La propietat intel·lectual
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 217-235 |
Page 217
En general associem la propietat amb béns físics: terres, pisos o objectes amb més o menys valor econòmic. No obstant, es poden tenir facultats absolutes i excloents (característiques del dret de propietat) sobre béns immaterials, que són creacions de l’intel·lecte humà a las que l’ordenament jurídic atorga un status assimilat al dels béns corporals.
Les creacions de la ment humana tenen unes característiques especials derivades de la seva manca de corporeïtat: no tenen ubicació, no es poden destruir i moltes persones en poden gaudir plenament i simultàniament (es comparteixen sense necessitat de repartiment físic o temporal). A més, no són escasses per naturalesa (de fet, es poden multiplicar il·limitadament) i és difícil excloure els tercers. No obstant això, es considera que aquests béns han de ser propietat privada per dos raons fonamentals. La primera, per ser just reconèixer i recompensar l’esforç individual i la segona, perquè admetre l’apropiació del fruit de l’esforç humà és la millor manera d’estimular-ne la creació i disseminació, la qual cosa contribueix al progrés econòmic i social.
La protecció dels béns immaterials es basa en el reconeixement al seu titular d’un dret exclusiu (monopoli) que li permet explotar el bé excloent els tercers. Ara bé, al igual del que passa amb els béns materials, reconèixer la propietat no equival a negar els interessos socials. Es tracta d’equilibrar els interessos del titular amb els interessos del públic.
En l’àmbit internacional i comunitari (p. ex. l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI); l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC); Directiva 2001/29/CE, de 22 maig 2001, relativa a l’harmonització de determinats aspectes dels drets d’autor i drets afins als drets d’autor en la societat de la informació) s’anomena propietat intel·lectual al conjunt de drets que recauen sobre els béns immaterials. En Espanya, però, dins de la categoria dels béns immaterials, es distingeix entre propietat intel·lectual que fa referència als drets d’autor i drets connexos, i propietat industrial, que es refereix als drets sobre patents, marques, dissenys etcètera. Aquesta és la distinció que seguirem en aquest capítol.
Cada modalitat de propietat intel·lectual i industrial té els seus propis requisits i àmbit de protecció però es poden produir superposicions. Aquesta circumstància no impedeix l’aplicació independent de les diferents proteccions (art. 3 TRLPI pels drets d’autor i art.
Page 218
40 ter TRLPI per a les bases de dades). Així, el títol d’una obra pot estar protegit pel dret d’autor i estar registrat com a marca, el disseny d’una taula pot estar protegit com a obra plàstica i estar registrat com a tal disseny, i un programa d’ordinador pot estar protegit com a obra i ser objecte d’una patent.
Al segle XV sorgeix, com a conseqüència de la invenció de la impremta per Gutenberg, l’activitat de producció i venda d’exemplars d’obres literàries. Els impressors aviat senten la necessitat d’impedir als tercers la reproducció d’obres prèviament introduïdes en el mercat per aquells. Fruit d’aquesta necessitat neix un conjunt de privilegis en el seu favor –no en el dels autors–. En aquest context apareix també la censura com a mecanisme de control per part de l’Església i de l’Estat d’un mitjà de tan fàcil accés al públic. L’estatus dels impressors es manté fins que, primer a Anglaterra, amb l’Estatut de la reina Anna de 1709, i després en altres països, es considera més adequat reconèixer drets als autors. Aquest reconeixement va donar lloc a dues teories per justificar-lo: els sistemes del copyright (Estats Units, Regne Unit i països del common law) el consideren un mecanisme que estimula la creació de noves obres i l’avanç de la cultura (un instrument que beneficia la col·lectivitat). Per contra, els sistemes del «dret d’autor» de l’Europa continental el conceben com un reconeixement d’un dret natural de propietat (doctrina iusnaturalista) que és just ja que recompensa l’esforç creador. La Llei no «atribueix» la propietat intellectual, sinó que es limita a «reconèixer-la». Aquesta diferent concepció es va plasmar en diferències normatives (concepte d’originalitat i d’autoria, durada, drets morals, etc.) que van desapareixent poc a poc a causa de la progressiva internacionalització de la propietat intel·lectual i la influència de les noves tecnologies.
Hi ha, però, autors que es mostren contraris al reconeixement del monopoli que suposa la propietat intel·lectual per entendre que, a diferència dels béns, les idees i les seves plasmacions no són béns escassos que justifiquin una protecció. En aquesta línia s’inclouen també els moviments favorables a que els autors permetin la lliure circulació de les seves creacions (p.ex. les llicències creative commons amb les quals l’autor autoritza al públic en general l’ús gratuït de la seva obra, que continua estant protegida).
A Espanya, un dels països amb més tradició en «dret d’autor», la regulació es conté en el Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (TRLPI), regularitzant, aclarint i harmonitzant les disposicions legals vigents sobre la matèria. Aquest text ha estat modificat en nombroses ocasions per afegir regulacions que suposen la transposició de nombroses Directives comunitàries. El TRLPI s’aplica (art. 10.4 Cc. i 155 TRLPI), quan la protecció es reclami a Espanya, als autors espanyols i nacionals d’altres Estats membres de la Unió Europea; als nacionals de tercers països amb residència habitual a Espanya; i als nacionals de tercers països que no tinguin residència habitual a Espanya respecte de les seves obres publicades per primera vegada en territori espanyol o dins dels trenta dies següents a la publicació en un altre país (no obstant, el Govern pot restringir la protecció per als estrangers nacionals d’Estats que no protegeixin prou les obres d’autors espanyols en supòsits anàlegs).
A més existeix abundant regulació internacional, sent les normes fonamentals el Conveni de Berna per a la protecció d’obres literàries i artístiques, text modificat de 1979 i la Convenció de Ginebra sobre dret d’autor de 6 de setembre de 1952, revisada el 1971. Aquests convenis no regulen, en realitat, la propietat intel·lectual, sinó que estableixen els
Page 219
principis de mínim uniforme (drets mínims susceptibles de ser millorats per cada legislació estatal) i d’assimilació al tractament nacional (les obres unionistes es tracten a cada país com les pròpies).
El dret d’autor (copyright, en anglès), expressió que s’utilitza de forma abreujada, té per objecte les obres literàries, artístiques i científiques (art. 10.1 TRLPI ). També comprèn determinades prestacions, de tipus creatiu o industrial, dels auxiliars de la creació (artistes, intèrprets i executants, productors, etc .), sobre les quals es reconeixen drets afins (veïns o connexos) als d’autor. A més, les noves tecnologies han ampliat enormement el seu àmbit de protecció. El citat art. 10 TRLPI considera com a objecte de la propietat intel·lectual, a títol enunciatiu, els llibres, composicions musicals, obres dramàtiques, obres audiovisuals, escultures i dibuixos, projectes arquitectònics, gràfics, mapes i dissenys, obres fotogràfiques i programes d’ordinador. A aquestes obres cal afegir les obres multimèdia.
El dret d’autor neix de manera automàtica pel sol fet de la creació (article 1 TRLPI «La propietat intel·lectual (…) correspon a l’autor pel sol fet de la seva creació» i Convenis de Berna i Roma i ADPIC), no calen formalitats (p.ex. el seu registre al Registre de la Propietat Intel·lectual). Per aquest motiu, tot i ser més fràgil en altres aspectes, s’ha preferit enfront de la propietat industrial per protegir determinades creacions com els programes d’ordinador o les bases de dades. L’únic requisit de protecció és l’originalitat i aquest aspecte no és fàcil de determinar. El sistema de dret d’autor la relaciona amb «l’empremta de la personalitat». La STS 26.10.1992 assenyala que «en sentit subjectiu l’obra és original quan reflecteix la personalitat de l’autor, i en sentit objectiu quan existeix una «novetat objectiva»». Per a aquesta sentència l’originalitat és un concepte abstracte, havent de ponderar-se les circumstàncies cas per cas per tal de decidir si n’existeix o no. El sistema del copyright exigeix, en línies generals, un nivell d’originalitat inferior, sent suficient que la creació sigui fruit d’un esforç personalitzat (no copiada).
L’exigència d’originalitat suposa també que les «idees» no són objecte de protecció per la propietat intel·lectual, que protegeix l’expressió de la idea, i no la idea en si mateixa; el pensament i les idees no poden ser objecte d’apropiació. L’esmentada sentència de 1992, que valorava la suposada originalitat d’una línia de joieria que utilitzava la figura humana o parts d’ella, va considerar que no existia creació...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba