Personalitat civil, capacitat i drets de la personalitat
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 41-70 |
Page 41
La persona és el centre de qualsevol branca del dret, però de totes el dret civil és per antonomàsia el dret de la persona, i tracta les relacions més comunes de la convivència humana: la personalitat, la família i les relacions patrimonials. El llibre segon del Codi civil català regula conjuntament la persona i la família, seguint el Pla de Gai, adoptat pel Codi civil francès i pel Codi civil espanyol, però, mentre que aquests últims insereixen els aspectes personals de la família dins la regulació general de la persona, la sistemàtica del dret català situa al mateix nivell l’una i l’altra, incloent-hi també els aspectes patrimonials familiars. No obstant això, no s’ha d’interpretar com una minimització del concepte de persona, que segueix sent l’eix central de l’ordenament civil, com constata el preàmbul, sinó que s’ha d’entendre en raons sistemàtiques.
El títol I del llibre segon del Codi civil català, dividit en dos capítols, dedica el primer a la persona física. Quan es parla de «persona» s’ha de tenir en compte que el dret en reconeix dos tipus: la persona física o natural i la persona jurídica. La primera s’identifica amb l’ésser humà, la segona és una entitat o organització d’éssers humans a la qual el dret reconeix personalitat. La diferència entre l’una i l’altra rau en l’origen a partir del qual es deriva la seva personalitat: en la persona física prové de si mateixa, de la seva pròpia existència i dignitat; mentre que en la persona jurídica prové d’una concessió de l’ordenament jurídic que se li podria haver negat sense vulnerar cap principi de justícia (puiG FErriol). La persona física és una realitat que el dret no fa més que reconèixer; mentre que la persona jurídica és una ficció, una creació del dret.
El diccionari de la Llengua catalana recull dos definicions diferents del terme personalitat: «allò que caracteritza cada persona» (acepció que serà emprada al epígraf 6è al estudiar els drets de la personalitat; i «allò que fa que un ésser sigui persona» (a la que ens referirem en aquest epígraf).
La tècnica jurídica a través de la qual la persona s’insereix en el món jurídic és l’atribució de la «personalitat jurídica». La personalitat jurídica es pot definir com «una situ-ació jurídica subjectiva, una qualitat o aptitud que el dret reconeix a la persona i a deter-
Page 42
minades organitzacions socials» (GArcíA VAldEcAsAs); és un fons d’atribució i reconeixement de drets. Aquest reconeixement es pot anomenar «atribució de la personalitat jurídica» i es fa a tot ésser humà.
Si persona és l’ésser humà i personalitat és la condició de persona, també es pot entendre per personalitat «l’aptitud per ser subjecte de relacions jurídiques», la qual cosa porta a la coincidència entre el concepte de personalitat i el de capacitat jurídica.
La Constitució espanyola, a l’article 10, recull el valor essencial de la persona i la lliure manifestació de la personalitat «la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social».
La regulació del capítol I del títol I del llibre segon del Codi ha d’ésser completada per les disposicions de protecció de menors com la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor en l’àmbit estatal; i la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència (des d’ara LDOIA), que ha derogat les lleis 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i de protecció dels infants i dels adolescents; i la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció als menors desemparats i de l’adopció. Aquesta regulació del dret de la persona en el dret català és conseqüència del desenvolupament de dues competències: la relativa al dret civil, continguda a l’article 9.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i la relativa a la protecció de determinats col·lectius, establerta a l’article 9.28 del mateix Estatut. Tanmateix, no s’exhaureix tota la regulació civil relativa a la persona i s’aplica el Codi civil espanyol en les matèries de residència, domicili, absència, nacionalitat, veïnatge i registre civil.
En l’anàlisi de la persona física, cal conèixer a partir de quin moment comença la personalitat civil per poder ser subjecte de dret. A diferència del dret romà, en què no era suficient la condició d’ésser humà per tenir personalitat, sinó que era necessari ser lliure, ciutadà romà i sui iuris, actualment s’identifica la persona física amb l’ésser humà. Doctrina i legislació discrepen, però, quant al moment del començament de la personalitat. Hi ha diverses teories: la teoria de la concepció fa coincidir la personalitat amb la concepció, moment en què s’inicia l’existència biològica de l’ésser humà; la teoria del naixement atribueix a l’ésser humà personalitat civil des del moment en què es produeix el naixement; i la teoria de la viabilitat exigeix, per tal de reconèixer personalitat civil, no solament el fet del naixement, sinó que l’ésser humà sigui viable, és a dir, que neixi viu i sense defecte funcional que l’impedeixi continuar vivint de manera independent durant un cert temps.
El Codi civil català assumeix la teoria del naixement en declarar que «la personalitat civil és inherent a la persona física des del moment del naixement» (art. 211-1.1 CCCat). El criteri del naixement prové del dret romà clàssic, que va continuar durant l’edat mitjana fins a l’actualitat, principalment per raons d’ordre successori, com recull també l’article 7 de la Convenció sobre els drets de l’infant, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre del 1989 i ratificada per l’Estat espanyol el 30 de novembre del 1990. El fet del naixement només s’aplica a la persona física, ja que la persona jurídica «neix» per mitjà de la voluntat manifestada a l’acte de constitució i del compliment, si escau, dels requisits que la llei estableix a aquest efecte (art. 311-2 CCCat).
Per la seva banda, el Codi civil espanyol declara que el naixement determina la personalitat (art. 29 CCE) per, tot seguit, condicionar els «efectes civils» del naixement als
Page 43
requisits de figura humana i viure almenys 24 hores després de sortir del si de la mare (art. 30 CCE). L’últim d’aquests requisits ha estat interpretat per alguns com a requisit de viabilitat, mentre que d’altres consideren que també el Codi civil espanyol segueix la teoria del naixement, però que exigeix com a conditio iuris que el nascut visqui durant un mínim de 24 hores. Per tant, el nascut és persona des que neix, però l’eficàcia civil del naixement no es produeix fins passat aquest temps. Aquestes condicions no són recollides, pel seu anacronisme, per l’article 211-1.1 CCCat.
Tampoc incorpora el Codi, potser per la poca utilitat pràctica, el criteri de la prioritat de naixement en cas de parts dobles o múltiples, que dóna al primer nascut els drets que la llei reconeix al primogènit (art. 31 CCE). A efectes legals, la primogenitura ha deixat de tenir importància, llevat del cas de l’ordre successori de la Corona (art. 57 CE), però es pot introduir, a efectes voluntaris, per pacte o declaració jurídica unilateral. A aquesta fi, el Registre Civil exigeix el requisit de l’hora en practicar la inscripció, i indica que si no se sap l’hora en els parts múltiples, constarà la prioritat o la circumstància que no ha estat possible determinar-la.
La prova oficial de naixement és la inscripció al Registre Civil que dóna fe del fet del naixement, la data, l’hora i el lloc; el sexe i el nom del nadó; el nom dels pares quan la filiació sigui legalment determinada; i el número que s’assigni en el lligall al part o la comprovació i l’hora de la inscripció (art. 170 RRC). Un cop practicada la inscripció, la prova del naixement la proporcionen les certificacions literals o en l’extracte que expedeixi el jutge encarregat del Registre Civil.
La inscripció es produeix mitjançant la declaració de la persona obligada (art. 328 CCE). Hi estan obligats el pare, la mare i els parents consanguinis fins al quart grau o afins fins al segon grau (art. 166 RRC). Si aquests no hi són, qualsevol altra persona present en el moment del part, el cap de l’establiment, de família o de la casa en què el naixement ha tingut lloc; i en el cas dels...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba