Més arguments pels quals el Notari no pot declarar com a testimoni sobre les seves escriptures
| Autor | Rafael Rivas Andrés |
| Cargo | Notari de Xivert (Castelló) |
| Páginas | 60-66 |
Page 60
A la revista La Notaria del Col·legi de Notaris de Catalunya, núm. 3, de 2010, vam publicar una petita col·laboració sobre «Respostes a les actuacions contra notaris», en què es dedicava un apartat als arguments pels quals un Notari no pot - no ha de- declarar com a testimoni sobre els documents que autoritza.
Doncs bé, el que es pretén aquí és augmentar la llista dels arguments que impossibiliten el Notari per a aquesta «testificació» o, en paraules d’Antonio Rodríguez Adrados, per a aquesta «deposició testifical».
Però abans, per emmarcar la qüestió, hem de fer aquí unes breus reflexions sobre el valor dels documents notarials i repetir, en part, el que ja vam dir. De totes maneres, el lector de seguida s’adonarà que més aviat sembla un homenatge a Rodríguez Adrados que no pas una altra cosa... I té raó, ho és, però amb un aclariment: el suposadament homenatjat no necessita per res més reconeixements -a part del fet que aquestes línies poc prestigi li poden afegir-, tot i que nosaltres sí que necessitem les seves aportacions, i més en aquesta època, en què sembla que se celebra un aquelarre oficiat per alguns
Page 61
jutges, catedràtics i alts càrrecs polítics del Ministeri de Justícia en què es crema tota la legislació documental imperativa espanyola i en què competeixen a l’hora de confondre negoci amb document i la validesa i l’eficàcia de l’un amb la de l’altre, fins a arribar a la conclusió que els notaris i les escriptures estrangeres són exactament iguals que les espanyoles, ja que agudament han observat que en tots els casos hi apareix la paraula Notari acompanyada de segells... molts segells. Tot això és d’un mèrit extraordinari, ja que, d’una banda, es fa sense citar ni una sola norma de la legislació notarial, ni espanyola ni estrangera i, de l’altra, en les oposicions a judicatures no s’estudia ni un sol tema de Dret Notarial... Però no podria el Consell del Notariat fer una edició especial dels Escritos jurídicos de Rodríguez Adrados i regalar-la per a il·lustració general dels que pretenguin escriure sobre els documents notarials?
No hi ha cap dubte que processalment el document notarial, és a dir, l’escriptura, és un mitjà de prova privilegiat; «prova plena», estableix l’art. 319.1 LEC
En fi, tornant al que aquí ens ocupa, direm que no hi ha cap dubte que processalment el document notarial -per simplificar, l’escriptura- és un mitjà de prova privilegiat; «prova plena», estableix l’art. 319.1 LEC.
Amb els requisits i en els casos dels articles següents, els documents públics compresos en els números 1r a 6è de l’article 317 han de fer prova plena del fet, l’acte o l’estat de les coses que documentin, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat dels fedataris i altres persones que, si escau, hi intervinguin.
No obstant això, l’escriptura també té uns importantíssims «efectes directes» que produeix per si sola, sense necessitat d’auxili judicial, i que sobrepassen de molt l’estret camp del procés.
En efecte, els no versats en Dret Documental espanyol es deixen enganyar pel fet que el nostre Codi Civil inclogui la disciplina general sobre els documents dins del títol I del llibre IV («De les obligacions i contractes»), i li dediqui el cap. V, «De la prova de les obligacions», art. 1214 a 1253, pensant que per aquest sol fet la seva importància es redueix al seu valor probatori judicial. Aquest error és tan comú que fins i tot ha arribat a la mateixa DGRN, la qual, a la seva Resolució de 22 de febrer de 2012, fa unes afirmacions respecte d’això que, francament, són de difícil digestió.
I no és així... la doctrina, de manera unànime, ha anat reconeixent durant els tres últims segles que el nostre Codi Civil no té autèntica sistemàtica, malgrat que, deia Lacruz, en la seva senzillesa va resultar un text superior als seus autors. Corollari d’aquest reconeixement era que ningú no s’atrevia a extreure conclusions incontrovertibles sobre el fet que determinats articles estiguessin col·locats en una part del Codi o en una altra... En efecte, Rodríguez Adrados («El documento en el Código Civil», a Escritos Jurídicos, t. III, pàg. 19 i 20) ensenya que la ubicació d’«algunes» normes sobre els documents notarials en el capítol sobre la prova de les obligacions és precisament digna d’alabança:
Y aquella colocación sistemática en los títulos iniciales del Libro de las Obligaciones y Contratos tampoco merece una crítica demasiado desfavorable, si se tiene en cuenta que constituyen, en realidad, la verdadera Parte General de que el Código Civil carece.
Aquesta és la mateixa raó per la qual, en la regulació del contracte de compravenda, es contenen normes de general aplicació a altres negocis jurídics, i així, per exemple, la tradició instrumental de l’art. 1462 CC s’aplica també a les transmissions produïdes per una cessió d’immoble a canvi d’aliments o de renda vitalícia, que s’ubiquen en un altre lloc dins dels contractes aleatoris o de sort.
Rodríguez Adrados continua explicant -i escarnint la RDGRN de 22 de febrer de 2012 sense ni tan sols imaginar-ho per les dates- que l’actual ubicació d’aquestes normes és -com tots imaginàvem- purament circumstancial, ja que el Projecte del Codi Civil de 1821 portava aquesta matèria al cap. I del títol VII del llibre I, i que Augusto Comas, en les seves esmenes i escrits d’abans i de després del Codi Civil, proposava que es portessin a un llibre V i últim, tal com s’havia fet en altres codis que es van tenir en compte per a la nostra codificació en altres matèries, com ara l’holandès i el portuguès de 1867.
I Rodríguez Adrados continua desmentint la RDGRN de 22 de febrer de 2012 i recordant-nos que hi ha altres parts del Codi Civil en què es contenen normes «notarials» fora de les «Obligacions i contractes»: els testaments dels art. 662 a 743 CC, al llibre III, i altres referències, com l’art. 11, sobre validesa del «negoci» -no del documento-; els art. 632 i 633, sobre donacions; l’art. 1327, sobre capitulacions; l’art. 1462, sobre tradició; els art. 1865 i 1872, sobre penyora; l’art. 1875, sobre hipoteca; els art. 1921 i seg., sobre prelació, i molts més.
Aquestes opinions de Rodríguez Adrados preclarament fetes fa molts anys han estat ratificades per l’actual Llei d’Enjudici-
Page 62
ament Civil, que deroga en el Codi Civil -i les incorpora al seu text- les normes que es refereixen estrictament a la prova, com són les disposicions generals (art. 1214 i 1215) i les que es refereixen a la prova de confessió, inspecció del Jutge, pèrits, testimonis i presumpcions (art. 1231 a 1253), i, no obstant això, deixa incòlumes les seccions «Dels documents públics» (art. 1216 a 1224) i «Dels documents privats» (art. 1225 a 1230, tret del 1226, que tractava de la qüestió processal del reconeixement). Per què? Doncs per la senzilla raó que en aquests articles es conté una disciplina general del document que va molt més enllà de la seva consideració de simple mitjà de prova.
Les escriptures tenen més efectes fora dels tribunals que en un procés judicial, ja que en el procés hi regeix l’«apreciació conjunta de la prova», mentre que, extrajudicialment i segons l’art. 17 bis, punt 2, lletra b) LN, tenen fe pública i són veraces i íntegres
Per si hi hagués algun dubte, ratifica el que acabem d’exposar l’Exposició de Motius XX de la LEC, que disposa:
En el que afecta el Codi...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba