Problemes d'equivalència en traducció jurídica: la denominació de les parts en el procés judicial en anglès i català

Des de Ciceró, tots els pensadors que han reflexionat al voltant de la traducció n’han abordat, d’una manera o altra, el tema de la possibilitat o impossibilitat. Probablement una de les opcions més radicals ha estat la de Jean-René Ladmiral (1979: 85) quan afirma que «singulièrement, quand il s’agit té même de cette pratique qu’elle prend pour objet; bien plus, la tendance lourdement prédominant est de conclure a l’impossibilité théorique de traduire!». En un principi, la intraduïbilitat era entesa estrictament en termes lingüístics. Per exemple, per a John C. Catford (1965: 94) la intraduïbilitat és la conseqüència de la inexistència d’un substitut lèxic o sintàctic en la llengua d’arribada que correspongui a un altre de la llengua de partida. Això no obstant, en la reflexió sobre la intraduïbilitat, la traductologia ha anat ascendint esglaons: del sintàctic al semàntic, després al pragmàtic i, finalment, al sociolingüístic.

De la mateixa manera, s’ha passat de la negació absoluta de la possibilitat de traduir a la delimitació d’allò traduïble i allò intraduïble (amb l’excepció del deconstructivisme¹). Quan Henri Plard (1985: 65) es planteja: «Tout peut-il se traduire » és precisament en aquests termes. És evident que en tot procés traductor sempre hi ha elements del text de partida que queden pel camí. Uns ho anomenen «pèrdua», altres «inadequació», en funció del punt de vista. La traducció mai no pot ser una duplicació del text de partida pel simple fet que

Page 37

ens trobem davant dos textos diferents generats en dos contextos diferents. Tal com Rosa Rabadán (1991: 110) afirma: «La inequivalencia es, como la equivalencia, una noción funcional-relacional, sin realidad material concreta, que surge de la imposibilidad de someter todos y cada uno de los rasgos del TO [texto origen] a los parámetros de aceptabilidad del polo meta». Així, doncs, de la mateixa manera que no podem parlar d’una equivalència absoluta, tampoc no sembla raonable defensar la intraduïbilitat absoluta.

És clar que existeixen certes xarxes en les quals inexorablement queden atra-pats determinats elements del text de partida quan traduïm. En aquest sentit, Rosa Rabadán (1991) parla de límits de caràcter lingüístic, extralingüístic i del coneixement. Els primers vénen determinats per factors com la variació lingüística (geogràfica, diacrònica i social), la funció intratextual del signe quan el significant es constitueix en significat, la polisèmia i l’ambigüitat d’alguns termes, els jocs de paraules, l’oligosèmia o buits de contingut en comparar els camps semàntics entre idiomes, els límits establerts per les normes o l’estil de cada idioma, les metàfores, etcètera. En definitiva, es tracta de tots aquells trets d’un idioma vinculats, per dir-ho així, a la seva pròpia estructura. Per contra, els límits extralingüístics són els derivats de la subordinació del llenguatge a altres codis (visuals, musicals, gràfics, ...), així com als referents culturals, la ironia, l’humor, etcètera. Tot allò que no és estrictament lingüístic entra a formar part del llenguatge com a matèria primera. Per últim, amb límits del coneixement, Rosa Rabadán es refereix a les llacunes en el coneixement del món per part del traductor.

La traductologia actual cada vegada és més conscient de la rellevància dels contextos socioculturals en què es desenvolupen els textos traduïts. En paraules d’Ovidi Carbonell (1998: 48): «Por medio del lenguaje vivimos y damos vida a una cultura; por medio de la traducción ponemos en comunicación a dos culturas y dos mundos». La traducció es concep, doncs, com un procés de comunicació intercultural que té com a base el llenguatge (Christiane Nord, 1991). Des d’aquesta perspectiva, els conceptes de «fidelitat» i «equivalència» es tornen problemàtics. D’una banda, el text de partida deixa de gaudir d’una preeminència absoluta enfront del text d’arribada. Com a conseqüència d’això, el context de la traducció i la seva finalitat van adquirint cada vegada més pes. Així, la fidelitat passa a l’esfera d’allò condicionat pel context d’arribada. D’altra banda, l’equivalència deixa de ser concebuda com el resultat d’una operació de recerca de correspondències lingüístiques.

Assumida la subordinació de qualsevol traducció al seu context, el concepte

Page 38

d’equivalència sembla haver anat perdent rellevància en el món de la traductologia. En un principi, autors com John C. Catford (1965) van pretendre ressituar-lo en el mapa de la contextualitat distingint entre «equivalent textual» i «correspondència formal». En aquest sentit afirma que: «a textual equivalent is any TL [target language] text or portion of text which is observed on a particular occasion (...) to be the equivalent of a given SL [source language] text or portion of text. A formal correspondent, on the other hand, is any TL category (unit, class, structure, element of structure, etc.) which can be said to occupy, as nearly as possible, the ‘same’ place in the ‘economy’ of the TL as the given SL category occupies in the SL» (John C. Catford, 1965: 27). Amb el temps les opinions es van anar radicalitzant fins arribar al convenciment que l’equivalència no tenia per què constituir un requisit previ indispensable per a la traducció. Així, doncs, Toury, un dels defensors de l’enfocament polisistèmic²de la traducció, afirma que el concepte d’equivalència traductora no implica una altra cosa que l’acceptació d’un text com a traducció d’un altre en funció d’una sèrie de normes o valors compartits pels receptors. En les seves pròpies paraules: «The initial question is not whether a certain text is a translation (according to some preconceived criteria which are extrinsic to the system under study), but whether it is regarded as a translation from the intrinsic point of view of the target literary polysystem, i.e. according to its position within the polysystem» (Gideon Toury, 1982: 17). Finalment, al-guns autors com Mary Snell-Hornby (1988: 22) directament consideren la noció d’equivalència poc apropiada per a la traductologia per considerar-la imprecisa i «presentar una ilusión de simetría».

Malgrat totes les crítiques plantejades, des de la traductologia avui se segueix reivindicant l’ús del concepte d’equivalència com a condició necessària d’una traducció. Una de les traductòlogues que més insisteix en aquest punt és Rosa Rabadán (1991: 51), qui ha encunyat la noció d’equivalència translèmica en el sentit que: «(...) entre ambos textos, TO [texto origen] y TM [texto meta], es necesario cierto tipo de relación que defina al TM como traducción de un TO determinado. Esta relación global, única e irrepetible para cada binomio textual y, por supuesto, para cada actuación traductora, presenta un nivel jerárquico superior al de las relaciones estrictamente lingüísticas y/o textuales, ya

Page 39

que está subordinada a normas de carácter histórico». Es tracta, doncs, d’una relació dinàmica que es materialitza de manera diferent en cada procés traductor. En aquest sentit, les equivalències fixes queden bandejades de l’esfera de la teoria de la traducció. Això no obstant, des d’una perspectiva didàctica, sembla assenyat advocar per la utilitat de certs models d’equivalències (com seria el cas de les accepcions que figuren als diccionaris). Així, doncs, els models d’equivalències ens servirien per aproximar-nos a l’equivalent d’una unitat de traducció, encara que l’elecció final estigui sempre subordinada al context (textual i sociocultural) d’aquesta unitat.

Una altra aportació destacable a la reflexió sobre el concepte d’equivalència procedeix de Mercedes Tricás, que afirma que «el acto traductor no persigue la restitución de las formas verbales asépticas sino una aproximación entre lo ajeno y lo propio, un compromiso equitativo entre la equivalencia y la diferencia» (Mercedes Tricás, 2008: 89). Segons aquesta autora, les equivalències que cristal·litzen en una traducció es caracteritzen per dues qüestions: perquè són equivalències puntuals que s’estableixen en un acte de comunicació i perquè no suposen una relació d’igualtat, sinó de simple similitud. Inspirada en la conferència inèdita de Julianne House (2004), Global English and the Destruction of Identity, Mercedes Tricás incorpora la noció del tertium comparationis al debat sobre el concepte d’equivalència en traducció. Així, qualsevol fenomen cultural es percep de manera diferent des de la pròpia cultura que des d’una cultura aliena. Aquest fet, al seu torn, repercuteix en la traducció de dues maneres: protegint els senyals d’identitat de cada cultura o trencant les identitats nacionals. Estem parlant, en definitiva, de dues formes diferents d’abordar els inter-canvis culturals, des de la transculturalitat (esborrant les diferències o imposant una cosmovisió determinada) o des de la multiculturalitat (visibilitzant les diferències). En aquest mateix sentit, Ovidi Carbonell (1998: 275) afirma que «el significado no reside en una cultura de origen, en una cultura de destino, en un movimiento significativo unívoco; más bien se crea constantemente en un tercer espacio cultural de creciente complejidad y conflicto».

Després de tot el que s’ha dit fins ara, cal assenyalar que en el present treball ens referirem a les divergències entre els conceptes o idees que defineixen les parts del procés judicial i els corresponents termes o paraules que s’apliquen en els sistemes judicials anglès i espanyol (que regula el marc processal de les institucions jurídiques catalanes). En aquest sentit, és important puntualitzar que el que busquem és una «correspondència formal» amb un abast similar al plantejat per Catford (1965); és a dir, posarem de manifest la falta de correspondència exacta entre els conceptes analitzats en ambdues cultures jurídi-

Page 40

ques per tractar de trobar alguna solució satisfactòria des del punt de vista traductològic. En definitiva, l’objectiu és trobar un model d’equivalències, en aquest cas puntual, a fi d’arribar al «tercer espai cultural» de què parla Ovidi Carbonell, ja que la finalitat de la present investigació és oferir una solució a un problema terminològic concret.

La majoria dels tractadistes convenen a afirmar que per realitzar qualsevol anàlisi de dret comparat resulta necessari agrupar els ordenaments jurídics específics en famílies jurídiques o grans sistemes jurídics del món. Tal com afirma Manuel Altava (2003: 35): «De esta manera, no es necesario en cada caso analizar todos los ordenamientos particulares, sino más bien remitirse a las características comunes de una familia jurídica, o bien a un ordenamiento particular que representa de manera especialmente clara las características de todo un sistema de ordenamientos». Així, doncs, per abordar el problema que ens ocupa d’equivalència terminològica en el camp del llenguatge jurídic, els contextos jurídics que es consideraran seran aquells als quals van dirigits o dels quals procedeixen els textos en anglès que tradueixen normalment els traductors jurídics a Catalunya: d’una banda, el de l’Estat espanyol i, d’altra banda, la família jurídica anglesa en el seu conjunt, formada per Gran Bretanya i totes les seves antigues colònies. En aquest sentit, quan ens referim al sistema jurídic espanyol, estem parlant d’un sistema pel qual es regeix un únic estat, però quan ens referim al sistema jurídic anglès ho farem en el sentit d’una família jurídica.

Segons la classificació més estesa del dret comparat (Arminjon, Nolden i Wolf, 1950), el sistema jurídic espanyol pertany a la família continental europea. La característica comuna a aquesta família jurídica és la de ser un dret codificat. Això implica, d’una banda, que la llei es constitueix com la primera i principal font del dret (enfront del costum, la jurisprudència o la doctrina), és a dir, que la resolució de qualsevol procés judicial vindrà donada per la remissió a un o diversos articles d’una determinada llei o codi. En aquest sentit, el jutge conclourà que el cas en qüestió se cenyeix als conceptes generals establerts en articles concrets i, per tant, que haurà d’enjudiciar-se segons el que s’hi disposa. D’altra banda, i com a conseqüència de l’anterior, els sistemes jurídics codificats aspiren a tenir un caràcter totalitzador o, el que és el mateix, a abraçar tots els àmbits del dret. La doctrina que defensa la codificació dels sistemes jurídics té les seves arrels en la Il·lustració francesa, sota la pre-

Page 41

tensió d’infondre un ordre racional a la vida a condició que els principis legals s’estructurin en grans sistemes conceptuals. Resulta molt aclaridor, en aquest sentit, el que s’assenyala en la recopilació dels treballs preparatoris del Codi civil francès de Pierre Antoine Fenet: «El cometido de la legislación es deter-minar las máximas generales del derecho, adoptando para ello una perspectiva lo más amplia posible. La legislación debe establecer principios que abunden en implicaciones, y no profundizar en los detalles de cada cuestión que pudiera presentarse. La aplicación de la ley pertenece al juez y al abogado, con fundamento en el espíritu general de la legislación (...)».³Enfront de la família jurídica continental europea, també es pot parlar d’un sistema jurídic anglès, que avui dia abraça Gran Bretanya, els Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, l’Índia i totes les antigues colònies britàniques a Àsia, Àfrica i Amèrica. En resum, es tracta d’un sistema jurídic que es va crear a Anglaterra a partir del segle x, després de la conquesta normanda, i que es va instaurar en totes les nacions de l’Imperi britànic. Malgrat les notables diferències que han anat sorgint al llarg de la història (sobretot des de la independització de les colònies) es tracta d’una família jurídica molt compacta caracteritzada «(...) no sólo en la utilización de las mismas expresiones jurídicas [...], sino también en el continuo intercambio de conceptos, dudas y problemas por parte de los jueces, juristas y especialistas en leyes y doctrina jurídica de estos países» (Enrique Alcaraz, 2002: 3). Aquest autor insisteix en el fet que són més els punts d’unió que els de diferència, fet que es pot percebre en llegir manuals o articles de dret publicats a Anglaterra, els Estats Units, Austràlia, etcètera, en els quals es constata que tant els problemes com les solucions jurídiques són compartits. Enrique Alcaraz (2002: 3) aplica un símil lingüístic a la situació de «l’anglès jurídic», establint un paral·lelisme entre la llengua anglesa i els seus dialectes, d’una banda, i el sistema jurídic d’Angla-terra i els de les seves antigues colònies, de l’altra, «(...) en el sentido de que todos tienen una fuerte base común con destacadas diferencias personales».

El dret anglès és bàsicament jurisprudencial mentre que, com ja s’ha comentat, el dret continental és sobretot un dret legislatiu basat en la codificació. Això implica que la jurisprudència (el conjunt de les sentències dictades amb anterioritat per altres jutges, generalment de rang superior) té caràcter normatiu. Així, doncs, la resposta del jutge davant un nou cas sempre es basarà en els precedents judicials. Per aquest motiu, mai no ha existit una pretensió

Page 42

de construir un sistema de lleis complet en si mateix, ja que «la plenitud del ordenamiento no está ligada a la plenitud legislativa del Derecho» (Manuel

G. Altava, 2003: 49). Això és així fins al punt que, fins fa poc, els jutges anglesos penals gaudien del privilegi de poder tipificar delictes nous (vegeu Roland Séroussi, 1998: 70). Aquesta diferència essencial entre els sistemes continental i anglès resulta molt ben escenificada per Konrad Zweiegert (2002: 193) en el següent fragment:

(...) nuestro abogado recorre la escena jurídica inglesa en vano a buscar lo que, para él, representa una necesidad absoluta en cualquier sistema funcional, como un Código Civil, un Código de Comercio, un Código de Procedimientos Civiles y una estructura integrada de conceptos legales ordenados de manera racional. Descubre que la técnica legal, en vez de dirigirse primordialmente a la interpretación de los textos de la ley o al análisis de problemas concretos con el fin de «integrarlos al sistema" desde el punto de vista conceptual, se interesa, ante todo, en los precedentes y en los tipos de casos; además, se dedica a la discusión cuidadosa y realista de problemas vivos, y suele desenvolverse en términos históricos y concretos, en vez de discurrir de manera sistemática o abstracta.»

Això no obstant, aquesta diferenciació típica entre els sistemes jurídics anglès i continental europeu no pot ser entesa en un sentit radical i estricte. Si bé és cert que el sistema anglès té la jurisprudència per font, no en tots els països de la seva influència, ni en totes les èpoques, els precedents han tingut el mateix grau de vinculabilitat o obligatorietat. Per exemple, mentre que en l’Angla-terra actual els precedents gaudeixen d’eficàcia vinculant per al jutge (encara que de manera menys clara que abans), als Estats Units el seu valor és essencialment persuasiu, ja que «la posibilidad que tienen [los jueces superiores] de cambiar de orientación ofrece inevitablemente a todos un mayor espacio dentro del cual moverse» (Alessandro Pizzorusso, 1987: 56). A més, el dret anglès tendeix a ampliar cada vegada més el seu conjunt de lleis en detriment dels precedents judicials. En contrapartida, en els sistemes jurídics continentals europeus també es fa ús de la jurisprudència encara que, en principi, amb un caràcter complementari, en tant que el jutge se serveix d’altres sentències per conferir major força a la seva pròpia interpretació de la llei, com quan les sentències dels tribunals d’última instància adquireixen un sentit orientatiu, i en alguns casos, vinculant, en fixar una determinada interpretació de la llei en casos d’ambigüitat o de buit legal.

Dins de la família jurídica anglesa, mereix especial esment el cas dels Estats Units. Els juristes anglesos i nord-americans comparteixen mètodes de treball

Page 43

i d’investigació, i l’estructura del dret és en gran part la mateixa. Així, doncs, més que per parlar una mateixa llengua, els juristes de tots dos països «no se encuentran desconcertados por la estructura general de Derecho, ni por los conceptos que encuentran en él (...)» (René David, 1953: 291). Com que els Estats Units no són pròpiament una colònia britànica, els primers pobladors van decidir establir les seves pròpies normes i no acollir-se al dret comú anglès perquè el consideraven anacrònic i poc adequat a la societat que estaven fundant. L’adopció posterior del sistema jurídic anglès durant els segles xviii i xix va ser per la necessitat sorgida de la ràpida evolució de la societat que exigia una regulació més complexa. «De modo completamente natural [los colonos ingleses de América] miraron entonces hacia el Derecho inglés, no porque sintieran entusiasmo alguno por él, sino porque los únicos libros de Derecho escritos en una lengua que era la hablada por ellos, y que podían comprender, eran los libros de Derecho inglés, y porque los raros juristas con los que contaban también se habían formado en Inglaterra» (René David, 1953: 292-293). Això no obstant, el sistema jurídic nord-americà s’ha anat distanciant progressivament de l’anglès des de diversos fronts: la federalització del país, la promulgació d’una constitució, la major tendència a la codificació i la suavització de la norma dels precedents, així com una necessitat constant de regular nombroses esferes de la societat com el transport o la banca.

En resum, la distinció bàsica que hem vist entre el sistema jurídic continental i l’anglès és, doncs, l’establiment de la llei o la jurisprudència com a principal font del dret. A més, com s’ha assenyalat, això comporta una perspectiva dife-rent del dret. D’una banda, el sistema continental es veu obligat a codificar tots els àmbits del dret. Per això, i des d’un punt de vista terminològic, el dret continental es caracteritza per una classificació i definició sistemàtica dels conceptes que utilitza, en què el que importa és la seva generalització o abstracció amb la finalitat que resultin aplicables a qualsevol cas concret. D’altra banda, el sistema anglès es basa en els precedents, per la qual cosa el pes del seu llenguatge se centra en l’aspecte argumentatiu i la terminologia que s’encunya és de caràcter més específic i concís. Sembla raonable pensar, doncs, que diferents formes d’entendre el dret donin lloc a diferents formes d’expressió lingüística i, en concret, a lèxics no necessàriament coincidents. A continuació tractarem de provar aquesta afirmació amb l’exemple concret que s’ha escollit per a la present investigació. Ens cenyirem, a més, als sistemes judicials anglès i nord-americà, ja que són els dos orígens principals dels textos jurídics que se solen traduir de l’anglès al català.

Page 44

@3. La denominació de les parts en el procés judicial anglès i espanyol

En la traducció de documents judicials, una de les primeres consideracions a tenir en compte és la branca del dret a la qual pertany el text (civil, penal, laboral, administratiu o mercantil). De totes elles, les branques civil i penal són les més rellevants per al tema que ens ocupa per diversos motius. En primer lloc, perquè totes les altres (excepte la penal) deriven bàsicament del dret civil. Com a conseqüència, la terminologia utilitzada en els processos laborals, administratius i mercantils referent a les parts del procés està calcada de l’originària del dret civil general. En segon lloc, perquè el major volum, amb diferència, dels processos judicials pertany a una d’aquestes dues branques; en conseqüència, gairebé la totalitat dels documents que es generen en el context judicial i que són susceptibles de ser traduïts se situen en l’àmbit civil o penal. Així, doncs, en aquest treball ens centrarem en la nomenclatura de les parts en els processos civil i penal.

El concepte de «part» és un pilar bàsic en la teoria del dret. Segons la definició de Manuel Ortells (2002: 108): «Parte es la persona que interpone la pretensión procesal en nombre propio -o en cuyo nombre se interpone la pretensión procesal- y la persona frente a la cual la pretensión procesal se interpone». És a dir, part és tant el ciutadà o el col·lectiu de ciutadans que exigeixen a la justícia que actuï per reparar un dany com el ciutadà o el col·lectiu de ciutadans als quals s’exigeix que reparin aquest dany. En definitiva, les parts són els dos costats de la balança, entre els quals els jutges hauran de trobar un equilibri. Cal assenyalar que el present estudi està centrat en les parts no institucionals del procés, per la qual cosa no parlarem aquí de les figures dels fiscals, els advocats de l’Estat, etc., ni dels representants de les parts (advocats, procuradors, ...). Tampoc no abordarem la denominació de les parts en segones instàncies i següents, és a dir, en els casos d’apel·lació, ja que la primera instància ens bastarà per mostrar la tesi que aquí es planteja.

@@3.1. La denominació de les parts en el procés penal espanyol

Qualsevol procés penal a Catalunya (i a Espanya) pot iniciar-se bàsicament per dues vies diferents⁴: la denúncia i la querella. «La denuncia procesal es el acto mediante el que se pone en conocimiento de la autoridad la perpetración de

Page 45

hechos que revisten los caracteres de delito perseguible de oficio

(De la Oliva, 1999: 329). És a dir, amb una denúncia, un ciutadà o col·lectiu de ciutadans simplement informen a les autoritats policials o judicials sobre l’existència d’uns fets aparentment delictius i de les seves circumstàncies. Així, doncs, en el transcurs del procés, el denunciant només tindrà l’obligació de comparèixer com a testimoni. En canvi, en la querella, a més de posar en coneixement un òrgan judicial d’un suposat delicte, el ciutadà o col·lectiu de ciutadans que la presenten manifesten la seva voluntat de constituir-se en part en el procés. Això suposa que adquireixen una sèrie de drets com: capacitat per presentar o sol·licitar proves, capacitat per sol·licitar la compareixença de testimonis, capacitat per presentar recursos, capacitat per plantejar qüestions en el judici, etcètera.

En funció de la via per la qual s’hagi incoat un procediment penal en el sistema espanyol, les parts seran denominades «denunciant» (subjecte que presenta una denúncia) i «denunciat» (subjecte contra el qual es dirigeix una denúncia), o «querellant» (subjecte que presenta una querella) i «querellat» (subjecte contra el qual es dirigeix una querella). A partir d’aquí, la terminologia relativa a les parts del procés penal en el sistema jurídic espanyol es complica lleugerament. Per exemple, quan un procediment penal passa de la fase d’instrucció a la d’enjudiciament, «l’imputat» (terme que s’utilitza com a hiperònim de «denunciat» o «querellat») passa a ser denominat «acusat». En el pol oposat, la part que exerceix l’acció penal es fa dir «acusador». Així, doncs, en el procés judicial espanyol es parla d’acusació quan, després de les actuacions instructores, es produeix una pretensió de sentència condemnatòria fonamentada en l’aportació de proves que destrueixin la presumpció d’innocència de l’acusat.

Per a l’anàlisi comparativa de la denominació de les parts, restringirem les accepcions a tenir en compte amb la finalitat de simplificar l’exemple. En primer lloc, obviarem els resultats de la recerca en els diccionaris bilingües, ja que, sense la contextualització concreta, bé podrien ser inexactes per referir-se a un grau de formalitat diferent o bé per tenir un significat més general o més concret que el del terme espanyol corresponent. Aquest seria el cas, per exemple, de la paraula «applicant», que realment és un hiperònim traduïble per «sol·licitant». També cal assenyalar que (encara que no aprofundim en aquest tema) en el dret anglès, la denominació de les parts pot variar en funció de les instàncies o les subbranques del dret. Com a mostra, podríem parlar de «petitioner», que s’utilitza a Anglaterra per a les apel·lacions o els casos incoats específicament davant la «Chancery Division»⁵. A més, tractarem de referirnos a la terminologia actual, ja que, amb les successives reformes legals al llarg de la història, no solament les normes han sofert variacions, sinó també la terminologia emprada. Per exemple, a Anglaterra es denominava al demandant «plaintiff», fins que, amb la reforma processal civil de 1998, va passar a dir-se exclusivament «claimant».

Així, doncs, podríem esquematitzar les correspondències entre els noms de les parts en els processos civil i penal en anglès i català (segons la legislació vi-gent) de la següent manera:

Page 49

[VEURE GRÀFIC EN PDF ADJUNT]

D’entrada es pot observar que la terminologia en espanyol és molt més sistemàtica que l’anglesa. Fonamentalment, destaca la clara separació entre els conceptes referits al procés civil i al penal. Per contra, en el dret anglès trobem bàsicament un únic terme, «defendant», per referir-nos a la part contra la qual s’exerceix l’acció jurídica (el demandat, querellat o denunciat). De la mateixa manera, la paraula «complainant» s’utilitza, fonamentalment als Estats Units, tant en l’àmbit civil com en el penal. No són aquests els únics casos d’aplicació indistinta de termes als àmbits civil o penal en textos jurídics anglesos, malgrat tot, ens basten com a exemple per plantejar el problema. La present investigació va néixer de la dificultat observada en la pràctica a l’hora de tro-

Page 50

bar termes equivalents a la denominació de les parts en traduccions jurídiques de l’anglès al català. En aquest sentit, la complicació màxima es va trobar en l’elecció de l’equivalent quan pel context (que abraça tant el text en si com la informació addicional amb la qual pot comptar el traductor) resultava impossible situar l’escrit en una branca concreta del dret. Encara que aquesta circumstància pugui resultar estranya als juristes, cal assenyalar que el traductor s’enfronta amb assiduïtat a encàrrecs de traducció de documents molt breus i descontextualitzats; de manera que la situació que s’esmenta no és pas poc freqüent. Així, doncs, en aquests casos, per a la traducció dels termes referits a les parts, el traductor sol optar per la utilització de la terminologia referida a una o una altra branca del dret, per mera intuïció. Això no obstant, el millor seria trobar hiperònims que ens poguessin servir de manera indistinta.

Malauradament per al nostre cas, el caràcter sistemàtic del dret espanyol ha derivat en una classificació rigorosa de les parts del procés basada en les vies procedimentals (civil i penal). Com que ambdues vies transcorren en sentit paral·lel i rarament s’interconnecten, no ha sorgit la necessitat d’establir termes generals per referir-se a les parts del procés. Si bé els acadèmics del dret solen mostrar una certa tendència a encunyar termes nous, en aquest cas hem pogut comprovar que no s’ha produït. Hi ha ocasions en les quals el traductor es veu amb l’obligació d’introduir un nou terme, fonamentalment quan s’enfronta a un text de tipus científic o tècnic, en el qual s’esmenten conceptes de recent aparició. Per a la qüestió que ens ocupa, no sembla apropiat el recurs a la creació neològica, ja que els destinataris dels textos jurídics no estan habituats a aquesta pràctica, que s’oposa clarament al caràcter arcaïtzant que marca els textos jurídics, per la qual cosa resultaria una solució no adequada a l’ús del llenguatge.

Malgrat tot, per resoldre el problema que ens ocupa, proposem algunes expressions utilitzades en la pràctica jurídica per jutges i advocats. D’una banda, trobem les següents fórmules: «el promotor del procés», «l’iniciador del procés» o «la part que exerceix l’acció» per referir-nos tant al demandant en el procés civil com al denunciant o querellant en el procés penal. D’altra banda, es podria utilitzar l’expressió «la part portada al procés» per al demandat per la via civil o el denunciat o querellat per la penal. És evident que no es tracta de termes pròpiament dits, ni tan sols compostos. Això no obstant, no sembla aquest un requisit indispensable perquè l’opció sigui considerada vàlida. En canvi, la solució proposada sí que compleix altres exigències com són l’adequació a l’ús, el grau de formalitat, la fraseologia i la terminologia.

Page 51

La pregunta sobre la possibilitat o impossibilitat de la traducció (o de trobar equivalències entre idiomes) pot ser perfectament traslladada a un cas tan concret com el de la denominació de les parts en el procés judicial. Des d’una perspectiva pragmàtica, que és la que, al cap i a la fi, tendeix a adoptar el traductor, la resposta se situarà gairebé sempre en un «tercer espai cultural», en una terra de ningú (o de tots). Com afirma Bernhard Grossfeld (2002: 32-33): «(...) each word exists in and refers to a certain network of correspondences. The cohesion of the network cannot be captured fully by words from a different network. Nevertheless, we must penetrate the other networks, to understand and describe them with the connections of our own network». El fet que ens allunyem de les tesis més radicals, com les del deconstructivisme, no significa que no siguem conscients que les paraules mai no són les mateixes (com el riu d’Heràclit). Això no obstant, en la mateixa línia de Vivian Grosswald Curran (1998: 48), considerem que la comunicació no és un acte impossible, sinó més aviat condemnat a la imperfecció.

Quan els contextos socials de les llengües entre les quals hem de traduir un text són diferents, seria il·lusori pensar que el procés de traducció pogués desenvolupar-se sense contratemps. Com hem tractat de mostrar en el present treball, els sistemes jurídics són un camp especialment propens a la singularitat i necessàriament deriven en sistemes conceptuals diferents. Si les idees i les interrelacions entre elles no són coincidents, difícilment ho seran els termes que s’utilitzen per referir-s’hi. Hem vist aquí que el caràcter jurisprudencial del dret anglès té una conseqüència lingüística destacable que ve determinada per la seva orientació al cas concret. En aquestes circumstàncies, la redacció tant de les sentències com de les lleis tendeix a la precisió, al detall i a la concreció, enfront del caràcter abstracte, globalitzador i conceptual de les lleis continentals. Per aquest motiu, probablement, la denominació de les parts en el procés judicial anglès resulti més precisa i cenyida a supòsits concrets (determinades instàncies, tribunals, etc.), però menys sistemàtica. Així, doncs, no és d’estranyar que no es doni una diferenciació clara en funció de les bran-ques del dret (distinció que sí que és palesa en el dret espanyol).

Si mantenim, com Eugene A. Nida (1974: 4), que «anything that can be said in one language can be said in another, unless the form is an essential element of the message» hauríem de poder oferir una solució al problema plantejat. La proposta concreta per solucionar la qüestió plantejada en aquesta investigació, pel que fa als casos d’indefinició de la via processal, passaria per optar per les

Page 52

perífrasis «el promotor del procés», «l’iniciador del procés» o «la part que exerceix l’acció», d’una banda, i «la part anomenada al procés» o «la part portada al procés», de l’altra. La pràctica traductora no permet la indecisió o la suspensió dels assumptes. El traductor sempre ha de presentar una (i una única) versió del text, sense dobles propostes ni qüestions sense resoldre i, si pot ser, sense anotacions al marge; encara que, en moltes ocasions, el resultat no sigui tan satisfactori com, en abstracte, podria desitjar-se. El debat, com apuntàvem, es troba entre els solipsistes i els partidaris de la comunicació com una cosa possible. En aquest sentit, preferim alinear-nos entre aquests últims, no solament perquè considerem la comunicació una cosa possible, sinó convenient per a l’enteniment humà.

Alcaraz Varó, Enrique i Hugues, Brian. Diccionario de Términos-Jurídicos InglésEspañol. Barcelona: Ariel, 2007.

Altava Lavall, Manuel Guillermo (coord.). Lecciones de Derecho Comparado. Castellón: Universitat Jaume I, 2003.

Andrews, Neil. English Civil Procedure. Fundamentals of the New Civil Justice System. Oxford: Oxford University Press, 2003.

Arminjon, Pierre; Nolde, Boris i Wolff, Martin: Traité de Droit Comparé. París: Libraririe Générale de Droit et de Jurisprudence, 1950.

Ashworth, Andrew: The Criminal Process. An Evaluative Study. Oxford: Oxford University Press, 1994.

Brody, David Elliot. The American Legal System: Concepts and Principles. Vancouver: University of British Columbia Press, 1978.

Carbonell i Cortés, Ovidi. Traducción y Cultura. De la Ideología al Texto. Salamanca: Almar, 1998.

Catford, John C. A. Linguistic Theory of Translation. An Essay in Applied Linguistics. Oxford: Oxford University Press, 1965.

David, René. Tratado de Derecho Civil Comparado. Introducción al Estudio de los Derechos Extranjeros y al Método Comparativo. Madrid: Revista de Derecho Privado, 1953.

de la Oliva Santos, Andrés et al. Derecho Procesal Penal. Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces, 1999.

Fenet, Pierre Antoine. Recueil Complet de Travaux Préparatoires du Code Civil. Paris: Ducessois, 1836.

Garner, Bryan A., ed. Black’s Law Dictionary. St. Paul: West Publishing, 2005.

Grossfeld, Bernhard. «Kernfragen der Rechtsvergleichung». Comparative Law.

Page 53

An Introduction. Ed. Vivian Grosswald Curran. Durham: Carolina Academic Press, 2002. 31-45.

Grosswald Curran, Vivian. «Cultural Immersion». American Journal of Comparative Law. 43, 1998. 46-54.

-, ed. Comparative Law. An Introduction. Durham: Carolina Academic Press, 2002.

Hurtado Albir, Amparo. Traducción y Traductología. Introducción a la traductología. Madrid: Cátedra, 2001.

Jolowicz, J. A. On Civil Procedure. Cambridge: Cambridge University Press, 2000.

Ladmiral, Jean-René. Traduire: Théorèmes Pour la Traduction, Paris: Payot, 1979.

Ministry of Justice of the United Kingdom. The Criminal Procedure Rules 2010. 25 de mayo de 2010 .

Ministry of Justice of the United Kingdom. Civil Procedure Rules. 25 de mayo de 2010 .

Nida, Eugene A. i Charles, R. Taber. The Theory and Practice of Translation. Leiden: E. J. Brill, 1974.

Nord, Christiane. Text Analysis in Translation. Amsterdam: Rodopi, 1991.

Ortells Ramos, Manuel et al. Derecho Procesal Civil, Cizur Menor (Navarra): Aranzadi, 2002.

Plard, Henry. «Sur les limites du traduisible: Zazie dans le métro en anglais et en allemand». Communiquer et Traduire: Hommages a Jean Dierickx. Eds. Gilbert Debusscher y Jean-Pierre Van Noppen. Bruselas: Éditions de l’Université de Bruxelles, 1985. 65-74.

Rabadán Álvarez, Rosa. Equivalencia y Traducción. León: Universidad de León, 1991.

Séroussi, Roland. Introducción al Derecho Inglés y Norteamericano, Barcelona: Ariel, 1998.

Snell-Hornby, Mary. Translation Studies. An Integrated Approach. Ámsterdam: John Benjamins, 1988.

Sprack, John. A Practical Approach to Criminal Procedure. Oxford: Oxford University Press, 2006.

Toury, Gideon. In Search of a Theory of Translation. Tel Aviv: The Porter Institute of Poetics and Semiotics, 1982.

Tricás Preckler, Mercedes. «Construir «equivalencias»: del texto a la represent-ación intercultural». La traducción del futuro: mediación lingüística y cultural en el siglo XXI (Vol. I). Eds. Luis Pegenaute Rodríguez et al. Barcelona: Promociones y Publicaciones, 2008. 89-100.

United States Courts. Federal Rules of Civil Procedure. 24 de mayo de 2010 .

Page 54

United States Courts. Federal Rules of Criminal Procedure. 24 de mayo de 2010 .

Vidal Claramonte, M.ª Carmen África. Traducción, Manipulación, Desconstrucción. Salamanca: Ediciones Colegio de España, 1995.

[1] La teoria deconstructivista de la traducció defensa la inexistència de significats únics i estables que es puguin traslladar d’un idioma a un altre. Segons aquesta teoria, quan traduïm no es produeix una simple transferència de signes, sinó una reinterpretació de la realitat. Com que el llenguatge es troba en una constant transformació, en cada acte de comunicació (com és l’acte de traduir) es modifica el propi llenguatge, és a dir, la relació de l’home amb el món.

[2] Segons el qual cada idioma constitueix un conglomerat de sistemes complex i dinàmic que es caracteritza per oposicions internes i canvis constants entre el canònic i el no canònic, el central i el perifèric o el primari i el secundari. Des d’aquesta perspectiva, la traducció és un element més dins d’aquesta combinació de forces, i serà acceptada com a tal en la mesura que s’aproximi a allò socialment acceptat en un determinat moment puntual.

[3] Traducció de Zweiegert, Konrad. Introducción al derecho comparado. México: Oxford University Press, 2002. Pàg. 99.

[4] També es pot incoar un procediment penal d’ofici quan les autoritats policials o judicials directament tenen coneixement d’un delicte.

[5] Sala del «High Court of Justice» (Tribunal Superior d’Anglaterra) que s’ocupa de temes relacionats amb la propietat com l’administració d’herències, la interpretació de testaments, la insolvència i els conflictes relatius a empreses i societats.