Els procediments de nul·litat, separació i divorci

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Càrrec de l'autor:Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva
Pàgines:341-351
RESUMEN

1. La fase crítica del matrimoni - 1.1. Alternatives judicials als confictes de parella - 1.2. Distincions conceptuals en les crisis matrimonials - 1.3. Legislació aplicable en la fase crítica del matrimoni - 1.4. Dades estadístiques - 2. La nul·litat matrimonial - 2.1. Nul·litats civils - 2.2. Nul·litats canòniques - 3. La separació legal - 4. La dissolució matrimonial per divorci - 5. Els... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 341

1. La fase crítica del matrimoni
1.1. Alternatives judicials als conflictes de parella

En el capítol 11 –al què remetem per no duplicar la matèria–, realitzem alguns excursus històrics i de vigència civil i canònica que completem en el present capítol, encara que, per la limitació espacial, hem de tractar succintament les qüestions substantives i processals rellevants i no podem analitzar algunes qüestions secundàries.

Tant en les unions convivencials estables de parella com en els matrimonis pot existir una fase crítica o patològica que es resolgui superant les dificultats o cessant la relació. Encara que en la majoria d’aquests casos segueix recorrent-se als processos judicials ad hoc, cada vegada tenen una rellevància més gran les tècniques extrajudicials de resolucions alternatives a les disputes matrimonials i familiars, amb decisions jurídicament vinculants mitjançant l’arbitratge, la conciliació i la mediació. Fins i tot es pot recórrer a la mediació familiar sol·licitant al jutge la suspensió de les actuacions judicials ja incoades. La media-ció com a tal es promou a nivell comunitari (R (2002) 10 del Comitè de Ministres del Con-sell d’Europa, Reglament (98) de 21 de gener 1998, Directiva 2008/52/CE del Parlament Europeu i del Consell de la Unió Europea). A Catalunya, Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l’àmbit del dret privat.

Pel que fa a les convivències estables de parella, el Capítol IV del Títol III del nou Llibre II del CCCat recull les causes d’extinció de la unió en el seu art. 234-4 (cessament de la convivència per ruptura de la comunitat de vida, mort o declaració de mort d’un dels convivents, matrimoni de qualsevol d’ells, acord comú dels convivents formalitzat en escriptura pública i voluntat d’un d’ells notificada fefaentment a l’altre). La derogada Llei 10/1998, d’unions estables de parella, regulava el cessament de la convivència (art. 3) i les diferents modalitats d’extinció de la unió (arts. 12, 17, 18). Ni el Llibre II ni la Llei 10/1998 regulen la possible nul·litat per defectes insubsanables de forma o de fons, però serà aplicable el règim comú de la nul·litat dels contractes.

Page 342

1.2. Distincions conceptuals en les crisis matrimonials

Encara que, en sentit ampli, es pugui parlar en les unions estables de parella de separació de fet, de ruptura unilateral o bilateral i fins i tot de nul·litat –remetem al capítol 17 d’aquest Manual pel que fa al seu règim extintiu–, stricto sensu la separació, el divorci i la nul·litat es tracten en el sistema matrimonial i, en concret, fan referència a qualsevol dels diferents tipus o formes matrimonials reconegudes legalment a Espanya, és a dir, als matrimonis civils (bé siguin heterosexuals o entre persones del mateix sexe) i religiosos (bé siguin canònics o d’altres confessions religioses inscrites en el Registre d’entitats religioses amb què l’Estat ha arribat a Acords de cooperació).

La nul·litat, la separació i el divorci són figures jurídiques diferents, encara que les tres generen uns efectes comuns i unes mesures acordades per les parts o adoptades pel jutge al llarg de l’iter processal que tenen com a finalitat protegir la situació personal dels propis cònjuges, els seus fills, les càrregues matrimonials o les derivades del matrimoni.

Mentre que els cònjuges poden sol·licitar judicialment la nul·litat en qualsevol moment posterior a la constitució del matrimoni perquè es declari la inexistència del mateix –per ser una acció imprescriptible per a la majoria dels autors–, la separació i el divorci tenen en comú la seva operativitat en la fase crítica. En la separació legal perviu el vincle matrimonial encara que quedin en suspens alguns dels drets i deures conjugals (arts. 68 i ss CCE). El divorci és una de les formes que contempla la legislació civil per dissoldre el matrimoni, conjuntament amb la mort i amb la declaració de defunció d’un dels cònjuges, sigui quina sigui la forma i el temps de la seva celebració (art. 85 CCE) i la sentència de divorci declara per resolució judicial extingit un vincle matrimonial vàlidament celebrat.

Així, a Espanya, els separats no poden contreure noves noces perquè subsisteix el seu vincle; els anul·lats canònics –les sentències dels quals tinguin efectes civils–, poden casarse canònicament, civilment o segons els ritus d’una altra confessió amb forma matrimonial reconeguda civilment i, a l’últim, els anul·lats civils i els divorciats poden contreure noves noces civils o religioses no canòniques, o fins i tot canòniques quan es tracti de batejats que no haguessin estat prèviament casats canònicament o, havent-ho estat, aquest vincle s’hagués dissolt.

1.3. Legislació aplicable en la fase crítica del matrimoni

L’art. 32 CE, a més de reconèixer el dret a contreure matrimoni (32.1), estableix que «la llei regularà les formes de matrimoni, l’edat i capacitat per contreure-ho, els drets i deures dels cònjuges, les causes de separació i dissolució i els seus efectes» (32.2).

Pel que fa a Espanya, l’art. 149.1.8 CE atribueix a l’Estat la competència exclusiva en matèria de «legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allí on existeixin. En tot cas [són matèria exclusiva de l’Estat]... les relacions jurídic-civils relatives a les formes del matrimoni...». En el nou Estatut d’Autonomia (2006) la Generalitat catalana assumeix íntegrament les potestats legislativa i reglamentària i la funció executiva en l’àmbit de les seves competències exclusives (art. 110.1), i s’ha d’aplicar el dret català amb preferència a qualsevol altre en matèries que són de la seva competència exclusiva (art. 110.2). D’altra banda, en l’art. 129 la Generalitat assumeix la competència exclusiva en matèria de dret civil –incloent la determinació del sistema de fonts del dret civil català–, amb l’excepció

Page 343

de les matèries atribuïdes a l’Estat en l’art. 149.1.8 CE, que es redueix –com acabem de veure–, a la regulació de les formes matrimonials. Els FJ 59 i 76 de la STC 31/2010 salven la constitucionalitat dels arts. 110 i 129 EA, encara que els interpreta segons la pròpia doctrina del Tribunal Constitucional recollida en els FJ de la Sentència.

Catalunya –com en les altres CCAA que tenen dret civil propi–, pot legislar sobre el dret de família en tot el que no és competència exclusiva de l’Estat. A Catalunya, el Llibre II del CCCat, relatiu a la persona i la família, regula els efectes de la separació, divorci i nul·litat matrimonials, però no la substantivitat dels mencionats instituts –encara que hagués pogut fer-ho segons el parer d’alguns autors–, per la qual cosa els conceptes, natura i requisits matrimonials hem de cercar-los en la legislació comuna de l’Estat i, en concret, en el que disposa l’art. 107 CCE.

La Llei 30/1981, de 7 de juliol, va modificar la regulació del matrimoni a la CCE i el procediment seguit en les causes de nul·litat, separació i divorci, de conformitat amb els nous principis legals. La Llei 15/2005, de 8 de juliol, va modificar novament el CCE i la LEC en matèria de separació i divorci. El Codi civil els regula substantivament i la LEC, procedimentalment.

Aquests instituts es troben regulats en els arts. 42-107 CCE, on es regula, per aquest ordre, la nul·litat matrimonial en el capítol VI (arts. 73-80), la separació en el següent capítol (arts. 81-84) i la dissolució matrimonial en el capítol VIII (arts. 85-89). Tot seguit el Codi civil recull, en els capítols IX a XI, els efectes comuns (art. 90-101), les mesures provisionals (art. 102-106) i la llei aplicable a totes elles (art. 107).

Aquest últim article –que té normes de dret internacional privat–, estableix que «1. La nul·litat del matrimoni i els seus efectes es determinaran de conformitat amb la llei aplicable a la seva celebració. 2. La separació i el divorci es regiran per la llei nacional comuna dels cònjuges en el moment de la presentació de la demanda; a falta de nacionalitat comuna, per la llei de la residència habitual comuna del matrimoni en el dit moment i, en defecte d’aquesta, per la llei de l’última residència habitual comuna del matrimoni si un dels cònjuges encara resideix habitualment en el dit Estat. En tot cas s’aplicarà la llei espanyola quan un dels cònjuges sigui espanyol o resideixi habitualment a Espanya: a) si no resultés aplicable cap de les lleis anteriorment esmentades, b) si en la demanda presentada davant tribunal espanyol la separació o el divorci es demana per ambdós cònjuges o per un amb el consentiment de l’altre, c) si les lleis indicades en el paràgraf primer d’aquest apartat no reconeguessin la separació o el divorci o ho fessin de forma discriminatòria o contrària a l’ordre públic».

D’altra banda, l’Acord d’Afers Jurídics (AJ) signat el 3-01-1979 entre l’Estat espanyol i la Santa Seu reconeix en el seu art. VI.2 el dret dels contraents a acudir als Tribunals eclesiàstics sol·licitant la declaració de nul·litat o demanant la decisió pontifícia sobre matrimoni rat i no consumat i l’art. 80 CCE estableix el procediment per al dit reconeixement en seu civil, atorgant-los eficàcia. Els casats canònicament, per tant, poden elegir la...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA