La parella estable i les relacions convivencials d'ajuda mútua (Text de la ponència corresponent al curs sobre el Llibre II del Codi civil de Catalunya organitzat pel Col·legi de Notaris de Catalunya, novembre de 2010).

Autor:Antonio A. Longo Martínez
Cargo:Notari de Calafell
Páginas:118-132
RESUMEN

(Text de la ponència corresponent al curs sobre el Llibre II del Codi civil de Catalunya organitzat pel Col·legi de Notaris de Catalunya, novembre de 2010) Mitjançant aquest treball s’examinen les principals novetats que la nova regulació aporta a aquesta matèria concreta, i ens servim de l’exposició de la pròpia sistemàtica de l’articulat del Llibre II i l’oportuna comparació amb la norma... (ver resumen completo)

 
EXTRACTO GRATUITO

Page 118

Una breu introducció comuna a les matèries objecte d’aquesta ponència obliga, al meu entendre, a destacar la inclusió de les dues institucions en qüestió dins el nou cos normatiu regulador del dret de família que és el Llibre II del Codi civil de Catalunya (en endavant CCC), a diferència del que succeïa fins ara, ja que, com bé sabem, tant les unions estables de pare-lla (Llei 10/1998, de 15 de juliol) com les situacions convivencials d’ajuda mútua (Llei 19/1998, de 28 de desembre) tenien una regulació autònoma i externa al Codi de Família, antecedent directe d’aquest Llibre II.

No obstant això, a partir d’aquí no se li escapa a cap observador que hi ha diferències notables entre una i altra figura, ja que si bé ambdues queden recollides i reconegudes com a institucions del dret de família català, la parella estable és, a més a més, una forma de família, i, com a tal, està inclosa al Títol III, "La família"; mentre

Page 119

que a les relacions convivencials d’ajuda mútua se’ls dedica un Títol diferent i específic, el IV.

Atès que la intenció d’aquest curs és l’examen de les novetats que la nova regulació presenta, i tenint en compte la sistematització seguida pel nou Llibre II, pot resultar adequat fer aquest examen seguint l’articulat del Llibre i fent l’oportuna comparació amb la norma equivalent, si escau, en la regulació anterior.

Primera part: la convivència es-table en parella (arts. 234.1 a 234.14)

Secció primera. Disposicions generals

Article 234.1. Parella estable

Dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial es consideren parella estable en qualsevol dels casos següents:

  1. Si la convivència dura més de dos anys ininterromputs.

  2. Si durant la convivència tenen un fill comú.

  3. Si formalitzen la relació en escriptura pública.

    Podem dir que per a l’existència de la parella estable hi ha dos grans tipus de requisits, uns cumulatius i altres alternatius.

    1. Requisits cumulatius:

      1er requisit: Dues persones

      Ha de tractar-se òbviament d’una parella. És indiferent el sexe dels seus integrants, ja que la regulació que conté el Llibre II no distingeix ja entre parelles heterosexuals i homosexuals, a diferència del que succeïa amb la Llei 10/1998, que establia diferents requisits i efectes entre un tipus de parella i l’altre. Aquesta és, per tant, la primera gran novetat.

      2n requisit: Convivència

      Aquí tenim, encara que pugui resultar cridaner, una altra diferència respecte a la regulació anterior, on hi havia casos especials en què la convivència no apareixia com a requisit imprescindible per a l’existència de la parella. Així, d’una banda, la unió estable heterosexual podia constituir-se sense necessitat de convivència prèvia, pel simple atorgament d’escriptura pública (art. 1 de la Llei 10/1998); d’altra banda, la unió estable continuava existint, tot i el cessament de la convivència, fins transcorregut un any des del cessament (article 12.1 per a les unions heterosexuals i article 30.1 per a les homosexuals), mentre que el nou article 234.4.1 lliga, tal com veurem després, l’efecte extintiu de la parella estable al cessament de la convivència amb ruptura de la comunitat de vida.

      3er requisit: Convivència en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial

      Aquest és, sens dubte, l’element definitori de la parella estable. Convé, per tant, detenir-se a intentar caracteritzar-la el millor possible.

      El legislador, en el que en principi sembla una simple precisió terminològica, ha substituït la convivència "marital" dels arts. 1 i 19 de la Llei 10/1998 per la convivència en una "comunitat de vida anàloga a la matrimonial". En una primera aproximació, sembla continuar pensant en un matrimoni al qual únicament li falta el vincle formal, tal com seria la idea que hi ha al darrere del clàssic concepte de convivència marital com a element propi de les parelles de fet a les quals es refereix, per exemple, la normativa estatal sobre arrendaments o pensions, i gairebé tota la normativa autonòmica que va seguir la Llei 10/1998.

      És necessari, doncs, posar atenció en els elements configuradors de la comunitat de vida matrimonial per definir aquella que se’n considera anàloga. I aquests elements ens els donen els arts. 66, 67 i 68 del Codi civil comú o estatal (en endavant, CC):

      Article 66. Els cònjuges són iguals en drets i deures.

      Article 67. Els cònjuges han de respectar-se i ajudar-se mútuament i actuar en interès de la família.

      Article 68. Els cònjuges estan obligats a viure junts, guardar-se fidelitat i socórrer-se mútuament. (...)

      D’acord amb aquests articles, s’ha considerat que, després del principi d’igualtat entre cònjuges de l’article 66, els articles 67 i 68 delimiten, a manera de drets i deures recíprocs, el contingut fonamental de les relacions personals entre els cònjuges, en definitiva, de la comunitat de vida matrimonial. En serien, doncs, elements configuradors els drets i deures de:

      1. Respectar-se;

      2. Ajudar-se i socórrer-se mútuament;

      3. Actuar en interès de la família;

      4. Viure junts;

      5. Guardar-se fidelitat.

      D’acord amb MARTÍN GARRIDO 1, serien també característiques de la unió matrimonial:

      6. La vocació de permanència (derivada de la prohibició de condició, terme o mode de l’article 45 CC);

      7. La vocació d’exclusivitat temporal (dimanant de la prohibició de matrimoni per a aquells que ja estan lligats per vincle matrimonial -art. 46 CC- ).

      L’element definitori de la parella estable és el de la convivència en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial

      S’ha obviat per tant, en la caracterització del matrimoni civil, qualsevol consideració a aquells aspectes que en dret canònic es consideren "fins del matrimoni" i, per tant, no se’n consideren elements essencials la procreació i la indissolubilitat.

      Quant al deure de fidelitat, la majoria de la doctrina entén que, fins i tot haventse’n restringit certs supòsits, aquest deure subsisteix dins el matrimoni, i es tradueix en l’obligació de cada cònjuge a l’exclu-siva sexual enfront de l’altre i a observar una conducta congruent respecte d’això. No obstant això, no és l’opinió d’alguns autors, que ho eliminen o ho redueixen al mínim d’acord generalment amb els drets de l’individu, constitucionalment consagrats, de llibertat, autonomia i ple desenvolupament de la seva personali-

      Page 120

      tat. Així, MARTÍN GARRIDO 2 sosté que en la base afectiva pròpia del matrimoni no constitueix element bàsic el sexe entès com a activitat entre els seus integrants. En el mateix sentit, ANA MARÍA PÉREZ VALLEJO 3 entén que en cap cas pot considerar-se avui en dia el deure de fidelitat com d’ordre públic, o com a nota essencial del matrimoni que faci ineficaç un pacte exprés excloent.

      Pel que fa al deure de viure junts, la seva exigibilitat dins la unió matrimonial ha estat molt matisada per doctrina i jurisprudència, entenent que no és condició necessària ni suficient perquè hi hagi vertadera comunitat de vida (entre d’altres, la STS 25-11-1985). En paraules de LUNA SERRANO 4, "conviure no suposa que la parella estigui junta contínuament, sinó conservar l’animus de reunir-se quan estan absents" 5 .

      Vist que la determinació dels elements essencials del que s’ha considerat la "comunitat de vida matrimonial" no és una qüestió cent per cent pacífica, ens interessa saber si en el Llibre II hi ha alguna pista que ens permeti saber quin criteri se segueix respecte d’això, per arribar així a caracteritzar la "comunitat de vida anàloga a la matrimonial" que és substrat de la parella estable. I això pot començar a deduir-se de la mateixa definició de matrimoni que conté l’article 231.2 del Llibre II, segons el qual "el matrimoni estableix un vincle jurídic entre dues persones que origina una comunitat de vida en què els cònjuges han de respectar-se, actuar en interès de la família, guardar-se lleialtat, ajudar-se i prestar-se socors mutu".

      No ens ocupa ara entrar en qüestions competencials sobre la regulació del matrimoni d’acord amb el que preveu en l’article 149, 1, 8è CE, segons el qual tot allò que afecti "les relacions juridicocivils relatives a les formes de matrimoni" és competència exclusiva de l’Estat. I això perquè per als nostres fins la definició de matrimoni que resulta del CCC únicament ens interessa per intentar entendre com es configura aquesta comunitat de vida anàloga a la matrimonial, i en definitiva la parella estable a què es refereix el Capítol IV del Títol III.

      Sembla, en conseqüència, que el Llibre II assumeix les tesis que difuminen la caracterització clàssica de la "comunitat de vida matrimonial", sobre la base d’eliminar com a elements essencials els drets-deures recíprocs de fidelitat i de viure junts. I que aquestes tesis s’han de traslladar al que haurem d’entendre per "comunitat de vida anàloga a la matrimonial".

      Per a que existeixi convivència anàloga a la matrimonial, a més de l’adequada base afectiva, ha d’haver-hi vocació de permanència i d’exclusivitat

      Quant al deure de fidelitat, la seva supressió suposa una novetat respecte a la definició de matrimoni que conté el mateix article 1.1 del Codi de Família 6, que ha estat substituït en la definició del Llibre II per un deure de lleialtat, el contingut del qual pot resultar, per ampli, més ambigu.

      Pel que fa al fet de no esmentar del deure de viure junts, si bé resulta xocant en l’àmbit de la parella estable, atès que aquesta ja inicialment està definida com la que conformen dues persones que conviuen... queda clar que el requisit de conviure o viure junts ha d’entendre’s de conformitat amb l’esmentada tesi doctrinal i jurisprudencial segons la qual es suficient l’animus o intenció de conviure.

      D’aquesta manera, podríem fer efectivament propis de la comunitat de vida anàloga a la matrimonial, i amb això de la parella estable regulada en el Llibre II, els següents caràcters alguns dels quals abans hem vist que integren el concepte de comunitat de vida matrimonial:

      D’una part, els drets-deures recíprocs són:

      · Respectar-se;

      · Ajudar-se...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA