Qüestions prospectives del professorat universitari

El professorat universitari viu una situació complexa. No especialment complexa des d'una perspectiva històrica -perquè hi ha hagut temps pitjors, com recordaran els que van ser PNN¹- però que produeix certa intranquil·litat als seus integrants. La implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), la tendència a la convergència europea a través d'un espai similar en investigació; la superació de les àrees de coneixement, l'estructuració de noves formes de selecció del professorat, l'exteriorització dels problemes de gènere que eren latents o, fins i tot, la nova estructuració de l'Estatut del PDI, esmentat a la LOU, al qual el Ministeri d'Educació anterior ha dedicat molt temps i energia, però que no va arribar a veure la llum, obren un ventall de qüestions que en el moment actual produeixen, en bona part dels professors, un sentiment d'incertesa, fracàs i falta de perspectiva cap al futur. De fet, la realitat mostra que hi ha una gran preocupació que s'ha manifestat en l'augment de les jubilacions anticipades, dins dels programes que han anat configurant les universitats en l’estret marc legal establert per a aquest fi² i que també han estat posats en entredit afegint més incertesa al sistema.

Tot això afegit, a més, a una situació econòmica asfixiant, en la qual moltes universitats estan obligades a fer ERES encoberts amb els seus professors temporals, a la no reposició dels efectius que es van jubilant, i fins i tot a l'ajornament de parts de la nòmina del seu personal, en un context en el qual, d'altra banda, es requereix una ineludible aposta per la qualitat i l'excel·lència. Possiblement els problemes que hi ha en l'actualitat es veurien d'una altra forma en un context econòmic diferent: Avui, la universitat pública espanyola està sotmesa a una tensió irresoluble: per una part se li exigeix estar entre les millors del món, ser internacional, però per una altra, manca dels fons per a competir per assolir-ho. Sovint també està sotmesa a una tensió política o fins i tot es converteix en arma política, fruit del nostre model d'estat: el Govern de la Nació regula mesures que afecten les universitats, que després els governs autonòmics de qui depenen financerament, no reflecteixen en els seus pressuposts, amb la qual cosa han de fer front com poden a la situació sobrevinguda. I els retalls i impagaments s'estan veient des de fa anys: només cal veure el que passa a la Comunitat de Madrid des de 2007, la

Page 3

qual cosa passa a la Comunitat Valenciana en un període similar; els problemes que ha d’afrontar la universitat catalana o els que s'anuncien en la de Castella-la Manxa després de les eleccions autonòmiques del 2011. I això és el que produeix major frustració, perquè les condicions en les quals s'investiga i s’ensenya són manifestament millorables. De fet, alguna de les mesures previstes a l'Estatut del PDI es postergaven a causa del seu impacte pressupostari.

No és un problema retributiu, encara que també, sobretot després dels efectes del Reial decret-llei 8/2010, de 20 de maig, pel qual s'adopten mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic. Però el context ha empitjorat considerablement després de la promulgació del Reial decret-llei 20/2011, de 30 de desembre, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic, que eleva considerablement la pèrdua de poder adquisitiu del professorat i que limita considerablement la prestació del servei públic universitari a disposar d'unes plantilles adequades. És un problema que els instruments bàsics per al desenvolupament de l'activitat docent i investigadora manquin dels mitjans suficients per a desenvolupar la seva activitat. És cert que en les dues últimes legislatures s'ha augmentat el pressupost d’I+D de forma important -encara que comparativament algunes mesures han estat limitades econòmicament, com ha ocorregut amb els Campus d'Excel·lència Internacional-. Però encara així, ha quedat curt, molt curt perquè veníem d'una situació bastant deficient³, i que a més, ha quedat diluït amb la successió de retalls que s'han produït des de l'any 2009 fins a l'actualitat, que han suposat, tenint en compte l'últim retall de 600 milions d'euros ja anunciat pel govern entrant, una disminució de més d'un 25% de la inversió en I+D, que ens remunta a la situació pressupostària del 2005.

A més, el sistema de distribució de competències ha temperat la millora que s'ha manifestat des de l'Estat. En efecte, el paper preponderant que tenen les comunitats autònomes en matèria d'universitats públiques, ha fet que determinades polítiques aprovades per aquestes condicionin la capacitat d'un funcionament adequat per part de les universitats. No cal res més que veure els problemes que està plantejant la Comunitat de Madrid en relació amb l'execució dels contractes programes o amb l'abonament de la quantia total en concepte d'increment de les pagues extraordinàries per la incorporació gradual, des del 2007, del complement específic, i les "pagues addicionals" per complement de destinació, a les quals no vol fer front i, per això, ha d'abonar-lo la universitat. És, en definitiva, un exemple de com certa voluntat estatal de legislatures anteriors ha trobat el fre autonòmic.

La crisi econòmica s'està vivint, a més, amb especial intensitat, comprometent aspectes interessants de la gestió del Ministeri d'Educació. Els esforços manifestats i que s'engloben en l'Estratègia Universitat 2015, quedaran poc realitzats per culpa de la crisi. En aquest context, hem escollit quatre qüestions que considerem actuals i que poden condicionar, en un futur pròxim, la situació del professorat universitari: la situació dels diversos col·lectius, els

Page 4

problemes de selecció, els relatius a la igualtat de gènere i els derivats de l'Esborrany d'Estatut del PDI que estava tan avançat abans de la convocatòria d'eleccions generals al novembre del 2011, i el futur del qual sembla ara incert.

El pas del temps, per curt que sigui, continua comprometent la situació de la Universitat. La promulgació, en el primer Consell de Ministres decisor de la Presidència de Rajoy, del Reial decret-llei 20/2011, de 30 de desembre, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributaria i financera per a la correcció del dèficit públic, inclou mesures que comprometen, no solament el manteniment del poder adquisitiu del professorat de la Universitat pública -que a la congelació de salari, amb la rebaixa que suposa de pèrdua de poder adquisitiu- i un percentatge variable d'aproximadament un 4% en l'aparentment inconstitucional, per l’ús de la forma de Decret llei, increment de la tarifa d'IRPF- sinó que també s'inclouen mesures que dificultaran tant la incorporació de nou personal com la millora de la situació professional. S'hi afegeixen, en algunes comunitats autònomes -com la Comunitat de Madrid- mesures especialment dures com són les relatives a la Incapacitat Laboral Transitòria, que suposaran una pèrdua de poder adquisitiu suplementari en les circumstàncies de malaltia.

El professorat universitari, com ja és conegut, està dividit en dos grans grups, el de funcionaris i el dels contractats sotmesos en l'actualitat a la legislació laboral que va superar els antics contractes administratius, els quals plantejaven molts problemes, especialment en els dels centres adscrits⁴. Dins del primer, Catedràtics d'universitat i Professors titulars d'universitat componen els dos cossos principals, resultat tendent a la desaparició dels cossos d'escoles universitàries, després de la reforma de la Llei orgànica d'universitats del 2007, que dictaminava la seva integració -en els casos possibles- al cos de Professors Titulars d'Universitat. L'elenc de figures laborals, també definides en la LOU referida, és: Ajudants, Professors Ajudants doctors, Professors Col·laboradors, Professors contractats doctors, Professors emèrits i Professors visitants. La separació primordial entre ells és la relativa als que tenen contracte indefinit -doctors contractats i col·laboradors- i els que és per temps determinat; tots els altres, encara que el contracte d'associat tingui diverses possibilitats de pròrrogues.

Aquesta visió panoràmica del professorat reflecteix el gran canvi que hi ha hagut en els últims anys. Un canvi sobre el qual, més enllà de qüestions de detall que es poden trobar en

Page 5

altres estudis més específics⁵, val la pena que es facin algunes reflexions generals, com correspon a un article d'aquesta naturalesa.

El primer punt que val la pena constatar és que ens trobem en una situació de tensió entre dues regles que semblen antagòniques: la convergència i la separació del règim jurídic entre els dos grans grups, professorat funcionari i contractat. Tensió que inclou més aspectes dels que aparentment es puguin percebre en una primera visió i que és susceptible de provocar certes distorsions en el funcionament quotidià.

La convergència ve donada per la unificació de funcions de tot el professorat permanent, funcionari i contractat. En l'actualitat és la dada clau, que dóna coherència al règim del professorat permanent a la universitat pública. L'únic reservat actualment a certs col·lectius és el Rectorat -només per a catedràtics d'universitat (article 20.2 LOU)- i la Secretaria General -només per a funcionaris de cossos per als que faci falta llicenciatura, grau o superior, d'acord amb l'article 22 LOU-. El fet que els doctors contractats hagin de desenvolupar "amb plena capacitat docent i investigadora, tasques de docència i d'investigació" (article 52) elimina qualsevol possible distinció sobre el tipus d'activitat desenvolupada i proporciona un impuls a allò que poden efectuar els que no són catedràtics d'universitat. Des de la perspectiva formal, no farà falta, en conseqüència, passar pel filtre d'un catedràtic per a la direcció de projectes d'investigació o per a la pròpia configuració de la carrera acadèmica. La permanència en la Universitat -en els termes que recull la legislació laboral, obvi és dir-ho- suposa un mecanisme últim de garantia.

És evident que aquesta dada d'equiparació de funcions pot plantejar dificultats en un mitjà en el qual les jerarquies i el recordatori de les diferències han constituït un fet característic del funcionament universitari. Per exemple, no és estrany que les figures de contractat laboral estiguin situades jeràrquicament per darrere dels funcionaris, independentment de l'antiguitat o fins i tot del caràcter interí d'aquests. Però, en general, cal ressaltar els aspectes positius derivats de la introducció d'aquestes figures, ja que, com s'ha assenyalat, "havent-hi certes diferències, es pot parlar d'un procés d'enriquiment mutu i d’intercanvi entre ambdós règims jurídics"⁶. Més endavant tindrem ocasió de veure com juga aquesta transferència recíproca.

Però la convergència no elimina les diferències, i entre aquestes, la més essencial és la retributiva. De fet, hi ha hagut certa conflictivitat jurisdiccional en els últims anys, derivada de les peticions d’alguns professors que pretenien cobrar el corresponent a un cos superior precisament per les funcions que exercien, especialment en relació amb l'antic règim

Page 6

d'ensenyaments universitaris i la presència de professors d'escoles universitàries que impartien) docència en el segon cicle⁷.

Diferències fins i tot entre els membres dels cossos de funcionaris derivats de les normes especials que aprovin les comunitats autònomes en el marc de la LOU, i que per això afecten també el professorat permanent contractat. Les condicions retributives del professorat no són idèntiques, encara que cal reconèixer que l'aparent discriminació queda pal·liada amb les diferències quant a les seves condicions personals, professionals i, fins i tot, amb les activitats que desenvolupen, que poden ser molt considerables. Possiblement aquestes diferències haurien de ser més acusades, fins i tot a través d'uns complements efectius de docència i investigació que es corresponguin amb els mèrits reals del professorat, la qual cosa era, per cert, en el programa electoral del PSOE el 2008, abans que l'esborrés la crisi econòmica. Les diferències que es marcaran amb l'estatut del PDI i el seu desenvolupament van en la mateixa direcció. Els complements autonòmics, tanmateix, marquen una diferència important per ells mateixos i en el seu manteniment⁸, en quant es paga i en com es paga, que no depèn de les condicions del professor, sinó del seu lloc de treball, cosa que no resulta tan raonable. Si el primer té el seu impacte en el treballador, ja que hi ha diferències substancials de salari depenent de la comunitat autònoma, el segon afecta al pagador, a la universitat, pel seu impacte en la configuració de la plantilla, en la manera de prestar el servei públic universitari i en les condicions materials de treball que proporciona als seus empleats. Per al treballador no solament és un problema de quantia, sinó també dels conceptes en funció dels quals es pot percebre el complement.

En efecte, la política de finançament de les universitats per part de les comunitats autònomes, obre una notable bretxa entre les universitats sobre les condicions materials de treball i sobre les possibilitats reals d'acompliment d'una activitat docent i investigadora de qualitat i d’un compliment efectiu del servei públic universitari. Pensem, per exemple, en la recent normativa aprovada per l'Estat, d'incloure en les pagues extraordinàries els imports, primer, del complement de destinació, i després del complement específic i que, per tant, les universitats estan obligades a pagar al professorat... i les comunitats autònomes a finançar-lo, perquè si no fos així, no es compliria amb el principi de finançament suficiente, que és la base de l'autonomia universitària. Tanmateix, les diferents comunitats autònomes han aplicat polítiques diferents sobre això; no han finançat la totalitat de les esmentades pagues, la qual cosa ha motivat que la quantia inclosa del complement específic sigui distinta en les diverses comunitats autònomes, i ha conduït les universitats a greus tensions pressupostàries, així com a la judicialització d'aquest assumpte. Un exemple paradigmàtic n’és la Comunitat de Madrid, a qui la Universidad Complutense ha reclamat incloure l'import de les pagues extraordinàries en

Page 7

el seu pressupost. La primera resolució judicial sobre això resulta, segons la nostra opinió, absolutament censurable quant al fons i a l'absència de motivació de la contestació a la reclamació que efectua la Universitat⁹ i en la falta d'entesa dels mecanismes de finançament de les universitats públiques. Esperem que el Tribunal Suprem casi la sentència.

La qüestió pressupostària també ocasiona altres diferències entre el professorat, ja sigui funcionari o contractat. La legislació catalana, per exemple, connecta primordialment la llicència d'estudis i investigació per al professorat permanente, a les necessitats pressupostàries. Les forquilles salarials que hi ha en algunes comunitats, depenen de l'aparició de figures de contractes diferents als que recull la norma estatal, en una mena de paral·lelisme amb els cossos de funcionaris estatals; grups de professors que depenen específicament de la normativa pressupostària de referència.

Tot l'anterior exposat té un aspecte que tanca el cercle de les divergències en les condicions de treball del professorat contractat i funcionari: el diferent nivell de negociació col·lectiva. Concretament, mentre que pels funcionaris es realitza al nivell de l'Administració General de l'Estat, pels contractats la negociació col·lectiva s'efectua a nivell de comunitats autònomes, o fins i tot de les mateixes universitats. Aquest és l'aspecte que més pot afectar en el futur la diferencia entre els uns i els altres; amb l'element afegit que tot el personal laboral de la universitat, professorat i PAS té el mateix nivell de representació sindical, ja que, segons l'Estatut dels Treballadors, componen el mateix centre de treball¹⁰. I, tal com l'experiència s'ha encarregat de mostrar, a través d'aquest mecanisme les diferències que poden aparèixer entre els dos grups de professors són bastant considerables.

Page 8

Page 16

Un dels punts on s'exterioritza millor la posició de la dona²⁵ a les aules universitàries és en l'apartat relatiu a la distribució per sexes dels diversos cossos de funcionaris²⁶. Una realitat on s'observa un nombre més baix de dones, especialment al cos de catedràtics d'universitat, que contrasta amb la majoria de dones en el col·lectiu d'estudiants universitaris, o fins i tot en altres cossos de funcionaris, que es corresponen amb els de menys nivell. En tot cas, just és reconèixer que es tracta d'una qüestió que, en l'actualitat, està a l'agenda del Ministeri d'Educació i que es veu realçada a l'Informe sobre Responsabilitat Social de la Universitat que acaba d'aprovar-se en el marc de l'Estratègia universitat 2015²⁷.

Fins i tot des d'una mera perspectiva de visibilitat del problema, no sol resultar fàcil d'abordar. Així, no fa pas massa temps s'ha indicat que "molt pocs homes i dones estan disposats a admetre que dins del món científic, on s'accepta que impera la racionalitat i l'equilibri, hi ha discriminació. Els homes que prediquen la igualtat assumeixen que, amb algunes excepcions, pràcticament ja existeix. Per a les dones, és molt més gratificant creure en els propis mèrits com a únic element de promoció davant d'altres contrincants, sense qüestionar la puresa de la ciència, ni admetre que els vents favorables sempre ajuden a entrar a port. El paper reivindicatiu implica admetre una situació d'inferioritat que no agrada a ningú. Demanar plans de correcció genera malestar i desgast en les relacions professionals i personals, esforços que es rendibilitzen molt millor si es dediquen a la pròpia promoció"²⁸.

El problema és rellevant, ja que repercuteix, tant en els aspectes directes de la pròpia carrera professional de les dones professores com en altres elements indirectes, com són el de les poques dones que ocupen el Rectorat de les universitats públiques²⁹. Constitueix una qüestió

Page 17

problemàtica el com s'avança en aquesta línia, ja que la línia de la discriminació sol plantejar-se de forma molt tènue, amb dificultats de prova. El mecanisme que la LOU ha incorporat³⁰ és de naturalesa indirecta, per a fomentar l'ascens de les dones dins dels cossos de funcionaris -que és plasmació de mesures més generals-³¹, especialment a l'esglaó més elevat, consistent en que s'incorporin dones al procés de selecció, amb un doble objectiu: evitar que els problemes usuals es plantegin de forma impune, ja que se suposa que elles també seran coneixedores de la pràctica i faran per manera d’evitar-ho, i tenir una major sensibilitat per a la valoració objectiva dels currícula, però dins del cúmul de circumstàncies en les quals aquests es desenvolupen. L'article 62.3 LOU estableix:

"Els estatuts de cada universitat regularan la composició de les comissions de selecció de les places convocades i garantiran, en tot cas, la necessària aptitud científica i docent dels seus components. L'esmentada composició s'haurà d'ajustar als principis d'imparcialitat i professionalitat dels seus membres, procurant una composició equilibrada entre dones i homes, llevat que no sigui possible per raons fundades i objectives, degudament motivades. En qualsevol cas, els membres de les comissions hauran de reunir els requisits indicats a l'article 57.2 i els seus currículums hauran de fer-se públics".

Certament, l'aplicació de l'excepció no deixa de plantejar problemes, especialment sobre el com s'acrediten les raons fundades i objectives per a justificar l'incompliment de la regla. Hi ha àrees de coneixement amb poques o cap dona com a catedràtic d'universitat -el que podria al·legar-se com a raó. Però tenint present que en l'actualitat han desaparegut a la pràctica els sorteigs, és un factor de dificultat, ja que, en condicions normals, el Consell de Govern de la universitat, que és el competent usual per a la convocatòria de places, manca d'elements objectius de valoració. Però, fins i tot si el problema rau en l'àrea de coneixement, que manca de nombre suficient de dones, com ocorre amb Ginecologia i Obstetrícia, justificar l'absència de dones en el procés de selecció per aquest motiu podria servir com a instrument per a perpetuar la situació.

Seria convenient, en aquesta línia, que el Pla d'Igualtat -que està contemplat a l'article 46 de la LOIE- que ha d'aprovar cada universitat, proporcionés pautes -entre altres qüestions variades- sobre quan es considera desenraonat que no es plasmi la composició paritària en una

Page 18

comissió. Cal tenir en compte que aquests plans d'igualtat constitueixen un instrument flexible, de durada limitada i que acaben constituint una "estratègia institucional destinada a aconseguir la igualtat real entre dones i homes en el treball, eliminant estereotips, actituds i obstacles que dificultin les dones accedir a determinades professions i llocs de treball en igualtat de condicions que els homes. El pla d'igualtat d'oportunitats ha de promoure mesures que afavoreixin la incorporació, la permanència i el desenvolupament de la seva carrera professional a les persones, per a assolir una participació equilibrada de dones i homes en tots els llocs i en tots els nivells de responsabilitat"³².

Però el problema més rellevant no és, desgraciadamente, aquest, sinó el de la valoració dels mèrits de les dones per a l'accés als llocs més elevats dins de la funció pública, on els principis que regeixen són els del mèrit i la capacitat. Encara que resulti una cita llarga, val la pena recordar l'assenyalat per Desdentado Daroca sobre els fets que dificulten l'èxit de les dones en aquest camp: "no obstant això, em permeto apuntar que és probable que un examen detingut dels fets portés a concloure que realment els criteris i mecanismes de valoració que es manegen en l'actualitat disten de ser realment neutrals, des d'una perspectiva de gènere. Alguns poden clarament afectar d'una forma més negativa les dones que els homes. Per exemple, als documents de l'ANECA s'insisteix en la producció regular, lineal de resultats, en l'especial valoració de les publicacions dels últims deu o cinc anys -segons els casos-, en l'activitat professional, en la participació en llocs de gestió i representació universitària. Doncs bé, els criteris de caràcter estrictament temporal com els enunciats poden perjudicar la dona que, si no vol renunciar a la vida familiar, pot necessitar organitzar la seva carrera investigadora d'una forma diferent a la masculina, no lineal ni regular, sinó, al contrari, més concentrada i intensa en determinats espais de temps, i més lleugera en altres, que coincideixin amb la maternitat i la cura de fills d'escassa edat, ja que és una realitat social que les dones continuen cobrint majoritàriament aquestes tasques. La seva qualitat i mèrit investigadores no són menors per això, ni crec que pugui afirmar-se que tingui conseqüències negatives per a l'avenç o el coneixement científic. Ni el mèrit, ni la capacitat, ni tan sols l'eficiència en l'àmbit universitari, no justifica l'efecte advers que aquest tipus de criteris pot tenir en les carreres universitàries de les dones. D'altra banda, l'actual rellevància que es concedeix a altres activitats alienes a la docència i a la investigación, també perjudiquen especialment les dones, no només perquè poden sofrir més les dificultats de la conciliació de la vida familiar i laboral i, consegüentment, de sumar activitats professionals o d'un altre tipus a la ja de per si àrdua tasca de compatibilitzar tasques docents, investigadores i de tenir cura dels fills, sinó també perquè, com demostren les estadístiques, les dones no estan accedint en l'actualitat, en percentatges equiparables als homes, als llocs de gestió i representació universitària. Tenir en compte aquestes tasques com a mèrits situa, per tant, les dones en un punt de partida més feble que els homes i permetrà, en

Page 19

conseqüència, no solament computar una tasca que ja es retribueix addicionalment i que comporta una reducció de docència, sinó també aprofundir les dificultats de les dones en l'accés als nivells més alts dels cossos docents i investigadors"³³. Tots coneixem supòsits en els quals les raons plantejades per Desdentado han figurat en les objeccions que s'han fet a alguna candidata, especialment si la plaça està competida, la qual cosa es planteja a través de la pregunta, aparentment innocent, d'"amb la producció que ha tingut al llarg d'un període, com s'explica que en els anys següents no tingui res pràcticament ressenyable?".

En aquesta direcció, s'haurien de generalitzar les mesures contemplades per a ajudants i ajudants doctors, consistents en que les situacions d'incapacitat temporal, maternitat i adopció o acolliment, durant el període de durada del contracte, interrompran el seu còmput, projectant-les als supòsits d'acreditacions de tipus divers o per als casos en els quals es produeix el concurs d'accés a una plaça, sigui aquesta de funcionari o de professorat contractat. Òbviament, això hauria de conduir, tal com s'ha assenyalat anteriorment, que no computi negativament el període de les baixes de maternitat i que es tinguin presents els períodes posteriors a aquesta, als efectes de la valoració del currículum.

El problema dels mecanismes per a evitar arbitrarietats de gènere en el procés de selecció del professorat no conclou en aquest punt, sinó que hauria d'abastar les comissions de control de les comissions de selecció de professorat i d'acreditació, les conegudes Comissions de Reclamacions, tant la que ha de tenir cada universitat, com la que figuri als òrgans del Ministeri d'Educació. Encara que és just reconèixer que no és una solució màgica, sinó que farà falta molta cultura del professorat perquè entrem en una tendència de minimització del problema.

La disposició addicional sisena de la Llei orgànica d’universitats 4/2007, de 12 d'abril, encomanda al Govern l'aprovació, mitjançant Reial decret, d'un estatut per al Personal Docent i Investigador universitari. Després de molts anys de debat, de successius texts proposats i negociacions amb els diversos agents socials, l'estatut continua sense aparèixer i no tenim idea de l'actitud del nou equip ministerial sobre aquest. Estimem que val la pena fer algunes consideracions generals sobre els últims texts coneguts i les dificultats que han impedit la seva feliç arribada a port.

Els principals problemes que l'Estatut ha abordat als successius esborranys són dos, que han suscitat la majoria de les polèmiques i sobre els quals centrarem el nostre comentari:

Page 20

1. la definició de les funcions i obligacions del PDI dins de l'àmbit de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) que deixa obsolet el règim de dedicació del professorat desenvolupat en el RD 898/1985.

2. L'establiment d'una carrera funcionarial per al PDI.

Al costat d'aquests s'aborden altres problemes importants com la incentivació i valoració de transferència de coneixement, la regulació de la participació en màsters o graus interuniversitaris o d'una altra universitat, etc. temes tots aquests que toquen o interfereixen amb els dos punts anteriors esmentats, per la qual cosa els tractarem junts.

La definició de les funcions i obligacions del PDI ha estat un dels fronts de confrontació entre els agents socials i les universitats. Ens trobem davant de la dificultat (quan no impossibilitat) de tabular les diferents activitats docents i investigadores d'un professor universitari, i enquadrar-les dins del grup corresponent per a la seva comptabilització dins de la dedicació laboral del professorat. Amb això ens trobem davant d'una de les contradiccions internes més clares de l'Esborrany; per una part pretén sancionar la diversitat de tasques i perfils que coexisteixen i ha d'haver-hi dins de l'àmbit del professorat universitari, però alhora s'entossudeix a fer una enumeració prolixa i detallada de les tasques universitàries, que automàticament condueix a la uniformització. És evident que els perfils, tasques, i activitats no poden ser els mateixos en uns graus experimentals que en altres de molt més teòrics, en una ciència bàsica o en una d’enginyeria aplicada. I l'única formula per a reconèixer la diversitat és creant un marc més ampli i donant autonomia als diferents òrgans (essencialment els centres i departaments) per al desenvolupament concret d’aquest marc, en lloc d'intentar recopilar totes les activitats possibles en cada un dels diferents àmbits.

Recordem que fins ara, la dedicació del professorat a temps complet estava fixada, seguint el paradigma clàssic, en fins a 8 hores docents presencials a la setmana, més 6 hores setmanals de tutories d'atenció als alumnes, que en introduir el llenguatge de crèdits en els plans d'estudi, va ser traduïda en fins 240h anuals docents (=24 crèdits) i 180 hores setmanals de tutories als alumnes.

La incorporació a l'EEES introdueix una diversitat major d'activitats docents, més enllà de la docència magistral, com la subdivisió en seminaris, tutories en grups, direcció, correcció i avaluació de treballs de grau i màster, etc. On enquadrar aquestes i altres activitats? com activitat docent bàsica (com denomina l'Esborrany a les 240 hores docents anteriors) o a la zona d'activitats docents complementàries (les 180 hores abans anomenades de tutories)? I la preparació dels materials necessaris? D'altra banda, és que potser, abans de l'entrada en vigor de l'EEES, els professors no preparàvem les nostres classes, els materials precisos per a això, avaluàvem, dirigíem treballs... tot això al marge de les 240 hores docents? Ens trobem davant d'un problema complex. D'una part, l'intent de fer una mínima objectivació de les tasques dels professors, i la seva quantificació en dedicació horària, amb la finalitat tant d'evitar abusos i desigualtats, com de fer-ne una distribució raonada entre el personal disponible, així com poder

Page 21

fer un dimensionament "objectiu" de les plantilles universitàries. Però d'una altra part, la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles expressava els seus senyals d'alarma, davant d'una regulació que pogués conduir a una necessitat major de professorat que l'actual; en uns moments en què els recursos econòmics no ho permeten; es trobaria llavors en una situació de conflicte o paràlisi evident. Per obviar aquest problema la versió última de l'Esborrany fixava la dedicació docent del professor universitari a temps complet en 420 hores anuals de docència bàsica i complementària, deixant a les universitats la seva distribució entre ambdues categories, el que produeix, de nou, un sentiment de desigualtat entre les diverses universitats, i en definitiva ha estat un dels punts de discrepància més forta de l'Estatut. Tot això sense entrar en el fons que hi ha activitats no susceptibles a una quantificació objectiva: que hi ha treballs la direcció dels quals exigeix moltes més hores que un altre, perquè hi ha estudiants molt més independents que d'altres, igual que hi ha problemes la solució dels quals porta molt més temps que d'altres, i no exigeix la mateixa dedicació un grup de 20 alumnes que un de 200, ni una assignatura elemental que una de postgrau.

El problema de la dedicació es veu augmentat en introduir també la variable d'investigació, una de les activitats inherents a la funció del professor universitari, però la realització del qual no està subjecta a cap tipus de control que pugui tenir efectes retributius, més enllà del reconeixement dels trams d'investigació, que continuen sent voluntaris, encara que cada vegada tenen més efectes per al desenvolupament de l'activitat de professor. Ens referim que, mentre que un professor universitari no pot incomplir les seves obligacions docents sense enfrontar-se a possibles expedients, sancions, etc., pot perfectament no desenvolupar cap tasca investigadora, sense que això tingui cap repercussió, més enllà del seu propi prestigi (cosa sens dubte molt important al món acadèmic) i consideració dels seus companys. D'altra banda qualsevol que estigui familiaritzat amb la investigación, sap que els professors actius en investigació desenvolupen jornades laborals de moltes hores setmanals, caps de setmana, períodes de vacances, etc. que repercuteixen en benefici de la institució a què pertanyen, i que els interessats senten (i és absolutament cert) que no els són reconegudes, sentint a més el greuge comparatiu amb aquells companys no implicats en tasques investigadores i que tanmateix, tenen les mateixes tasques docents reconegudes que ells. I no oblidem que les dades indiquen que el nombre de professors actius en investigació no supera un terç de la totalitat del PDI.

Per intentar tallar aquest problema, l'Estatut introduïa una de les seves disposicions més noves: la definició de diferents orientacions de professor universitari: docent, general o investigador, se suposa que amb diferents obligacions en cada una de les diverses tasques, i que haurien de plasmar-se en un document individualitzat de dedicació acadèmica, l'anomenat PDA (Pla de Dedicació Acadèmica). Però això, a la nostra manera de veure positiu, ja que no fa més que reconèixer el fet palès que hi ha diferents perfils de professors universitaris, o que fins i tot, un mateix professor pot passar al llarg de la seva trajectòria per diferents orientacions, obre, alhora, un nou front de conflicte. Com començar a regular la diferència en una cultura d'igualitarisme a ultrança? D'altra banda, la dedicació docent abans referida, s'ha d'aplicar a

Page 22

l'orientació general, i a partir d'aquesta modular les dedicacions de les altres orientacions, augmentant-la, si es té una orientació docent, o disminuint-la si l'orientació és investigadora? Què fa un professor amb orientació docent exclusiva en els períodes no lectius? Haurien de donar lloc, les orientacions diferents, a retribucions diferents? No estarem llavors sancionant la figura del professor universitari no-investigador, quan per definición, docència i investigació han d'anar unides en a la universitat? Sens dubte, són preguntes que condueixen al replantejament de la figura del professor universitari, i sobre les quals l’Esborrany d'Estatut no diu una paraula. En qualsevol cas, són ja nombroses les universitats que fan alguna distinció en la dedicació docent dels professors, en funció de la seva activitat investigadora. Es tracta d'aconseguir un aprofitament òptim dels recursos humans. La instància en la que això pot fer-se amb major coneixement de causa, per conèixer la tasca desenvolupada pels professors i les necessitats docents encomanades, és a nivell de departament, però això exigirà dotar a aquests i als seus directors i equips de govern, de les prerrogatives suficients per a fer una planificació docent autèntica, eficaç i adequada a les necessitats i potencial del departament.

Sens dubte un dels dèficits de la I+D a Espanya és que té molt més d'I que de D, especialment en les universitats. Mentre que el nombre de publicacions científiques ha crescut extraordinàriament en les últimes tres dècades, de manera que som al lloc dècim en producció científica mundial, el nombre de patents triàdiques que produïm continua sent irrisori. Això, junt amb la necessitat cada vegada més evident, d'una economia basada en el coneixement, ha fet que el Ministeri hagi incorporat la transferència del coneixement com una funció addicional del professorat universitari, i l'Esborrany d'Estatut del PDI dedica alguns esforços a la valoració d'aquest aspecte dins de la dedicació del professorat. Tanmateix, mentre que hi ha qüestions clares, com la necessitat de valorar i estimular el registre de patents, especialment en aquelles àrees on els avenços es mesuren més per aquests que per publicacions científiques, hi ha altres àrees en les quals el propi concepte de transferència de coneixement resulta ambigu o indefinit i es toquen qüestions com les incompatibilitats, la realització de treballs i informes des de la universitat que podrien competir deslleialment amb empreses privades o start-ups creades de nou, etc. Però alhora, és absolutament prioritari que les universitats interaccionin amb la indústria i les empreses i aquestes siguin cada vegada més una font d'ingressos per a si mateixes, per a la qual cosa, és imprescindible incentivar els professors que tenen la capacitat de fer-ho, sense que això repercuteixi negativament en la seva carrera professional.

Passem al segon gran tema esmentat al començament d'aquesta secció. L'establiment d'una carrera funcionarial per al PDI ha suscitat, també, una forta reacció, i ha donat lloc, fins i tot, a un manifest firmat per nombrosos professors universitaris en contra del que José Adolfo de Azcárraga denominava "la universitat que ve: professors per punts" (El País, 3 de març de 2011). De nou ens trobem aquí amb una contradicció interna: per una part, pocs objecten la conveniència o necessitat d'establir una carrera funcionarial que permeti el progrés social i el reconeixement de la tasca dels professors que vagin desenvolupant el seu treball i complint les fites que es defineixin. Cap organització intel·ligent no retalla avui dia aquesta possibilitat als seus treballadors, sumint-los en un manca d'horitzó que resulta desmotivador i redunda en una

Page 23

caiguda de la productivitat. Però d'altra banda, la idea que una professió que consubstancialment està associada a l'excel·lència, la creativitat i l'elitisme intel·lectual pugui veure's "rebaixada" a una qüestió d'escalafó, basada més en la permanència i el treball "gris" que en la "brillantor" (de nou un concepte difús on n'hi hagi), produeix neguit. Sobretot, si aquesta carrera horitzontal (com es denominava i la qual consistia en la definició de tres diferents nivells de professor, A, B i C) contemplava, com feia l'Esborrany d'estatut, l'adquisició automàtica de l'acreditació de catedràtic, donant accés així a l'olimp de la carrera acadèmica, sense passar per acreditacions o altres processos, per mitjà de la valoració per punts del treball realitzat pel professor, incloent-hi algunes activitats que alguns pensen que poc haurien de tenir a veure a l'hora de jutjar la capacitat d'exercir la càtedra, com ja hem assenyalat en aquest article en parlar de la selecció del professorat.

Segurament un error de l'Esborrany d'Estatut hagi estat barrejar i confondre ambdues coses: la legítima i desitjable promoció laboral i professional de les persones ja incorporades, que vagin assolint uns objectius i la productivitat adequats, no té per què comportar salts de cossos docents o de figures de professorat, que tenen vies ja definides d'accés explícites, creant així una doble via d'incorporació a aquestes, que sempre resulta conflictiva. Al costat d'això, ens sembla igualment criticable l'actitud dels que defensen que la condició de, per exemple, catedràtic, només pot assolir-se partint de llampades de brillantor i genialitat, traduïdes en la superació de determinades proves que, curiosament, són jutjades i apreciades per altres de la seva mateixa estirp. La història ens ensenya que de genis, n’hi ha pocs, i òbviament hem d'estar preparats per no excloure'ls del sistema. Però, en general, necessitem professors compromesos amb la seva tasca docent i investigadora, que siguin reconeguts internacionalment, que vinguin de qualsevol punt del planeta, amb una producció investigadora sostinguda i mesurable amb els estàndards internacionals en la seva disciplina, que atreguin estudiants, i tot això pot ser fàcilment acarat sense necessitat de grans concursos, ni formalismes, com es fa, de fet, en la majoria dels països amb universitats de prestigi. Amb la coexistència de la necessària promoció interna, que insistim, hi ha a totes les universitats del món, i ha d'estar basada en l'avaluació del rendiment i no en la mera antiguitat, amb la possibilitat d'incorporació, en els diversos nivells de PDI, de noves persones brillants, raurà l'èxit de la proposta de carrera funcionarial proposada.

Totes aquesta qüestions vénen a més aparellades amb el temor, quan no pànic, que l'establiment d'aquesta carrera horitzontal suposi un pas més en la burocratització de la vida del professor universitari, que cada vegada sent que dedica més temps a omplir papers per a la sol·licitud o el reconeixement d'això o allò i menys a l'estudi i la investigación, i que se superposi a les ja existents sol·licituds de quinquennis docents, sexennis d'investigació, acreditacions, etc. I amb la guinda final que, en la situació de crisi econòmica actual, tot això no podria posar-se en pràctica fins que les condicions econòmiques ho permetessin, la qual cosa genera, de nou, un conflicte entre les expectatives de dret, legítimament creades i fins i tot regulades, i la realitat obtinguda. I el temor de les universitats a què l'aprovació de l'estatut, inevitablemente, generés unes obligacions econòmiques que els professors reclamarien als

Page 24

equips rectors, que es veurien així davant de la situació de fer-hi front unilateralmente, agreujant encara més la seva precària situació pressupostària.

Tot això s'ha convertit en un còctel explosiu que ha fet molt difícil, si no impossible, l'aprovació en aquests moments de l'Estatut del PDI, malgrat la seva evident necessitat, de l'obsolescència manifesta de la normativa vigent referent a les activitats, dedicació, situacions administratives, carrera professional, col·laboracions interuniversitàries, etc. del professorat universitari, dels agosarats esforços realitzats pel Ministeri d'Educació per tirar-lo endavant, i l'actitud positiva dels agents socials i les universitats.

La universitat espanyola viu un moment convuls, en el que es respira un inexorable sentiment de final d'un període i començament d'un altre, en el qual qüestions com la gobernança, la condició funcionarial del professorat, la relació amb les empreses, el finançament i la diferenciació entre unes i altres, estan sobre la taula. Certament, les universitats són, avui dia, institucions molt més complexes del que eren, i que la forma d'abordar l'esmentada complexitat només pot ser a través de normes i principis generals que siguin després desenvolupades per les mateixes institucions, d'acord amb la seva pròpia visió, objectius i estratègia.

---------------------

[1] Una referència a algunes de les fites més importants es poden veure en el llibre de Capella; J.R. La práctica de Manuel Sacristán . Una biografía política , Trotta, Madrid, 2005

[2] En contrast, no podem oblidar tampoc la resistència que es mostra, per part dels que opten per arribar fins al final de la seva carrera acadèmica, a deixar de ser professors una vegada que ha transcurregut l’edat legal de jubilació amb la pròrroga dels meritatges -70 más algunos años- que qüestionen –en l’àmbit universitari- la crítica que hi ha hagut a l’augment general de l’edat de jubilació. L’ampliació d’aquest termini, a través del previst a la Disposició Addicional 2a de la Llei Orgànica 4/2011, d’11 de març, complementària de la Llei d’Economia Sostenible, por la que es modifiquen les lleis orgàniques 5/2002, de 19 de juny, de les Qualificacions i de la Formació Professional; 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, i 6/1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial fins als 75 anys, contrasta amb les dificultats que hi ha en la iniciació i consolidació de la vida acadèmica; el que hi ha darrera del gran envelliment que existent en las aules universitàries.

[3] La inversió en I+D sobre PIB representa el 1,38% del PIB al 2009 (última dada disponible), front a l’1% en 2004. Això suposa un creixement del 30,2%, molt superior al creixement de la metjana europea en el mateix període (9,8%).

[4] Sobre aquesta polèmica de l’extensió de la naturalesa de contracte administratiu als que concertaven els centres adscrits, degut a la venia docendi que havia d’atorgar la universitat i que la jurisprudència del Tribunal Supremo no va superrar fins ben entrats els anys 90, s’ha de veure l’excel·lent estudi de Serrano Martínez, J.E. "En torno a STS y STCT sobre la prestación de servicios por profesores de colegios universitarios", Revista Española de Derecho del Trabajo nº 1 (1980), p. 97 ss

[5] Vegeu els d’Ortega Alvarez, L. "Régimen del personal docente y investigador" i Baylos Grau, A. "El personal docente e investigador contractado"; ambdós inclosos en González García, J.V. Comentarios a la Ley Orgánica de Universidades, Civitas, Madrid (2009).

[6] Nogueira López, A. "Dualidad de regímenes laborales y determinación de las condiciones de trabajo del profesorado universitario"; en la Revista Administración y Ciutadanía nº1/2006 p. 56.

[7] Entre altres, es pot veure la Sentència núm. 692/2011 de 29 de juny, del Tribunal Superior de Justicia de Madrid, per la que es desestima una reclamació presentada davant l’UCM

[8] Recordem que, per exemple, la Comunidad de Madrid va eliminar l’abonament del complement per una anualitat, com a mecanisme per a modificar-ne les condiciones.

[9] Vegeu la Sentència núm. 30/2011 de 26 de gener, del Tribunal Superior de Justicia de Madrid.

[10] A Catalunya, de fet, s’ha intentat superar el problema mitjançant la constitució de dos centres de treball a l’efecte de la representació sindical, un per al professorat contractat i l’altre pel personal d’administració i serveis (PAS).

[11] Una primera aproximació es pot veure en Alegre Avila, J.M., "El nuevo sistema de selección del profesorado universitario", en la Revista Española de Derecho Administrativo, núm.135 (juliol-setembre 2007), pàgines 435-457.

[12] Del Saz Cordero, S.; "Las oposiciones a cátedra", en la Revista de Administración Pública, nº. 144 (septiembre- diciembre 1997); pàgines 75 i ss.

[13] NIETO, A.: La tribu universitária. Fenomenología de los catedràtics de la Universidad Española, Tecnos, Madrid, 1984, pág.77.

[14] NIETO, A.: La tribu universitaria. Fenomenología de los catedráticos de la Universidad Española, Tecnos, Madrid, 1984, pág.72

[15] El supòsit més estrany que ens hems trobat -i que possiblement sigui un compendi de molts dels problemes de selecció de professorat, tant dels visibles com dels que no estan documentats- fou el del concurs per a una plaça de catedràtic d’universidat de Dret romà, on la primera resolució de convocatòria de 30 de setembre de 1985, fou anul·lada després d’un procediment judicial; la segona resolució també ho va ser -en el marc d’un incident d’e execució- i fa pocs mesos, després de la resolució d’unes resolucions, va ser publicat en el Boletín Oficial del Estado de 9 de març de 2011.

[16] La fenomenologia del professorat universitari que, en clau d’humor, efectua Sánchez Lorenzo és una manifestació dels problemes que poden surgir en el procés de selecció de professors d’universidad. Sánchez Lorenzo, S.; De Bestiis Universitatis (esos tipos universitarios... ), Dykinson, Madrid (2003).

[17] Peña, SR. "Conclusiones", en Peña, D. (Coordinador) Propuestas para la reforma de la Universidad española, Fundació alternativas, Madrid (2010), p. 146.

[18] Desdentado Daroca, E.; "La selección del professorado universitario", en l’obra col·lectiva dirigida per González García, J.V. Comentarios a la Ley orgánica de Universitades, Coedició de l’UCM i l’Editorial Civitas, Madrid (2009), pàgines 457-458.

[19] Com a prova de l’atemporalitat del debat sobre l’endogàmia, D el Saz reprodueix el Dictamen sobre el Proyecto de Decreto de arreglo general de la enseñanza pública, de 7 de març de 1814, recordeu que amb el centralisme « se destruye el espíritu de provincia que casi siempre influye para no admitir a oposició n en el que s’assenyala que o no hacer justícia en ella a los concurrentes que vienen de otras partes y no han sido formados en la misma Universidad o en los mismos estudios " Del Saz Cordero, S.; "Las oposiciones... " op. cit., p. 83. »

[20] Com a manifestació d’aquest temps passat que va ser millor, vegeu l’article de Pérez Díaz, V. "Carácter y evolución de la Universidad española", Claves de Razón Práctica, n.136, 2003.

[21] Possiblement una de les crítiques més buides de contengut que s’han fet al sistema és la de valoració de la gestió; que, como es pot apreciar, té una ponderació relativa petita. No creiem que pugui dir-se que aquest judici derivi de la nostra experiència de 8 anys en el Consell de Direcció de l’UCM. El que no treu per a que reconeguem lo infantil que ens ha resultat en moltes ocasions la petició de reconeixement d’una suposada gestió per a l’obtenció de punts quan a més la valoració determina de forma precisa quins càrrecs -els estatutaris i els assimilats en certes condicions molt restrictives- són els que hi donen dret.

[22] Vegeu, per exemple, Soriano García, J.E.; "La ANECA: una Fundación ilegal", en el diari electrònic El imparcial i que es pot consultar a http://www.elimparcial.es/nacional/la-aneca--una-fundacion-ilegal--75961.html

[23] Vegeu els sis documents del programa Academia, que estan publicats en http://www.aneca.es/Programas/ACADEMIA/Documentos-del-Programa (últim accés, gener 2012).

[24] Es recordarà que, fins i tot, es va plantejar un debat sobre els efectes jurídics de la falta de contestació en el termini. Donat que no hhi ha norma que digués de forma expressa que el silenci era negatiu, hi va haver actes de reconeixement d’efectes positius de silenci. Avui s’aplica la solució proporcionada per l’“Informe de la Abogacía General del Estado sobre el sentido del silencio por el transcurso del plazo de seis meses previsto en el artículo 15.5 del Real Decreto 1312/2007, de 5 d’octubre" i que es pot consultar a http://www.educacion.gob.es/educacion/universidades/profesorado.html.

[25] Sobre la problemàtica de la dona en l’àmbit universitari, vegeu Lauroba Lacasa, E.; "Universitades y género", en l’ obra col·lectiva dirigida per González García, J.V., Comentarios a la Ley orgánica de Universidades, Coedició de l’ UCM i l’Editorial Civitas, Madrid (2009). Així mateix, podeu veure González García, J.V., "Mujer y universidad. Apuntes para un régimen jurídico para la igualdad efectiva", en l’obra col·lectiva Libro Homenaje a Rafael Navarro Valls , (en premsa) i l’estudi, Mujer y Universidad. Un estudio de Derecho universitario; de pròxima publicació.

[26] Recordem que d’acord amb les dades proporcionades pel Consejo de Universidades en 2004, dels prop de 100.000 docents universitaris que hi ha a Espanya, dels quals el 90% són de las universidades públiques, el nombre de professores tan sols és del 35,3%, que componen, a més, una piràmide invertida. Hi ha un 13,8% de catedràtiques, un 36,3% de professores titulars d’universitat i un 41,3% de professores titulars d’escoles universitàries.

[27] Informe "Responsabilidad social de las Universidades y desarrollo sostenible"; en premsa.

[28] "Molt pocs homes i dones estan disposats a admetre que dins del món científic, on s’accepta que impera la racionalitad i l’equilibri, hi ha discriminació. Els homes que prediquen la igualtat assumeixen que, amb algunes excepcions, pràcticament ja existeix. Per a les dones, és molt més gratificant creure en els propis mèrits com l'únic element de promoció davant contrincants molt forts, sense qüestionar la puresa de la ciència, ni admetre que els vents favorables sempre ajuden a entrar port. El paper reivindicatiu implica admetre una situació d'inferioritat que no agrada a ningú. Demanar plans de correcció genera malestar i desgast en les relacions professionals i personals, esforços que es rendibilitzen molt millor si es dediquen a la pròpia promoció. " Gens, gènere i ciència (http://www.ub.edu/genere/docs/roser_gonzalez_duarte.pdf).

[29] Un estudi complex dels problemes que planteja la regla de la paritat en l’àmbit universitari és el de González García, J.V.; Costa Revila, J. i Grasa Hernández, R.; "Paridad en el Gobierno de las Universidades públicas"; a la Revista Española de Derecho administrativo, núm. 142 (2009)., p. 225 i ss. Convé recordar que la primera Rectora d’una universitat espanyola fou Elisa Pérez Vera, a la UNED, al 1982, a la que va seguir Josefina Gómez Mendoza a l’UAM al 1984. La primera Decana fou Carmina Virgili Rodón, al 1979, la qual fou Secretària d’Estat d’Universitats i Investigació a partir de 1982. Convé recordar, en una línia similar, que recalca que no és un problema del nostre país, que des de l’any 2007 la Universitat de Harvard va tenir per primera vegada una dona en el nivell més alt de la seva direcció, Drew Gilpin Faust

[30] Mesura que es correspon amb altres equivalents en l’àmbit de la Unió Europea. Així, vegeu la Decisió núm. 2000/407/CE de la Comissió, de 19 de juny del 2000, relativa a l’equilibri entre homes i dones en els comitès i els grups d’experts creats per la Comissió. DOCE, L 154 de 27.6.2000.

[31] En aquest sentit l’article 53 LOIE ["órganos de selección y comisiones de valoración"], té una redacció equivalent: "Todos los tribunales y órganos de selección del personal de la Administración General del Estado y de los organismos públicos vinculados o dependientes de ella responderan al principio de presencia equilibrada de mujeres i hombres, salvo por razones fundadas y objectivas, debidamente motivadas".

[32] Institut Català de les Dones, Guía para el diseño y la implantación de un Plan de Igualdad de Oportunitad en las Universitades 2007, p. 17 (cep. http://ccoo.webs.upv.es/files/Mujer/2007/2007-Universidad-Plan-Igualdad-implantacion.pdf).

[33] Desdentado Daroca, E.; "La selección del profesorado universitario", en l’obra col·lectiva dirigida per González García, J.V. Comentarios a la Ley orgànica de Universidades, Coedició de l’UCM i l’Editorial Civitas, Madrid (2009), pàgines 457-458