Jurisprudència ambiental a Múrcia

AutorSantiago M. Álvarez Carreño - Eduardo Salazar Ortuño
CargoProfessor titular de Dret Administratiu. Universidad de Murcia - Advocat
Páginas10-17

Page 10

Al semestre passat de 2011 l’activitat dels Tribunals de la Regió de Múrcia en matèria ambiental ha estat intensa i, junt amb els assumptes habituals relatius a abocaments, costes i sancions diverses, apareixen casos rellevants, com la sentència en el recurs interposat contra les Directrius i el Pla d’Ordenació Territorial del Litoral i altres en matèria de sorolls i espais naturals protegits.

En el cas del Decret 57/2004, de 18 de juny, que va aprovar les Directrius i el Pla d’Ordenació Territorial del Litoral el Tribunal, va examinar la demanda interposada per una associació anomenada "Iniciativa Ciudadana y Profesional para la Defensa Jurídica del Litoral" i la va estimar parcialment mitjançant la Sentència d’11 de febrer (Rec. 877/2004, ponent: Luis Federico Alcázar Vyeria de Abreu).

En aquest plet, en el qual l’Administració de l’Estat es va aplanar a la demanda, els lletrats de la comunitat autònoma i el Consorci de Marina de Cope van mantenir l’oposició. En primer lloc, la sentència analitza el motiu de nul·litat al·legat per l’acumulació indeguda de Directrius i Pla d’Ordenació com a instruments diferents d’ordenació del territori d’acord amb la llei del sòl de la Regió de Múrcia, per determinar que d’acord amb el dictamen del Consell Jurídic de la Regió de Múrcia, ambdós instruments apareixen netament diferenciats pels articles en la disposició final del Decret 57/2004. Amb relació a les deficiències assenyalades per l’associació recurrent, la Sala entén que no es produeixen ni amb relació a l’anàlisi economicofinancera ni amb l’absència d’alternatives en l’avaluació d’impacte ambiental. Amb relació a la invasió de competències al·legada en la demanda la Sala, en matèria de costes, acudeix a doctrina del Tribunal Constitucional, especialment a la Sentència 149/1991, que considera que l’informe preceptiu de l’Administració Estatal de Costes "es troba considerablement atenuat" i que quan s’entengui que hi ha plans d’ordenació territorial que infringeixen normes de la llei de costes, l’objecció de l’Administració estatal no serà vinculant perquè correspon als Tribunals de Justícia controlar la legalitat de les administracions autonòmiques. La mateixa sort corren la resta de competències que s’afirmen vulnerades, com ho són la matèria de llits i zones inundables, abastiment d’aigües i mineria.

Més interessant, per la ressonància sociopolítica que ha suposat a la Regió de Múrcia, resulta la desestimació del motiu d’impugnació referit als efectes de la disposició addicional vuitena de la llei del sòl autonòmica i la negativa de la Sala a plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat paral·lela al recurs d’inconstitucionalitat plantejat l’any

Page 11

2001 per cinquanta diputats. El debat de fons es basa que l’esmentada disposició addicional, després de la delimitació operada per la Llei autonòmica 4/1992, que va desplegar la Llei 4/1989 en matèria d’espais naturals protegits, planteja una nova delimitació coincident amb els llocs d’importància comunitària proposats per ser inclosos en la Xarxa Natura 2000 mitjançant l’acord del Consell de Govern de la Comunitat Autònoma. Aquesta nova delimitació, com reconeix la Sala, permet excloure dels espais naturals els territoris no inclosos en els LIC i anteriorment protegits. En els llocs on s’han reduït de l’àmbit aquests espais naturals protegits, la comunitat autònoma ha afirmat que no hi ha desprotecció perquè es tractava de sòls agrícoles sense valor, en un argument basat en la degradació del sòl, tolerada en tot cas per la mateixa Administració però sense informes científics que avalessin aquesta pèrdua de valor en espais de notable biodiversitat com les 1.583 hectàrees de la Marina de Cope als municipis d’Águilas i Mazarrón. La Sala entén, a pesar que la disposició addicional vuitena, amb el mateix rang que la llei que va declarar i va delimitar els espais naturals podia revisar aquestes declaracions, ja que el reajustament "en detall" estava previst en la norma que va declarar els espais, i entén que no hi ha vulneració de competències estatals per plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat. En el cas que el Tribunal Constitucional resolgui a favor del recurs presentat, es pot crear una situació certament complicada, per la disparitat de criteris entre ambdós sentències i l’eventual transformació física dels terrenys "desprotegits" perquè a la Marina de Cope es planteja un complex turístic de dimensions extraordinàries. En el fonament de dret següent, la Sala passa de puntetes per l’afirmació de la protecció preventiva de terrenys en virtut de l’article 7 de la Llei 4/1989 en els casos en què es va iniciar la redacció dels plans d’ordenació de recursos naturals.

La Sala continua rebutjant en la seva sentència les pretensions de la demanda amb relació a les categories de sòl -de protecció geomorfològica, agrícoles i paisatgístics, actuacions estructurants com l’autovia Cartagena-Vera i l’actuació d’interès regional a la Marina de Cope. Amb relació als impactes ambientals d’ambdós actuacions estructurants que afirma la demanda i que contenen els informes científics aportats, la Sala valora lliurement aquests documents i els considera genèrics i poc clars. En general, la Sala entén que...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR