Legitimació i comunicació política. La campanya de les eleccions generals de 1996 a Catalunya
| Autor | Mikel Barreda/Maria Galofré |
| Cargo | Escola Universitària de Gestió i Administració Pública. Fundació Universitària del Bages |
| Páginas | 97-112 |
LEGITIMACIÓ I COMUNICACIÓ POLÍTICA.
LA CAMPANYA DE LES ELECCIONS GENERALS
DE 1996 A CATALUNYA*
Mikel Barreda i Maria Galofré
Escola Universitària de Gestió i Administració Pública.
Fundació Universitària del Bages
Sumari
I. Introducció
Si bé des d’un punt de vista teòric la relació entre legitimació i comunicació polí-
tica és significativa, crida l’atenció que hi hagi tan pocs estudis sobre aquest tema.1El
treball que presentem té com a objecte d’estudi precisament la legitimació política
present als discursos dels partits en un dels moments estel·lars de la seva comunicació
amb els ciutadans: les campanyes electorals. Constitueix una anàlisi de la relació entre
la comunicació i la legitimació política des d’un vessant eminentment empíric. Amb
aquesta finalitat, s’ha elaborat un sistema de categories que possibilita examinar els
criteris de legitimació que han desenvolupat els partits polítics (secció II); aquest siste-
ma s’ha aplicat a l’estudi de la campanya de les eleccions generals de 1996 a Catalunya
(secció III), per tal de comprovar així la seva validesa i plantejar quins factors explica-
tius de la legitimació política es desprenen de l’anàlisi efectuada (secció IV).
Així, doncs, partim dels conceptes teòrics de legitimació i comunicació política.
El terme legitimació té una difusió àmplia en la bibliografia de les ciències socials. En
termes generals, presenta dues accepcions fonamentals. D’una banda, és entès com
una exigència de qualsevol institució social o política d’una col·lectivitat. Per mitjà de
la legitimació es pretén assegurar que la institució és acceptada pels membres d’aques-
ta col·lectivitat i que és transmesa a les generacions futures (Berger i Luckmann, 1989;
*Aquest article és producte d'una investigació del Departament de Ciències Polítiques i Socials
de la Universitat Pompeu Fabra, finançat per la CICYT (SEC-94-0358-COZ-01). Agraïm tant a F.
Requejo com a R. Zapata els seus comentaris i crítiques.
1. Una referència general a l’estat de la recerca dels processos de legitimació es pot trobar a Luck-
mann (1987: 112-114). Pel que fa al cas espanyol, cal destacar els treballs de Del Águila i Montoro
(1984) i Del Águila (1992), que se centren en l’anàlisi del discurs polític durant la transició, i els de
Requejo (1989; 1995), Barreda i Galofré (1999), sobre la legitimació política en les decisions legislati-
ves de diversos parlaments autonòmics.
Autonomies, núm. 26, desembre de 2000, Barcelona.
I. Introducció.
II. Categorització dels enunciats legitimadors.
III. Aplicació a la campanya de les eleccions ge-
nerals de 1996 a Catalunya.
1. El context polític de les eleccions gene-
rals de 1996.
2. Els missatges electorals analitzats.
3. Els resultats obtinguts.
PSOE/PSC
PP
IU/IC-Els Verds
CiU
ERC
IV. Observacions finals.
1. Factor contextual.
2. Factor institucional: situació del partit, al
govern o a l’oposició.
3. Factor ideològic: tipologia de partits.
Luckmann, 1987). Es tracta d’un procés complex, en el qual intervenen criteris o «es-
tratègies» de tipus cognoscitiu (explicacions sobre la institució) i normatiu (justifica-
cions valoratives).2D’altra banda, s’empra el terme legitimació per referir-se al suport
o l’acceptació d’un sistema polític determinat i de les seves institucions (parlament,
govern, partits, etc.) per part dels membres d’aquest sistema, especialment dels ciuta-
dans (Weil, 1989; Beetham, 1991: 18-20; Garzón Valdés, 1993: 842-843).3De les
dues concepcions plantejades, en aquest estudi ens ocuparem de la primera, concreta-
ment dels processos de legitimació que han desenvolupat els partits polítics.
Pel que fa a la comunicació política, se sol entendre com l’espai en el qual inte-
ractuen els discursos polítics de tres actors: els polítics, els mass media i l’opinió pú-
blica (Wolton, 1992: 31; McNair, 1995: 4). Constitueix un espai de diferents di-
mensions, que orienta línies de recerca molt diverses. Seguint Gerstlé (1992:
14-21) podem destacar-ne tres: i) la dimensió pragmàtica, relativa a la relació que
s’estableix per mitjà del procés comunicatiu entre l’emissor i el receptor; ii) la di-
mensió simbòlica, que es refereix a la utilització de símbols en el procés de la comu-
nicació, en què el llenguatge constitueix l’instrument simbòlic més important de
difusió dels continguts comunicatius, i, finalment, iii) la dimensió estructural, que
afecta els canals de transmissió dels missatges polítics (canals de les organitzacions,
mediàtics, etc.). La dimensió simbòlica de la comunicació política està estretament
relacionada amb el procés de legitimació. Certament, en els continguts comunica-
tius dels líders i els partits polítics ocupen un lloc privilegiat els criteris de legitima-
ció que despleguen amb vista a obtenir el suport o, si més no, l’aquiescència dels
ciutadans.4Això es pot apreciar especialment en qualsevol campanya electoral: els
partits hi desenvolupen un procés intens de legitimació per tal de convèncer l’elec-
torat i obtenir-ne el suport. En definitiva, la dimensió de comunicació política que
ara ens interessa destacar és la simbòlica i, dins d’aquesta, la lingüística.
II. Categorització dels enunciats legitimadors
Basant-nos en la tècnica de l’anàlisi del contingut,5hem elaborat una categorit-
zació dels diferents enunciats legitimadors que fan servir els partits polítics en la
AUTONOMIES · 26
98
2. Segons Luckmann (1987: 112-114), la legitimació es desenvolupa en tres «nivells»: I) el nivell
«superior», que correspon a l’àmbit de les ideologies i els «universos simbòlics»; II) el nivell «intersub-
jectiu», en què les estratègies de legitimació són presents en la comunicació oral quotidiana (màxi-
mes, proverbis, etc.), i III) el nivell «intermedi», en què les estratègies legitimadores elaborades al ni-
vell superior es tradueixen a un «llenguatge quotidià» i apareixen, per exemple, en els llibres de text o
en els discursos parlamentaris. Al primer nivell s’han de situar les diverses teories normatives sobre la
legitimació del poder polític que han aparegut des dels anys setanta. Aquestes teories se solen agrupar
en quatre grans blocs: liberal-social (Rawls, Dworkin), neoliberal (Hayek, Nozick), dialògica(Haber-
mas, Apel) i comunitarista (Walzer, Taylor). Sobre això, vegeu-ne algunes classificacions a Mardones
(1994), Kymlicka (1995) i Requejo (1996), entre d’altres.
3 . Aquesta concepció té l’origen, com sabem, en la noció weberiana de legitimitat, que es basa en
la creença dels sotmesos a una dominació política (Weber, 1992: 170).
4. Els criteris de legitimació presents a la comunicació política són de dos tipus: lingüístics i ico-
nogràfics. En aquest article ens centrarem exclusivament en els lingüístics.
5. Weber (1985), Krippendorff (1990) i Ruiz Olabuénaga (1996), entre d’altres, expliquen
aquesta tècnica.
campanya electoral. Per enunciat legitimador entenem tot aquell contingut lingüís-
tic que s’utilitza amb una finalitat justificadora, tant si es tracta de frases (per exem-
ple, «garantirem les pensions a Espanya», «s’ha de reformar el Senat», «s’ha de can-
viar el Codi civil») com de paraules concretes (per exemple, «igualtat», «regeneració
ètica», «llibertat»).
Per fer-ho, hem partit d’un sistema de categories que es va elaborar amb motiu
d’un estudi sobre legitimació política en l’àmbit legislatiu (Requejo, 1995) i l’hem
adaptat al context empíric propi de la nostra recerca. En efecte, el discurs electoral,
presenta unes característiques distintives respecte del discurs legislatiu. En primer
lloc, es tracta d’un discurs menys estructurat que el legislatiu. En segon lloc, té un
caràcter dinàmic, que incorpora la possibilitat de diàleg i crítica entre els diferents
actors polítics. Finalment, té un caràcter obert, és a dir, susceptible de ser modificat
al llarg del procés de comunicació política.6
El sistema de categories d’enunciats legitimadors que hem elaborat s’estructura
en dos nivells bàsics. D’una banda, es classifiquen els enunciats legitimadors segons
dues dimensions analítiques: descripció/prescripció icrítica/defensa. De l’altra, es té
en compte el contingut temàtic d’aquests enunciats, els quals es classifiquen en dis-
set categories.
Respecte del primer nivell, de la combinació de les dues dimensions analítiques
esmentades resulten quatre tipus possibles d’enunciats legitimadors: descriptiu de
crítica, descriptiu de defensa, prescriptiu de crítica i prescriptiu de defensa. A conti-
nuació, detallem el contingut de cada un d’ells, prenent com a referència els de ti-
pus descriptiu i prescriptiu:
a) Enunciats legitimadors descriptius. Es tracta d’enunciats basats en descrip-
cions de fets o accions (presents o passats) que els partits polítics han dut a terme
amb relació a determinats issues de l’agenda electoral, amb una intencionalitat legi-
timadora implícita. Aquests tipus d’enunciats fan referència a l’univers d’allò que
existeix, de la realitat; són enunciats de facto. Aquests enunciats poden ser, a més,
crítics o de defensa. Compleixen la primera condició quan la justificació s’orienta a
criticar les accions o els comportaments dels altres partits, i són enunciats descrip-
tius de defensa quan afecten accions o comportaments del partit propi.
b) Enunciats legitimadors prescriptius. Són enunciats pròpiament normatius, ja
que en analitzar-los podem veure del quina manera els diferents partits introdueixen
referències a valors, expectatives, objectius, promeses, i no a fets, accions o compor-
taments que tenen lloc o que han tingut lloc. Per tant, a diferència dels descriptius,
aquests enunciats corresponen a l’univers del que ha de ser. Igual que en el cas ante-
rior, es poden utilitzar tant per criticar els altres partits, com per defensar el projecte
polític propi.
En un segon nivell, classifiquem els enunciats legitimadors segons si fan re-
ferència als aspectes següents:
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 99
6. El sistema de categories que proposem es pot utilitzar com a base per a l’anàlisi d’altres discur-
sos que tinguin aquestes característiques, com ara els debats parlamentaris, les discussions dels comitès
executius o les deliberacions dels magistrats d’un tribunal abans de dictar una sentència.
AUTONOMIES · 26
100
Categoria Referències a…
Sistema legal constitucional El marc constitucional de l’Estat, referències explícites a la Consti-
tució, les lleis que se’n deriven, i les institucions i l’estructura bàsi-
ques de l’Estat, com també a la seva defensa enfront del terrorisme.
Desenvolupament constitucional El desenvolupament concret d’algunes parts de la Constitució,
com la reforma del Senat, del sistema electoral o d’institucions de
l’Estat, i també referències a temes vinculats amb el desenvolupa-
ment de la política antiterrorista, en totes les seves dimensions.
Liberal protector Les «llibertats negatives», els drets civils en general, l’esfera privada
i la protecció de la individualitat.
Democràtic participatiu Les «llibertats positives», els drets polítics, tots els canals de partici-
pació i comunicació entre la societat i l’Estat que existeixen en el
sistema polític.
Econòmic El mercat, la «mercantilització» de la vida social, la desocupació i
els problemes econòmics de la societat en general.
Benestar Els drets socials, la «desmercantilització» del ciutadà, els diferents sec-
tors dels serveis socials, les polítiques públiques de benestar social.
Postmaterialista Els valors que defensen els nous moviments socials, anomenats
també «postmaterialistes», com ara els moviments ecològics, femi-
nistes, pacifistes, d’objecció de consciència, etc.
Nacional estatal La cultura estatal espanyola o la identitat nacional espanyola.
Nacional no-estatal La identitat cultural diferenciada d’una determinada nacionalitat
dins l’estructura estatal espanyola.
Plurinacional El caràcter pluricultural i plurinacional de l’Estat.
Tècnic funcional La «racionalitat instrumental», justificacions tècniques procedi-
mentalistes, com ara el caràcter eficient i eficaç de determinades
polítiques públiques o de la mateixa Administració, la necessitat
de modernitzar les administracions estatals.
Governabilitat L’estabilitat del govern i del sistema polític, el funcionament cor-
recte de les institucions, i la possibilitat i la necessitat de l’alter-
nança de poder.
Convivència social El valor de la comunitat com a marc de referència, la unió de les
persones, la seva sociabilitat, la pau social en general.
Unió Europea El procés de construcció de la Unió Europea, en totes les seves di-
mensions (econòmica, política, etc.).
Política comparada Altres estats, que s’utilitzen com a exemple per confirmar determi-
nats aspectes del projecte polític propi o per criticar el dels altres.
Identitat i estil de partit La identitat ideològica diferenciada del partit propi (d’acord amb
els clàssics cleavages esquerra/dreta, nacionalista, etc.) i l’estil propi
del partit enfront del dels altres (dialogant, moderat, etc.).
Ètica pública La necessitat de regenerar la pràctica política i l’espai públic en-
front de la corrupció i altres usos privats del que és públic, referèn-
cies a valors i virtuts públics (honradesa, transparència, responsa-
bilitat, etc.).
Des del punt de vista metodològic, aquesta classificació satisfà els requisits for-
mals de qualsevol anàlisi que es basi en un sistema de categorització.7Entre els més
importants, podem citar els requisits d’exhaustivitat (tots els enunciats legitimadors
dels diferents discursos polítics s’inclouen en algunes de les categories), d’exclusivi-
tat (no poden aparèixer enunciats en més d’una categoria) i de simplicitat (en les
aplicacions del sistema de categories no hi ha d’haver apartats buits).
III. Aplicació a la campanya de les eleccions generals de 1996 a Catalunya
A continuació, analitzem els resultats obtinguts d’aplicar el sistema de catego-
ries anterior a la campanya de les eleccions generals de 1996 a Catalunya. Primer, i
per tal d’emmarcar l’aplicació empírica, esbossem breument el context polític en
què es van desenvolupar aquestes eleccions; després presentem els criteris que s’han
seguit per determinar el material empíric utilitzat, i finalment exposem els resultats
que se n’han obtingut.
1. El context polític de les eleccions generals de 1996
Les eleccions legislatives de març de 1996 s’esdevenen en un marc de tensió políti-
ca.8No debades es convoquen anticipadament, un any abans del final de la legislatura.
Després de la ruptura del pacte amb CiU, el PSOE prefereix presentar-se novament
davant de l’electorat que continuar governant en un ambient que no li és gens propici.
El govern es troba en una posició feble, amb un projecte de pressupostos gene-
rals de l’Estat per a 1996 que el Parlament ha rebutjat, la qual cosa l’ha obligat a
prorrogar els de l’any anterior. Aquesta feblesa és deguda no tan sols a la seva posi-
ció de majoria relativa al Congrés, sinó també, i molt especialment, als problemes
de credibilitat política motivats pels escàndols relacionats directament amb el seu
partit i la seva gestió al capdavant del govern. Les acusacions sobre el finançament
il·legal del PSOE i del PSC, i casos de corrupció com els de Mariano Rubio o Rol-
dán danyen la imatge pública del PSOE, com també l’afer de les escoltes telefòni-
ques del CESID o la presumpta implicació d’alts càrrecs d’anteriors governs del
PSOE (entre ells, l’exministre Barrionuevo) en la trama del GAL.
El PP utilitza tots aquests casos amb assiduïtat per justificar la necessitat d’un
canvi al capdavant del govern d’Espanya, amb la qual cosa dóna un to marcada-
ment electoral a tota la legislatura, especialment als últims mesos. Els escàndols re-
lacionats amb el PSOE també són noticia constant als mitjans de comunicació, es-
pecialment en alguns que el govern acusa de formar part d’una conspiració que va
molt més enllà del mer atac partidista, en intentar soscavar els fonaments en què es
basa l’Estat democràtic espanyol.
No és, però, només el PP el qui sotmet el PSOE a una crítica implacable al llarg
de la legislatura. També IU, en un intent d’arrabassar al PSOE l’espai polític de l’es-
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 101
7. Vegeu, per exemple, Requejo (1995: 245) o Ruiz Olabuénaga (1996: 205-206).
8. Per a una informació més detallada sobre el context de la campanya electoral, vegeu Cotarelo
(1996), Pallarés i Soler (1997) o Wert (1996).
querra, l’acusarà d’haver traït els seus principis i d’haver portat a terme una política
perfectament assimilable a la que faria un partit de dretes. Així mateix, el pacte que
unia el PSOE amb els nacionalistes, i que li va permetre de governar fins que es va
trencar, també serà utilitzat com a element crític contra el govern, perquè es consi-
dera que està cedint a interessos particularistes que són contraris a l’interès general
d’Espanya, amb la qual cosa s’inicia una campanya d’atac i de desprestigi dels na-
cionalismes no estatals, especialment del nacionalisme català.
Els eterns problemes d’Espanya (l’atur i el terrorisme d’ETA) continuen persis-
tint encara en un grau suficient quan arriba la campanya electoral, la qual cosa per-
met parlar del fracàs del PSOE al capdavant del govern. La crisi econòmica iniciada
l’any 1992 encara no ha arribat al final i ETA ha comès, en un temps molt recent,
diversos atemptats mortals que han tingut un gran impacte polític i popular (amb
els assassinats de Francisco Tomás y Valiente i de Fernando Múgica), sense oblidar
l’atemptat fallit contra Aznar.
Malgrat tot, el PSOE encara compta amb un capital polític fort, gràcies sobretot
a la presència de Felipe González al capdavant del govern i del partit, i a la seva bona
imatge a Europa. González continua essent un líder carismàtic que s’ha sabut mante-
nir al marge de tots els escàndols polítics en què s’han vist involucrats molts dels seus
col·laboradors principals. A més, la presidència espanyola de la Unió Europea durant
el segon semestre de 1995 és considerada un èxit per tots els països membres.
A Catalunya, les eleccions generals de març de 1996 han tingut el precedent
gairebé immediat dels comicis autonòmics catalans de novembre de 1995. En
aquests, el PP ha millorat considerablement els seus resultats, en triplicar el nom-
bre d’escons, si bé encara està lluny de poder convertir-se en una autèntica alter-
nativa de govern en aquesta comunitat. Molts analistes interpreten l’ampliació
notòria d’aquest èxit electoral del PP, en una comunitat tradicionalment desfavo-
rable a aquesta força política, com la prova que té possibilitats de guanyar unes
eleccions generals per àmplia majoria a escala estatal. Per la seva banda, IC-Els
Verds també ha millorat els resultats electorals, cosa que revalida la tesi dels seus
socis en l’àmbit estatal (IU) sobre les seves possibilitats de créixer i esdevenir una
alternativa creïble de govern des d’una perspectiva d’esquerres o, almenys, de pas-
sar a ocupar el paper de tercera força decisiva en les tasques de govern.
El clima de tensió i enfrontament dur al qual ens hem referit es reflectirà en l’estil
de la campanya electoral. Al principi, el PSOE evita l’autocrítica sempre que pot,
perquè busca relacionar el seu principal contendent electoral amb la imatge antide-
mocràtica i contrària als interessos dels treballadors, pròpia de la dreta espanyola tra-
dicional. Només cal recordar el famós vídeo electoral del PSOE en què s’equiparava
l’actitud del PP amb la d’un dobermann amenaçant. També és un reflex de la man
ca d’acord entre els contendents electorals la impossibilitat d’arribar a un consens per
a la realització d’un debat televisat que enfronti José María Aznar i Felipe González.
2. Els missatges electorals analitzats
Hem establert un procediment de mostratge dels missatges polítics de la cam-
panya electoral tenint en compte tres components bàsics del procés comunicatiu:
a) els emissors; b) el tipus de missatges; c) els canals de difusió.
AUTONOMIES · 26
102
a) Amb relació als emissors, la nostra atenció se centra en els líders polítics dels
cinc partits amb representació parlamentària a Catalunya (CiU, ERC, IU/IC-Els
Verds, PP i PSOE/PSC). Quan parlem de líders polítics, ens referim als que ocupen
la primera posició en l’estructura organitzativa d’un partit (el secretari general o el
president) o els primers llocs en les llistes electorals.
b) Entre la diversitat de missatges polítics, ens hem fixat en els que els líders po-
lítics van emetre directament, concretament en les entrevistes que els van fer als
mitjans de comunicació i en els debats electorals. La selecció d’aquests tipus de mis-
satges ha estat motivada bàsicament per dues raons: d’una banda, la importància
intrínseca que tenen en qualsevol campanya electoral; de l’altra, les característiques
del format d’aquests missatges (el grau d’extensió i de profunditat), que els fan ido-
nis per analitzar-hi els criteris de legitimació.
c) No hi ha cap dubte que en les societats occidentals actuals els mitjans de co-
municació constitueixen el canal de difusió més rellevant d’informació política per
als ciutadans (Swanson, 1995: 10-11; Benedicto, 1995: 261 i seg.). Hem conside-
rat els missatges electorals que es van difondre a través dels dos canals mediàtics més
importants, que són la televisió i la premsa. En concret, hem analitzat totes les en-
trevistes i els debats entre els líders polítics que van aparèixer a les cadenes de televi-
sió que emeten en sistema obert a Catalunya, tant d’àmbit autonòmic (TV3, C33 i
circuit català de TVE) com estatal (TVE-1, TVE-2, Tele 5 i Antena 3), i també les
entrevistes que es van publicar als cinc diaris de més tiratge a Catalunya (El Periódi-
co, La Vanguardia, El País, Avui i El Mundo).
De la combinació d’aquests criteris, n’ha resultat una mostra de 87 unitats co-
municatives,9corresponents a entrevistes a la televisió i a la premsa, i a debats televi-
sius. La taula següent recull la distribució de les unitats comunicatives que s’han
analitzat, per partits i per tipus de missatges.
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 103
9. Quan parlem d’«unitat comunicativa» ens referim a cada una de les intervencions comunicati-
ves dels líders polítics durant la campanya.
Taula 0.Missatges de les eleccions generals de 1996 a Catalunya
Entrevistes Entrevistes Debats
a la televisió* a la premsa** a la televisió Total
CiU 67619
ERC 3339
IU/IC-Els Verds 4 8 7 19
PP 497
20
PSOE/PSC 5 8 7 20
Total 22 35 30 87
* Cadenes d’àmbit autonòmic (TV3, C33 i circuit català de TVE) i estatal (TVE-1, TVE-2, Tele 5 i Antena 3).
** El Periódico,La Vanguardia, El País, Avui iEl Mundo.
Com es pot observar, la presència de tots els partits als mitjans de comunicació
considerats és molt semblant, amb l’excepció d’ERC, amb una presència considera-
blement menor i, per tant, amb una capacitat també menor de fer arribar el seu dis-
curs als ciutadans respecte dels seus contrincants.
3. Els resultats obtinguts
Al primer apartat presentem la descripció de la intensitat defensiva/crítica de la
campanya (3.1); al segon, la intensitat descriptiva/prescriptiva (3.2); al tercer esta-
blim els tipus d’enunciats legitimadors més utilitzats (3.3) i, finalment, dibuixem el
perfil legitimador de cada un dels partits polítics (3.4).
3.1. La intensitat defensiva/crítica dels missatges electorals
Els resultats globals indiquen un predomini clar dels enunciats legitimadors de
caràcter defensiu (un 72,7 %, enfront del 27,3 % d’enunciats de caràcter crític). En
altres paraules, els líders polítics dels cinc partits amb representació parlamentària a
Catalunya dediquen més atenció a exposar la feina feta o el seu projecte polític que
a criticar l’actuació o les propostes dels altres partits. En vista d’aquestes dades, no
es pot afirmar que l’estil d’aquests missatges sigui especialment crispat, com s’havia
suposat intuïtivament. I més si es compara amb altres tipus de missatges de la cam-
panya electoral que aquí no hem analitzat, sobretot la propaganda audiovisual, en
què es detecta un clima de gran crispació i confrontació entre partits.10
Per partits polítics (vegeu el gràfic 1), destaca IU/IC-Els Verds pel to crític de les
seves intervencions (34,4 %), mentre que el PP és el que fa menys crítiques als altres
partits (20,5 %). Aquesta última dada pot resultar sorprenent, si tenim en compte la
AUTONOMIES · 26
104
10. Sobre la propaganda audiovisual i, en particular, sobre les tècniques de publicitat negati-
va que van utilitzar el PSOE i el PSC durant la campanya, vegeu Wert (1996) i Cotarelo (1996, cap. 9).
Gràfic 1. Intensitat defensiva/crítica dels missatges electorals, per partits (en %)
Defensa Crítica
PSOE/PSC
PP
IU/IC-Els Verds
ERC
CiU
0 % 20 % 40 % 60 % 80 % 100 %
labor intensiva d’oposició que el PP va fer durant la legislatura. Tanmateix, quan co-
mença la campanya, el PP adopta una estratègia típica de «guanyador»,11 per la qual
renuncia, entre altres coses, a basar la campanya en una crítica i una desqualificació
dura cap al seu competidor principal, el PSOE (Wert, 1996: 38). Dels altres tres par-
tits, es pot destacar la seva similitud respecte de la proporció d’enunciats crítics i de-
fensius: els crítics representen, concretament, el 25,6 % del conjunt d’enunciats legi-
timadors de CiU, el 27,7 % dels d’ERC i el 28,3 % dels del PSOE/PSC.
3.2. La intensitat descriptiva/prescriptiva dels missatges electorals
El recompte final d’aquesta segona dimensió analítica indica, per al conjunt
dels missatges electorals, una distribució bastant semblant entre enunciats legitima-
dors descriptius i prescriptius, en què despunten lleugerament els de caràcter pres-
criptiu (52,6 %). Dels cinc partits (vegeu el gràfic 2), el PP destaca en la utilització
d’enunciats legitimadors prescriptius (65,7 %), al contrari del PSOE/PSC
(38,5 %). Aquesta diferència es pot explicar segons la posició d’aquests dos partits,
al govern o a l’oposició. Així, l’àmplia experiència de govern en el cas del
PSOE/PSC el porta a privilegiar en els seus missatges electorals la feina feta i, en
aquest sentit, a emfatitzar-hi les referències de caràcter descriptiu. En canvi, el PP,
com a partit a l’oposició, insisteix en els aspectes programàtics i d’acció futura de
govern i recorre d’una manera especial a enunciats legitimadors de tipus prescrip-
tiu. Per la seva banda, els missatges electorals de CiU, ERC i IU/IC-Els Verds s’as-
semblen bastant en la distribució entre continguts descriptius i prescriptius. Així,
els enunciats legitimadors descriptius constitueixen el 46,4 % en el cas de CiU, el
41,6 % a ERC i el 48,5 % a IU/IC-Els Verds.
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 105
11. L’eslògan que tria, «Con la nueva mayoría», és un senyal clar d’aquesta estratègia de campanya.
70
60
50
40
30
20
10
0
Gràfic 2. Intensitat descriptiva/prescriptiva dels missatges electorals (en %)
CiU
ERC IU/IC-Els Verds PP PSOE/PSC
Prescriptius Descriptius
53,6
46,4
58,4
41,6
51,5 48,5
65,7
34,3 38,5
61,5
3.3. Els enunciats legitimadors més utilitzats a la campanya, segons el seu
contingut temàtic
La freqüència d’ús dels enunciats legitimadors, segons el seu contingut temàtic,
per part dels partits polítics amb representació a Catalunya és la següent:
Dels cinc enunciats legitimadors utilitzats més sovint, tres estan relacionats amb
els cleavages principals que estructuren el sistema de partits espanyol: el socioeconò-
mic (que inclou els enunciats econòmics, amb un 19,1 %, i sobre el benestar, amb
un 11,6 %) i el nacional o territorial (en què destaquen els enunciats nacionals d’àm-
bit no estatal, amb un 9,9 %). Els altres dos fan referència a la identitat o a l’estil dels
partits (10,4 %) i al desenvolupament constitucional (9,8 %). En canvi, hi ha uns al-
tres cinc enunciats legitimadors que tenen una presència ínfima dins els missatges
electorals, que són els enunciats liberals protectors, postmaterialistes, nacionals
d’àmbit estatal i plurinacional, i els relatius a la convivència social (cap d’ells no su-
pera el 2 %). D’altra banda, també destaquen els enunciats referits a la Unió Europea
(sobretot per part d’IU/IC-Els Verds, amb un 10,3 %) i a la governabilitat (especial-
ment interessants per al PP, amb un 11,1 %). En conjunt, els set enunciats més uti-
AUTONOMIES · 26
106
Taula 1. Freqüència dels enunciats legitimadors a la campanya de les eleccions
generals de 1996 a Catalunya, per partits
Enunciats PSOE/PSC PP IU/IC-Els Verds CiU ERC Total**
1. Sistema legal constitucional 3,0 % 4,8 % 4,2 % 2,2 % 6,6 % 3,8 %
2. Desenvolup. constitucional 10 ,0 % 13,1 % 8,0 % 7,6 % 9 ,0 % 9,8 %
3. Liberal protector 0,5 % 2,8 % 0,0 % 0,2 % 0,0 % 0,9 %
4. Democràtic participatiu 2,9 % 4,4 % 2,1 % 1,5 % 1,8 % 2,7 %
5. Econòmic 16,5 % 22,9 % 23,6 % 18,4 % 4,8 % 19,1 %
6. Benestar 18,1 % 9,0 % 13,5 % 4,6 % 12,7 % 11,6 %
7. Postmaterialista 1,3 % 0,0 % 4,0 % 0,4 % 1,2 % 1,4 %
8. Nacional estatal 1,8 % 2,8 % 0,4 % 0,0 % 3,6 % 1,5 %
9. Nacional no-estatal 4,5 % 5,0 % 2,1 % 21,5 % 33,7 % 9,9 %
10. Plurinacional 1,4 % 1,5 % 0,6 % 2,6 % 3,0 % 2 %
11. Tècnic funcional 2,9 % 7,2 % 3,8 % 2,2 % 0,6 % 3,8 %
12. Governabilitat 5,5 % 11,1 % 4,2 % 10,8 % 6,0 % 7,8 %
13. Convivència social 3,6 % 1,7 % 0,0 % 1,3 % 0,0 % 1,6 %
14. Unió Europea 4,3 % 4,4 % 10,3 % 6,3 % 1,8 % 5,9 %
15. Política comparada 7,2 % 1,8 % 2,1 % 3,3 % 0,6 % 3,5 %
16. Identitat i estil de partit 12,3 % 3,9 % 12,2 % 14,8 % 7,8 % 10,4 %
17. Ètica pública 4,3 % 3,7 % 8,6 % 2,4 % 6,6 % 4,9 %
Total* 25,4 % 24,6 % 21,5 % 20,9 % 7,5 % 100,0 %
* % d’enunciats corresponent a cada partit sobre el nombre total d’enunciats analitzats.
** % d’enunciats corresponent a cada categoria temàtica sobre el nombre total d’enunciats analitzats.
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 107
Taula 2. PSOE/PSC
Enunciats Descriptius Descriptius Total Prescriptius Prescriptius Total Total*
defensa crítica descriptius defensa crítica prescriptius
2. Desenvolup.
constitucional 23,2 % 10,7 % 33,9 % 60,7 % 5,4 % 66,1 % 10,0 %
5. Econòmic 47,8 % 15,2 % 63,0 % 27,2 % 9,8 % 37,0 % 16,5 %
6. Benestar 42,6 % 11,9 % 54,5 % 33,7 % 11,9 % 45,5 % 18,1 %
9. Nacional
no-estatal 64,0 % 20,0 % 84,0 % 16,0 % 0,0 % 16,0 % 4,5 %
12. Governabilitat 25,8 % 35,5 % 61,3 % 25,8 % 12,9 % 38,7 % 5,5 %
14. Unió Europea 45,8 % 8,3 % 54,2 % 29,2 % 16,7 % 45,8 % 4,3 %
16. Identitat i
estil de partit 11,6 % 69,6 % 81,2 % 13,0 % 5,8 % 18,8 % 12,3 %
Taula 3. PP
Enunciats Descriptius Descriptius Total Prescriptius Prescriptius Total Total*
defensa crítica descriptius defensa crítica prescriptius
2. Desenvolup.
constitucional 4,2% 5,6 % 9,9 % 84,5 % 5,6 % 90,1 % 13,1 %
5. Econòmic 21,8 % 20,2 % 41,9 % 57,3 % 0,8 % 58,1 % 22,9 %
6. Benestar 16,3 % 22,4 % 38,8 % 59,2 % 2,0 % 61,2 % 9,0 %
9. Nacional
no-estatal 18,5 % 25,9 % 44,4 % 55,6 % 0,0 % 55,6 % 5,0 %
12. Governabilitat 16,7 % 13,3 % 30,0 % 68,3 % 1,7 % 70,0 % 11,1 %
14. Unió Europea 4,2 % 41,7 % 45,8 % 54,2 % 0,0 % 54,2% 4,4 %
16. Identitat i
estil de partit 19,0 % 61,9 % 81,0 % 14,3 % 4,8 % 19,0 % 3,9 %
Taula 4. IU/IC-Els Verds
Enunciats Descriptius Descriptius Total Prescriptius Prescriptius Total Total*
defensa crítica descriptius defensa crítica prescriptius
2. Desenvolup.
constitucional 10,5 % 28,9 % 39,5 % 57,9 % 2,6 % 60,5 % 8,0 %
5. Econòmic 14,3 % 29,5 % 43,8 % 50,0 % 6,3 % 56,3 % 23,6 %
6. Benestar 15,6 % 25,0 % 40,6 % 50,0 % 9,4 % 59,4 % 13,5 %
9. Nacional
no-estatal 30,0 % 20,0 % 50,0 % 50,0 % 0,0 % 50,0 % 2,1 %
12. Governabilitat 15,0 % 45,0 % 60,0 % 35,0 % 5,0 % 40,0 % 4,2 %
14. Unió Europea 14,3 % 55,1 % 69,4 % 22,4 % 8,2 % 30,6 % 10,3 %
16. Identitat i
estil de partit 19,0 % 39,7 % 58,6 % 36,2 % 5,2 % 41,4 % 12,2 %
litzats conformen el 74,5 % del total (vegeu la taula 1). A les taules anteriors es mos-
tren les posicions de cada partit respecte d’aquests set enunciats; aquestes taules ens
serviran per descriure, a l’apartat següent, el discurs legitimador de cada un d’ells.
3.4. Perfil del discurs legitimador dels partits
a)PSOE/PSC
El PSOE/PSC basa el seu discurs en la temàtica econòmica i social (la suma de
la categoria econòmica i la del benestar representa un 34,6 %) per defensar, sobre-
tot, les polítiques que ha realitzat en aquests àmbits durant el seu període de govern.
A diferència del que succeeix amb els partits nacionalistes, i seguint el mateix patró
AUTONOMIES · 26
108
* % d'enunciats corresponent a cada categoria temàtica sobre el nombre total d’enunciats analitzats
per a cada partit.
Taula 5. CIU
Enunciats Descriptius Descriptius Total Prescriptius Prescriptius Total Total*
defensa crítica descriptius defensa crítica prescriptius
2. Desenvolup.
constitucional 22,9 % 17,1 % 40,0 % 57,1 % 2,9 % 60,0 % 7,6 %
5. Econòmic 30,6 % 8,2 % 38,8 % 56,5 % 4,7 % 61,2 % 18,4 %
6. Benestar 14,3 % 0,0 % 14,3 % 81,0 % 4,8 % 85,7 % 4,6 %
9. Nacional
no-estatal 21,2 % 20,2 % 41,4 % 48,5 % 10,1 % 58,6 % 21,5 %
12. Governabilitat 46,0 % 30,0 % 76,0 % 22,0 % 2,0 % 24,0 % 10,8 %
14. Unió Europea 51,7 % 3,4 % 55,2 % 44,8 % 0,0 % 44,8 % 6,3 %
16. Identitat i
estil de partit 17,6 % 32,4 % 50,0 % 26,5 % 23,5 % 50,0 % 14,8 %
Taula 6. ERC
Enunciats Descriptius Descriptius Total Prescriptius Prescriptius Total Total*
defensa crítica descriptius defensa crítica prescriptius
2. Desenvolup.
constitucional 13,3 % 6,7 % 20,0 % 73,3 % 6,7 % 80,0 % 9,0 %
5. Econòmic 0,0 % 62,5 % 62,5 % 37,5 % 0,0 % 37,5 % 4,8 %
6. Benestar 4,8 % 19,0 % 23,8 % 76,2 % 0,0 % 76,2 % 12,7 %
9. Nacional
no-estatal 25,0 % 16,1% 41,1 % 57,1 % 1,8 % 58,9 % 33,7 %
12. Governabilitat 10,0 % 20,0 % 30,0 % 60,0 % 10,0 % 70,0 % 6,0 %
14. Unió Europea 33,3 % 33,3 % 66,7 % 33,3 % 0,0 % 33,3 % 1,8 %
16. Identitat i
estil de partit 30,8 % 46,2% 76,9 % 23,1 % 0,0 % 23,1 % 7,8 %
de comportament que les altres formacions polítiques d’àmbit estatal, no concedeix
gaire rellevància a la qüestió nacional. En canvi, sí que hi tenen una certa importàn-
cia les referències al desenvolupament constitucional, que inclouen no tan sols les
propostes de canvi constitucional o de desenvolupament de la legalitat vigent (per
exemple, la reforma del Senat), sinó també les relatives a la lluita antiterrorista.
També destaquen les mencions, generalment negatives, a la trajectòria d’actuació i
als valors que conformen la identitat dels altres partits.
b)PP
Com correspon a un partit que es presenta com a alternativa de govern, la gran
majoria dels enunciats legitimadors que el PP esgrimeix són prescriptius. A més, i
com ja hem comentat, el PP és el partit menys crític. Els tipus d’arguments en què
fa més èmfasi són els que es refereixen a la situació econòmica i al desenvolupament
constitucional, fonamentalment per mostrar les seves propostes en aquests àmbits.
També destaquen les crides a la necessitat que el PP arribi al poder amb una majoria
prou àmplia per garantir la governabilitat (el 68,3 % dels enunciats classificats dins
la categoria de la governabilitat són del tipus prescriptiu de defensa).
c)IU/IC-Els Verds
És el partit que elabora un discurs més crític, si bé també en aquest cas hi conti-
nua predominant l’ús d’arguments d’índole defensiva (un 34,4 % d’enunciats crí-
tics). Centra, encara més que el PSOE/PSC, els seus missatges en les àrees de políti-
ca econòmica i social (un 37,1 %), però en fa un ús diferent. Fonamentalment, els
utilitza per defensar les línies d’actuació pròpies i, en segon lloc, per criticar les me-
sures que ha posat en pràctica el PSOE durant el seu mandat, en col·laboració amb
CiU. És l’únic partit en què les referències a la Unió Europea tenen una presència
significativa; aquestes referències, però, a diferència dels altres partits, adquireixen
un to crític, especialment amb relació al procés de convergència econòmica que es
va acordar a Maastricht. A més, és l’únic partit que esmenta de forma mínimament
destacable els valors postmaterialistes —ecologisme, pacifisme, etc.— (un 4 %). Fi-
nalment, es pot subratllar que és el partit que més sovint apel·la a l’ètica en l’esfera
pública, mentre que és el que menys aborda qüestions relacionades amb el naciona-
lisme (tan sols un 2,1 % del seu discurs).
d)CiU
CiU dóna molta importància als temes econòmics en el seu discurs electoral
(un 18,4 %), mentre que és el partit que dedica menys atenció a les polítiques so-
cials (un 4,6 %). En tots dos casos, es tracta de referències que bàsicament defensen
la política econòmica que ha realitzat, d’acord amb el seu paper de soci de govern
durant la legislatura anterior. Aquesta col·laboració també explica la importància de
les al·lusions a la governabilitat (per destacar la seva contribució a la governabilitat
d’Espanya). De tota manera, el tema estrella del discurs de CiU és, com era lò-
gic d’esperar, la qüestió nacional, que centra especialment en la «defensa dels inte-
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 109
ressos de Catalunya» (un 21,5 %). Són destacables també les referències a la identi-
tat política i a l’estil d’actuació dels altres partits. Aquest tipus de referències les fa
tant per criticar les altres formacions polítiques com per defensar la pròpia.
e)ERC
Si en els missatges de CiU el nacionalisme català és el criteri legitimador que es fa
servir més, en el cas d’ERC la seva importància encara és més gran: un 33,7 % dels
enunciats legitimadors que aquest partit utilitza es refereixen a aquesta categoria. Bà-
sicament, es tracta de referències a valors i aspiracions polítiques relatives a la «cons-
trucció nacional» que defensa aquesta formació política. A molta distància, el segon
tipus d’enunciats més utilitzats són els que afecten qüestions relacionades amb l’Estat
del benestar (el 12,7 %), amb la voluntat de mostrar quines són les seves propostes en
aquest àmbit (un 76,2 % són arguments de tipus prescriptiu de defensa). En canvi, la
temàtica estrictament econòmica té un paper molt marginal en el discurs d’ERC.
IV. Observacions finals
D’aquesta anàlisi es desprèn que les tendències i diferències dels discursos legi-
timadors que van desenvolupar els partits polítics que es van presentar a la campa-
nya electoral de 1996 a Catalunya es poden explicar a partir de tres factors: el con-
textual, l’institucional i l’ideològic.
1. Factor contextual
El context polític en què es produeix la campanya ens ajuda a explicar per què
determinats temes ocupen un lloc destacat a l’agenda electoral, com també l’ús di-
ferent dels enunciats de defensa o de crítica i descriptius o prescriptius per part de
cada partit en els seus missatges electorals respectius. Concretament, cal destacar la
influència de dos aspectes contextuals:
a) L’actualitat política
En el cas d’aquesta campanya electoral, per exemple, les referències tan freqüents
a l’ètica en la vida pública acaben donant a aquesta qüestió prou entitat perquè sigui
considerada un tipus específic de criteri legitimador. L’ús reiterat d’aquest recurs legi-
timador està relacionat, sens dubte, amb els escàndols polítics que es van desfermar
d’una manera especialment virulenta en el període previ a les eleccions. D’altra ban-
da, aquestes circumstàncies també influeixen en una utilització més gran de la catego-
ria relativa a la identitat i l’estil de partit, tant per criticar la «mala forma de procedir»
dels contendents electorals, com per defensar la «bona forma de procedir» pròpia.
b) Les expectatives d’èxit electoral
Les enquestes periòdiques i els resultats en campanyes electorals prèvies incidei-
xen, sens dubte, en les expectatives d’èxit electoral i orienten la planificació estratègica
de la campanya de cada partit. En concret, hem comprovat com, en el cas del PP, les
AUTONOMIES · 26
110
seves expectatives de triomf electoral el porten a variar l’estratègia d’atac directe cap al
PSOE (que havia desenvolupat al llarg de la legislatura, sobretot als últims mesos) i a
dissenyar una campanya basada en la defensa del seu projecte polític. És a dir, a fer
una campanya en positiu, per intentar convèncer que està preparat per governar.
2. Factor institucional: posició del partit, al govern o a l’oposició
Aquest factor ens permet comprendre les diferències d’ús dels enunciats des-
criptius i prescriptius. Aquesta tendència es manifesta especialment en comparar els
resultats del PSOE/PSC i del primer partit de l’oposició, el PP. A partir de les dades
obtingudes, s’observa que el partit que es presenta a la reelecció fa servir un percen-
tatge més gran d’enunciats descriptius, amb vista a justificar la gestió política que
ha realitzat, mentre que el primer partit de l’oposició utilitza principalment enun-
ciats prescriptius, per tal de presentar sobretot el seu projecte alternatiu de govern.
3. Factor ideològic: tipologia de partits
La dimensió ideològica dels partits ens permet entendre per què algunes cate-
gories d’enunciats s’utilitzen més en uns casos que en altres. Així, si atenem a la po-
sició dels partits amb relació als dos cleavages principals que estructuren el sistema
de partits a Espanya (esquerra/dreta, territorial o nacional), s’observen diferències
significatives en els seus discursos legitimadors respectius.
a)Cleavage esquerra/dreta. Els partits situats a l’esquerra ideològica tendeixen
a utilitzar més sovint els enunciats legitimadors referents a l’Estat del benestar.
b)Cleavage territorial o nacional. Els partits que es proclamen nacionalistes ca-
talans fan dels enunciats legitimadors vinculats a aquest tema el nucli del seu dis-
curs legitimador, mentre que els altres partits, els d’àmbit estatal, pràcticament ig-
noren la qüestió.
Com ja hem indicat, aquest és un dels pocs estudis que ha abordat la relació en-
tre legitimació i comunicació política des d’una perspectiva empírica, raó per la
qual segurament té algunes llacunes importants, susceptibles de ser superades en
treballs futurs. En especial, considerem que cal desenvolupar nous estudis que com-
plementin i ampliïn la informació relativa als factors que influeixen en la legitima-
ció política, amb vista a elaborar-ne un model explicatiu.
V. Referències bibliogràfiques
Barreda, M.; Galofré, M. (1999): «La legitimació de les decisions legislatives als
parlaments de Catalunya, País Basc i Galícia (1990-1995)», Autonomies, núm.
24, pàg. 163-181.
Beetham, D. (1991): The Legitimation of Power, Londres, MacMillan.
Benedicto, J. (1995): «La construcción de los universos políticos de los ciudada-
nos», a J. Benedicto; M. L. Morán (ed.), Sociedad y política. Temas de sociología
política, Madrid, Alianza Editorial, pàg. 227-267.
Mikel Barreda i Maria Galofré, Legitimació i comunicació política... 111
Berger, P. L.; Luckmann, T. (1989): La construcción social de la realidad, Buenos Ai-
res, Amorrortu.
Cotarelo, R. (1996): El alarido ronco del ganador, Barcelona, Grijalbo-Mondadori.
Del Águila, R. (1992): «La dinámica de la legitimidad en el discurso político de la
transición», a R. Cotarelo (ed.), Transición política y consolidación democrática.
España (1975-1986), Madrid, CIS, pàg. 47-75.
Del Águila, R.; Montoro, R. (1984): El discurso político de la transición, Madrid,
CIS-Siglo XXI.
Garzón Valdés, E. (1993): Derecho, ética y política, Madrid, Centro de Estudios
Constitucionales.
Gerstlé, J. (1992): La communication politique, París, Presses Universitaires de
France.
Krippendorff, K. (1990): Metodología de análisis de contenido. Teoría y práctica,Bar-
celona, Paidós.
Kymlicka, W. (1990): Contemporary Political Philosophy. An Introduction, Oxford,
Clarendon Press.
Luckmann, T. (1987): «Comments on Legitimation», Current Sociology, vol. 35,
núm. 2, pàg. 109-117.
Mardones, J. M. (1994): «Teorías de la legitimación del poder hoy: J. Habermas y
la teoría del discurso», Sistema, núm. 120, pàg. 39-58.
Mcnair, B. (1995): An Introduction to Political Communication, Londres; Nova
York, Routledge.
Pallarés, F.; Soler, J. (1997): «Las elecciones generales de 1996 en España», a E. Aja
(dir.), Informe sobre las comunidades autónomas, 1996, Barcelona, Institut de
Dret Públic.
Requejo, F. (1989): «Criterios de legitimación y decisión legislativa. Un análisis de
la producción legislativa del Parlamento de Cataluña (1980-1988)», a Revista
de las Cortes Generales, núm. 18, pàg. 281-326.
— (1995): «Legitimidad democrática y legitimación política. Los criterios de legi-
timación en las decisiones legislativas de los Parlamentos de Cataluña y País
Vasco. Un modelo analítico», a F. Pau (coord.), Parlamento y opinión pública,
Madrid, Tecnos, pàg. 241-266.
— (1996): «Les senyes d’identitat del liberalisme», a À. Castiñeira (dir.), El libera-
lisme i els seus crítics, Barcelona, Proa, pàg. 13-57.
Ruiz Olabuénaga, J. I. (1996): Metodología de la investigación cualitativa, Bilbao,
Universidad de Deusto.
Swanson, D. (1995): «El campo de comunicación política. La democracia centrada
en los medios», a A. Muñoz; J. I. Rospir (dir.), Comunicación política, Madrid,
Universitas, pàg. 3-24.
Weber, R. P. (1985): Basic Content Analysis, Londres, Sage Publications.
Weber, M. (1992): Economía y sociedad, Mèxic, Fondo de Cultura Económica.
Wert, J. I. (1996): «Las elecciones legislativas del 3-M. Paisaje después de la bata-
lla», Claves de Razón Práctica, núm. 61, pàg. 36-44.
Wolton, D. (1992): «La comunicación política: construcción de un modelo», a
J. M. Ferry; D. Wolton et al., El nuevo espacio público, Barcelona, Gedisa,
pàg. 28-46.
AUTONOMIES · 26
112
