Procés de normalització i nivells/registre de llengua

AutorJean-Marcel Paquette
CargoProfessor de la Universitat Laval (Quebec)
Páginas3-16

Page 3

Abordar* la difícil qüestió del procés general de normalització lingüística per la problemàtica d'allò que anomenarem, de forma provisional, els «nivells» de llengua ens ofereix d'entrada la satisfacció de veure que el debat té lloc allà on està ara com ara principalment actualitzat (en la pràctica, especialment la pedagògica) i, a la vegada, ens dóna l'ocasió d'introduir-hi una perspectiva nova, la de la història en la seva dimensió més pròpiament antropològica. Una primera operació consistirà, doncs, a examinar de prop el conjunt d'estudis i de treballs sobre la noció de «nivells de llengua»; ens permetrà de reconèixer que aquesta noció es manifestava, amb aquesta denominació precisa, com una introducció almenys relativament recent en el camp dels estudis lingüístics. Ni Saussure, ni Bally no la utilitzen, encara que tant en l'un com en l'altre, certs termes, com els de «medis» o de «situacions» d'alguna forma en preparin l'aparició. Tanmateix, res no podria ésser més estrany a la lingüística o a l'estilètica1 de tipus estructuralista que aquesta noció de nivells de llengua, la qual, de tota manera, no es basaria en cap de les premisses fonamentals que fan de l'estructuralisme lingüístic una sistemàtica de pertinences funcionals.

Si hom fas cas d'Alfons Pilorz (1968, ps. 355), la noció de nivells de llengua no es remuntaria gaire més enllà dels anys 50 i hauria estat concebuda entorn d'aquesta escola anomenada «de la Bibliothèque de stylistique comparée», és a dir, en els treballs de Malblanc, de Vinay i de Darbelnet.

Page 4

Però res allà no' sembla encara del tot cert, àdhuc si és sumament plausible que aquesta noció hagi nascut precisament dels «estilistes» hereus, per mitjà dels gramàtics de l'Antiguitat, de l'arquetipus ternari dels «estils» (nobilis, mediocris, humil'n), el qual van haver de condicionar de nou, necessàriament, en funció d'una partició nova de la llengua en nivells. Encara que, en rigor, hom pot admetre que aquesta transmissió no ha estat directa, no és pas menys cert que de tota manera sempre ha estat difosa en tota l'estilística occidental heretada de la retòrica antiga.

Pel fet que una certa pràctica pedagògica de la traducció es trobava relacionada, almenys en Vinay i Darbelnet, amb l'estilètica comparada, aquesta pràctica va afavorir, en una segona etapa, la difusió i la utilització de la noció de nivells de llengua, tant a nivell teòric com a nivell pràctic de la didàctica de llengües. Sigui com sigui, és entre ells que s'elaboren, des de fa una quinzena d'anys, els treballs més nombrosos sobre la noció de nivells de llengua i que se'n fa l'ús més generalitzat.

Amb algunes excepcions, i amb la finalitat evident de respondre a les preocupacions dels didactes, els lingüistes només s'han interessat, per dir-ho així, de manera esporàdica i parcial a aquesta qüestió de nivells de llengua —els assaigs de teorització es limiten la major part de les vegades a algunes línies en conjunts on, sens cap mena de dubte, a falta de fonaments més sòlids, la qüestió es troba abandonada a un tractament força anàrquic.

Cal precisar que si els lexicògrafs no han estat els difusors de la noció sistemàtica dels nivells de llengua, han estat, i des de fa força més temps que els mateixos estilètics, els primers que van fer ús de tota una terminologia, derivada també de lluny de la gramàtica antiga, per caracteritzar els nivells d'ús de certes unitats lexicals. És el cas de tots els diccionaris, dels més antics als més recents, que utilitzen, a la vista de certes unitats, termes com ara «comú, familiar, literari, envellit, popular», etc. Només l'inventari d'aquesta terminologia incerta bastaria per mostrar en quin estat precari es troba el lexicògraf quan sent la necessitat de classificar així les unitats d'aquests lèxics. N'hi ha prou a donar un exemple, referit per Pierre Gilbert {1969, p. 46): «Un sondatge recent, als Archives du français contemporain de Sarrebruck, ha palesat els desacords entre els diccionaris. En sis d'ells (GLE, L3, PL 1968, Robert, PR i DFC), hom ha confrontat les indicacions de nivells en 70 mots repartits per tot l'alfabet. La unanimitat entre els sis només s'ha produït en vuit casos.» I Gilbert conclou amb molt d'encert: «En definitiva, les diferències entre nivells de llengua són probablement menys subtils avui en la consciència lingüística dels usuaris que no pas el que semblen indicar les distincions de vegades massa aprofundides dels lexicògrafs» (Gilbert, 1969, p. 47). Amb aquest exemple n'hi haurà prou si més no per il·lustrar de moment fins a quin punt la utilització mateixa de la noció dels nivells de llengua constitueix un problema. I aquest problema s'ha agreujat més com més, dins un context sociocultural concret, la noció de nivells de llengua s'ha trobat marcada per una associació desconsiderada amb una altra forma de nivells: la dels «nivells socials». No és que vulguem negar ara en aquesta matèria una relació encara-Page 5més problemàtica que manté la llengua, qualsevol llengua, amb l'estratificació social, però aquesta relació és infinitament més complexa si hom pretén de comprendre-la en la seva totalitat. Ara bé, un mínim examen empíric de la qüestió bastaria per revelar que no funciona sempre com hom diu i que, fins i tot quan un nivell de llengua està més o menys lligat adequadament a un nivell de naturalesa social, la connexió sovint és lluny d'ésser tan clara i mecànica com ho fan comprendre les idees primàries que ens vénen sobre això.

És així que hom troba amb freqüència entre pedagogs didactes afirmacions que pretenen, per exemple, que «la llengua popular» [sigui] parlada naturalment per certes capes socials, formades a l'engròs pels francesos que no tenen estudis secundaris» o, fins i tot, que «el bon ús és un nivell de llengua entre la llengua popular i la llengua literària» (Stourdzé, 1968, p. 19), La qüestió, ara, no és doncs de saber si aquests diagnòstics són encertats o no, sinó saber si la formulació que se'ns fa ens ajuda, realment a entendre un fenomen, la complexitat del qual i l'emergència històrica en aquesta mateixa complexitat valen la pena que siguin abordades sota un punt de vista ben diferent, tal com intentarem de fer-ho en la part principal d'aquest assaig de reflexió.

Allò que, de moment, ens sembla, en la perspectiva d'una reflexió teòrica global, inacceptable a través d'un cert tractament que hom fa de la noció de nivells de llengua, és, com ho subratlla Denise François, que «de fet, hom proposa, a través dels nivells de llengua, una jerarquització dels usos [...] la qual es fonamenta, en darrer terme, en una jerarquia de les classes socials concebuda com a inalienable» (François, 1976, p. 65).

No es tracta ara de revisar totes les definicions de nivells de llengua que s'hagin pogut proposar: així i tot, totes tornen més o menys al que illustra de manera exemplar la definició del Dictionnaire de linguistique de Dubois, és a dir que «la noció de nivells de llengua està relacionada en conseqüència amb la diferenciació social en classes o en grups de tipus diversos» (Dubois et al. 1973, p. 337). No tindrem la intenció, doncs, de negar aquesta afirmació, sinó que intentarem de reflexionar sobre les transformacions històriques i, més fonamentalment, antropològiques que hagin pogut dur a la concepció que tenim habitualment dels nivells de llengua i de llur jerarquització per contaminació amb la noció de classes socials. Aquesta reflexió ens hauria de portar a condicionar de nou la terminologia per mitjà de la qual convindria de delimitar més bé el problema i a configurar de nou la concepció mateixa que ens podem formar d'una qüestió tornada a situar, des d'ara, en les seves dimensions històriques i antropològiques.

Tanmateix, el camí que ens ha portat a aquesta reflexió ha estat preparat per importants replantejaments deguts a predecessors dels quals cal donar-ne compte aquí. La qüestió dels nivells de llengua, almenys tal com s'havia plantejat els anys 60, ha suscitat de vegades no tant veritables contestacions com temptatives de revisió —que indiquen fins a quin extrem la noció ja podia semblar problemàtica. És per això que debem a Guy Bourquin un estudi el qual, malgrat la seva intencionalitat decididament pragmàtica i especialmentPage 6relacionada amb la didàctica, aporta amb tot i això en el pla teòric una contribució que ofereix l'avantatge de constituir un primer pas en la terminologia del problema. Insatisfet de l'ús que hom podia fer anteriorment de la noció de nivells de llengua, Bourquin proposa una diferenciació terminològica que, en molts aspectes, eixampla el camp on es debatia abans el problema dels nivells. Així, en una primera etapa —ignorem com ningú no hi havia pensat sistemàticament abans que ell— distingeix entre dos «aspectes» de la llengua: l'oral i l'escrit. Aquesta és una contribució que semblarà senzilla, certament, però no és pas negligible, en consideració a tot allò que s'havia dit abans de l'aparició del seu estudi. Tanmateix, un cop feta aquesta distinció, conserva pràcticament intacta, dins de cada «aspecte», la terminologia tradicional dels nivells, a la qual, de tota manera, proposa d'afegir la noció de «registres» per tal de designar no el caràcter vertical de la variació de l'ús lingüístic sinó el seu caràcter horitzontal. Així, en ell la noció de nivells perd el caràcter més aviat vague i exclusivament «social» que semblava que podia tenir abans i es troba apuntalada en dues altres nocions, les quals ja deixen endevinar tota la seva complexitat. Però aquest eixamplament a què procedeix Bourquin no li impedeix de conservar parcialment amb la nomenclatura dels nivells de llengua el seu lligam amb els «nivells socioculturals»: «Con més amunt es col·loca el nivell sociocultural dins la jerarquia de nivells, el ventall de registres [... ] tendeix a obrir-se i a matisar-se més» (Bourquin, 1965, p. 9). És veritat, certament, però que no podria assolir, amb aquesta formulació, la plenitud de la realitat tal com sembla inscriure's en la història lingüística de les societats, com veurem més endavant. Tal com veurem també allò que de tota manera debem a aquest primer pas fet en la concepció dels nivells de llengua, oberta especialment per la introducció de la noció del doble aspecte de la llengua, l'oral i l'escrit.

En un estudi igualment relacionat amb la pedagogia, Kenyon (1976), insatisfet també de la utilització que es fa habitualment de la noció de nivells, arriba, per la seva banda, a distingir entre els «nivells culturals» (cultural levels), els quals continuen fonamentats en un tipus d'estratificació social basada ella mateixa en la valorització de la norma, i allò que anomena, d'altra banda, les «varietats funcionals» (functional varieties), que ja no estan fonamentades en l'estratificació sociocultural, sinó molt més en les funcions del llenguatge amb tot, la il·lustració i la terminologia que empra per identificar aquestes funcions (familiar/formal) remeten a allò que ja ha servit en un altre lloc per caracteritzar els nivells. Dit d'una altra manera, en Kenyon, les nocions es troben encreuades: el que anomena varietats funcionals (sens connotació de jerarquia) correspon de fet als registres de Bourquin, mentre que restableix aquesta jerarquia en la seva noció de nivells culturals: almenys ofereix l'avantatge de reduir aquests nivells a un esquema binari (l'«estàndard i el subestàndard» —implícitament travessats pel procés de normalització), allà on la tradició, desmultiplicant l'arquetipus ternari dels «estils», només veia proliferar anàrquicament la nomenclatura dels nivells. Efectivament, res no permet de fonamentar en teoria l'àrea d'allò que és el nivell «literari», elPage 7nivell «familiar» o el nivell «popular», ni tan sols de fer l'inventari de la totalitat dels nivells potencials d'una.llengua determinada: hi ha més arbitrarietat que en el signe de Saussure... Sigui com sigui, almenys la temptativa de simplificació de Kenyon acaba aquesta entropia perniciosa, encara que no estigui en situació de concordar del tot amb la formulació que tenim la intenció d'elaborar al final d'aquesta reflexió.

La revisió de la qüestió dels nivells de llengua efectuada l'any 1979 per Nespoulous i Borrell és encara més radical. A més d'adherir-se a la distinció del «suport formal» (oral/escrit) en la "descripció de les variacions lingüístiques, arriben a proposar la substitució del terme nivell pel (ja «codificat» en lingüística) de codi, bo i afirmant de manera inequívoca que una «jerarquització dels codis no ens sembla possible a menys-d'adherir-nos a una tendència de tipus dogmàtic» (Nespoulous i Borrell, 1979, p. 266). I com llur propòsit vol ésser útil especialment a la pràctica pedagògica, llur conclusió es fa conforme al projecte de llur «revisió»: importa, en didàctica de la llengua, d'«afavorir el pas de la unitat de codi a la pluralitat».

Aquesta revisió breu de les tesis sobre la qüestió dels nivells de llengua s'ha limitat deliberadament a les que, en un aspecte o en un altre, tendien a revisar la problemàtica i aconseguien de produir alguna novetat útil per al nostre propòsit. Què ens mostra essencialment? Que, malgrat el desig evident dels autors de no voler adherir-se d'entrada a la jerarquització constitutiva, segons sembla, de la noció de nivells de llengua, tots es troben més o menys davant la necessitat de negar-la, sigui per una mutació en l'ordre de la terminologia que la denota, sigui per l'addició de nocions complementàries que la simplifiquen. Aquestes temptatives ja són suficients en elles mateixes en la mesura en què totes responen a una necessitat netament identificada: la de la didàctica de les llengües. I és sens cap mena de dubte per aquesta raó que no es dediquen a la qüestió que ens interessarà ara: d'on ve, en la història i en el funcionament antropològic, que s'hagi arribat a concebre tota variació lingüística sota la forma de nivells, de codis, d'aspectes o de registres?

No està potser mancat d'interès per al nostre propòsit reconèixer de bon començament que els mots que serveixen per descriure el camp que tractem són tots, en llur etimologia llatina, unitats que designen instruments de mesura: norma, del llatí norma «escaire», nivell, del llatí libella «petita balança», regle, del llatí regula «regle dret». Que hagin passat a la terminologia del camp de la lingüística prescriptiva no és sens cap mena de dubte el fet d'una connivencia completament innocent com veurem aquí. I si cal seguir la traça del pas d'un camp a l'altre, és en l'ordre jurídic que hom pot trobar-la més palesament.

En la seva història de la diplomàcia reial francesa, Tessier identifica a partir de l'any 683 entorn de Clovis III funcionaris que els documents de l'època qualifiquen com a «referendaris»: aquests oficials formen el cercle del que molt més tard serà conegut sota la denominació de cancelleria. Estaria completament conforme amb allò que, d'altra banda, sabem de la transmissió de les institucions romanes al món europeu antic, és a dir que, encara quePage 8la cancelleria de Clovis III és la primera que pot ésser identificada fins i tot amb els noms dels personatges que van ocupar aquestes funcions de cancellers, la funció mateixa de referendari remunta molt més enllà en la història, potser fins i tot a allò que servia de «secretariat» als últims emperadors romans. Tanmateix, el que és més important de remarcar des d'ara és que aquests referendaris de la primera època de la monarquia francesa no estaven únicament confinats, segons Tessier, al simple servei de les escriptures, ja que «assistien el rei en les seves funcions judicials» (Tessier, 1962, p. 3). Així doncs, d'ençà que estem en disposició de copsar-ne l'origen en la història, el servei de la cancelleria reial ja pot ésser percebut com un univers de l'escriptura estretament relacionat amb l'activitat jurídica. Després no hi ha cap dubte que, en la història de les diverses cancelleries d'Europa, serà així fins a les èpoques més recents —però no està pas mancat d'interès observar que, des de la seva aparició en la història de les institucions, el conjunt de funcions de la cancelleria enllacen l'escriptura i el dret. Fins a tal punt que Tessier observa que el canceller no és solament «l'inspirador de la legislació [...] supervisa també la producció literària» (Tessier, 1962, p. 145). Hom comprèn aleshores, encara que no posseïm proves històriques, com s'ha pogut inscriure molt més tard en la terminologia del camp de la llengua una sèrie lexical que tenia el seu origen en l'àrea de la mesura jurídica. I no cal limitar aquest fenomen únicament al món de la cancelleria reial, sinó que cal estendre'l a totes aquestes petites cancelleries nascudes de l'aparició dels poders judicials en l'univers de la feudalitat. Se sap fins a quin punt, per exemple, van tenir un paper pròpiament lingüístic en la difusió i la unificació de les llengües vernacles a través l'Occident. A França mateix, el primer document «francès», els Serments de Strasbourg (842), és, precisament, un acte jurídic; el mateix document, en la seva versió germànica, marca també l'inici de la història de l'alemany escrit. A Itàlia són els «judicis de cort» de Càpua (960) i de Teano (964); en català, actes jurídics de les cancelleries dels vescomtes de la Cerdanya i de l'Urgell (954); a Polònia, una deposició judicial en llengua vernacla del segle XIV. Però es tracta encara de fragments inserits en documents redactats generalment, en llatí. Caldrà esperar els inicis del segle xnr, a França, per veure aparèixer documents sencers en francès; primerament les actes de dret privat del Nord-Est: Douai (1204), Tournai (1206); cartes de la cancelleria de l'Hainaut (1237), de la de Troyes (1230) i, més tard, de la mateixa cancelleria reial (1254). A Anglaterra, és la carta de 1216 de Rotuti Chartarum; a Alemanya, igualment una carta de la cancelleria de Conrad IV el 1240; a Itàlia, la carta de Picenum (1193); a Espanya, la de la cancelleria d'Alfons X (1252). Posteriorment, a totes aquestes cancelleries, els documents en llengua vernacla sovintegen cada cop més: més de 2.000 documents en francès a les ciutats del nord de França (Arras, Saint-Omer, Metz, Verdun, Toul, Douai, Tournai) només al segle XII. Hom constata així que, en l'espai de mig segle, les cancelleries d'Europa tenen un paper de primer ordre, amb llur activitat judicial, en l'establiment de les llengües vernacles. No és doncs estrany que sigui precisament a la instància judicial que s'adreci un text, al qual,Page 9desgraciadament, hom no para gaire esment en la història de la llengua francesa: es tracta de l'ordenança de Lió, de Lluís XII, datada el juny de 1510, en conseqüència uns trenta anys abans de la famosa ordenança de Villers-Cotteréts de Francesc I (1539). L'ordenança de Lió, a l'article 47, enuncia que «d'ara endavant tots els processos criminals i les dites enquestes, siguin com siguin, es faran en vulgar i llengua del país on tindran lloc els esmentats procesos criminals i enquestes, altrament no tindran cap efecte o valor» (Isambert, 1826-27, t. IX, p. 586).

El que, de moment i per a la nostra finalitat, apareix important en aquest breu quadre històric, és el fet que la mateixa naturalesa del fenomen jurídic no pot no haver tingut, també, un paper determinat en el procés de normalització de les llengües vernacles. I no és pas sense motius si l'ordenança de Villers-Cotterèts, fins i tot abans d'ordenar a la cancelleria, en l'article 111, que redacti d'ara endavant tots els actes en «llenguatge matern francès i no altrament», exposi en l'article 110 els motius ja «normatius» de la utilització de la llengua: «I a fi que no hi hagi motiu per dubtar sobre la intel·ligència de les dites sentències, volem i ordenem que siguin fetes i escrites tan clarament que no hi hagi ni pugui haver-hi cap ambigüitat o incertesa ni doni lloc a demanar interpretació» (Isambert, 1826-27, t. XII, p. 622). És constitutiu, hom dirà, del llenguatge jurídic que primerament hagi d'ésser clar: és sens cap mena de dubte d'allà que ens ve la valorització ideològica de la claredat de la llengua francesa; menys de la voluntat dels gramàtics o dels reis que de la naturalesa mateixa del dret que, precisament ha d'ésser dret, «a l'escaire» (norma), «anivellat» (nivell), «regular» (regle), «codificat» (codi) —totes aquestes expressions remeten a la terminologia jurídica.

No és sense motiu si, precisament en aquests ambients que graviten entorn de les cancelleries, veiem aparèixer les primeres «gramàtiques», com aquest Esclarissement de la langue françoyse de John Palsgrave a Anglaterra (1530), i si aquestes se'ns presenten encara avui sota la forma d'un veritable codi de dret, amb la regla, els paràgrafs, els articles, les excepcions: quant a les il·lustracions extretes dels autors, tenen una funció més o menys homòloga a la de la jurisprudència.

Per entrar a la cancelleria en les funcions de notari, escrivà o secretari, calia, des del segle XIV, superar un examen molt rigorós de dictamen (Morel, 1900, ps. 75-77, 497 i p.j. 10). Aquest exercici de qualificació en escriptura s'ensenyava principalment a les escoles d'Orleans, de Tours, de Meung, on Giry ha mostrat que el seu ensenyament estava «estretament relacionat amb el de la gramàtica i del dret» (Giry, 1925, p. 480). També és d'aquestes escoles que van sortir alguns dels més grans cancellers de França, especialment Jean de Garlande.

Per la seva banda, M. Paul Zumthor ja havia identificat amb gran encert com, des del segle XI, à la Normandia de Guillem el Conqueridor, «la difusió dels poders de justícia entre un gran nombre de persones contribueix a fer de l'esperit jurídic una de les formes primàries de la cultura» (Zumthor, 1978, p. 55). És en aquest esperit i en aquesta cultura, quan s'apliquen en elsPage 10cercles de cancelleries organitzades, que col·loquem, per una hipòtesi molt plausible, la classe de cristal·lització de disposicions intel·lectuals d'on surt el procés de normalització en la llengua. Només cal esguardar le Thresor du nouveau stille de la Chancellerie de Vrance (1599), le Grand stille et prothocole de la Chancellerie de France (1514), o, sota Carles VII, el formulari inèdit (B. N. 5024) del notari de cancelleria Odart Morchesne per veure ja l'esbós d'allò que serà l'obra de normalització lingüística més sistemàtica dels gramàtics del segle clàssic —obra que sobrepassa, a partir d'aquesta època, el cercle netament de la cancelleria per estendre's en el dels «parlamentaris» on es reclutaran la majoria dels que aviat convertiran la llengua en objecte de discussió. I és d'allà d'on neixen els primers raonaments metalingüístics. Com aquests medis, els més estretament relacionats a la vegada amb les escriptures i el dret, van poder constituir el marc d'aparició per excel·lència de «reflexions» sobre la llengua, és quelcom que només podem explicar si concordem amb aquest precepte capital enunciat per Alain Rey i que diu que «tota lingüística indiferent a les relacions entre els sistemes de signes i les funcions antropològiques que les apliquen està condemnada a l'aïllament o a les il·lusions» (Rey, 1972, p. 4). En conseqüència, cal identificar encara més profundament les «funcions antropològiques» que fan del treball de la cancelleria, en el seu àmbit més ample, el lloc d'elecció on es constitueixen les bases de tot procés de normalització en la llengua. I la resposta ve per ella mateixa, ja que resideix en la pròpia activitat de la institució de cancelleria: l'escriptura. Efectivament, l'escriptura marca un veritable «tall antropològic» allà on apareix o s'apropia solament, com és el cas quan les cancelleries comencen a escriure en les llengües vernacles, d'una llengua que fins aleshores no havia estat sotmesa al tractament gràfic. És en aquesta operació primària i primordial que convé d'identificar el marc més general que dóna lloc, de de mica en mica en la història, al procés de formalització, el qual no és res més, sota el seu aspecte menys sistemàtic, que el propi procés de normalització. La coincidència del fet jurídic i del fet lingüístic en una mateixa activitat contribueix igualment a prestar a l'aspecte lingüístic un caràcter que, de fet, prové de l'ordre jurídic. Quant a l'escriptura, la qual de fet serveix de pont entre els dos ordres del fet jurídic i del lingüístic, Jack Goody ja en va analitzar el fenomen i va concloure amb la forma més satisfactòria per al nostre propi projecte: «[...] l'escriptura és generadora d'una consciència més gran de les formes i de la formalització [...] així la comunicació per mitjà de la vista engendra possibilitats cognitives noves en relació amb aquelles que ofereix la comunicació per la veu» (Goody, 1979, p. 221). Són aquestes possibilitats cognitives noves que fan inevitables, en un lloc concret (la cancelleria), l'aparició en una primera etapa d'una «cultura primària» favorable a la reflexió sobre la llengua, després, en una etapa posterior, la constitució d'un raonament meta-lingüístic sistemàtic. Així doncs, cal formular de nou una afirmació difosa bastant sovint i afirmar que la cancelleria no imposa en absolut la norma, sinó que la necessitat fonamentalment antropològica i inherent a la seva prò-Page 11pia activitat d'escripturia li imposa que es constitueixi en la història com a formadora de l'operació «normalitzadora» d'una llengua.

Sense la comprensió d'aquest fenomen en la seva dimensió decididament antropològica, esdevé impossible de copsar en la realitat històrica la constitució dels «nivells de llengua» la qual només es fa possible per l'operació d'una absoluta partició entre allò que Bourquin ens ha acostumat ja a identificar com els dos aspectes de la llengua: l'oral i l'escrit. És, doncs, a partir del moment en què l'aspecte escrit d'una llengua intervé com un lloc on es practica un cert treball sobre la llengua, que el procés de normalització històricament pot començar a funcionar. És afirmar, alhora, que una llengua no escrita no estaria sotmesa a un procés de normalització; segons sembla, no existeix en etnografia cap exemple històric d'un embrió propi de raonament metalingüístic en una llengua sense escriptura, perquè només l'activitat «reflexògena» de l'escriptura possibilita l'aparició d'un raonament semblant, latent, tanmateix, en tota llengua. El treball de l'escriptura permet la categorització i la classificació, tot allò que Goody resumeix sota la denominació de «llista», i, per tant, ja comporta en ell mateix la possibilitat d'investir el seu propi objecte (la llengua) de «reflexió». I si la norma té efecte a partir de la llengua escrita, és que ultra la possibilitat tècnica que l'escrit ofereix de capgirar-se sobre ell mateix, gaudeix d'allò que des de fa temps s'ha anomenat un cert «prestigi». Però aquest mateix prestigi resulta d'un procés de valorització antropològica universal relacionat amb tota activitat a causa de la seva major complexitat tècnica; el prestigi és, certament, un efecte ideològic en la mesura en què la seva «significació» no resideix en el propi objecte, sinó més aviat en el procés que el constitueix com a objecte valoritzat. És en aquest sentit que Vachek podia afirmar que «en l'oposició entre dues normes, és la norma escrita que és el terme fixat» (citat en Goody ,1979, p. 145). I la norma de la llengua escrita està «fixada» perquè és sobretot la inversió d'un treball i, en conseqüència, percebuda com si tingués una complexitat més gran que la no escrita.

Potser convé distingir des d'ara dos tipus de norma: la «inconscient» (segons la terminologia de Lara, 1976, passim), que tracta sobre la quasi totalitat del sistema, i la que també ocupa tot el marc de les discussions quan parlem realment de norma, i que sembla que no pot ésser copsada sinó com un moment de realitzacions lingüístiques en conflicte. És aquest tipus de norma el que ocupa habitualment tot l'àmbit del raonament metalingüístic, fins i tot si allò que posa en joc no ocupa sinó una part ínfima de tot el sistema lingüístic. No apareix prescriptiva sinó en els casos de litigis, i aquests sovint només estan relacionats amb una època més o menys extensa de la història d'una llengua. L'oposició ckevalfchevaux, per exemple, no es devia sentir com una norma prescriptiva a l'època, molt llunyana certament, en què aquesta oposició estava lligada amb la fonomorfologia «natural» del sistema; ho esdevé, però, a partir del moment en què aquesta morfologia es troba marginada en relació amb el sistema no fixat de l'oposició singular/plural en francès —se la manté com a norma per prescripció sorgida del treball escrit. De la mateixa manera que una norma, primerament prescriptiva, després d'un cert tempsPage 12de treball sobre la llengua comuna parlada, esdevé «inconscient», com és el cas, per exemple, almenys a França i al Quebec, de «soixante-dix» i quatre-vingt-dix», de formació prescriptiva culta, durant molt de temps en conflicte amb «septante» i «nonante» conservats pels francesos de Bèlgica i Suïssa.

Cap interlocutor francòfon no interpretarà com a norma que l'article s'hagi de col·locar davant del substantiu. Ho serà, però, per a un romanès, la llengua del qual presenta un ordre invers. De la mateixa manera que un parlant francès interpretarà com a norma «conscient» la concordança (fins i tot en la llengua parlada) dels participis passats: perquè aquesta norma només s'ha pogut concebre primerament i mantenir, després, a través de la llengua escrita —d'aquí ve el seu caràcter conflictiu. Perquè no és pas l'efecte menor del procés de normalització el de tenir pes, posteriorment, sobre l'estat de la llengua parlada; fins a l'extrem que, per exemple, Goody encara podia afirmar que «l'escriptura té més efectes sobre la pràctica de la llengua que aquesta darrera sobre l'escriptura» (Goody, 1979, p. 177). Són precisament aquests «efectes» (si s'aconsegueix de mesurar-los) els que semblen contribuir a produir (o més aviat: a revelar) tot un seguit de variacions de la llengua no escrita, justament aquella sobre la qual no hi ha intervingut encara el treball de formalització. I allò que per tot arreu veiem denominat nivells de llengua potser no és res més que el resultat d'una operació que consisteix a jerarquitzar, per procés ideològic, la sèrie de variacions en funció, precisament de la norma produïda pel «treball» en la llengua escrita. Seria, doncs, en relació amb aquest treball que es constituiria en la consciència dels parlants l'operació de jerarquització dels diversos modes de variacions de la llengua. Perquè, essencialment, què hi ha sota les denominacions precàries de nivells, de registres o de codis sinó allò que, resultant d'una variació empírica, palesa, de fet, variacions lingüístiques? S'esdevé, aleshores, que tota variació s'interpreta per la ideologia, en la mesura en què definim aquesta darrera noció, no com a productora de valor, sinó fins i tot com a procés que produeix sentit i valor.

Hom pot afirmar, en rigor, que només hi ha variació allà on un element lingüístic es percep com a tal. Labov arribarà a proposar, per la seva banda, que «és només quan hi ha variació que un valor social és atribuït a les regles lingüístiques» (Labov, 1976, p, 341). Tanmateix, per definició la variació no és mai característica de la totalitat de l'ús d'una llengua; i hi ha molts més elements que són comuns a la majoria de parlants que no pas elements que variïn. La variació només apareix en elements parcellaris: pot ésser d'ordre geogràfic, tècnic o terminològic, provenir d'un saber adquirit per raó de la diversificació de tasques en una societat ja «complexificada»; l'aspecte escrit d'una llengua només pot aparèixer en una societat diversificada per la fragmentació tècnica del treball. No és pas menys cert que l'escriptura com a «fragment» de treball sempre està relacionada amb un cert poder i que ultra el «prestigi» tècnic de què és objecte, una gran part del seu abast i de la seva aptitud a influir en la «resta» de la llengua, li ve precisament de la seva proximitat del poder. És, doncs, l'operació normativa de la llengua escrita (és a dir, la introducció en la cultura i el raonament metalingüístic de la noció de norma)Page 13la que ha contribuït històricament a fer sorgir, en aquest mateix raonament metalingüístic i, per «efecte», en la consciència dels parlants, la noció de nivells, o, almenys, el que aquesta representa a través de l'edificació d'una jerarquia de variacions de llengua. Tanmateix, la jerarquització dels nivells no és sinó el resultat d'una operació ideològica —només resisteix l'operació empírica si interioritzem que cada un dels seus elements constitutius tan sols és variació. D'aquí ve la proposta que després d'altres farem per reemplaçar, per donar compte de la realitat més bé, el terme de nivells pel, més neutre, de registres. Té l'avantatge de contenir tot allò que ja contenia el de nivells, bo i eliminant el que en aquest darrer no pertany de fet a la pròpia operació lingüística. Si és tan difícil, fins i tot perillós, de mantenir la noció de nivells, potser és que, en el fons, no és una noció lingüística pertinent. A més, sempre ha semblat insuficient de constatar-ne senzillament la jerarquització, sigui per lloar-la (i això ja no es fa gaire), sigui per «menysprear-la» (cosa que és senyal de la nostra època). De tota manera, resta el fet que tota temptativa de comprendre per la teoria l'aparició, la permanència o la contestació d'aquesta noció dubtosa passa per una explicació que ha de poder resoldre el conflicte aparent de la pràctica i de la seva base antropològica. El registre, tal com el volem definir aquí, resideix, per la seva banda, en l'actualització específicament lingüística d'un conjunt més o menys complex de contingències extra-, para- o decididament no lingüístiques, com ara la geografia, l'especialització, l'aprenentatge del raonament metalingüístic, etc. Així, per exemple, hom no podria conservar els termes de culte i no culte tal com s'entenen habitualment (especialment en Kenyon) per designar certes realitzacions de raonament, ja que la fragmentació del treball fa les cultures tan diverses com el mateix treball. Un parlant culte pot esdevenir inculte si, de sobte, es troba en la situació de dominar la variació discursiva de la lampisteria, de la informàtica o de la medecina. La contingència crea un constrenyiment de naturalesa específicament cultural (antropo-ideològica) que converteix cada registre en un conjunt de trets que són tantes variacions en llur relació amb els altres registres. Una tria estilètica (o una absència de competència) també podria, per un constrenyiment no menys cultural (o la seva transgressió que és igualment de la mateixa naturalesa) conduir, per exemple, un locutor públic a donar a la seva parla trets de registre no marcats pel procés de normalització: allò que hom anomenaria, sens dubte una parla de registre no sostingut, si tan sols el terme de sostingut tingués una altra significació per designar que la seva major o menor conformitat amb l'aspecte «treballat» de la llengua escrita. Tanmateix, aquesta il·lustració ens mostra que la multiplicitat, en aquesta matèria, domina totalment i rebutja per endavant qualsevol temptativa de categorització dels registres de variacions.

Cada registre es troba, de fet, travessat pel procés de normalització per mitjà d'una operació que el «dicotomitza» en formal i en lliure: el formal representa l'operació «treball», el lliure, tot allò que no ha estat sotmès al procés del treball —el qual no és, però, menys analitzable lingüísticament per això. Expressat d'una altra manera, cada parlant, en cada un dels registresPage 14que utilitza, es conforma o no a la normalització que el travessa. Hom no podria dir tampoc que existeix un registre pròpiament literari sinó que en l'activitat (la pràctica) de l'escriptura identificada com a literària, hi ha qui domina (qui formalitza) i el qui, per manca d'un aprenentatge adequat o de qualsevol altra causa, no la domina i resta en el no formal.

La dificultat sorgeix del fet que ens manca una sistemàtica dels registres: potser fins i tot és impossible de fer-la en la teoria si hom para esment en la pràctica plural a què aquest fenomen dóna lloc en la realitat. O bé, una tal sistemàtica esdevindria inútil perquè estarien obstruïts els múltiples i diversos ordres de xarxes. Henri Besse (1976, p. 28) ha donat l'exemple inquietant de quinze maneres diferents de demanar l'hora sense, però, canviar de registre. Ha indicat, a més, que els registres no tenen ni la mateixa formació, ni el mateix sistema d'una llengua a una altra: en italià, per exemple, la variació de registres depèn més de l'origen geogràfic del parlant que del seu estrat social, contràriament a l'anglès, en què les marques per identificar l'origen social obtenen més atenció que les marques regionals.

La nostra problemàtica es complica, a més, pel fet que tot parlant és, amb graus diversos, «poliregistral». On s'acaba un registre, on comença aquest altre? Pregunta que només pot trobar una solució si hom sap reconèixer d'entrada que un registre no és en absolut un conjunt tancat, sinó un conjunt únicament marcat per certs trets.

La denominació de «registre», contràriament a la de nivells més específicament utilitzats per designar unitats lexicals, no és més apta per donar compte, en la variació, tant de l'aspecte fonètic (per exemple, els accents regionals), de l'aspecte morfosintàctic (el rigor de l'articulació lògica en l'argumentació filosòfica) com en l'aspecte més particularment Iexical (les terminologies especialitzades)? Cosa que li dóna una extensió que l'autoritza a expressar la complexitat de la realitat lingüística i, alhora, contribueix a fer el fenomen que amaga més copsable, epistemològicament parlant, per la teoria lingüística. Fins i tot, hi ha «diversos» registres? No existiria més aviat una àmplia tessitura registral situada en un continu lingüístic insecable? Aquestes són les qüestions que el nostre assaig de reflexió pretenia desvetllar, sense pretendre, però, de contestar-les: això serà l'afer d'una lingüística més concreta.

Quant al procés de normalització-formalització que travessa cada registre (únicament, però, en les seves franges litigioses), pot ésser definit, des d'aleshores, com el resultat, a part de tot allò que haguem pogut identificar sobre les seves realitzacions històriques, de la profunda, permanent i antropològica «aspiració a dotar la idea de perfecció verbal d'una existència en la realitat» (Humboldt en Gadamer, 1976, p. 281). Aquesta aspiració és comuna a totes les llengües sotmeses al treball «cognitiu» de l'escriptura.

Tota descripció del fenomen de la llengua no podria economitzar, ni que fos transitòriament, aquesta necessitat que constitueix no tan sols la norma sinó sobretot el procés pel qual la norma ve a la llengua.

La llengua escrita en ella mateixa no només és, potser, en aquest sentit, un dels diversos modes de variació de la llengua, un registre funcional comPage 15un altre —sinó és el que, en l'homòstasi de la cultura, ha adquirit un privilegi particular i tendeix, per aquest mateix privilegi, a atreure cap a ella tots els altres registres. Històricament és així, com creiem que ho hem demostrat; és així també en virtut d'una profunda pulsió antropològica, la qual fa que l'escriptura, des de la seva aparició, capgiri completament aquest sistema lliure que denominem «llengua».

L'activitat i la pràctica normatives en llengua ens semblen tan segurament nascudes del dret com la tragèdia grega, segons Nietzsche, va nèixer de la música.

Bibliografia

Authier, A. et A. Meunier (1972), «Norme, grammaticalité et niveaux de langue», Langue française, 16, ps. 49-62.

Bakhtine, Mikhail (1977), Le marxisme et la philosophie du langage, París, éd. de Minuit.

Berstein, Basil (1975), Langage et classes sociales, París, éd. de Minuit.

Besse, Henri (1976), «La norme, les registres et l'apprentissage», Le Vrançais datis le monde, 121, ps. 30-35.

Bourquin, Guy (1965), «Niveaux, aspects et registres de langue», Linguistics, 13, ps. 5-15.

Certeau, Michel de i col. (1975), Une politique de la langue, París, Gallimard.

Chevalier, J. C. (1969), «Registres et niveaux de Iangue», Le Français dans le monde, 69, ps. 35-41.

Danes, Frantisek (1971), «On Linguistic Strata (Levels)», Travaux linguistiques de Prague, 4, ps. 127-143.

Dubois, Jean i col. (1973), Dictionnaire de linguistique, París, Larousse.

François, Denise (1976), «Sur la variété des usages linguistiques chez les adultes. Relations entre langage et classes sociales, La Pensée, 190, pàgines 63-73.

François, Frederic (1976), «Classe sociale et langage de l'enfant», La Pensée, 190, ps. 74-92.

Gadamer, Hans-Georg (1976). Vérité et méthode, París, Le Seuil.

Gilbert, Pierre (1969), «Différenciations Iexicales», Le Français dans le monde, 69, ps. 41-47.

Giry, A. (1925), Manuel de diplomatique, 2 vol., París, Alcan.

Goody, Jack (1979), La raison graphique, París, éd. de Minuit.

Imbs, Paul (1969), «Les niveaux de langue dans les dictionnaires», Le Français dans le monde, 69, ps, 51-60.

Isambert, F. A. (1826-1827), Recueil (general) des anciennes lois françaises depuis 420 jusqu'à la révolution de 1789, París, s.e.

Kenyon, John S. (1976), «Cultural Levels and Functional Varieties of En-Page 16glish», Readings in the Theory of Grammar, Cambridge (Mass.), Winthrop, ps. 333-339.

Labov, W. (1976), Sociolinguistique, París, éd, de Minuit.

Lara, Luis Fernando (1976), El concepto de norma en lingüística, México, El Colegio de México.

Lotman, Y. (1976), «Un modèle dynamique du système sémiotique», en Tra-vaux sur les systèmes de signes, éd. Complexe, ps. 77-93.

Marzys, Zygmunt (1974), «La formation de la norme du français cultivé», Kwartalnik Neofiblogiczny, XXI/3, ps. 315-332.

Morel (1900), La grande chancellerie, s.e.

Nespoulous, J. L. i A. Borrell (1979), «De la diversité des usages lingüístiques — contribution à une révision de la notion de niveaux de langue», Les Langues modernes, 71, ps. 260-271.

Pilorz, Alfonso (1968), «Notion de niveau de Iangue et analyse du style», Actas XI Congreso internacional de lingüística y filologia romànicas, Madrid, ps. 355-364.

Rey, Alain (1972), «Usages, jugements et prescriptions linguistiques», Langue française, 16, ps. 4-28.

Richterich, René (1976), «Les situations de communication et les types de discours», Le Français dans le monde, 121, ps. 30-35.

Stourdzé, Colette (1968), «Les niveaux de langues», Le Français dans le monde, 65, ps. 18-21.

Tessier, G. (1962), Diplomatique royale française, A. i J. Picard i Cía.

Zumthor, P. (1978), Guillaume le Conquérant, Tallandier.

------------------

* Text traduït per M. Assumpció Montagut i Freixas, de la Secció d'Estudis de Llengua Catalana i Llenguatge Administratiu de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Aquest text, publicat en el llibre La Norme Linguistigue (Conseil de la Lan-gue française, Gouvernement du Québec-Le Robert) 1983, ha estat reproduït amb l'autorització de l'autor i l'editor.

[1] Estilètica, estilètic. Veg. Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, v. III, p. 777, Barcelona (Curial, Edicions Catalanes), 1982.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR