Convivència estable en parella
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva |
| Páginas | 383-413 |
Page 383
El progressiu i accelerat individualisme que caracteritza el moment present de la nostra societat, situa l’individu al comandament del seu destí, considera limitacions intolerables de la seva llibertat institucions que tradicionalment havien ordenat els diferents nivells de convivència social i substitueix les estructures i relacions jerarquitzades per altres d’igualitàries, considerant, com així ho fa la Constitució Espanyola, la llibertat i el lliure desenvolupament de la personalitat com valors i drets fonamentals de l’individu.
En l’àmbit familiar, l’individu es deslliga de les estructures tradicionals i amplia les opcions del seu iter vital, en quant el matrimoni deixa de ser un vincle vitalici indissoluble i condició necessària per a viure en parella i tenir descendència; l’anterior ha comportat, entre altres conseqüències, paral·lelament a una progressiva desinstitucionalització del matrimoni, la normalització de la convivència afectiva more uxorio, com situació purament fàctica no sotmesa ni a les formes ni a les normes del matrimoni.
L’Estat assumeix i buida la família matrimonial de part de les funcions, de caràcter eminentment públic, que tradicionalment li havien estat encomanades, com és la socialització i educació dels nous membres o la protecció econòmica dels necessitats, i es desentén de certs aspectes que esdevenen matèria privada, com és la procreació o el deure de fidelitat; la dona s’allibera de la necessitat d’accedir a una seguretat i estabilitat a través del matrimoni, mitjançant la independència econòmica que li dóna el seu accés al mercat laboral i la desvinculació entre sexe i reproducció a través dels mètodes anticonceptius; i el contingut substantiu del matrimoni es dessacralitza i s’amplia l’àmbit de llibertat que queda sotmès a la voluntat dels cònjuges, derivant progressivament del matrimoni institució en matrimoni contracte, del que n’és mostra l’article 231-2.1 CCCat. que el defineix com un vincle jurídic, que es formalitza en termes contractuals i es resol per voluntat unilateral d’un sol dels cònjuges a través d’un divorci totalment descausalitzat.
D’altra banda, la normalització i generalització de les situacions de convivència, que no s’emmotllen al vincle matrimonial i que presenten un infinit nombre de variants en les seves diverses vessants, desemboca en freqüents conflictes que han exigit la intervenció dels òrgans judicials per a resoldre les conseqüències de la ruptura de la convivència; no obstant, l’absència d’una regulació específica d’aquestes situacions de convivència i dels
Page 384
seus efectes, l’especial naturalesa de les relacions que en resulten, personals i patrimonials, i la component ideològica que envolta el tema de les unions de fet, en qualsevol de les seves múltiples denominacions i varietats, fan especialment difícil resoldre els conflictes que en resulten, donant lloc a una pertorbadora disparitat en les respostes jurisprudencials. Això ha situat el legislador en el dilema entre respectar la voluntat originària dels convivents de mantenir la seva relació exempta d’intervenció del poder públic i al marge del marc legal i institucional que l’Estat havia previst per al nucli bàsic familiar que era el matrimoni, o regular les relacions que es produeixen en el si de les situacions de convivència de fet a fi de garantir certs drets que es consideren fonamentals, encara i que sigui a risc de desnaturalitzar-les, doncs a partir d’aleshores poc o molt deixaran de ser una mera convivència de fet convertint-se en una convivència de dret.
El marc constitucional en què es desenvolupa la solució al dilema, es sintetitza en les sentències del Tribunal Constitucional números 184/1990, de 15 de novembre, i 222/1992 d’11 de desembre.
En la primera d’elles, parteix de la reiteració de jurisprudència anterior del mateix tribunal, segons la qual «el matrimoni i la convivència extramatrimonial no són situacions equivalents, essent possible, per això, que el legislador, dins de la seva amplíssima llibertat de decisió, dedueixi raonablement conseqüències de la diferent situació de partida»; i explica que «en la Constitució Espanyola el matrimoni i la convivència extramatrimonial no són realitats equivalents. El matrimoni és una institució social garantida per la Constitució Espanyola, i el dret de l’home i de la dóna a contraure’l és un dret constitucional (art.
32.1), quin règim jurídic correspon a la llei per mandat constitucional (art. 32.2). Res d’això no passa amb la unió de fet more uxorio, que ni és una institució jurídicament garantida ni hi ha un dret constitucional exprés al seu establiment. El vincle matrimonial genera ope legis en la muller i en el marit una pluralitat de drets i deures que no es produeix de manera jurídicament necessària entre l’home i la dóna que mantenen una unitat de convivència estable no basada en el matrimoni. Aitals diferències constitucionals entre matrimoni i unió de fet poden ser legítimament preses en consideració pel legislador (...). És cert que la possibilitat d’optar entre l’estat civil de casat o el de solter està íntimament vinculada al lliure desenvolupament de la personalitat (art. 10.1 CE), de manera que l’Estat no pot imposar un determinat estat civil. Però el que no reconeix la Constitució és un pretès dret a formar una unió de fet que, per imperatiu de l’art. 14, sigui creditora del mateix tractament que el dispensat pel legislador als qui, exercint el dret constitucional de l’art. 32.1, contreguin matrimoni i formalitzin així la relació que, en quant institució social, la CE garanteix». Admet tot seguit que el legislador, dins del seu ampli marge de llibertat, pot estendre a les unions estables de fet, certs aspectes de la regulació pròpia del matrimoni, però que aquesta extensió sigui constitucionalment admissible no implica que la opció contrària no ho sigui.
La sentència 222/1992, per la seva banda, fent-se ressò de l’obligació que la Constitució imposa als poders públics, d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família (art. 39.1), remet també a la llibertat de configuració del legislador l’articulació dels instruments, normatius o d’altra mena, a través dels que cal fer efectiu aquell mandat constitucional, sense que cap d’ells resulti, però, a priori constitucionalment obligat, doncs el mandat de protecció a la família no comporta, sense més, un deure per als poders públics de dispensar aquella protecció, indiferenciadament i sense matisos, a tota classe d’unitats familiars. En conseqüència, la mesura per apreciar la validesa o invalidesa de les diferenciacions normatives entre les diverses classes d’unitat familiar, no es troba en l’article 39.1 sinó en el 14 de la mateixa Constitució, d’acord amb el qual caldrà apreciar si les diferenciacions resulten o no discriminatòries, essent necessari que aquelles diferenciaci-
Page 385
ons normatives que prenguin com criteri l’existència d’una unió matrimonial, reuneixin el triple requisit de complir un fi discernible i legítim, articular-se en termes no inconsistents amb aital finalitat i, finalment, no incórrer en desproporció manifesta a l’hora d’atribuir als diferents grups i categories drets, obligacions o qualsevol altres situacions jurídiques objectives.
En conseqüència, la regulació de les situacions de convivència estable en parella i la concreta articulació dels mecanismes a través dels quals es regula i se li dóna protecció, queda dins de l’àmplia llibertat de configuració que correspon al legislador que té però com a límits, en primer lloc el principi fonamental de no discriminació ex. art. 14 CE; en segon lloc el dret a la llibertat de contreure matrimoni, en les seves dues vessants, positiva, conforme a la qual el legislador no pot posar obstacles irracionals a l’efectivitat d’aquest dret, i negativa, perquè contreure matrimoni és un dret, no un deure, de forma que la imposició als convivents en parella estable, d’un règim legal equivalent al matrimoni com si es tractés d’un matrimoni de segona, seria contrari a aquella llibertat de no contreure matrimoni i al dret al lliure desenvolupament de la personalitat; i en tercer lloc la necessària protecció i garantia constitucional de la institució matrimonial, que no pot quedar subordinada o vulnerada per la regulació que es faci de la parella estable, tenint en compte no obstant, que com ha declarat reiteradament el Tribunal Constitucional (per totes STC. 117/2006, de 24 d’abril), «resulta aliè al nucli de protecció de l’art. 14 CE, la «discriminació per indiferenciació», en no consagrar el principi d’igualtat un dret a la desigualtat de tracte, ni empara la manca de distinció entre...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba