Quaranta anys d'eleccions municipals a Catalunya: nacionalització electoral i estabilitat política

Autor:Jaume Magre
Cargo:Jaume Magre i Ferran, professor titular de ciència política a la Universitat de Barcelona, director de la Fundació Carles Pi i Sunyer d'estudis autonòmics i locals, director del Grup de Recerca en Estudis Locals (2017 SGR838) i coordinador del Projecte Ministeri La nova arquitectura local: eficiència, dimensió i democràcia. jmagre@ub.edu.
Páginas:51-71
RESUMEN

Aquest article analitza els quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya des de dues perspectives. La primera és la discussió acadèmica sobre la nacionalització del govern local. El concepte de nacionalització –o el seu complementari d’eleccions de segon ordre– remet al principi segons el qual les eleccions locals van adquirint progressivament una major similitud a les eleccions parlamentàries. Aquest punt de vista posa l’èmfasi en la integració vertical del nivell local en el sistema polític nacional i en la relació asimètrica entre tots dos nivells. La segona perspectiva és la de l’estabilitat política del govern local assolida al llarg d’aquests anys. El dubte que havia planat sobre el govern local durant la transició segons el qual aquesta seria una font d’inestabilitat política és una hipòtesi que cal testar mínimament. Així, doncs, de manera complementària a l’anàlisi del comportament electoral s’ha estudiat, d’una banda, la permanència i la taxa de renovació dels alcaldes, i, de l’altra, la morfologia dels executius fruit de cadascun dels mandats consistorials. Paraules clau: Eleccions municipals; govern local; eleccions de segon ordre; nacionalització; alcaldia; alcaldessa; alcalde; coalicions.

 
CONTENIDO
QUARANTA ANYS D’ELECCIONS MUNICIPALS A CATALUNYA: NACIONALITZACIÓ
ELECTORAL I ESTABILITAT POLÍTICA
Jaume Magre*
Resum
Aquest article analitza els quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya des de dues perspectives. La primera és la
discussió acadèmica sobre la nacionalització del govern local. El concepte de nacionalització –o el seu complementari
d’eleccions de segon ordre– remet al principi segons el qual les eleccions locals van adquirint progressivament una
major similitud a les eleccions parlamentàries. Aquest punt de vista posa l’èmfasi en la integració vertical del nivell local
en el sistema polític nacional i en la relació asimètrica entre tots dos nivells. La segona perspectiva és la de l’estabilitat
política del govern local assolida al llarg d’aquests anys. El dubte que havia planat sobre el govern local durant la
transició segons el qual aquesta seria una font d’inestabilitat política és una hipòtesi que cal testar mínimament. Així,
doncs, de manera complementària a l’anàlisi del comportament electoral s’ha estudiat, d’una banda, la permanència i la
taxa de renovació dels alcaldes, i, de l’altra, la morfologia dels executius fruit de cadascun dels mandats consistorials.
Paraules clau: Eleccions municipals; govern local; eleccions de segon ordre; nacionalització; alcaldia; alcaldessa;
alcalde; coalicions.
FORTY YEARS OF MUNICIPAL ELECTIONS IN CATALONIA: ELECTORAL NATIONALISATION
AND POLITICAL STABILITY
Abstract


  






       
coalitions.
* Jaume Magre i Ferran, professor titular de ciència política a la Universitat de Barcelona, director de la Fundació Carles Pi i Sunyer
d’estudis autonòmics i locals, director del Grup de Recerca en Estudis Locals (2017 SGR838) i coordinador del Projecte Ministeri
. jmagre@ub.edu.

Citació recomanada: Magre i Ferran, Jaume (2018). Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i
estabilitat política. .
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 52
Sumari

1.1 Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: estat de la qüestió


2 El comportament electoral a les eleccions municipals: nacionalització vs. localisme
2.1 La participació a les eleccions municipals
2.1.1 La participació electoral: Catalunya vs. Espanya
2.1.2 La participació electoral: eleccions al Congrés vs. eleccions municipals
2.2 Els resultats electorals a les eleccions municipals
2.2.1 Nacionalització i competitivitat electoral: eleccions al Congrés vs. eleccions municipals
3 L’alcalde a Catalunya: estabilitat i renovació
3.1 La duració del mandat d’alcalde
3.2 La taxa de renovació
4 Els executius municipals al llarg de quaranta anys: extensió i morfologia
4.1 L’extensió del fenomen coalicional
4.2 La morfologia dels governs de coalició
4.2.1 El nombre de socis coalicionals
4.2.2 Els eixos de competència i la formació dels executius municipals


7 Annexos
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 53
1 Introducció
Malgrat el paper creixent dels governs subnacionals en moltes democràcies contemporànies i el
desenvolupament de sistemes de governança multinivell, el coneixement sobre les eleccions locals és
sorprenentment fragmentat i poc extens. No és una característica pròpia de Catalunya, sinó que és un tret
distintiu de la majoria de països del nostre entorn. Tampoc han proliferat a Europa els estudis del personal
polític local sorgit de les eleccions municipals. Després d’uns anys noranta molt fructífers quant a la producció
  
dels sistemes electorals municipals s’han anat succeint a Europa. Només els últims anys aquesta tradició ha
tingut un nou impuls gràcies als estudis transnacionals sobre els alcaldes europeus (Heinelt et al., 2018) i
els regidors (Egner et al., 2013), i s’han pogut analitzar les percepcions de la democràcia, la legitimitat, la
responsabilitat i la representació de les elits locals en el context canviant de la democràcia local a Europa.
Sigui com sigui, tant a Europa en general com a Catalunya en particular els estudis sobre les eleccions són
                
algunes de les discussions acadèmiques sobre les eleccions municipals.

la recerca que s’ha dut a terme sobre les eleccions municipals a Catalunya i també de mostrar les diferències
que al llarg d’aquests quaranta anys s’han produït en l’univers d’estudi que ens ocupa: els municipis.
  

El segon apartat fa referència al comportament electoral dels ciutadans en les eleccions municipals, i,
concretament, a la discussió sobre el grau de nacionalització de les eleccions municipals. Els apartats tercer
  
després de cada elecció. En ambdós casos s’analitzaran en termes d’estabilitat política i com a complement
de la discussió teòrica sobre la nacionalització de les eleccions municipals.
1.1 Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: estat de la qüestió
Deixant al marge els estudis de les eleccions municipals de caràcter històric, sobretot de l’època republicana
–entre els quals l’obra més ambiciosa és l’       
      
presència escassa entre les recerques sobre el govern local. El nombre de municipis, la disparitat del territori
         
els treballs que utilitzen sèries temporals per al seu estudi (Vallés et al      
tenen una certa voluntat de teorització (Capo, 1991; Delgado, 2010). Destaquen, en canvi, les recerques
d’eleccions concretes, sobretot de les primeres convocatòries després de la transició democràtica (Canals,
1984) i dels comicis d’especial transcendència (Marcet et al., 2008). Sigui com sigui, els estudis de les
eleccions municipals a Catalunya no han aconseguit delimitar els aspectes que són propis d’aquest tipus

contextual amb forta presència en el panorama acadèmic internacional, s’han publicat recerques sobre el
vincle entre mobilitat residencial i participació en les eleccions municipals (Magre et al., 2016) i la relació
entre la grandària poblacional i l’abstenció electoral (Vallbé et al., 2017). Queda, doncs, un ampli marge per
a l’estudi de les eleccions municipals com a àmbit diferenciat de la resta de comicis.
Lligats a les eleccions municipals, els estudis sobre l’elitisme polític local han tingut una certa presència
acadèmica. Cronològicament, els primers estudis que tenen com a centre d’interès l’elit política local daten

lloc, els regidors a partir d’una mostra dels municipis de Catalunya (Capo et al., 1988) i, posteriorment, els
alcaldes (Magre, 1999). L’aparell teòric de la tradició de la qual formen part aquests estudis posa en relleu
el contingut sociològic lligat als centres d’extracció de les elits, en aquest cas, locals. El conjunt d’aquestes
recerques va obrir un camp de recerca nou, però amb clares limitacions tant de caràcter metodològic com pel
que fa als mateixos resultats.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 54
Les investigacions van derivar lentament cap a l’estudi del funcionament de les institucions i, més

de l’alcalde. Les recerques sobre la durabilitat dels alcaldes en el càrrec, la moció de censura o la morfologia

et al., 2000). Aquesta línia de recerca acaba de
manera abrupta, i només recentment s’han publicat noves aportacions (Pano, 2018).

Entre els anys 1979 i 2018, la població resident a Catalunya ha experimentat un creixement de més del 20 %,
de tal manera que ha passat de gairebé sis milions d’habitants a set i mig, és a dir, un guany de més d’un milió

      

en què es produeix una ruptura respecte a la dinàmica d’estabilitat anterior i s’anticipa l’important xoc
  

dels països europeus més avançats: durant l’expansió econòmica té lloc un veritable 
residents a Catalunya creixen en un milió de persones a través del mecanisme indirecte de la immigració. Cal
destacar el període de desacceleració iniciat l’any 2008, que culmina amb una reducció de la població a partir
del 2011, una pèrdua neta d’habitants l’any 2014 i un rellançament a partir de l’any 2016 (Consell Assessor

Aquest increment poblacional es reparteix per tot el territori; tanmateix, en termes absoluts dues terceres parts
es concentren a la circumscripció de Barcelona i, més concretament, a la conurbació de la ciutat comtal. A
banda, a partir de l’any 2000 s’observa un augment de la mobilitat intrametropolitana, especialment cap a la

havien viscut deu anys abans (Alberich, 2010). Durant aquests anys, la mobilitat intermunicipal de la població


perifèria urbana, i des de les ciutats en general més grans cap a localitats més petites, provocat per un procés
de suburbanització dins de l’àmplia regió metropolitana. Aquests moviments provoquen importants canvis
en la participació electoral dels municipis receptors de la immigració autòctona resultat d’aquest procés de
mobilitat residencial (Magre et al., 2016).
Pel que fa a la translació d’aquest debat a la planta municipal de Catalunya, tot i la tendència europea a la
reducció del nombre d’ens locals Catalunya s’ha mantingut al marge de les mesures favorables a la fusió

creat tretze nous municipis –el darrer, l’any 2010, quan l’entitat municipal descentralitzada de la Canonja es
va segregar de Tarragona i es va constituir com a ajuntament– i setze entitats municipals descentralitzades.
        

   
que gairebé la meitat de tots els municipis catalans –46 %– han canviat de tram de població en el qual es
mantenien l’any 1979. La taula de contingència (vegeu la taula 1 de l’annex) mostra que la tendència és cap
a la incorporació a trams més elevats. Concretament, una tercera part s’ha integrat a estrats superiors i un 12 %
ha vist reduir la seva població i se situa en un tram inferior.

El sistema electoral que s’aplica als municipis ha canviat relativament poc des de l’aprovació de la normativa

en essència el funcionament del règim. Aquest fet pot resultar sorprenent si tenim present que la normati va
que regula el règim local, entès de forma global, ha estat en discussió des de poc després de l’aprovació de
la Llei de bases del règim local (en endavant, LBRL). Al llarg d’aquests anys, doncs, el sistema electoral
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 55
no ha constituït un element de discussió, amb l’excepció de l’elecció de l’alcalde. En determinats moments
–i sovint de forma paral·lela a reformes en països dels nostre entorn europeu– s’ha plantejat la possibilitat


van materialitzar, només s’ha tractat el nombre de membres electes dels plens i, en aquest cas, en el marc de
les tendències de restricció econòmica i de reducció de despeses vinculades a l’estructura política. Entre els
diferents anuncis vinculats a la reforma del 2013, es va publicar la voluntat de l’executiu central de promoure
una reducció de la grandària dels plens en un terç. Aquesta iniciativa, però, va tornar a quedar en el terreny
dels comunicats de premsa i en cap moment es va poder veure cap articulat ni cap proposta concrets.
                
electoral, dirigides a evitar l’empadronament fraudulent –l’elaboració del qual correspon als ajuntaments–,
           
confecció de les candidatures.
Pel que fa a l’organització territorial, el règim de consell obert –fórmula singular d’aplicació en els municipis
      
           
    
de 100 habitants, si bé queda prevista com una alternativa per a aquells municipis que tradicionalment
i voluntària funcionaven mitjançant aquesta fórmula i per a aquells altres que ho prefereixin per la seva


i que els veïns actuessin com a ple efectiu generava problemes de funcionament pel que fa a les convocatòries

a la pràctica, una dràstica reducció en el nombre de municipis que es regien mitjançant aquesta fórmula.
         
a Catalunya, en l’actualitat aquest nombre s’ha reduït a un total de sis. D’acord amb la informació dels
         
Gisclareny, Fígols, Senan, la Quar, Savallà del Comtat i Castell de l’Areny funcionen amb aquesta fórmula.

  

(Pano et al
Atenent al dret de sufragi, destaca els últims anys que s’ha produït un augment del dret de vot dels emigrants
a les eleccions municipals. Aquest dret de sufragi s’estableix sobre la base de tres condicions: reciprocitat,
reserva legal i aplicació a les eleccions municipals i al Parlament Europeu.
Finalment, i quant a la confecció de les llistes electorals, després de l’aprovació de la Llei orgànica 3/2007,

trasllada el principi general de presència equilibrada d’homes i dones en els llocs de responsabilitat a la
composició de les candidatures en els diferents tipus de convocatòries. Les llistes hauran de tenir una
composició equilibrada, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin
com a mínim el 40 %. Aquesta proporció també es mantindrà en cada tram de cinc llocs en la llista electoral.
El que preveu l’article 44 bis d’aquesta llei no és exigible en les candidatures que es presenten en els municipis

efectiu d’aquest requisit.
Malgrat el canvi normatiu, la sèrie temporal mostra l’èxit molt limitat de la reforma: si bé el percentatge de
   
encara representen menys d’una cinquena part de les alcaldies de Catalunya (vegeu la taula 2 de l’annex). Pel
que a l’accés al càrrec d’alcalde, doncs, la incidència normativa és pràcticament imperceptible.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 56
2 El comportament electoral a les eleccions municipals: nacionalització vs. localisme
Tradicionalment, la literatura acadèmica s’ha aproximat a les eleccions municipals des de dues perspectives
contradictòries: des d’una òptica en la qual les eleccions municipals tenen una posició de rang inferior
respecte a la resta de convocatòries electorals o, en sentit contrari, entenent que les eleccions municipals
tenen una posició diferenciada de la resta. El principal corrent teòric que avala la idea d’unes eleccions amb
menor rellevància política és el de les «eleccions de segon ordre» (Reif, 1997; Reif i Schmitt, 1980; Clark i
Krebs, 2012), que, si bé no es va plantejar inicialment per a les eleccions locals, ha servit de marc referencial
per a la seva anàlisi. La idea del segon ordre té vincles evidents amb el concepte de nacionalització del vot,
que s’introdueix en la literatura americana dels anys setanta i que té molt predicament a Europa al llarg
dels anys noranta. Aquest concepte remet al principi segons el qual les eleccions municipals van adquirint
progressivament una major similitud a les eleccions parlamentàries. Fruit d’això, el comportament electoral
que es deriva de la seva anàlisi agregada mostra la existència d’un cert grau de contagi de l’ambient nacional
sobre el municipal. Aquest raonament teòric posa l’èmfasi en la integració vertical del nivell local en el
sistema polític nacional i en la relació asimètrica entre tots dos nivells.
El segon enfocament apunta al fet que les eleccions locals són un tipus diferent de convocatòria electoral.
Atesa la seva dimensió poblacional, es produeixen característiques i dinàmiques electorals particulars
 et al., 2012). Aquest corrent destaca, doncs, la variació horitzontal: les unitats locals difereixen
substancialment entre si, i això provoca un conjunt de particularitats de les eleccions municipals que les
separa de la resta de convocatòries.
2.1 La participació a les eleccions municipals
De manera general, la participació a les eleccions s’ha situat a l’entorn del 60 %, amb les excepcions dels
anys vuitanta –moment en el qual se situa 10 punts percentuals per sobre d’aquesta mitjana– i de les eleccions
de l’any 2007, que és la convocatòria amb una abstenció més elevada –46,1 %– de l’historial electoral
de Catalunya. L’explicació a aquest moment s’ha de contextualitzar en un cicle electoral especialment
poc participatiu que comença amb les eleccions autonòmiques d’un any abans i en qual es fa evident que
l’esquema competitiu català s’ha fet més complex i no es pot explicar completament «pel vot oscil·lant de
la sociovergència ni pels abstencionistes diferencials, sinó també per la falta de cristal·lització d’una oferta
partidista que aglutini l’electorat nacionalista» (Marcet et al
exacta en els municipis grans de Catalunya, que són les localitats en les quals l’abstenció té més presència,
    
ciutadans. Aquest petit 
Des del punt de vista poblacional, és interessant remarcar que, a mesura que s’han anat succeint les
convocatòries electorals, la participació segons els trams de població ha anat divergint: des del 1987 en els
municipis de menys població el percentatge de participació és recurrentment més elevat –si és possible–
i, en canvi, els municipis de més grandària mantenen una posició depressiva, que només s’ha recuperat
mínimament a partir de les eleccions del 2011. En aquest sentit, a tall d’exemple, si l’any 1979 la diferència
percentual entre els trams poblacionals extrems –els més petits i els més grans– era de 7 punts percentuals, els
darrers anys la diferència arriba als 20 punts percentuals. Veurem més endavant la transcendència d’aquest
fet.
2.1.1 La participació electoral: Catalunya vs. Espanya

de les eleccions municipals, i mostra una estructura interessant que permet extreure’n com a mínim dues
conclusions de caràcter general.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 57


                 
pràcticament igual. A partir d’aquestes eleccions, les dues corbes es bifurquen i les diferències arriben a
màxims de 10 punts percentuals a principi dels anys 2000. És una diferència notable, sobretot pel fet que
l’any 1979 el punt de partida va ser exactament el mateix. Una primera explicació podria venir del fet que,
excepte a les comunitats autònomes històriques, a la resta es fan simultàniament les eleccions municipals i
les autonòmiques. La celebració contemporània d’eleccions a diverses institucions augmenta l’interès per
votar i els nivells de participació. No és el cas: la mitjana de participació de les tres comunitats històriques
–més enllà de Catalunya– s’adapta amb naturalitat a la participació mitjana de l’Estat espanyol, mentre que
Catalunya es manté en una tendència depressiva respecte als valors de la resta de comunitats. No s’han dut
a terme recerques que hagin respost a l’interrogant que suposa aquesta diferència percentual mantinguda
en el temps. Sigui com sigui, el que sí que queda clar és que Catalunya manté un to depressiu quant a la
participació electoral, que no és característica de les eleccions municipals sinó de la resta de convocatòries.
En segon lloc, malgrat les diferències en el percentatge de participació, les corbes mantenen una mateixa
estructura. De manera iterativa des de les primeres eleccions municipals, les dues corbes mantenen una
seqüència similar. Es tracta d’una primera prova de la nacionalització de les eleccions municipals a Catalunya?
  
els resultats per trams poblacionals, l’estructura de cadascuna de les corbes és –amb diferents nivells de
participació– anàloga.
2.1.2 La participació electoral: eleccions al Congrés vs. eleccions municipals
Una segona estratègia per tal d’intentar descriure si el grau de nacionalització de les eleccions municipals
és el marc conceptual adequat passa per comparar la participació en les eleccions locals i en les legislatives.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 58


          
eleccions generals. Excepte en les comptades ocasions en les quals la situació és de pràctic empat, tractades
per parelles contigües cronològicament, les eleccions municipals sempre presenten una participació menor,
malgrat que els ritmes participatius no sempre coincideixen. Les evidències, doncs, assenyalarien –amb
molta precaució– que, atenent a la participació electoral, les eleccions municipals s’haurien de considerar de
segon ordre i que, per tant, podríem parlar d’un cert procés de nacionalització.



és que són informacions igualment útils i que és necessari tractar les eleccions municipals amb els mateixos

diferent, amb independència de la població de cada municipi. Fins ara hem tractat les dades de manera que
la unitat d’anàlisi ha estat l’individu; la proposta ara és que aquesta sigui el municipi.


mitjana de les eleccions generals en el mateix tram (vegeu la taula 3 de l’annex). A partir d’aquesta estratègia
metodològica, els resultats que apareixen són interessants: els municipis de menys població 
habitants– s’han anat municipalitzant a mesura que s’han succeït els mandats consistorials. És a dir, en
aquest tipus de localitats es vota més a les eleccions municipals que a les eleccions generals, la qual cosa
és equivalent a dir que, en aquests municipis, les eleccions generals han deixat ser les més decisives per als

precisament, el fet que els votants les considerin com un punt de referència. Per contra, en els municipis més
grans amb més de 10.000 habitants– la tendència ha estat la contrària: a mesura que s’han anat succeint
els anys, la nacionalització s’ha incrementat. Així, doncs, de manera conclusiva, si mesurem el grau de
nacionalització mitjançant la relació entre la participació a les eleccions legislatives i les municipals, aquesta
no ha estat completa. Quan hi introduïm variables de caràcter contextual com la dimensió de municipi–, la
idea de nacionalització i contingut de segon ordre de les eleccions municipals queda matisada.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 59
2.2 Els resultats electorals a les eleccions municipals
Després d’haver tractat la participació electoral com a indicador del grau de nacionalització de les eleccions
municipals, utilitzarem un segon pronosticador per acabar de donar forma al concepte. En aquest cas, reprenem el
debat a partir del grau de competitivitat i utilitzem novament els trams poblacionals com a estratègia contextual.
En primer lloc, i només a efectes d’emmarcar la discussió acadèmica, presentem els resultats de les eleccions
municipals de les principals forces polítiques al llarg d’aquests quaranta anys. A primer cop d’ull, la sèrie




Contraposant els resultats dels primers anys de democràcia local i les darreres eleccions, resulta evident
l’increment de la fragmentació electoral que s’ha produït i que s’ha anat instal·lant lentament en l’escenari

d’unes primeres eleccions constitutives, s’obre un interval d’estabilitat electoral caracteritzat per un
predomini del PSC i, en menor mesura, de CiU. La suma dels dos principals partits del moment arriba a ser
del 70 % dels vots a les eleccions del 1991 i, en tot cas, no han sumat mai menys del 60 %. Les eleccions

       
jugar un paper més important i, consegüentment, es constata el debilitament progressiu però ineludible de
les dues principals forces polítiques tradicionals, que en els darrers comicis electorals representen només una
tercera part dels sufragis. L’esquema competitiu català, doncs, s’ha fet molt més complex: escenari de forta
mobilitat, amb els partits que tradicionalment han dominat l’escena catalana en reculada i els partits menys

el canvi de model de sistema de partits van més enllà de les eleccions municipals i afecten tant els diferents
electorats com les estratègies dels partits polítics. Així, les propostes d’explicació són múltiples: el relleu
generacional dels votants dels dos principals partits ha anat desapareixent lentament (Bartomeus, 2018); la
frontera entre CiU i ERC en l’electorat nacionalista, actor principal dels últims moviments electorals, ha
variat sensiblement (Marcet, 2008: 4); els moviments del vot són l’expressió d’un elector diferent, amb un

anys i amb moviments més erràtics i imprevisibles.
Quant al rendiment institucional dels resultats obtinguts per les diferents forces polítiques, la taula següent
ens permet descriure adequadament l’evolució de la seva força institucional i, en el fons, el seu arrelament
territorial.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 60

CiU PSC ERC 
EUiA PP C’s CUP Altres
1979  17,3 1,7 14,6 1,0 
1983  18,2 0,9 7,9 3,8 
1987  16,1 0,1 6,6 2,9 
1991  14,7 0,6 6,3 3,6 
  12,6 0,0 7,4 6,8 
1999  12,7  4,4  
2003  7,6   7,1 
2007  3,2  3,9 6,6 2,2 0,4 1,6
2011  1,4  3,9 7,3 1,1 1,0 1,9
  2,8  7,7   3,0 


quals s’ha presentat a les eleccions– hagi aconseguit sempre un percentatge més gran de regidors del que li
pertocaria pel percentatge de vots aconseguits i que, per contra, el Partit dels Socialistes de Catalunya estigui
en la situació contrària. En el primer cas, la diferència favorable als regidors és símptoma del l’arrelament
convergent en tot el territori, i sobretot en els municipis de menys població. En canvi, tradicionalment el PSC
concentra el seu vot en les zones més urbanes i amb més població de Catalunya. El cas d’ERC ens mostra





2.2.1 Nacionalització i competitivitat electoral: eleccions al Congrés vs. eleccions municipals
El domini dels partits polítics nacionals en l’escena política local està fora de dubte. Les forces polítiques
nacionals es converteixen en els principals agents de nacionalització de la política local (Delgado, 2010: 27).
L’índex de concentració –la suma dels dos principals partits tradicionals, CiU i PSC– és sempre més elevat
a les eleccions municipals que a les legislatives. Els únics episodis en els quals aquesta descripció no és
certa són les eleccions que s’ha considerat que tenen un caràcter excepcional (1996 i 2004). La tendència
–en l’acarament entre ambdós tipus de convocatòria– és cap a l’estabilitat, a excepció dels darrers anys, en
els quals els dos grans partits s’ensorren i es fa més evident la seva resistència a les eleccions municipals.
Aquesta estructura competitiva es reprodueix en tractar de manera separada aquests dos partits polítics i
            Es
tracta, doncs, d’una característica que s’ha anat assentant al llarg dels anys i que dona consistència a la idea
d’un govern local estable quant a la dimensió política. Reprendrem aquesta idea en els apartats posteriors
d’aquest article.
De manera conclusiva, la nacionalització de les eleccions municipals està fora de dubte, sobretot en tractar
els resultats dels principals partits polítics. Malgrat tot, si s’utilitzen dades de caràcter contextual –com la
dimensió poblacional–, la idea d’una nacionalització dels comicis locals queda matisada: se’ns presenta un
escenari diferent, en el qual apareix un univers local format per la gran majoria de municipis, que participen

una majoria de sufragis, davant un món més poblat, nacionalitzat quant al sentit del vot i depressiu quant a
la participació.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 61
3 L’alcalde a Catalunya: estabilitat i renovació
En aquest apartat posarem en relleu el rendiment que ha estat capaç de produir el sistema polític municipal en
termes d’estabilitat. Més enllà dels resultats electorals i de la seva implantació territorial, el que intentarem

Clàssicament, a l’hora d’analitzar un sistema polític des de l’òptica de l’extracció del seu personal polític,
el nucli central de discussió és la dicotomia entre la renovació de les elits i el mínim de permanència en el

de la transició democràtica s’havia estès la idea d’un món municipal propici a la inestabilitat política. El gran
nombre d’unitats municipals i el record del comportament convuls del govern local durant l’època republicana
haurien abonat el dubte sobre el comportament madur de les elits polítiques locals i el funcionament regular
de les institucions locals (Magre, 1999). Com veurem en aquest apartat, aquest dubte hauria quedat molt
aviat resolt.
Descriurem el grau d’estabilitat política dels consistoris municipals catalans únicament a partir de dos
indicadors: la longevitat electiva dels alcaldes i la taxa de renovació que s’ha anat reproduint al llarg d’aquests
quaranta anys.
3.1 La duració del mandat d’alcalde
La longevitat electiva en el càrrec és un dels indicadors que més s’han utilitzat per mesurar tant l’estabilitat
 
com un dels productes de la duració de les persones elegides en el càrrec corresponent.
Pel que fa al govern local català, si es té en compte tota l’elit local que ha estat alguna vegada alcalde –al
       
mandats consistorials, és a dir, pràcticament deu anys. En l’àmbit comparat no existeixen gaires estudis que
  
anàlogues de països del nostre entorn amb una mateixa tradició politicoadministrativa. Les úniques recerques
exhaustives es van dur a terme durant els anys noranta, lligades a les reformes del sistema electoral municipal
i, més concretament, de la forma d’elecció de l’alcalde que s’estava introduint en una part important de
països de la Unió Europea. Sigui com sigui, a França, per exemple, la longevitat electiva del maire s’ha situat
clàssicament a l’entorn de nou anys, en una posició molt similar a la de l’alcalde català (Garraud, 1989: 48).
La taula posterior ajuda a descriure millor aquest valor mitjà i posa en relleu que el resultat produït al

democràtica que el govern local fos una font d’inestabilitat política: de l’univers total dels alcaldes de
Catalunya, gairebé el 60 % ha ocupat el càrrec com a mínim dos mandats consistorials, i una tercera part
l’ha ocupat dotze anys, pel cap baix. A tall d’anècdota, encara es mantenen en el càrrec cinc alcaldes que
van accedir a l’alcaldia a les primeres eleccions municipals; això passa als municipis d’Aguilar de Segarra,
Fogars de la Selva, Granyanella, Torroella de Fluvià i Vilamòs.
Si es té en compte el principi que estableix Giovanni Sartori segons el qual el candidat elegit consecutivament
durant tres mandats consistorials es transforma amb tota probabilitat en un polític professional 
i tot si no prové d’una carrera prèvia en el partit polític pel qual s’ha presentat (Sartori, 1992: 179), llavors es

estables en el temps, gairebé des dels primers moments de la transició democràtica.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 62
Taula 2. Longevitat electiva dels alcaldes segons mandats consistorials. (N=4.416)
Freqüència Percentatge
1 1916 43,4
2 1109 
3 628 14,2
4 364 8,2
180 4,1
6 123 2,8
7 1,0
8 34 0,8
9 12 0,3
10 0,1
Total 4416 100,0

3.2 La taxa de renovació
Estretament lligada amb la longevitat en el càrrec apareix la taxa de renovació. Tal com assenyalen Valerio

    
rellevància especial, ja que ha d’intentar fer compatible un cert reemplaçament amb una mínima permanència

             
electius. És en el difícil equilibri d’aquestes exigències de representativitat i arrelament institucional que el
recanvi del personal polític electiu adquireix importància.
Una primera comprovació es pot fer a partir del percentatge d’alcaldes que s’incorporen per primera vegada
a l’escena política municipal en cada mandat consistorial. Des d’aquesta perspectiva, podem dibuixar dues
conclusions preliminars. En primer lloc, i de manera general, la incorporació de nous electes cada mandat se
situa a l’entorn del 40 % del total de l’univers d’estudi. El 60 % restant són alcaldes que reediten mandat i,
per tant, aporten al sistema l’experiència necessària. És una proporció equilibrada entre renovació i seniority:
el sistema polític català ha estat capaç de proporcionar carreres dilatades en el temps junt amb la necessària
circulació de les elits, que oxigena el sistema. En aquest sentit, doncs, sobresurt la notable estabilitat del
sistema polític municipal català quant a la circulació de les elits, que de manera regular incorporen un
percentatge molt similar de personal polític de nou ingrés, sense trencaments cronològics dissonants. En
segon lloc, la sèrie temporal determina dos moments especialment intensos quant a l’accés al govern local
     
tots dos moments el percentatge de renovació s’aproxima a la meitat dels alcaldes de Catalunya. Veurem que
l’aparició d’aquests dos episodis temporals s’anirà repetint al llarg dels diferents indicadors que tractarem.

1979 1983 1987 1991  1999 2003 2007 2011 
100  38,9 39,4  38,2 34,1 43,8 38,2 36,4


cadascuna de les consultes electorals, la permanència dels alcaldes segons el mandat d’origen –en altres
paraules, el percentatge d’alcaldes que va sent reelegit consecutivament.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 63
                
               
mandat sobre els quals fem els càlculs: són els batlles elegits per primera vegada en cadascun dels mandats
consistorials, ja que es tracta d’analitzar si el grau de renovació generacional manté una certa regularitat en
el temps. En segon lloc, les cel·les representen els alcaldes que van sent reelegits consecutivament. A tall
      
electorals de 1983, i així successivament.

1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003 2007 2011 2015 N
100  31,1 19,9 13,3 8,7 4,9 2,6 1,3  (923)
100 61,1 37,9 24,6 17,2 12,6 4,6 3,2 1,8 
100 60,6  23,9 12,8   2,4 (373)
100  46,4 24,9  6,6 3,4 (349)
100 61,8 39,1 19,2 12,1 7,4 (322)
100  39,4 21,7 11,7 (317)
100   14,7 (366)
100 61,8  (419)
100 63,6 (377)
             
Sunyer d’estudis autonòmics i socials.
Un cop fetes les consideracions metodològiques, els resultats que s’obtenen de la taula són interessants,
i, en aquest sentit, una de les línies interpretatives que hem anat dibuixant –la consistència temporal de la
circulació de l’elit política local, junt amb una notable persistència de les carreres dilatades en el temps–,

En efecte, la distribució anterior mostra que els percentatges dels alcaldes reelegits consecutivament
segueixen una certa regularitat visible en les diagonals de la taula –n’hem enfosquit una com a exemple.
Així, de manera general i per a cadascuna de les eleccions municipals, els alcaldes són reelegits un segon
mandat en un 60 % dels casos, una tercera part arriba a un tercer mandat, al voltant d’una quarta part estan
en el càrrec dotze anys, i així successivament. L’interès de la taula resideix, doncs, en la cadència temporal i
en la seva consistència, ja que es reprodueix en percentatges similars al llarg dels quaranta anys d’eleccions
democràtiques.

alcaldes en unes eleccions determinades: ens permet conèixer la composició segons el mandat d’origen dels

         
alcaldes amb dotze anys al càrrec com a mínim representen més d’una tercera part del conjunt– i els que
tenen una entrada més recent i compensen, des d’un punt de vista sistèmic, la notable duració electiva
mitjana de l’alcalde a Catalunya.
De manera conclusiva, la renovació regular i notable en el càrrec d’alcalde –a cada mandat consistorial al
voltant del 40 % dels batlles s’incorporen per primera vegada a l’escenari polític– equilibra la duració electiva
dels alcaldes, que s’ha demostrat consistent i elevada. La professionalització de l’elit local ha aconseguit
l’arrelament institucional i l’estabilitat necessària per a un funcionament regular de l’administració municipal,
que ha estat assegurat molts pocs anys després del procés a la transició democràtica.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 64
Aquest procés d’estabilitat i circulació de les elits es produeix, doncs, de manera iterativa i sense sobresalts
temporals: no es concentra en moments puntuals d’aquests quaranta anys, sinó que hem pogut demostrar que

de l’any 2007 es converteixen en els dos únics moments en els quals el sistema polític incrementa la seva
capacitat de regeneració. En efecte, la transició va ser capaç de crear carreres molt dilatades en el temps i,
al mateix temps, entrades esporàdiques en l’escenari polític, com demostra l’alt recanvi que es produeix en
les segones eleccions municipals. És l’interval temporal en el qual es concentra la major renovació de l’elit

          
qual es fa més evident la transformació del model clàssic del sistema de partits català, i, per tant, aquest fet
ha de tenir una translació en el recanvi del personal polític local. A banda, es barregen dues circumstàncies
addicionals que acaben produint un lleu increment de la taxa de renovació. En primer lloc, el moment

i, al mateix temps, altres partits polítics –com el Partit dels Socialistes de Catalunya– decideixen entrar en un
nou cicle polític renovant un bon nombre dels seus alcaldes històrics.
4 Els executius municipals al llarg de quaranta anys: extensió i morfologia
Tradicionalment, els estudis sobre els processos de formació de govern s’han centrat en l’estudi dels àmbits
politicoterritorials superiors, de tal manera que els estudis sobre els governs locals són escassos, per no dir
gairebé inexistents (Márquez, 2003a i 2003b; Reniu et al    
especialment interessant pel fet que la moció de censura a l’alcalde –variable decisiva a l’hora de establir les
estratègies coalicionals– és un instrument inexistent en la gran majoria de països de l’entorn europeu.
Sigui com sigui, en la idea de mostrar el rendiment institucional d’aquests quaranta anys d’eleccions
municipals, la morfologia dels executius –i, més concretament, les coalicions polítiques– es considera una

4.1 L’extensió del fenomen coalicional
Respecte a l’extensió del fenomen coalicional en els executius locals a Catalunya, la imatge que obtenim de la
taula següent és la d’un predomini molt clar dels governs unipartidistes, que en tots els mandats consistorials
representen més de dues terceres parts del total de municipis catalans, mentre que els governs de coalició
suposen el 30 % restant. La regularitat, doncs, torna a ser una característica del sistema polític local, aquesta
vegada en la formació dels executius. L’únic moment en què la proporció es desdibuixa és el mandat que
s’inicia l’any 2007, i que, com hem vist en anteriors apartats, és un dels intervals en els quals el recanvi
de l’elit local es produeix de manera més efectiva, i, per tant, podria explicar l’increment de les solucions
coalicionals. D’altra banda, en aquesta convocatòria electoral l’esquema competitiu català de partits polítics
s’ha fet més complex i l’oferta és relativament més elevada que en altres comicis (Marcet et al., 2008). Sigui
com sigui, el sistema electoral municipal de caràcter proporcional no ha impedit majories sòlides en una
àmplia majoria dels municipis catalans.

1987 1991  1999 2003 2007 2011 
Govern de coalició 28,7  31,7 33,8 34,1 42,1 31,3 29,0
Govern sense coalició 71,3  68,3 66,2   68,7 71,0


polític, la proporció entre governs unipartidistes i de coalició assegura, des dels primers anys de la transició
a la democràcia, un univers a priori molt estable des del punt de vista polític i amb capacitat de fer funcionar
de manera regular l’administració municipal.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 65

difereix segons la dimensió poblacional. En aquest sentit, l’escenari local català està dominat per la presència
dels governs unipartidistes, que gaudeixen d’una còmoda majoria de regidors, i en què els governs de coalició
només apareixen amb força en els municipis de més de 10.000 habitants. En efecte, la taula deixa molt clar
que a mesura que creix el nombre d’habitants del municipi també ho fa el pes de les solucions coalicionals.
        
de 10.000 habitants els governs de coalició es converteixen en la solució adoptada, de forma majoritària,
       
habitants– el que les proporcions entre executius d’un sol partit i els governs de coalició es reparteixen a
parts gairebé iguals.

1987 1991  1999 2003 2007 2011 
 11,3 18,4 16,4 16,1 16,4 32,4 23,1 17,9
 36,6 28,2 26,3  20,8 29,9  13,4
   34,0 37,2 33,6 41,9 26,1 
 44,2    62,8   47,1
Més de 10.000 40,7    80,0 73,3  71,7

Les explicacions a la relació estreta entre població i solucions coalicionals són fàcils d’entendre. En primer
lloc, és necessari constatar que les possibilitats de formar un govern de coalició estan directament vinculades
a la magnitud del consistori. És a dir, en aquells municipis en els quals el consistori està format per un
nombre reduït de regidors –entre cinc i set– les possibilitats coalicionals són molt escasses. En segon lloc,
en els municipis de menys població és habitual que es presenti un nombre molt limitat de candidatures, i
el més habitual és que només dues formacions acabin tenint representació en el consistori. Les estratègies
coalicionals s’han de dur a terme en un marc poc propici. En aquest sentit, doncs, l’augment del nombre de
regidors i el creixement de la competitivitat electoral comporten un canvi de tendència en l’extensió dels
governs de coalició.
La tendència històrica que s’observa en la taula anterior és cap al manteniment de les proporcions en cadascun
dels trams poblacionals, amb una lleu propensió a la disminució de les solucions coalicionals. L’excepció
a aquesta tendència són els municipis de més de 10.000 habitants, que veuen incrementar de forma evident
els executius de coalició de tal manera que al llarg d’aquests anys creixen 30 punts percentuals. El punt
     
i més enllà de la renovació del personal polític a la qual hem fet referència, la coincidència temporal amb
els governs tripartits a la Generalitat de Catalunya ens ha fet avaluar la possibilitat d’un comportament



coincidència de la morfologia dels governs tripartits catalans a la Generalitat de Catalunya i la dels governs
municipals ha estat pràcticament inexistent. No només representen un escàs 7 % dels governs de coalició
     
capacitat explicativa especial (Franklin et al., 1983). Les suposades dinàmiques de mimetització política en
aquest àmbit són inexistents en el govern local.
4.2 La morfologia dels governs de coalició
A banda de l’anàlisi quantitativa dels governs formats, cal que ens apropem al vessant qualitatiu dels governs
de coalició, és a dir, a intentar conèixer quins criteris són els que guien la formació d’aquest tipus d’executiu.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 66
4.2.1 El nombre de socis coalicionals
Els governs de coalició en els municipis petits catalans són, essencialment, el resultat de la col·laboració

referència a la major facilitat per arribar a acords i a un volum més elevat de rendiments coalicionals per a
cadascun dels socis, sinó que bàsicament s’expliquen pels condicionants institucionals que imposen el reduït
nombre de regidors en aquests consistoris.

1987 1991  1999 2003 2007 2011 
Governs de coalició bipartits 79,6  73,7  70,3 76,1  80,7
Governs de coalició tripartits 20 23,8  23,8 29,4 23,2 18,1 18,9
Altres governs de coalició 0,4 07 1,1 1,0 0,3 0,7 0,4 0,4

4.2.2 Els eixos de competència i la formació dels executius municipals
En aquest apartat es tracta d’avaluar el grau d’homogeneïtat o heterogeneïtat entre els socis de la coalició
         
espanyol).
En termes agregats la principal conclusió de la sèrie temporal és la lenta però progressiva desaparició dels
governs sense cap tipus d’homogeneïtat interna, ja sigui ideològica o nacional. A mesura que la transició
s’assenta i que els mandats consistorials se succeeixen, els governs de coalició tenen una major propensió
               
pràcticament la meitat dels executius de coalició mostren una homogeneïtat tan ideològica com nacional dels
seus socis. Les aventures coalicionals que s’haurien pogut donar en un moment històric determinat fruit de
la immaduresa del mateix sistema polític han anat desapareixent i han mostrat, novament, un funcionament


1987 1991  1999 2003 2007 2011 
Homogeneïtat nacional i política 36,9 44,3 28,8 29,8 27,2 27,7 34,0 48,6
Homogeneïtat nacional 8,8  17,6 16,6 21,4  21,6 23,9
Homogeneïtat política  10,6 17,6 23,8  23,2 17,4 11,6
Sense homogeneïtat 39,0 39,9 36,0 29,8  29,6 27,0 
N 249 273 278 302 309 379 282 

La segona conclusió que ens aporta la taula és que, al llarg d’aquests anys, la dimensió relativament més


els percentatges s’inverteixen i la dimensió nacional és la que dona consistència a gairebé la quarta part


De manera conclusiva, doncs, hem constatat com l’escenari més habitual és el protagonitzat pels governs
unipartidistes, que gaudeixen de la majoria absoluta dels regidors, en gran mesura gràcies a l’estructura
consistorial, així com al nombre de candidatures que competeixen a les eleccions. Només a partir dels 10.000
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 67
habitants la dimensió del consistori ofereix majors espais per a la diferenciació de les opcions polítiques, i,
per tant, s’inverteix la tendència pel que fa a la morfologia dels governs locals.
Pel que fa a la morfologia dels governs de coalició, la imatge és també molt diàfana: la majoria són governs
bipartits, essencialment homogenis en la clivella ideològica, i només els darrers anys la dimensió nacional
ha actuat com a eix vertebrador de les solucions coalicionals.
5 Conclusions
El coneixement que s’ha aconseguit sobre els determinants del comportament electoral de les eleccions
locals a Catalunya i a la resta de països del nostre entorn europeu encara és bastant limitat. Les recerques
que s’han dut a terme aquests anys no han aconseguit delimitar els aspectes que són propis d’aquest tipus de

associada a la grandària poblacional, probablement, n’han desincentivat l’anàlisi. En aquest article hem
analitzat els quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya des de dues perspectives: la primera és la
discussió acadèmica sobre la nacionalització de les eleccions municipals, i la segona és l’estabilitat política
del govern local assolida al llarg d’aquests anys.
Pel que fa a la primera de les preocupacions, d’entrada cal assenyalar que, en les eleccions municipals,
sempre hi ha intervingut la dimensió nacional, bé sigui per les percepcions dels electors, bé sigui per les
estratègies dels partits. Malgrat tot, continua existint un cert debat acadèmic sobre si les eleccions municipals
tenen principalment un caràcter nacional –en el seu contingut i en els seus resultats– o si, per contra, el vot
municipal segueix patrons locals de competència electoral. Les recerques no són concloents. La descripció
que hem dut a terme en aquest article adopta el marc de la «nacionalització electoral» com a referència i
intenta incorporar alguna variable de caràcter contextual, com la grandària poblacional. Creiem que amb
l’anàlisi de les eleccions municipals com si es tractessin d’unes eleccions parlamentàries no n’hi ha prou per
a la seva comprensió. Cal utilitzar una estratègia complementària que suposa considerar el municipi com a
unitat d’anàlisi. D’aquesta manera el context enriqueix l’anàlisi.
En aquest sentit, en introduir variables de caràcter contextual –com la dimensió de municipi–, la idea de
nacionalització i contingut de segon ordre de les eleccions municipals queda matisada. Se’ns presenta un
escenari diferent en el qual sorgeix un univers local format per la gran majoria de municipis, que participen

una majoria de sufragis, davant un món més poblat, nacionalitzat quant al sentit del vot i depressiu
                 
compara la participació a les eleccions municipals amb la dels comicis generals, el que s’ha produït és una
municipalització de les eleccions en les localitats de menor població i una nacionalització en les ciutats
més grans. Cal repensar, per tant, el concepte de nacionalització per categoritzar les eleccions municipals a
  
model tradicional (Kjaer et al., 2019).
Pel que fa a la segona de les perspectives que adopta l’article, cal assenyalar que la longevitat electiva de
l’alcalde demostra que el sistema polític català ha evitat el que, al llarg de la transició, semblava intrínsec
al govern local: la inestabilitat política producte del gran nombre de municipis i el record convuls del
comportament de les elits locals durant la Segona República. En efecte, la carrera de l’alcalde a Catalunya
al llarg d’aquests quaranta anys mostra una permanència notablement alta –al voltant de deu anys– o com a
mínim molt similar a la dels seus homòlegs europeus. Aquesta elevada duració en el càrrec queda compensada
per una taxa de renovació del personal polític local sostinguda en el temps i elevada en el percentatge: en
cada mandat consistorial un 40 % dels alcaldes ha entrat per primera vegada a l’escenari local, és a dir, són
alcaldes per primera vegada. La barreja de permanència i renovació és, doncs, una de les característiques
estructurals del govern local català.
D’altra banda, els executius locals mostren un predomini molt clar dels governs unipartidistes, que en tots els
mandats consistorials representen més de dues terceres parts dels municipis catalans, mentre que els governs
de coalició suposen el 30 % restant. El nombre d’executius de coalició s’incrementa a mesura que ho fa la
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 68
població del municipi, de tal manera que, entre els municipis menors i els de més població, les proporcions
s’inverteixen. Sigui com sigui, el mapa municipal de Catalunya, el disseny legal de les corporacions i el
paper de les elits locals han aconseguit crear un mapa del govern local català estable des del punt de vista
polític. Estable i amb una clara tendència a la cohesió dels seus socis: la sèrie temporal demostra la lenta però
progressiva desaparició dels governs sense cap tipus d’homogeneïtat interna, ja sigui ideològica o nacional.
D’altra banda, al llarg del temps la dimensió més determinant en la confecció dels governs de coalició s’ha
demostrat que és l’eix ideològic, atès que només els darrers anys la dimensió nacional s’ha convertit en el
principal taulell de negociació.

Alberich, Joan (2010). L’ús de l’espai. Transformacions territorials a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.


electoral a Catalunya. Vic: Eumo editorial.
            

Canals, Ramon (1984). Les eleccions municipals a Catalunya. 1979 i 1983. Equip de Sociologia Electoral de
la Universitat Autònoma de Barcelona.
Capo, Jordi; Baras, Montserrat; Botella, Joan i Colomé, Gabriel (1988). La formación de una élite política
local. 
Capo, Jordi (1991). Elecciones municipales, pero no locales.    

            
.
Clark, Alistair i Krebs, Timothy (2012). Elections and policy responsiveness. A: Karen Mossberger (ed.);
Susan Clarke (ed.); Peter John (ed.), 
     
2007.  47

, 47 (3), 
Local Councillors in Europe. Nova York: Springer.
Franklin, Mark i McKie, Thomas (1983). Familiarity and inertia in the formation of governing coalitions in
parliamentary democracies. , (13), 
Garraud, Philippe (1989).         . París:
L’Harmattan.
Heinelt, Hubert; Magnier, Annick; Calabria, Marcelo i Reynaert, Herwig (2018).  
. Basingstoke: Palgrave McMillan.
Kjaer, Ulrik i Stayvers, Kristof (2018). 
local government elections and voting. A Richard Kerley, Joyce Liddle i Pamela T. Dunning (Coords.). The
     Nova York: Routledge [en procés
d’edició].
        . Barcelona: Ciències Polítiques i
Socials.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 69
Magre, Jaume (1999). 
Magre, Jaume; Vallbé, Joan Josep i Tomàs, Mariona (2016). Moving to suburbia? Effects of residential
mobility on community engagement. , 53
       
    . Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer d’estudis
autonòmics i locals.

de Ciències Polítiques i Socials.

gobiernos locales y diputaciones provinciales. 
Márquez, Guillermo (2003). Marco metodológico para el estudio de las coaliciones políticas en los gobiernos
,  (2), 
.
Princeton: Princeton University Press.

sobre la conducta electoral. Un estudio del voto socialista en las elecciones locales andaluzas de 2011.

              
municipal. . Madrid: Marcial Pons.
              
              
Polítiques i Socials.
    
, (31), 

framework for the analysis of European election results. 
Reniu, Josep Maria i Magre, Jaume (2006). Els executius locals a Catalunya: morfologia i funcionament. A
Jaume Magre (Ed.). 
Sunyer d’estudis autonòmics i locals.
Sartori, Giovanni (1992). . Madrid: Alianza Editorial.
Vallbé, Joan Josep i Magre, Jaume (2017). The Road Not Taken. Effects of residential mobility on local
turnout. 
              
balance provisional. A Pilar del Castillo (Coord.). 

         , (Vol. 2). Barcelona:
Enciclopèdia Catalana.
Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 70
7 Annexos
En aquest annex incorporem, en primer lloc, dues consideracions metodològiques per llegir en condicions
els resultats que aportem a l’article. En segon lloc, mostrem algunes taules que hem decidit treure del cos del

Consideracions metodològiques
1. Per dur a terme l’estudi del comportament electoral a les eleccions municipals s’han utilitzat els resultats
electorals dels 948 municipis catalans, mentre que per a l’estudi dels alcaldes catalans de cadascuna de les
          
que, per la quantitat de canvis intramandat (relleus anticipats de l’alcaldia, mocions de censura, renúncies i
dimissions, entre d’altres), era inviable estudiar d’una manera comparativa.
             
dades anteriors són pràcticament inexistents i, sobretot, de poca qualitat. De la mateixa manera, s’han tingut
        
habitants l’executiu s’elegeix de manera pràcticament directa.
Taules

1979 1983 1987 1991  1999 2003 2007 2011
Tram inferior 6,6  17,4 12,1  8
El mateix tram  73,7 49,7   37,1 40 42,8 100
Tram superior 42,8 19,7 27,7 32 33,7   


1979 1983 1987 1991  1999 2003 2007 2011 
1,9 1,4 2,7 3,4 4,1 6,6 8,9 12,8 13,7 16,9

Taula 3. Percentatge de municipis en què la participació a les municipals és superior a la mitjana del seu tram
de població a les generals.
1979 1983 1987 1991  1999 2003 2007 2011 
Fins a 100 habitants 33,3  30,0 43,3 63,3 86,7  86,7 96,7 76,7
 37,3 41,1  38,6  73,4  81,6  72,8
 32,4 43,7    70,4  78,2 81,7 64,8
 31,2 47,8 70,7   72,6    68,2
 26,8 49,0  43,3  84,1 38,2 61,8 71,3 42,7
 26,0  83,3 33.3 32,3 78,1 14,6 26,0 43,8 
 16,1  83,9 16,1 10,3 44,8  4,6 13,8 2,3
De 10.001 a 20.000 1,8 48,2 78,6 1,8   1,8 1,8 1,8 ,0
Més de 20.000 1,6 34,4  ,0 ,0 1,6 ,0 ,0 ,0 ,0

Jaume Magre
Quaranta anys d’eleccions municipals a Catalunya: Nacionalització electoral i estabilitat política
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 71
Taula 4. Índex de concentració a les eleccions generals (CiU+PSC).
1982 1986 1989 1993 1996 2000 2004 2008 2011  2016
Fins a 100 61,2968 78,1069    71,3619  64,1189  42,6012 41,1672
 63,4092  76,2999 69,3916    67,4870  42,2643 39,7184
    69,1116  69,6882   64,9673  38,6149

1.000    69,1439  70,0491  68,2923 64,7316 40,3807 37,3627
De 1.001 a
 67,0877   70,0213 76,9868 70,6937   64,3343 39,1420 

 68,4469 77,2131  71,6239       

10.000 67,6378 76,2923 73,6198  74,0846 66,9239    33,6014 31,8188
De 10.001 a
20.000 70,0301 76,9398 74,1881 70,7923      32,1783 
Més de
20.000  72,3673 66,7660 66,1191  62,2303  66,8986   29,1794


1979 1983 1987 1991  1999 2003 2007 2011 
Fins a 100
habitants 86,7378  82,7660 83,9647  82,9884  63,8330  64,4727
  80,7888   81,9907 82,8917  61,6044 71,1368 61,2072
 68,8814 77,1911 84,9680 79,4989 74,3969  77,9480 73,0763 74,0310 
   76,2822  73,8326 74,3134  67,4471 70,4143 
  68,6346 72,7283 72,1803    67,0327 67,3732 
 43,4763  68,7743  66,2709  63,9030 60,9084  47,9197
  60,1617   60,7143     43,4400
De 10.001 a 20.000  67,0888 70,2397  64,4187 63,3676    
Més de 20.000 49,0130 67,2809 71,7693 72,2292 63,7038     36,1603
