Recensió de: Vilarrubias, Mercè. (2019). Por una ley de lenguas. Convivencia en el plurilingüismo
| Autor | Albert Branchadell Gallo |
| Páginas | 365-367 |
recensió de
Vilarrubias, Mercè. (2019). Por una ley de lenguas.
ConvivenCia en el Plurilingüismo. barcelona:
ediciones deusto.
Albert Branchadell*
Paraules clau: política lingüística; drets lingüístics; llengua ocial; llengua materna; monolingüisme; bilingüisme.
BIBLIOGRAPHICAL REVIEW OF
Vilarrubias, Mercè. (2019). Por una ley de lenguas. Convivencia en el plurilingüismo. Barcelona: Ediciones Deusto.
Keywords: language policy; linguistic rights; ofcial language; mother tongue; monolingualism; bilingualism.
*Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. albert.
branchadell@uab.cat
Citació recomanada: Branchadell, Albert. (2019). [Recensió de l’obra Por una ley de lenguas. Convivencia en el plurilingüismo, de
Mercè Vilarrubias]. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72, 365-367. http://doi.org/10.2436/rld.i72.2019.3373
Albert Branchadell
Recensió de l’obra Por una ley de lenguas. Convivencia en el plurilingüismo
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 366
Por una Ley de Lenguas és el segon llibre de Mercè Vilarrubias, catedràtica d’anglès a l’Escola Ocial
d’Idiomes de Barcelona-Drassanes. A diferència d’altres propostes de lleis de llengües que han circulat a
Espanya en els darrers decennis, Vilarrubias vol que la seva llei abordi simultàniament dos aspectes que
ns ara s’han tractat per separat: la regulació del plurilingüisme a les institucions de l’Estat, d’una banda,
i la protecció del castellà a les comunitats autònomes espanyoles on impera un règim de doble ocialitat,
de l’altra. En el primer cas, Vilarrubias proposa acostar Espanya a les pràctiques lingüístiques d’altres
democràcies plurilingües com la canadenca, i en el segon, introduir mesures garantistes en pro del castellà
que reverteixin el que ella percep com una deriva cap al monolingüisme en llengua pròpia de les comunitats
autònomes ocialment bilingües.
El llibre de Vilarrubias s’estructura en tres parts. A la primera part, l’autora pretén fer un balanç de com s’ha
abordat la qüestió lingüística a Espanya en els darrers 40 anys. Vilarrubias comença amb una vindicació de
l’article 3 de la Constitució i segueix amb una crítica de les normatives “pro-monolingüisme” desenvolupades
per les comunitats autònomes davant la desídia dels partits polítics “nacionals”, que no han sabut o no han
volgut evitar la imposició del que ella anomena “hegemonia lingüística nacionalista”.
A la segona part, Vilarrubias pretén bastir les bases de la seva proposta de llei de llengües. Després d’analitzar
les aïllades iniciatives estatals en pro de les llengües diferents del castellà, que segons ella no formen part de
cap tractament integral de la diversitat lingüística, Vilarrubias identica les dues qüestions que al seu parer
s’han d’abordar per mitjà de la llei: la visibilització i el foment del plurilingüisme des de les institucions
de l’Estat i la garantia de l’exercici dels drets lingüístics de tots els ciutadans, amb el focus posat en els
“castellanoparlants” que resideixen a les comunitats autònomes bilingües.
A la tercera part, nalment, Vilarrubias reitera que la llei ha de perseguir el doble objectiu de construir
el plurilingüisme estatal, tot denint el català, el gallec i el basc com a “llengües d’Estat”, i de garantir
l’exercici dels drets lingüístics individuals, tot entronitzant la llibertat d’elecció de llengua a les comunitats
autònomes bilingües. Més que un articulat pròpiament dit, Vilarrubias mostra “uns apunts” per a una futura
llei. Aquí és on l’autora concreta alguns drets lingüístics que hauria de regular aquesta llei, com per exemple
el dret dels ciutadans a rebre tota o part de l’educació en llengua materna, quan aquesta llengua sigui ocial
de la comunitat autònoma, i també algunes de les obligacions que en virtut de la llei adquiririen tant les
institucions (entre les quals l’ús de les quatre llengües d’estat al Senat i al Congrés) com les administracions
autonòmiques.
Resulta complicat fer una valoració acadèmica d’un llibre no acadèmic escrit per una autora no acadèmica sense
un propòsit acadèmic. Des d’una perspectiva política general, la proposta de Vilarrubias és indubtablement
valuosa i té el mèrit de defensar un plurilingüisme estatal que va força més enllà del que un partit com el
PSOE ha defensat en el passat. En la seva lògica, també fa una defensa molt coherent de la igualtat dels drets
lingüístics individuals a les comunitats autònomes amb dues llengües ocials. Des del punt de vista tècnic,
en canvi, el llibre de Vilarrubias presenta dos dècits molt importants.
El primer problema és la parcialitat de l’autora, que traspua en la seva anàlisi dels fets i en el llenguatge
mateix que fa servir per a descriure’ls. A la primera pàgina del capítol 1 Vilarrubias ja fa una declaració que
s’acosta més al parti pris que no pas a una hipòtesi que cal validar o refutar mitjançant una anàlisi rigorosa.
Diu l’autora que “la legítima recuperación, revitalización y avance de las lenguas distintas del español se ha
realizado con unas políticas lingüísticas orientadas hacia un estricto monolingüismo y un intento constante de
erosión del bilingüismo de las Comunidades”. La idea d’aquest “estricte monolingüisme” travessa tota l’obra
i dona lloc a armacions que, per la seva exageració, no resisteixen una anàlisi seriosa. Vilarrubias creu que
“el hecho objetivo con el que nos encontramos” és un escenari “con amplios grupos de ciudadanos en las
Comunidades bilingües carentes del mínimo derecho lingüístico” (p. 95). Sens dubte, es pot discrepar de la
regulació dels drets lingüístics a Catalunya, però assegurar que els castellanoparlants d’aquesta comunitat
autònoma viuen en una “ausencia total de derechos lingüísticos” no fa altra cosa que restar credibilitat al
llibre. Aquestes exageracions venen acompanyades de la utilització d’un llenguatge bastant carregat per
referir-se als actors de les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes.
El segon problema del llibre és sens dubte més gros. No ens referim a l’absència d’un estat de la qüestió
ben elaborat (amb referències a les propostes de llei de llengües que s’han presentat anteriorment i una
Albert Branchadell
Recensió de l’obra Por una ley de lenguas. Convivencia en el plurilingüismo
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 367
revisió bibliogràca com cal, que inclogui coses com la tesi Drets lingüístics i ordenament constitucional,
de Vicenta Tasa, per posar un sol exemple). Vilarrubias hauria pogut incloure tot això al llibre i va decidir
no fer-ho. No passa res: en una obra no acadèmica se’n pot prescindir. El que no pot fer ni tan sols una obra
no acadèmica és fer armacions que no es corresponen amb la realitat. I ara no ens referim a petits detalls,
com dir que l’aranès és ocial “sólo en su zona geográca”, mantenir que Luxemburg “tiene tres lenguas
ociales”, armar que la Carta europea de llengües regionals o minoritàries l’han raticat 11 estats o sostenir
que el romanx és una llengua nacional de Suïssa “desde antes de formarse la confederación suiza moderna
en 1848”. Ens referim més aviat a una qüestió crucial per a l’argumentació de l’autora, que toca de ple el seu
discurs sobre els drets lingüístics inviduals.
Vilarrubias és una ferma defensora de l’educació en llengua materna. Per defensar aquest suposat dret,
l’autora busca l’empara de la “legislación europea e internacional sobre el derecho a la educación en lengua
materna, uno de los derechos lingüísticos esenciales”. A la nota 27 de la pàgina 102 Vilarrubias sosté que
“el derecho a la educación en lengua materna fue articulado internacionalmente como derecho de la infancia
y la adolescencia hace más de medio siglo”. L’únic document que esmenta és la monograa Empleo de las
lenguas vernáculas en la enseñanza (1954), que no té caràcter normatiu i per tant no “articula” ni aquest
ni cap altre dret. Després Vilarrubias afegeix que “también especica este derecho la Convención sobre los
Derechos del Niño” (de 1989). Això és directament fals: la Convenció ni tan sols conté el terme “llengua
materna”. I no hi ha cap més “articulació” internacional d’aquest dret. Pel que fa a la presumpta legislació
europea, a la pàgina 102 Vilarrubias arma que l’instrument legislatiu més important és la Carta europea i
diu literalment això de la Carta: “lógicamente, dedica amplio espacio a tratar la educación en lengua materna,
especicando este derecho de los hablantes de lenguas minoritarias, los cuales, al igual que los hablantes de
las lenguas mayoritarias europeas, deben poder ejercer este derecho sin cortapisas”. Aquí sembla evident que
l’autora potser no ha llegit prou bé la Carta i que en qualsevol cas no s’ha xat en el seu explanatory report:
ni el terme “llengua materna” apareix a la Carta ni la Carta reconeix drets lingüístics com a tals. El report
no pot ser més taxatiu: “La carta no establece ningún derecho individual o colectivo para los hablantes de
las lenguas regionales o minoritarias”. (A favor de Vilarrubias sí que s’ha de dir que el Comitè d’Experts
que supervisa l’aplicació de la Carta no ha acabat de validar el model lingüisticoescolar vigent a Catalunya.
Arran del tercer informe periòdic, el Comitè va interpretar que “l’ensenyament en català s’ofereix i està
disponible i els pares són lliures de decidir si volen que els seus lls aprotin aquesta oferta o en canvi volen
que els seus lls siguin educats només en castellà: per tant, l’ensenyament només en català no s’ofereix de
manera obligatòria per a tots els alumnes, sinó que el castellà també pot ser usat com a llengua vehicular”.)
En resum: Por una ley de lenguas és una obra interessant —i possiblement valenta— que està cridada a
contribuir al debat polític sobre la gestió de la diversitat lingüística espanyola tant al nivell estatal com
autonòmic. Com a obra diguem-ne cientíca cal deixar constància que totes les bones intencions de
l’autora queden irremeiablement llastades per la seva parcialitat i, sobretot, pel seu poc control de les fonts
bibliogràques i doctrinals, que pot ser producte tant de la mateixa parcialitat com d’un desconeixement
genuí.
