Qui és català? La darrera jurisprudència sobre veïnatge civil
| Autor | Albert Lamarca i Marqués |
| Cargo | Àrea de Dret Civil. Universitat Pompeu Fabra |
| Páginas | 17-54 |
-
INTRODUCCIÓ: PLURALITAT LEGISLATIVA I CANVIS DE RESIDENCIA DINS L'ESTAT ESPANYOL
Les dades de població de l'Institut d'Estadística de Catalunya per a l'any 1996 indicaven que el 28,2 % deis ciutadans de Catalunya eren nascuts a la resta de l'Estat espanyol. Aquest percentatge era sensiblement superior cinc anys enrere, el 30,8 % l'any 1991, i encara ho era mes els anys 1986 i 1981, amb el 32,3 % i el 32,7 % de la població, respectivament(1). Tot i aixó, la tendencia indica que aquest percentatge anirá minvant i, segons les mateixes fonts, podem pensar que a l'any 2001 mes del 90 % deis ciutadans espanyols nascuts fora de Catalunya portará ja mes de deu anys residinthi(2). Les dades de l'any 1998 confirmen aquesta tendencia a la baixa en assenyalar que el saldo migratori de Catalunya amb la resta de l'Estat és negatiu en 2.896 persones. És a dir, 24.533 persones de la resta de l'Estat han fixat la seva residencia a Catalunya durant l'any 1998 i 27.429 catalans ho han fet en sentit contrari(3).
En canvi, si fem referencia a les dades recents relatives ais que no teñen la nacionalitat espanyola deis mes de 6.000.000 d'habitants de Catalunya: el 2,99 % l'any 1999 (183.736), el 2,40 % l'any 1998 (148.803), el 2 % l'any 1997 (124.550) o el 1,90 % l'any 1996 (114.264), és prou ciar que el percentatge de persones nascudes fora de Catalunya per aquest motiu creixerá considerablement en els propers anys, i mes si ho comparem amb fa només deu anys en qué la taxa era d'un 1,10 % per a l'any 1989, amb 65.533 estrangers residents(4).
Les dades anteriors porten necessáriament al jurista a posar en relació el criteri de l'art. 7.1 de l'EAC, segons el qual «les normes i disposicions de la Generalitat i el dret civil de Catalunya tindran eficacia territorial», i l'estatut personal a qué fa referencia l'art. 3 de la Compilació i que explica 1'existencia de l'anomenada llei personal de l'art. 9.1 CC. L'ús d'aquests dos criteris, el territori i la llei personal, junt amb d'altres propis de les técniques conflictuals, determinen l'ámbit d'aplicació del dret civil de Catalunya. Vistes les dades anteriors, sembla que tindrá prou importancia comptar amb regles que identifiquin amb claredat quina és la llei que correspon a una persona. L'art. 3 de la CDCC remet al Títol Preliminar del CC, i son els seus arts. 9.1 i 14.1 els que ens indiquen que la nacionalitat i el veínatge civil determinen la subjecció de les persones físiques a un o altre dret privat. Aquests dos punts de connexió fixen de manera cabdal l'ámbit del dret civil de Catalunya. Essent la seva part mes substancial el dret de familia i successions, l'element personal és el que en determina principalment l'aplicació per ais espanyols. Per ais estrangers residents a Catalunya, en canvi, aixó no será així segons aquests criteris, pero l'art. 12.2 CC admet el reenviament de primer grau i cal pensar en qué molts ordenaments recorren a la residencia habitual com a punt de connexió en materia familiar i successória.
Al llarg de l'any 2000, el Tribunal Suprem espanyol ha tingut l'oportunitat de pronunciarse en dues ocasions sobre les regles que fan que a les persones nascudes fora de Catalunya se'ls pugui aplicar el dret civil cátala com a llei personal, és a dir, que els permeten adquirir el ve'ínatge civil cátala per residencia, ser tinguts com a catalans per al dret privat. A mes, ha pogut assistir en dos altres casos a l'allegació, sense cap fonament, d'aquestes normes pels recurrents en cassació, amb Túnica finalitat d'aprofitar la pluralitat legislativa per modificar la decisió de les sentencies d'instancia(5). Al seu torn, i també en dues ocasions, el Tribunal Constitucional s'ha referit a les normes sobre veinatge i al fet que l'Estat sigui plurilegislatiu en materia civil, tot afirmant que l'aplicació d'un o altre dret privat ais ciutadans -que pot donar lloc a solucions molt diferents- no pot ser mai tinguda com una causa de discriminació entre els espanyols(6). En aquest treball es parteix de l'análisi de les dues sentencies del Tribunal Suprem esmentades en primer lloc, les de 28 de gener i 21 de setembre de l'any 2000, que s'ocupen de la vigencia i el sentit que cal donar a l'art. 225.2 del Reglament del Registre Civil. Aqüestes sentencies es posaran en relació amb les altres resolucions sobre ve'ínatge civil del mateix any 2000 i la jurisprudencia anterior sobre la materia, tot des de la perspectiva del dret civil de Catalunya i, essencialment, de les relacions amb el dret del Codi civil.
-
LA PLURALITAT D'ORDENAMENTS CIVILS I EL PRINCIPI CONSTITUCIONAL D'IGUALTAT
El reconeixement constitucional de l'existéncia de diversos ordenaments civils a l'Estat espanyol (art. 149.1.8 CE), fa que el dret civil que s'hi aplica no sigui uniforme i que, per aquest motiu, hi hagi ciutadans espanyols ais que correspon aplicar un o altre dret privat. Aquest efecte no genera en cap cas una discriminació i, mes encara, si tenim en compte que el dret civil és l'ámbit de la llibertat: en la majoria deis casos es pot decidir com es regulen les própies relacions, sense que calgui justificar el per qué de la decisió. De tota manera, el principi d'autonomia privada o de llibertat que informa el dret civil té els seus límits, i hi ha sectors en els quals les seves regles son imperatives(7).
Un d'aquests sectors és el de les accions de filiació, regulades tant peí dret civil cátala, el navarrés i el CC(8). Del que s'ha afirmat, sembla que, per molt diferents que pugin ser en aquest ámbit els drets civils espanyols, i sigui quin sigui el resultat a qué es pugui arribar amb l'aplicació d'un o altre dret, mai es podrá produir -i per aixó aHegar- l'existéncia d'una discriminació en els termes de l'art. 14 de la Constitució, per l'aplicació d'un dret civil espanyol per comptes d'un altre.
Aquest plantejament, que és prou ciar, ha estat posat en dubte mitjan5ant dos recursos d'empara davant el Tribunal Constitucional, en qué els recurrents imputaven a la pluralitat legislativa de l'Estat en materia civil una causa de discriminació. Els casos plantejats son extrems i recauen sobre la mateixa materia: l'acció de reclamació de la paternitat no matrimonial(9).
En el primer cas, Tactor havia interposat una demanda de reclamació de paternitat no matrimonial que va ser desestimada, per falta de legitimació activa, per la sentencia de 22 de desembre de 1994 del TSJ de Navarra (RAJ 1994/9781). El recurrent en empara allegá que d'haverseli aplicat el dret del CC l'acció de reclamació de paternitat hauria pogut prosperar, pero que no ha estat així per rao del vei'natge civil del fill i que per aixó es dona una discriminació contraria a l'art. 14 CE. El TSJN, com va fer l'Audiéncia Provincial, va basar la seva resolució en la Ley 71 del Fuero Nuevo navarrés, que només legitima els filis per a exercitar «la acción conducente a la declaración de paternidad o maternidad» no matrimonial, sense que en cap cas tinguin legitimació ni el pare ni la mare. Aquesta legitimació, amb certes limitacions, sí que es dona per ais progenitors en els arts. 131 a 135 del CC(10) i a l'art. 104 del CF(11). Davant d'aquesta argumentació, el Tribunal Constitucional, Sala 2a., en la seva sentencia 236/2000, de 16 d'octubre, entén que en configurar l'art. 149.1.8 CE «una garantía de la foralidad civil a través de la autonomía política», admet que «entre los diferentes Derechos civiles coexistentes en España pueden surgir conflictos o contradicciones normativas respecto a una misma materia» (FJ 2n.), i que, en el cas, «la aplicación del Derecho civil foral de Navarra es consecuencia de una previsión del legislador, en ejercicio de la competencia que el citado art. 149.1.8 CE le atribuye y en la que goza de una amplia libertad de configuración legal» (FJ 3r.), i aixó fa que es justifiqui «la posibilidad de que exista en esta materia un tratamiento específico, aunque sea como aquí más restrictivo, por medio de la legislación autonómica de desarrollo, y que la pluralidad de ordenamientos en que se manifiesta, para ser tal, implique, en fin, que cada uno se mueva en un ámbito propio» (FJ 5é). Peí que fa al cas és ciar que el legislador navarrés «ha ejercido su libertad de configuración normativa dentro de la competencia que tiene reconocida a la hora de proceder a la elección de quien está legitimado y de la designación de las personas que, en el ámbito específico de aplicación del Derecho Especial de Navarra, ostentan poder para la interposición de la demanda para el reconocimiento de la filiación no matrimonial. Por lo demás no es necesario, ni es misión, en definitiva, de este Tribunal adentrarse en las razones que han podido conducir al legislador foral para hacer una u otra elección» (FJ 5é)(12).
El recurs és sorprenent i, si bé seria comprensible la reacció de Tactor, costa d'entendre el consell de l'advocat que porta a demanar l'empara per causa de la pluralitat legislativa civil de 1'Estat, el que implica a la práctica deferir quasi bé sis anys la solució del TSJ de Navarra. És ciar que aquí procedia intentar aconseguir que el jutge es plantegés una qüestió d'inconstitucionalitat contra l'esmentada Ley 71 FN, d'acord amb l'art. 35 LOTC, pero no traslladar al TC la dissort -en aquesta materia- de teñir un o altre veínatge civil(13). De la claredat en la seva resolució, es podría arribar a pensar com és que el TC va admetre a trámit el recurs d'empara, quan el que procedia era inadmetre'l d'acord amb l'art. 50 LOTC. L'objecció té fonament, pero no está de mes que per una vegada el TC hagi considerat l'oportunitat d'establir jurisprudencia i treure cap dubte sobre aquesta materia. Prova d'aixó és que va inadmetre el recurs d'empara núm. 3144/1997, mitjanfant la interlocutória de 26 d'octubre del 2000, núm. 245/2000, contra la sentencia de 19 de juny del 1997 del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, situat a les antípodes del cas navarrés.
El recurrent en empara allegava aquí que la no aplicació de l'art. 127.2 C...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba