Notícies corporatives i del món del Dret
| Páginas | 132-144 |
Page 132
El passat 31 de maig, el Col·legi va acollir la conferència «Els ulls dels notaris. De la vida quotidiana a l’economia d’un país (Barcelona i Catalunya, 1550-1714)», a càrrec de l’historiador Albert García Espuche. En el transcurs d’aquesta, el destacat investigador, arquitecte i escriptor va fer un extens repàs a la importància dels documents notarials com a principal font d’informació que permet reconstruir la vida social, econòmica i cultural d’un país, tot repassant el protagonisme dels notaris en les seves obres. García Espuche és actualment Director del Projecte del Born i ha rebut el Premi FAD de disseny (1985), el Premi Ciutat de Barcelona (1984, 2005 i 2010) i el Premi Nacional de Cultura (2010), entre d’altres.
Pel seu interès, reproduïm íntegrament el contingut de la ponència.
[VEURE PDF ADJUNT]
D’esquerra a dreta: Albert García Espuche, historiador; Joan Carles Ollé, Degà del Col·legi, i Laureà Pagarolas, Director de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.
Una experiència personal
Moltes gràcies al Col·legi de Notaris de Catalunya per invitar-me a fer aquesta conferència. No és un agraïment protocol·lari. Aquesta és, per a mi, una ocasió molt singular. Per primera vegada, a l’hora de fer l’anàlisi d’un tema, no puc separar l’experiència com a historiador de l’experiència personal. Em disculparan que abordi qüestions vinculades
Page 133
a la recerca històrica, però que ho faci situant-les en el context del deute que tinc amb els notaris, que depassa els límits de la meva condició d’historiador.
Tinc un deute, primer de tot, amb l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, amb el seu responsable i amb totes les persones que hi treballen. Aquesta és la millor oportunitat que he tingut mai per lloar l’Arxiu, qui el porta i el tracte que hi rebo des de fa més de tres dècades.
Cada vegada que he pogut, he fet aquesta lloança. Aprofitant, per exemple, el petit ressò associat a algun premi, he procurat deixar ben clar que, almenys en el cas del meu treball, és d’aquí d’on surt gairebé tot. Perquè aquest és, des del meu punt de vista, l’arxiu més important de Catalunya, i també, cal dir-ho, el més exemplar.
Tinc un deute, també, amb els notaris dels segles moderns, d’aquells segles falsament obscurs que ells van deixar intensament il·luminats. I, per descomptat, tinc un deute amb els notaris d’avui dia, que mantenen obert l’Arxiu, i en perfectes condicions. Sovint he pensat que la perfecció absoluta de l’Arxiu s’assoliria amb un horari de consulta més ampli. Però crec que, deixant-lo com està, amb tres hores diàries, se m’ha fet un favor. En cas de tenir un horari més ampli, encara m’hi hagués passat més hores, i això potser hauria estat excessiu per a la meva vida quotidiana, que ha tingut una part ja prou petita fora dels arxius. L’horari curt m’ha salvat d’un empitjorament de la malaltia que pateixo, que em porta a estudiar protocols notarials de manera força incontrolable i que els metges anomenen, segons crec, protocol·litis crònica. Sana i feliç malaltia, però, aquesta malaltia que pateixo. Encara avui, després de més de trenta-i-tants anys, quan sento les rodes del carret on es transporten els protocols, des del soterrani fins a la sala de consulta, i veig que els volums s’acosten a la taula on espero, sento un calfred intens. La il·lusió per descobrir i aprendre, que és del que es tracta, ha estat exactament la mateixa tots aquests anys i encara ho és. En part, aquesta il·lusió prové del fet que no hi ha hagut ni un sol dia, de tots els milers que he tingut la sort de poder treballar a l’Arxiu, que no hi hagi après alguna cosa. I aquesta és, per a mi, una lliçó de modèstia metodològica i científica que ha conformat la meva posició davant la recerca. Com més saps, més desconeixes. Un dia més de feina, i en aquest cas, també de satisfacció, és un dia més per augmentar el coneixement i per saber que, de fet, encara et falta més per saber que abans. A l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, el plaer de trobar i d’aprendre, incessantment, està del tot garantit.
Al llarg dels últims anys, gairebé totes les universitats catalanes (la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma, la Universitat de Girona, etc.) s’han interessat per una reflexió sobre el paper que pot tenir la documentació notarial a la recerca històrica. Això vol dir que aquesta qüestió interessa els universitaris, els historiadors i, en especial, els investigadors.
I, en efecte, les possibilitats de recerca històrica (i, per tant, de coneixement històric) que proporciona aquesta documentació són enormes.
En aquesta ocasió, voldria fer l’aproximació al paper de la documentació notarial a la recerca històrica d’una forma que no serà sobretot tècnica, sinó que seguirà un recorregut personal, amb tot el que això suposa.
A l’obra Barcelona 1700, consta un apartat que fa explícit el deute que aquells que volem acostar-nos al passat tenim amb els notaris. L’apartat es titula «Els ulls dels notaris», perquè, en efecte, el passat el podem veure, en bona mesura, gràcies als ulls dels notaris.
Diu aquest apartat, parlant dels notaris de la Barcelona de cap a l’any 1700:
Les possibilitats d’investigació històrica que proporciona la documentació notarial són enormes
Page 134
En aquella ciutat vivien i treballaven a la vora de noranta notaris. La seva labor no era mecànica, sinó de ploma, però no pensem que la plumífera condició els portava, com a les àligues, a veure el món des de l’altura, sinó a trepitjar, com ho fan les modestes aus de corral, el terra de la quotidianitat. Estaven disseminats per tot Barcelona, amb preferència pels barris tranquils, però sense deixar de banda les agitades àrees del comerç. Aquesta tendència a la dispersió feia que no hagués existit mai, a la ciutat, una via que portés el nom de carrer dels Notaris. La màxima concentració que se’ls coneixia era la presència de sis o set membres del col·legi al carrer de Petritxol i d’altres tants al de Sant Pere Més Baix, abundor del tot insuficient per donar-li nom d’ocupació escrivana a dites rues. En altres carrers, la xifra més alta de proximitat entre notaris era el tres, que era el nombre d’ells que els barcelonins podien trobar als de la Basea, del Carme, de la Palla o dels Banys Nous.
Espargits com estaven pertot arreu, els homes que practicaven l’art de notaria prenien el pols a l’activitat diària de la ciutat sencera, amb la ploma i el tinter a punt per aixecar acta minuciosa de tot allò que els seus conciutadans estiguessin disposats a fer, entre el naixement i la mort.
Els barcelonins visitaven els estudis dels notaris per fer constar la compra i la venda de tota mena de productes, de tocinos a llanes i de pistoles a sardinals; per redactar capítols matrimonials o testaments; per crear companyies o acordar préstecs; per establir, vendre i llogar cases o anotar pagaments d’obres; per donar fe de vida o canviar de mans esclaus negres o moriscs; per nomenar procuradors o disposar condicions de viatges per mar i per terra; per comprovar els comptes dels tutors o precisar els contractes amb argenters, pintors i escultors; per registrar l’entrada d’un aprenent en algun taller... o per mil altres coses.
L’art de notaria, però, era una art mòbil i ben disposada, així que els escrivans no només rebien els clients a casa seva, sinó que es desplaçaven, diligents, allà on eren cridats. Semblava que res no podia començar a la ciutat si un d’ells no estava prest a prendre nota del que anava a succeir. Se’ls requeria, fora dels seus despatxos, per fer l’inventari dels objectes que contenia un estatge o s’encabien en un vaixell; per assistir als consells generals de parroquians o a les reunions de les confraries d’oficis; per donar fe rigorosa de miracles; per testimoniar el canvi de propietari d’una casa; per llistar els béns venuts en un encant, i per a totes les transaccions entre dues parts que haguessin de quedar ben escrites i millor ratificades. Els notaris estaven presents, doncs, en els esdeveniments principals, feliços o dramàtics, de la vida de bona part dels barcelonins del 1700, però també en els petits actes de tota mena que tenien lloc quotidianament i que teixien, dia rere dia, la història de cadascun dels habitants de la ciutat. I de la mà dels notaris anirem nosaltres de racó en racó de Barcelona, deixant-ne ben pocs sense trepitjar. No acabaran aquí, però, els serveis de guia que prestaran els escrivans al nostre caminar, sinó que, travessant les línies de la intimitat, entrarem amb ells a les cases, fins a plantar-nos, quelcom avergonyits, davant del llit del propietari.
Aquesta possibilitat de passejar per l’interior dels habitatges barcelonins, amb la descaradura del lladre i la impunitat del militar vencedor, és el millor regal que ens han fet els notaris de fa tres segles. Ells portaven pacientment a terme l’inventari dels béns dels difunts, una llarga operació destinada a complir les voluntats del finat i a preservar els drets de les vídues i els hereus. Començava la singular tasca poc després de la mort del subjecte. La vídua, en efecte, estava obligada a iniciar el recompte abans de dos mesos després de produït l’òbit, i l’hereu no podia deixar passar trenta dies sense començar-lo, amb un termini de tres mesos per donar-lo per...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba