Un precepte legal que ha d'entendre's com a no escrit: cap a l'arbitratge de termini indefinit?

Autor:Elías Campo Villegas
Cargo:Jutge. Notari. Membre de l'Acadèmi
Páginas:44-48
 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 44

I Presentació del problema

El BOE núm. 121, de 21 de maig de 2011, va publicar la Llei 99/2011(error: 11/2011), de 20 de maig, de reforma de la Llei 60/2003, de 23 de desembre, d’arbitratge i de regulació de l’arbitratge institucional de l’Administració General de l’Estat.

Aquesta Llei, després de superar el suspens produït per aquell esborrany en què s’eliminava l’arbitratge d’equitat, resulta d’interès en general i lloable en altres temes concrets, per exemple: la competència que s’atribueix als tribunals superiors de Justícia, el nou procediment per resoldre extrajudicialment els conflictes interns entre l’Administració General de l’Estat i els seus ens instrumentals; o la norma de l’art. 11.bis-2, que permet la introducció als estatuts socials d’una clàusula de submissió arbitral mitjançant el vot de, com a mínim, dos terços dels corresponents a les accions o participacions socials, amb la qual cosa desautoritza la mala doctrina de la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de juliol de 2007, que, al seu torn, havia obviat la doctrina científica més segura i raonable. Però no podem abusar de l’encens, perquè en el mateix art. 11.bis tenim tres disposicions preocupants: a l’apartat 1, es llegeix que «les societats de capital poden sotmetre a arbitratge els conflictes que s’hi plantegin», precepte inútil, perquè avui, tant en la pràctica diària com en la doctrina científica i jurisprudència, s’admet aquella possibilitat; d’altra banda, la seva defectuosa redacció no pot originar el dubte que la facultat que admet es refereixi només a les societats de capital. A l’apartat 2, malgrat l’elogi fet anteriorment i que

Page 45

aquesta Llei confirmi el nostre criteri que no és necessària la unanimitat dels socis per introduir la clàusula de submissió arbitral, això no impedeix que denunciem el que s’ha malmès de la seva redacció en exigir en tot cas el percentatge dels dos terços dels vots, oblidant que poden existir dues convocatòries i que en determinades companyies, bé sigui per llei o pels seus estatuts, poden ser necessaris altres percentatges. El més adequat hauria estat remetre’s als percentatges i regles necessaris per a les modificacions estatutàries. I a l’apartat 3 passa el mateix que a l’apartat 1. El precepte és inneces-sari i el seu redactat, preocupant. La disposició suggereix la pregunta següent: què passa si els estatuts socials no remeten l’arbitratge a una institució arbitral? Quin abast té el terme poden? Què passa amb els milers d’estatuts socials que actualment tenen la clàssica clàusula de submissió arbitral? A més a més, si bé cal ressaltar l’interès que mostra el legislador en aquest article i en l’exposició de motius per les institucions arbitrals, el ben cert és que no encerta quan hi fa al·lusió, perquè sembla imposar la inconcebible norma que la impugnació d’acords socials hagi de ser pel camí de l’arbitratge institucional.

On se li ha anat la mà al legislador ha estat en la matèria relativa al termini que té l’àrbitre per emetre el laude, de manera que la indefinició que resulta de la Llei 11/2011 ens incita a un estudi immediat sobre els aspectes rellevants del termini per laudar

Però on se li ha anat la mà al legislador ha estat en la matèria relativa al ter-mini que té l’àrbitre per emetre el laude.

En la nova Llei, es disposa que «l’expiració del termini sense que s’hagi dictat laude definitiu no afecta l’eficàcia del conveni arbitral ni la validesa del laude dictat» (art. 37.2).

Però fins quan serà vàlid el laude dictat fora de termini? Per a la Llei, no hi ha límit, perquè s’elimina el sentit del termini en el laude. Desapareix aquest requisit substancial? Aleshores, quin sentit té l’incís anterior, que permet als àrbitres prorrogar el seu propi termini per un termini no superior a dos mesos?

La indefinició que resulta de la Llei 11/2011 en la citada qüestió ens incita a un estudi immediat sobre els aspectes rellevants del termini per laudar.

II La situació jurídica fins avui del termini per dictar el laude

No cal insistir en l’obligació que tenen els àrbitres de dictar la seva resolució dins el terme que se’ls ha concedit. Per al laude, el termini és quelcom més que un requisit de forma. A la jurisdicció ordinària, també els jutges i tribunals han de dictar les seves resolucions dins un termini, però la seva emissió tardana no afecta la seva validesa, encara que pot ocasionar responsabilitat per al seu autor. No obstant això, en l’arbitratge, el termini per laudar té un altre significat força diferent. La substitució de l’activitat jurisdiccional de l’Estat per la privada de tercers a la que es van sotmetre les parts només serà eficaces i estarà revestida de validesa durant el termini concedit per aquests. El termini vincula els àrbitres de tal forma que fixa els límits de la pròpia potestat arbitral. L’emissió tardana del laude el vicia perquè ha cessat la «jurisdicció» de l’àrbitre.

La Llei d’Arbitratge de 1953 no resolia sobre les conseqüències del laude extemporani, problema que afrontava la Llei d’Enjudiciament Civil, que diferenciava segons es tractés d’arbitratge de dret o d’equitat per concedir el recurs de cassació, en el primer cas, i el de nul·litat, en el segon.

A la Llei d’Arbitratge...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA