El procés d'adquisició de l'herència
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Professor de la UAO i Magistrat suplent de l’Audiència Provincial de Barcelona |
| Páginas | 81-100 |
Page 81
L'herència, des del seu vessant dinàmic, és un procés que es desenvolupa en el temps: s'inicia amb la mort d'una persona i finalitza amb l'acceptació de l'herència per l'hereu o hereus.
El procés successori s'obre amb la mort d'una persona. L'obertura de la successió comporta que s'han de determinar les persones cridades a la successió en virtut d'un títol successori: heretament, testament o llei (vocació). Posteriorment s'ha d'oferir als cridats de manera preferent la possibilitat efectiva d'acceptar o repudiar l'herència (delació). I finalment els delats es convertiran en hereus amb l'acceptació de l'herència. Per tant, les fases d'aquest procés són: l'obertura de la successió (=mort), la vocació (=crida), la delació (=oferiment) i l'acceptació (=adquisició) de l'herència. Fins que no hi ha acceptació no es pot parlar d'hereu, perquè fins aquest moment no es transmeten els drets hereditaris ni s'ocupa la posició jurídica del difunt.
Durant aquest procés, l'herència és una herència jacent. Aquesta és la denominació de l'herència durant el període de temps en el qual els béns no tenen propietari, és a dir, des de la mort de l'anterior propietari (causant), fins a l'adquisició pel nou propietari (hereu). Tanmateix, un cop acceptada l'herència, els efectes de l'acceptació es retrotrauen al moment de la mort del causant (art. 411-5 CCCat) i, a efectes jurídics, és com si no hi hagués hagut cap període vacant. Per tant, l'acceptació de l'herència extingeix l'herència jacent i la dilueix amb els seus efectes retroactius. Ara bé, els actes jurídics vàlids realitzats pels administradors de l'herència jacent durant el període de vigència, no perdran validesa.
Aquest procés hereditari es segueix en la successió testamentària i en la successió legal, però és diferent en altres supòsits:
-
És diferent en l'heretament, ja que en tractar-se d'un pacte successori, l'hereu adquireix l'herència automàticament en el moment de l'obertura de la successió, sense necessitat de delació ni d'acceptació. Així, segons l'article 431-28 CCCat, l'hereu instituït en heretament no pot repudiar l'herència, llevat que es tracti d'una persona no atorgant del pacte. En els heretaments la designació té efectes vinculants i, per tant, podríem dir que l'atorgament de l'heretament suposa una adquisició de l'herència subjecta a termini: la mort de l'heretant.
-
També és diferent el procés dels llegats, ja que s'adquireixen directament amb la delació: «per la delació, el legatari adquireix de ple dret la propietat de la cosa objecte del
Page 82
llegat si aquest és d'eficàcia real, i es converteix en creditor de la persona gravada si és d'eficàcia obligacional, sens perjudici de poder renunciar-hi» (art. 427-15 CCCat); és a dir, el llegat s'adquireix amb la delació, però conservant el poder de repudiar i, per tant, l'acceptació del llegat significa solament la pèrdua del poder de repudiar, ja que l'acceptació és irrevocable.
-
Finalment, en els fideïcomisos concorren els dos sistemes: per una banda, el fiduciari ha d'acceptar l'herència i, per altra banda, el fideïcomissari, l'adquireix amb la delació, però conservant el dret de repudiar (art. 426-44 CCCat).
És curiós observar que en les diferents modalitats d'adquisició de l'herència es convinen diversos negocis jurídics. Així, en el procés de l'herència testamentària hi concorren dos negocis jurídics unilaterals independents: l'atorgament de testament pel causant i l'acceptació de l'herència per l'hereu (o hereus). En el procés de l'heretament, solament existeix un negoci jurídic, en aquest cas bilateral o plurilateral, que és el pacte successori en què es designa hereu de forma vinculant i sense necessitat d'acceptació posterior. Finalment, en el procés de l'herència intestada solament existeix un negoci jurídic unilateral: l'acceptació de l'herència, ja que no hi ha testament ni heretament.
El procés successori pot alterar-se (i complicar-se) amb la frustració de les crides preferents per mort o renúncia, les substitucions vulgars, el dret de transmissió o el dret d'acréixer. Tot i que estudiarem aquests conceptes més endavant, crec interessant fer una breu explicació que permeti tenir una visió general de les diferents possibilitats que ens podem trobar en el procés hereditari:
-
Si la persona designada pel testador mor abans o al mateix temps que el causant no rep la crida (vocació) ni l'oferiment (delació) de l'herència, perquè no ha sobreviscut al causant. En la mateixa direcció, si l'hereu sobreviu al causant però renuncia a l'herència hi ha un oferiment però aquest resulta frustrat.
En ambdós casos, el sistema successori ha de buscar una altra persona a qui fer l'oferiment de l'herència:
-
En la successió testada el testador pot haver designat un substitut vulgar o pot existir un dret d'acréixer i, en aquest cas, és preferent la substitució vulgar sobre l'acreixement (art 462-1.1 CCCat). En defecte de substitució vulgar i d'acreixement, s'obrirà la successió intestada.
-
En la successió intestada es determinarà l'hereu segons l'ordre i el grau, tenint present l'acreixement i el dret de representació i especialment la preferència del dret de representació sobre l'acreixement (art. 441-6.2 CCCat).
De forma gràfica es pot dir que són preferents els sistemes de substitució «verticals» (dret de transmissió, substitució vulgar o dret de representació) per sobre dels sistemes «horitzontals» (acreixement).
-
-
Si el cridat sobreviu al causant i no hi renuncia, adquireix uns drets sobre l'herència i s'obren dues possibilitats:
-
Si el cridat accepta l'herència es converteix en hereu i, per tant, adquireix els béns, drets i obligacions del difunt. En cas que l'hereu mori posteriorment, la seva successió s'ordenarà segons els títols successoris corresponents al propi hereu i la seva
Page 83
herència inclourà tant els béns heretats del causant, com els altres béns dels quals era titular. En aquest cas, no es tornarà a tenir present la successió del causant, perquè ja ha estat implementada (excepte en cas de substitució fideïcomissària).
-
Si el cridat mor abans d'acceptar l'herència, encara no és hereu, però ja ha adquirit el ius delationis: el dret d'acceptar o repudiar l'herència. En virtut del dret de transmissió, aquest dret es transmet als hereus de l'hereu, els quals podran acceptar l'herència de l'hereu i, exercint el ius delationis, adquirir l'herència del causant. El dret de transmissió és preferent a la substitució vulgar i a l'acreixement, ja que el dret de transmissió suposa un oferiment previ que pot ser acceptat pels hereus de l'hereu, per tant, fins que no es frustri aquesta delació no pot actuar ni la substitució vulgar ni l'acreixement. En resum, és preferent el dret de transmissió sobre la substitució vulgar (art. 425-4 i 461-13 CCCat) i aquesta és preferent sobre el dret d'acréixer (art 462-1.1 CCCat). Ara bé, el causant pot ordenar l'alteració de la preferència entre la substitució vulgar i el dret d'acréixer, fent preferent aquest sobre aquell.
-
La successió s'obre en el moment de la mort del causant (art. 411-2.1 CCCat), seguint el principi: «viventis non datur hereditas» (els vius no originen herència). La mort és un fet físic que comporta com a conseqüència jurídica l'obertura de la successió. A més, juntament amb la mort física, el nostre ordenament confereix els mateixos efectes jurídics a la declaració de defunció (art. 196 CCE). La declaració de defunció és una presumpció de mort declarada judicialment, que permet obrir la successió de les persones desaparegudes (art. 193 i 194 CCE), amb la limitació que no es podrà disposar dels béns a títol gratuït ni lliurar llegats durant un termini de cinc anys des de la declaració de defunció.
Amb la mort, o declaració de defunció, del causant el seu patrimoni es queda sense titular, el conjunt de relacions jurídiques i titularitats del causant es converteix en herència, i s'obre el procés hereditari en el qual s'ha de designar un nou titular dels béns i obligacions del difunt.
La data de la mort és el moment que es prendrà de referència per fixar el veïnatge civil del causant, la identitat i capacitat dels successors, els casos d'indignitat i perdó, la composició de l'herència i, en general, qualsevol circumstància en què sigui necessari determinar el moment temporal d'obertura de la successió. A més, l'obertura de la successió pot donar lloc a mesures provisionals per a conservar i assegurar els béns i els documents del difunt (art. 790 i ss LEC).
A efectes successoris, es considera que la defunció s'ha produït en el lloc on el difunt ha tingut el darrer domicili (art. 411-2.1 CCCat). El domicili és el lloc de residència habitual del difunt i, en el seu cas, el que determini la Llei d'Enjudiciament Civil (art. 40 CCE), a més, a manca de darrer domicili conegut, es considerarà com a tal el del lloc on es trobin la major part dels béns (art. 411-2.2 CCCat). En aquest sentit, entenc que aquest lloc no és necessàriament on hi ha el major nombre de béns, sinó on està la part més valuosa. El darrer domicili del difunt determina quins són els òrgans administratius i processals que tenen competència en la successió, però no serveix per determinar la llei que regirà la successió del causant que, com hem...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba