Resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat contra qualificacions de la propietat i mercantils

Autor:Fernando Agustín Bonaga
Cargo:Notari de Calatayud
Páginas:145-150
 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 145

Anotacions preventives

EN GENERAL

Resolució de 17 d’agost de 2010 (BOE 270, 8-XI-10: 17182)

Denega la pràctica d’un assentament de presentació causat per una instància privada en la qual se sol·licita l’anul·lació d’una anotació preventiva vigent. Raons: no estem davant d’una de les excepcions legals a l’exigència de titulació pública (art. 3 LH); la modificació d’un assentament ja practicat exigeix consentiment del titular o resolució judicial (art. 40 LH), i ha de ser decretada pel mateix òrgan que va adoptar l’anotació.

D’EMBARGAMENT

Resolució de 17 d’agost de 2010 (BOE 270, 8-XI-10: 17182)

Admet la pràctica d’una anotació d’embargament ordenada judicialment sobre una finca de guanys, a instàncies d’un cònjuge com a embargador per un crèdit privatiu, contra l’altre cònjuge com a embargat. Ni del Registre ni del manament d’embargament resulta la dissolució de la societat de guanys. Sent vigent la comunitat, és possible l’embargament de finca de guanys sempre que intervingui una notificació al cònjuge no embargat (article 144-1 RH), la qual cosa, en el cas resolt, no és necessària, atès que és precisament aquest qui sol·licita l’embargament.

[Solució que contrasta amb la de la R. de 16 de gener de 2009 (BOE 36, 11-II-09: 2352), perquè es referia a un cas similar però amb una diferència essencial: els cònjuges es troben separats judicialment, si bé la societat conjugal no s’ha liquidat respecte d’aquesta finca. La Direcció va rebutjar la pràctica d’una anotació d’embargament sobre una meitat indivisa d’aquesta, en què l’esposa era l’embargador, per un deute privatiu, i el marit, l’embargat. En no haver-se liquidat la societat de guanys (la naturalesa de la qual és la de comunitat germànica sense atribució de quotes ni facultat de demanar la divisió mentre no s’extingeixi), no correspon a cada cònjuge individualment una quota indivisa en cadascun dels béns que la integren; només després de la liquidació, la quota sobre el tot cedirà el seu lloc a titularitats concretes].

Resolució de 21 de setembre de 2010 (BOE 276, 15-XI-10: 17506)

Admet la pràctica d’una anotació preventiva d’embargament sobre la meitat indivisa de la finca inscrita a nom del deutor; i la denega quant a la meitat indivisa inscrita a nom d’un tercer, per falta de tracte successiu (art. 20 LH).

Nota: les postil·les entre claudàtors [...] no procedeixen de la resolució extractada, sinó que es tracta només de comentaris o observacions de l’autor d’aquests resums.

Page 146

Resolució de 23 de setembre de 2010 (BOE 276, 15-XI-10: 17508)

Denega la pràctica d’una anotació preventiva d’embargament sobre una finca inscrita a nom d’una persona diferent d’aquella contra la qual es va dirigir el procediment. Això no es veu obstaculitzat pel fet que la titular sigui fiadora i sòcia única de la societat executada (el que hagués estat procedent és demandar-la en tals conceptes).

Cancel·lació

Resolució de 29 d’octubre de 2010 (BOE 287, 27-XI-10: 18238)

La cancel·lació és un assentament accessori d’un altre principal, el qual declara totalment o parcialment extingit. Així, es denega la cancel·lació d’una condició resolutòria perquè no es va arribar a inscriure al seu moment.

Concurs

Resolució de 24 de setembre de 2010 (BOE 276, 15-XI-10: 17509)

Denega una anotació preventiva de concurs, les actuacions del qual declaren en tal situació una societat conjugal, quan la veritat és que a les societats conjugals els manca personalitat jurídica.

La Llei Concursal permet que, una vegada declarats en concurs ambdós cònjuges, s’acumulin ambdós procediments (art. 25-3 LC) i que, en cas de concurs necessari, i sempre que hi hagi confusió de patrimonis entre els deutors, se sol·licitin conjuntament ambdós concursos des de l’inici (art. 3-5 LC). La pràctica judicial interpreta extensivament aquestes regles i permet la declaració conjunta del concurs -necessari o voluntari- d’ambdós cònjuges, però sempre que existeixi veritable confusió de patrimonis. En el cas resolt, caldria que el jutjat manifestés inequívocament que estem davant d’un cas de concurs conjunt d’ambdós cònjuges.

Costes

Resolució de 18 d’agost de 2010 (BOE 276, 15-XI-10: 17505)

Per inscriure una escriptura de transmissió de finca que pugui envair una zona maritimoterrestre cal la certificació de l’Administració de l’Estat prevista als articles 31-1 i 35 del Reglament de Costes. En ocasions anteriors (R. de 16 de juny de 1998, R. de 14 de gener de 2000, R. de 21 de febrer de 2002) la Direcció havia interpretat que aquesta certificació s’exigia només per a immatriculacions i excessos de cabuda (com es desprèn dels articles 15 i 16 de la Llei de Costes). Però avui el Tribunal Suprem (S del contenciós, de 16 d’octubre de 1996 i 27 de maig de 1998) estén aquesta exigència a totes les transmissions.

[Reitera la doctrina de la R. de 6 d’octubre de 2008 (BOE 269, 7-XI-08: 17943)].

Resolució de 10 de novembre de 2010 (BOE 302, 13-XII-10: 19194)

En general, la partió (també l’administrativa) és una facultat del domini que serveix per resoldre una qüestió de límits entre les finques, i desenvolupa la seva eficàcia en l’àmbit estrictament possessori, la qual cosa n’exclou la qualificació com a títol declaratiu de domini. Però com a excepció, l’article 13 de la Llei de Costes de 1988 estableix que la partió administrativa en zona maritimoterrestre declara la possessió i la propietat a favor de l’Estat, sense que les inscripcions al Registre de la Propietat prevalguin davant de la naturalesa demanial dels béns partionats, per la qual cosa la resolució d’aprovació de la partió és títol suficient per rectificar les situacions registrals contradictòries amb la partió.

Per això, en el supòsit resolt, la Direcció declara inscriptible a favor de l’Estat, en virtut de l’Ordre Ministerial que aprova la partió d’una zona de domini públic maritimoterrestre, una finca que apareix inscrita a favor d’un particular.

Hipoteca

Resolució d’1 d’octubre de 2010 (BOE 270, 8-XI-10: 17184)

Modifica la doctrina anterior de la Direcció sobre l’àmbit de la qualificació registral en les hipoteques, després de la Llei 41/2007 (art. 12-2 LH), i l’amplia en consideració a altres principis que regeixen el mercat hipotecari (protecció de consumidors i usuaris; extensió a notaris i registradors de l’obligació que tota autoritat estatal té de facilitar el resultat previst a les directives comunitàries; STS de 16 de desembre de 2009, que reitera el paper actiu del Registrador enfront d’una clàusula abusiva; possibilitat que les clàusules de venciment anticipat puguin legitimar l’exercici de l’acció real hipotecària).

Així, la Direcció declara que les clàusules financeres sense transcendència real [respecte de les quals fins a ara es deia que només s’inscrivien però no es qualificaven] sí que són objecte de qualificació registral, si bé modalitzada en la seva extensió, i rebutja: aquelles declarades nul·les per sentència ferma, i aquelles el caràcter abusiu de les quals pugui ser declarat pel registrador, amb la qual cosa se subsumeix automàticament el supòsit de fet en una prohibició específicament determinada en termes clars i concrets, sense poder entrar en l’anàlisi d’unes altres l’abusivitat de les quals depengui de conceptes indeterminats o incerts (com el principi general de bona fe o el desequilibri de les prestacions), cas en què la declaració d’abusivitat requeriria sentència.

L’operació qualificada en el supòsit resolt és un crèdit en compte corrent fins a un determinat límit, el saldo del qual, al tancament del compte, es garanteix amb hipoteca de màxim en la seva modalitat d’hipoteca inversa. La Direcció diu el següent al respecte:

- No procedeix exigir el...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA