l'estat federal i la confederació radicarà en el mode en què en un i altre cas s'articuli la tècnica de la revisió i les conseqüències que se'n deriven. Així, succeeix que la confederació la modificació formal de la denominada "constitució" -en rigor, es tracta d'un document jurídic de caràcter internacional- requereixPage 366 la unanimitat dels membtes i, a més, els dissidents tenen reconegut el dret de separar-se de l'organització. Pet la seva part, en l'estat federal, la teforma s'aprovarà per majoria, i sense que els membres que no estiguin d'acord amb la proposta puguin vetar-la ni, tampoc, segregar-se'n». O també, per exemple: «Punt d'arrencada del modern estat constitucional és el principi democràtic, segons el qual només pot parlar-se d'autèntiques constitucions quan, després d'un llarg procés històric de desacralització de l'estat, adquireix veritable entitat la creença que és al poble a qui correspon l'establiment dels modes i les formes d'organització de la comunitat política».

La segona part, dividida en tres epígrafs, versa sobre la protecció constitucional de l'autonomia en el dret constitucional espanyol. El primer epígraf conté un «plantejament del problema» segons el títol del mateix autor, el qual afirma: «Per sobre de qualsevol consideració d'ordre purament jurídico-formal, entenem per estat federal aquell en el qual el principi federal, o d'autonomia, forma part de les constants jurídiques del sistema polític, i en el qual es verifica una distribució de poders entre l'organització política central i les diferents organitzacions polítiques regionals, cadascuna de les quals troba mecanismes constitucionals de garantia adquats per a la protecció dels seus respectius àmbits competen-cials». A partir del que acaba d'exposat, l'autor dedueix que «en tant que l'autonomia és un principi estructural de l'Estat espanyol i que, a més, l'esfera de poder polític de les diferents comunitats autònomes troba mecanismes constitucionals adequats, idèntics qualsevol que sigui el seu quantum, per a la seva protecció, resulta innecessari afirmar que el nostre Estat de les autonomies és ja una de les múltiples manifestaciones estructurals bàsiques del gènere de l'estat federal». Respecte a aquesta afirmació i posant-la amb relació a les propostes federalistes o federal i tzants, l'autor considera que «si quan es parla de la conveniència de "federalitzar" Espanya, el que es vol indicar és la necessitat que l'actual estructura estatal espanyola es converteixi, perdir-ho d'alguna manera, en un veritable estat federal, no caldria acudir a la tècnica de la reforma per aconseguir aquesta finalitat». El segon epígraf està dedicat a la justícia constitucional en el seu vessant al servei de la protecció constitucional de l'autonomia, tenint en compte algunes singularitats que caracteritzen l'ordenament espanyol com la diferent posició de l'Estat i les comunitats autònomes en relació amb la jusrícia constitucional o el Tribunal Constitucional en el marc de la dialèctica Estat-comunicats autònomes (el Tribunal Constitucional com a òrgan federal i independent). El tercer i últim epígraf d'aquesta segona part es dedica a les peculiaritats del sistema espanyol en la defensa de l'autonomia, í fa referència a la delimitació de l'àmbit competencial en tant que contingut estatutari i a la naturalesa constitucional d'aquestes normes. Així, es diu: «La problemàtica de la rigidesa com a mecanisme últim per a la defensa de l'autonomia revesteix, en el sistema jurídico-polític espanyol, singulars pecularitats. Bàsicament, aquestes es concreten en el fet que no n'hi ha prou que el text constitucional tingui la consideració de ser una constitució rígida, o, en alguns dels seus continguts, hiperrí-gida o pètria, perquè l'existència política de l'Estat i de les comunitats autònomes es trobi realment i efectivament protegida. Contràriament, la realització requereix, perquè sigui veritablement eficaç, que els beneficis derivats del principi de rigidesa constitucional es projectin no sols sobre el Codi fonalmental, sinó també sobre cadascun dels estacucs d'autono-Page 367mia. Circumstància aquesta que només resulta explicable atenent a l'especial manera en què en altre temps l'unitari, centralista i centralitzat Estat espanyol es va transformar en un Estat políticament descentralitzat».

La tercera part del llibre de Javier Rui-pérez s'ocupa de la rigidesa constitucional i estatutària com a instrument de garantia de l'existència política de l'Estat i les comunitats autònomes. L'estructura que ha triat l'autor per a aquesta exposició, en síntesi, és aquesta:

Primer, un epígraf destinat a la reforma de la Constitució com a mecanisme per a l'alteració de divisió de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes i la problemàtica de la competència sobre la competència. Javier Ruipérez es pregunta si en el text constitucional existeixen límits materials a l'operació de reforma i, per tant, l'exercici de la Kompe-tenz-Kompetenz per part de l'Estat espanyol. La seva resposta és: «L'autonomia -entesa com el resultat de la tensió entre forces centrífugues i centrípetes en què s'articulen les relacions jurídiques de coordinació, supra i subordinació, i inor-dinació- és, com en aquesta mateixa col-lecció ha posat de manifest el professor Gonzàlez Encinar, un dels principis estructurals de l'Estat espanyol. [...} Ens trobem, en definitiva, i això és el realment important i resulta transcendent, davant d'una matèria que, en la mesura que es defineix com una constant jurídica del sistema polític (Stern), només serà disponible per part del poder constituent actuant com a poder revolucionari». L'autor també s'interroga per l'adequació del sistema espanyol de revisió constitucional als clàssics esquemes de la teoria de l'estat i el dret constitucional federal i afirma que «el nostre sistema de protecció de l'autonomia no respon al model tradicional de la teoria constitucional de la Federació quant a la inordinació, o participació, dels membres en Xamending process. És cert que una lectura superficial, i ràpida, del títol X del nostre text constitucional vigent podria portar a la creença que les comunitats autònomes tenen reconegut un autèntic dret de participació en qualsevol de les fases que componen el procediment de reforma. No obstant això, n'hi ha prou amb analitzar amb cert detall les fases d'iniciativa, elaboració i discussió parlamentària de la reforma, i la de, sí escau, aprovació d'aquesta per comprendre l'error de tal conclusió».

Segon, un epígraf destinat als principis de rigidesa i supremacia estatutària en el marc de la protecció constitucional de l'autonomia. Aquí s'afirma que «en exigir-se que la revisió estatutària hagi de verificar-se per un procediment diferent, més agreujat i difícil que el que ha d'observar-se per a l'aprovació, modificació o derogació de qualsevol altra llei, ordinària o orgànica, es converteix l'art. 147.3 en el fonament jurídic, bàsic i essencial per a l'atribució del caràcter de lex superior a les normes fonamentals de les nostres col·lectivitats particulars». L'autor posa èmfasi quan s'acosta el final de l'estudi en el que hem qualificat de fil conductor de l'obra: «Interessa recordar que si del fet que una norma contingui previsions sobre la seva autorreforma es deriva la seva superioritat formal en el sistema de fonts, el cert és, no obstant això, que perquè aquesta supremacia sigui materialment efectiva cal que la rigidesa sigui assegurada per l'existència d'algun mecanisme de control de la constitucionalitat de les lleis. I això és, justament, el que fa l'art. 28.1 de la LOTC, quan eleva els estatuts a la condició de ser, juntament amb la Constitució, paràmetre de la validesa i eficàcia de les lleis i altres actes normatius amb força de llei de l'Estat O dels membres».

Tercer, un epígraf com a conclusió dePage 368 l'obra destinat segons l'autor a «tractar de posar de manifest quines són les conseqüències jurídiques i polítiques que es deriven d'aquest doble sistema de garantia», que, de fet, són les que ja ha anat anunciant al llarg de les pàgines precedents. Finalment Javier Ruipérez elabora una proposta de revisió (de íege ferenda) del sistema que es concreta en el fet que «caldria procedir a la reforma de l'art. 81.1 i altres preceptes constitucionals que determinen la naturalesa formal de llei orgànica dels estatuts d'autonomia. Entre aquests, i d'una manera fonamental, l'art. 147.3, que hauria de modificar-se en el sentit de reemplaçar l'exigència que la revisió estatutària hagi d'aprovar-se finalment per llei orgànica de les Corts Generals, per la de la seva aprovació per una llei constitucional, que, en aquest cas concret, bé podria ser-ho sempre en els termes de l'art. 167». Pel que fa a la metodologia l'autor utilitza abundantment la doctrina que s'ha ocupat d'aquest tema i ho fà amb citacions en el mateix text, sense recórrer a l'ús sistemàtic de les citacions a peu de pàgina. Respecte del dret positiu, l'autor analitza la CE, els estatuts d'autonomia i la LOTC fonamentalment, com també d'altres ordenaments, entre ells l'italià, l'alemany i el nordamericà. També és ptesent a l'obra jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre aquesta matèria. El llibre conclou amb una referència bibliogràfica d'aquest camp d'esrudi del dret constitucional.