País Valencià
| Autor | Ernest Gonzàlez Fabra |
| Cargo | Tècnic de la Generalitat Valenciana |
| Páginas | 285-292 |
Page 285
Des de l'aprovació de la Llei 4/1983 de 23 de novembre d'Ús i Ensenyament del Valencià (correccions d'errades al Diario Oficial de la Generalitat Valenciana de 29 de desembre de 1983 i 25 de maig de 1984) la normativa sobre l'extensió i recuperació de la llengua catalana al País Valencià ha comprès tots els àmbits competencials de la comunitat autònoma, però amb una intensitat força desigual. L'únic denominador comú ha estat la timidesa i la falta de voluntat d'aprofundir en l'intent d'aconseguir, si més no, la igualtat real de la llengua pròpia amb el castellà. També és cert que la situació sociolingüística del País Valencià és diferent a la dels altres països de llengua catalana. En aquest context s'ha d'entendre l'actuació de l'administració valenciana la qual ha procurat d'apagar el conflicte lingüístic, viscut en l'època de la transició democràtica, no aixecant més polèmica. Però també cal dir que, en aquest intent, moltes vegades no ha arribat a realitzar el mínim que la societat valenciana en general estava disposada a assumir i, sobretot, no ha satisfet la demanda dels sectors més progressistes ni el deure constitucional de l'article 3 de la norma fonamental.
Aprofundint en la realitat sociolingüística valenciana, com a base prèvia per comprendre la normativa sobre l'ús de les llengües oficials, cal
Page 286
recordar que al País Valencià hi ha dues zones lingüístiques històriques reconegudes i demarcades per la luev: la catalanoparlant (aproximadament el 75 % del territori i el 85 % de la població) i la castellano-parlant que comprèn les zones de parla castellano-aragonesa a causa del poblament posterior a la conquesta, les zones castellanitzades al tombat del segle XVIII (com ara el Baix Segura) i les zones que pertanyien històricament a Castella i van ser incorporades arran de les delimitacions provincials del segle xix (Utiel, Requena, Villena, etc). S'ha de tenir en compte que a les zones de llengua catalana hi ha importants bosses d'immigració castellana, principalment a les grans ciutats. En conjunt, i d'acord amb les dades de l'últim padró disponible, al País Valencià pot parlar català el 49,5 % de la població, la qual cosa no vol dir, evidentment, que tots en facen ús efectiu de manera habitual.
Per acabar aquesta introducció, cal advertir que d'ara endavant quan es faça referència a una llei s'ha d'entendre que és Llei de les Corts Valencianes. Si s'esmenten un decret o una ordre, s'haurà d'entendre que són del Consell i de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència respectivament mentre hom no diga una altra cosa. S'ha de recordar també que la denominació oficial de la llengua catalana segons l'article 7é de l'Estatut d'Autonomia és la de «valencià».
El govern valencià no ha establert de manera global la denominació oficial dels municipis de la comunitat autònoma. Tanmateix, el Decret 74/1984 de 30 de juliol (dogv 16-8-1984) regula el procediment d'alteració del nom a petició de les corporacions locals i amb aprovació posterior del Consell.
Aquest sistema ha provocat un degotar continu de recuperacions de denominacions tradicionals valencianes o d'adequacions ortogràfiques que dificulta conèixer els noms oficials dels municipis en un moment determinat. Ens trobem amb municipis que mantenen la denominació castellanitzada, municipis que l'han normalitzada plenament (o que no els calia per ser ja correcta) i, el més greu de tot, municipis que han optat per la denominació bilingüe tal com autoritza el decret esmentat. A més, en els termes que està redactat res no s'oposa taxativament al fet que se sollicite la castellanització d'una denominació valenciana (cosa que afortunadament encara no ha succeït).
Vist això, no cal dir que no hi ha cap norma de fixació de la toponímia menor.
Page 287
El Decret 145/1986 de 24 de novembre (dogv de 20-1-1987) ordenava la senyalització en valencià de totes les carreteres, estacions i ports que depenen de la Generalitat Valenciana i dels ens locals de la comunitat autònoma, tret de les zones castellano-parlants previstes en la luev. Així mateix preceptuava la retolació en valencià de les dependències i serveis d'interès públic.
La vigència d'aquesta norma és dubtosa pel que fa a les vies públiques des de la recent aparició de la llei valenciana de carreteres.
El Decret 44/1984 de 16 d'abril (dogv 3-5-1984) creà la Comissió In-terdepartamental per a l'aplicació de l'ús del valencià. Aquest decret n'es-tablí la composició i regulà les funcions, entre les quals destacaven la de coordinar l'acció general de la Generalitat Valenciana dirigida a la normalització de l'ús del valencià i impulsar-lo al màxim en tots els departaments. El Decret 178/1988 de 15 de novembre (dogv 30-11-1986) derogà l'anterior i regulà de bell nou la composició i funcions d'aquest òrgan. Cal dir que la seua virtualitat ha estat pràcticament nul·la.
Una iniciativa interessant fou la Resolució d'l de setembre de 1988 per la qual es creà una borsa de treball per a la contractació de dinamitza-dors lingüístics per a la normalització del valencià en les administracions públiques. Llur missió consistia, sense perjudici del treball dut a terme pels traductors de plantilla, a integrar-se en el teixit administratiu i realitzar indistintament funcions d'assessorament, disseny de documents, tra-ducció-correcció o fins i tot, fer classe entre els treballadors públics. El resultat fins ara ha estat irregular perquè els dinamitzadors no han tingut les eines jurídiques necessàries per fer efectiva la seua labor. Tinguem en compte que l'Administració valenciana no ha produït ni una sola norma sobre ús administratiu del valencià.
La Llei 10/1985 de 31 de juliol de la funció pública valenciana regulà el coneixement del valencià per part del personal de l'Administració de la Generalitat Valenciana en l'article 9.3:
Page 288
Les persones que superen les proves d'habilitació acreditaran els coneixements de valencià mitjançant la presentació de certificats, diplomes o títols que hagen estat homologats per la Generalitat o, si de cas, mitjançant la realització d'un exercici específic. Els qui no puguen acreditar aquests coneixements quedaran compromesos a realitzar cursos de perfeccionament organitzats per la Generalitat Valenciana
.
Independentment de la falta de compliment d'aquest article, ja que mai no se n'ha exigit l'acreditació, cal destacar que la Llei 10/1985 no preveu l'existència de proves de l'idioma propi (ni eliminatòries, ni voluntàries) en la selecció del personal, siga funcionari o siga laboral. Tanmateix la necessitat de realitzar-les ve arreplegada en l'article 30.2 de la luev el qual ha estat també ignorat per l'Administració.
El Decret 69/1986, de 2 de juny (dogv 20-6-1986), va desplegar la llei en relació al procediment de selecció de personal i provisió de llocs de treball. L'article 10, on es regulaven els coneixements de valencià, no aportà res de nou.
La Llei de la Funció Pública Valenciana ha estat reformada en alguns articles per la Llei 6/1990 de 14 de novembre (que es comentarà quan examinarem el període corresponent) que no ha modificat essencialment el sistema establert.
Fins ara en totes les proves selectives de personal per a l'Administració General que ha convocat la Generalitat, la llengua pròpia de l'Administració valenciana (segons l'article 7é de la luev) estava prevista en una prova voluntària i de mèrit, realitzada una vegada superades les fases eliminatòries, i on es permetia triar entre el valencià, el francès, l'anglès, l'italià o l'alemany. Pel que fa a les oposicions de personal docent, encara que la luev és taxativa quant al coneixement d'ambdues llengües oficials, s'ha seguit el mateix esquema que a les oposicions de l'Administració General. És de ressaltar que en les convocatòries d'EGB existeix una reserva de places per a aquelles persones que en assolir la condició de funcionari docent exerciran la labor educativa en català. Per problemes d'índole pràctica aquest sistema ha estat abandonat en les proves selectives per a professors d'Ensenyaments Mitjans.
L'Ordre de 17 de juliol de 1989 (dogv 31-7-1989), de la Conselleria d'Administració Pública, per fer efectiva la possibilitat de realitzar les proves selectives en valencià establí que 3/5 parts dels membres dels tribunals d'oposicions hauran de tenir domini oral i escrit d'aquesta llengua.
Page 289
Es creà pel Decret 173/1985, de 28 d'octubre (dogv 4-12-1985), com a organisme encarregat d'establir i efectuar les proves per a l'obtenció de certificats de coneixements de valencià per part de la població adulta. El decret establia la seua composició i règim de funcionament. Va ser derogat pel Decret 47/1989 de 4 d'abril, el qual tornà a regular-ne la composició. L'Ordre de 22 de maig de 1989 (dogv 9-6-1989) el desplegà i establí els nous nivells dels certificats oficials i les seues revalidacions per altres títols.
Anualment el Gabinet d'Ús i Ensenyament del Valencià (després Gabinet d'Ús del valencià i ara Direcció General de Política Lingüística) ha publicat convocatòries per les quals s'oferien subvencions per a l'extensió del valencià en el món comercial i industrial, col·laborant econòmicament sobretot en la retolació d'immobles. La darrera ha estat l'Ordre de 17 de maig de 1990 (dogv 12-6-1990) a través de la qual s'oferien ajudes econòmiques, de manera conjunta, a ajuntaments, mancomunitats de municipis, comerços, indústries i associacions cíviques sense finalitat lucrativa.
També s'han atorgat subvencions a empreses periodístiques que realitzen publicacions, totalment o parcial, en llengua catalana. Aquestes subvencions han estat regulades, amb esperit de permanència, en el Decret 4/1989 de 28 de juliol del President de la Generalitat (dogv 20-9-1989).
Les editorials també han estat subvencionades, tant fomentant l'edició de llibres en llengua catalana com la traducció al català i del català a altres llengües. La darrera Ordre de convocatòria ha estat la de 29 de desembre de 1989 (dogv 2-3-1990).
Per sengles Ordres de 5 de maig de 1989 (dogv 31-5-1989) s'oferiren ajudes econòmiques a la preparació i producció de pel·lícules de curt i llarg metratge. Hom feia referència a la llengua pròpia en un vague «la Comissió Qualificadora (...) s'atindrà a la realitat lingüística de la Comunitat Valenciana».
Sens dubte és en aquesta matèria on més prolixa ha estat la normativa lingüística però alhora més vacil·lant i confusa. Per comprendre-la és im-
Page 290
prescindible explicar que la normalització de la llengua a l'ensenyament s'ha vist entrebancada per diversos factors. El més important ha estat la reacció contrària d'alguns pares de les zones catalanoparlants a la introducció progressiva de l'ensenyament en valencià, paradoxalment molt minoritària però atiada i manipulada per sectors de la dreta ultraconservado-ra, certa premsa de la ciutat de València i recolzada, en l'últim terme, per algunes sentències de signe desfavorable per a l'Administració educativa.
Encara que l'ensenyament del valencià ja havia estat incorporat a l'ensenyament no universitari mitjançant el Decret de 3 de desembre de 1982 (dogv 18-12-1982), després de publicada la luev calgué elaborar una nova disposició reglamentària adaptada al nou marc estatutari i a la pròpia llei. Aquesta norma fou el Decret 79/1984 de 30 de juliol (dogv 23-8-1984) el qual va veure modificat el seu article primer pel Decret 107/1984 d'l d'octubre (dogv 25-9-1984).
El Decret 79/1984 establí les tres actuacions bàsiques de l'administració educativa pel que fa a la llengua:
-
Ensenyament del valencià com a assignatura obligatòria de tots els nivells i modalitats d'ensenyament no universitari. Per a les zones cas-tellanoparlants es preveia una implantació progressiva amb la possibilitat de restar exempts els alumnes els pares dels quals així ho sol·licitassin en formalitzar la matrícula.
-
Ensenyament en valencià, tret de l'assignatura de castellà, a través del sistema que acabarà anomenant-se de «línies».
-
Ensenyament en castellà amb implantació progressiva del valencià mitjançant la introducció de la llengua en una o algunes assignatures del currículum escolar. En principi estava previst només per a les zones de predomini lingüístic català.
Aquest Decret creà igualment la Comissió Tècnica per a l'Ensenyament del Valencià com a òrgan de caràcter consultiu de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
La primera norma que desplegà el Decret 79/1984 va ser l'Ordre d'l de setembre de 1984 (dogv 25-9-1984). Entre els seus preceptes destacaven el calendari d'introducció del valencià com a assignatura i el nombre d'hores lectives segons els graus. Pel que fa a l'ensenyament en valencià determinà que tots els alumnes d'EGB de les zones catalano-parlants rebrien en valencià almenys una assignatura a partir del curs 1984-85, sense perjudici d'establir-ne d'altres d'acord amb el Consell del centre o continuar les que s'hi estiguessen impartint. Al Batxillerat i Formació Profes-
Page 291
sional es preceptuava la inclusió en tots els cursos d'almenys dues assignatures.
L'Ordre donà també la norma d'ús del valencià com a llengua pròpia de l'Administració educativa. Així assenyalà que totes les actuacions administratives dels centres i la seua retolació serien fetes en valencià. Les actuacions realitzades a sol·licitud del públic també seguirien el mateix criteri, tret que expressament se sol·licitàs que fossen fetes en castellà.
L'Administració reculà immediatament en alguns aspectes de l'Ordre anterior. Per una altra Ordre de 7 de novembre de 1984 (dogv 22-11-1984) s'autoimposà entrebancs administratius quant a la implantació de l'ensenyament en valencià al Batxillerat i fp. L'obligació establerta d'impartir almenys dues assignatures en valencià per curs quedà matisada per la «realització de manera progressiva tenint en compte les possibilitats organit-zatives dels centres en relació amb la situació sociolingüística dels alumnes, especialització del professorat i material didàctic disponible». Pel que fa al seu ús en l'Administració Educativa passà de ser preceptiu a optatiu («podrà ser utilitzat») en les actuacions administratives i en la retolació. En les actuacions amb el públic, la redacció de l'article tercer és tan defectuosa, que no és possible extraure el precepte, però per coherència cal entendre que també serà optatiu.
L'Ordre de 6 de juny de 1986 (dogv 18-6-1986) donava una nova passa enrere, aquesta vegada en la introducció progressiva de l'ensenyament en valencià a I'egb aplicant unes limitacions semblants a les abans vistes per als Ensenyaments Mitjans.
L'Ordre de 31 de gener de 1987 (dogv 20-2-1987) suposà un «toc de retirada» definitiu. EI seu article únic determina que en les zones catalanoparlants, tant a EGB com als Ensenyaments Mitjans o altres tipus d'ensenyament, per a la introducció progressiva de l'ensenyament en valencià calia atendre a les possibilitats organitzatives del centre, la situació sociolingüística i el nivell de coneixement del valencià dels alumnes, i la voluntat manifestada pels seus pares o tutors. A més es garanteix en aquest reglament el dret individual dels alumnes a rebre l'ensenyament «en una o altra llengua oficial» d'acord amb la voluntat prèviament manifestada.
La perfilació definitiva del sistema la donà l'Ordre de 17 d'agost de 1987 (dogv 1-9-1987). En relació a I'egb s'estableix que encara que el pla elaborat pel centre (proposta de la Direcció del centre acordada pel Claustre de professors, aprovació pel Consell Escolar i autorització del Director general corresponent) preveja l'ensenyament en valencià d'alguna assignatura, els pares o tutors podran demanar que es realitze per al seu fill en l'altra llengua oficial. Quant a l'ús del valencià com a llengua
Page 292
vehicular en els centres d'ensenyament mitjà, atès el fracàs de la seua introducció parcial obligatòria es determinà la creació de línies en valencià d'una manera semblant com es venia fent als Ensenyaments Bàsics. Al mateix temps, es declaraven vigents les autoritzacions per donar en valencià determinades assignatures en centres on ja s'havien introduït tot respectant la voluntat de no rebre-les-hi en els primers quinze dies hàbils del curs.
Pel que fa a la regulació de les titulacions necessàries per impartir classes de i en valencià només mencionar-les:
- Ordre de 21 de maig de 1985 (dogv 3-6-1985) per la qual es regula el Pla de Reciclatge del Professorat per impartir classes de valencià, tant dels professors que hi accedeixen de nou com dels qui ja exerceixen la funció docent a la Comunitat Valenciana.
- Resolució de 12 de febrer de 1986 (dogv 5-2-1986) que desplega l'anterior i estableix el procediment de sol·licitud i lliurament del diploma de mestre de valencià, del certificat de capacitació i del certificat d'aptitud per a l'ensenyament de o en valencià.
- Ordre de 26 d'abril de 1988 (dogv 13-5-1988) per la qual es regula l'obtenció del certificat de capacitació o el diploma de mestre de valencià en finalitzar els estudis en les Escoles Universitàries de Formació del Professorat (Correcció d'errades al dogv 28-6-1988).
La Generalitat Valenciana no ha homologat amb caràcter general els títols de capacitació per impartir classes de llengua i literatura catalanes a les persones que els han obtingut a Catalunya i a les Illes Balears, tal com han fet aquestes comunitats autònomes.
No obstant això, les normes que regulen els concursos de trasllat per als ensenyaments mitjans, artístics i d'idiomes remeten a les normes marc de l'Estat que sí que estableixen aquesta homologació per a aquests ensenyaments, des de l'Ordre de 21 d'octubre de 1988 (iíoe núm. 257, de 26 d'octubre) del Ministeri d'Educació i Ciència, citada a la Crònica del número 13 d'aquesta revista (pàgs. 229-230).
